Margallo admet pressions, suborns i acords d’estat a altres països per posicionar-se contra el procés sobiranista de Catalunya, i Espanya calla.

Els països bàltics que van defensar el dret de cada país a fer el seu camí i al dret d’autodeterminació de forma directa, després van canviar l’argument per dir que era una qüestió interna. Casos similars a Holanda, Israel, el Vaticà, Canadà, etc.

Imaginàvem que aquestes accions antidemocràtiques i mancades de tota ètica estaven passant, hi estàvem convençuts, però un altra cosa és el reconeixement explícit del exministre d’assumptes exteriors espanyol. Això és un escàndol, però encara ho és més que els principals diaris en paper i digitals d’Espanya i alguns de Catalunya hagin fet cas omís a la polèmica, hagin mostrat el més semblant a la indiferència absoluta.

Fernández Díaz, exministre de l’interior espanyol, és responsable de “cuinar” informació contra els partits i polítics independentistes, d’inventar la informació per després difondre-la, i Espanya calla.

Es persegueix amb fons de l’estat, és a dir, dels impostos que paguem tots, a ciutadans pel seu pensament ideològic, per la seva forma divergent de pensar, per defendre les seves conviccions, i cap mitjà espanyol denuncia aquests fets, al contrari, alguns mitjans no només ho defensen sinó que col·laboren en portar a terme el muntatge. Els mitjans espanyols callen i els espanyols també. Després alguns fan manifestacions pels drets en altres indrets llunyans, però del que és trepitjar els drets dels catalans, res de res.

Espanya calla i consent que passi això. O és que potser ja els hi va bé?

Potser ja els hi va bé que hi hagi multitud d’obres aturades i inacabades a Catalunya, potser ja els hi va bé que hi hagi desenes d’inversions aprovades que mai es porten a terme, potser ja els hi va bé l’existència de peatges que perjudiquen el cost del transport, a part de minvar l’economia i el temps dels ciutadans que han d’utilitzar aquestes infraestructures de pagament per força, potser ja els hi va bé unes rodalies col·lapsades dotades d’equipaments antics i infames. Mentre, l’Espanya del silenci, l’Espanya muda, omple el seu territori amb autovies amb pocs cotxes que hi circulen, trens ultra-ràpids amb trajectes on els viatgers que hi van es poden comptar amb el palmell de la mà.

Són molts anys d’imperialisme, de centralisme, d’abducció. Són molts anys de xuclar i xuclar, de xuclar-nos. Tants anys, que uns pensen que som part d’ells, que hem de pensar com ells, que hem de vestir com ells, que hem de riure les seves gràcies, cantar les seves cançons, parlar el seu idioma, creure les seves creences, exaltar els seus símbols, els seus mites i els seus herois, combregar amb la seva ideologia, ser patriotes del seu país.

I no!, nosaltres només volem ser nosaltres, nosaltres no volem callar, volem participar. No pretenem ser millors que ningú. Tampoc volem ser especials. No pretenem tenir raó, i menys voler que ningú ens la doni. Volem ser nosaltres. Volem crear, seguir i canviar, si ho considerem, el nostre model cultural. Volem crear, seguir i canviar, si ho considerem, el nostre model econòmic. Volem crear, seguir i canviar, si ho considerem, el nostre model social.

No volem seguir sent Espanya. Hem volgut ser part d’un estat que ens permetés viure com som en part, però ens hem equivocat, ens volen en silenci, ens volen callats perquè un país que calla és un país sotmès, és un pobre país. No volem seguir sent Espanya perquè no volem fer silenci.

Catalunya mai callarà.