Imprimeix
Categoria: ESPAÑA
Vist: 12336

jovenjasp  Fa uns 20 anys es va popularitzar el terme JASP-“Joven aunque sobradamente preparado”, va ser arran d’un espot televisiu del Renault Clio en el que s’escenificava a un jove amb imatge rebel, lliure, amb dos carreres universitàries, que dominava l’anglès i l’alemany, que tocava el saxo i amb moltes ganes a menjar-se el món. Aquest jove demanava al seu cap, un home d’edat, una oportunitat i aquest li negava citant-li a Kant amb la frase: “hi ha coses que per saber-les no és suficient en haver-les après”. El jove JASP el corregia afirmant que la frase era molt bona però no era de Kant, era de Sèneca.

L’espot volia retratar el que llavors es deia que era la generació més preparada de la història, us sona la frase?, i que no trobava les oportunitats laborals en el context de la crisi del final dels anys 80 i 90. Era la generació X, aquella que procedia del baby boom, un fet que havia eixamplat considerablement la piràmide jovesinemde població activa, amb més estudis que les anteriors generacions,  i que tenia moltes dificultes en accedir a un mercat laboral que no havia superat la reconversió industrial.

Les elevades taxes d’atur no són un fenomen nou a l’estat espanyol, de la generació X, hem passat a la generació Playstation, als mileuristes, als kidults, als ninis, alguna generació que segur em deixo, i ara es parla de generació perduda, on el significat de JASP ha canviat per “Joven absolutamente seguro parado”, i el problema no només continua sinó que empitjora amb el temps i cada vegada que hi ha una crisi.

L’atur juvenil és una de les principals disfuncions del mercat de treball espanyol, i porta aparellada conseqüències negatives presents i futures pels joves aturats. Les mesures que s’han pres fins ara són les que tradicionalment s’han aplicat, mesures que ja s’ha demostrat que tenen una reduïda eficàcia, que no serveixen per trobar una solució a l’ocupació juvenil en períodes recessius.

La taxa d’atur juvenil espanyol ha ascendit fins al 55,5% des del 18,1% que tenia abans de la crisi, aquest augment de més de 37 punts en el percentatge és un xifra sense comparació en cap altre país del nostre entorn. Hem de considerar, que el total de població inferior a 25 anys ha disminuït, i tot i així, el descens demogràfic no ha resolt els problemes d’aquest col·lectiu.

La temporalitat en l’ocupació és un fenomen que afecta en més intensitat als joves. En molts països europeus la temporalitat és un primer pas accedir al mercat laboral, però a l’estat espanyol, la temporalitat dels contractes funciona com a costum i no com un aspecte transitori, cosa que porta a la precarietat condicionant la trajectòria futura laboral.

També, cal afegir que la incidència de l’atur de llarga durada entre els joves espanyols s’ha quadruplicat durant la darrera crisi, passant de ser una de les més baixes a ser una de les més altes.

En fi, es dóna la tempesta perfecta, jove i Espanya igual a...atur. La vida laboral dels joves de l’estat espanyol es caracteritza per tenir més períodes d’atur i una persistència d’aquest en períodes més llargs de temps que els que tenen el mateix col·lectiu a la resta d’Europa, retardant la transició entre el període formatiu i el mercat de treball, actuant com a barreres per l’emancipació, la constitució de noves llars i la decisió de la descendència.

Fet el diagnòstic cal prendre solucions, però diferents de les que no han funcionat mai i que han fet d’aquest un problema endèmic i continuat. En plantejo quatre per començar, segur que us poden sorprendre, potser algunes no funcionarien prou bé, algunes les podreu trobar com revolucionàries, per mi són evolutives, però alguna cosa hem de fer davant un problema greu, molt greu.

  1. Aplicació d’un contracte únic. No poden haver-hi “dos mons”, un de treballadors indefinits i l’altre de temporals, s’ha d’acabar amb aquesta dualitat laboral. Els treballadors i les empreses han de buscar el mateix, ambdós han d’estar protegits. La rendibilitat i productivitat no ha de venir donada per un motiu d’edat, més enllà del que pugui ser la corba d’aprenentatge i l’experiència. D’empreses amb treballadors paràsits la terra està plena, i d’empreses amb comportaments mafiosos també, les dues coses s’han d’acabar, s’ha de tractar com una relació win to win.
  2. Aplicar un salari mínim juvenil, diferenciada dels adults, recuperar la famosa figura de l’aprenent. A Espanya, l’any 1988 es va suprimir el salari mínim juvenil i es va equiparar amb la resta dels treballadors. L’experiència és un dels factors productius que marca diferència entre joves i adults, a favors dels darrers. En igualtat salarial, una empresa normalment preferirà contractar una persona experta, encara que no calgui per al lloc de feina. A més, un salari equiparat pot actuar com un factor desincentivador per continuar el seu procés formatiu provocant l’abandonament prematur de l’aspecte educatiu.
  3. Lluita contra l’abandonament dels estudis. Els joves que surten prematurament del sistema educatiu són més vulnerables de forma generalitzada en moments de crisi econòmica. L’estat espanyol presenta una estructura formativa de rellotge de sorra, on existeix una forta mancança de capital humà amb estudis professionals respecte altres països d’Europa, possiblement degut al desprestigi cultural que té la formació professional, i que no hauria de ser així.
  4. Rotació del funcionariat. I ja sé que aquest punt aixecarà polèmica, molta polèmica al funcionari que ho llegeixi. Sota la base que tots mantenim el funcionament de les institucions locals-autonòmiques-estatals, tots tenim dret a participar-hi, i no només pagant els impostos i rebent els seus serveis sinó també treballant-hi. Que millor que dins del procés d’inserció al món laboral, els joves poguessin veure el funcionament de l’Administració pública. Evidentment seria un treball per un temps, tothom ho sabria, seria voluntari, però s’agafaria experiència i consciència pública.

La felicitat no és un ideal de la raó, ho és de la imaginació”...i aquesta sí que és una frase de Kant.

 

Xavier Mas Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya