Imprimeix
Categoria: ESPAÑA
Vist: 1875

14 todos a la carcel galeriabig  Aquesta frase: TODOS A LA CÁRCEL, i que també correspon a una pel·lícula/astracanada del Berlanga, és la primera que em ve al cap cada vegada que un membre del govern, la fiscalia o el Tribunal Constitucional parla d’imputar a algú relacionat amb el procés català.

Ara és la Forcadell, abans en Mas, la Rigau, l’Homs i la Joana Ortega, i es parla també d’imputació en el cas de Turull i la Gabriel...quien da más!. Als governants i polítics espanyols se’ls omple la boca de parlar d’accions fetes per preservar l’estat de dret espanyol. Quin estat de dret?

Les constitucions escrites, les lleis que reflecteixen els drets, la separació de poders i les llibertats que conformen el nucli del qual han desenvolupat en estats democràtics i de dret, parteixen de diferents situacions en les qual els súbdits de les monarquies absolutistes europees, ja sigui la revolució francesa, l’americana o l’anglesa, que consoliden una nació de ciutadans i acaben legitimant la Llei de lleis.

En el cas, d’Espanya, la Constitució no emana de cap revolució, ni de cap moviment ciutadà sinó que és votada l’any 1978 al parlament espanyol, quan encara no existien corts constituents, ni cap possibilitat per part dels ciutadans de participar-hi en la seva redacció, la qual va anar a càrrec de persones, incloent-hi afiliats directes a l’antic regiment, que en secret i en un context amenaçador van elaborar-la.

Espanya és un estat de fet però no és un estat de dret. Un estat de dret és aquell en el que el ciutadà pot fer tot allò que no li estigui expressament prohibit per les lleis, mentre que el govern no pot fer res que no li estigui expressament permès per les lleis.

Ara bé, tots els estats, si volen assegurar la seva continuïtat, necessiten tenir l’adhesió de la seva ciutadania, alguns ho aconsegueixen per la via autoritària i coercitiva de l’obediència, altres, els més democràtics, per la via de la convicció. La solució coercitiva pot funcionar però és costosa i no sostenible, mentre que la solució sense força ni amenaces és la que legitima, a més de donar legalitat, a l’estat nació.

Espanya, mitjançant les seves institucions, quan diu que tothom ha de seguir les lleis, parla d’aplicar unes lleis que no són legítimes, i per tant, són menyspreables. La manca de legitimitat de les lleis les porta a no ser justes, envaint de bon tros el llindar de la irracionalitat. Com d’altre forma el polititzat TC espanyol pot revocar tres lleis socials lògiques per qualsevol ciutadà com són la Llei dels habitatges desocupats, la Llei de la pobresa energètica i la Llei d’igualtat entre homes i dones, així com altres suspensions més pictòriques com la de prohibir a Catalunya els toros.

Resumint de forma simplificada, el Parlament català vol impedir la crueltat sobre els animals, el Parlament català vol evitar que hi hagi pisos buits mentre el preu dels pisos augmenten, el parlament català vol igualtat entre homes i dones, el Parlament català no vol que els pobres passin fred, mentre el govern i els tribunals espanyols volen tot el contrari, seguir torturant toros, afavorir l’especulació, que existeixen diferències de gènere i que els pobres passin fred. El que hem comentat, la Llei no és legítima i cal desobeir-la perquè serem espanyols per obligació però no podem ni volem mai deixar de ser persones.

Quan Stiglitz, Nobel d’economia, ha dit aquesta setmana que veu absolutament viable econòmicament una Catalunya independent, jo afegeixo que no només és viable sinó que necessari socialment arribar a aquesta independència.

Xavier Mas Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya