Imprimeix
Categoria: ESPAÑA
Vist: 2826

espanyolsanazis  El títol d'aquest article, D'espanyols a nazis, sembla que busqui la provocació, però no hi ha res més llunyà que això. Evidentment es tracta d'un assaig, d'un article de protesta dur, d'un article que ens ha de fer pensar que el que està succeint és molt perillós. No estem als anys 30, no estem a Alemanya, hi ha moltes diferències, però també hi ha aspectes molt similars que recorden molt al que va passar a l'Alemanya nazi de Hitler, un dels majors episodis d'esquizofrènia col·lectiva que ha viscut un territori. Gent del camp i de la ciutat, llestos i no tan llestos, gent amb cultura i sense cultura, gent afable i amargats, homes i dones, joves i grans, alemanys de tots els status, encara que no tots, que van recolzar la causa nazi. Una sensació similar hi ha avui a Espanya en alguns aspectes. Quan es parla dels catalans és el cas més evident.

Els nazis es van valer de la violència per implantar la seva política de coordinació, el procés gradual de sincronització i uniformitat de pensament o Gleichschaltung, el Partit Popular no ho necessita per imposar la seva política centralitzadora, li és suficient la seva majoria absoluta a les cambres, una cosa que no tenia Hitler quan va pujar al govern. Però tenir majoria absoluta i no voler comunicar-se amb ningú són coses diferents, fer i desfer a la seva voluntat no és cap actitud democràtica, i menys fent-ho incomplint totes les promeses amb les quals van convèncer el seu electorat i enderrocant el fràgil estat del benestar que havíem aconseguit amb molta dificultat i temps a costa d'afavorir els poders financers.

Els nazis van ser una dictadura, una dictadura escollida democràticament, amb el suport d'una gran part dels alemanys. Nacionalisme, ressentiment, militarisme, autoritarisme, crisi econòmica i disconformitat amb el règim vigent, la República de Weimar, són factors importants que van posar en marxa un procés de mobilització sociopolítica de gran dimensió patriòtica que va mobilitzar a les classes socials, altes, mitjanes i baixes, modificant el rol dels ciutadans de simples espectadors del ritual governamental a principals actors polítics del ressorgiment de diferents projectes de revitalització nacional, una classe ultranacionalista que va generar el vot nazi, esgrimint l'antimarxisme i l'antijudaisme com a senyeres de la seva lluita. El nazisme va respondre a un extens anhel de renovació nacional i de reforma social que ni l'Alemanya guillermina ni la democràcia weimeriana havien aconseguit satisfer. El seu atractiu era principalment la seva promesa de consolidar una unitat nacional i unes aspiracions populars llargament frustrades. El nazisme era un fenomen revolucionari, ideològicament innovador i rupturista, que va aconseguir la simpatia i el compromís conscient de molts i molts alemanys.

Els nazis van començar apropiant-se del poder dels länder, els estats equivalents a les comunitats autònomes, procedint gradualment a controlar o eliminar totes les organitzacions que podien ser alguna forma de resistència. El Partit Popular ha seguit un camí similar, debilitant les comunitats autònomes amb imposicions legals i l'escanyament econòmic d'aquestes, a la vegada que ha procedit a buidar de capacitat política les diputacions i ajuntaments, reduint-los a funcions administratives. Primer va ser Ibarretxe, a qui van penalitzar i exterminar políticament. Ara, Catalunya s'ha rebel·lat, i el PP ha declarat una guerra oberta amb els catalans, una guerra autoritària que intenta eliminar el pensament diferent, qualsevol protesta i resistència, amb l'excusa de què sinó els seguim, anem a un desastre, a patir tota mena de calamitats. Estàs amb mi o estàs contra mi, era la simple, però contundent, consigna de la propaganda nazi i és la del PP.

Els nazis utilitzaven propaganda per difondre que eren els altres qui feien les coses que ells realment feien. Acusaven d'antidemocràtics als opositors, però eren ells qui impedien el vot lliure al poble, amb l'objectiu de perpetuar-se al poder. Mitjançant lleis i decrets van intentar ocultar el conflicte social i van criminalitzar l'oposició, provocant un procés de degeneració democràtica. El nazisme es va incubar durant dècades, van ser multitud de mesures i situacions les que el van conformar.

A Espanya, en un període de crisi econòmica, amb un alt índex de desocupació i amb retallades per part de l'administració pública, els conflictes socials i laborals augmenten de forma exponencial. L'estratègia del govern és criminalitzar qualsevol col·lectiu que representi o pugui representar una oposició. No es poden entendre d'altra manera les acusacions de terrorisme y kale borroka per part de membres del Govern a la Plataforma de Afectados por la Hipoteca per les seves mobilitzacions contra els diputats que estan a favor dels desnonaments i que permeten la violència en aquests desnonaments per part de la policia, que passen dels milions de signatures en contra, que passen de la pèrdua d'esperança de la gent.

Tota aquesta homogeneïtzació del poder i mesures de repressió que busquen la pervivència de l'estat i el seu statu quo són les que van conformar un dels períodes més negres de la història de la humanitat, situació a la qual no es va arribar d'un dia per l'altre, sinó que es va arribar lentament, en un context social, econòmic i polític molt similar a l'actual.

El desenvolupament del nazisme va seguir un camí simple, però efectiu: triar un grup ètnic, els jueus, amb trets diferencials, per la seva cultura o llenguatge, que els permeti explotar en la seva clientela el recel, la incomprensió, la xenofòbia i l'enveja. Dessagnar econòmicament aquest grup i quan hi ha queixes, acusar-lo de poc solidari, d'avar, de tenir una malaltissa obsessió pels diners que perjudica els altres, fins i tot fer acudits pejoratius amb aquest fet. Presenten aquest grup com una societat amb signes totalitaris. Utilitzar la propaganda per repetir el missatge fins que la clientela s'ho creu i s'ho vol creure. Evitar informacions que puguin desmuntar aquesta estratègia.

Si es combina el context amb la innata percepció del suprematisme espanyol, les coincidències preocupen. Estan convençuts que tenen el dret d’imposar per força i sota coaccions la seva llengua, les seves costums i la seva forma de fer a la resta de territoris que formen part de l’Estat espanyol. Tothom sap que el castellà és omnipresent a Catalunya, que no existeix cap alumne en tot el territori català que no parli o escrigui el castellà. Però els mitjans de comunicació espanyols menteixen, i el poble espanyol es deixa mentir, necessita que li diguin mentides en aquest aspecte per poder-les creure i donar significat al seu odi, un odi irracional, però que el veuen com normal, la catalanofòbia gratuïta.

Necessiten mitjans de comunicació que fan veure que debaten, però no ho fan, són ells mateixos, sense portar alternatives, amb participants que només es donen la raó els uns als altres. On no hi ha debat, hi ha dictadura. Però la finalitat justifica els mitjans, això que apliquen els governs de l'Estat amb el vot i la voluntat d'uns ciutadans que s'han cregut un discurs mentider i maliciós, com ho van fer els alemanys dels anys 30, els que van votar, aplaudir, participar i també callar com actitud enfront del nazisme emergent, el nazisme propi.

 

Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat nr 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya