Imprimeix
Categoria: INTERNACIONAL
Vist: 1810

fidel castro bisfidel castro  Com la setmana passada no vaig poder escriure per una combinació de mancances, sigui de muses o de temps, estava preparant l’article-homenatge de la Rosa, l’anciana de Reus que vivia en la pobresa energètica i va morir en un incendi, quan va succeir la mort de l’exalcaldessa de València, Rita Barberà. Al contrari que en el cas de la Rosa, de qui prometo que escriure un dia, no tenia moltes ganes de fer-ho de la Rita, no val la pena ni s’ho mereix, però ho havia començat a fer portat per l’actualitat i les coses que anava sentint durant la setmana i que transformaven a Yeti en Blancaneus.

Afortunadament, mentre anava conduint ahir dissabte a les 7 del matí, van informar per RAC1, l’emissora que anava escoltant, una notícia de ressò mundial, havia mort Fidel Castro, el Comandante com era reconegut per la seva participació en la revolució cubana. La meva primera reacció, enviada pel subconscient més profund va ser d’alegria, però no per la mort de Fidel sinó perquè ja tenia un motiu per no seguir amb l’article de la Rita Barberà, article que ja tenia començat i avançat però que em feia molta mandra acabar. Rita ja mai tindràs un article a "economiaCAT" fet per mi, descansa en pau si pots i tingues de part meva el mateix respecte que has tingut tu per la resta de les persones, sobretot pel que vas tenir per les víctimes del metro de València, és a dir, cap ni un. RIP.

Passada la primera reacció visceral i que res tenia a veure en Castro, vaig començar a adonar-me que amb la pèrdua de Fidel perdia alguna cosa meva, perdia un dels personatges reals del panorama internacional que m’han acompanyat sempre al llarg de la meva vida. Ell sempre ha estat allà, per bé o per malament. Quan la revolució cubana va enderrocar al dictador Fulgencio Batista jo encara no havia nascut, vaig començar a caminar, a parlar, a fer amics, a jugar a pilota, vaig fer la comunió, vaig estudiar, treballar, em vaig casar, he tingut dos fills, he fet les meves bodes d’argent, i en tots aquest moment sempre he estat acompanyat per la imatge de fons en els noticiaris d’un senyor amb barba, amb casaca i gorra militar, fumant puros i fent discursos que duraven hores i hores, era Fidel.

Fidel Castro, revolucionari o dictador. Les dues coses: revolucionari i dictador. La seva vida ha estat plena de llums i d’ombres, de contradiccions, com ho ha estat el dia de la seva mort, ja té nassos que una de les darreres icones del comunisme mundial en estat pur hagi mort precisament en Black Friday, que s’ha erigit com el dia per excel·lència del capitalisme.

Al capdavant d’una revolució que va posar a Cuba en el centre de l’escena internacional i durant més de 50 anys, Castro ha sigut un actor principal i un supervivent destacat en el complex tauler mundial entre socialisme i capitalisme, entre el nord i el sud, entre els països pobres i els rics. Ha sigut tot un personatge, un dels líders més carismàtics i controvertits de la història contemporània, una personalitat que no deixava a ningú indiferent, amb molts admiradors i detractors, igualment valorat com a mite revolucionari que acusat com a dictador. ”Condenadme, no me importa, la Historia me absolverá”, va ser la famosa frase que va pronunciar a 1953, quan amb 27 anys i davant el tribunal que el va condemnar per la primera acció realitzada contra la dictadura de Batista,  l’assalt armat a la caserna de Moncada, que es considera l’inici de la revolució cubana.

Volia ser comunista però sembla que té una gran fortuna. Volia aportar llibertat al seu poble  però ha acabat passant per sobre d’ells, fent greus abusos als drets humans, generant repressió i por. Volia fer viure i ha acabat executant a molts per pensar diferent. Volia lluitar per la pau però ha utilitzat la força de les armes de forma recorrent. Qui va ser l’heroi del poble, d’una revolució contra els poderosos va acabar ostentant el poder com un tirà, controlant cada un dels aspectes de l’illa. Qui lluitava contra la corrupció ha sigut qui l’ha incorporat com sistema al país, que igual que en les dictadures de dretes, està controlat per un grup d’amics afins al règim i a un govern totalitari, només per interès personal. Qui volia unir al seu poble, deixa als cubans dividits, dins i fora de les seves fronteres, uns que ploraran la seva mort i altres que ho celebraran brindant.

El que volia ser un alliberador, el que volia ser un salvador, no ho va ser mai, només era un home. Hasta siempre, Comandante!

Xavier Mas Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya