Imprimeix
Categoria: INTERNACIONAL
Vist: 2275

draguipotter  Dragui té nom de mag, “el mag” Dragui.  

Els mags són il·lusionistes, fan trucs, ens distreuen fent-nos veure per davant el que volen que veiem, captant-nos l’atenció en un sentit, mentre que per darrere fan altres coses sense que el públic se’n adoni del seu real objectiu.  

Dragui i el BCE (Banc Central Europeu) que presideix, ens fan veure que ens estan salvant d’una terrible deflació que portaria a Europa a una terrible recessió de la qual costaria anys i panys sortir-ne.

La deflació és en economia la baixada generalitzada i continuada del nivell de preus i serveis, normalment produïda per una baixada en la demanda d’aquest. Normalment es considera un fet negatiu, malgrat que el primer efecte és positiu, ja que amb el mateix salari es poden comprar més coses, però a més termini, els beneficis empresarials baixen, s’ha de reduir en costos i es retalla en la quantitat d’empleats. L’escola austríaca difereix del concepte negatiu de la deflació, argumenta que els beneficis pugen perquè la demanda puja al augmentar el preu adquisitiu dels empleats.

Però sense entrar en una discussió econòmica, i de les diferents tendències de pensament, respecte si la deflació és un concepte que ens afecta positivament o negativament, en aquest article em qüestiono si realment estem davant d’una deflació. Heu notat realment que els preus dels productes i dels serveis quotidians baixen? Teniu més diners a final de més ara o en teniu menys que abans? Hi ha realment deflació o tot és un truc i una excusa per aplicar polítiques monetàries fins ara mai vistes?

Des de mitjans del 2014, totes les estadístiques macroeconòmiques ens indiquen que els preus a la Unió Europea tenen una inflació que tendeix a 0, però els ciutadans de “a peu” no ho notem. L’explicació està en què si excloem d’aquest índex general l’energia i els aliments, la inflació se situa al voltant de l’1%, un valor més normal i similar al que altres vegades ha estat la zona euro sense que s’hagi aplicat cap mesura extraordinària per part del BCE.

La caiguda de l’energia i els aliments no representen cap problema per l’economia, és més aviat un estímul. La caiguda del preu dels aliments ve donada principalment per la caiguda del preu de les matèries primeres que afecten els aliments no processats, i no per una caiguda de la demanda a la zona euro. Respecte a l’energia i concretament la caiguda del preu del petroli, està condicionada a una sobreproducció per sobre de la demanda mundial de petroli, res té a veure amb la salut o no de l’economia europea, que no pot fer res per evitar que el preu del cru segueixi baixant per molt que imprimeixi diners o baixi els tipus d’interès.

En contraposició, el component de serveis manté un índex de normalitat, considerant que el component serveis és un factor molt lligat a la demanda i a l’economia de la UE, donat que els serveis en una àrea s’acostumen a prestar en el seu entorn d’influència geogràfica.

La situació deflacionària europea, que ens la venen com catastròfica, afecta quasi exclusivament a l’energia, i tal com està actualment sembla òptima i no negativa pels europeus. La deflació no és cap problema perquè no existeix deflació real, el problema europeu està en l’alta tensió social de França, amb la feblesa i inestabilitat bancària italiana, amb el brèxit britànic, amb el desgovern espanyol, amb la deshumanització de les institucions europees evidenciades amb el drama dels refugiats, amb el creixement dels populismes xenòfobs.

Per què llavors, el BCE aplica polítiques monetàries especials com la impressió continuada de grans quantitats de diners o com mantenir els tipus d’interès en percentatges negatius  (negative interest rate – NIRP)?

La vareta de Dragui, com la de tots els mags del món, no serveix per fer màgia, és només un pal pintat en blanc i en negre, la seva única utilitat és la de distreure’ns, desviar-nos l’atenció, i mentre mirem els seus moviments, i admirem el seu discurs, pensant que solucionarà la tragèdia deflacionària europea, els problemes de l’economia real i la butxaca dels consumidors; ell realment està traient el conillet blanc del seu barret, un conillet blanc que és el rescat dels bancs europeus  que tenen un venciment de deute a pagar de 2,3 bilions d’euros fins a l’any 2017 i que sense aquesta injecció en forma de liquiditat o en forma de préstec, seria impossible fer-ho. Un rescat encobert, sense que els ciutadans vegin que es tracta d’un truc, d’una il·lusió òptica només, que mai influirà en l’economia real, en la que si tindria influència l’impuls de polítiques i recursos encaminats a la inversió i la innovació.

El mag Dragui, com sempre ha fet, només pensa a seguir beneficiant als grans bancs europeus, proporcionant oxigen al sector financer i al deute públic dels països. Proposa, fins i tot, pagar als bancs per prestar diners a empreses i famílies, uns diners que ells obtindran en unes condicions de forma gratuïta, sense interès.

Això no és ser un mag, Dragui no és Dragui Potter, i aquí “el que no ha de ser anomenat” no és Voldemort, sinó que està inventat des de l’Edat Mitjana i té un nom ben clar, es diu feudalisme, un feudalisme corporatiu on han canviat el nom dels actors respecte a l’època medieval, ja no es diuen grans senyors, aristòcrates, clergat, funcionaris reals, mercaders, vassalls; actualment són grans banquers, polítics corruptes, elits corporatives, buròcrates al seu servei.

El nom dels actors haurà canviat però la piràmide de poder segueix intacta.

Xavier Mas Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya