RAS I RUS

rasirus1

Ahir es va conèixer la mort de l’escocès Sir Thomas Sean Connery, el primer d’una llista d’actors que han interpretat als cinemes a James Bond, el número 7 entre els agents 00, els agents al servei de la corona britànica amb llicència per a matar, el personatge de ficció més famós creat per l’escriptor Ian Fleming.

Malgrat que després van interpretar al personatge altres actors com George Lazenby, Roger Moore, Timothy Dalton, Pierce Brosnan i Daniel Craig, el públic en general sempre ha considerat a Connery com el Bond més autèntic de tots.

En Connery era un tipus que em queia força bé, ja sigui per la seva arrasadora personalitat cinematogràfica, ja sigui per ser un independentista escocès acèrrim, ja sigui per oposar-se a viure a Hollywood i fer-ho al costat dels camps de golf d’Espanya i Portugal, o ara en una illa caribenya, o ja sigui per haver gaudit molt de les seves interpretacions donant vida a personatges com a Guillem de Baskerville al Nom de la Rosa, com a Jim Malone a Els Intocables d’Elliot Ness, com a capità Marco Ramius a La Caça de l’octubre Roig, com Rober McDougal a “La Trampa” o com a Henry Jones Sr a Indiana Jones la darrera croada.

En Connery deixa aquest món, ens deixa com a llegat quasi un centenar de pel·lícules, i el record de la seva imatge associada a la guerra freda, a la lluita secreta contra el KGB, a combatre als “enemics” russos, amb títols com La Casa Rússia i la més superfamosa Des de Rússia amb amor. Curiosament, ell traspassa la mateixa setmana que Rússia torna a l’escena política a l’estat espanyol amb una història digne d’un guió d’espionatge dels que protagonitzava en Connery, una increïble història conspiranoica, una trama russa completa que inclou a hackers, a criptomonedes, a suports militar incondicional de Putin, a Julian Assange i Edward Snowden, a enviaments de tropes i ajuda financera des del Kremlin pel pagament del deute català a canvi de convertir la nova república en una nova Suïssa. Del Fairy, aquesta vegada, s’han oblidat.

Com a guió de pel·lícula ens faria gràcia, però estem parlant de policies i jutges de veritat. La batuda feta a empresaris i a exdirigents independentistes és real, el seu arrest, la seva retenció i els seus interrogatoris també ho són. El nom triat per la infame operació, Volkhov, no és fruit de una irrealista narrativa ni cap mena de casualitat, el nom triat emmiralla la batalla de Volkhov, una ofensiva dels nazis contra la Unió Soviètica, els “russos”, en la que va participar la unitat feixista espanyola, la División Azul, que va lluitar a favor de Hitler a la Segona Guerra Mundial.

El tinent coronel Daniel Baena no és un personatge exagerat d’una pel·lícula de Torrente, és un perillós fanàtic feixista real, és un alt comandament de la Guàrdia Civil que sota l’àlies de Tàcito es dedicava des de les xarxes socials a increpar i insultar a polítics, a activistes, a Mossos d’Esquadra i a periodistes catalans vinculats a l’independentisme, inclús informant per anticipat les detencions i els delictes pels quals després serien processats.rasirus2

El coronel Diego de los Cobos no és un mentider compulsiu sortit d’un còmic, és una autèntica i gris figura franquista, un sòrdid emblema de les clavegueres de l’estat, un falsificador professional que construeix relats inventats, un torturador manifest, un genocida potencial, un testimoni estatal que aixeca falsos testimonis per defensar les seves antidemocràtiques idees.

Els jutges Marchena, Llarena i Joaquín Aguirre, no són de mentida, són de veritat malgrat no semblar-ho, malgrat que donen credibilitat i fan realitat les fictícies històries explicades per manipuladors, ja vinguin des de Catalunya o des del planeta Raticulín, i malgrat que imparteixen justícia com ho feia Paul Newman a la peli El jutge de la forca, a la seva manera i al seu interès, inventant i interpretant les lleis a la seva conveniència i a la dels seus poderosos “amics”.

Dit de forma clara, sense subterfugis ni embuts, ras i curt, o millor dit donades les circumstàncies, ras i rus, tot això és absolutament delirant, un surrealista disbarat, un tremend absurd, un hilarant i fastigós ridícul, un objecte de mofa internacional, un més, que ha derivat en la irònica, ben trobada i afortunada resposta de l’ambaixada russa.

Però fer el ridícul i fer-li fer al país del qual diuen ser els seus patriotes no és res nou, i seguirà sent així en el futur. És el que té voler construir una democràcia mantenint com a base les institucions franquistes anteriors, és el que té no haver-se enfrontat amb el passat de la dictadura, maquillar-la, tolerar-la i acceptar-la per por i/o per comoditat.

rasirus3El resultat el veiem, és evident encara que molts no ho vulguin veure, tenim un estat dins del mateix estat, un estat perillós que no ens deixa evolucionar a la democràcia, un estat oligarca que mana governi qui governi, un estat tirànic que va contra la llibertat dels seus ciutadans, un estat paral·lel en el qual manen corruptes i fanàtics armats fins a les celles amb pistoles, fusells i també togues.

Espanya crema i cremarà. L’extrema dreta està a peu de carrer, vol aprofitar la cojuntura, el desànim i la desesperació de molta gent que veu que ningú els fa ni cas mentre ells s’enfonsen. Volen exercir la seva força bruta com sempre han fet, incorporant abans a la seva causa milers i milers de ciutadans que fa un temps no els haurien mai fet cas, però que dia a dia s’ofusquen al no veure-li cap futur, ni tampoc cap present.

Amb ells el futur no és ni serà mai possible, per això ens trobaran de front per combatre la misèria de la seva sectària ideologia repressiva, i per lluitar per la llibertat.

Cuideu-vos molt!

 

Xavier Mas i Casanova

Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

 

ELS FRONTS DE LA PANDÈMIA

elsfronts1

Estem de ple a la temuda segona onada pandèmica.

El nombre d’infectats augmenta cada dia, la propagació del virus accelera de manera descontrolada, els hospitals s’omplen de gom a gom amb pacients de la Covid, les UCI s’apropen al màxim de les seves capacitats i la xifra de morts comença a perdre el sentit humà de la tragèdia per passar a tenir el sentit matemàtic de l’estadística, excepte pels qui ho han viscut en primera persona o han tingut un cas a casa.

La pandèmia sanitària no es pot separar d’altres aspectes que van més enllà de la nostra salut i que a hores d’ara ens preocupen igual o més. Sense salut, no hi ha res. Però sense economia, sense seguretat jurídica, sense autoestima social, tampoc hi ha salut.

La pandèmia no es pot tractar només de forma sanitària, hi ha altres fronts, són els fronts de la pandèmia, però sembla que els nostres polítics, tant els catalans com els de l’estat espanyol no s’assabenten o simplement, i de forma irresponsable, prefereixen mirar cap a un altre costat, prefereixen seguir fent polítiques de cara a la galeria, les polítiques de sempre, polítiques de discussió quan ara cal fer polítiques d’acció, cal fer polítiques valentes i de crisi, una crisi única i sense precedents, una crisi inimaginable tan sols fa uns mesos, una crisi que obliga a solucions no convencionals.

Cap política econòmica funcionarà per superar aquesta crisi econòmica. Cap política social funcionarà per superar aquesta crisi social. Cap política sanitària funcionarà per superar aquesta crisi sanitària. És una crisi global, no es pot combatre de forma parcial des d’una de les seves arestes, cal actuar de forma contundent, de forma ràpida i de forma eficient. Res funcionarà mentre no hi hagi solució al virus.

La gran majoria dels països europeus es preparen per adoptar paquets de mesures sanitàries contra la segona onada, són insuficients, no serveixen, ho vam fer a la primera onada i ara hi tornem a ser. El tancament de bars i restaurants, els cobrefocs i les draconianes mesures restrictives aplicades de forma individualitzada sempre són incoherents si es combinen amb altres accions com agafar un transport públic atapeït a les hores punta i que no reuneix les mínimes garanties de seguretat pels seus usuaris, o haver-te d’anar a un hospital on és impossible guardar les distàncies degut a la manca de recursos i a la mala gestió, per posar dos exemples. elsfronts2

Mirem la Xina, primer van tenir una prioritat, abordar el xoc i origen del problema. En contenir i controlar el focus del problema amb poc temps, i disposar d’un sistema econòmic industrialitzat, van poder utilitzar les eines polítiques, fiscals i monetàries per estimular el consum intern i la demanda agregada, cosa que van fer encertadament. Sé que la Xina no és cap exemple modèlic en moltes coses, però ells tenen un sistema, el coneixen i van actuar en consonància amb aquest.

Mentre, a l’estat espanyol, tot és un despropòsit, s’apliquen mesures sanitàries que no funcionen i cap mesura econòmica o social. Ningú ajuda als petits comerços i negocis familiars que estan obligats a tancar, milers d’empreses s’han convertit ja en cadàvers, mentre d’altres estan al límit amb els seus castigats balanços d’impossible recuperació. Les carències en els préstecs ICO arriben al seu venciment i pocs les poden començar a pagar. Els ERTEs s’han convertit en estructurals. I com a sublim “pitorreo cañí”, les mascaretes continuen amb l’IVA al 21%, i es parla d’augmentar impostos a la sanitat privada en un moment com aquest, on el traspàs de la sanitat privada a la pública seria letal, literalment parlant, ja que el sistema es col·lapsaria. A Espanya, on domina el sector serveis, cal aturar el cop, calen injeccions massives de liquiditat i despesa pública, i a poc a poc anar canviant el model. O això o tindrem una quantitat tan ingent de pobres que anirem a la ruïna tots plegats.

elsfronts3És el moment d’endeutar-se com a país. Sens dubte, estem i vénen moments durs, doblement durs, per un costat són els que són i per altre perquè estem en mans d’una colla d’ineptes. Catalunya és un país capdavanter en tecnologia, en intel·ligència artificial, hi ha nombrosos especialistes entre la nostra gent, coneixement que cal posar al servei del país de forma immediata, per conèixer com es comporta el virus i com es comporta la gent que el te. La intel·ligència artificial serà fonamental per la solució, nosaltres tenim la matèria primera, tenim el coneixement per aconseguir-ho, però molts d’aquests especialistes estan mal ubicats o malviuen en empreses on no s’aprofiten bé. Cal becar-los, aportar el capital necessari per organitzar-los, però no en un futur, cal fer-ho ara, cal fer-ho ja.

Estem dins d’un problema però també tenim una oportunitat. Una oportunitat, que probablement perdrem, que deixarem passar per l’existència dels nostres ineptes dirigents que lluny de preocupar-se per a tots només es preocupen per ells.

Però també sóc pessimista per nosaltres mateixos, per la nostra comoditat d’acceptar a aquests dirigents i de seguir en un món físic que ha canviat, sense entendre que darrere d’aquest món físic hi ha tot un nou món virtual per descobrir.

Cuideu-vos molt!

 

Xavier Mas i Casanova

Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

 

TANCAR BARRES, QUINA BARRA!

tancarbarres1

Si algú no és sospitós de menysprear la Covid, aquest sóc jo. Al mes de març i abril vaig escriure diversos articles favorables i demanant el confinament extrem, malgrat les conseqüències derivades. L’objectiu era clar llavors, confinar-nos per fer net davant una situació descontrolada i desconeguda, confinar-nos per sobreviure en un moment de desbordament on (recordeu) es feia selecció i es triava deixar morir a la gent gran, però confinar-nos també per sobreviure socialment i econòmicament.

Confinar-se va ser la solució en aquell moment, però no ho és ara. Menys un confinament sense cap ajuda institucional, un confinament que recau sota les espatlles úniques de treballadors d’empreses privades, sobre les pimes i sobre els autònoms. I encara menys un confinament i mesures restrictives d’arrels populistes que afecta de forma selectiva i arbitrària a determinats sectors, molts d’ells tocats de mort per aquesta crisi sanitària de la qual les autoritats, també les catalanes, en són responsables.

Per què tanquem bars i restaurants i no tanquem altres comerços? Per què tanquen centres d’estètica i no perruqueries? Per què permetem que els súpers estiguin de gom a gom? Per què volem limitar la mobilitat i deixem que en metro vagi la gent com a sardines? Per què prohibim les classes presencials a les Universitats i deixem als nostres infants anar al col·legi? Per què no hi ha facilitats a les empreses privades que són les que paguen impostos i sostenen el país i deixem que funcionaris no prestin adequadament els serveis a aquestes empreses, ja que molts d’ells fan un teletreball que no funciona? Per què tanquem els caps sanitaris excepte visites programades i després als pacients (la majoria iaios) que prenen el Sintron a l’Hospital del Mar de Barcelona estan tots apilats?

Teniu clar on són els focus de contagi? Heu fet suficients rastrejadors? Teniu dades d’on ve el perill en major mesura. No les teniu, oi? Perquè no les heu publicat.

Tot és un despropòsit, tot fa sensació de gran improvisació, sembla que els líders treballin per interessos personals i/o capritxos més que pels ciutadans. Líders espanyols, líders madrilenys però especialment els líders catalans, una colla d’ineptes que no van fer res per evitar la primera pandèmia, no van saber erradicar-la, ens van posar a tots en perill, no ens van defensar com és la seva obligació, no han fet els deures a l’estiu, només han fet populisme i ara ens trobem de ple amb l’aigua al coll i surfejant dins d’una segona onada pandèmica.tancarbarres2

Tancar barres, quina barra!. Quines penques. Excepte amb els negocis en els quals és impossible mantenir les mesures de la pandèmia, com poden ser locals d’oci nocturn, aquí no s’ha de tancar res, no podem tancar res, no ens ho podem permetre, som massa dèbils per fer-ho.

I menys s’ha d’obligar a tancar a un sector que no és culpable, on segurament hi ha uns quants que no han fet bé la seva feina, doncs és a aquests als qui heu de tancar el local per irresponsables i multar-los fortament. Però als que han limitat l’aforament, els que han pres totes i cadascuna de les mesures disposades, els que han extremat la higiene, els que han fet les coses com cal, i ho han fet bé perquè són petits negocis familiars en els quals els hi va la feina i la vida, aquests no són cap perill públic.

Qui ara els hi pagarà els lloguers o les hipoteques, els préstecs demanats per fer front a la crisi de la primera onada i els subministres com la llum? Vosaltres polítics? Que esteu per defensar però el que feu és perjudicar a famílies, treballadors, petits empresaris i autònoms. Vosaltres, que en gran part, no sabeu el que és treballar ni voleu fer-ho?

Tota precaució és bona, tota restricció prudent és adequada, tota proactivitat està bé, però ser reactiu castigant només a uns quants és una vergonya i una injustícia digne del que sempre hem criticat, l’arbitrarisme espanyol que tant ens repel·leix. Molt voler ser catalans i omplir-se la boca amb la independència per un país millor i són més espanyols que ningú, espanyols de fets, sou part d’allò del que precisament volem fugir els que creiem en una Catalunya millor, i com a espanyols de fets us he perdut tot el respecte i tota la confiança. Aneu a c......!

tancarbarres3És evident que la incertesa ha passat a formar part de la nostra vida, ara s’ha de combatre per minvar-la. Feu el que heu de fer, controleu i perseguiu els restaurant on els cambrers i cuiners van amb la mascareta sota el nas, controleu i perseguiu els que generen perill però deixeu viure a qui fa bé la feina.

Organitzeu les coses, o potser no, millor que no feu res perquè tot ho espatlleu. Ara bé, llavors per què paguem impostos? Per pagar-vos a vosaltres que ens ofegueu i aneu contra el nostre benestar? Per pagar uns serveis públics que molts no utilitzem perquè ni remotament funcionen com haurien de fer-ho?

M’oposo fermament i denuncio que el cost de la pandèmia el paguin només uns quants, acuso als que de forma activa o passiva hi participen o ho permeten. Vosaltres sou els culpables de la pandèmia, de les seves conseqüències i no els bars i restaurants.

 

No es tracta de tancar, sinó d'obrir amb la màxima seguretat.

Cuideu-vos molt!

 

Xavier Mas i Casanova

Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

 

JOCS DE NENS, JOCS D’ADULTS

jocsnens1

No es pot jugar als escacs com si es jugués a l’oca.

Hem volgut jugar a jocs de grans com a nens i no funciona. Hem buscat aconseguir la independència de Catalunya, el reconeixement identitari del poble català dins d’un nou i democràtic estat europeu, la llibertat de drets que ens aportarà la nostra nova República, i ho hem fet amb puresa d’ideals, de forma sana i neta, hem anat sempre de front amb les nostres reclamacions, amb la il·lusió que tenen els nens, amb alegria, amb somriures, acompanyats de iaies i nens, amb tota la família junta, de cara i a plena llum, reivindicant de forma pacífica, de forma lúdica. Hem vist que no n'hi ha prou.

No es pot jugar a jocs d’adults si ho fem com a nens. Hi ha jocs de nens, jocs d’adults.

Jugar al joc de la independència no és fer-ho a un petit joc de poca monta que tracta sobre la identitat, és jugar al complicat i interessat joc del poder. En aquest joc no és important només participar, el que és realment important és guanyar, només val aquesta opció. Els que guanyen viuen, els que perden desapareixen, amb més o menys patiment però sempre desapareixen.

jocsnens2Això no va només de fer manifestacions amb milions de persones vestits amb samarretes de colors llampants que criden llibertat, tampoc va de penjar símbols, estelades i llacets als balcons i les terrasses privades, ni de fer-ho a les institucions. Fer-ho només serveix perquè un turista europeu o de l’altre costat del món faci una estona de tertúlia de sobretaula amb els seus amics sobre el tema català, i moltes vegades ni tan sols això. No els hi és un problema per a ells, és simplement una anècdota o vivència.

La llibertat, els drets fonamentals, i els 16.000 milions d’euros dels catalans que marxen de casa nostra per a no tornar no importen a Europa i menys a la resta del món, la llibertat i els nostres drets només ens importen a nosaltres. Els volem? Doncs som nosaltres qui ho hem d’aconseguir, combatre-ho i defensar-ho. Ara bé, volem aconseguir-ho i no fer res, que ens vingui tot donat des de fora, anem apanyats! Espanya, és país frontera i ha sigut un gran negoci per la Unió Europea, és un gran mercat per a ells, un estat dòcil pels seus socis (amos) europeus, un estat de mediocres que es baixa els pantalons tot el sant dia davant els estats més poderosos, permetent-los guanyar fins ara una pila enorme de diners.

Dins del terreny de joc espanyol, Espanya juga sempre amb les cartes marcades, juga amb el seu manual d’instruccions, Constitució i altres Lleis que són interpretades de forma tramposa per un dels jugadors que també fa d’àrbitre, juga als escacs amb blanques contra blanques, i clar sempre guanyen les blanques. Espanya et fa jugar a l’oca sobre un tauler d’escacs, on les caselles blanques són el pou i les negres són la casella de la mort, aquella que et fa tornar a la casella d’inici, no serveix doncs de res el que treguis amb el dau, tot està arreglat.

jocsnens3Ara Espanya s’ha empetitit, Europa la comença a veure com un problema, amb Madrid com a cap principal d’aquest. La capital espanyola és considerada en aquests moments com una Txernòbil sanitària, base principal d’un problema social i econòmic a curt termini i de difícil o impossible solució. Catalunya no serà cap solució per Espanya però pot ser una part menys del problema.

Ara és el moment nois, però hem de deixar de jugar a l’oca i fer-ho als escacs, hem de jugar com a adults, no com a nens, hem d’establir aliances que potser no volem a curt termini però ens serviran a mitjà i a llarg termini, hem d’explicar on volem anar i fer-ho, hem de dir el que aportarem i aportar-ho, hem d’estar disposats a tot per aconseguir-ho. Si volem ser un país, un bonic país, un alegre país, un atractiu país i un país democràtic hem de recórrer primer el camí per arribar-hi i aquest no serà ni tan bonic, ni tan alegre ni tan atractiu però és l’únic.

Posicionem les torres, ataquem amb els cavalls, defensem amb els alfils les peces principals i movem els peons amb intel·ligència, tots junts i en el mateix sentit, deixem de tirar el dau si sabem que juguem als escacs, això no és l’oca.

Cuideu-vos molt!

 

Xavier Mas i Casanova

Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

 

AVORRITS PER CATALUNYA

avorrits1

President Puigdemont, ja sabem que està en marxa un cop d’estat, no cal que ens ho diguis, cal actuar.

Veient el discurs de comiat del President Torra, i amb tots els meus respectes, la sensació és d’avorriment, de més del mateix. Que aquestes eleccions seran plebiscitàries ja ho hem sentit en altres ocasions i eleccions, igual que hem sentit des de JxCat això de la confrontació amb l’estat però pacífica, això de preparar-nos per a una ruptura que després ningú impulsa, això d’anar a la via internacional per forçar un referèndum, una via internacional que sabem i hem vist que no porta a cap lloc. Senyors! El referèndum ja el vam fer i el vam guanyar, no cal repetir-lo, l’1-O és vàlid per tots els que hi vam participar arriscant el nostre físic, per tots menys pels polítics, sembla.

De la mateixa forma, hem sentit altres vegades els arguments d’ERC, aquells que volen obrir i perdre temps en una taula de diàleg que és inexistent, fictícia, aquells que parlen sempre d’eixamplar la base, i quan ja l’han eixamplat tornen a repetir el mateix i el mateix, una excusa de mediocres dirigents d’un partit històric al qual tenen segrestat en la seva essència. Els arguments de la CUP, la veritat, encara no sabem quins són, sabem que sempre van en contra de tot i mai a favor de res, sabem que toquen els nassos com ningú, però no sabem què volen o que són capaços de construir.

Els partits tradicionals catalanistes i independentistes, de boquilla però no de fets, tant individualment com col·lectivament ben bé podrien compondre una formació anomenada Avorrits per Catalunya. No dubto del patriotisme i independentisme de JxCat, ERC i CUP, però amb ells o almenys només amb ells, amb els mateixos que la “van cagar” el 2017, no aconseguirem mai l’objectiu, no serem mai lliures dels malvats tirans de les elits espanyoles i el seu exèrcit de prevaricadors jutges al seu servei. Els avorrits per Catalunya parlen i parlen, fan polsos a l’estat que no serveixen de res, i mentre passen els anys i tot està igual, ens maten d’avorriment amb la seva repetició dels escenaris, una vegada i una altre.

Ara és el moment, cal i és possible una revolució, cal tornar a recuperar la trempera popular de l’1-O, i vist la incapacitat dels polítics i els actuals partits independentistes per fer una força unitària com demana el clam popular al carrer, cal una força nova que la lideri.

Una força que s’enfronti amb l’estat però no amb paraules, amb fets. Que obertament digui que si guanya les eleccions declararà la independència al mateix dia, no posant dates llunyanes al calendari i donant temps a l’aparell de l’estat a reaccionar. Calen patriotes però també gent valenta, d’acció i intel·ligent. Cal creure fermament que Catalunya és la nostra Nació, independentment de la Catalunya que hem viscut dins d’Espanya.

avorrits2Ja sabem, ho hem vist, que els jutges espanyols, les forces d’ordre policials i el rei són una colla de fatxes fanàtics, sabem el que faran doncs. Encara no hem vist l’exèrcit, però també sabem com actuarà, no penseu que es quedarà de braços plegats en cas de conflicte. Si no va intervenir fa tres anys és perquè no va fer falta.

Si seguim amb el seu ecosistema, no podrem sobreviure. No podem seguir acceptant els dictats dels nostres enemics, no podem seguir acceptant que vagin a la presó o l’exili els nostres polítics escollits democràticament, no podem seguir acceptant que ens diguin qui pot ser i qui no pot ser candidat o President, no podem seguir rebent inhabilitacions arbitràries, no podem seguir enviant als Mossos contra la gent catalana que es manifesta i crida per la seva llibertat, no podem seguir acceptant que els Mossos depenguin dels fatxes jutges espanyols.

S’ha de tallar, s’ha d’actuar, s’ha de combatre, i el poble decidirà com es posiciona i quin preu està disposat a pagar per la seva llibertat.

Deixem de formar part dels Avorrits per Catalunya, passem a l’acció, i busquem el futur per gaudir-ne de Catalunya

Cuideu-vos molt!

 

Xavier Mas i Casanova

Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya