Imprimeix
Categoria: EMPRESA
Vist: 6744

economiaconocimiento  Després de la Segona Guerra Mundial, els economistes neoclàssics van triomfar en l’intent de formalitzar el pensament econòmic. Bevent de les fonts de la física clàssica, van elaborar un model teòric formal que interpreta la dimensió econòmica de les persones relacionant entrades i sortides, situant l’intercanvi, que generalment té base monetària, al node central de l’economia. El comportament econòmic de les persones, en aquest model, s’articula a partir de la utilització dels diners com a mitjà de pagament i d’intercanvi.  

Amb l’adveniment de l’economia del coneixement, els fonaments del comportament humà a l’economia es transformen. El node central segueix sent l’intercanvi, però la seva naturalesa evoluciona cap a una base menys monetària, fent-se més freqüents els intercanvis de coneixement per coneixement. El coneixement, en aquests casos, és la verdadera moneda de canvi, i com a conseqüència, els rols tradicionals dels agents econòmics tradicionals passen a diluir-se. A la nova economia de l’intercanvi de coneixement, més quàntica i menys clàssica per cert, un agent pot ser capital i treball a l’hora, consumidor o productor a la vegada, etc.

Si l’economia canvia, com ho està fent, no es pot estar ensenyant economia a les universitats i centres de negoci considerant els models de comportament tradicionals, els de sempre, s’ha d’incorporar els nous models de comportament dels agents a la teoria econòmica, s’ha d’incorporar els canvis derivats de l’economia del coneixement, nous indicadors, l’economia del coneixement canvia el coneixement de l’economia.

Vegem-ho amb un exemple. Fa dècades que el PIB, producte interior brut, que es defineix com el valor monetari de la producció de béns i serveis d’una economia és la principal macromagnitud de mesura de l’activitat econòmica d’un territori. Si el PIB creix, els polítics i alguns economistes des de fa anys, consideren que l’economia d’un territori funciona. Però l’economia del benestar ja fa temps que s’ha deixat d’associar directament amb el PIB o amb indicadors com la renda per càpita, sobretot a l’hora de mesurar els intercanvis de coneixement per coneixement. Es bescanvien diàriament milions de fluxos de coneixements científics i tecnològics, sense que aquests intercanvis intangibles afectin o es valorin en el PIB, a la competitivitat, al benestar, a la desigualtat, a la inflació. L’economia aplicada doncs, igual que la teoria econòmica, també necessita nous aprenentatges.

Com ha succeït en altres fases de la història de l’economia, els vells paradigmes de l’economia industrial no serveixen en l’economia actual, l’economia del coneixement necessita articular un nou paradigma científic que incorpori els fluxos de coneixement a l’explicació del creixement econòmic, la competitivitat i el benestar, perquè raoni amb més fidelitat la realitat econòmica.

Cal incorporar aspectes moderns que defineixen el comportament de l’homo economicus, ja no considerat com ho fa l’economia neoclàssica com un racionalitzador individual amb informació perfecta que pren decisions individuals, sinó també les conseqüències en el benestar i els avantatges competitius derivades de la presa de decisions col·lectives basades en el coneixement.

En l’economia del coneixement, tenir més dimensió no és necessàriament tenir més pes. Mitjançant les xarxes de col·laboració, les empreses tenen un gran instrument de competència. Desapareix el concepte explicat a l’economia tradicional que ens explica que la fase madura de l’economia és la competència monopolística, és a dir, una situació on dominen les grans corporacions, que en mercats limitats, aprofiten les economies d’escala, àmbit i abast per competir.

L’economia del coneixement planteja l’oportunitat d’entendre l’empresa com un agent d’optimització de costos socials de les transaccions, deixa de ser una institució purament econòmica. Traspassa fronteres, funciona a l’escenari de l’economia global de veritat, en què no existeixen barreres d’espai ni de temps.

Disposem de pocs elements analítics i empírics, per a mesurar aquesta nova dimensió de l’economia i molt més per corregir els seus desequilibris. Per afrontar-ho, és necessari recuperar totes les branques del pensament econòmic que han quedat a l’oblit i ocupen posicions marginals a l’ensenyament universitària, ja sigui l’historicisme, el marxisme, l’economia heterodoxa, l’economia evolutiva i l’economia clàssica, entre altres. No podem anar només considerant el dogma de  les postures neoclàssiques, mal anomenades neoliberals, ja que aquest pensament  s’ha quedat curt a l’hora d’interpretar amb idoneïtat tota la realitat actual.

Davant d’aquesta complexitat, que ve donada perquè la mateixa realitat és complexa, ens cal una clara sensibilitat interdisciplinària per resoldre els problemes econòmics i socials en el que les línies divisòries dels agents econòmics es dilueixen i en el que l’economia interactua amb les altres ciències socials. El nou paradigma de l’economia com a ciència serà econòmic però també serà social, les universitats d’economia hauran de transformar-se en centres de coneixement transversal si volen ser capaces d’ensenyar, de què els estudiants i futurs professionals puguin abordar els problemes de la nova economia que ja tenim aquí, que ja tenim a sobre.

 

Xavier Mas Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya