pomesDubteu dels qui no dubten. Fugiu dels qui ho saben tot. Sobretot en economia.

L'economia és una ciència social i, per tant, és imperfecta i inexacta. Les convencions establertes no sempre, ni molt menys, són certes. Per tant, per fer una bona anàlisi econòmica s'ha de fugir, inicialment, d'aquestes convencions. S'ha de fugir del que està establert, almenys en economia, obrir la ment, escoltar, mirar, llegir, però, per sobre de totes les coses, s'ha de pensar.

El concepte d'estat del benestar arranca com a conseqüència de la consciència social existent en la postguerra de la Segona Guerra Mundial, i es basa en els principis d'alimentació bàsica i habitatge per a tothom, proporcionament dels béns públics d'educació i de sanitat, sistemes fiscals progressius i assegurament de l'oportunitat de treballar per a tothom. En un moment en què es detecten casos de desnutrició, en què els desnonaments són a l'ordre del dia, en què hi ha retallades i més retallades en ensenyament i en sanitat, en què els que tenen més són els que paguen menys i en què a Espanya hi ha un atur de més del 25%, és clar que l'estat de benestar no existeix.

Ens expliquen que el capitalisme és el sistema que, tot i els seus defectes, ha aconseguit que la raça humana, o almenys una part d'aquesta, la més propera, visqui millor. Probablement sigui així, però el capitalisme de la primera part del segle XX, el de després del crac del 29, no té res a veure amb el capitalisme de finals de segle, que ha tingut la seva màxima expressió en els primers anys del segle XXI.

L'existència de l'atur, ja per Keynes, als anys 30, és conseqüència del capitalisme, que no és capaç d'assegurar la plena ocupació i la productivitat dels mitjans de què disposa, de manera que una part del treball queda inutilitzada. Per compensar aquesta situació, proposa la intervenció del govern per estimular la inversió privada. Per fer-ho, el més efectiu és l'augment de despesa pública, sense una preocupació exagerada pel dèficit que se'n pugui derivar, ja que aquest quedaria absorbit per la via fiscal dels impostos, una vegada donada l'expansió de la producció.

Als anys 80, i després de la crisi dels anys 70, els postulats de Keynes van ser substituïts pel monetarisme. Amb les polítiques neoliberals de Margaret Thatcher i de Ronald Reagan, el món occidental capitalista va canviar el consens sobre estat del benestar. La plena ocupació va deixar de ser l'objectiu i va ser reemplaçada pel control de la inflació mitjançant la política monetària, que es va convertir en el pilar central de la política econòmica, en lloc de la política fiscal.

El resultat en dades és contundent: les rendes més altes dels Estats Units han passat de representar un 10% del PIB, l'any 1970, fins a arribar a un 25%. És a dir: els rics són més rics.
Per si no era suficient, el tipus marginal de l'IRPF ha passat de ser del 60%-70% a ser del 23%. És a dir: els que tenen més són els que paguen menys.

Però el canvi de model també ha transformat el sistema creditici. Als anys 30, es va regular la Llei Glass-Steagall per superar la crisi bancària d'aquells anys als Estats Units. En aquesta llei, se separava la banca d'inversió, encaminada al llarg termini, de la banca comercial, encaminada a curt termini, per a les famílies i les necessitats en el circulant de les empreses.

En el canvi neoliberal, s'aconsegueix la supressió de la llei reguladora, de manera que es propicia la creació de fons d'inversió i altres, que capten dipòsits de la banca tradicional per canalitzar-los cap a nous productes derivats, generats majoritàriament per la mateixa banca, amb la finalitat de titularitzar els seus crèdits, com deutes d'empreses o hipoteques o targetes de crèdit, i poder-los vendre a tercers, per exemple a altres bancs que també els utilitzin, i així successivament. És el conegut per molts com pilota o bombolla financera i, més vulgarment, com fer la roda.

Així, s'ha transformat l'actiu tradicional de la banca, el que genera beneficis limitats per marges derivats de la intermediació en nous actius, en forma de títols negociables, fora del balanç, fora del control del palanquejament, de manera que el mercat financer s'ha multiplicat quasi sense límits i s'ha donat pas a beneficis de tipus especulatius per comissions, guanys de compravenda i diferents taxes aplicades sobre la venda dels títols negociats.

Així, els beneficis financers als Estats Units suposaven un 15% del total de beneficis del PIB als anys setanta, quan abans de la crisi representaven un 40% del total d'aquests. En contrapartida, el deute del sistema financer dels Estats Units es multiplicava per 12, i passava de ser de 3 bilions de dòlars, l'any 1978, a ser de 36 bilions de dòlars, l'any 2007, és a dir, 2 vegades el PIB d'aquell país. Per tant, mentre augmentaven els beneficis financers, també augmentaven, i molt més, els riscos, amb total falta d'aversió al risc per part dels responsables de les entitats financeres.

L'eliminació de la regulació dels mercats no sempre ha portat a l'autoregulació i a un equilibri, com afirmen els defensors de l'ultraneoliberalisme. La realitat ja l'hem vista: quan la relació entre endeutament i fons propis arriba a uns valors insuportables, quan el flux de caixa generat és insuficient per fer front a l'alt grau de deute, la bombolla especulativa esclata i algú ha de pagar-ne les pèrdues. Aquestes, llavors, se socialitzen a la totalitat dels ciutadans, mitjançant la intervenció dels bancs centrals, mentre que els beneficis s'han privatitzat i només uns quants n'han resultat beneficiats. Els moviments i els beneficis especulatius provoquen inflació, però aquí hi ha la perversió de l'actual model, basat a contenir-la, ja que en aquest moment es regula, però es fa de sobte i de cop, contundentment, mitjançant la contenció monetària. Com que no hi ha circulació de diners, i en haver-hi necessitat d'aquesta, cal vendre, però com que tothom vol el mateix, es col·lapsen els preus dels actius.

Per acabar amb la crisi, en l'àmbit macroeconòmic, és imprescindible fugir del que està establert. De la mateixa manera que Newton va trencar amb el pensament aristotèlic de la física i, més tard, Einstein ho va fer amb la concepció clàssica. Fer el mateix que fins ara hem fet ens portarà al mateix lloc. Cal un ajustament en el sistema financer. Els diners han de ser a les butxaques dels consumidors o a les empreses per crear riquesa i ocupació. No poden ser als bancs, on s'ha perdut o retirat la figura del banquer professional com a responsable de prendre decisions que afecten les empreses, i ha estat substituïda per la figura de l'auditor. Com pot entendre un auditor un projecte o una realitat empresarial? Un auditor és un expert del passat, i no sempre; com pot, llavors, entendre el present?

La despesa pública pot augmentar i ha de fer-ho. Quan parlo de despesa pública no em refereixo a malgastar, sinó a invertir en infraestructures útils a mitjà termini. Això no és el que està establert, el que ens diuen i, per tant, del que cal fugir. Avui, molts especialistes opinen que es dispararia la inflació. Dubteu d'ells, perquè segueixen interessos, o la seva ment segueix el que diu el poder establert o el que diuen els economistes mediàtics. L'alt índex d'atur existent i la capacitat productiva no utilitzada suposen un coixí, un gran coixí, per evitar que la injecció de despesa pública impacti amb l'índex de preus de forma immediata. Primer impactaria amb solucionar el primer problema econòmic del nostre país, la gent desocupada, i després impactaria amb el segon problema econòmic, el desequilibri. Malauradament, el rescat de bancs seguirà, però no d'una forma directa, per la via de les ajudes, sinó per la via de la despesa pública de forma indirecta: s'engranarà l'economia general, augmentarà la renta i els diners arribaran filtrats als bancs, en lloc d'arribar filtrats en forma de recursos dels seus clients, una forma més coherent per alleujar els seus problemes de liquiditat i d'incertesa.

Un altre fet quasi consumat, pels qui creuen que les coses establertes són les millors, és que, per sortir de la crisi, cal exportar. Sí i no. Veiem el cas d'Irlanda, on el nombre d'exportacions per habitant ha augmentat notablement, com a conseqüència de les mesures adoptades per la Troika, mesures similars a les adoptades a Espanya, consistents a fer disminuir la despesa pública i els salaris. La realitat és que mentre les exportacions per habitant han augmentat, la renda per persona ha disminuït una tercera part. Els ciutadans, en general, s'han empobrit. Com a conseqüència d'aquest empobriment, les importacions han baixat i, per tant, la balança de pagaments ha estat positiva. La valoració anunciada és que "Irlanda ha millorat", cosa que no és certa, ja que els irlandesos hi han perdut, i un país no millora si els seus ciutadans no ho fan. Tot sovint, les coses no són com semblen, i gairebé mai no són com ens les expliquen.

S'ha de recuperar parcialment la política fiscal enfront de la política monetària imperant, perquè s'han de restablir els desequilibris que s'han agreujat en els darrers temps i que han desafavorit el progrés econòmic. A la Unió Europea, aquest aspecte adquireix un estatus de necessitat primordial, ja que les qüestions fiscals són tractades de forma individual per cadascun dels diferents governs. A l'Estat espanyol, el sistema impositiu, molt complicat, afavoreix les grans fortunes i les grans empreses, per sobre dels particulars i les petites i mitjanes empreses. Cal canviar-ho ja.

De tota manera, els qui heu arribat al final d'aquest article no us el cregueu cegament. Podria estar caient en el parany del que està establert o del que està antiestablert. Tan dolent és remar sempre a favor com fer-ho sempre en contra.

Reflexioneu-hi i penseu-hi per vosaltres mateixos.

Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat nr 9493