els mercatsEls mercats ens condicionen, els mercats ens fan patir, vivim pendents dels mercats ... només escoltem notícies que ens fan indicar que estem sotmesos a les valoracions dels mercats, però , què són els mercats i qui els dirigeix?
Els mercats són espais no molt diferents al concepte que ja tenim com a tal, és a dir, espais on van ofertants (estalvis), i demandants (els que busquen financiació) per intercanviar-se títols financers, que poden ser deute, accions i derivats.
Quan parlem de deute, ens estem referint al deute emès pels governs (deute públic) i les grans empreses (deute privat) per finançar les seves activitats.
Quan parlem d'accions, ens referim a les emeses per empreses que cotitzen, que es poden vendre i donen dret a participar en els beneficis (dividends).
Els derivats, van surgir per protegir-se de les variacions de preus, el tipus d'interès i el tipus de canvi, però podeu consultar l'apartat de conceptes econòmics d'aquesta web per entendre millor aquest confós i controvertit concepte.

Però realment els mercats financers van més enllà ja que la seva tendència històrica és acumular capital fictici i generar bombolles desconnectades de l'economia real, que quan esclaten provoquen les crisis financeres. Veiem-ho amb algunes dades:

Mentre a l'economia productiva: el PIB mundial entre 1986 i 2004 es va multiplicar per 3 i les exportacions de bens i serveis per van multiplicar per 5.
En el mateix període, les emisions internacionals de títols (deute i accions) es va multiplicar per 7, els prèstecs bancaris per 8, el intercanvi de divises per 9 i el mercat de productes derivats per 98

La dimensió dels mercats financers ha sigut molt superior a l'activitat productiva o real. A finals del 2004 la quantitat mitjana de divises negociades diariament era 60 vegades superior a la xifra d'importacions mundials i 800 vegades superior al volum d'inversions estranjeres directes efectuades diariament.

Molta gent intervé i composa els mercats, però com sempre només uns quants mouen els fils, que són els grans bancs, els inversors institucionals i les agències de qualificació. Aquests tres grups concentren la majoria d'actius i de les transaccions, i per tant del poder. Són els autèntics "godfather" moderns.

Així els grans bancs comercials, com JP Morgan Chase, Citigroup, Bank of America, Barclays, UBS, HSBC, Deutsche Bank, BNP, Banco Santander, BBVA; són qui donen la majoria de préstecs per comprar els títols financers, a més de fer per si mateixos una gran part de les transaccions i emetre títols propis que es negocien en els mercats. Als Estats Units s'ha d'afegir els bancs d'inversió, encara que després de la crisi del 2008 aquest sector s'ha reconvertit profundament.

El inversors institucionals són fons d'inversió, fons de pensions, companyies d'assegurançes i "hedge funds" o fons d'inversio d'alt risc. Majoritàriament són americans i se situen al nucli dur dels inversors financers, gestionen actius de titularitat col·lectiva (propietat dels estalviadors, assegurats i pensionistes) mitjançant gestores, moltes vegades vinculades a la banca. La magnitud d'actius que gestionen és espectacular, i tenen gran capacitat per determinar l'evolució dels índex bursatils, el valor de les divises o el preu del deute públic dels països.
A continuació, unes dades del 2010 de l'OCDE per veure la magnitud abans esmentada:
- els fons d'inversió eren propietaris de 17 Bilions d'euros
- els fons de pensions eren propietaris de 13,5 Bilions d'euros
- les companyies d'assegurances eren propietàries de 15 Bilions d'euros
- els hedge funds eren propietaris de 1,5 Bilions d'euros
És a dir, la suma d'aquests imports suposen el 180% el valor del PIB de tots els països de l'OCDE.
Aquests agents, juntament amb les famoses agències de qualificació, constitueixen avui el nucli dur del capital financer. Es nutreixen dels estalvis de les famílies i particularment, del patrimoni de les grans fortunes, que han trobat en ells el vehicle per augmentar el seu capital en progressions geomètriques

Les agències de qualificació, són un altre focus de poder. Gran part de l'estalvi mundial es col·loca en els mercats financers per obtenir rentabilitat, requerint, de forma imprescindible, el fet de disposar d'informació. Els mercats finacers, malgrat no manquen els conversadors econòmics de cafè, els bancaris que es creuen alguna cosa, i els amics "que saben mucho", són complicats. Molta de la informació existent és opaca realment, i és totalment impossible disposar-ne de tota la informació. Malgrat la seva sofisticació, es mouen moltes vegades per l'efecte "ramat", són, per tant, propicis a eufòries injustificades i sortides massives irracionals.
Així, per exemple, abans de la crisi, la gran majoria dels propietaris de subprimes convertides en títols ho desconeixia. És, en aquest context d'incertesa, quan les agències de qualificació o rating, entitats "suposadament" imparcials, riguroses i objectives, adquireixen màxim poder, ja que són les entitats de les que es fien els agents financers per poder prendre decisions: poden motivar compres i vendes massives de forma immediata. A aquestes agències sel's hi dóna molta importància, fins i tot certs organismes públics (com el BCE) les utilitzen com a referència, de forma que la qualificació que donen es converteix en una espècia de segell de garantia.
Ara bé ¿quin és el problema? Que són un engany. Les qualificacions donades NO són fiables. Però no per error, sinó que emeten qualificacions interessades.
Exemples reals:
abans que Enron entrés en fallida, aquesta empresa donava nivells positius
els productes financers amb subprimes USA donaven nivells positius.
Lehman Brothers (per cert on treballava el ministre actual d'economia de l'Estat espanyol) era qualificat com a màxima seguretat fins el mateix moment del colapse
El més normal és que treballessin pels compradors, però els seus clients són els emissors de títols, és a dir, els estats o empreses que volen ser qualificats paguen a aquestes agències, i és clar, com tota empresa el normal és que vulguin satisfer als seus clients. Increíble!!. Us fiarieu al comprar un cotxe de segona mà del informe tècnic del que el ven?
Son xantatgistes, Moody's va començar a emetre qualificacions discordants amb altres agències, i de motu propi, perquè l'empresa Hannover Rük va deixar de ser client seu, el resultat va ser de pèrdues de l'ordre de 175 Milions de dòlars en la capitalització de l'empresa alemanya.

¿Podríem acabar amb aquesta tirania?

Les agències de qualificacio haurien de ser organismes publics i supranacionals, de forma que qualifiquessin de forma objectiva i sense manipulació de la informació per interessos.
També seria important, la simplificació dels productes financers amb l'objectiu d'evitar operacions d'enginyeria financera opaques que impossibilitin qualificar el nivell de risc.

Hem de sortir, doncs, de la tirania dels mercats.

Els partits NO han de poder aprovar mesures que afectin les condicions de vida presents i futures dels ciutadans i que no estaven en els seus programes, i que per tant, no van ser votades i aprovades pels ciutadans.

S'han organitzar consultes vinculants (com ja passa a Islàndia). La població ha de ser madura (o ser "un ramat", hem de triar) per anar més a les urnes i ser responsables directes de les decisions importants. Que es voti a uns governats és perque portin a terme allò que van explicar en els seus programes, no tenen cap dret a fer altres coses pel fet de ser governants, ells no tenen el poder, el tenen (o l'haurien de tenir) els ciutadans que els van triar perquè els representin
Els estats han de tenir mecanismes de financiació. Ja sé que avui, ningú confia en els polítics i governants, degut a la corrupció, però hi ha persones honestes, segur, capaços i disposats a liderar, que l'Estat estigui del costat del ciutadans i no els persegueixi o els menyspreï. No és coherent que l'Estat tingui dependència de les entitats privades, que a la vegada obtenen recursos d'entitas publiques (com el BCE). El BCE hauria de garantir l'establiment de les condicions monetaries i financeres per la reactivació de la capacitat econòmica i creació de llocs de treball, no ha de servir per garantitzar l'alta rendibilitat dels actius financers
La política fiscal ha de ser coherent. Com es pot aplicar una amnistia als defraudadors, de forma que acabin pagant menys impostos que els que han declarat de bona fe.

L'Unió Europea disposa de l'escenari ideal per portar aquestes solucions a terme, perquè el 70% del comerç es realitza en paisos propis de la UE. No és necessari, per tant, les polítiques especulatives i les amenaces d'aquests especuladors. Si creem un espai basat en la cooperació i no en "fotre al veí" podem assolir una societat democràtica des del punt de vista econòmic.

 

Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat nr 9493