Als economistes ens agrada molt utilitzar el terme "cost d'oportunitat", per tal de referir-nos al valor que podem o podríem haver obtingut si haguéssim près una decisió cap a un sentit enlloc d'un altre. Quan els recursos són limitats, les decisions tenen un marge menor de tolerància per les errades, per tant, és imprescindible anar a triar les opcions més segures o probables.

Si vivim a Groenlàndia i disposem de 100 €, com els invertim? comprem un abric o un ventilador? Encara que aquesta pregunta sembli una caricatura o exageració, hi han situacions reals que s'apropen o sobrepassen paradigmes similars, però el pitjor és que alguns puguin respondre (i fins i tot decidir) que "s'ha de comprar el ventilador!".

La inversió de rescat que s'està plantejant per Bankia (un forat sense fons avui en dia) és de l'ordre de 24 Mil Milions (penso que encara en falten més), cosa que suposa una inversió molt superior a la que necessitaria el Corredor Mediterrani, que s'estima entre 19 i 20 Mil Milions. Cal matitzar que aquest import no és el que podeu veure en alguns mitjans de comunicació, excessivament exagerat i incert a vegades, sinó que és la xifra del promig donat pels especialistes en infrastructures logístiques.

Ara bé, que suposa una inversió com la del Corredor Mediterrani? Doncs competitivitat, llocs de treball, rentabilitat, creixement ... unes magnituts que en cap cas ens assegura la inversió, o més aviat l'enterrament de diners a Bankia.
Els 27 ministres de transport de la UE van aprovar el Corredor Mediterrani, quants líders o ministres europeus han aprovat obertament el salvament de Bankia?
Afrontar una infraestructura d'aquest tipus ara seria un èxit, però no fer-ho significaria un fracàs, una oportunitat perduda, un cost d'oportunitat que mai ens ho podem permetre, però menys ara. L'augment de les víes de comerç asiàtiques donen la oportunitat d'establir un corredor en 3 ports principals: Barcelona-València-Marsella, al mediterrani, semblants en quant importància avui, i qui sap si demà ho serà més, que el triunvirat portuari Ambers-Rotterdam-Hamburg del Nord d'Europa, que sembla més adient per les mercaderíes que venen d'Amèrica, ja que les que arriben d'Àsia mitjançant el canal de Suez, es demoren si van al mencionat triunvirat nòrdic un mínim de 4 díes (el temps es cost!).
Per raons geogràfiques som uns privilegiats: Itàlia no pot competir ja que té els Alps que impedeixen fer una infraestructura a cost rentable. El port del Pireu, a Atenes, està molt orientat al comerç amb Rússia i els païssos d'Europa oriental, Algecires i Port Saib, són macro-ports molt importants, però la seva funció és de canvi de modalitat  de vaixells grans a petits.

No perdem el tren, i mai millor dit,  que ens passa per davant, ja que potser no tornarà a passar.
I és més: la seguretat en la inversió és molt alta, ja que només a nivell estatal, el 40% del PIB, el 55% de la producció industrial i el 45% del comerç exterior de l'Estat, es genera en la zona del Corredor Mediterrani.
I sabent tot això, la Sra. Pastor -ministre de Foment del estat espanyol- diu que: "el actual Gobierno de España no puede compartir la propuesta actual al quedar excluidos itinerarios principales y vertebradores de nuestro país" ... quina pena ... quin Estat!.
És hora que la realització d'infraestructures es faci seguint criteris de rendabilitat i contribució al creixement de l'Estat, i deixi de fer-se en funció d'estratègies patètico-politiques, o... és que no hi ha prou amb els aeroports sense avions, els trens sense passatgers o els poliesportius a pobles que no tenen prou habitants per omplir-los?.