Imprimeix
Categoria: INTERNACIONAL
Vist: 3954

la-bruja-mala  Quan parlem de dragons malèvols, de donzelles desvalgudes i de gestes protagonitzades per cavallers beligerants no estem parlant de la quarta temporada de Joc de trons, que també seria el cas. Les llegendes èpiques de tota la vida, aquelles que explicaven i dignificaven la lluita del bé contra el mal, com les del Beowulf contra el troll Grendel a Escandinàvia, el franc Sigfrid contra el drac Fafner de qui veu la sang per prendre saviesa a la mitologia germànica, el grec Perseu contra la medusa que petrificava amb la seva mirada i l'amor d'Andròmeda, són reductes de l'antiguitat i medievals que han perdurat pels segles dels segles i ho seguiran fent en forma de tradicions, com la de Sant Jordi, la donzella i el drac, la nostra. Per alguns, una tradició importada des de les llunyanes terres de la Capadòcia d'on era originari el Sant, per altres una llegenda totalment autòctona i resident a Montblanc. El mite de l'heroi civilitzador, el monstre salvatge i la donzella és molt antic i continuadament redundant a la diversitat de cultures europees. A Europa, el bé està representat per l'home sant, vestit com un creuat a vegades o representat com un cristià convers a l'època romana de Dioclecià que es nega a perseguir als seus companys de religió. El mal és el drac, un dimoni que treu foc per la boca, un destructor compulsiu, el símbol del paganisme, l'enemic de l'home, la representació de Satàn com ja el trobem al llibre de l'Apocalipsi de la Bíblia, el drac simbolitza el costat tenebrós, negatiu i caòtic.

Però no a totes les cultures el drac representat maldat, així a la cultura xinesa el drac és un animal mitològic bondadós i relacionat amb la bona fortuna, s'associa amb la representació del Yang que significa el creixement, la llum, la calor, el cel, les muntanyes, la saviesa, l'abundància, la prosperitat, la grandesa, l'optimisme, la intel·ligència, l'essència de la vida i l'energia, entre altres positives característiques. No existeix cap llegenda xinesa de lluita de grans herois contra dracs, en la cultura oriental no representen enemics que han de ser vençuts. Els herois tradicionals van en la tendència de l'arquer Yi, que va desfer nou dels deu sols existents al començament dels temps i que va fer que la terrra fos habitable evitant que es saquessin els rius i els llacs i que es cremessin els boscos.

Els mites són el que són i perviuen en determinats moments i llocs. Ho fan de diferents maneres i es beneficien de la ignorància general de les persones per tenir un significat o un altre, que pot ser totalment antagònic. La invenció d'enemics, més o menys inverosímils, ha sigut un fet recurrent al llarg de la història dels llocs, com ho ha sigut la invenció de falsos herois que passegen lliurament d'un lloc a un altre, d'un temps a un altre de forma impossible, que han solucionat, també falsament, els problemes derivats del que està establert, del que és fictíciament “correcte” sobre el que és incorrecte. Sant Jordi era un tribú romà o era un creuat? 800 anys d'història separen la ubicació d'aquesta tradició. Contra qui va lluitar? Qui era el drac? Al segle quart seria el paganisme com a mal i com a contraposició al precristianisme oficialitzat, i al segle onzè serien els musulmans contra qui lluitaven els creuats, doncs dracs com tal no van existir ni en un moment o en l'altre. Història, llegendes, mitologia, fantasia, tradicions s'acaben confonen, podríem trobar un Sant Jordi per Zugarramurdi, passejant amb el seu caball blanc perseguint a les bruixes.

De bruixes, bruixots i mags han existit tota la vida, en totes les cultures i èpoques. En temps de grecs i de romans la màgia i els conjurs formaven part de la religió amb naturalitat. Amb l'arribada dels bàrbars, l'Església va tenir certa permissivitat amb les pràctiques paganes, les seves creences i els seus rituals. Als inicis de l'Edat mitjana, l'existència de bruixes era acceptada de forma generalitzada, considerades com seguidores de les tradicions paganes, no com a seguidores del diable. El segle XIII, tot comença a canviar, Gregori IX realitza la butlla que es considera la primera condemna oficial de la bruixeria, iniciant els primers brots de repressió per part de la Santa Inquisició contra les bruixes, des del centre d'Europa i estenent-se aquesta a les regions properes. Les bruixes són condemnades com heretges i cremades a la foguera.

És al final del segle XVI i sobretot durant el XVII quan es produeix un rebrot més violent en la persecució de les bruixes, en molts casos, simples curanderes naturistes amb cert grau de coneixement de les plantes i animals. Zugarramurdi, una població fronterera amb França que pertany a territori navarrès, i que es va fer tristament famosa en aquesta època, per la caça de bruixes que va tenir lloc l'any 1610, en una onada de pànic popular contra la bruixeria orquestrada per l'Església catòlica, que va acabar amb més de 300 persones imputades i 11 que van ser cremades, 6 d'elles vives, a Logronyo on van ser jutjades pel Tribunal de l'Inquisició.

Pero que fem parlant de bruixeria pensareu, en una web d'economia? En aquell moment històric, es vivia un període molt convuls, és un període de crisi econòmica i social, que provoca una crisi de valors, com ara. En contrapartida és el moment del naixement de la filosofia racionalista, de la Ciència moderna i de la impremta, com ara ho és de la Ciència digital i de la tecnologia dels ordinadors.

Es tracta del moment del pas del feudalisme al precapitalisme. Els llibres d'història parlen del temps de l'expropiació de la pagesia de les seves terres i de les colonitzacions com factors decisius del desenvolupament del capitalisme, però cal parar-se a analitzar la importància de la cacera de bruixes, tant a Europa com al Nou Món, en aquest desenvolupament del capitalisme emergent. És un fenomen que es produeix tant en catòlics com en protestants. Constitueix, curiosament, l’atac més ferotge que mai s’hagi comès contra el gènere femení. En un moment de crisi demogràfica molt profunda, apareix la voluntat d’acabar amb un coneixement antiquíssim, que passava moltes vegades de generacions a generacions, i acabar amb els rituals ancestrals que hi anaven associats, però que no tenien encaix en la nova economia, suposaven un obstacle. Hi havia poca població, molt minvada per les epidèmies d'anys anteriors, fet que portava a una situació d'abundància de terres i poca població, per tant, les tradicionals amenaces dels senyors feudals als pagesos d'expulsar-los, no tenia els efectes intimidadors pels que s'havia sustentat el sistema anteriorment i que eren la base del control de les classes més altes sobre les més baixes. Ara els pagesos i els artesans es feien valer i podríem dir que començaven a dominar “el cotarro”. El salari va pujar al mateix ritme que augmentaven les queixes i reivindicacions dels camperols, mentre el cost de la mà d'obra augmentava, els preus baixaven, afectant greument la renda de l'aristocràcia terratinent i dels Estats, que van iniciar les mesures del que esdevindria posteriorment el capitalisme, i que va invertir la situació.

Silenciat de forma increïble pels historiadors convencionals, l'època posterior a la cacera de bruixes ve marcada per una nova divisió del treball considerant si el gènere és masculí o femení i la construcció d'un nou ordre patriarcal basat en la subordinació dels homes i l'exclusió de forma majoritària de les dones del treball assalariat. Es pot afirmar, que després de l'època de cacera de bruixes, la dona és socialment degradada, confinada a les parets de la llar i a tenir més fills, més productors, demonitzant les pràctiques anticonceptives i l'abortament.

De totes maneres no pensem que la cacera de bruixes va acabar a l'Edat Mitjana. Les societats prèviament al seu desenvolupament capitalista han portat a terme caceres similars, així fins l'any 1840 a la Índia van cremar a vàries dones vives per bruixeria. I ara lluny d'acabar, en societats africanes del tercer món, on el capitalisme no està establert però comença, segles després, a treure el cap, existeix una literal cacera de bruixes, milers de dones són acusades de ser-ho, han d'abandonar els seus pobles o aldees sinó volen ser assassinades.

Esperem que dintre de cent anys, la llegenda de Sant Jordi es representi amb un Sant Jordi vestit amb texans i “armat” amb un ordinador fent front i guanyant a un drac amb un rètol penjat que indiqui “Desigualtat i Corrupció”, com la història l'escriuen els guanyadors, significarà que aquesta batalla l'hem guanyat.

Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat nr 9493