Print
Category: ESPAÑA
Hits: 11315

petit conte  Hi havia una vegada un gran edifici residencial, fort i amb una bona estructura, en el que hi vivien veïns de molts tipus diferents, formant el que podríem dir una Comunitat de Propietaris.

 

En concret hi vivien 27 veïns. Uns feia molts anys que hi eren, pràcticament des de que es va inaugurar l’edifici, d’altres havien arribat mes tard, alguns d’aquests després de més de 40 anys malvivint de mala manera (es podria dir que “vivint en blanc i negre”), i uns altres que havien aconseguit pis després de molts anys pràcticament esclavitzats.

 

Com era de suposar, els que feia molts anys de hi vivien, gaudien d’una posició i solvència econòmica envejables. Lògicament, com passa a tot arreu, uns més que altres, però especialment el del principal primera ara tenia una posició predominant, tot i haver estat el causant d’un terrabastall que va complicar la vida a tots fa uns quants anys, i, fins i tot, es considerava (i el consideraven) el “Rey del Mambo”.

 

No tots els apartaments eren iguals, hi havia de grans i ben orientats, altres ni tan grans ni tan ben orientats, però, es podria dir, que tots eren prou adequats.

 

En un dels apartaments, diguem que ni el millor ni el pitjor, es produïa un cas ben curiós, resulta que el “Titular” del pis, havia decidit, forçat especialment per la manca de ganes que dos membres de la família tenien en compartir pis, preparar una habitació per cadascú i d’aquesta manera tractar que tots tinguessin una certa independència i llibertat, tot i que inicialment la majoria ja es trobava bé vivint tots barrejats a la mateixa casa.

 

Dels dos “Rarets”, els que no estaven massa d’acord en compartir pis, l’un va decidir, i el van deixar fer, que contribuiria a les depeses generals del pis en la part que li tocava i una mica més, però no gaire.

 

Per a la resta, incloent l’altre membre “Raret” (que va preferir pensar en el bé del grup per sobre del seu particular) es va decidir que el “Titular” s’encarregaria d’ingressar el que cadascú guanyava a una bossa general, i després de quedar-se amb el que, segons ell, la comunitat necessitava, repartiria la resta en funció de determinats criteris que no quedaven massa clars i en els que l’amiguisme tenia molt a veure.

 

Aquesta situació, de que el que més contribuïa no era el que més rebia, es va anar mantenint durant anys i anys, i durant tot aquest temps va resultar que el membre “Raret” de la família, que, com tothom sabia, era el que contribuïa més significativament al manteniment del pis, era cada cop més i més pobre i no entenia com molts dels altres podien pintar-se cada any la seva habitació, o comprar-se la tele més moderna, o canviar cortines cada dos per tres, etc. etc. A més a més, en quan obria boca per queixar-se, tot eren menyspreus, crítiques i inclús acusacions d’insolidaritat.

 

Com passa sempre a la vida, van haver èpoques molt bones, en les que aquest mal repartiment dels ingressos es podia anar trampejant, però en èpoques de vaques magres costava més d’assumir la situació.

 

D’aquesta manera van anar passant el anys, fins que va arribar una època realment dura, tan dura que fins i tot alguns dels propietaris de diversos apartaments van haver de demanar ajuda a la Comunitat, on, recordem, el del principal primera tenia la “batuta per la mà” i molt a dir.

 

En el cas del pis compartit, les cosses s’anaven complicant, fins el punt de que el “Raret”, tot i que seguia aportant com el que més, no tenia ni per arribar al dia 30, i a sobre, no podia fer res per millorar la situació, ja que el pis, que a ell li costava una fortuna, era titularitat de l’altre, i qualsevol ajuda a rebre de la Comunitat de Propietaris havia de passar per les mans d’aquest altre, que com era costum, repartiria a la “seva” manera.

 

Arribat a aquest punt la situació era, si més no, preocupant:

-         El “Raret” pagava com el que més

-         El “Raret” estava mal vist per quasi tots els del pis

-         El “Raret”, que també havia estirat més el braç que la màniga (però menys que altres), estava pitjor que la majoria

-         El “Raret” sabia que si demanava ajuda al “Titular” del pis (ajuda que no era demanar que li regalessin res, sinó que “del que et dono, torna’m una mica més del que em tornes habitualment”), hauria d’aguantar que el “Titular” es fiqués a la seva habitació per decidir inclús com penjava les cortines

-         El “Raret” veia que amb aquella situació no tenia futur, ni marge de maniobra

 

Què podia fer el nostre amic “Raret”?

 

Donat que era un noi molt trempat i amb imaginació va pensar,

-         “Faré una darrera proposta exigint, amb educació i respecte, tant un canvi d’actitud, com canviar el sistema de contribuir. Ja fa masses anys que pago i pago i rebo poc. El “Titular” no es pot negar!”

 

Ingenu “Raret”, les rialles del “Titular”, i de la majoria de la resta de la família, es van sentir des de tots els replans de l’escala, i els retrets de tota la vida: “insolidari, pocavergonya, desconsiderat, tu què t’has pensat, ...” van tornar a sentir-se amb més força que mai.

 

Finalment, el “Raret”, després de molts anys sense voler pensar amb aquesta solució, va decidir que el millor futur era fer una entrada directa de la seva habitació al replà de l’escala de la Comunitat, i barrar les portes d’accés al pis del “Titular”, assumint que si el grup no el volia acceptar com ell es trobava mínimament còmode, més valia no pertànyer a aquesta família.

 

Lògicament, ell no volia deixar de parlar amb el “Titular” i els altres del pis. Es podrien seguir veient, si ells volien, però a través de l’escala, igual que amb els altres veïns, ja que el nostre amic “Raret” passaria a ser un veí més de la Comunitat, pagaria el que calgués, que sempre seria menys, i amb més profit, que el que havia estat pagant al “Titular” del pis, i, a més a més, seria plenament responsable, per bé i per mal, del que feia o deixava de fer amb la seva feina i els seus ingressos.

 

Dit i fet, va parlar amb els veïns, alguns van estar més d’acord que altres, però finalment tots van entendre la situació, i desprès de moltes discussions amb el “Titular” i els seus, va obrir amb molt d’esforç la porta al replà i va passar a ser un membre més de la Comunitat de Propietaris, i d’aquesta manera van ser feliços per sempre més.  

 

I vet aquí un gos i vet aquí un gat que aquest conte ja s’ha acabat.

 

Nota: Qualsevol semblança amb la realitat es pura coincidència... o no!

 

Miquel Lanuza
PPE Technical Advisor