master

MÀSTERS DE L'UNIVERS

Voler ser el que no són, viure només de les aparences.

La febre dels polítics espanyols per tenir un títol universitari o més, un màster o més, un postgrau o més, una tesi o més, un doctorat o més, té a veure en dos aspectes molt implantats a la política espanyola:

El primer, que mentir no importa, els polítics espanyols, i també els periodistes, poden llançar tot tipus d’informacions i desinformacions de forma lliure, no hi ha cap conseqüència per mentir, per enganyar, no importa si les mentides acaben en un problema relacional, una baralla o violència. A la política espanyola, mentir està institucionalitzat, està acceptat, és la cosa més usual del món. La conseqüència és que com menteixen, i com ho fan sovint i de forma compulsiva, ens els hem deixat de creure.

El segon, que molts dels polítics espanyols no estan formats per la seva experiència laboral, ni tan sols a les aules, la seva formació ha transcorregut dins de les seves organitzacions polítiques, per tant a l’hora de fer el seu currículum no podrien ni omplir una sola línia, llavors que fan? Mentir, que no passa res com hem dit.

El cas Cifuentes, que per cert va dimitir no per inventar-se màsters sinó per ser cleptòmana de dues cremes facials. El cas Pablo Casado. El cas Carmen Montón. El cas Pedro Sánchez, que sembla que no és tal cas. El cas del doctorant Albert Rivera, el gran mentider doncs menteix sobre el que sap que no passa. I altres casos, que han passat més desapercebuts, com ha sigut el de Tomàs Burgos, un secretari d’Estat de la Seguretat Social que va començar per posar que era llicenciat en Medicina i Cirurgia, i va acabar posant la veritat, que només era solter. Quin fàstic i quina indignació. Són els màsters de  l'Univers, els nous personatges de l’univers MOTU, la nova generació dels He-Man, Skeletor, Battle Car, Teela, Mer-Man i Beast-Man. masters2

Quin fàstic i quina indignació. Estudiar són hores de molta dedicació, molt esforç, renunciar a fer moltes coses que ens agraden, fer sacrificis constants, tancar-nos en una habitació enlloc de estar de festa, amb altres amics, de viatge, etc. Estudiar és molt costós, en temps personal i en diners. Cap estudiant mereix aquesta mala gent, aquests desgraciats, aquests negligents, aquests ignorants, que van comprant màsters i altres títols a barruts catedràtics de la "Universidad Rey Juan Carlos" a canvi de favors futurs més o menys llunyans, o simplement se’ls inventen directament.

Quin fàstic i quina indignació, veure com les universitats espanyoles, i de retruc les catalanes, són sotmeses a una pèrdua de prestigi derivada de la visió que es fa a l’estranger de la polèmica per les irregularitats acadèmiques d’aquesta colla d’impresentables polítics de “pa sucat amb oli”. En el panorama universitari es barregen programes acadèmics d’alt contingut acadèmic i utilitat pràctica posterior amb altres que es compren i es venen amb l’únic objectiu de ser un senyal distintiva dins del currículum però amb irrellevància i inexistència de transmissió de coneixements i competències. Per cert, el cost de la matrícula no té la seva equivalència en la qualitat, normalment és al contrari.

Malauradament, i coneixent com són els espanyols, com han demostrat ser, aquesta polèmica no servirà per destapar les mentides dels seus polítics, ni la vergonya de l’existència de determinades universitats i determinats catedràtics “trepas”, només servirà per constatar una vegada més que no volem ser part d’aquesta farsa que és l’estat espanyol, on mentir és normal, on s’accepta el món dels privilegis, on s’aplaudeix la violència, on el soroll només es fa quan es serveix a determinats interessos, i on es prefereix mirar cap al costat de la mentida, cap al costat dels privilegis, cap al costat de la violència, cap al costat dels interessos per no contemplar les veritats.

Quin fàstic i quina indignació. Que es quedin els seus reis, polítics, farsants, propagandístics anomenats periodistes, mentiders, violents, policies, militars, guàrdies civils, intel·lectuals de “poca monta” i tots aquells que no veuen perquè no volen veure.

 

Xavier Mas Casanova

Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

torquemada

LA INQUISICIÓ VIU, DE TORQUEMADA A LLARENA

Lluny de ser una relíquia medieval, la "Santa Inquisició" perdura a l’actualitat.

Creada per la butlla del Papa Llucià III, l’any 1184 a la zona del Llenguadoc per combatre i acabar amb l’heretgia dels càtars o albigesos, desenvolupada com eina religiosa repressora per part del poder papal en temps de Gregori IX i d’Innocenci IV, i institucionalitzada com un braç de l’aparell de l’Estat durant la monarquia dels Reis Catòlics espanyols, no va desaparèixer amb l’abolició feta per “las Cortes de Cádiz”, el seu esperit i part de les seves formes i procediments estan més arrelades i vives que mai.

Quan pensem amb la inquisició pensem en odi, poder, persecució, tortures, interrogatoris, judicis injustos, presó, foc i mort. Ens imaginem a un pobre acusat de bruixot davant del tribunal del Sant Ofici per criteris arbitraris i subjectius, denunciat per testimonis falsejats de gent amb interessos contraris i que l’odia, amb proves moltes vegades no verificades, inversemblants, inventades. Un pobre acusat que era realment una víctima, que era considerat com a culpable de manera preconcebuda, tenint la responsabilitat de demostrar la seva innocència, no l’inrevés.

Però, quina diferència hi ha entre el manual d’interrogatoris per treure informació de la Inquisició i el manual d’interrogatoris aplicat a Guantánamo?, per posar un exemple extern. I posant un exemple intern, us sona el terme de culpabilitat preconcebuda en l’actualitat? Quina diferència hi ha entre la política de confiscacions que seguien els inquisidors i les fiances desproporcionades establertes pel Tribunal Suprem espanyol a polítics catalans participants en el "Procés"?

Les operacions són similars en les diferents èpoques, els inquisidors s’autoestableixen com a guardians del que “és correcte”, i a l’empara d’un sistema de Lleis que interpreten de manera enrevessada, càustica i amb malícia, tant els inquisidors medievals com els inquisidors actuals, manegen la informació i els aparells burocràtics de forma repressiva, avalats pel poder institucional, que volen fer pensar a tots els ciutadans com ells pensen, fent-ho per mitjà de la por, per controlar-los, per coartar la seva llibertat d’expressió.

Tot s’hi val en aquests tribunals (inquisitorials), manca de neutralitat, fer acusacions sense provar-les, inventar delictes que no existeixen al Codi Penal, crear un nou concepte semàntic de què és violència, persecució ideològica o religiosa, vulnerar els drets a la defensa, retrets per part del jutge envers els acusats, etc. El fi justifica els mitjans.

Si abans els perseguits eren bruixes i bruixots, heretges, idòlatres, infidels, falsos conversos, homosexuals, ara ho són els crítics, els tuitaires, els titellaires, els rapers, alguns polítics separatistes, actors que es caguen en els fanàtics religiosos i els independentistes.

La Inquisició viu, de Torquemada a Llarena no hi ha gaire distància, els dos són inquisidors nomenats per l’Estat, són part de l’Estat, del seu aparell i al seu servei.

Tomás Torquemada va ser el frare dominicà responsable de més de dos mil morts en nom de mantenir viu el cristianisme a Espanya. Teòricament havia rebut regles sobre el que podia i no podia fer, però dotat de gran poder, va anar massa lluny en l’acompliment de la seva feina, però li deixaven fer perquè s’havia d’acabar amb els “conflictes” encara que fos per la tremenda. La Inquisició i l’actuació perversa de Torquemada eren un instrument al servei de la política dels Reis, subjecte políticament a la corona espanyola quan no hi havia separació de poders.

Amb l’actuació executora de Pablo Llarena, es demostra clarament el que ja sabíem, es predica la separació de poders però aquesta no existeix, és una farsa. El nou tribunal de la Inquisició, reencarnat com a Tribunal Suprem dirigit per Carlos Lesmes, també vol acabar per la tremenda amb el “conflicte” català, seguint l’encàrrec que va fer el govern monàrquic del PP i que el PSOE no s’atreveix o no vol cancel·lar. Els “rebels” catalans s’han de penedir o els hi sortirà car, han d’acceptar la sobirania de “su Majestad el Rey pluscuamperfecto que es el símbolo de la sagrada unidad de España (cañí), herència sacrosanta del Generalísimo (dictador) Franco, deben jurar la sagrada Constitución, reconocer su derrota y pedir perdón”, deuen estar pensant encara. llarenajuez

Un dels aspectes en què estant d’acord els experts i més sobta als estudiosos de l’antiga Inquisició és el gran suport de la població espanyola a aquesta funesta i assassina institució, sempre els ha horroritzat la participació en massa als “autos de fe” i a les execucions públiques dels espanyols. A la nova inquisició, això no ha canviat, deu ser així, deuen ser així, sinó no es podria explicar la manca d’alineació amb la gent que només vol votar, amb qui prefereix el diàleg pacífic a la por i al pal.

Aquest suport per alguns es justifica per considerar a l’antiga inquisició com la defensora dels interessos de la majoria cristiana enfront de la minoria conversa. Ara l’enemic d’Espanya no són els conversos, tampoc ho és França que la va envair al segle XIX, o el Regne Unit qui li va “prendre” Gibraltar, o els EUA que la van derrotar a Cuba i Filipines, ara el regne d’Espanya i una gran part dels espanyols han escollit com enemic a Catalunya.

I em pregunto jo sinó serà per enveja, sinó serà per mostrar amb el nostre èxit el fracàs de la seva decadència, per ser diferents malgrat haver-nos volgut homogeneïtzar, per voler conservar la nostra llengua, pel nostre caràcter laboriós i sacrificat, per haver fet de la nostra terra una terra de pau i convivència amb tothom qui ha arribat, per haver construït una Catalunya pròspera i voler seguir creixent.

Realment, no és una cosa d’ara, ve de lluny, penseu que al 1640, quan la "Revolta dels Segadors", l’inquisidor general ja va suggerir que el tribunal actués en contra dels rebels.

La Inquisició actual busca “descatalinitzar-nos” (o espanyolitzar-nos) per confiscar la nostra riquesa, ja sigui riquesa humana, social, cultural i econòmica. Nosaltres sabem que això seria perdre-ho tot, perdre els nostres valors, perdre la nostra llibertat.

 

Xavier Mas Casanova

Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

manada3LA ‘MANADA’ JUDICIAL

Violació i agressió sexual en tota regla a una noia de 18 anys és el que va haver-hi el 7 de juliol de 2016 a Pamplona, en plena celebració dels San Fermines.

Que cinc matons, cinc delinqüents reincidents, cinc desgraciats amb premeditació, que feien el doble de la teva mida, que actuaven de forma grupal com una ‘Manada’ o més aviat com una ‘horda’, t’envoltin, t’entrin en un portal, et facin callar, valent-se de la seva superioritat física i numèrica evitin qualsevol resistència, et treguin la roba i et sotmetin sense el teu consentiment, mentre graven la violació per publicar-la després, et roben el mòbil per evitar que demanis auxili, no és intimidació? No és violència? Cal que donin una pallissa brutal per ser-ho? Cal que et matin per ser violència?

Moltes són les veus que parlen de masclisme. Evidentment, la nostra societat és masclista de forma generalista, situació que ens porta a pensar i normalitzar certes o moltes vegades, de forma conscient o inconscient, i de forma totalment equivocada i injusta, que els homes podem estar un graó superior a les dones, portant com a conseqüència, entre altres, diferències amb la consideració professional i salarial de forma habitual. Com he dit, és un gran error però malauradament passa encara avui. manada1

Aquest cas va més enllà del masclisme, estem parlant d’uns violents, uns depredadors, uns malparits, uns psicòpates, uns violadors, uns criminals. Sabem que d’aquests n’hi uns quants solts pel món, però el que no esperem ni desitgem és trobar-nos que els policies, cossos de seguretat i els jutges, que estan per defensar-nos d’aquestes brutals manades i hordes de bàrbars i mala gent, no ho facin. Estar en disposició d’aconseguir justícia i no fer-ho, perdonar la gravetat dels fets als agressors, i fins i tot, arribar a qüestionar a la víctima amb comentaris del tipus “usted, dolor està claro que no sintió”, t’inhabilita èticament de poder fer de jutge, convertint-te en còmplice dels agressors, convertint-te en un membre més de ‘la manada’ perquè et converteix en un violador més, un violador de drets. Parlem doncs, de manca de justícia pels que l’han d’impartir, parlem doncs, de la ‘manada’ judicial.

 manada2La ‘manada’ judicial no la formen només els tres jutges d’aquest cas, Francisco de los Cobos, Raquel Fernandino i sobretot al que vol la total absolució dels violadors, Ricardo González, qui ha emès un vot particular de més de 200 pàgines contradient als seus col·legues del cas. Formant part de tota aquesta manada de jutges, d’aquesta de corporativisme malentès, hi trobem també a Carlos Lesmes qui ha sortit protegint als jutges de Pamplona i ha assenyalat que les crítiques poden comprometre greument el sistema i la confiança en la justícia. És a dir, “tothom a callar o...”, és voler fer por, d’això en sabem molt els catalans, fa molt temps que patim una manada de jutges instrumentalitzats en contra dels nostres drets democràtics i personals.

La ‘manada’ judicial també la formen els que mantenen el delicte de terrorisme pel cas de la baralla en un bar d’Altsasu, l’inexistent atac premeditat a uns guàrdies civils. Va nois! Que han sortit proves suficients per veure que després de la ‘baralla’ els guàrdies civils sortien amb la camisa planxada i neta, i potser van requerir com molt una ‘tirita’. Guàrdia civils, que ens haurien de defensar en teoria, però que es comporten i són únicament forces repressives que menteixen per odi. Fa molta pena i ràbia, saber que uns nois estant tancats de forma preventiva per haver anat de copes a un bar qualsevol, una nit qualsevol a Euskadi.

La ‘manada’ judicial, també la formen la Carmen Lamela i el Pablo Llarena, de fet competeixen per ser els reis de la manada, els reis de la desproporció, per ser els més prevaricadors entre els prevaricadors, els més mentiders entre els mentiders, els més falsejadors entre els falsejadors. No es pot ser jutge i part a la vegada. No es pot considerar com un violent cop d’estat, com una rebel·lió, el que només va ser posar unes urnes per votar.

El poble s’ha manifestat carrer, des de totes les poblacions hispàniques, no per canviar les lleis sinó perquè proclamar que vol justícia, per cridar que els jutges estan molt lluny de la realitat. Les lleis estan per preservar la justícia i els drets de les persones. Sembla que la ‘manada’ judicial només pensa a interpretar i utilitzar les lleis pel seu benefici propi, per implantar les seves idees, són part de la manada, són l’horda feixista judicial, són la ‘manada’ judicial.

La ‘manada’ judicial, igual que a Pamplona, abusen de poder, aniquilen la resistència, forcen, intimiden, sotmeten i violen, violen els drets i les llibertats de les persones a les que haurien de protegir.

 

#VullViureEnUnMónJust

 

Xavier Mas Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

goyaGOYA ERA SORD, NO CEC NI MUT

Francisco Goya y Lucientes, pintor, va viure des de 1746 a 1828. Una malaltia, aparentment produïda pel seu sistema immunològic, li va provocar a partir de 1793 diferents símptomes com forts dolors de cap, al·lucinacions, vertígens, dificultats al caminar i sordesa, mal aquest darrer que va patir tota la seva resta de la vida. Goya era sord.

Aquest dissabte, s’ha celebrat la 32a edició dels premis cinematogràfics espanyols, els "Premis Goya". Per cert, ja té nassos que uns premis cinematogràfics portin el nom d’un pintor, per molt que diguin que el de Fuendetodos fos el millor narrador de la seva època.

Doncs bé, els premis Goya s’han caracteritzat, tot sovint, pel seu to crític, de denúncia i reivindicatiu, tots recordem aquell “No a la guerra” de l’any 2003.

Goya era sord, no cec ni mut. Aquest any hem vist un Goya sense sensibilitat, sense escoltar, sense parlar, sense veure. Un Goya sord, cec i mut enfront de la manca de llibertats de l’estat. S’ha reivindicat contra el masclisme en el cinema, sí, possiblement marcat per la influència nord-americana del moment. Moltes sabates planes s’han vist per simbolitzar la tirania dels tacons, molts ventalls vermells per exigir més dones a la professió, perfecte, però cap llaç groc, cap record pels presos, ostatges i exiliats polítics, la manca de democràcia, la vulneració de drets i la repressió a Catalunya, tot i ser el cinema català un dels més i grans premiats a la gala.

Aquest vergonyós silenci dels actors no es nou, fa temps que dura, i no només parlem de l’actualitat catalana, parlem també dels escàndols de la Gürtel, per exemple, és el silenci de la por, el silenci de l’adoctrinament que tenen i pensen tenim els catalans, un silenci del millor seguir fent la siesta, seguir dormint no sigui que ens adonem del que estan fent amb el nostre suport i ens avergonyim. El silenci de suportar, o almenys no protestar contra un ministre com el Zoido, un autèntic assassí en sèrie, un psicòpata que llença les forces armades contra el poble indefens, un home indecent que crea inseguretat, que la provoca, com per exemple, aquest cap de setmana ha provocat l’homicidi d’una família per no activar el desviament de camions de la N340 a l’autopista, mesura que fa temps que s’aplica per evitar l’alt índex de mortalitat en aquesta carretera, i ell no ho ha fet, només per fotre entenc, i si és amb resultat de mortaldat, millor.

Aquesta vergonyosa llei del silenci, i no només silenci dels actors, és el gran èxit del franquisme, un franquisme que fa 80 anys que ha permeabilitzat i està implantat a tota la societat espanyola, primer durant 40 anys com a dictadura oficial i després, 40 més com a pseudo-democràcia de portes a fora però degradada moralment per les elits imposades en el franquisme i que mantenen a la societat espanyola en una letargia permanent que només desperta per odiar als catalans, encara que aquests facin coses que els beneficiïn, com pot ser avançar cap a una democràcia real, la democràcia de la gent, una democràcia que proposa començar de nou, sense considerar els privilegis de les elits immorals descendents del franquisme basada en valors republicans.

Diu la llegenda de Goya, el pintor sord, no el premi, que va pintar "La maja vestida" en només 24 hores, quan el marit de la duquessa d’Alba, el duc de Medina-Sidonia, va anunciar que aniria a l’estudi del pintor, una vegada assabentat que la seva dona havia posat nua per un retrat, La maja nua, i disposat a defendre el seu honor. Quan va arribar a l’estudi es va trobar el retrat de la seva esposa vestida, donant per tancat el tema i considerant que havia sigut una notícia falsa, una xafarderia. Lamentablement, el pensament espanyol no es pot canviar en tan poc temps...

Xavier Mas Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

1581  Com diu la tercera estrofa del nostre himne nacional, Ara és hora d’estar alerta!, per quan vingui un altre juny, esmolem ben bé les eines!

Desànim, cap. Passem pàgina, no. Relaxem -nos, res.

Penseu que la reacció negativa de les elits europees al procés català és l’equivalent a la reacció que van tenir les elits defensores del catolicisme a la Reforma luterana al segle XVI, equivalent a la reacció que va tenir la noblesa a la Revolució francesa al segle XVIII, equivalent a la reacció de les elits-lloctinents a les revolucions iberoamericanes de començaments del segle XIX i equivalent a la reacció de l’oligarquia tsarista a la Revolució Russa de començaments del segle XX.

Malgrat les reaccions contràries de les posicions dominants, tots aquests canvis es van acabar produint. Pensem en aquestes efemèrides com el canvi en si mateix, però realment només són la plasmació del canvi, el canvi a la societat ja s’havia produït abans. Doncs igual. El procés de canvi ja s’ha produït, només manca saber quan s’acabarà oficialitzant el final del primer lloc en el qual es desintegrarà el concepte d’estat-nació, Espanya, un concepte esgotat, obsolet, superat, caduc; per emergir el primer lloc, zona, regió o estat, resultat de l’eficàcia dels recursos, de la productivitat i de la rendibilitat col·lectiva.

Primer serà Catalunya, després en vindran d’altres. Sobre la taula tenim l’escenari actual. El concepte estat implica unió, cohesió, igualtat, homogeneïtat, cap d’aquestes característiques es donen avui en el nostre territori, al contrari. L’estat no es veu com una garantia de res, no es veu com un ens que ens ajuda a millorar, l’estat avui es veu com l’enemic, i no només un enemic polític, també un enemic cultural i econòmic. Estem alerta!

En aquest aspecte, l’econòmic, hi ha dos fets fonamentals que poden marcar la desintegració espanyola, l’estat-nació que va de dur però realment és molt feble, a més de negligent. És feble perquè el seu sistema econòmic és insostenible, més de la meitat de la població viu directament dels altres. És negligent perquè no té perspectiva, en lloc de cohesionar les “dos españas”, fer-les compatibles, s’ha dedicat a dividir-les políticament, hipotecant la conciliació futura per aconseguir un rèdits electorals a curt termini. Estem alerta!

Els dos fets als quals feia referència són una bomba de rellotgeria, per un costat l’anunci que el BCE deixarà de comprar massivament deute públic. L’altre que el fons de pensions està buit.

Sobre la compra de deute, significa que l’estat s’ha estat endeutant més i més en els darrers anys, a canvi ha obtingut liquiditat, però aquesta s’acaba, ara s’haurà de pagar el deute i no hi ha calers. S’hauran de pagar pensions, i tampoc hi ha diners. L’única “solució” són més retallades, en sanitat i educació com sempre, i augmentar els impostos, que no són cap solució per si mateix. El càlcul està en què cada espanyol, o ciutadà de l’estat espanyol millor dit, haurà de pagar 11 mil euros més, quantitat inviable, més considerant la gran quantitat de mileuristes que fa que haurien de pagar més del que cobren pràcticament. Espanya com tal, està col·lapsada. El creixement del PIB hauria de ser del 30% anual aproximadament per fer front a les amortitzacions de deute públic, cosa impossible, més quan el consum interior baixi al manifestar-se aquesta situació.

Ara és hora d’estar alerta!, sobretot en les votacions del 21-D. Si manifestem en veu alta que volem la independència i votem per aquestes opcions, des d’altres indrets esperem que hi hagi algú, que a més de fanàtic, tingui certa intel·ligència i pugui veure que part del deute espanyol podria traspassar-se a Catalunya, com contraprestació i preu per la nostra llibertat. Malgrat el gran esforç que suposaria, ens en sortiríem i podríem mantenir les cobertures socials. Seguir a Espanya significa anar cap a l’abisme, perdre-ho tot.

Ara és l’hora d’estar alerta! Aprofitem-ho!

Xavier Mas Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya