Imprimeix
Categoria: INTERNACIONAL
Vist: 2395

notincporatentado  No vaig viure l’impacte de l’atropellament massiu a les Rambles. No estava a Barcelona el dia 17. Era aliè al trement drama que la meva ciutat estava vivint, perdut a  milers de kilòmetres, contemplant la vida salvatge d’elefants, lleons, guepards, girafes, zebres i moltes altres espècies a les terres del riu Mara. Acabava de rebre una lliçó de vida en la visita a un poblat Masai, una lliçó de com es pot ser feliç sense tenir quasi res, amb un terra ple d’excrements de vaca, que anaven apilant per després utilitzar per fer les seves cases, amb mosques per tot arreu que omplien els llavis de la canalla, rentant-se i rentant al riu unes peces de roba que desconeixien el que és la moda, sense aigua ni llum corrent, fent vida al ras, envoltats dels perills d’aquelles ferotges feres que després veuríem en el seu hàbitat natural. Tot molt bé, molt interessant, molt bucòlic, molt estèticament fotogràfic, però veure aquelles condicions de vida del tercer món, em va fer apreciar més la meva societat, la meva ciutat, el meu estil de vida.

notincpor

I a la tornada d’un dia de fantasia, quan reposàvem les forces al hall de l’hotel, únic lloc on hi havia Internet, el shock, la incredulitat dels primers segons, la preocupació dels següents instants per saber que tota la meva família i amics estaven bé, les angoixades trucades i missatges de whatsapp per corroborar que cap dels meus estigués afectat. Després de bufar ben fort, sabedor que no tenia a ningú afectat, vam començar a llegir les horroroses notícies que ens arribaven per aquell deficient Internet en unes bateries dels mòbils que s’anaven esgotant per moments.

Silenci, indignació, ràbia, por, inseguretat, insensibilitat del que passa en altres indrets, i moltes, moltes autopreguntes i reflexions des d’aquell dia: per què em revisen i molesten a mi als controls dels aeroports si sabem perfectament que jo mai posaré una bomba? Per què no es va detectar que l’imam estava radicalitzat i radicalitzava a altres? Com es van fer els terroristes amb tot el material per poder perpetrar l’atemptat sense aixecar sospites? Per què no s’investiga a fons els focus d’on surten les radicalitzacions islàmiques jihadistes? Què feia un senyor al nostre país, amb permís de treball, que havia sigut detingut per traficar amb drogues i ara feia d’imam? Com pot ser que els pares dels terroristes abatuts diguin que no sabien res del que succeïa a casa seva? Us ho creieu? Jo no

La meva forma de pensar ha canviat des del dia de l’atemptat contra casa meva, em permeto expressar-vos alt i clar, estem en guerra.

Les paraules són importants. Dir les coses pel seu nom és el primer pas per combatre un problema i començar a posar-ne solució. Estem en guerra, una guerra nova, inèdita i diferent, que no segueix els criteris del passat, però una guerra, no dir-ho alta i clarament, és la forma de perdre-la. A la guerra combatem a un enemic, si diem un altre cosa, sinó ens ho creiem, l’enemic no existeix, no hi ha res o ningú a qui combatre.

És una guerra terrorista, no existeixen exèrcits que s’afrontin per conquerir territoris, en aquesta guerra la intenció és aterroritzar a l’enemic, matant indiscriminadament per augmentar l’efecte del terror, i com més atemorida queda la població occidental, l’enfortiment dels islamistes fanàtics és més gran, i cada vegada tenen més influència en la conducció de les multituds islàmiques, enfront dels filòsofs o elements intel·lectuals influïts per la cultura occidental.

És una guerra global, que s’aparta de les guerres terroristes internes que hem viscut fins ara, és una guerra que va contra tot i tothom, que no té territoris fronterers definits i que és d’una ferocitat no recordada. Aquesta globalització en forma de guerra és la globalització de la qual ens hem de preocupar, és la que s’ha de combatre.

És una guerra tecnològicament diferent, el component militar és secundari, no s’utilitzen armes convencionals, les armes són els mateixos fanàtics, ja sigui fent servir els seus cossos com a bombes humanes, ja sigui com a conductors de furgonetes o com portadors de ganivets i destrals que utilitzen macabrament per assassinar a tothom qui passi per davant.

És una guerra religiosa. I aquí cal no caure en el parany d’acusar-me d’islamofòbic, sinó de comprendre el que realment dic, i que no és afirmar que l’islam és majoritàriament fonamentalista, ni molt menys agressiu i terrorista. No ho penso i no ho dic. Però hem de ser conscients que l’extraordinària força del terrorisme islàmic es basa en dos elements: s’alimenta del fanatisme religiós i està protegit per una fe religiosa. No ens hem de deixar arrossegar pel reaccionarisme islamofòbic, però hem de deixar de costat la ingenuïtat còmoda i suïcida de tolerància a tot.

La frustració, la infelicitat i el victimisme són el combustible perfecte en els processos de radicalització. Aquest tres factors fan responsabilitzar als “altres” de tots els mals. La religió musulmana no és diferent en aquest sentit a les altres religions monoteistes que parlen d’un paradís fictici que els pot fer esvair de les misèries quotidianes i de les expectatives frustrades del dia a dia. La manipulació interessada dels poders fàctics que alimenten i canalitzen les creences agressives sota una bandera religiosa de nosaltres contra els altres és fàcil que cali en aquest context, produint la deshumanització dels fanàtics als que no els importa ni morir o matar, ja que creuen que aconseguiran una vida millor al paradís a costa de matar els enemics.

Si reconeixem que estem en guerra, que la guerra es lliura a casa nostra, que és una guerra de desgast i de resistència, i així la combatem, sent fidels a les nostres conviccions per viure, llavors, no tinc por!

Xavier Mas Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya