Imprimeix
Categoria: INTERNACIONAL
Vist: 2550

trampadiner  Pels qui llegiu els meus escrits, sabeu que considero la independència de Catalunya com un pas imprescindible per mantenir i augmentar el benestar actual, com un acte de supervivència econòmica, social i cultural per a tots els catalans: els que se senten catalans, els que se senten espanyols, els que senten les dues coses o els que cap ni una. Ara bé, no crec amb l'independentisme de bandera com a objectiu final. Crec amb l'independentisme com a instrument, com a motiu per aconseguir nous objectius per a fer de la nostra societat un espai més agradable, més lliure i més just pels ciutadans. Una independència com a rèplica del model espanyol sense continguts només ens pot portar a la frustració més absoluta. Aquest no és el camí que jo vull i estic segur que tampoc és el que volen la majoria dels catalans.

Els ciutadans ens hem d'implicar. Ja n'hi ha prou de la comoditat del "no fer res"; de queixar-nos del poder financer, i de queixar-nos dels polítics com a classe professional i social, que segur que ells són els principals culpables de l'actual situació de deteriorament, de l'abús de confiança, però els ciutadans som responsables d'haver-los donat el vot, d'haver deixat que facin i desfacin mentre a nosaltres ens permetin viure en pau. Pau? Quina pau? Pau per les futures generacions amb contractes precaris o famílies dividides per la marxa no desitjada dels seus joves? Pau per les persones que a partir d'una edat s'han quedat sense feina i assumeixen que serà molt difícil tornar a treballar? Pau pel conformisme? Pau per la misèria?

Com un dels primers aspectes, en el que el nou estat català s'ha de fonamentar està la tolerància zero amb la corrupció, però ja no pel concepte moral del què suposa, que també, sinó per la vessant més econòmica. El preu de la corrupció és un preu contaminant i d'excessiu cost per qualsevol societat que sigui permissiva amb la corrupció en qualsevol de les seves facetes: suborn, tràfic d'influències, subvencions improcedents, evasió fiscal, extorsió, etc., convertint-se normalment en el màxim obstacle pel creixement i desenvolupament dels països, així com tenint efectes devastadors a les seves economies. Segons afirma el Banc Mundial, la qualitat i transparència de les institucions té un efecte directe i positiu en el creixement dels països, però no al contrari. El creixement dels països no comporta una millora en la qualitat de les institucions.

Els costos de la corrupció són tan directes com indirectes. La despesa pública s'encareix de forma directe al pagar favors, al realitzar obres de dubtosa o nul·la utilitat, o al fer concessions de la gestió a grups o empreses amb criteris molt allunyats del que és un servei o bé públic. De forma indirecta, les empreses dediquen recursos a aconseguir favors de l'Administració, ja que pot ser més lucratiu que treballar la productivitat i la competitivitat, deixant moltes vegades de banda els consumidors. El deteriorament de la imatge dels països corruptes també és un altíssim cost.

La corrupció buida les arques dels estats i les ànimes dels seus ciutadans. S'arruïna el lliure comerç. A l'estat espanyol, segons les dades publicades respecte l'any 2013 per l'organització Transparency International, és el lloc del món on més ha augmentat la percepció de corrupció si exceptuem Síria, país immers en una brutal guerra d'interessos. Com es pot entendre que el 70% dels polítics espanyols imputats en casos de corrupció hagin tornat a ser escollits? Pensem que, apart de l'augment de casos, el que ha augmentat a escala exponencial a l'estat espanyol de forma indigerible, provocat per una injustificada tolerància dels ciutadans en general, ha estat la quantitat astronòmica de l'import dels casos. Si pensem en l'escàndol de Roldán els anys 80 hem de recordar que es tractava de 2,5 milions d'euros aproximadament. Ara, el cas dels ERE falsos és una trama valorada entre 200 i 400 milions d'euros, i el "cas Bárcenas" té una valoració d'uns 50 milions. Cap relació amb, per exemple, el Regne Unit, on l'escàndol de les dietes falses tenia una conseqüència econòmica d'1,3 bilions d'euros i la gran majoria dels polítics implicats ja no podran presentar-se a les eleccions.

En l'àmbit de la Unió Europea, aquesta mateixa organització, Transparency International, denunciava i indicava a Lisboa, que:

- entre un 10% i un 20% del total de capitals dels contractes públics es perden a la corrupció.

- que el 5% del pressupost de la Unió Europea no es justifica.

- que 3 de cada 4 ciutadans europeus percep que la corrupció s'ha disparat en els darrers 4 anys.

- que la corrupció suposa una pèrdua de quasi un bilió d'inversió i capital anual.

Invertir en un país que té corrupció genera uns sobrecostos pels inversors. A més a més, les agències de qualificació diuen, que un país amb alt índex de corrupció provoca que entre el 50% i el 100% de les inversions que es fan es perdin en un termini de 5 anys, cosa que evidentment espanta als inversors a llarg termini, que són els no especuladors i, per tant, els que beneficien més a un país. No existeixen motius per invertir en un lloc en què hi ha més cost, més incertesa i més risc. L'oferta de països que recerquen inversió és molt gran, per tant, qui voldrà invertir en un lloc on no existeix transparència, on els bancs no són independents, o on els sistemes judicials estan comprats i defensen interessos particulars? Ningú, excepte qui busca especular o qui prové de fer negocis corruptes, ja que està acostumat a funcionar dins del cercle viciós de la corrupció.

En economia, el precepte castellà “de lo que se come se cría” existeix. Per tant, els països amb alt índex de corrupció són més propensos a captar i atraure capitals procedents d'inversors de països corruptes.

La corrupció suposa, que l'activitat econòmica es generi de forma ineficient, ja que es distorsiona el mercat i impedeix que determinades empreses que desenvoluparien activitats de forma eficaç, no ho facin. L'última moda, com a exemple, és que a les PIMES cada vegada se les oprimeix més des dels bancs en la concessió de crèdit de circulant. No es tracta de males empreses, sinó d'empreses que tenen molts anys d'existència; que voldrien millors nombres, però que han millorat aquests; que tenen més vendes; més marge; que han fet els deures, i han adaptat les estructures als nous temps, però, tot i així, no poden accedir a unes condicions de crèdit dignes, ni per finançar els seus clients, el seu circulant. Mentrestant, apareixen possibilitats de finançament fora del sistema bancari a un cost que no permet la competitivitat, en condicions d'usura evidents i que, a curt termini, semblen una salvació puntual, però que acaben enfonsant o enfonsant més a les empreses. Qui està darrere aquestes línies de crèdit particulars? Els especuladors, els dirigents corruptes dels bancs que, per un costat fan polítiques de restricció, i, per altre, donen crèdit a les empreses a un preu indigne, que les suïcida.

Benvinguts a Espanya! la festa es va acabar per la majoria, però per unes castes de gent sense escrúpols i plens de maldat, cada vegada continua i és més i més forta, convertint-se en una autèntica borratxera de poder, ambició i destrucció.

Tot euro que es desvia cap un corrupte, no l'hem d'entendre com un euro que hagués anat a un altre corrupte. Hi ha un pensament generalitzat de que tothom defrauda i el que no ho fa és perquè no pot o no és prou llest. No es veritat. És un euro que no va a les nostres escoles, que no serveix per curar els nostres pacients en els nostres hospitals, o que, simplement, no arriba a les nostres butxaques. Es desvia el diner que pertany a una majoria i va a parar a una minoria que acapara riquesa i poder. Es tracta d'un euro “nostre” en el sentit col·lectiu, que ens el prenen, que ens el roben. Per tant, no hem de tenir cap permissivitat ni tolerància a la corrupció, ja que és un mecanisme depredador dels recursos de la societat, dels nostres recursos, un mecanisme empobridor que de forma directe, minva l'estat del benestar.

Bon any a tothom i bons Reis, excepte pels corruptes. Per ells, carbó dins d'un nou país, Catalunya, que ha de ser net. Volem que sigui net, perquè volem que els seus ciutadans, nosaltres, tinguem futur.

Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat nr 9493