talento humano  Fa quasi 25 anys de la icònica frase de Bill Clinton a la campanya presidencial de 1992: És l'economia, estúpid. Però no és només en l'economia en el que estic pensant ara, la meva reflexió és encara més general.

Penso en l’objectiu d’un petit país, el nostre petit país, Catalunya, que sense el coixí dels recursos naturals i matèries primeres, més enllà del clima i del sol, ha d’apostar per alguna cosa més que el territori, ho ha de fer per un model econòmic sostingut que vehiculi el nostre sistema de vida i la nostra riquesa.  Volem que el turisme monopolitzi la nostra economia cada vegada més o volem gaudir d’altres alternatives i oportunitats basades en el coneixement, les tecnologies, la recerca i la innovació. 

Com aconseguir-ho? És el talent, estúpid, diríem parafrasejant la famosa dita de Clinton. Però el que ens hauria de preocupar és com podem captar talent, com el podem desenvolupar, com podem generar talent?

Inicialment trobem el talent innat per fer una activitat, el talent superdotat individualitzat, el talent que apareix per generació espontània. Mozart componia simfonies al 6 anys, Messi sense arribar al metre d’estatura, ja donava mostres de ben petit, que seria un geni del futbol. Aquest talent innat apareix cada cert temps, molt de tant en tant, apareix en poca quantitat, cal canalitzar-lo només.

El talent superdotat  individualitzat és imprevisible, surt on surt, clar que cal tenir la plataforma adequada perquè ens pugui desenvolupar, però el que ens ocupa ara no és tenir determinats individus que puguin ser el número 1, el que hem de buscar és una societat col·lectiva talentosa que permeti fer un canvi de model, un talent col·lectiu que ens faci aprofitar les oportunitats, un talent social al que hem d’orientar les nostres polítiques, ja siguin educatives però també empresarials. Necessitem un canvi cultural, necessitem inversions, fortes inversions per donar un tomb a la nostra mentalitat de fer les coses fàcils.

És fàcil dir el que necessitem, no ho és aconseguir-ho. Repassem el que hem de canviar, per deixar de ser el país que ocupa el lloc 25è, d’un total de 38 països europeus, en l’índex de Competitivitat pel Talent Global, estant per darrere de “potències” com Lituània, Hongria, Letònia o Malta.

Les persones en la nostra societat acostumen a ser reactives, actuen a partir d’un esdeveniment, el canvi està en l’emprenedoria, no només empresarial, sinó en tots els aspectes de la vida, emprenedors a nivell de projectes,  hem de ser una societat formada per individus capaços de prendre la iniciativa, independents. El talent sempre és actiu.

Necessitem intel·ligències que siguin sobretot capaces d’aprendre continuadament, no aprendre conceptes sinó aprendre competències i facultats al llarg de tota la vida. Pensem que el procés d’aprendre es fa a l’escola i a la Universitat, pensem que aprenem perquè tenim un examen, però no, el procés d’aprendre s’ha de realitzar sempre, som humans, tenim un cervell en plena activitat i l’hem d’aprofitar no només uns anys. El talent sempre ha d’evolucionar.

Hem de tenir una mentalitat per crear. Ens és més fàcil destruir, criticar el que fan els altres, però quan hem d’assumir responsabilitats per fer coses del no res, tot sovint donem la volta a la truita i diem que ens falten mitjans o altres. El talent ha de ser creatiu.

El talent ha de ser l’objectiu final de la nostra educació, per tant, l’objectiu ha de ser que si estudies tindràs talent, no pot ser al revés, si tens talent seràs un bon estudiant. De talent biològic no n’hi tant, el talent s’entrena i s’adquireix la gran majoria de vegades. Els treballs del premi Nobel d’Economia l’any 2000, James Beckman, ja mostraven que la inversió en educació infantil és la que més retorns produeix a una societat.

Cal educar amb un objectiu, cal educar per aconseguir talent. Els educadors, que han de conduir al nens i nenes a ser futures persones amb talent han de ser mestres preparats, han de ser professors amb talent i ara no ho són, de forma general. Educar com estan educant no és suficient per ser el que volem ser en un món global, canviant i competitiu. Els futurs individus talentosos que han de formar la societat del talent necessiten un ecosistema que els permeti aflorar, destacar, desenvolupar-se, si no es perdran en la mediocritat. Avui en dia, els alumnes més talentosos d’una aula són frenats per la incapacitat del sistema i educadors a formar una aula a 2 o 3 velocitats, i que fa que els més avantatjats s’hi hagin d’adaptar als que ho són menys, inclús als més inactius, als mandrosos, als que no tenen esma ni esperit de superació, estem protegint a qui va darrere però amb aquest sobre-proteccionisme cap als més dèbils estem fugint de l’autèntic objectiu, generar talent.

Hem de canviar també el reconeixement que la societat dóna del talent. Es valora i es reconeix com talentosa a aquella persona que ha fet diners, però capital social i talent són dos aspectes que no sempre, ni molt menys van plegats. Actualment es valora molt el discutible talent de la fama, que moltes vegades és tot el contrari que el talent, se segueix i s’enalteix a personatges ridículs, mediocres entre els mediocres, i la societat malalta en la qual estem ho fa per tapar la seva pròpia mediocritat. Pensem que si aquest o aquesta persona s’han fet famosos i han acumulat diners també nosaltres, que som més llestos, ho podrem fer, i aquest és l’error, l’error de la mediocritat societària. No valorem, el talent autèntic, el talent científic, el talent tècnic, el talent empresarial, al contrari, posem el fre de mà a les persones amb talent, la societat espera que tinguin una primera equivocació, per tirar contra ells tots els recursos populars, i fins i tot jurídics, perquè mai més puguin o vulguin destacar i explicar les seves idees, els seus fets, una vegada més la societat dels mediocres vol triomfar sobre la societat dels talentosos.

Un altre apartat seria el món de l’empresa. El talent una vegada hem vist que s’ha de generar i valorar, l’hem de saber retenir a les nostres empreses. A Catalunya hi ha hagut iniciatives pioneres per atraure talent, com la creació ja fa uns anys de la Institució Catalana de Recerca i Estudis Avançats, que en els darrers 15 anys ha contractat 250 investigadors. Però això serveix de cara a la galeria, és una illa aïllada d’una realitat, i una realitat no la compensen 250 persones. La realitat que vivim és un altre, és que el nostre talent ha de marxar en moltes ocasions perquè no troba oportunitats a les nostres empreses, on no s’aposta pel talent. És el peix que és mossega la cua. Lamentablement a les nostres empreses no es valora el talent.

En unes empreses molt mediocritzades, els mediocres tenen por de contractar i impulsar talent, prefereixen seguir contractant mediocres, no trencar els beneficis grupals diuen els insensats. El nostre teixit empresarial opta per triar perfils conservadors, ja que normalment no tenen personal per fer una aposta innovadora que pugui competir en un món canviant com és l’actual. Tots tenim el cas, desgraciadament, d’alguna persona al nostre voltant, que ens ha explicat que ha amagat capacitats del seu currículum per poder optar a un lloc de treball i no es pensin que és més del que volen que sigui. Aquesta situació em genera impotència, ira, vergonya.

La disrupció, el pensament diferent pot ser un element que faci canviar les empreses, sobretot les que podrien funcionar millor, no fer-ho i aferrar-se al que s’ha fet sempre, encara que estigui desfasat o sigui poc rentable, només genera que rebuig, ofec i fustració a les persones que tenen capacitat, a les persones dinàmiques i creatives, a les persones que tenen talent.

El resultat de tenir una societat de talent és evident, i real. Moltes empreses traslladen als seus centres de treball més importants a zones que tenen més impostos però que tenen més capacitat d’atraure a talents per poder desenvolupar treballs intensius en tecnologia, és a dir, a ningú li agrada pagar més però prioritzen el talent a la càrrega impositiva. Sempre ha sigut així, quan Boeing es va traslladar de Seattle a Chicago, quan Cadillac ho va fer de Detroit a New York, quan General Electric es va moure de Connecticut a Boston, aquestes empreses de tecnologia van triar destins amb taxes altes d’impostos estatals i locals, però també amb taxes altes destinades a l’educació superior, zones en què les persones que hi viuen en aquests llocs són més propensos a tenir títols de grau que els seus parells en altres llocs, i on existeixen més universitats d'investigació d'elit.

És un fet indiscutible que cada vegada més les organitzacions volen localitzar-se en llocs on els millors talents estan fàcilment disponible. La gent vol viure en aquestes àrees a causa accés a la cultura i l'educació. A més, normalment en aquests llocs i de forma històrica, la benvinguda a gent de tot el món és més fàcil, són llocs d’immigració, que generen multiplicitat de visions del món, aquesta condició també és típica a Catalunya.

Els dies de creixement fàcil han acabat. Xina s'està desaccelerant, els preus del petroli estan caient, el joc ja no està només a tenir uns bons recursos naturals o dependre d’obtenir diners barats, ara es requereix innovació, i talent per crear-la i gestionar-la.

Fem de Catalunya un país de talent, però fem-ho i això seran esforços...Val la pena fer-los!

 

Xavier Mas Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

cientos estelades estadio lluis companys barcelona pasado diciembre 1389187066193  Cada vegada la fan més grossa, ja ni s’amaguen, estan desbocats, cada vegada la caguen més, cada vegada estan més furiosos, fora de si, boixos, violents...Però què dic? No és pas veritat, no ha canviat res, fan el que sempre han fet, és l’Espanya de sempre, la España Cañi de tota la vida, una abominació de nació representada per un tuf franquista que desemboca en un patriotisme intolerantment cutre i malentès, que prohibeix la llibertat d’expressió dels ciutadans que pensen diferent del que volen que pensis, en resum, simplement si penses.

El darrer exemple, exemple negatiu sempre que passa a Espanya, és la prohibició destelades i España Cañi. Utilitzant mecanismes legals de dubtós encaix, una Llei feta per actuar contra la violència, el racisme, la xenofòbia i la intolerància en l’esport, una Llei concebuda des de l’òptica progressista per evitar la manifestació d’emblemes que fomentin o provoquin la realització de comportaments violents i agressions, fan ús d’aquesta Llei, manipulant-la, desprestigiant-la,  donant-li la volta en benefici propi i amb un objectiu contrari al que la va originar. Fàstic. Quin fàstic que fan.

Una vegada més actuant “el nom de la pau”, inciten a la violència; una vegada més són els primers en fer política de l’esport dient que l’esport no ha d’estar polititzat; una vegada fan el que sempre han fet, com polititzar el poder judicial dient que s’han de separar els poders, com ser uns corruptes manifestant que treballen com mai per anar contra la corrupció, com intentar aniquilar la cultura diversa dels pobles que formen l’estat espanyol i dir que el que volen és preservar-les, com ser uns fatxes coartant la llibertat d’expressió i de pensament però dient que són demòcrates, fent com sempre han fet des d’una Espanya pestilent, fosca, desagradable, lletja, una Espanya que crea per si mateix el rebuig als que defensem les llibertats, l’España cañi de sempre.

Aquesta és l’España que diu que uneix i vol unir, que diu que actua per defensar la unió entre tots els espanyols, però que realment provoca la divisió. No anirà al partit el president de la Generalitat, no anirà l’alcaldessa de Barcelona, tampoc l’alcaldessa de Madrid, i no haurien d’anar altres que per temor o per un sentit equivocat de la responsabilitat hi seran, aquesta és la verdadera conseqüència dels seus actes, aquesta és la unió que busquen, una unió on només té lloc el pensament únic, la dictadura de no voler entendre que els catalans som un poble amb consciència pròpia, diversa però pròpia.

Amb el cas de la prohibició de l’estelada, una vegada més, ens volen fer passar per una coacció física i moral, ens importa però ja estem acostumats, no ens provocarà una depressió, tot el contrari, com ja estem convençuts de què hem de marxar, aquest fet provocarà més ganes de fer-ho com més aviat millor, de córrer per salvaguardar els nostres desitjos democràtics legítims d’alliberament. Ens activa i ens concentra a pensar novament en la independència com una prioritat apartant-nos de la rutina diària i els problemes quotidians.

Ja ningú pensa que les coses canviaran, la realitat és tossuda, i ni la història passada, ni la recent, ni els esdeveniments immediatament transcorreguts donen cap esperança a pensar que l’encaix de la forma de pensar de la majoria dels catalans és possible a l’España cañi. No existeix ni existirà oferta que no passi per la submissió i desaparició de Catalunya.

Ara diuen que un jutge revisarà la prohibició, tant se val, l’España cañi, mitjançant una portaveu amb passat, i pel que es veu, present franquista, ha mostrat un cop més la seva cara d’odi, l’odi espanyol de sempre de l’España cañi cap a Catalunya.

Ja s’ho faran però correm i deixem de patir.

 

Xavier Mas Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

  Com un país pot caure tant baix?

Ja no es tracta que Espanya sigui el primer Estat de la UE i el segon del món amb una evolució més forta de corrupteles en els darrers temps, ja no és que podem pensar que no hi ha un pam de net, amb casos tant greus com el Cas Gürtel, el cas Bankia, les targetes Black, el cas dels ERE a Andalusia, el cas Palau, el cas Malaya, el cas Palma Arena, el cas Nóos, el cas de les ITV, el cas Pokemon, l’operació Púnica, els papers de  Bárcenas, la politització del tribunal Constitucional, el cas valencià, els papers de Panamà, etc.

votarcorrupcioEl problema principal, a part dels molts casos de corrupció que hi ha, és que els espanyols han adoptat la corrupció com una part de la seva vida quotidiana, com una cosa normal, i segueixen votant corrupció de manera reiterada i conscient. Ningú pot al·legar desconeixement, la corrupció a Espanya és clara i manifesta. Seguir votant als corruptes significa estar d’acord amb el que fan, significa que ja els hi va bé, i significa expressar que ells farien el mateix donat el cas, i si no ho fan és perquè no poden i no pas perquè no volen.

“Tanto daño hace el que mata como el que estira de la pata” diu el savi refranyer espanyol, és a dir, que tant delinqüents són els que roben com els que deixen robar. No valen excuses, no val a dir que a algú s’ha de votar o dir que tots són iguals, els que voten als partits enfangats de ser uns xoriços són com ells.

Trist, molt trist, aquest estat espanyol, un estat sense ètica, un estat emmerdat fins a la medul·la, un estat mafiós, un estat que alguns l’han convertit en el seu mas privat, un estat miserable amb un Rei miserable, amb uns compiyoguis miserables i un govern miserable, l’estat dels sobresous en forma de sobres, l’estat on els que han de fer complir les coses són els primers en incomplir-les, un estat que és una vergonya internacional, un estat que causa sorpresa negativa, fàstic i rebuig arreu del món.

I mentre, que fan els espanyols?, votar corrupció, i no uns quants sinó que són 7 milions d’espanyols que ho fan. Set milions que voten a favor de la impunitat, que voten a un senyor que cada matí s’aixeca per governar un país com el que va a l’oficina, un senyor que diu que "España es un gran país que hace cosas importantes y tiene españoles", un senyor que comenta que “me gusta Cataluña, me gustan sus gentes, hacen cosas”, un senyor que diu que "es el alcalde el que quiere que sean los vecinos el alcalde", un senyor que trobava perfecte tenir AVEs buits i no es tallava al manifestar “sí, vacíos, pero los tenemos”. Quina pena, quina indecència, quin borreguisme.    

Votar als corruptes, als partits que han portat a aquesta situació és donar legitimitat a aquesta corrupció, justificar-los i només es pot entendre si formes part del negoci, si ets totalment insensible, si ets un indecent i si ets un acèrrim unionista espanyol que t’importa un “bledo” que t’ho fotin tot, fins i tot la dignitat, mentre es salvi la unitat d’Espanya, una Espanya contaminada que no es pot salvar perquè es podreix, una Espanya que realment es desfà per dins, a una velocitat supersònica.

Votar als corruptes significa ser tant responsable com ells.

Xavier Mas Casanova

Economista Col·legiat núm. 9493

Professor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

yoguipepilucibom  No volia fer d’aquest article, no el volia de cap manera, és un tema “facilón”, oportunista i fàcilment barruer, però al final...Allà anem!, a riure’ns una estona de la monarquia, perquè serveixen per això, no?, o perquè serveixen sinó?

D’alguna cosa ha de servir la monarquia si la sacrosanta Constitució Espanyola de 1978 en el seu article 56.3 blinda jurídicament al Rei, i adverteix que "La persona del Rei és inviolable i no està subjecta a responsabilitat".

D’alguna cosa ha de servir la monarquia si en un país que s’autoanomena demòcrata, tenim la màxima institució, la real, que no es tria a les urnes, que es traspassa d’uns als altres per privilegi hereditari, de fe sort en tenim que els reis surtin tant campechanos i tant preparaos.

D’alguna cosa ha de servir la monarquia si no ens surt gratis, i ens gasten quasi 600 milions anuals, diners per altre costat que són quasi-opacs, ja que la corona no justifica les despeses, per seguretat diuen.

D’alguna cosa ha de servir la monarquia, si sempre diem que el rei regna però no governa, però tenim una Constitució, l’intocable, que li dóna plens poders com cap d’estat, diu a l’article 56.1 que "El rei és el cap d'Estat, símbol de la seva unitat i permanència, arbitra i modera el funcionament regular de les institucions, assumeix la més alta representació de l'Estat espanyol en les relacions internacionals...", i a l’article 62.G que "correspon al Rei, el comandament suprem de les Forces armades", que entre les seves competències indica que “el rei pot promulgar les lleis, convocar i dissoldre les Corts, convocar eleccions en els termes que preveu la Constitució, proposar el candidat a President del Govern”, i fins i tot, segons diu l'article 63.3: "li correspon, prèvia autorització de les Corts Generals, declarar la guerra i fer la pau".

Un cap d’estat i un model d’estat però, que no el tria la ciutadania sinó que va ser concebut sota el règim militar, il·legal i colpista del genocida general Francisco Franco, que va designar al Juanca  com el seu hereu i successor, tot dient allò de “queda lligat i ben lligat”, per tant, d’alguna cosa ha de servir? O no?

D’alguna cosa ha de servir la monarquia si la mateixa institució transgredeix els límits del dret constitucional i de la declaració dels drets humans quan en el seu article 1, diu "tots els éssers humans neixen lliures i iguals en dignitat i drets i dotats com estan de raó i consciència han de comportar-se fraternalment els uns amb els altres", i segons l'article 2, diu: "tota persona té tots els drets i llibertats proclamats en aquesta declaració, sense cap distinció de raça, color, sexe, idioma, religió, opinió política o de qualsevol altra índole o origen nacional o social, posició econòmica , naixement o qualsevol altra condició".

D’alguna cosa ha de servir la monarquia però de què serveix?...

Però no havíem dit que ens riuríem amb aquest article? O és que potser no fa gràcia, realment parlant, riure dels ridículs pensaments d’aquesta institució anacrònica del passat, antidemocràtica, desigualitària, mancada d’utilitat i obsoleta com ninguna altre. Una institució de merda, o millor dit de “merde” com diria la Leti, en francès, que vol dir el mateix escatològicament parlant però que per ella, tota una reina, i per nosaltres, els plebs, volen dir coses molt diferents.

Per la Leti i el Felipito tacatún, “the monarchs”, la merde és que surtin a la llum el tema de les targetes Black, la trama Púnica, l’asetjament sexual, i que afecti a un dels seus compis yogui, gendre de Villar Mir, ex-ministre en aquells meravellosos anys 75 i 76.  “Con lo mu simpático que era er chavá”, es va posar 34 mil euros a la butxaca pel “morro” i va fer donacions al PP per quasi 2 milions d’euros.

Per ells, la merde és ara la publicació dels ‘wasaps’, per mi la merde és que quasi no hi hagi mitjans de comunicació que hagin donat rellevància a la notícia, o bé que l’hagin volgut minimitzar-la.

Pels plebs, no tots, doncs molts semblen abduïts per viure en el món de Disney on els prínceps i les princeses són bones, la merde és que el reis, en lloc de retreure l’actitud del compi, li donin missatges de suport, i fins i tot, s’emplacin per anar a menjar plegats. Tot i mentre, en un estat, el que regnen, on la gent pateix retallades en educació, en sanitat, en drets i llibertats; on la corrupció és el sistema de fer les coses per excel·lència, ells es dediquen a preocupar-se pel que està del costat dels estafadors, dels assetjadors, dels corruptes. És que és el seu compi yogui, aquesta és la merde, la merda, la mierda, the shit, die scheiße, дерьмо, 它是狗屎, kaka da...

La gran merde, Felipe i Letizia, és que us sembli una merda el que no ho és, i que el que ho és, no us ho sembli.

I a tot això, que té a veure el títol de l’article: Leti, Luci, Bom y otras compis yoguis del montón, amb la primera pel·lícula de l’Almodóvar, la que va escriure quan encara treballava com administratiu a la Telefónica, basada amb la Movida madrilenya. Doncs res, més enllà del surrealisme de la situació comparada amb la del film.

A la peli, quasi de culte, Pepi (Carmen Maura) és una jove que es dedica a cultivar cànnabis (que també és diu merda) a la seva terrassa del seu pis de, però un policia veí, s’assabenta i la viola. A la dona del poli, la Luci, que li agrada el dolor, la convenç per fer classes de punt, i en aquestes classes coneix a la Bom (Alaska), una cantant punk amb tendències sàdiques. Juntes fan camí, per festes i concerts en plena Movida, creuant-se amb diferents i curiosos personatges. La seva vida divertida, canvia quan el poli, tip de la vida que porta la seva dona, li dóna una greu pallissa i la deixa ingressada a l’hospital. La Luci ja no torna amb les altres dues, que acaben vivint soles i menjant bacallà al pil pil...Recorda al cas, oi?

 

Xavier Mas Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

catalua espaa  La importància del mercat espanyol per l’economia catalana ha estat tradicionalment un dels arguments econòmics que més s’han esgrimit per aquells que més s’oposen a la independència de Catalunya. L’alteració de les relacions comercials entre Catalunya i Espanya és vista per alguns com una amenaça, posar en risc aquesta relació comercial per raons de caràcter polític suposa uns costos difícils d’assumir per l’economia catalana, manifesten els defensors de la unió espanyola, del seu immobilisme, de continuar com ara estem.

La realitat és que des de fa 10 anys, l’economia catalana ha reduït substancialment la seva dependència del mercat espanyol i, en conseqüència, ha augmentat la seva internacionalització, fent que l’economia catalana sigui avui menys vulnerable a una hipotètica reducció dels intercanvis comercials amb Espanya.

Una dependència comercial que disminueix, combinat amb uns beneficis que no s’assoleixen derivats de la pèrdua de capacitat competitiva del país produïda per la no disposició dels recursos per finançar el sector públic més la incapacitat de dissenyar una política d’infraestructures racional, provoquen i ens poden fer afirmar que al nostre país cada vegada és més evident que Spain is nothing, Espanya cada vegada és menys important per nosaltres i suposa un llast més pesat que hem d’arrossegar, econòmicament parlant.

Catalunya disposa d’un PIB semblant a Finlàndia i Bèlgica,  força bé, però malgrat aquest índex de desenvolupament, els registres de competitivitat de l’economia catalana són més aviat pobres, on es situaria en el 38è lloc del món en cas de ser un estat independent, per sota dels petits països europeus i lleugerament per sobre de l’estat espanyol que ocupa el 40è lloc.

L’economia catalana té un important grau d’apertura, amb un 117% se situa per sobre d’economies com Àustria, Dinamarca i Suècia.

Catalunya registre també un superàvit comercial sostingut amb l’exterior,  la balança de béns és deficitària en la resta del món, sense considerar Espanya, en un 5%, mentre la balança de serveis presenta un superàvit del 7,5% en els darrers anys. La balança conjunta de béns i serveis té un superàvit del 2,5%.

En el cas hipotètic i impossible que no hi haguéssim relacions amb Espanya, la balança comercial ja seria clarament beneficiaria actualment. Si a més, afegim Espanya, la balança de bens dóna un saldo positiu del 3% més un 3,5% derivat de la balança de serveis, un total doncs del 6,5% de superàvit.

El superàvit amb la resta del món que és de 2,5% actualment, fa deu anys era un dèficit del 6%. El superàvit amb Espanya que era és del 6,5%, fa deu anys era del 10,5%. És a dir, que mentre la balança amb la resta del món ha augmentat 8,5 punts en els darrers deu anys, la balança amb Espanya ha empitjorat 4 punts. Catalunya ja ha pres consciència que el seu mercat no és Espanya, és el món.

Catalunya ha disminuït i eradicat la seva dependència comercial del mercat espanyol, així el mercat espanyol que absorbia el 60% de les exportacions catalanes l’any 2000, ara només rep el 40% de les exportacions. Un canvi substancial aquest, però que s’ha produït de forma gradual i sostinguda, produït per la globalització creixent i sens dubte per l’esforç de l’empresa catalana cap a la internacionalització a causa de la incidència de la crisi espanyola que explica l’acceleració en la substitució de mercats de destí.

L’efecte frontera és un dels sempre repetits arguments pels opositors a la independència catalana. Segons ells, la creació d’una frontera política comportaria inevitablement la reducció de fluxos comercials, amb les pèrdues econòmiques que comportaria. Però si considerem que la moneda continuaria sent l’euro, considerem que els catalans continuarien parlant el castellà, i considerem que les xarxes empresarials construïdes al llarg dels anys no desapareixerien, és raonable pensar que els patrons de comerç entre ambdós països no experimentarien canvis gaire radicals. En cas contrari, si per raons polítiques o emocionals, els consumidors espanyols deixessin de consumir el 100% dels productes catalans que ara consumeixen, la conseqüència en el PIB català seria significativa, de l’ordre del 9,5%, mentre que en el PIB espanyol seria del 2%. Un valor més raonable de boicot que no pas el 100% podria ser el 20%, en aquest cas, el PIB català afectat seria només de l’1,7%.

Inclús en el pitjor dels casos, que aquest efecte és produís, es compensaria per l’augment en sentit contrari dels catalans a consumir productes autòctons, per l’impacte fiscal negatiu actual que suposa la pertinença a Espanya, així com, perquè l’augment de friccions comercials de Catalunya amb Espanya suposaria, de ben segur, una disminució de friccions de Catalunya amb altres països com podria ser França, que permetria una major inversió d’aquests països en infraestructures en el nostre territori.

Cal finalment dir, que de crides a boicots s’han fet moltes a tot arreu i a tots els temps, però normalment l’impacte és molt baix o nul. Així, l’efecte del famós boicot del cava només va tenir efectes en determinades zones de l’estat espanyol, però a la vegada va tenir un efecte en sentit contrari al mercat propi català. A més, els efectes reals del boicot van ser només per un temps limitat i van tenir una intensitat decreixent, desapareixent totes les seves conseqüències al cap de pocs mesos del seu inici.

Gens de por en aquest sentit, gens de por al boicot, cada vegada més Spain is nothing...

 

Xavier Mas Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya