Imprimeix
Categoria: ESPAÑA
Vist: 12431

fcbrm

Pels que som futboleros i del Barça, aquest cap de setmana és una mica més especial, i, per què no dir-ho, un xic més feliç, segurament com a resultat de l'acumulació d'endorfines segregades pel nostre cos el dissabte passat a la tarda. Hem jugat contra el rival per excel·lència, el Reial Madrid, hem vist gols espectaculars, entrades que mereixien expulsions, penals no xiulats, pilotes al pal, i hem acabat guanyat per 2-1. Hem aconseguit dos objectius emocionals en un mateix moment, guanyar nosaltres i que el màxim rival fos derrotat. És perfecte, és la pera!Si analitzem en fred com és que aconseguim satisfacció en veure com 11 jugadors vestits amb diferents colors que uns altres 11 corren darrere una pilota durant 90 minuts i intenten posar-la dins d'un espai limitat per 3 pals i el terra, veurem que és del tot irracional. Però la veritat és que avui els culers estem més contents per norma general.

Possiblement els motius es troben en allò que volem que reflecteixin cadascun dels equips. Els que som del Barça, volem que l'equip representi el seny català, la força del treball en equip, la creativitat, l'esforç, la humilitat dels nostres jugadors. Característiques, totes elles, que volem que siguin part de la nostra forma de fer com catalans. El Madrid, o, millor, el Reial Madrid, volem que representi tot allò que no volem ser i que volem pensar que són característiques exclusives dels espanyols: un equip reforçat per règim establert centralista, un equip prepotent, basat en el poder de "la cartera", un equip fatxenda. És una qüestió de sentiments.

Però parlem de fets, de realitats: l'any 1925, les autoritats espanyoles van clausurar el camp de les Corts durant 6 mesos, després d'una demostració espontània en contra de la dictadura de Primo de Rivera, mentre una banda de música de la marina anglesa interpretava la Marxa Reial.

Al poc temps de començar la Guerra Civil Espanyola, l'any 1936, el president del FC Barcelona, Josep Sunyol i Garriga, militant d'Esquerra Republicana de Catalunya, va ser assassinat sense judici previ a la serra de Guadarrama. L'any 1938, els feixistes van bombardejar la seu del club. Més tard, l'any 1953, ja en plena dictadura de Franco, Di Stefano va fitxar pel Reial Madrid, després de ser fitxat pel Barça, i d'amenaçar familiars i negocis dels directius blaugranes fins a provocar-ne la dimissió. Quan es va construir el Camp Nou, l'any 1957, els terrenys de les Corts van trigar 5 anys a ser requalificats, cosa a la qual el club tenia dret per llei.

També és un fet que, avui en dia, al minut 17 i14 segons de cada partit jugat al Camp Nou, es fa una crida a la independència per Catalunya. En el Barça juguen Xavi, Iniesta i Puyol, en el Madrid ho fa Pepe. Per la part madridista, i a més del que hem comentat sobre el cas Di Stefano i del seu fixatge pel Madrid per una decisió dels estaments franquistes, que van validar un contracte il·legal, cal recordar que, fins a l'arribada del franquisme al poder i del seu president "etern", Santiago Bernabéu, antic militar voluntari de les tropes feixistes, el Reial Madrid no era l'equip dominant ni molt menys, però es va utilitzar aquest club per convertir-lo en l'ambaixador d'un Estat que necessitava donar una imatge de guanyador i d'èxit.
També és una realitat que al camp del Reial Madrid, i sobretot quan juga contra el Barça, la majoria de les banderes són les espanyoles, en clar signe de suport a l'equip local enfront del visitant.
Quin sentit té, doncs, que en un club, com és el Reial Madrid, en què la majoria dels seus seguidors consideren que Catalunya és Espanya, quan jugui el Barça al seu camp portin banderes espanyoles, no per reivindicar la germanor de dos equips, sinó per significar la identitat i l'assimilació d'aquella bandera per part de l'altre equip? Sembla una contradicció jurídica, però no ho és. És sentimental.
Parlem ara d'economia i revisem unes quantes dades, que són factors objectius, i que demostren, també, la diferència de dues maneres de fer. Els dos clubs són els més poderosos del món respecte al volum de facturació. Així, el Reial Madrid factura 519 milions d'euros: quasi un 40% en taquillatge, més socis, més abonaments, un 30% en drets televisius i l'altre 30% en màrqueting. El Barça factura 483 milions: un 35% de forma directa, un altre 35% en drets televisius, un 25% en màrqueting i el 5% restant en ingressos que provenen del seu museu.
El deute del Madrid és de 541 milions, dels quals 338 ho són a curt termini. el Barça té un deute de 501 milions, però, d'aquests, 398 ho són a curt termini, fet que suposa una major tensió de tresoreria, si considerem que els deutors a curt termini més tresoreria del Reial Madrid són 239 milions i els del Barça són 146 milions.
Respecte a les compres, el Reial Madrid gasta quasi el doble que el Barça, a causa de la política de pedrera que ha desenvolupat aquest darrer club. Respecte a les despeses, el Reial Madrid gasta 484 milions: més de la meitat en personal, un 17% en amortització de jugadors i un 30% en despeses generals. El Barça gasta 426 milions, repartits de la següent manera: un 56% en personal, malgrat tenir moltes més seccions, un 14% en amortitzacions de jugadors i un 27% en altres despeses d'explotació. Com a resultat de l'explotació, el Barça guanya 57 milions d'euros, que, un cop els restem els 4 milions de costos financers, fan un total de 53 milions de resultat ordinari. El Reial Madrid guanya, com resultat d'explotació, 35 milions, que, restant-los els 8 milions de despeses financeres, fan un resultat ordinari de 27 milions.
L'esport és un fenomen social de dimensions universals. Es calcula que més de 500 milions d'espectadors de tot arreu estaven veient el partit. Els esportistes d'avui són vistos com els herois d'ahir. A la Copa del Món de futbol del 1934 es van vendre els enfrontaments d'Espanya contra Itàlia com els republicans d'esquerres contra els patriotes feixistes italians. Els Jocs Olímpics de Berlín van ser l'esdeveniment de l'exaltació de l'esforç de l'Alemanya hitleriana contra la resta del món. A Mèxic, es va vendre el black power dels atletes americans de color enfront dels atletes blancs. A Munic va aparèixer el terrorisme palestí. A Moscou i a Montreal es van provocar boicots només amb objectius polítics. Amb aquests antecedents, algú encara creu que un Barça - Reial Madrid permet separar l'esport de la política? Barça - Reial Madrid: futbol o política? Un Barça - Reial Madrid no és un Catalunya - Espanya, però per a molts ho representa.
Aquest partit traspassa totes les fronteres d'una rivalitat esportiva llegendària. El Barça s'identifica, no per a tothom, però si per a una part important dels aficionats, amb el club identitari nacional de Catalunya, mentre que el Madrid representa la identitat nacional espanyola. Ens agradi més o menys, aquests dos grans equips de futbol sempre han sigut i seran utilitzats políticament, sobretot per aquells que sempre han sigut els primers a afirmar que no s'ha de barrejar la política amb l'esport.
Per als aficionats dels uns i dels altres, els dos clubs representen el yin i el yang, el bé i el mal. Ara que cadascú faci la seva elecció, però, com hem comentat, sort en tenen alguns que es tracti d'una elecció emocional i no racional.

Xavier Mas i Casanova
Economista. Col·legiat núm. 9.493