mortadelo  Confesso que sempre m'han agradat els còmics de Mordadel·lo i Filemó, i per sort el meu fill es un acèrrim lector d'aquesta desastrosa parella de detectius. Fa uns mesos li vaig comprar el nou àlbum del mestre Ibáñez: Jornalets més aviat justets. Ibáñez sap retratar com ningú la vida quotidiana de les Espanyes. L'àlbum comença amb la notícia que els dos superdectectius veuran abaixat els seus sous. Per sobreviure s'hauran d'aplicar de valent en la pluriocupació d'allò més inversemblant i pitjor remunerada. Definitivament, els agents de la TIA han passat a engrossir les nòmines dels precaris.

No ens hem de confondre, la precarietat sempre ha existit. La diferència és que abans d'aquesta crisi podies identificar a la gent que malauradament estava en una situació de precarietat. En l'actualitat això és complicat. Avui en dia el fantasma de la crisi i de la precarietat pot afectar a qualsevol persona. La crisi ha afectat aquelles classes més baixes que tenien un major risc de precarietat, però també a les classes mitjanes que no estaven en risc d'exclusió. Des de persones que havien tingut empresa o petits negocis, passant per professionals liberals i estudiants universitaris fins a treballadors menys qualificats. Tota la classe treballadora en major o menor grau està en perill de precarietat, és vulnerable. En el cas dels universitaris, com a societat feliçment hem aconseguit que classes socials menys afavorides tinguin accés a l'educació de qualitat i puguin tenir formació universitària. Allò que abans era un valor segur per trobar una feina de qualitat, avui dia no et garanteix res. Sovint els universitaris tenen feines que no tenen res a veure amb els seus estudis, o tenen feines mal pagades, o tenen feines esporàdiques, o tot a l'hora. O directament no troben feina, ja que la competència és brutal.

És evident que en els últims temps el mercat ha patit una forta transformació. Les reformes laborals que s'han fet en temps de democràcia no han tingut l'efecte dinamitzador desitjat. Tot el contrari, s'està veient que han provocat un desajust en el mercat afavorint la precarietat laboral i la degradació salarial. Si bé no crec que es pugui dir que hagi sigut una estratègia definida, ja que estem parlant de diverses reformes al llarg de molts anys, sí que és cert que cada reforma ha anat minvant els drets dels treballadors. El pitjor de tot és que la precarietat laboral s'ha normalitzat en l'imaginari col·lectiu. El professor Guy Standing nos avisa de la pèrdua de drets civils, culturals, polítics i econòmics de tots els treballadors en precari. És el naixement d'una nova classe social, que ell anomena precariat, i que està al servei del neoliberalisme. Si fem cas al que diu el president del Pimec, aquesta situació de precarietat laboral revertirà a mesura que sortim de la crisi. La història econòmica ens diu, però, que els drets perduts mai es recuperen del tot.

Dintre de la precarietat laboral trobem un espai intermedi anomenat ocupació precària, on els drets dels treballadors són precaris. Sovintegen les ocupacions temporals, els salaris baixos, l'externalització de serveis, la no dependència d'un ocupador únic, el treball autònom, el poc recolzament dels agents socials, la falta de suport legislatiu, etc. Allò que abans podria ser economia submergida, fosca i al marge de la llei, avui en dia és la norma. Són feines inestables i insegures que creen individus menys segurs. En aquesta situació de desprotecció per part dels organismes i institucions que haurien de vetllar per la salut de les persones i per tant de la societat, ha sorgit la nova cultura neoliberal d'espavilar-se un mateix. Així d'entrada en el concepte podríem trobar coses bones, però amaga precarietat i falta de protecció laboral. El treballador no només ha de ser molt bo en allò que sap fer, sinó també ha de tenir l'habilitat de saber vendre's. És a dir, ha de practicar el màrqueting personal que li donarà una major probabilitat de trobar feina.
L'ocupació és una necessitat com a societat, ja que aconsegueix tenir un efecte positiu per la cohesió social. Una societat amb una desocupació tant elevada, que ha afectat tota classe de treballadors, té el risc de trencar-se. Les polítiques laborals que s'estan portant a terme són insuficients i estan enfocades a la responsabilització individual per trobar feina. Les institucions públiques no són capaços d'oferir llocs de feina i la seva acció es limita a donar eines a les persones aturades perquè es puguin auto ocupar o trobar feina per si mateixos. Molta gent ha perdut moltes coses per aquesta crisi, i encara no està superada. La crisi ha vingut per quedar-se, si més no ha fet que tinguem una societat amb treballs menys segurs, salaris més baixos i menors drets laborals. Molt probablement aquesta situació variarà molt poc en el futur. Hem perdut benestar social i la resposta política és del tot insuficient.

No podem esperar gaire de la classe política. La sortida de la crisi dependrà de la força i de l'empenta de cadascun de nosaltres. Ara toca deixar tot allò dolent enrere i tornar a començar. Reinventar-se, diuen, com els agents de la TIA.

Carles Narváez Brinquis
Economista Col·legiat núm. 9496

estafa solidaritat  En poques hores, el cas de la Nàdia Nerea ha passat de ser una èpica història de lluita i superació d’uns pares vers la malaltia de la seva filla, a ser una gran estafa, una de les mentides més grans mai explicades.

El pitjor de tot és que sembla que la tricotiodistrofia existeix, aquí la gran perjudicada és la nena, que a més de tenir una malaltia que produeix trastorn físics i psíquics, ara haurà de conviure amb la crua realitat de tenir uns pares infames que han fet mercadeig i negoci de la seva malaltia, que han venut el seu cas, trist cas, com a mitja de negoci propi, un negoci que els hi reportava forts beneficis i els permetia portar un luxós tren de vida, havien trobat en la venda del drama de la seva filla la gallina dels ous d’or, un negoci que volien utilitzar tant com fos possible, el negoci de tocar la fibra, que fa que les persones desconegudes treguin la part més humana de sí, prenguin solidaritat, s’ho creguin cegament i facin esforços pels altres.

Han estat durant anys desfilant pels platós de televisió i ràdio, han penjat vídeos a Youtube, han frau solidaritatcreat fundacions, impulsat sortejos i tot tipus d’actes benèfics per recaptar fons, ningú dubtava d’ells i al final tot era mentida. Han fet molt mal aquest parell de delinqüents, han sembrat la desconfiança de la bona gent i d’aquesta forma han perjudicat la seva innocent filla principalment, però també, han perjudicat la gent del seu voltant, als altres afectats per aquesta rara malaltia de caràcter genètic, i de fet a tothom que necessita recursos fora dels àmbits convencionals per una curació, a tothom qui lluita de veritat per la supervivència o benestar dels que estima.

Han fet negoci del binomi infància i malaltia amb la nostra solidaritat, una solidaritat que molts de nosaltres ara ens plantegem, i que potser és una solidaritat no gaire ben entesa, ja que responem als desastres naturals que succeeixen a l’altra part del món, intentem solucionar la fam d’un continent llunyà, apadrinem als seus habitants, participem a telemaratons, amb ONGs, etc., però no sempre responem amb la mateixa solidaritat amb les coses que ens envolten, amb les situacions properes, amb els nostres familiars, amb els veïns, amb els coneguts, amb la gent amb problemes del barri, de la ciutat, del país.

Clar!, les grans causes i tragèdies són mediàtiques, són notícia, ens venen presentades pels mitjans de comunicació, passen a molts milers de kilòmetres i no ens hem de preocupar si les nostres aportacions arriben o no arriben, nosaltres ja hem col·laborat amb la bona causa i hem saciat la nostra consciència amb altes dosis de benevolència, nosaltres ja hem complert.

Però mentre hi hagi aquest pensament, sempre existirà i existeix el frau, ja vingui donat a petita escala com el cas de la Nàdia que ens indigna, o ja sigui per la via de les grans estructures i organitzacions no governamentals i sense ànim de lucre, encara que amb molta fam d’aquest lucre, que viuen de les subvencions i de les donacions però que, algunes d’elles, no inverteixen en els projectes de cooperació que ens vénen, sinó que utilitzen els diners en solucionar la vida als seus dirigents que viuen com a magnats a costa de la pobresa dels altres, o que fan ús dels diners per invertir-lo en finalitats poc ètiques.

Us heu plantejat alguna vegada quin és el sou del màxim directiu d’UNICEF? I de la Creu Roja? I del Papa? ...aquests cobren i molt, eh!

Xavier Mas Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

economiaconocimiento  Després de la Segona Guerra Mundial, els economistes neoclàssics van triomfar en l’intent de formalitzar el pensament econòmic. Bevent de les fonts de la física clàssica, van elaborar un model teòric formal que interpreta la dimensió econòmica de les persones relacionant entrades i sortides, situant l’intercanvi, que generalment té base monetària, al node central de l’economia. El comportament econòmic de les persones, en aquest model, s’articula a partir de la utilització dels diners com a mitjà de pagament i d’intercanvi.  

Amb l’adveniment de l’economia del coneixement, els fonaments del comportament humà a l’economia es transformen. El node central segueix sent l’intercanvi, però la seva naturalesa evoluciona cap a una base menys monetària, fent-se més freqüents els intercanvis de coneixement per coneixement. El coneixement, en aquests casos, és la verdadera moneda de canvi, i com a conseqüència, els rols tradicionals dels agents econòmics tradicionals passen a diluir-se. A la nova economia de l’intercanvi de coneixement, més quàntica i menys clàssica per cert, un agent pot ser capital i treball a l’hora, consumidor o productor a la vegada, etc.

Si l’economia canvia, com ho està fent, no es pot estar ensenyant economia a les universitats i centres de negoci considerant els models de comportament tradicionals, els de sempre, s’ha d’incorporar els nous models de comportament dels agents a la teoria econòmica, s’ha d’incorporar els canvis derivats de l’economia del coneixement, nous indicadors, l’economia del coneixement canvia el coneixement de l’economia.

Vegem-ho amb un exemple. Fa dècades que el PIB, producte interior brut, que es defineix com el valor monetari de la producció de béns i serveis d’una economia és la principal macromagnitud de mesura de l’activitat econòmica d’un territori. Si el PIB creix, els polítics i alguns economistes des de fa anys, consideren que l’economia d’un territori funciona. Però l’economia del benestar ja fa temps que s’ha deixat d’associar directament amb el PIB o amb indicadors com la renda per càpita, sobretot a l’hora de mesurar els intercanvis de coneixement per coneixement. Es bescanvien diàriament milions de fluxos de coneixements científics i tecnològics, sense que aquests intercanvis intangibles afectin o es valorin en el PIB, a la competitivitat, al benestar, a la desigualtat, a la inflació. L’economia aplicada doncs, igual que la teoria econòmica, també necessita nous aprenentatges.

Com ha succeït en altres fases de la història de l’economia, els vells paradigmes de l’economia industrial no serveixen en l’economia actual, l’economia del coneixement necessita articular un nou paradigma científic que incorpori els fluxos de coneixement a l’explicació del creixement econòmic, la competitivitat i el benestar, perquè raoni amb més fidelitat la realitat econòmica.

Cal incorporar aspectes moderns que defineixen el comportament de l’homo economicus, ja no considerat com ho fa l’economia neoclàssica com un racionalitzador individual amb informació perfecta que pren decisions individuals, sinó també les conseqüències en el benestar i els avantatges competitius derivades de la presa de decisions col·lectives basades en el coneixement.

En l’economia del coneixement, tenir més dimensió no és necessàriament tenir més pes. Mitjançant les xarxes de col·laboració, les empreses tenen un gran instrument de competència. Desapareix el concepte explicat a l’economia tradicional que ens explica que la fase madura de l’economia és la competència monopolística, és a dir, una situació on dominen les grans corporacions, que en mercats limitats, aprofiten les economies d’escala, àmbit i abast per competir.

L’economia del coneixement planteja l’oportunitat d’entendre l’empresa com un agent d’optimització de costos socials de les transaccions, deixa de ser una institució purament econòmica. Traspassa fronteres, funciona a l’escenari de l’economia global de veritat, en què no existeixen barreres d’espai ni de temps.

Disposem de pocs elements analítics i empírics, per a mesurar aquesta nova dimensió de l’economia i molt més per corregir els seus desequilibris. Per afrontar-ho, és necessari recuperar totes les branques del pensament econòmic que han quedat a l’oblit i ocupen posicions marginals a l’ensenyament universitària, ja sigui l’historicisme, el marxisme, l’economia heterodoxa, l’economia evolutiva i l’economia clàssica, entre altres. No podem anar només considerant el dogma de  les postures neoclàssiques, mal anomenades neoliberals, ja que aquest pensament  s’ha quedat curt a l’hora d’interpretar amb idoneïtat tota la realitat actual.

Davant d’aquesta complexitat, que ve donada perquè la mateixa realitat és complexa, ens cal una clara sensibilitat interdisciplinària per resoldre els problemes econòmics i socials en el que les línies divisòries dels agents econòmics es dilueixen i en el que l’economia interactua amb les altres ciències socials. El nou paradigma de l’economia com a ciència serà econòmic però també serà social, les universitats d’economia hauran de transformar-se en centres de coneixement transversal si volen ser capaces d’ensenyar, de què els estudiants i futurs professionals puguin abordar els problemes de la nova economia que ja tenim aquí, que ja tenim a sobre.

 

Xavier Mas Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya