daesh  Estat Islàmic no són quatre pelats fanàtics i terroristes, que ningú ho pensi. Es tracte d’una potent estructura administrativa quasiestatal en tota regle, amb un finançament propi que es remunta a l’època posterior de la guerra del Golf, mitjançant un complex entramat econòmic i financer digne de Wall Street.

El Califat proclamat per l'Estat Islàmic controla un territori semidesèrtic de 215 mil quilòmetres quadrats situat entre Síria i l’Iraq. Ha aprovat aquest any un pressupost de 2.250 milions de dòlars, xifra que coincideix bastant amb l’assenyalada pel pressupost nord-americà d’intel·ligència encarregat de la lluita antiterrorista. Disposa d’un exèrcit ben equipat i entrenat, de desenes de milers d'efectius. El salari mig d'un mercenari de l'Estat Islàmic gira entorn dels 800 dòlars mensuals, el pressupost militar pel que fa al total dels salaris puja a 240 milions de dòlars anuals. Cal afegir el pressupost destinat a les operacions militars, en partides con material, municions i logística, la suma arriba fins a un total de 600 milions de dòlars.

Com es finança l’Estat Islàmic? Les fonts de finançament combinen partides normalitzades del funcionament d'un Estat, amb les activitats delictives i les operacions mafioses.

En primer lloc trobem les donacions de potentats del Golf Pèrsic. No és correcte dir que Estat Islàmic ha estat finançat per Aràbia Saudita, Kuwait, Qatar i Turquia. Alguns individus rics del Golf si que ho han fet, pensant que això facilitaria la fi del règim d’Assad i el reordenament de Síria en una potència sunnita, trencant l’enllaç xiïta d’Iran amb el mar Mediterrani. També organitzacions de beneficència de les monarquies àrabs que gestionen milers de milions de dòlars que circulen per tot el planeta, han sigut benefactores directa o indirectament de augmentar les arques de l'Estat Islàmic via una solidaritat emmascarada amb la causa. Però la totalitat d’aquestes donacions significa un percentatge no superior al 5% del global del finançament.

Un segon factor de finançament és la venda de petroli al mercat internacional. Estat islàmic controla grans camps petrolífers, petits pous d’explotació artesanal i refineries al nord de l'Iraq, dels que obtenen 700 milions de dòlars de beneficis anuals. La venda del petroli es fa per mitjà de mercaders turcs, kurds i sirians, que el transporten en camions que travessen diàriament la frontera amb Turquia. La paradoxa del cas és que un dels clients del petroli de l'Estat Islàmic és el règim sirià de Baixar al-Assad, a qui combaten armes en mà.

El tercer factor de finançament és el narcotràfic. Són els principals subministradors d’opiacis a la regió, a més posseeixen el monopoli de determinades drogues de disseny molt consumides en els països del Golf. Disposen de fàbriques a Turquia, al Líban i als Balcans. La ciutat iraquiana de Nínive, propera a la frontera turca, s'ha convertit en una nova plataforma de tràfic de la meitat de l'heroïna que es consumeix a Europa.

Un quart factor és el tràfic de peces arqueològiques robades. El saqueig de museus, incloent-hi la destrucció orquestrada dels museus de Mossul i Palmira, que tenia  peces úniques de la cultura Sumèria, la més antiga de la humanitat, i difoses via Internet, s’ha convertit en un negoci molt lucratiu pels jihadistes, igual que el tràfic d'obres d'art al mercat negre.

El cinquè factor són les matèries primeres i els minerals, Estat Islàmic controla i ven de forma directa o mitjançant a les que cobren taxes, el comerç d'importants matèries primeres i minerals existents en els territoris que ocupen.

Una sisena font de finançament són els segrestos de persones i el cobrament de rescats.

La setena font de finançament és el tràfic d'éssers humans a les regions sota control de l’Estat Islàmic. Desenes de milers de dones i nenes han estat sotmeses a abusos sexuals, tortures i vexacions de tota mena, tractades com objectes i venudes posteriorment com a presoneres de guerra.

El vuitè factor és el tràfic d'òrgans extirpats de presos, ferits i de cadàvers. En alguns casos els jihadistes venen els cossos sencers dels seus captius a les organitzacions mafioses internacionals, que els revenen a institucions mèdiques occidentals.

El novè factor són els impostos per activitats comercials, una mena d’impost revolucionari que es recapta de les empreses i grups familiars dedicats a la compravenda de productes bàsics de consum.

El desè factor ve donat per l’agricultura i la ramaderia, un terç de la producció de blat a l'Iraq i una important part del de Síria, està sota el seu control, els ingressos per la venda de cereals que obté Estat Islàmic està xifrada en uns 200 milions de dòlars anuals.

El onzè factor de finançament és anterior a la seva constitució com Estat, així els jihadistes del califat van saquejar les institucions bancàries de Mossul obtenint un botí en metàl·lic proper als 430 milions de dòlars.

L’Estat Islàmic ha anat massa lluny. No és fàcil però les potències internacionals potser han decidit acabar amb la seva existència. Bombardejar-los no és suficient, s’han de tallar les fonts de finançament de l’Estat Islàmic per acabar amb ell, però per impedir que torni a sorgir caldrà donar una alternativa a la gent i a la pobresa en què quedaran.

Xavier Mas Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

draguipotter  Dragui té nom de mag, “el mag” Dragui.  

Els mags són il·lusionistes, fan trucs, ens distreuen fent-nos veure per davant el que volen que veiem, captant-nos l’atenció en un sentit, mentre que per darrere fan altres coses sense que el públic se’n adoni del seu real objectiu.  

Dragui i el BCE (Banc Central Europeu) que presideix, ens fan veure que ens estan salvant d’una terrible deflació que portaria a Europa a una terrible recessió de la qual costaria anys i panys sortir-ne.

La deflació és en economia la baixada generalitzada i continuada del nivell de preus i serveis, normalment produïda per una baixada en la demanda d’aquest. Normalment es considera un fet negatiu, malgrat que el primer efecte és positiu, ja que amb el mateix salari es poden comprar més coses, però a més termini, els beneficis empresarials baixen, s’ha de reduir en costos i es retalla en la quantitat d’empleats. L’escola austríaca difereix del concepte negatiu de la deflació, argumenta que els beneficis pugen perquè la demanda puja al augmentar el preu adquisitiu dels empleats.

Però sense entrar en una discussió econòmica, i de les diferents tendències de pensament, respecte si la deflació és un concepte que ens afecta positivament o negativament, en aquest article em qüestiono si realment estem davant d’una deflació. Heu notat realment que els preus dels productes i dels serveis quotidians baixen? Teniu més diners a final de més ara o en teniu menys que abans? Hi ha realment deflació o tot és un truc i una excusa per aplicar polítiques monetàries fins ara mai vistes?

Des de mitjans del 2014, totes les estadístiques macroeconòmiques ens indiquen que els preus a la Unió Europea tenen una inflació que tendeix a 0, però els ciutadans de “a peu” no ho notem. L’explicació està en què si excloem d’aquest índex general l’energia i els aliments, la inflació se situa al voltant de l’1%, un valor més normal i similar al que altres vegades ha estat la zona euro sense que s’hagi aplicat cap mesura extraordinària per part del BCE.

La caiguda de l’energia i els aliments no representen cap problema per l’economia, és més aviat un estímul. La caiguda del preu dels aliments ve donada principalment per la caiguda del preu de les matèries primeres que afecten els aliments no processats, i no per una caiguda de la demanda a la zona euro. Respecte a l’energia i concretament la caiguda del preu del petroli, està condicionada a una sobreproducció per sobre de la demanda mundial de petroli, res té a veure amb la salut o no de l’economia europea, que no pot fer res per evitar que el preu del cru segueixi baixant per molt que imprimeixi diners o baixi els tipus d’interès.

En contraposició, el component de serveis manté un índex de normalitat, considerant que el component serveis és un factor molt lligat a la demanda i a l’economia de la UE, donat que els serveis en una àrea s’acostumen a prestar en el seu entorn d’influència geogràfica.

La situació deflacionària europea, que ens la venen com catastròfica, afecta quasi exclusivament a l’energia, i tal com està actualment sembla òptima i no negativa pels europeus. La deflació no és cap problema perquè no existeix deflació real, el problema europeu està en l’alta tensió social de França, amb la feblesa i inestabilitat bancària italiana, amb el brèxit britànic, amb el desgovern espanyol, amb la deshumanització de les institucions europees evidenciades amb el drama dels refugiats, amb el creixement dels populismes xenòfobs.

Per què llavors, el BCE aplica polítiques monetàries especials com la impressió continuada de grans quantitats de diners o com mantenir els tipus d’interès en percentatges negatius  (negative interest rate – NIRP)?

La vareta de Dragui, com la de tots els mags del món, no serveix per fer màgia, és només un pal pintat en blanc i en negre, la seva única utilitat és la de distreure’ns, desviar-nos l’atenció, i mentre mirem els seus moviments, i admirem el seu discurs, pensant que solucionarà la tragèdia deflacionària europea, els problemes de l’economia real i la butxaca dels consumidors; ell realment està traient el conillet blanc del seu barret, un conillet blanc que és el rescat dels bancs europeus  que tenen un venciment de deute a pagar de 2,3 bilions d’euros fins a l’any 2017 i que sense aquesta injecció en forma de liquiditat o en forma de préstec, seria impossible fer-ho. Un rescat encobert, sense que els ciutadans vegin que es tracta d’un truc, d’una il·lusió òptica només, que mai influirà en l’economia real, en la que si tindria influència l’impuls de polítiques i recursos encaminats a la inversió i la innovació.

El mag Dragui, com sempre ha fet, només pensa a seguir beneficiant als grans bancs europeus, proporcionant oxigen al sector financer i al deute públic dels països. Proposa, fins i tot, pagar als bancs per prestar diners a empreses i famílies, uns diners que ells obtindran en unes condicions de forma gratuïta, sense interès.

Això no és ser un mag, Dragui no és Dragui Potter, i aquí “el que no ha de ser anomenat” no és Voldemort, sinó que està inventat des de l’Edat Mitjana i té un nom ben clar, es diu feudalisme, un feudalisme corporatiu on han canviat el nom dels actors respecte a l’època medieval, ja no es diuen grans senyors, aristòcrates, clergat, funcionaris reals, mercaders, vassalls; actualment són grans banquers, polítics corruptes, elits corporatives, buròcrates al seu servei.

El nom dels actors haurà canviat però la piràmide de poder segueix intacta.

Xavier Mas Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

brexit  Les aigües dels rius no esdevindran sang, ni els seus peixos moriran. Les granotes no sortiran dels rius i ho envairan tot. La pols no es transformarà en insectes voladors amb intenció de picar tot el que troben davant. No apareixeran mosques gegants que entraran a les nostres cases. Els ramats i altres animals no es veuran afectats. No apareixerà cendra del nostre cel que ens produirà llagues aberrants als nostres cossos. Tampoc tindrem tempestes catastròfiques ni pedregades que tot ho destruiran. Ni vindrà del no res, un eixam de llagostes que es menjaran totes les nostres collites. No tindrem dies i dies d’absoluta foscor. L’àngel malèfic de Déu no passarà per les nostres cases a matar als primogènits.

Sigui quin sigui el resultat del referèndum que es realitzarà el Regne Unit el proper 23 de Juny per quedar-se o sortir de la Unió Europea, no cauran sobre els seus ciutadans tots els mals i perjudicis, ja siguin humans o divins. El brèxit i les 10 plagues són coses diferents, malgrat les pressions i la campanya de la por que reben i rebran els anglesos, escocesos i gal·lesos fins a la data de les votacions.

Les conseqüències, positives i negatives, derivades de l’impacte econòmic que tindria una sortida del Regne Unit de la UE són pràcticament nul·les. Escoltarem veus, des de dins i des de fora del país proclamant l’ocàs econòmic dels britànics. Res de res. El Regne Unit, estiguin dins o fora de la UE, gaudeix d’interessos econòmics bilaterals, no existeix doncs, per cap part, cap mena de voluntat de modificar aquest status. Per Alemanya, el Regne Unit és el principal soci comercial dins del mercat únic, lloc de destí d’una gran part de cotxes i manufactures germàniques. Pels socis europeus que composen el “gran ressort del sud d’Europa”, els britànics suposen un col·lectiu imprescindible, un dels seus principals clients. Igual que passa amb altres països, com Suïssa, el Marroc o Noruega, només per citar-ne 3 exemples, no hi haurà barreres econòmiques per fer negocis amb la UE, el tractament en cas de sortida, seria de zona lliure d’aranzels comercials i lliure de contingències de  tot tipus.

El brèxit no suposa cap problema econòmic, ni pel ciutadans britànics, ni pels de la resta de la UE. Les conseqüències vindrien derivades de l’impacte polític que per la UE suposaria la pèrdua d’un dels seus tres estats més rellevants, i a més de forma voluntària, creant un greu precedent negatiu que fisuraría una de les fortaleses de la UE que és que, malgrat els seus inconvenients, sobretot en els darrers temps, cap Estat ha volgut, fins ara, abandonar-la.

A canvi d’aquesta preocupació comunitària, Cameron intenta treure el rèdit del seu repte i de la gestió d’aquest, posant sobre la taula les seves demandes, que difícilment serien acceptades per la Unió en un altre escenari, i que van encaminades a reforçar l’increment de la independència dels britànics enfront del projecte comú europeu, una acció molt legítima i raonable des del punt de vista britànic però que també suposa un ferm pas més cap a la desconstrucció comunitària i no al contrari, quedant encara més tocat el principi d’igualtat dels ciutadans europeus, i iniciant un camí obert cap a la asimetria, que ja s’havia posat de manifest amb la crisi i que ha de fer replantejar els passos donats fina ara.

Cas a part és la City, tal com s’anomena la ciutat financera londinenc. Londres és actualment el centre més gran financer d'Europa, generant aquesta indústria el 10% del PIB del país. Paradoxalment, ha aconseguit aquest lideratge a mesura que s’ha avançat en la unió europea. A causa de la seva grandària escapa al control del BCE, i vol preservar aquesta privilegiada posició de plena autonomia al marge dels organismes i mecanismes comunitaris. De forma pública, els gestors de la City s'han posicionat clarament a favor de continuar a la UE, conscients de les oportunitats que aquesta li aporta, i es que la pertinença al club unionista reporta importants beneficis en milions de lliures al segon centre financer del món. En cas de brèxit, places financeres secundàries, com París o Frankfurt, podrien guanyar atractiu si es consuma la sortida, en detriment de Londres que perdria part del seu poder.

En definitiva, el brèxit, que ha sigut en part el preu que el partit conservador britànic ha hagut de pagar per tenir controlat i parar la ultradreta de les illes, intensificat pel rebuig migratori existent a Europa, no tindrà una conseqüència rupturista significativa com per haver de preocupar-nos, passi el que passi amb la consulta al Regne Unit, res canviarà i les plagues continuaran sent una referència bíblica i no una realitat de present.

 

Xavier Mas Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

tragedy  Grexit, corralito, referèndum grec, estem arribant a un desenllaç que tot apunta, sigui quin sigui el camí final dels esdeveniments, a un desastre grec, a un drama col·lectiu en clau de tragèdia per aquest país mediterrani d'onze milions d'habitants, que va ser bressol de la democràcia, poble inventor de les olimpíades, de la filosofia i del teatre. Grècia s'ha convertit avui en un escenari a temps real on es representa una autèntica tragèdia grega de grans dimensions, una tragèdia digne d'aquell teatre dels seus més reputats autors, ja sigui el reformador Sòfocles, el realista Eurípides o del cartesià Esquilo.

Grècia està en un carreró sense sortida si ha de prendre una decisió a curt termini. Intenta guanyar temps per destensar la corda i poder iniciar reformes, però sembla que ni l'FMI, ni el BCE, ni els seus “socis” del eurogrup estan disposats a concedir o cedir en aquesta pròrroga. Volen que el joc acabi i ho faci ja, volen que el govern grec prengui una decisió des d'una posició de feblesa.

És possible que la situació faci un gir de 360 graus, com ha succeït en altres ocasions, però ara mateix, el país hel·lè està en una situació molt greu, està entre l'espasa i la paret, amb una espasa que intenta travessar-lo i una paret feta de ciment armat, ferma i intransigent que no cedeix de cap manera, conseqüències dramàtiques que es poden derivar són evidents. L'Estat grec, per si sol, sense els recursos proporcionats per la troika pot afrontar els seus compromisos financers, entraria en fallida les setmanes vinents perquè no pagaria als seus creditors internacionals ni podria fer front a les liquidacions regulars internes, siguin funcionaris o pensionistes.

Però si Grècia segueix les indicacions de la troika, augmenta els impostos, retalla i disminueix la despesa pública, el govern grec, el govern de Siryza es trobaria en el mateix escenari que ha seguit fins ara el país, en un escenari en que no creu i pel que no van ser escollits, un escenari que ha portat als grecs a uns efectes devastadors amb indicadors del 25% d'atur, una caiguda del 22% del PIB des de l'any 2009, que té un 40% de població en risc d’exclusió social, que bona part dels serveis socials han sigut desmantellats i que la relació PIB-deute ha tingut un augment de l'ordre del del 35% arribant a passar del 180%. Si el govern grec acata els designis i mandats dels organismes internacionals, estaria en contra dels designis del seu poble, que en les eleccions van donar un missatge contundent de canvi de rumb, votant a Siryza, de què no volien seguir les velles polítiques d'austeritat, que hi ha hi havia prou. Per aquest motiu vol preguntar als grecs si hi estant d'acord donada la situació límit actual.

La democràcia i l'economia no poden anar enfrontades. Possiblement s'ha de centrar al govern grec però no posar-lo de genolls, que és el que sembla es vulgui fer.

La troika, amb les seves decisions d'austeritat equivocades ha contribuït fins ara a fer augmentar el deute grec, ara seria absolutament immoral no participar en la seva reestructuració. No es pot criminalitzar als grecs de les seves errades, no es pot fer com es feia al segle XIX en què existien les presons per deutors, i que van ser un fracàs perquè al deutor se'l posava a la pressó però no es tornava el deute. El capitalisme positiu va més en el posicionament que els aliats van tenir amb els alemanys després de la Segona Guerra Mundial, se'ls va ajudar a fer créixer la seva economia, no es va castigar a ningú. És cert que els alemanys van posar l'esforç i l'estalvi, però les forces guanyadores no van ser inflexibles, no van buscar la humiliació econòmica sinó que van participar, van proporcionar ajuda i van treure beneficis del posterior creixement. És el camí a prendre per Grècia, el país ha fet default, és el moment de fer un canvi de deute per accions, és a dir, de convertir bons grecs en bons vinculats al PIB, d'aquesta manera si a Grècia li van bé les coses, els seus creditors, convertits ara en accionistes, rebran més diners dels que van invertir. D'aquesta manera, Grècia i els seus creditors aniran de la mà, tindran els mateixos interessos, el creixement grec.

La solució del deute comentada no està mancada de dificultats, ara bé, la seva raonabilitat econòmica ha sigut contrastada en altres situacions històriques com hem vist. El problema de més difícil solució, no sembla que sigui el del deute sinó que sembla que es derivi de factors polítics amb l'objectiu de disciplinar a altres països, enviant un missatge als pobles d'Europa de què és políticament irresponsable i molt inútil votar per alternatives que no segueixen les directrius i la disciplina dels organismes oficials o dels poders privats transnacionals. Hi ha interès en mostrar que apartar-se de les tendències acceptables, moderades i austeritàries, significa desmadrar-se, anar cap al caos, portant només conseqüències catastròfiques per aquells pobles que triïn aquest tipus d'opcions radicals. Aquesta postura, liderada per Alemanya i ben vista pels Estats Units, es veu recolzada per la majoria dels governs dels socis europeus, que veuen amb més preocupació que la crisi grega, l'emergència d'una nova forma de fer política en alguns d'aquests països i que temen que en més o menys mesura els pugui acabar esquitxant. Aquesta posició enrocada es veu enfortida al comprovar que les seves economies no tindríem el mateix efecte contagi i de pànic que van preveure que podrien tenir l'any 2012 amb la fallida de l'Estat grec, ara fa mesos que es parla del risc grec i fa mesos que les econòmies europees, fins i tot les més febles com Portugal i Espanya, es mostren altament insensibles a aquest fet, i és que Grècia només representa avui el 2% del PIB de l'eurozona, no és ningú en la seva global economia. A més, les amenaces del govern grec de buscar-se nous socis de negoci, com Rússia i Xina, s'han afeblit considerablement degut a l'alta afectació que ha tingut la crisi del petroli amb el primer i la necessitat de fer inversions que tinguin altes possibilitats de retorn pel segon dels esmentats països, i que fa un temps podrien haver servit de flotador momentani per Grècia.

Pintan bastos” que es diria en castellà. La tragèdia monetària grega està servida. A dia d'avui l'acord es veu difícil, no existeix actitud suficient per arribar-hi. Si les coses segueixen així, i per fer front als pagaments domèstics, de seguida veurem que el govern hel·lè hauria de donar pagarés per fer el pagaments o d'encunyar una nova moneda diferent de l'euro, el drama del dracma grec. Encara que es conservés l'euro, la nova moneda es depreciaria tant amb relació a aquest, que tard o d'hora hi hauria que sortir d'ell, el desastre estaria servit en safata de plata, ja que Grècia és un país energètic-depenent i seria molt difícil la seva subsistència amb necessitats de recursos exteriors sense tenir crèdit ni una moneda forta. La gent aniria en massa a retirar els seus diners als bancs i s'hauria de declarar un corralito que seria nefast per a tothom. Però en aquesta situació de deteriorament grec, no hi ha guanyadors, les relacions segueixen i seguiran existint però estaran tacades d'una alta dosi de toxicitat i desconfiança.

Hi ha molts escenaris possibles, tots els bons passen per la negociació. Hi ha temps però ens hem de donar aquest temps. La ruptura només afavoreix als no democràtics, als que es volen beneficiar dels mals dels altres...moltes vegades després d'haver-los provocat.

Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat nr 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

pateras 560x280  La Mediterrània, el mar que cada matí veig des de casa, el mar que fa milers d’anys ens connecta amb el món i amb la nostra història, el mar dels intercanvis comercials i culturals per excel·lència, el mar que evoca èpiques aventures de fenicis, grecs i romans, el mar al qual s'han dedicat boniques cançons, poesies de tot tipus, ja fa massa temps que es tenyeix de roig, un roig de sang procedent de milers de persones que es veuen abocades a abandonar, forçades per les circumstàncies dels seus territoris, i que perden la vida intentant travessar el mare nostrum per aconseguir una vida millor o simplement per recercar una vida. Aquestes travessies no són voluntàries, ningú s'arrisca molt sinó hi ha motius de pes, normalment en forma de violència, de guerres, de pèrdua de drets humans, de fam i de pobresa, de misèria, d'impossibilitat de portar una vida mínimament digna.

El nostre mediterrani està irrecognoscible, aquest mediterrani tan propi, aquest mar associat a la nostra terra, indivisible d'ella i, per tant, també dels nostres valors, aquest mar del qual estem orgullosos per ser bressol de la civilització, aquest mar identificat en el progrés de la humanitat, aquest mar característic del bon menjar i de la bona gent, aquest mar que tant i tant hem gaudit els que tenim la sort de tenir-lo a prop, aquest mar ara està perdent la seva essència, l'essència del ser humà.

No només mor gent, moren també les seves esperances i amb elles les nostres, cada ofegat representa un fracàs per nosaltres, una vergonya. Ells són els que més perden, perden la vida, ho perden tot, però nosaltres perdem la humanitat. Mar Mediterrani, ja no t'identifico, no sé qui ets, estàs al lloc on estaves abans, però no ets el meu mar, ets el mar Mediterrani encara? O tant t'has tenyit de sang que ara ets el Mar Roig? O pitjor encara, t'has transformat en el Mar Mort, aquell en el que la vida no és possible, en un cementiri en què tot el que hi ha són objectes morts, un lloc sense esperança, un lloc de silenci i solitud. Mar Mediterrani, Mar Roig, Mar Mort. Quin mar ets ara?

Qui es beneficia d'aquesta situació? Les mafies criminals que trafiquen amb el trasllat de persones mouen un negoci calculat en 650 milions de dòlars anuals, estan interconnectades als dos costats del Mediterrani, a la ribera sud i a la nord. Enguany, més de 35 mil persones han arribat a Europa, les xifres s'han triplicat des del 2011 fins al darrer any, és un fenomen que creix, ja que es combina el negoci per uns i la necessitat derivada de la desesperació pels altres. Aprofiten les zones més dèbils, com és Líbia en aquest moment, on l'anarquia impera com a sistema, on el descontrol governamental i la corrupció es tradueix en incapacitat i no voluntat per aturar l'important nombre de vaixells que gestionen els traficants, i que prèviament situen en grups d'unes mil a mil cinc-centes persones en camps situats als afores dels nuclis urbans. Tothom sap on estan, però ningú fa res mentre un milió de persones aproximadament espera ser embarcat de camí a un món anunciat com més feliç, però amb una molt alta perspectiva d'acabar amb la seva vida. Un viatge costa normalment entre 600 i 1000 euros, encara que por arribar fins aprop del 10 mil dòlars. Les persones que esperen ser traslladades són maltractades rebent tot tipus de tortures, amenaces i vexacions. Ni policia ni exèrcit mouen un dit per evitar-ho.

Combatre a les màfies, com han acordat els països europeus és necessari, però no suficient. El fenomen migratori ha estat l'eix principal i articulador de la història de la humanitat. Aixecant més els murs i augmentant més les flotes i unitats de vigilància no solucionarem res, al contrari. El problema s'anirà agreujant més. Hem d'entendre les arrels del problema, identificar el seu origen, només d'aquesta manera es podrà actuar amb eficiència. Europa, Estats Units i, més recentment, la Xina són responsables de la problemàtica, incentivant plans d'explotació de recursos naturals, matèries primeres i mà d'obra, sense polítiques de corresponsabilitat social i econòmica.

Concretament a Europa s'ha optat per una Europa fortalesa, una opció militar marcada bàsicament per la posició eix nord-europeu, una posició vista des de la distància i la desentesa, en la que aquests països demanen de forma no consensuada als seus veïns surenys més mà dura. Però ja portem temps amb aquest sistema d'actuació i cap solució ha evolucionat. Potser és el moment de deixar a un costat els sentiments contradictoris que condueixen a una visió simplista i atemorida del conflicte i de donar pas a les accions. La immigració és imparable, és i serà, l'hem de convertir en un factor positiu que pot contribuir al dinamisme econòmic, que pot moderar la caiguda demogràfica, que es xifra al voltant d'una disminució de tres milions de persones en els vint anys vinents, i també per moderar l'envelliment de la població. És important gestionar la immigració, integrar, però en cap cas rebutjar.

És un repte, una oportunitat, no és cap perill. Hem de treure profit del lligam amb els estats d'origen dels immigrants. Cal una visió a mitjà termini per afavorir polítiques comercials amb els països en vies de desenvolupament d'on procedeixen els immigrants, les relacions personals naturals vindran donades per ells, cal doncs facilitar l'intercanvi dels treballadors i de les seves famílies. Els nouvinguts podran aportar capacitat de treball en activitats de menor valor afegit que avui han de marxar a fora per ser més competitius, permeten una major dedicació dels treballadors ja establerts a activitats de major valor afegit.

L'autèntic desafiament resideix en l'encaix de l'immigrant en la societat d'acollida. El repte és promoure una política d'integració i cohesió social que incorpori les necessitats dels nouvinguts i respongui a les inquietuds dels residents. Aquestes polítiques requeriran, inicialment, una considerable dotació econòmica que haurem d'assumir, desenvolupant formació i inserció laboral per evitar l'economia submergida i fomentar el sentiment de pertinença i complicitat a una societat, garantint el respecte al marc legal, el respecte a un sistema de valors i l'aportació impositiva dels nouvinguts.

Per complicada que pugui ser la geopolítica, per perversa i interessada que sigui, hem d'aturar l'actual situació, l'hem de revertir...i no són només paraules políticament correctes, ja em coneixeu.

 

Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat nr 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya