- Detalls
- Escrit per Xavier Mas i Casanova
- Categoria: ESPAÑA
- Vist: 6081
Ja van cinc Nadals en crisis. Als primers, els de l’any 2008, quasi no ens vam enterar, al 2009 vam pensar que era temporal, al 2010 pensavem que s’havia acabat el pitjor, al 2011 ja es va presentar amb fortes incerteses, que continuen i augmenten en aquestes festes, les del 2012.
A les empreses, els missatges més repetits són del tipus: aquest any no hi haurà lot perqué hi ha poca caixa, aquest any no es realitzarà dinar/sopar de Nadal institucional, el proper any hi haurà reestructuracions, desitjar-vos que no us afecti a vosaltres; a començament d’any hem de parlar per retocar els sous, despeses, ...
Amb l’economia en recessió i les persones més pesimistes que mai, donat que cada vegada hi ha més aturats, més salaris congelats, més pèrdua de poder adquisitiu, cada vegada costa més arribar a final de mes, i cada vegada coneixes a gent més propera que els hi tocat rebre, gent que fins fa no gaire vivia bé o molt bé, que gastaven en les seves compres nadalenques, feien els seus viatges o sortides o cel·lebravem els seus dinars fent alguna cosa extra. Aquest context porta a una disminució del consum en aquestes dates.
La campanya de Nadal representa entre el 20-25% de les vendes anuals a les botigues. Però amb els agravants que aquest any els marges baixen per adaptar els productes a les necessitats dels consumidors, i que molts botiguers no contractaran personal addicional per evitar tenir despeses al màxim. Més que mai es compraran productes rebaixats, en promoció o de segona ma (sobretot en articles cars, com smartphones i tauletes).
La despesa promig, es calcula serà del 36% de la despesa per ciutadà al inici de la crisi, i aixó considerant que molts no tindran el que gastar. L’augment de l’IVA, la taxa d’atur del 25%, la desaparició de la paga extraordinària dels funcionaris i l’expectativa de recessió pels que tenen feina desmotiven el consum i la relaxació de l’actitut estalviadora que normalment existeix a les festes. El daltabaix del consum nadalenc, es nota a peu de carrer.
Potser, com tantes altres vegades, hem despertat d'un somni, on es desvirtuaven els significants. Així les festes de Nadal havien pasat a significar suculents menjars, consum i compres, carrers molt iluminats, viatges a esquiar, figures de pessebre de coleccioniste, etc... i s’ha de passar pàgina de tot aixó.
Benvinguts a la crua realitat. Seran unes festes tristes per moltes persones, on el regal que figurarà més en la carta dels Reis serà: mantenir o aconseguir un treball per l’any 2013.
MERRY CRISIS!!! & a happy new year
Probablement l’any 2013 serà el pitjor de tots, dels 17 milions de cotitzadors actuals, es preveu que en poden quedar 14 a final de l’any, ja que hi han quasi 3 milions d’autònoms, molts d’ells que es van donar d’alta al inici de la crisi utilitzant la prestació de l’atur, però que ho hauran de deixar quan acabi aquesta i segueixin sense ingressos. Les administracions seguiran sense pagar i això sí, seran cada vegada més i més insaciables, ja que no tenen diners.
De totes formes, si els maies es van equivocar al preveure la fi del món, també es poden equivocar els analistes. Els ciutadans hem de preparar-nos per combatre els intents per desmuntar la nostra societat del benestar, que són constants i inequívocs. La nostra societat es mou, però s’ha de moure més. I si som bons, no permetrem que les coses passin i prou. S’estan teixint xarxes socials i cíviques compactes, resistents, que ens ajudaran a donar valor a aspectes qualitatius enlloc dels quantitatius, a valors com compartir, el suport, la crítica constructiva, l’austeritat, la humiltat, l’esforç, el treball, la constància, la solidaritat i l’honestedat. Participem-hi!
Les persones podem fer que s’estableixin les bases per una millor recuperació, si hi ha les oportunitats, però cal estar preparats. La recuperació del sector exterior per iniciativa dels més emprenedors i l’apertura de crèdit, que s’ha d’imposar per regulació, són dos pilars on s’ha de recolzar la recuperació de l’economia, juntament amb l’eliminació de castes mediocres i corruptes sense límits.
Bon Nadal a tothom!
Xavier Mas i CasanovaEconomista Col·legiat nr 9493- Detalls
- Escrit per Xavier Mas i Casanova
- Categoria: ESPAÑA
- Vist: 5847
Els islandesos han fet una evolució, amb tints de revolució, contra el poder polític-financer que els va portar a la fallida l'any 2008.
Era un país amb alt grau de benestar social, que tenia alts índexs de creixement, en el qual es van privatitzar els recursos, en el qual es va facilitar l'especulació bancària, en què es va abusar de l'habitatge com a recurs d'inversió, amb un boom immobiliari , i en el qual hi havia concessió de crèdits sense límit. El deute representava el 900% del PIB. Tot i ser un país llunyà i desconegut, estic segur que us sonen molt propers els paràmetres comentats d'aquest país, no?
El final d'aquesta pel·lícula us sonarà més, ja que el país es va col·lapsar, va augmentar geomètricament la desocupació, el seu deute públic es va multiplicar i el Parlament islandès va acordar tornar als seus principals creditors bancaris el deute, el que significava que cada ciutadà islandès havia de pagar 9000 euros durant 15 anys, al 5,5% d'interès. Es va haver de demanar un rescat al FMI, que els obligava a més i més forts ajustos econòmics.
Però el poble no ho va acceptar. Van fer dimitir el Govern. Van deixar que els bancs fessin fallida, no injectant diners públics. Van decidir per referèndum, amb gairebé el 95% dels vots, no pagar el deute que els banquers van crear. Van dur davant la justícia als banquers responsables de la crisi. Es va redactar una Constitució per ciutadans elegits per sufragi i no per polítics que representessin èlits relacionats amb els poderosos dominants. Existeix un dret a la consulta directa si ho sol·liciten el 10% dels electors. És un paradís de transparència i de llibertat d'expressió. A qui no li agradaria viure en un país així?
Resultat clar, la seva economia està pujant un 3% anual, amb característiques clares de solidesa. Mentrestant, la de l'Estat espanyol decreix amb expectatives de fer-ho en major mesura i sense data per iniciar la recuperació.
És cert que el quadre islandés no és tan bonic com es pinta, ja que els seus habitants van patir una severa retallada en el seu estat de benestar, però és que tampoc podia mantenir aquesta, tractant-se d'una economia, com l'espanyola, on aquest benestar depenia del finançament extern, on hi ha poca productivitat real i en què les infraestructures s'han realitzat amb estratègies polítiques i no seguint criteris de rendibilitat econòmica. Ha baixat el salari mitjà i s'han apujat els impostos, així és però, amb aquestes mesures, ara Islàndia té una capacitat de negociació i maniobra que abans no tenia, doncs li venia marcada des de fora.
Certament el cas islandès no pot polaritzar-se a l’espanyol, però sí demostra que hi ha alternatives possibles a les polítiques d'austeritat que s'apliquen actualment, com les que es vénen aplicant a Grècia, Portugal, Irlanda i Itàlia, sense resultats positius, sinó tot el contrari, resultant ser econòmicament ineficients per si soles, políticament costoses i socialment insostenibles. Això ens fa plantejar-nos la seguent pregunta: Per què no es tria un camí amb vista al interès o voluntat general, i no pas de cara als mercats? Islanditzar Espanya ... almenys un xic, seria saludable i probablement rentable a mig termini.
En el cas espanyol, l'últim ràting deixa el bo de l'Estat espanyol amb qualificació quasi de bo escombraries. Els inversors internacionals no inverteixen en bons escombraries, no cal donar-li més voltes, és així, deixaran simplement de comprar bons espanyols. Això suposa que Espanya quedarà relegada a finançar-se en un mercat més petit. Però el problema d'aquesta dimensió del mercat de finançament, és que el deute és el mateix, la qual cosa obliga a desendeudarse amb gran velocitat davant menors possibilitats de finançament, el que donaria com a resultat més depressió al que ja està deprimit i més atur a un entorn molt alt en desocupació. Però això, als inversors els hi és igual, el que ells volen és recuperar els seus diners; de manera que, no continuem veient-los com aliats, no ho són; vegem-los com creditors que és el que realment són.
No obstant això, aquests mateixos creditors saben que només amb austeritat no hi ha creixement, i si no hi ha creixement no es podrà retornar el deute, de manera que en això si hi estan interessats. La majoria dels creditors són bancs europeus, el forat és massa gran per deixar-lo caure, les pèrdues poden provocar un contagi a la resta del sistema financer, el temut efecte dòmino. Aquesta debilitat també suposa una força, el cas islandès és una amenaça que contemplen els creditors, però també pot ser una oportunitat ja que no és assumible el pagament de tipus d'interès impossibles.
És imprescindible endarrerir l'objectiu marcat de dèficit del 3%, tal com ha recomanat el FMI. Per això, el Govern espanyol ha de deixar d’autoenganyar-se, i de creure en impossibles. Cal plantejar clarament que l'objectiu de dèficit no es complirà, ja que si es volgués complir el camí seria de més ajustos, més tensions, més reducció del ràting, més augment de la prima de risc, i així successivament fins el impagament del deute.
L'Estat espanyol ha d'anunciar que liquidarà el deute en funció de les seves possibilitats. Sona fort, però, potser hi ha una altra alternativa?. D'altre manera no hi ha solució, excepte l’autodestrucció financera i la pèrdua de qualitat de vida fins a límits insospitats. Una cosa és no poder mantenir el nivell de benestar estant tant endeutats, que no es pot, i una altra cosa és empobrir les classes socials més deprimides i fins i tot a la classe mitjana, em temo que si seguim en aquest camí, tot pot arribar.
Espanya ha cedit la seva sobirania monetària. Comparativament, Islàndia va utilitzar l'existència de la seva moneda pròpia com un dels factors que l’han ajudat en la seva recuperació, ja que els ha permès devaluar per aconseguir competitivitat. Aquesta funció, dins de l'euro, l’ha de fer el BCE, ja que Espanya per si sola no ho pot fer. Però igual que van realitzar els islandesos, alguna cosa ha de canviar, en aquest cas les polítiques, però per que canviïn les polítiques s'han de canviar les idees prèviament, i això és més difícil, tot i que cal, almenys si Espanya vol que tornin els ingressos, el creixement, i si els seus creditors volen cobrar el deute.
Un d’aquest canvi de pensament seria activar crèdit pels particulars i pimes. No és millor que el particular pagui la hipoteca al banc que no poder pagar i que els bancs vagin pagan els seus deutes, què, els bancs hagin de provisionar unes vivendes que difícilment podran vendre?
No oblidem que els mercats no tenen sentiments però tampoc són rancuniosos.
Xavier Mas i CasanovaEconomista Col·legiat nr 9493
- Detalls
- Escrit per Super User
- Categoria: ESPAÑA
- Vist: 31266
Hi havia una vegada un gran edifici residencial, fort i amb una bona estructura, en el que hi vivien veïns de molts tipus diferents, formant el que podríem dir una Comunitat de Propietaris.
En concret hi vivien 27 veïns. Uns feia molts anys que hi eren, pràcticament des de que es va inaugurar l’edifici, d’altres havien arribat mes tard, alguns d’aquests després de més de 40 anys malvivint de mala manera (es podria dir que “vivint en blanc i negre”), i uns altres que havien aconseguit pis després de molts anys pràcticament esclavitzats.
Com era de suposar, els que feia molts anys de hi vivien, gaudien d’una posició i solvència econòmica envejables. Lògicament, com passa a tot arreu, uns més que altres, però especialment el del principal primera ara tenia una posició predominant, tot i haver estat el causant d’un terrabastall que va complicar la vida a tots fa uns quants anys, i, fins i tot, es considerava (i el consideraven) el “Rey del Mambo”.
No tots els apartaments eren iguals, hi havia de grans i ben orientats, altres ni tan grans ni tan ben orientats, però, es podria dir, que tots eren prou adequats.
En un dels apartaments, diguem que ni el millor ni el pitjor, es produïa un cas ben curiós, resulta que el “Titular” del pis, havia decidit, forçat especialment per la manca de ganes que dos membres de la família tenien en compartir pis, preparar una habitació per cadascú i d’aquesta manera tractar que tots tinguessin una certa independència i llibertat, tot i que inicialment la majoria ja es trobava bé vivint tots barrejats a la mateixa casa.
Dels dos “Rarets”, els que no estaven massa d’acord en compartir pis, l’un va decidir, i el van deixar fer, que contribuiria a les depeses generals del pis en la part que li tocava i una mica més, però no gaire.
Per a la resta, incloent l’altre membre “Raret” (que va preferir pensar en el bé del grup per sobre del seu particular) es va decidir que el “Titular” s’encarregaria d’ingressar el que cadascú guanyava a una bossa general, i després de quedar-se amb el que, segons ell, la comunitat necessitava, repartiria la resta en funció de determinats criteris que no quedaven massa clars i en els que l’amiguisme tenia molt a veure.
Aquesta situació, de que el que més contribuïa no era el que més rebia, es va anar mantenint durant anys i anys, i durant tot aquest temps va resultar que el membre “Raret” de la família, que, com tothom sabia, era el que contribuïa més significativament al manteniment del pis, era cada cop més i més pobre i no entenia com molts dels altres podien pintar-se cada any la seva habitació, o comprar-se la tele més moderna, o canviar cortines cada dos per tres, etc. etc. A més a més, en quan obria boca per queixar-se, tot eren menyspreus, crítiques i inclús acusacions d’insolidaritat.
Com passa sempre a la vida, van haver èpoques molt bones, en les que aquest mal repartiment dels ingressos es podia anar trampejant, però en èpoques de vaques magres costava més d’assumir la situació.
D’aquesta manera van anar passant el anys, fins que va arribar una època realment dura, tan dura que fins i tot alguns dels propietaris de diversos apartaments van haver de demanar ajuda a la Comunitat, on, recordem, el del principal primera tenia la “batuta per la mà” i molt a dir.
En el cas del pis compartit, les cosses s’anaven complicant, fins el punt de que el “Raret”, tot i que seguia aportant com el que més, no tenia ni per arribar al dia 30, i a sobre, no podia fer res per millorar la situació, ja que el pis, que a ell li costava una fortuna, era titularitat de l’altre, i qualsevol ajuda a rebre de la Comunitat de Propietaris havia de passar per les mans d’aquest altre, que com era costum, repartiria a la “seva” manera.
Arribat a aquest punt la situació era, si més no, preocupant:
- El “Raret” pagava com el que més
- El “Raret” estava mal vist per quasi tots els del pis
- El “Raret”, que també havia estirat més el braç que la màniga (però menys que altres), estava pitjor que la majoria
- El “Raret” sabia que si demanava ajuda al “Titular” del pis (ajuda que no era demanar que li regalessin res, sinó que “del que et dono, torna’m una mica més del que em tornes habitualment”), hauria d’aguantar que el “Titular” es fiqués a la seva habitació per decidir inclús com penjava les cortines
- El “Raret” veia que amb aquella situació no tenia futur, ni marge de maniobra
Què podia fer el nostre amic “Raret”?
Donat que era un noi molt trempat i amb imaginació va pensar,
- “Faré una darrera proposta exigint, amb educació i respecte, tant un canvi d’actitud, com canviar el sistema de contribuir. Ja fa masses anys que pago i pago i rebo poc. El “Titular” no es pot negar!”
Ingenu “Raret”, les rialles del “Titular”, i de la majoria de la resta de la família, es van sentir des de tots els replans de l’escala, i els retrets de tota la vida: “insolidari, pocavergonya, desconsiderat, tu què t’has pensat, ...” van tornar a sentir-se amb més força que mai.
Finalment, el “Raret”, després de molts anys sense voler pensar amb aquesta solució, va decidir que el millor futur era fer una entrada directa de la seva habitació al replà de l’escala de la Comunitat, i barrar les portes d’accés al pis del “Titular”, assumint que si el grup no el volia acceptar com ell es trobava mínimament còmode, més valia no pertànyer a aquesta família.
Lògicament, ell no volia deixar de parlar amb el “Titular” i els altres del pis. Es podrien seguir veient, si ells volien, però a través de l’escala, igual que amb els altres veïns, ja que el nostre amic “Raret” passaria a ser un veí més de la Comunitat, pagaria el que calgués, que sempre seria menys, i amb més profit, que el que havia estat pagant al “Titular” del pis, i, a més a més, seria plenament responsable, per bé i per mal, del que feia o deixava de fer amb la seva feina i els seus ingressos.
Dit i fet, va parlar amb els veïns, alguns van estar més d’acord que altres, però finalment tots van entendre la situació, i desprès de moltes discussions amb el “Titular” i els seus, va obrir amb molt d’esforç la porta al replà i va passar a ser un membre més de la Comunitat de Propietaris, i d’aquesta manera van ser feliços per sempre més.
I vet aquí un gos i vet aquí un gat que aquest conte ja s’ha acabat.
Nota: Qualsevol semblança amb la realitat es pura coincidència... o no!
Miquel LanuzaPPE Technical Advisor
- Detalls
- Escrit per Xavier Mas i Casanova
- Categoria: ESPAÑA
- Vist: 5139
El model econòmic espanyol es basa en 3 grans pilars, que han sostingut una economia fins fa poc en creixement, però amb peus de fang: la gran banca espanyola, les multinacionals de serveis que operen a Amèrica Llatina i el turisme low-cost.
La banca espanyola agonitza per l'efecte bombolla del sector immobiliari, necessitant les ajudes i el compromís per aconseguir l'estat espanyol, coneixedor del que es juga si la banca espanyola s'enfonsa. No obstant això, tots sabem que la banca, avui, tal com està concebuda, és un llast, insuportable per a un estat en recessió. La barbaritat de privatitzacions, produïdes en massa en el govern Aznar, lluny d'enriquir per estabilitzar, va servir per enriquir i gastar, o millor dit, malgastar.
Les multinacionals de serveis a Amèrica Llatina, lluny de guanyar en prestigi i ser empreses de referència, són la riota del món sencer, ja que qualsevol s'atreveix amb un estat feble com és l'espanyol, de manera que és fàcil pronosticar episodis semblants al de Repsol-YPF a Argentina, en molts més llocs de la geografia llatinoamericana.
El turisme de low-cost, el de la paella de plàstic i el de la "sangría aguada", el basat en "macroenjambres" turístics tipus Benidorm, té els dies comptats. Els "guiris" són això, però no ximples, i els fa mal l'estómac també. És fàcil, competir amb un sector en què lluny de potenciar el factor natural del clima i les riqueses històriques, potencia les borratxeres.
No ens interessa el model espanyol, no gràcies.
Ens interessa un model basat en l'exportació, que sigui el motor dels sectors industrials, alguns d'ells reconvertits com el de l'automòbil o el tèxtil, d'altres tradicionals com el químic i el farmacèutic, i altres innovadors com el biomèdic o les energies renovables.
Ens interessa un model basat en el turisme, hem d'aprofitar els recursos naturals que tenim. Però un turisme que vagi més enllà del sol i platja, que també. Un turisme cultural, de visites i propostes úniques i sense competències en la resta del món, un exemple: el modernisme.
Ens interessa un model basat en la inversió, el coneixement i la innovació, la formació i l'aprofitament intern d'aquesta formació, en què el talent mai és exportable, ja que suposa la fam del demà.
Ens interessa un model basat en l'esforç diari, no en els "pelotazos". Al que no hi hagi grans latifundis industrials, sinó on la petita i mitjana empresa independent sigui el principal dinamitzador i artèria de circulació de la nostra economia.
Ens interessa un model sense especulació, on es persegueixi el frau.
Cal fer-se dues preguntes des del punt de vista més pragmàtic: Quin model ens interessa més aconseguir? El model escollit ho aconseguirem dins de l'estat espanyol? ... Les meves respostes personals són la segona opció i no, anem pel camí no equivocat llavors.
Xavier Mas i CasanovaEconomista Col·legiat nr 9493
- Detalls
- Escrit per Xavier Mas i Casanova
- Categoria: ESPAÑA
- Vist: 5524
La quantitat de negligències que el Govern de l’Estat espanyol està realitzant, em porta a preguntar-me: no en saben o no en volen saber. Qualsevol aprenent d’escola d’economia pot saber que les polítiques econòmiques que es realitzan són del tot ineficaces, ¿per què doncs, s’apliquen?. Possiblement hi ha un grau de incompetència, però ¿tant?.
Per un costat, només la intolerància al fracàs (no en saben), en temps de cisi pot explicar les picabaralles entre pesos pesats del PP. Las desavinències públiques entre l’Aguirre i el Montoro amb el de Guindos; entre el Montoro i el Soria_; entre el Fernández Díaz i el Mayor Oreja; i les de Ruiz-Gallardón amb altres dirigents del partit, en són un exemple.
Però no m’ho crec, és excessivament manifest i evident, no és creïble, no poden saber-ne tan poc, cosa que encara em preocupa més. És una estratègia molt antiga i maliciosa, la de buscar que les persones tinguin por de perdre el poc que tenen, que les persones perdin la confiança en les altres persones, que les persones romanguin en la ignorància i no puguin estudiar, o només ho facin uns quants privilegiats. De fet Ferrer i Guàrdia, va ser condemnat a mort, ejecutat per afusellament i assesinat fa poc més d’un segle, per defensar idees en una societat estratificada clarament.
La Reforma laboral no ha servit per solucionar els problemes de l’atur. L’augment d’impostos simultaneament (IRPF i IVA), tal com deia en aquesta web, només serveixen i serviran per gravar la recessió al ser menys competitius. Les mesures de retall, sense un pla darrera, només serveixen per generar desconfiança, por i baixar el consum. L’amnistia fiscal dels defraudadors, que no ha incentivat en absolut la declaració i aflorament de diner negre, ha animat a més persones a defraudar. Etc... Etc...
Només amb aquesta por que volen implantar, aquesta ignorància que volen aconseguir i aquesta desconfiança que volen generar, poden mantenir un Estat tal i com funciona i ón “mai pasa rés” (ni dimiteix ningú) malgrat el rei va a caçar elefants amb una amant alemanya mentre el poble s’enfonsa en la miseria, malgrat el seu gendre està imputat en una estafa amb signes clars d’abús de poder, malgrat un jutge respectat mundialment és expulsat de l’audiència nacional mentre el President del Tribunal Suprem malgasta incontroladament diners públics, malgrat el Govern que està en el poder governa després d’haver incomplert el seu cor de promesses electorals, i a més ho fa amb arrogància, xuleria i altaneria.
Ara ens toca a nosaltres demostrar que no hem de tenir por (només a continuar com volen ells), que confiem en les persones (no en les persones malicioses), i que som prou intel·ligents per saber que no velem ser ignorants. Ara ens toca demostrar realment que el poble es sobirà i lliure. Fem-ho doncs!!
Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat nr 9493
- Detalls
- Escrit per Xavier Mas
- Categoria: ESPAÑA
- Vist: 5272
Les coses estan difícils, però si no busquem la solució només poden anar a pitjor. Si volem que millorin hem de canviar-les, no podem continuar fent el mateix.
Un concurs de creditors pretén que una empresa que no pugui fer front als seus pagaments, suspengui aquests temporal amb l'objectiu de la seva recuperació perquè els creditors recuperin total o parcialment el deute, o bé faci una ordenada liquidació de manera que si els creditors poden cobrar alguna cosa, ho facin en la seva major mesura.
Actualment es tracta d'un procés judicial (dirigit per un jutge), el que suposa que una entitat econòmica situada en un marc legal passa a ser una entitat judicial en un marc econòmic, de manera que el camí al desastre està garantit a causa del desconeixement dels jutges en els mecanismes empresarials, potenciat addicionalment per la saturació i discutida imparcialitat del sistema judicial.
El resultat és rotund, és a dir, la gran majoria (gairebé la totalitat) de les empreses que presenten el concurs, que hauria de ser en molts casos una solució a la seva continuïtat, tanquen, per tant és la seva tomba.
El problema està en el seu origen i en el seu tractament. A l'origen perquè les empreses triguen molt a presentar concurs, ja que al no veure com una solució el concurs, prefereixen (en bastants casos) liquidar tot el que caldria per la seva continuïtat o començar de nou amb una altra identificació diferent, és a dir, no es confia en el tractament del concurs, que és el segon punt esmentat. El tractament mai és àgil, punt fonamental per a la viabilitat de les empreses, i no es fa des del punt de vista empresarial sinó amb la velocitat judicial (lenta). És correcte que els concursos que irremeiablement hagin d'acabar en liquidació siguin tractats per professionals del dret, doncs la part legal és protagonista sobre la part empresarial, però una empresa amb possibilitats de salvació de negoci (i per tant de salvació de llocs de treball) ha de ser tractada SEMPRE per economistes especialitzats i no designats a "dit" per un jutge (per amiguisme o idea de "finquilla"), sinó designats per sorteig i a partir d'aquí per rànquing d'èxit en funció de la seva envergadura i dificultat. L'assignació de l'administrador concursal és ofensiu per al sistema econòmic estatal, sempre són designats els mateixos, però el problema és que els mateixos (potser no per ells, sinó pel sistema) estan conduint al fracàs a les empreses concursades, que en molts casos podrien continuar operant amb una reestructuració permesa en el concurs.
Un organisme regulador (no un jutge) per a concursos empresarials, amb un mecanisme de designació eficient, seria imprescindible per a les empreses que presentin concurs en continuïtat tinguin viabilitat i siguin gestionades per professionals de l'empresa que durant aquest període permetin habilitarla.
Una empresa que continua és una gran notícia per a tots: els seus empleats, els seus creditors, els seus clients i els organismes oficials que podran seguir recaptant.
Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat nr 9493
