- Detalls
- Escrit per Xavier Mas i Casanova
- Categoria: CATALUNYA
- Vist: 2692
CESSAR EN TRAPERO
La restitució del major Trapero al capdavant dels Mossos d’Esquadra és un acte de justícia i de dignitat.
És el més coherent després de la seva injustificada destitució, de la revenja que va caure sobre ell pel simple fet, com a màxima autoritat de la policia catalana, d’haver aplicat els principis de congruència, oportunitat i proporcionalitat, i no haver donat l’ordre d’apallissar indiscriminadament i amb extrema violència a cents de milers de catalans, com sí que ho van fer la Policia Nacional i la Guardia Civil.
Tots sabem que el relat del que va passar abans i després de l’1-O és un relat inventat pels diferents estaments fàctics de l’estat espanyol com a coartada infame per carregar sanguinàriament aquell dia contra milers i milers de famílies i de persones grans, per represaliar-nos, per impedir-nos l’exercici dels nostres drets democràtics, per aplicar el 155 i com advertiment del que ens passarà de cara a futur si ho tornem a fer.
Finalitzat l’acte de justícia avui, cal pensar immediatament en el millor per a demà. Avui cal restituir a Trapero, demà cal cessar en Trapero.
Per les declaracions fetes pel mateix major Trapero i per la redacció de la seva sentència exculpatòria, sabem que va fer tot el possible perquè els polítics catalans desconvoquessin el referèndum, sabem que no hi havia cap connivència amb el Govern català, i menys cap simpatia ni tipus de feeling entre el President de Catalunya i el cap dels Mossos per impulsar un procés independentista, sabem que no hi hauria hagut cap acord perquè el major hagués posat l’aparell policial al servei de les voluntats i desitjos dels ciutadans catalans. 
És més, sabem perquè així ho vam sentir com ho declarava Trapero a seu judicial, que ell tenia un pla secret per detenir al President Puigdemont i als consellers si es declarava unilateralment la independència del país.
Trapero ha transmès ser una persona honesta, el símbol del policia eficaç, un home d’èxit, gran comunicador, seriós i ponderat, no tenim cap dubte que és un professional com la copa d’un pi. Però Trapero no és cap heroi i molt menys un patriota, és un funcionari policial complidor amb la legalitat espanyola que té molt clar els que manen ara i que depèn en darrera instància del poder judicial espanyol.
Molta gent va creure després dels atemptats del 17-A i dels fets de l’1-O que els Mossos eren la nostra policia. No podem confondre el concepte d’una policia més humana, més propera i sobretot intel·ligent, com van demostrar els Mossos en aquestes dues dates simbòliques, amb el concepte de ser la nostra policia, amb el concepte de ser una policia al servei del poble català.
La policia catalana no és una policia pròpia. Com diuen els castellans “el hábito no hace al monje”, el nom no fa la cosa. Els Mossos no són la nostra policia, són la part autonòmica de la policia espanyola disfressada de catalana, és una policia dirigida pels hereus del règim del 78, és la policia menor de l’estat espanyol a Catalunya, la policia que fa els desnonaments, la que patrulla les carreteres, la que només va als fòrums internacionals sobre fluxos migratoris o terrorisme si el govern espanyol els hi deixa anar.
I és aquest context el que hem de canviar si volem una Catalunya com a Estat sobirà. No necessitem a ningú disposat a prometre i combregar amb la Constitució dels nostres enemics, de qui ens vol mal i no ens deixa ser lliures. Necessitem la nostra policia, la nostra, al servei dels drets i llibertats del nostre poble i sota el comandament del nostre President. Necessitem que l’alt comandament d’aquest cos estratègic, a més de ser un bon policia, sigui una persona lleial i compromesa amb Catalunya, necessitem una persona desacomplexada i no servil amb els comandaments dels altres cossos de seguretat estatals, ja que sabem que són cossos mentiders, feixistes i agressius. Trapero pels seus comentaris no ho és.
El judici dels activistes i polítics del Procés i el judici del major mostren clarament la injustícia de les sentències, condemna als independentistes i absolt als no independentistes. Algú en té dubtes encara?
Els atacs a Catalunya seguiran, no volen res que ens sigui propi, ni la nostra llengua a la qual seguiran prohibint el seu desenvolupament, ni les nostres Lleis que seguiran anul·lant, ni la nostra economia a la que seguiran espoliant, ni la nostra societat a la qual seguiran torpedinant. Si tenim certa dignitat, que la tindrem, anem de cap a la confrontació, haurem de desobeir, haurem de transgredir, haurem de forçar el canvi per tenir una societat millor, i necessitarem tenir els nostres cossos armats del nostre costat, no del costat de qui ens vol doblegats de genolls, de qui està disposat a pegar-nos i perseguir-nos.
Gràcies, major Trapero pels serveis prestats, ha sigut un honor tenir-lo com a cap de la policia autonòmica. Però ara no el necessitem, i com vostè va dir: “Bueno, pues molt bé, pues adiós”.
Cuideu-vos molt!
Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya
- Detalls
- Escrit per Xavier Mas i Casanova
- Categoria: CATALUNYA
- Vist: 2098
ECONOMIA DE PANDÈMIA I PER QUÈ HEM DE MARXAR URGENTMENT D’ESPANYA
La Covid-19 ha trencat la cultura de l’agenda i el calendari.
Hem posposat celebracions d’aniversari, hem hagut d’anul·lar reunions, assistències al teatre i concerts, dinars i escapades de cap de setmana planificades, hem hagut de canviar vacances que ja estaven organitzades i contractades, hem hagut de cancel·lar casaments i comunions, i fins i tot, hem posposat homenatges i misses per a difunts.
Podem i hem de demorar moltes coses a fer, ja les farem quan puguem, quan tot estigui més estable, però una cosa no podem posposar, hem de marxar d’Espanya, fer-ho ja, a corre-cuita, és urgent.
La crisi de salut pública actual, sigui més aviat o més tard, acabarà. La recerca i la medicina crearan una vacuna que servirà per revertir el context pandèmic, però en quedaran les seves conseqüències socials i econòmiques. Unes conseqüències econòmiques que en seran unes o altres en funció de la gestió que cada Estat faci i el porti a aprofitar les perspectives i oportunitats que es generin, o bé el faci caure en els riscos i amenaces que es derivin. La recuperació de la Xina ha sigut molt més ràpida del que era esperat, però el llarg camí que seguiran altres economies mundials serà lent i ple d’obstacles, i en alguns casos no recuperaran en dècades els nivells d’activitat previs a la pandèmia.
Amb aquest escrit intentaré exposar la meva opinió sobre com evolucionarà en el món l’economia de pandèmia i per què hem de marxar urgentment d’Espanya, ara més que mai, em centraré en els motius econòmics, deixant de costat altres tan fonamentals com poden ser els socials, els culturals, etc. Ja aviso que l’anàlisi aquesta vegada és fred i dur, la situació ho és, i més ho serà si no busquem solucions.
A curt termini, estimem que el creixement econòmic mundial el 2020 serà negatiu, del –4,6%, amb una previsió positiva pel 2021 del 5,2%. Entre la contracció del 2020 i la recuperació del 2021, el creixement del PIB en els dos anys serà del 0,6% respecte el 2019, és a dir, en el conjunt econòmic mundial quasi no hi haurà creixement. A més, aquest creixement no serà uniforme, hi ha països que creixeran (com hem vist Xina és un d’ells) i altres que baixaran, alguns en picat, en els quals les taxes d’atur seran molt elevades. Com a dada, a Catalunya, es calcula que han caigut el 7% de les empreses, i moltes pimes i autònoms malviuen perquè no tenen un altra cosa a fer i aguanten sense cap expectativa més enllà del no-res.
A mitjà termini, després de la recuperació del 2021, el creixement es refredarà a partir del 2022, tant a economies avançades com a mercats emergents i en desenvolupament, quedant al voltant del 3,5%, un valor limitat i insuficient per la millora projectada abans de la pandèmia, i que ens porta de cap a augmentar les desigualtats i la pobresa al món. Algunes economies experimentaran danys perdurables a causa de la profunditat de la recessió i a la ineficàcia dels que no han portat a terme canvis estructurals a temps. Els Estats que no reaccionin, els que mantinguin un model caduc en lloc d’aconseguir l’eficiència basada en la combinació de tecnologia amb els factors de producció, hauran de suportar costos altíssims en els ajustos i impactes en la productivitat de les empreses, així com un estat de desànim generalitzat derivat dels baixos salaris i alt índex de desocupats. L’economia postpandèmica d’alguns Estats serà una economia zombi. Em sembla que Espanya comprarà tots els números per ser-ho.
Les incerteses són altes i estan per a tota arreu, és fàcil caure-hi, i segur que caurem si existeix irresponsabilitat o inacció. No sabem quan acabarà el virus i quantes onades ens queden encara per viure, sobretot en els sectors on el contacte és intensiu, no sabem amb certesa quan finalitzarà el distanciament social. Desconeixem els efectes derivats de la debilitat de la demanda mundial en general, de la disminució del turisme i de la disminució de les transaccions i remeses. També desconeixem els efectes en els mercats financers i les implicacions que comportaran en els fluxos internacionals de capitals. Inclòs desconeixem els efectes en l’oferta que dependrà de la persistència del shock provocat per la pandèmia.
Vistes les perspectives i riscos, passo a comentar les prioritats en política econòmica, unes imperatives a curt termini i altres que són reptes necessaris a mitjà termini. Un cop llegides, reflexionem si Espanya tindrà la capacitat, i sobretot la voluntat de fer-les efectives.
Per combatre la profunda recessió, els Estats hauran d’abordar reptes complexos per portar les seves economies a un augment de la productivitat, de forma que els beneficis es reparteixin de forma equitativa i que el deute sigui sostenible. Les mesures de tributació i despesa haurien de privilegiar iniciatives que ajudin a estimular els seus productes, garantir un creixement participatiu per a tots i protegir els sectors més vulnerables, amb l’objectiu que el deute generat addicional per a finançar aquestes iniciatives tindrà un cost nul, ja que haurà servit per incrementar la mida de l’economia i la base tributària futura. Tot al contrari que quan l’endeutament serveix per a finançar subsidis mal focalitzats o despeses improductives.
La inversió en salut, educació, en investigació i en projectes d’infraestructura d’alta rendibilitat a mitjà termini seran claus per afrontar un tipus de futur o un altre. Fer trens d’alta velocitat entre Zamora i Palència (amb tots els meus respectes per a ells) no és un projecte d’alta rendibilitat en cap cas, al contrari, invertir en innovació, creativitat i tecnologia sempre serà un catalitzador del creixement cap a un model orientat a la productivitat i a la competitivitat. Productivitat i competitivitat, les dues paraules principals i objecte de caça i captura per les empreses que sobrevisquin i pròsperes en el nou món econòmic. Espanya és mundialment reconegut com un estat on les elits extractives de recursos frenen i impedeixen el seu creixement, ja abans de la Covid, amb un model sustentat per l’engany, la corrupció, la manca de transparència i la manca d’independència de la justícia, un model que no va en la línia de les economies de futur immediat. Per aquest motiu tenim un endèmic problema de dinamisme empresarial, d’esperit emprenedor que permeti enriquir al país en tots els sentits, per això molts dels nostres infants creixen preferint treballar com a funcionaris o en un banc que crear la seva pròpia empresa.
Si les regles fiscals limiten el marge de maniobra pel desenvolupament i recuperació de pimes, microempreses i autònoms, cal suspendre-les provisionalment mentre dura la crisi. La reorientació professional i l’adquisició de noves aptituds de treballadors d’un sector en procés de contracció o desaparició a altres sectors requereix un període de transició en el que s’ha de garantir el seu ingrés. A la vegada, s’haurà de controlar el frau i combatre els paràsits i ganduls. Readaptar a un treballador és una inversió de futur, més endavant tindrà un lloc de treball i pagarà impostos. Donar un subsidi a un gandul és una despesa improductiva, com a paràsit sempre intentarà viure del sistema o dels altres. Les persones en desocupació que hi ha i hi haurà moltes, han de cobrar, però en contraprestació haurien de prestar serveis socials (reforços de serveis públics), donat que cobren, han d’estar al servei de l’Estat perquè els paguem tots.
De la pandèmia ens ensortirem, de les seves conseqüències econòmiques uns estats s'en ensortiran i d’altres no, de nosaltres dependrà del bàndol on estiguem. És evident, jo no vull estar al bàndol d’una gent que com a solució inicial per tractar una pandèmia posa al capdavant a militars i altres inútils que es deixen estafar i compren test per persones embarassades en lloc de tests pel virus, no vull estar al bàndol dels que sempre afavoreixen els seus amiguets mentre s’autoproclamen com a salvadors de la pàtria.
Vosaltres veieu a l’estat espanyol portant a terme aquestes polítiques? O el veieu continuant amb els desequilibris, la corrupció i el nyap per sistema?
No vull que aquesta gent que ha gestionat tan malament la crisi, i que ens ha fet líders mundials d’aquesta desgràcia, sigui la gent que hagi de gestionar la recuperació.
Doncs per l’economia de pandèmia i la de postpandèmia, sense entrar en més factors, cal marxar urgentment d’Espanya.
Cuideu-vos molt!
Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya
- Detalls
- Escrit per Xavier Mas i Casanova
- Categoria: CATALUNYA
- Vist: 1550
RAS I RUS
Ahir es va conèixer la mort de l’escocès Sir Thomas Sean Connery, el primer d’una llista d’actors que han interpretat als cinemes a James Bond, el número 7 entre els agents 00, els agents al servei de la corona britànica amb llicència per a matar, el personatge de ficció més famós creat per l’escriptor Ian Fleming.
Malgrat que després van interpretar al personatge altres actors com George Lazenby, Roger Moore, Timothy Dalton, Pierce Brosnan i Daniel Craig, el públic en general sempre ha considerat a Connery com el Bond més autèntic de tots.
En Connery era un tipus que em queia força bé, ja sigui per la seva arrasadora personalitat cinematogràfica, ja sigui per ser un independentista escocès acèrrim, ja sigui per oposar-se a viure a Hollywood i fer-ho al costat dels camps de golf d’Espanya i Portugal, o ara en una illa caribenya, o ja sigui per haver gaudit molt de les seves interpretacions donant vida a personatges com a Guillem de Baskerville al Nom de la Rosa, com a Jim Malone a Els Intocables d’Elliot Ness, com a capità Marco Ramius a La Caça de l’octubre Roig, com Rober McDougal a “La Trampa” o com a Henry Jones Sr a Indiana Jones la darrera croada.
En Connery deixa aquest món, ens deixa com a llegat quasi un centenar de pel·lícules, i el record de la seva imatge associada a la guerra freda, a la lluita secreta contra el KGB, a combatre als “enemics” russos, amb títols com La Casa Rússia i la més superfamosa Des de Rússia amb amor. Curiosament, ell traspassa la mateixa setmana que Rússia torna a l’escena política a l’estat espanyol amb una història digne d’un guió d’espionatge dels que protagonitzava en Connery, una increïble història conspiranoica, una trama russa completa que inclou a hackers, a criptomonedes, a suports militar incondicional de Putin, a Julian Assange i Edward Snowden, a enviaments de tropes i ajuda financera des del Kremlin pel pagament del deute català a canvi de convertir la nova república en una nova Suïssa. Del Fairy, aquesta vegada, s’han oblidat.
Com a guió de pel·lícula ens faria gràcia, però estem parlant de policies i jutges de veritat. La batuda feta a empresaris i a exdirigents independentistes és real, el seu arrest, la seva retenció i els seus interrogatoris també ho són. El nom triat per la infame operació, Volkhov, no és fruit de una irrealista narrativa ni cap mena de casualitat, el nom triat emmiralla la batalla de Volkhov, una ofensiva dels nazis contra la Unió Soviètica, els “russos”, en la que va participar la unitat feixista espanyola, la División Azul, que va lluitar a favor de Hitler a la Segona Guerra Mundial.
El tinent coronel Daniel Baena no és un personatge exagerat d’una pel·lícula de Torrente, és un perillós fanàtic feixista real, és un alt comandament de la Guàrdia Civil que sota l’àlies de Tàcito es dedicava des de les xarxes socials a increpar i insultar a polítics, a activistes, a Mossos d’Esquadra i a periodistes catalans vinculats a l’independentisme, inclús informant per anticipat les detencions i els delictes pels quals després serien processats.
El coronel Diego de los Cobos no és un mentider compulsiu sortit d’un còmic, és una autèntica i gris figura franquista, un sòrdid emblema de les clavegueres de l’estat, un falsificador professional que construeix relats inventats, un torturador manifest, un genocida potencial, un testimoni estatal que aixeca falsos testimonis per defensar les seves antidemocràtiques idees.
Els jutges Marchena, Llarena i Joaquín Aguirre, no són de mentida, són de veritat malgrat no semblar-ho, malgrat que donen credibilitat i fan realitat les fictícies històries explicades per manipuladors, ja vinguin des de Catalunya o des del planeta Raticulín, i malgrat que imparteixen justícia com ho feia Paul Newman a la peli El jutge de la forca, a la seva manera i al seu interès, inventant i interpretant les lleis a la seva conveniència i a la dels seus poderosos “amics”.
Dit de forma clara, sense subterfugis ni embuts, ras i curt, o millor dit donades les circumstàncies, ras i rus, tot això és absolutament delirant, un surrealista disbarat, un tremend absurd, un hilarant i fastigós ridícul, un objecte de mofa internacional, un més, que ha derivat en la irònica, ben trobada i afortunada resposta de l’ambaixada russa.
Però fer el ridícul i fer-li fer al país del qual diuen ser els seus patriotes no és res nou, i seguirà sent així en el futur. És el que té voler construir una democràcia mantenint com a base les institucions franquistes anteriors, és el que té no haver-se enfrontat amb el passat de la dictadura, maquillar-la, tolerar-la i acceptar-la per por i/o per comoditat.
El resultat el veiem, és evident encara que molts no ho vulguin veure, tenim un estat dins del mateix estat, un estat perillós que no ens deixa evolucionar a la democràcia, un estat oligarca que mana governi qui governi, un estat tirànic que va contra la llibertat dels seus ciutadans, un estat paral·lel en el qual manen corruptes i fanàtics armats fins a les celles amb pistoles, fusells i també togues.
Espanya crema i cremarà. L’extrema dreta està a peu de carrer, vol aprofitar la cojuntura, el desànim i la desesperació de molta gent que veu que ningú els fa ni cas mentre ells s’enfonsen. Volen exercir la seva força bruta com sempre han fet, incorporant abans a la seva causa milers i milers de ciutadans que fa un temps no els haurien mai fet cas, però que dia a dia s’ofusquen al no veure-li cap futur, ni tampoc cap present.
Amb ells el futur no és ni serà mai possible, per això ens trobaran de front per combatre la misèria de la seva sectària ideologia repressiva, i per lluitar per la llibertat.
Cuideu-vos molt!
Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya
- Detalls
- Escrit per Xavier Mas i Casanova
- Categoria: CATALUNYA
- Vist: 2270
ELS FRONTS DE LA PANDÈMIA
Estem de ple a la temuda segona onada pandèmica.
El nombre d’infectats augmenta cada dia, la propagació del virus accelera de manera descontrolada, els hospitals s’omplen de gom a gom amb pacients de la Covid, les UCI s’apropen al màxim de les seves capacitats i la xifra de morts comença a perdre el sentit humà de la tragèdia per passar a tenir el sentit matemàtic de l’estadística, excepte pels qui ho han viscut en primera persona o han tingut un cas a casa.
La pandèmia sanitària no es pot separar d’altres aspectes que van més enllà de la nostra salut i que a hores d’ara ens preocupen igual o més. Sense salut, no hi ha res. Però sense economia, sense seguretat jurídica, sense autoestima social, tampoc hi ha salut.
La pandèmia no es pot tractar només de forma sanitària, hi ha altres fronts, són els fronts de la pandèmia, però sembla que els nostres polítics, tant els catalans com els de l’estat espanyol no s’assabenten o simplement, i de forma irresponsable, prefereixen mirar cap a un altre costat, prefereixen seguir fent polítiques de cara a la galeria, les polítiques de sempre, polítiques de discussió quan ara cal fer polítiques d’acció, cal fer polítiques valentes i de crisi, una crisi única i sense precedents, una crisi inimaginable tan sols fa uns mesos, una crisi que obliga a solucions no convencionals.
Cap política econòmica funcionarà per superar aquesta crisi econòmica. Cap política social funcionarà per superar aquesta crisi social. Cap política sanitària funcionarà per superar aquesta crisi sanitària. És una crisi global, no es pot combatre de forma parcial des d’una de les seves arestes, cal actuar de forma contundent, de forma ràpida i de forma eficient. Res funcionarà mentre no hi hagi solució al virus.
La gran majoria dels països europeus es preparen per adoptar paquets de mesures sanitàries contra la segona onada, són insuficients, no serveixen, ho vam fer a la primera onada i ara hi tornem a ser. El tancament de bars i restaurants, els cobrefocs i les draconianes mesures restrictives aplicades de forma individualitzada sempre són incoherents si es combinen amb altres accions com agafar un transport públic atapeït a les hores punta i que no reuneix les mínimes garanties de seguretat pels seus usuaris, o haver-te d’anar a un hospital on és impossible guardar les distàncies degut a la manca de recursos i a la mala gestió, per posar dos exemples. 
Mirem la Xina, primer van tenir una prioritat, abordar el xoc i origen del problema. En contenir i controlar el focus del problema amb poc temps, i disposar d’un sistema econòmic industrialitzat, van poder utilitzar les eines polítiques, fiscals i monetàries per estimular el consum intern i la demanda agregada, cosa que van fer encertadament. Sé que la Xina no és cap exemple modèlic en moltes coses, però ells tenen un sistema, el coneixen i van actuar en consonància amb aquest.
Mentre, a l’estat espanyol, tot és un despropòsit, s’apliquen mesures sanitàries que no funcionen i cap mesura econòmica o social. Ningú ajuda als petits comerços i negocis familiars que estan obligats a tancar, milers d’empreses s’han convertit ja en cadàvers, mentre d’altres estan al límit amb els seus castigats balanços d’impossible recuperació. Les carències en els préstecs ICO arriben al seu venciment i pocs les poden començar a pagar. Els ERTEs s’han convertit en estructurals. I com a sublim “pitorreo cañí”, les mascaretes continuen amb l’IVA al 21%, i es parla d’augmentar impostos a la sanitat privada en un moment com aquest, on el traspàs de la sanitat privada a la pública seria letal, literalment parlant, ja que el sistema es col·lapsaria. A Espanya, on domina el sector serveis, cal aturar el cop, calen injeccions massives de liquiditat i despesa pública, i a poc a poc anar canviant el model. O això o tindrem una quantitat tan ingent de pobres que anirem a la ruïna tots plegats.
És el moment d’endeutar-se com a país. Sens dubte, estem i vénen moments durs, doblement durs, per un costat són els que són i per altre perquè estem en mans d’una colla d’ineptes. Catalunya és un país capdavanter en tecnologia, en intel·ligència artificial, hi ha nombrosos especialistes entre la nostra gent, coneixement que cal posar al servei del país de forma immediata, per conèixer com es comporta el virus i com es comporta la gent que el te. La intel·ligència artificial serà fonamental per la solució, nosaltres tenim la matèria primera, tenim el coneixement per aconseguir-ho, però molts d’aquests especialistes estan mal ubicats o malviuen en empreses on no s’aprofiten bé. Cal becar-los, aportar el capital necessari per organitzar-los, però no en un futur, cal fer-ho ara, cal fer-ho ja.
Estem dins d’un problema però també tenim una oportunitat. Una oportunitat, que probablement perdrem, que deixarem passar per l’existència dels nostres ineptes dirigents que lluny de preocupar-se per a tots només es preocupen per ells.
Però també sóc pessimista per nosaltres mateixos, per la nostra comoditat d’acceptar a aquests dirigents i de seguir en un món físic que ha canviat, sense entendre que darrere d’aquest món físic hi ha tot un nou món virtual per descobrir.
Cuideu-vos molt!
Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya
- Detalls
- Escrit per Xavier Mas i Casanova
- Categoria: CATALUNYA
- Vist: 2246
TANCAR BARRES, QUINA BARRA!
Si algú no és sospitós de menysprear la Covid, aquest sóc jo. Al mes de març i abril vaig escriure diversos articles favorables i demanant el confinament extrem, malgrat les conseqüències derivades. L’objectiu era clar llavors, confinar-nos per fer net davant una situació descontrolada i desconeguda, confinar-nos per sobreviure en un moment de desbordament on (recordeu) es feia selecció i es triava deixar morir a la gent gran, però confinar-nos també per sobreviure socialment i econòmicament.
Confinar-se va ser la solució en aquell moment, però no ho és ara. Menys un confinament sense cap ajuda institucional, un confinament que recau sota les espatlles úniques de treballadors d’empreses privades, sobre les pimes i sobre els autònoms. I encara menys un confinament i mesures restrictives d’arrels populistes que afecta de forma selectiva i arbitrària a determinats sectors, molts d’ells tocats de mort per aquesta crisi sanitària de la qual les autoritats, també les catalanes, en són responsables.
Per què tanquem bars i restaurants i no tanquem altres comerços? Per què tanquen centres d’estètica i no perruqueries? Per què permetem que els súpers estiguin de gom a gom? Per què volem limitar la mobilitat i deixem que en metro vagi la gent com a sardines? Per què prohibim les classes presencials a les Universitats i deixem als nostres infants anar al col·legi? Per què no hi ha facilitats a les empreses privades que són les que paguen impostos i sostenen el país i deixem que funcionaris no prestin adequadament els serveis a aquestes empreses, ja que molts d’ells fan un teletreball que no funciona? Per què tanquem els caps sanitaris excepte visites programades i després als pacients (la majoria iaios) que prenen el Sintron a l’Hospital del Mar de Barcelona estan tots apilats?
Teniu clar on són els focus de contagi? Heu fet suficients rastrejadors? Teniu dades d’on ve el perill en major mesura. No les teniu, oi? Perquè no les heu publicat.
Tot és un despropòsit, tot fa sensació de gran improvisació, sembla que els líders treballin per interessos personals i/o capritxos més que pels ciutadans. Líders espanyols, líders madrilenys però especialment els líders catalans, una colla d’ineptes que no van fer res per evitar la primera pandèmia, no van saber erradicar-la, ens van posar a tots en perill, no ens van defensar com és la seva obligació, no han fet els deures a l’estiu, només han fet populisme i ara ens trobem de ple amb l’aigua al coll i surfejant dins d’una segona onada pandèmica.
Tancar barres, quina barra!. Quines penques. Excepte amb els negocis en els quals és impossible mantenir les mesures de la pandèmia, com poden ser locals d’oci nocturn, aquí no s’ha de tancar res, no podem tancar res, no ens ho podem permetre, som massa dèbils per fer-ho.
I menys s’ha d’obligar a tancar a un sector que no és culpable, on segurament hi ha uns quants que no han fet bé la seva feina, doncs és a aquests als qui heu de tancar el local per irresponsables i multar-los fortament. Però als que han limitat l’aforament, els que han pres totes i cadascuna de les mesures disposades, els que han extremat la higiene, els que han fet les coses com cal, i ho han fet bé perquè són petits negocis familiars en els quals els hi va la feina i la vida, aquests no són cap perill públic.
Qui ara els hi pagarà els lloguers o les hipoteques, els préstecs demanats per fer front a la crisi de la primera onada i els subministres com la llum? Vosaltres polítics? Que esteu per defensar però el que feu és perjudicar a famílies, treballadors, petits empresaris i autònoms. Vosaltres, que en gran part, no sabeu el que és treballar ni voleu fer-ho?
Tota precaució és bona, tota restricció prudent és adequada, tota proactivitat està bé, però ser reactiu castigant només a uns quants és una vergonya i una injustícia digne del que sempre hem criticat, l’arbitrarisme espanyol que tant ens repel·leix. Molt voler ser catalans i omplir-se la boca amb la independència per un país millor i són més espanyols que ningú, espanyols de fets, sou part d’allò del que precisament volem fugir els que creiem en una Catalunya millor, i com a espanyols de fets us he perdut tot el respecte i tota la confiança. Aneu a c......!
És evident que la incertesa ha passat a formar part de la nostra vida, ara s’ha de combatre per minvar-la. Feu el que heu de fer, controleu i perseguiu els restaurant on els cambrers i cuiners van amb la mascareta sota el nas, controleu i perseguiu els que generen perill però deixeu viure a qui fa bé la feina.
Organitzeu les coses, o potser no, millor que no feu res perquè tot ho espatlleu. Ara bé, llavors per què paguem impostos? Per pagar-vos a vosaltres que ens ofegueu i aneu contra el nostre benestar? Per pagar uns serveis públics que molts no utilitzem perquè ni remotament funcionen com haurien de fer-ho?
M’oposo fermament i denuncio que el cost de la pandèmia el paguin només uns quants, acuso als que de forma activa o passiva hi participen o ho permeten. Vosaltres sou els culpables de la pandèmia, de les seves conseqüències i no els bars i restaurants.
No es tracta de tancar, sinó d'obrir amb la màxima seguretat.
Cuideu-vos molt!
Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya
- Detalls
- Escrit per Xavier Mas i Casanova
- Categoria: CATALUNYA
- Vist: 2014
JOCS DE NENS, JOCS D’ADULTS
No es pot jugar als escacs com si es jugués a l’oca.
Hem volgut jugar a jocs de grans com a nens i no funciona. Hem buscat aconseguir la independència de Catalunya, el reconeixement identitari del poble català dins d’un nou i democràtic estat europeu, la llibertat de drets que ens aportarà la nostra nova República, i ho hem fet amb puresa d’ideals, de forma sana i neta, hem anat sempre de front amb les nostres reclamacions, amb la il·lusió que tenen els nens, amb alegria, amb somriures, acompanyats de iaies i nens, amb tota la família junta, de cara i a plena llum, reivindicant de forma pacífica, de forma lúdica. Hem vist que no n'hi ha prou.
No es pot jugar a jocs d’adults si ho fem com a nens. Hi ha jocs de nens, jocs d’adults.
Jugar al joc de la independència no és fer-ho a un petit joc de poca monta que tracta sobre la identitat, és jugar al complicat i interessat joc del poder. En aquest joc no és important només participar, el que és realment important és guanyar, només val aquesta opció. Els que guanyen viuen, els que perden desapareixen, amb més o menys patiment però sempre desapareixen.
Això no va només de fer manifestacions amb milions de persones vestits amb samarretes de colors llampants que criden llibertat, tampoc va de penjar símbols, estelades i llacets als balcons i les terrasses privades, ni de fer-ho a les institucions. Fer-ho només serveix perquè un turista europeu o de l’altre costat del món faci una estona de tertúlia de sobretaula amb els seus amics sobre el tema català, i moltes vegades ni tan sols això. No els hi és un problema per a ells, és simplement una anècdota o vivència.
La llibertat, els drets fonamentals, i els 16.000 milions d’euros dels catalans que marxen de casa nostra per a no tornar no importen a Europa i menys a la resta del món, la llibertat i els nostres drets només ens importen a nosaltres. Els volem? Doncs som nosaltres qui ho hem d’aconseguir, combatre-ho i defensar-ho. Ara bé, volem aconseguir-ho i no fer res, que ens vingui tot donat des de fora, anem apanyats! Espanya, és país frontera i ha sigut un gran negoci per la Unió Europea, és un gran mercat per a ells, un estat dòcil pels seus socis (amos) europeus, un estat de mediocres que es baixa els pantalons tot el sant dia davant els estats més poderosos, permetent-los guanyar fins ara una pila enorme de diners.
Dins del terreny de joc espanyol, Espanya juga sempre amb les cartes marcades, juga amb el seu manual d’instruccions, Constitució i altres Lleis que són interpretades de forma tramposa per un dels jugadors que també fa d’àrbitre, juga als escacs amb blanques contra blanques, i clar sempre guanyen les blanques. Espanya et fa jugar a l’oca sobre un tauler d’escacs, on les caselles blanques són el pou i les negres són la casella de la mort, aquella que et fa tornar a la casella d’inici, no serveix doncs de res el que treguis amb el dau, tot està arreglat.
Ara Espanya s’ha empetitit, Europa la comença a veure com un problema, amb Madrid com a cap principal d’aquest. La capital espanyola és considerada en aquests moments com una Txernòbil sanitària, base principal d’un problema social i econòmic a curt termini i de difícil o impossible solució. Catalunya no serà cap solució per Espanya però pot ser una part menys del problema.
Ara és el moment nois, però hem de deixar de jugar a l’oca i fer-ho als escacs, hem de jugar com a adults, no com a nens, hem d’establir aliances que potser no volem a curt termini però ens serviran a mitjà i a llarg termini, hem d’explicar on volem anar i fer-ho, hem de dir el que aportarem i aportar-ho, hem d’estar disposats a tot per aconseguir-ho. Si volem ser un país, un bonic país, un alegre país, un atractiu país i un país democràtic hem de recórrer primer el camí per arribar-hi i aquest no serà ni tan bonic, ni tan alegre ni tan atractiu però és l’únic.
Posicionem les torres, ataquem amb els cavalls, defensem amb els alfils les peces principals i movem els peons amb intel·ligència, tots junts i en el mateix sentit, deixem de tirar el dau si sabem que juguem als escacs, això no és l’oca.
Cuideu-vos molt!
Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya
