Imprimeix
Categoria: ESPAÑA
Vist: 2831

ciudadania  Després d'algunes setmanes realitzant articles amb una alta càrrega de contingut, més aviat social i polític, aquesta setmana em ve de gust tornar  a un article amb caràcter més econòmic, però sense oblidar que l'economia no és pas una ciència exacte, sinó una ciència social.

Els ciutadans de l'estat espanyol estàvem dormint, estàvem de festa major, miràvem cap a un altre costat, però va arribar la crisi. Tots dèiem que es veia a venir, però sota un tel de fals benestar general, que no és tal, sinó que és l''statu quo' que hauria de ser normal, com ho és en altres indrets, no vàrem fer res suficientment important per canviar l'esdevenir i el dur impacte que va tenir la crisi en les persones, famílies i entitats. Ara, del que estic segur és que ja res serà igual, paraula d'economista.

Primer els ciutadans ens vàrem començar a adonar que existia una injustícia de forma generalitzada, que les elits polítiques de l'estat gestionaven la crisi atenent els interessos d'una minoria, d'una casta, i que aquest fet, a part de beneficiar només a uns quants, perjudicava greument a la resta de la població. Els rescats bancaris i les retallades en serveis públics van constatar a la població la idea que qui s'ha enriquit més en el període anterior a la crisi, van ser els seus principals responsables, i després han sigut els primers a carregar el mort als altres. És el que es coneix amb la frase de privatitzar els beneficis i socialitzar les pèrdues, paradigma impossible per a qualsevol inversor privat que no utilitzi el poder polític en benefici del seu poder econòmic.

La percepció d'injustícia ha anat donant pas al convenciment que la situació viscuda no només era millorable, sinó també evitable. S'ha passat de la indiferència a la indignació. Les coses no es poden seguir fent de la mateixa manera, ja que acabarem al mateix lloc. Cal fer-les diferents i per canviar-les, cal participació. Aquesta voluntat participativa explica els canvis molt importants en les enquestes electorals, el càstig als partits polítics principals, ineficients en la cobertura ciutadana i insensibles als problemes de les persones, i l'aparició de noves tendències, en les que destaca principalment Podemos. Però no és suficient que les noves formacions o les formacions realment amb esperit de renovació busquin la denúncia i l'alternativa, cal un plantejament seriós, una aposta real per gestionar un canvi en l'economia, en el model productiu, que tingui com a objectiu millorar les condicions de vida de la població; així com un canvi profund de concepte en el qual el govern escollit governi a favor de la majoria.

Avui l'economia a Espanya amb el model actual està en situació de bloqueig. Encara que ens diguin o ens pintin que estem millorant, si mireu al voltant, és evident que no és així. El bloqueig econòmic ve donat en gran part pel fort deute existent, que fa que tots els agents econòmics pensin en el mateix, com desfer-se d'aquesta. Ho fan les famílies, ho fan les empreses i ho fan les administracions públiques, de forma que tothom limita la seva despesa, debilitant la demanda agregada de forma que l'activitat productiva i econòmica en general disminueix, emportant-se per davant la generació d'ocupació i la generació de renda. En aquest context de recessió trampa, els problemes per retornar el deute, en lloc de disminuir, com podeu imaginar, augmenten i l'economia entra en una perversa espiral de deute i recessió que perjudica de forma geomètrica qualsevol tipus de recuperació econòmica, que en cas de produir-se, sempre serà molt lenta per aquesta causa. Les polítiques monetàries són ineficients en aquesta situació. Facilitar la inversió i el consum de les famílies són punts importants, però insuficients donat l'estancament existent i el sobreendeutament. S'ha d'acompanyar forçosament per la finalització de les mesures d'ajustament en la despesa pública com a factor estratègic, no només per augmentar la seva pròpia demanada, sinó també per l'impacte a curt termini en ocupació i renda, generant un impacte també i en conseqüència en la demanda privada. La fiscalitat és un factor clau. Per créixer amb peus sòlids no és necessari només el creixement macroeconòmic, és necessari fer-lo atacant directament a les desigualtats de la població amb l'objectiu que la demanda sigui equilibrada i l'economia també.

Podem quedar-nos aturats i esperar que es reactivi l'economia mundial, però Espanya és un dels últims països en el que pensen els inversors mundials en aquest moment. Hi ha molt per fer i només el nou model de participació social pot fer possible l'aplicació del coneixement, de la imaginació i de l'audàcia, fruit d'una democràcia ciutadana participativa que ha d'aprendre i prendre continuadament les decisions enfront de l'essència vella i caducada dels actuals partits polítics a favor d'uns aparells tancats en sí, que fa anys que estan aferrats a sistemes involucionistes. Hem de pensar en augmentar actius i disminuir passius. El deute com a passiu principal, hem de reestructurar-lo, no tenim més remei. És impossible tornar el deute existent. Fer-ho com ara es fa, significa patiment per la població i no avançar en la seva reducció. Evidentment que cal fer auditories i quites en el deute públic, però també en el deute hipotecari sobrevalorat de les famílies, com es va fer als Estats Units dels anys 30 o recentment a Islàndia. Les prejubilacions incentivades són un llast en el context actual per l'economia general, i no sembla que hi hagi una correlació directa entre el mercat laboral dels grans i dels joves, actuen moltes vegades com a mercats independents. Cal crear ocupació, aquest ha de ser el primer deure nacional i per aconseguir-ho s'ha d'incentivar la fiscalitat i les contribucions a la seguretat social en l'emprenedoria i les pimes, com a principal font d'ocupació i d'innovació. És nociva l'existència actual d'un sistema burocràtic, que pretén ser igualitari sense ser-ho i que afavoreix a les grans empreses. De la crisi només en sortirem si som més productius i més competitius, amb més inversió en I+D i innovació tecnològica. Les fonts de competitivitat de l'economia s'han transformat radicalment, des dels inputs barats d'energia, sòl, treball i capital fins a una combinació eficient de capitals físic, humà, organitzatiu, tecnològic, emprenedor i innovador basada en el coneixement. Transparència i democràcia són factors fonamentals lligats històricament en el capitalisme al benestar. Les economies amb més tradició democràtica han demostrat ser més eficaces en la distribució de recursos generats pel creixement econòmic. Les noves xarxes i moviments socials són imprescindibles per garantir millors quotes de distribució de la renda generada per l'economia del coneixement. La solidaritat territorial no pot frenar el creixement de les economies més dinàmiques.

Res serà igual, més tard o més d'hora els ciutadans acabarem decidint quin és el camí, acabarem sent els amos de les nostres vides.

 

Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat nr 9493