francoenderrocat  Ous esclafats, pintades, una senyera estelada i un altre amb els colors arc-iris com a símbol gai, nines inflables, un cap de guix amb els llavis pintats, un cap de porc, tots els malsons i tabús que el dictador pogués imaginar i altres més  s’han concentrat en els pocs dies que l’estàtua eqüestre de Franco decapitada s’ha exposat enfront del Born Centre Cultural com a part de l’exposició Franco, Victòria, República. Impunitat i Espai Urbà.

Després de quatre dies de servir com a diana pública i de rebre tot tipus d’acarnissament, l’efígie franquista ubicada enmig de la zona zero independentista, va ser enderrocada per un grup de tres persones que la van aconseguir tirar per terra, com si fos una al·legoria de l’Estaca, la famosa cançó de Lluís Llach convertida amb himne de resistència:

Si jo l'estiro fort per aquí,

i tu l'estires fort per allà,

segur que tomba, tomba, tomba,

i ens podrem alliberar.

En una acció que ha acabat com a trending tòpic a les xarxes populars, mitjançant el repetit #samataopaco, no deixa de ser curiós que la representació en pedra del militar colpista hagi sigut ara enderrocada i no ho fos en vida, ja que el dictador va acabar morint de vell i al llit.

La figura de Franco representa el terror, la foscor, les tortures, la presó, la por, la mort, la maldat, l’assassinat, la guerra, la crueltat, la dictadura, els afusellaments, la psicopatia. SA MATAO PACO, Franco va morir un 20N de l’any 75, però va morir amb ell la seva herència?

A Espanya i a les mentalitats dels espanyols encara existeix un dens pòsit del franquisme, un sediment que apareix en les paraules i els fets d’alguns polítics i en determinades esferes de poder. Són els de sempre, les mateixes dinasties, que mouen les peces del tauler d’escacs al seu criteri i interès, sense que el teòric estat de dret faci res per a canviar-ho.

Pensen que ells són Espanya, utilitzen els ressorts de poder i no hi ha ningú amb capacitat suficient per contradir-los, ja que s’acaben plegant pleguen sempre als seus designis. Dictaminen com ha de ser l’educació, l’oligarquia financera, el que està bé i el que no ho està, la justícia, la religió, el patriotisme exacerbat i la unitat de l’estat que vol ser de pensament únic, el que ells van inventar.

Com d’altre forma es pot entendre que amb tants anys que han passat des de la mort del dictador, els successius governs de la democràcia han evitat entrar en el debat de la memòria històrica, han fet silenci sepulcral sobre la repressió de la dictadura, han tapat a Jutges que han volgut investigar-ho, com si mai hagués existit amb l’argument que per curar les ferides val més tapar-les. Doncs, no! Les ferides si es tapen es gangrenen, només es resolen i es digereixen si s’afronten i s’analitzen.

Com es pot entendre sinó que en el Valle de los Caídos, no existeixi cap placa explicativa pels visitants de l’horror que va suposar la seva construcció pels presoners republicans tractats com esclaus.

Com es pot entendre d’altra manera la multitud de fosses comuns encara escampades per tot el territori espanyol quan ja fa 77 anys que va acabar la Guerra Civil i l’obligació de l’estat espanyol hauria de ser investigar les desaparicions, exhumar a les víctimes i posar punt final a la impunitat dels crims de la dictadura portada a terme pel bàndol franquista.

Tampoc es pot entendre d’altra manera la preferència de la religió catòlica, una preferència sobretot en el seu finançament que ve donat com a reconeixement als serveis prestats per l’alta jerarquia d’aquesta confessió religiosa en temps del franquisme, una religió que no paga impostos pels molts metres quadrats que ocupen els seus temples, mentre els ciutadans ho hem de fer per viure a les nostres llars, independentment de com de modestes que siguin. També a l’omnipresència dels símbols catòlics en els actes oficials, ja sigui en preses de possessió d’alts càrrecs o en desfilades militars.

La monarquia és el vincle més directe entre l’actual període i la dictadura que el va precedir. Franco va designar al Borbó com el seu successor i en cap moment a Espanya s’ha fet un referèndum per votar únicament sobre la forma del cap de l’estat. La monarquia i el rei espanyol representen la punta de l’iceberg de l’existència d’una elit d’oligarques que no compleixen la Llei, que tenen privilegis que consideren irrenunciables i que no satisfan les seves obligacions com a ciutadans.

Aquesta situació només es pot entendre si es considera que després del franquisme estem en un post-franquisme, no pas en una democràcia.

Mentre vivim aquests foscos moments, gaudim del Black Hawk Down del Born.

 

Xavier Mas Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya