jueces mecen cuna1

LOS JUECES QUE MECEN LA CUNA

Este artículo está escrito en castellano por dos motivos, primero porque parece ser que este será el idioma utilizado por los acusados en el macrojuicio contra el soberanismo catalán, y segundo porque va dirigido a un público que es voluntariamente ciego y voluntariamente sordo, el español, público que sé que nunca lo leerá, y que por tanto, seguirá siendo y aceptando ser un público insensible a una realidad antidemocrática que está pasando a su lado pero que prefiere mirar al lado contrario, necio público que en breve se encontrará con esta monstruosidad en sus narices, y que entonces lamentará no haber querido mirar para poner solución.

La mano que mece la cuna” es un thriller psicológico del año 1992, año de Olimpiadas. En el film, un matrimonio contrata los servicios de una niñera, papel protagonizado por Rebecca de Mornay, quien se gana rápidamente la confianza del matrimonio, aunque la realidad es más sórdida. El objetivo de la niñera es desarrollar un plan para desplazar a Claire, la madre, y vengarse de ella, a quien culpabiliza del suicidio de su marido, el Dr. Mott, médico ginecólogo al que las acusaciones de abuso sexual de su paciente Claire le llevaron al fatal desenlace.

La dulce mano que parecía mecer la cuna se transforma y se descubre como la mano más agresiva y nociva. De igual forma, la justicia española, ya sea en versión Tribunal Supremo, Audiencia Nacional o Tribunal Constitucional, que debería velar con firmeza y mecer la cuna de los derechos de los ciudadanos, bajo los valores fundamentales de la equidad, la igualdad, la libertad y la imparcialidad, se nos muestra como una mano descontrolada guiada por seres fanáticos con una desproporcionada sed de venganza y enseñamiento hacia una ideología que no cabe en su universo, un universo oscuro, un universo antidemocrático y autoritario, un universo sin justicia, libertad de expresión u otro tipo de libertades que no estén dentro de su esquema patriótico y senil.

Los jueces que mecen la cuna, también intentarán dormir al resto de sus ciudadanos cantando nanas cargadas de embustes y prevaricación, arrullando a los niños con quimeras de lo que está bien y lo que no, en las que ser independentista es el peor de los males, muy por encima de violar en grupo a muchachas desvalidas, muy por encima del abuso continuada de la autoridad, muy por encima del abuso en la violencia de género. Y si alguien les llora o protesta más de la cuenta, no dudarán en utilizar y visibilizar su auténtica maquinaria de poder, maquinaria desprestigiada internacionalmente, maquinaria podrida y carcomida interiormente por estar al servicio de los intereses políticos preconstitucionales, a los que se intenta ir dando capas de barniz para que parezcan ser lo que no son. jueces mecen cuna2

El juicio del 1-O, el juicio del “prusés” es una clara muestra de ello, marcado por irregularidades por todas partes y desde el minuto cero. Irregularidades que empiezan con la citación a los miembros del Govern que dispusieron solamente de dos días para preparar su comparecencia. Irregularidades graves de forma, como que se abrieran distintas causas en distintos tribunales, cosa que supone la rotura del principio de unidad de juicio. Irregularidades de fondo, como la falsa acusación de rebelión no existiendo violencia alguna, por el simple hecho que se podía producir, aspecto que ha sido cuestionado y revocado por tribunales alemanes, ingleses y belgas, así como por la mayoría de penalistas de prestigio del estado, incluyendo el expresidente del TC. Irregularidades como la injusta prisión provisional sin juicio, alegando un riesgo de fuga qué en otras ocasiones más manifiesta, no se ha considerado, como el guardia civil de "la Manada" al que pillaron haciéndose un duplicado del pasaporte. Irregularidades como pruebas inventadas y vídeos manipulados como el que se utilizó para acusar a los implicados en los hechos de la sede de Economía. Irregularidades como que el TS pidiera el traslado de presos a Madrid sin resolver si era o no competente en la causa, siendo hechos acaecidos en Catalunya corresponde al TSJC la realización del juicio. Irregularidades como el sistema de designación “a dedo” del gran inquisidor, Pablo Llarena. Irregularidades como la no inclusión como prueba de numerosos vídeos del uno de octubre. Irregularidades como negarse a la asistencia de observadores nacionales, alegando que el juicio será retransmitido por TVE, cadena al servicio del régimen.

En fin, los jueces que mecen la cuna no pretenden hacer justicia, son inquisidores que pretenden escarmentar a demócratas que son víctimas de este sistema podrido y corrupto en todas y cada una de sus moléculas. Qué triste es ser médico y querer que enfermen los pacientes. Qué triste es ser arquitecto y querer que sus casas se derrumben. Que triste es ser juez y prevaricar contra los inocentes. Qué triste es ese país.

Terminar con frase más famosa de la película: “La mano que mece la cuna es la mano que domina el mundo”.

Xavier Mas i Casanova

Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

jutgespereconomia

JUTGES PER L’ECONOMIA

El fort deteriorament de la reputació de la justícia a Espanya sembla que no té aturador. Avui, l’Audiència Nacional, el Tribunal Suprem, i en general tot el seu òrgan de govern (CGPJ) està totalment desprestigiat. El que ha succeït aquestes darreres setmanes amb el Tribunal Suprem i qui ha d’assumir el pagament de l’impost sobre les hipoteques, amb resolució final favorable als bancs, ha fet que aquest declivi injustificable de la institució judicial per manca d’agilitat, per manca d’independència, per conducta frívola, irresponsable i erràtica, i per actuar amb imprevisibilitat, mostri una vegada més, però d’una forma molt més greu, uns símptomes inequívocs que estem dins d’un estat cada vegada més decadent.

Aquesta situació de descrèdit nacional i internacional, i d’inseguretat jurídica és un desastre per la justícia i els membres que la componen, però també suposa un pas de gegant cap al precipici de la manca total de confiança de la societat amb les institucions, cap a la pèrdua de democràcia, i cap el deteriorament de l’economia. Justícia i economia són un binomi indissoluble, quan els jutges fan justícia de veritat són jutges per l’economia també, quan prevariquen i es converteixen amb ayatollahs fanàtics perjudiquen la justícia, a la democràcia en general i a l’economia de forma simultània.

La inestabilitat jurídica és un aspecte clau que afecta i molt de forma negativa a l’economia i al seu creixement. Existeix un vincle directe entre la qualitat de l’estat de dret, l’estabilitat política i el desenvolupament econòmic i social d’un estat. El funcionament del sistema judicial incideix directament en el desenvolupament econòmic com a element dinamitzador i impulsor de l’intercanvi de béns i serveis.

L’eficàcia del sistema judicial, la seva agilitat i rigorositat, és un dels principals factors, juntament amb la rendibilitat, que valoren els inversors interns i estrangers, quan decideixen invertir en un o un altre indret. Un bon sistema judicial té efectes positius sobre la competitivitat en una economia globalitzada, ja que suposa una oportunitat per atraure el capital i els recursos productius necessaris per crear riquesa i llocs de treball. El funcionament del sistema judicial influeix en el desenvolupament dels mercats financers, al mateix temps, facilita l’augment de la inversió i del volum d’activitat. La seguretat jurídica garantida per un marco estable i previsible serà un incentiu als empresaris i treballadors molt qualificats per desplegar la seva capacitat innovadora per millorar la productivitat i potenciar el creixement econòmic.

A l’estat espanyol, els indicadors d’eficàcia en comparació internacional, com la duració de procediments, la taxa de liquidació del sistema judicial, la taxa de morositat a escala local, el temps mig per resoldre una disputa comercial, el grau d’especialització judicial i la taxa de litigació, situen la justícia espanyola en clara inferioritat de condicions, cosa que perceben els ciutadans sobretot en l’aspecte de la corrupció. jutgespereconomia2

La justícia espanyola perjudica la seva economia, transmet una imatge de corrupció i inestabilitat impròpia d’un país que vol avançar, és una àncora que manté al país en situació reaccionària. És necessari la seva reorganització sota principis d’eficiència i control d’aquesta, s’ha de reduir la complexitat de l’entramat legislatiu i seguir la tendència dels països més desenvolupats que estan simplificant les normes mentre a Espanya s’augmenten, fent que tot sigui més i més difícil, és important motivar l’existència d’òrgans alternatius a la resolució de conflictes, com serien la mediació i l’arbitratge. I sobretot, cal impulsar un organisme rotatori que jutgi als jutges contra la prevaricació constant que exerceixen.

La justícia espanyola, fatxa, casposa, mentidera, partidista i injusta, és actualment el principal obstacle perquè l’estat pugui avançar cap a la modernitat que requereix, la seva reforma urgent és una necessitat per la societat i l’economia.

Xavier Mas Casanova

Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

banda del mirliton

EL TRIBUNAL SUPREM ÉS LA BANDA DEL MIRLITÓN

“Somos la banda del Mirlitón y este saludo es nuestra canción, carabí dondán, carabó dandón”.

Amb l’estrofa inicial d’aquesta cançó “La banda del Mirlitón”, cantada pel grup “La banda del Mirlitón”, començava el programa de televisió “La banda del Mirlitón”, un programa emés a TVE els matins del dissabte, dedicat a la música folk, dirigit pel cantautor Ismael i amb la participació del seu grup avorrit d’amics.

Amics! Amigots! Ja fa anys, que les enquestes fetes per la Xarxa Europea de Consells del Poder Judicial, revelen que el 85% de les opinions dels magistrats espanyols manifesten que ni el mèrit ni la capacitat són qualitats que es consideren bàsiques pels seus nomenaments i creixement dins de la carrera jurídica. Comentar que en segon lloc, d’aquest dubtós pòdium trobem a Sèrbia, amb un 55%, seguits de Lituània i Eslovàquia amb poc menys del 50%. A l’extrem oposat està Dinamarca amb el 1%.

L’amiguisme és el que marca la pauta. Amics que pensin com jo penso, amics que em deuran favors, amics que faran el que sigui per a mi, amics als quals he col·locat. No importa la incompetència, no importa la imbecil·litat, no importa el dret, no importen els drets de les persones, no importa l’estat de dret d’Espanya, no importa la seva pèrdua de credibilitat, de prestigi, de reputació i de qualitat, no importa ser el riure d’Europa, la perplexitat que genera i la transmissió d’inseguretat jurídica que provoca, només importa el ser amic d’algú, ser un poder públic en mans privades d’un reduït grup. Aquests són els personatges que componen el principal alt tribunal de l’estat espanyol, el Tribunal Suprem, i aquesta és la seva forma habitual de funcionar i de fer els nomenaments, són un organisme opac i arbitrari perquè així els hi interessa, el Tribunal Suprem són una colla d’amigots, el Tribunal Suprem és la Banda del Mirlitónbanda del mirliton2

El cas de les hipoteques, el fet de replantejar-se en menys de 24 hores una sentència que condemnava als bancs a abonar els impostos de les hipoteques que fins ara assumien els consumidors ha deixat al descobert, una vegada més, les vergonyes del sistema jurídic espanyol, despertant la màxima indignació social. Es demostra que la negligència, la corrupció i el partidisme són sempre presents en aquestes institucions espanyoles, que lluny de ser justes o intentar-ho ser, representen la part més fastigosa del tràfic d’influències, de l’amiguisme mal entès, mostrant el modus vivendi jurídic d’aquest alt tribunal en responsabilitat, però de la més baixa mena professional i humana que pot existir, sent parcial quan ha de ser imparcial, sent injust quan ha de ser just, sent depenent quan ha de ser independent, estant polititzat quan ha de ser apolític.

Cal fer net i cal fer-ho urgentment, avui el Tribunal Suprem representa la repressió, la persecució dels drets ciutadans, representa l’autoritarisme, representa la injustícia.

La Banda del Mirlitón només van gravar un disc, però que entre les cançons del disc, no deixa de ser curiós que hi estiguessin una que es deia “Embustes”, un altra que es deia “El prisionero” i una més que era “Vamos a contar mentiras”, molt significatiu, no?

 

Xavier Mas Casanova

Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

talibans1

PAÍS DE TALIBANS

Excloent d’Espanya a Euskadi i Catalunya, Espanya és un país de talibans.

No ho dic en el sentit etimològic de la paraula, que ve del pashtú i significa estudiant, em refereixo al sentit figurat de la talibanització dels ideals, al fonamentalisme, a l’extremisme, al fanatisme, a la intolerància, a la radicalització d’una gran majoria de la societat i la política espanyola que l’està portant a la seva deshumanització.

Talibans policials, talibans judicials, talibans educatius i talibans mediàtics hi ha molts llocs. Quan aquests talibans formen la part més notable i influent dels poders de l’estat, esdevé en dictadura, ja que desapareix la separació democràtica de poders. Quan el poble del carrer, ja sigui de dretes o esquerres, sigui religiós o no religiós, ja tingui una forma de pensar o d’un altre, accepta com a pròpia aquesta situació i a més els satisfà, és quan culmina el procés de talibanització de la societat, és quan s’ha perdut la capacitat de pensament d’un mateix, quan s’ha perdut la capacitat crítica, quan s’ha perdut la capacitat de dialogar asseguts a una taula, quan s’ha perdut tota capacitat de poder-se entendre mirant-se als ulls, quan s’ha perdut la capacitat d’empatitzar amb l’altre.

La talibanització d’una societat és un desastre per ella mateixa, la degrada, mai acaba bé, sempre en catàstrofe. Els adversaris ideològics passen a ser enemics, enemics irreconciliables on qualsevol tipus d’enfrontament val, on no hi caben els bàndols diferents, ni les opinions diferents, ni les ideologies diferents, són societats basades en l’adoctrinament i l’odi, on hi ha d’haver un vencedor i un perdedor, on s’elimina tota oposició i només queda el deliri, on tota la societat és sorda i cega. Va passar amb l’Alemanya del nazisme i més recentment amb la Sèrbia de Milosevic, talibans d’estats criminals.

talibans2

Com pot ser d’un altre forma com el poble espanyol estigui desinformat del que va passar l’u d’octubre a Catalunya "U-O", de la repressió i violència desproporcionada policial contra gent que només volia votar? Com pot ser que el poble espanyol cregui el relat de la rebel·lió i la sedició per acusar els presos polítics i exiliats? Com pot ser que creguin que Puigdemont és un traïdor quan és un demòcrata? Com pot ser que intel·lectuals i sectors activistes espanyols en altres protestes no hagin aixecat la veu amb la brutal repressió a Catalunya? Com pot ser que surti Manuel Valls dient que a Catalunya els nens no parlen castellà i se’l creguin? Com pot ser que s’estiguin creient el relat que les justícies de Brussel·les a Bèlgica, Schlewig-Holstein a Alemanya i els tribunals escocesos s’extralimiten i deurien extradir als exiliats polítics?

Hi ha coses que són difícils de demostrar, aquestes són fàcils. Estem a la societat de la informació, per saber la veritat en aquests casos només cal obrir l’ordinador i connectar-se a Internet. Només cal buscar les imatges de la violència policial. Només cal sentir parlar als nens catalans. Només cal veure imatges dels #Jordis fent crides a la calma. Només cal llegir les resolucions dels tribunals europeus. És fàcil saber el que ha passat, però no hi ha més sord que el que no vol escoltar ni més cec que el que no vol veure.

Un exemple molt gràfic en primera persona. Fa tres estius vam fer vacances a Islàndia i vam fer un grup de WhatsApp per passar-nos fotos, etc. En el grup, molt actiu amb tot tipus d’agradable comentaris, hi havia gent de diferents indrets de la península. Després de l’u d’octubre del darrer any, només quedem els bascos i els catalans, la resta ha marxat. Què vam fer? En què els vam ofendre? No vam fer res ni vam ofendre a ningú. Només vam penjar fotos, imatges i vídeos de la repressió policial d’aquell dia, només vam demostrar el que estava passant, però la veritat en un país talibà, suposo que és molt difícil d’acceptar.

Recordeu el que va dir Bill Clinton quan va viatjar a Barcelona l’any 2001 per fer una conferència: “el futur serà Catalunya o talibà”

Xavier Mas Casanova

Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

master

MÀSTERS DE L'UNIVERS

Voler ser el que no són, viure només de les aparences.

La febre dels polítics espanyols per tenir un títol universitari o més, un màster o més, un postgrau o més, una tesi o més, un doctorat o més, té a veure en dos aspectes molt implantats a la política espanyola:

El primer, que mentir no importa, els polítics espanyols, i també els periodistes, poden llançar tot tipus d’informacions i desinformacions de forma lliure, no hi ha cap conseqüència per mentir, per enganyar, no importa si les mentides acaben en un problema relacional, una baralla o violència. A la política espanyola, mentir està institucionalitzat, està acceptat, és la cosa més usual del món. La conseqüència és que com menteixen, i com ho fan sovint i de forma compulsiva, ens els hem deixat de creure.

El segon, que molts dels polítics espanyols no estan formats per la seva experiència laboral, ni tan sols a les aules, la seva formació ha transcorregut dins de les seves organitzacions polítiques, per tant a l’hora de fer el seu currículum no podrien ni omplir una sola línia, llavors que fan? Mentir, que no passa res com hem dit.

El cas Cifuentes, que per cert va dimitir no per inventar-se màsters sinó per ser cleptòmana de dues cremes facials. El cas Pablo Casado. El cas Carmen Montón. El cas Pedro Sánchez, que sembla que no és tal cas. El cas del doctorant Albert Rivera, el gran mentider doncs menteix sobre el que sap que no passa. I altres casos, que han passat més desapercebuts, com ha sigut el de Tomàs Burgos, un secretari d’Estat de la Seguretat Social que va començar per posar que era llicenciat en Medicina i Cirurgia, i va acabar posant la veritat, que només era solter. Quin fàstic i quina indignació. Són els màsters de  l'Univers, els nous personatges de l’univers MOTU, la nova generació dels He-Man, Skeletor, Battle Car, Teela, Mer-Man i Beast-Man. masters2

Quin fàstic i quina indignació. Estudiar són hores de molta dedicació, molt esforç, renunciar a fer moltes coses que ens agraden, fer sacrificis constants, tancar-nos en una habitació enlloc de estar de festa, amb altres amics, de viatge, etc. Estudiar és molt costós, en temps personal i en diners. Cap estudiant mereix aquesta mala gent, aquests desgraciats, aquests negligents, aquests ignorants, que van comprant màsters i altres títols a barruts catedràtics de la "Universidad Rey Juan Carlos" a canvi de favors futurs més o menys llunyans, o simplement se’ls inventen directament.

Quin fàstic i quina indignació, veure com les universitats espanyoles, i de retruc les catalanes, són sotmeses a una pèrdua de prestigi derivada de la visió que es fa a l’estranger de la polèmica per les irregularitats acadèmiques d’aquesta colla d’impresentables polítics de “pa sucat amb oli”. En el panorama universitari es barregen programes acadèmics d’alt contingut acadèmic i utilitat pràctica posterior amb altres que es compren i es venen amb l’únic objectiu de ser un senyal distintiva dins del currículum però amb irrellevància i inexistència de transmissió de coneixements i competències. Per cert, el cost de la matrícula no té la seva equivalència en la qualitat, normalment és al contrari.

Malauradament, i coneixent com són els espanyols, com han demostrat ser, aquesta polèmica no servirà per destapar les mentides dels seus polítics, ni la vergonya de l’existència de determinades universitats i determinats catedràtics “trepas”, només servirà per constatar una vegada més que no volem ser part d’aquesta farsa que és l’estat espanyol, on mentir és normal, on s’accepta el món dels privilegis, on s’aplaudeix la violència, on el soroll només es fa quan es serveix a determinats interessos, i on es prefereix mirar cap al costat de la mentida, cap al costat dels privilegis, cap al costat de la violència, cap al costat dels interessos per no contemplar les veritats.

Quin fàstic i quina indignació. Que es quedin els seus reis, polítics, farsants, propagandístics anomenats periodistes, mentiders, violents, policies, militars, guàrdies civils, intel·lectuals de “poca monta” i tots aquells que no veuen perquè no volen veure.

 

Xavier Mas Casanova

Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

torquemada

LA INQUISICIÓ VIU, DE TORQUEMADA A LLARENA

Lluny de ser una relíquia medieval, la "Santa Inquisició" perdura a l’actualitat.

Creada per la butlla del Papa Llucià III, l’any 1184 a la zona del Llenguadoc per combatre i acabar amb l’heretgia dels càtars o albigesos, desenvolupada com eina religiosa repressora per part del poder papal en temps de Gregori IX i d’Innocenci IV, i institucionalitzada com un braç de l’aparell de l’Estat durant la monarquia dels Reis Catòlics espanyols, no va desaparèixer amb l’abolició feta per “las Cortes de Cádiz”, el seu esperit i part de les seves formes i procediments estan més arrelades i vives que mai.

Quan pensem amb la inquisició pensem en odi, poder, persecució, tortures, interrogatoris, judicis injustos, presó, foc i mort. Ens imaginem a un pobre acusat de bruixot davant del tribunal del Sant Ofici per criteris arbitraris i subjectius, denunciat per testimonis falsejats de gent amb interessos contraris i que l’odia, amb proves moltes vegades no verificades, inversemblants, inventades. Un pobre acusat que era realment una víctima, que era considerat com a culpable de manera preconcebuda, tenint la responsabilitat de demostrar la seva innocència, no l’inrevés.

Però, quina diferència hi ha entre el manual d’interrogatoris per treure informació de la Inquisició i el manual d’interrogatoris aplicat a Guantánamo?, per posar un exemple extern. I posant un exemple intern, us sona el terme de culpabilitat preconcebuda en l’actualitat? Quina diferència hi ha entre la política de confiscacions que seguien els inquisidors i les fiances desproporcionades establertes pel Tribunal Suprem espanyol a polítics catalans participants en el "Procés"?

Les operacions són similars en les diferents èpoques, els inquisidors s’autoestableixen com a guardians del que “és correcte”, i a l’empara d’un sistema de Lleis que interpreten de manera enrevessada, càustica i amb malícia, tant els inquisidors medievals com els inquisidors actuals, manegen la informació i els aparells burocràtics de forma repressiva, avalats pel poder institucional, que volen fer pensar a tots els ciutadans com ells pensen, fent-ho per mitjà de la por, per controlar-los, per coartar la seva llibertat d’expressió.

Tot s’hi val en aquests tribunals (inquisitorials), manca de neutralitat, fer acusacions sense provar-les, inventar delictes que no existeixen al Codi Penal, crear un nou concepte semàntic de què és violència, persecució ideològica o religiosa, vulnerar els drets a la defensa, retrets per part del jutge envers els acusats, etc. El fi justifica els mitjans.

Si abans els perseguits eren bruixes i bruixots, heretges, idòlatres, infidels, falsos conversos, homosexuals, ara ho són els crítics, els tuitaires, els titellaires, els rapers, alguns polítics separatistes, actors que es caguen en els fanàtics religiosos i els independentistes.

La Inquisició viu, de Torquemada a Llarena no hi ha gaire distància, els dos són inquisidors nomenats per l’Estat, són part de l’Estat, del seu aparell i al seu servei.

Tomás Torquemada va ser el frare dominicà responsable de més de dos mil morts en nom de mantenir viu el cristianisme a Espanya. Teòricament havia rebut regles sobre el que podia i no podia fer, però dotat de gran poder, va anar massa lluny en l’acompliment de la seva feina, però li deixaven fer perquè s’havia d’acabar amb els “conflictes” encara que fos per la tremenda. La Inquisició i l’actuació perversa de Torquemada eren un instrument al servei de la política dels Reis, subjecte políticament a la corona espanyola quan no hi havia separació de poders.

Amb l’actuació executora de Pablo Llarena, es demostra clarament el que ja sabíem, es predica la separació de poders però aquesta no existeix, és una farsa. El nou tribunal de la Inquisició, reencarnat com a Tribunal Suprem dirigit per Carlos Lesmes, també vol acabar per la tremenda amb el “conflicte” català, seguint l’encàrrec que va fer el govern monàrquic del PP i que el PSOE no s’atreveix o no vol cancel·lar. Els “rebels” catalans s’han de penedir o els hi sortirà car, han d’acceptar la sobirania de “su Majestad el Rey pluscuamperfecto que es el símbolo de la sagrada unidad de España (cañí), herència sacrosanta del Generalísimo (dictador) Franco, deben jurar la sagrada Constitución, reconocer su derrota y pedir perdón”, deuen estar pensant encara. llarenajuez

Un dels aspectes en què estant d’acord els experts i més sobta als estudiosos de l’antiga Inquisició és el gran suport de la població espanyola a aquesta funesta i assassina institució, sempre els ha horroritzat la participació en massa als “autos de fe” i a les execucions públiques dels espanyols. A la nova inquisició, això no ha canviat, deu ser així, deuen ser així, sinó no es podria explicar la manca d’alineació amb la gent que només vol votar, amb qui prefereix el diàleg pacífic a la por i al pal.

Aquest suport per alguns es justifica per considerar a l’antiga inquisició com la defensora dels interessos de la majoria cristiana enfront de la minoria conversa. Ara l’enemic d’Espanya no són els conversos, tampoc ho és França que la va envair al segle XIX, o el Regne Unit qui li va “prendre” Gibraltar, o els EUA que la van derrotar a Cuba i Filipines, ara el regne d’Espanya i una gran part dels espanyols han escollit com enemic a Catalunya.

I em pregunto jo sinó serà per enveja, sinó serà per mostrar amb el nostre èxit el fracàs de la seva decadència, per ser diferents malgrat haver-nos volgut homogeneïtzar, per voler conservar la nostra llengua, pel nostre caràcter laboriós i sacrificat, per haver fet de la nostra terra una terra de pau i convivència amb tothom qui ha arribat, per haver construït una Catalunya pròspera i voler seguir creixent.

Realment, no és una cosa d’ara, ve de lluny, penseu que al 1640, quan la "Revolta dels Segadors", l’inquisidor general ja va suggerir que el tribunal actués en contra dels rebels.

La Inquisició actual busca “descatalinitzar-nos” (o espanyolitzar-nos) per confiscar la nostra riquesa, ja sigui riquesa humana, social, cultural i econòmica. Nosaltres sabem que això seria perdre-ho tot, perdre els nostres valors, perdre la nostra llibertat.

 

Xavier Mas Casanova

Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya