Imprimeix
Categoria: ESPAÑA
Vist: 2057

barcopaper  Primera hora del matí, el dia s'ha llevat assolellat. M'assec, prenc el cafè, massa calent per l'època, hauré de posar una marxa menys al microones, penso. Obro els dispositius i m'endinso a la xarxa. Evidentment ho faig amb una sola mà, a l'altre encara tinc la tassa de cafè. Primer de tot obro el correu, i veig uns quants missatges sense llegir que aniré revisant, però abans he d'obrir el Facebook, Linkedin, contestar Whatsapps, algun que altre SMS, fer piulades, i baixar-me noves Apps. Bé, ara ja puc començar a fer el que volia fer, he de mirar de comprar un regal. Remeno, remeno i remeno virtualment. L'oferta és infinita. Impossible decidir-me. Està bé això de l'ecommerce, penso. Mentrestant he vist unes quantes ofertes d'hotels, vols i vacances que m'han distret força. Porto ja unes quantes hores engrescat, utilitzant a ple rendiment tots els dispositius al meu abast, navegant sense rumb, però afortunadament acompanyat de la música que sona, gaudint de la cançó I'm Sailing per Rod Stewart. M'arreglo, sortiré a fer un volt i compraré el regal; necessito em doni l'aire, aprofitaré per passejar sense un rumb fixe.
Malauradament, ja fa massa temps que naveguem sense rumb. Estem en un estat que no disposa de cap full de ruta. A les mesures erràtiques i sense cap sentit s'uneixen els escàndols que dia rere dia s'acumulen al Govern espanyol. Cap de les mesures econòmiques encetades per aquest govern han aportat valor. No han servit perquè les empreses siguin més competitives, ni per reduir l'atur, ni per incrementar el nivell cultural educatiu dels joves, ni per descomptat per insuflar crèdit. Espanya no té cap credibilitat a l'exterior, i amagar-se sota l'ala per defugir dels problemes, a la llarga, no dóna resultat. Els escàndols de corrupció que afloren a tots els nivells de l'Estat fa créixer la desconfiança. I sense confiança ni credibilitat és molt complicat sortir d'aquesta crisi. El panorama no és molt engrescador. No hi ha idees i sí molta mala baba. És més senzill injectar diners als bancs, amb l'excusa que un banc no pot fer fallida, que no pas injectar diners per canviar un model productiu obsolet que ens deixa en una feble posició competitiva i ens aboca al fracàs econòmic. No sembla just ni lògic avocar una quantitat enorme de diners públics als bancs, empreses privades a la fi, més preocupades en quadrar els seus balanços que no pas en treballar el seu negoci de donar crèdit al teixit productiu. I la qüestió és si un cop han fet els deures tornaran a deixar diners. De moment, durant el primer semestre de l'any, el crèdit continua baixant.
Tot plegat un despropòsit monumental. Herència en part dels anys en què endeutar-se era un valor en alça. Es va arribar a nivells d'endeutament impossibles d'afrontar en cas de desacceleració dels ingressos, com va passar. Inevitablement, els diners obtinguts sense esforç en la majoria de cassos van ser malbaratats. Si no hagués estat així, segurament la crisi seria menor. Ja estem d'acord en que tothom va participar en major o menor grau de la festa. I que aquells temps mai tornaran. Ens estem instaurant en un model de low-cost que arrossega tant a governs, empreses i famílies. I és que no hi ha diners per pagar tot el que es deu. I és clar, si la demanda interna continua a nivells mínims no és possible sortir d'aquesta crisi. La reactivació de la demanda interna, és a dir el consum i la inversió, necessita de mesures expansives. Ja hi ha moltes veus crítiques dins l'FMI que diuen que la política de retallades, d'ajust fiscal, ha anat massa lluny i estaria retardant la recuperació. Una situació com aquesta que no només afectaria els països perifèrics d'Europa, aquells països irresponsables i endeutats que se'ls ha d'aplicar la medicina de l'austeritat i les reformes, sinó també a Alemanya que creix feblement. Europa sortirà abans i millor de la crisi si està unida, amb un projecte que sigui beneficiós per a tots. Retornant a l'essència del projecte europeu original, on el benestar social i econòmic de cadascun dels membres era un valor que repercutia positivament en el conjunt.
I Catalunya? Lluitant com sempre doblement. Lluitant contra la crisi i contra les polítiques del Govern espanyol. Un Govern espanyol més preocupat de fer la guitza als catalans que de sumar aprofitant la força i el dinamisme de l'economia catalana. Aquests dies hem sabut que per aquest any el Govern espanyol ha fixat el topall del dèficit en un pírric 1,58% per Catalunya. Molt lluny de les xifres que el Govern català esperava obtenir, i que obligaria als catalans a patir retallades addicionals. Retallades, però, que no caldria patir si l'Estat ens retornés el que ens deu i tinguéssim un finançament més just. Aquest és l'objectiu actual d'una Catalunya dependent d'Espanya. El dubte raonable és si ens deixaran assolir-ho.
Com diu el president Mas, hi haurà gent que farà tot el possible perquè el vaixell no segueixi el seu rumb. Patirem vents forts al davant i onades embravides. Jo mentrestant segueixo caminant, sense rumb, escoltant al meu iPod Rod Stewart cantant:
Estem navegant, estem navegant
Tornem a casa creuant el mar
Estem navegant, estem navegant
Per estar a prop de tu, per ser lliure.

 

Carles Narváez Brinquis
Economista