Detalls

Escrit per Xavier Mas i Casanova

Categoria: CATALUNYA

Publicat el 12 Juliol 2021

Vist: 1437

SALUT I ECONOMIA ÉS COSA DE TOTS

En pandèmia, els conceptes de salut i economia s’han volgut contraposar, fer-los antagònics. Per millorar la salut ens havíem de confinar de forma severa i l’economia de país s’enfonsava de manera inassumible, i al contrari, si volíem una recuperació econòmica ens havíem d’exposar i arriscar la nostra salut. No és veritat.

Salut i economia són magnituds que van de la mà, directament proporcionals, no al contrari, i menys en una situació extrema com és la pandèmia.

Salut i economia és cosa de tots. La salut individual és responsabilitat de cadascú de nosaltres, dels nostres hàbits i dels nostres comportaments, i aquests, davant d’una situació excepcional s’han d’adaptar. En pandèmia no hem i no podem socialitzar com ho fèiem abans. No cal abraçar-nos i petonejar-nos, les coses són diferents i, per tant, la nostra consciència ciutadana s’ha d’adaptar a la situació. Ja vindran temps millors.

L’economia no cal que pari, no ha de parar, no pot parar, podem fer quasi totes les coses que fèiem, però les hem de fer diferents. És clar que podem anar a dinar o sopar a un restaurant, però hem de revisar que tot el personal estigui perfectament equipat per a evitar al màxim la transmissió del virus, tothom amb mascareta i ben posada sobre el nas. I és clar que podem anar a comprar al súper, però exigint que la neteja de mans amb gel hidroalcohòlic i la mascareta sigui obligatòria per a tothom qui entra. Clar que podem pujar a un taxi, però no ho hem de fer si el taxista no portava la mascareta i se la posa en aquell moment, o no veiem l'ampolla d'hidroalcohol, o ja ha desmuntat el plafó d'aïllament. Denunciem i avergonyim a qui no ho respecti!, perquè ens posa en perill, a tu, a mi, a les nostres famílies i amics. Això no ens transforma en inquisidors, fiscalitzadors ni pseudo-jutges urbans, això ens fa ser millors com a ciutadans, ens preserva la nostra salut i la nostra economia, preserva la salut i l’economia dels altres també.

Ja sé que aquests comentaris no agradaran i no seran acceptats per a molts, són els que sempre es queixen, els que esperen que tot els hi vingui donat, els inconscients de mena, els còmodes, els que no saben ser pacients, els insolidaris de veritat, els que es deixen portar i no tenen criteri propi, en definitiva: els borregos. En són molts i són un dels principals motius pels quals estem on estem ara mateix, en una situació descontrolada quan tot semblava que amb l’arribada del bon temps i la vaccinació de la població de més edat, la incidència pandèmica aniria a la baixa de manera clara i rotunda.

Però no carreguem només el problema en la gent i en les actituds personals de molts, per inconscients i imprudents que siguin. La salut col·lectiva és responsabilitat de governs i institucions. La salut econòmica i financera col·lectiva també. L’estat i el sistema institucional estatal, territorial i local té l’obligació de proveir als ciutadans dels recursos necessaris i de la seguretat sanitària i econòmica suficient derivada de l’aplicació de mesures més eficients possibles.

No és ara el moment de parar-ho tot de nou, l’impacte econòmic, i de retruc, el de la salut emocional de la gent seria irreversible en molts anys. És el moment de fer els deures que no s’han fet fins ara, és el moment d’aprendre dels errors si no n’han après abans.

Partim de les realitats i els fets:

El virus no sabem exactament com actúa, no és una crítica a investigadors i epidemiòlegs, ho considero normal, fa massa poc, fa  un any i escaig que la Covid va entrar a les nostres vides per a canviar-les, esperem que no per sempre. Les conseqüències dels vaccins no les coneixem, no és per crear més incerteses sinó per expressar les coses com són, jo personalment estic a favor de vaccinar-nos per evitar la seguretat del que passa sinó ho fem. Un altre fet és que estem en un estat mentider i que és incapaç de finançar les pèrdues i els tancaments derivats de les restriccions, un model d’estat i de país amb dependència del lleure i del turisme. És un model econòmic horrorós, però no el podem canviar de la nit al dia com si fóssim la Ventafocs.

Tenim un govern central, i en aquest cas també autonòmic, que ha sigut erràtic en la gestió pandèmica. Governs que manen lluny de la recerca de solucions globals, que manen en funció de l’interès propi i en funció de les crítiques que reben o volen esquivar. Aquesta manera de manar els ha portat a dictar normatives autoritàries, iguals per a tots els territoris sense considerar les incidències particulars, disposicions sense transparència i que no s’expliquen, generant una manca greu de coneixement social de què ha passat, passa i passarà. Els seus discursos, mesures, estadístiques i missatges han estat absurds, contradictoris i amb una alta dosi de propaganda inacceptable per la gravetat límit de la situació.

Tenim uns governs que no fa el que han de fer i una gran part dels ciutadans que han deixat de raonar, que fan el que li manen i que han deixat d’interpretar la realitat i el moment, que quan surt pensa que tot està arreglat, que pot fer el que vol i aquí hi ha el problema que ens ha portat a la cinquena onada, amb l’agreujant de la ineptitud i negligència dels governats a saber i voler reaccionar.

La pandèmia hi és i hi serà. Perquè ens afecti el menys possible en el fons, hem de moderar i si cal radicalitzar les formes.

Recuperem la mascareta i la distància de seguretat a entorns tancats i a l’aire lliure, diguin el que us diguin. Només heu de veure quants refredats heu agafat aquest any per comprovar si és efectiva, malgrat la incomoditat i la calor que ens dóna.

Exigim als nostres governats que ens informin del que és i no del que ells volen que sabem, que facilitin que arribi al gran públic les recomanacions d’experts, que no ens enganyin, que posin a disposició de farmàcies els tests d’antígens, que no deixin malbaratar als calaixos més vaccins i que sobretot els joves també siguin vaccinats amb la celeritat més gran possible.

El triangle test-rastrejament-aïllament de possible positius, ha estat la clau de l’èxit a la majoria de països asiàtics orientals on s’ha combatut amb més eficàcia el virus. Els tests s’han de practicar a tothom i arreu de manera massiva, el rastrejament no es pot posar en mans d’amics i coneguts que serveixen per omplir les butxaques d’aquests, però que no tenen prou consciència ni l’alt grau professional que requereix la importància de la situació. L’Aïllament ha de controlar-se exhaustivament per preservar la llibertat dels altres.

No ens podem permetre nous confinaments, no calen, però certs esforços hem de fer. Aquí estem en una de grossa i com a tal hem d’actuar i seguir-ho fent. Pel bé de la nostra salut i de la nostra economia.

Feu bondat i cuideu-vos molt! 

Xavier Mas i Casanova

Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

Detalls

Escrit per Xavier Mas i Casanova

Categoria: CATALUNYA

Publicat el 04 Juliol 2021

Vist: 2193

IN, INDÀ, INDEPENDENCIÀ

Res a dialogar. Res a parlar. Res a esperar. Res a negociar més enllà de negociar els termes de la nostra llibertat.

Prou monarquia. Prou de jutges polítics que no tenen res de jutges sinó que són militants d’òrgans institucionals espanyols farcits de feixistes. Prou de forces ocupació. Prou repressió. Prou corrupció estatal. Prou Espanya.

Què hem de pactar? Parlar de rodalies però no poder parlar d’autodeterminació? Hem de deixar-nos prendre el pèl? Referèndum? Ja l’hem fet i l’hem guanyat. Pactes que després els tribunals de la ultradreta es carregaran?

Hem de seguir escoltant com polítics del PP i Vox pretenen decidir el nostre futur? Seran una força important a Espanya, tindran a la majoria de jutges, al monarca, a l’exèrcit i a les forces d’ocupació al seu servei, però a Catalunya són només el 10%.

Hem d’escoltar com el “perdonavides” de Pedro Sánchez es dediqui a donar-nos lliçons fàcils al congrés del PSOE parlant d’empatia amb els catalans i dir-nos que això de la independència és cosa del passat? Creu realment que el seu missatge ens arribarà i ens conformarem? El que digui serà important pel PSOE, però a Catalunya són només el 24%.

Som catalans, som majoria, som unilaterals, som u-octubristes, no acceptem amos, IN, INDÀ, INDEPENDENCIÀ. Fem realitat el crit que ressonava als carrers quan ens podíem manifestar, un crit que està més viu que mai. Ni les agressions, ni la repressió, ni la Covid poden aturar-ho. Tampoc ho podran fer els partits polítics, ja siguin estatals, ja siguin catalans en cas que dubtin o vulguin seguir aferrats a la poltrona.

Catalunya està desconnectada d’Espanya, però Espanya també està desconnectada de Catalunya, emocionalment parlant. Els mitjans de comunicació s’hi han ocupat, propagant una realitat inexistent de forma maliciosa. L’única connexió Espanya-Catalunya en l’àmbit econòmic és unidireccional, en forma de calers que van de Catalunya a Espanya i mai tornen, calers que marxen sense consentiment, i per tant, sí, són robats. Espanya és morta a Catalunya perquè és morta en el sentiment de la majoria dels catalans, encara que alguns partits pensin que la negociació és possible, els catalans sabem que no ho és.

Ara, Espanya també s’està desconnectant d’Europa, els seus mitjans de comunicació, reben les derrotes que vénen d’Europa com ofenses a la pàtria. El procés d’independència català ha posat al descobert el que amagava la taula llitera sota de les seves faldilles, les 4 potes que la sustenten, que són la monarquia, els alts tribunals espanyols, les forces armades d’ocupació i els mitjans servils de comunicació nacionals, així com el braser que hi ha sota, el poder de la majoria de les empreses de l’Ibex-35 que hi dóna calor i que alimenta les deficiències democràtiques, el franquisme psicològic i les incongruències polítiques que pateix l’estat menys democràtic de la Unió Europea.

Europa va mirar a un altre costat, va donar l’esquena a quasi 8 milions d’europeus, volia donar temps a Espanya a reprendre el camí dels drets i la democràcia, a la senda de la “admirada” transició del 78. Això va ser un error per part d’Europa, la transició no va tenir res de modèlica, a Europa potser ho desconeixen, però a Catalunya ho sabem. No hi ha res de democràcia en implantar un rei imposat per un dictador. No hi ha res de democràcia en mantenir els hereus dels jutges franquistes als nous tribunals que havien de ser democràtics i imparcials. No hi ha res de democràcia en mantenir la supremacia d’una llengua estrangera, com és la castellana, enfront de menysprear l’autòctona catalana. No hi ha res de democràcia en no poder recuperar la memòria històrica robada al que anomenen guerra civil, però que realment va ser un alçament feixista militar.

Mentre Europa mirava a un altre costat, potser de bona fe, però ho dubto, més aviat com a resultat de la corrupció dels dirigents europeus de l’època comprats pels diners de l’estat espanyol robats als catalans; a Espanya, els poders fàctics de les 4 potes amagades durant anys sota de la taula llitera es van encoratjar, van entendre que com Europa no els volia mirar en aquell moment, tampoc ho faria en el futur, van veure una oportunitat per sortir de cop a la superfície i fer-ho de forma impune, fent visible per a tothom el que havia estat amagat tant de temps, i al seu crit de guerra “a por ellos” han fet caure el prestigi internacional espanyol adquirit abans de les crisis econòmiques, se’ls a girat la truita.

El resultat ha sigut 4 eleccions en 4 anys, un estat arruïnat, en fallida amb deute desbordat i en constant creixement, jutges polititzats i corruptes espanyols que qüestionen als prestigiosos jutges europeus, el rei espanyol exiliat amb una fortuna amagada a Suïssa, jutges que creuen que són experts en tot i que es creuen els amos del “cortijo”. Un desastre de país amb un estat dins de l’estat que governa de facto, i moltes vegades en contra del mateix govern oficial de l’estat. Europa ha mirat massa temps a un altre costat, i lluny de solucionar-se el problema, aquest ha empitjorat, no pot dissimular més.

Espanya desconnectada de Catalunya, Espanya desconnectada d’Europa. Espanya desconnectada del món, no té model, no té futur, només li queda un grup d’hiperventilats patriotes de pacotilla que fan molt soroll, uns quants mediocres engominats amb la rojigualda al rellotge que són incapaços de passar pàgina al futur, i molts que viuen de subsidis, de falses promeses, del braser sota la taula llitera que dóna calor de manera fictícia a un imperi decrèpit que ja no existeix.

Espanyols! Els radiadors fa anys es van inventar i funcionen arreu.

IN, INDÀ, INDEPENDENCIÀ. És el moment d’avançar, no de parlar i perdre el temps amb qui retrocedeix. Agafem el que és nostre.

Feu bondat i cuideu-vos molt! 

Xavier Mas i Casanova

Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

Detalls

Escrit per Xavier Mas i Casanova

Categoria: CATALUNYA

Publicat el 27 Juny 2021

Vist: 1305

QUI ÉS OTELLO? QUI ÉS IAGO?

Quants i quants bons records de la meva infantesa tinc d’escoltar òpera els diumenges al matí, el meu pare era un gran aficionat, en aquell temps només hi havia un equip de música a casa, no hi havia spotify, tampoc cascos, així que el que escoltava un ho escoltàvem tots. Escoltar Otello era recurrent. Otello és la penúltima òpera de Verdi, una peça dramàtica basada en l’obra clàssica de Shakespeare “Otelo, el moro de Venècia”.

El general de la flota veneciana, Otello, torna a Xipre com a heroi triomfador, després de guanyar la batalla als turcs. El poderós i valent general no és el que sembla, amaga una personalitat feble, és una persona gelosa, insegura i molt fàcil de manipular. Aquestes característiques són aprofitades pel seu lloctinent Iago, un dels meus personatges favorits a l’univers de Verdi, una persona de total confiança d’Otello, però que realment odia al general, un home que és tot maldat, astúcia i intel·ligència.

Les manipulacions i mentides que Iago injecta a Otello el fan embogir de gelosia, convencent-lo que la seva estimada esposa Desdèmona li és infidel amb Cassio. Otello, corcat pel que considera la traïció de qui més estima, estrangula fredament la seva esposa. Després, quan és conscient del que ha passat i s’adona que ha sigut víctima de l’engany de Iago, el seu món s’ensorra i es suïcida apunyalant-se amb la seva pròpia daga.

Qui és Otello? Qui és Iago?

Quin paper tenen en aquesta òpera el presidente del Gobierno de España i el president de la Generalitat de Catalunya. Quin paper té Pedro Sánchez, i Carles Puigdemont, i Pere Aragonès? Qui serà assassinat com Desdèmona, sempre metafòricament parlant? Qui es suïcidarà com el general Otello? Qui, com Iago, podrà desenvolupar el seu astut pla que permeti portar a terme els seus objectius?

Ens trobem en un marc en el qual Espanya està molt i molt desprestigiada, fins i tot, el Marroc s’encoratja i s’atreveix amb ella. Ja són molts el cercles en què se la comença a comparar amb Turquia. També són molts, els que des de fora pensen que Espanya només els hi ha venut fum, així han venut que el sistema sanitari era l’enveja del món, i a l’hora de la veritat, els morts de Covid s’han disparat. Han venut ser una democràcia plena amb separació de poders, però amb la internacionalització del cas català, tothom ha vist que els tribunals espanyols no han passat pàgina del seu passat franquista, que són un reducte reaccionari de la persecució d’idees i del càstig de les ideologies personals, cosa que els hi està suposant i més els hi suposarà, un seguit de garrotades judicials procedents d’Europa. Han venut ser un exemple de canvi de model econòmic cap a un sistema de recuperació i sostenibilitat, i el deute públic que ha sortit a la llum és inadmissible i inassumible. La degradació de l’estat espanyol és un fet i no hi ha marxa enrere, seguirà fins a podrir-se.

Davant d’aquest escenari, tot són corredisses al Gobierno de España per activar tota mena de pactes i el que convingui, ja sigui en forma de taules de diàleg o d’indults. Ara juguen a ser Iago, però sembla que són un Iago de pa sucat amb oli, un Iago de pacotilla. No els hi manca la maldat i la manca d’escrúpols, però al meu entendre el que no tenen és ni astúcia ni intel·ligència. Iago és un observador, un gran manipulador. Ells no són intel·ligents, no ho van ser quan van enviar les forces armades d’ocupació per atonyinar a la gent del carrer per impedir el dret a vot. No són astuts, no ho van ser quan ens acusen als catalans de forma generalitzada de separatistes insolidaris, de garrepes i de supremacistes. No són llestos, no ho són quan pensen que som tontets, que tragarem amb un indult que són insults per la seva condició de ser revocables, parcials, condicionals, reversibles i amenaçadors. Estan capacitats per ser el Iago de l’òpera? Més aviat sembla que tenen reservat el paper d’Otello, que acabaran suïcidant-se com ell.

Ara bé, i quin paper juguem els catalans. El de Desdèmona que és injustament assassinada? O serem Iago? Desdèmona també anava amb el lliri a la mà i mireu com va acabar. Està bé no haver apostat per la violència, afortunadament, però una cosa és això i un altre és ser un babau. Otello no serà prou llest, però és fort i va armat, és el governador de Xipre, té les institucions del territori del seu costat. No l’hem de menysprear en cap moment, hem de ser astuts i intel·ligents, segurament també malvats, traïdors i mentiders si cal, tot en benefici del nostre objectiu.

Ara estem al quart acte de l’òpera, ens acostem al final de l’obra i hem de decidir: qui és qui? L’escenari ja l’hem posat nosaltres, majoria independentista al Parlament, govern independentista català, desbordament democràtic amb majoria d’independentistes al carrer, les noves generacions que creuen amb la victòria, tot a punt, no perdeu aquesta oportunitat, sigueu en Iago.

Feu bondat i cuideu-vos molt! 

Xavier Mas i Casanova

Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

Detalls

Escrit per Xavier Mas i Casanova

Categoria: CATALUNYA

Publicat el 13 Juny 2021

Vist: 1348

BULLYING A LES AULES

No és pot acceptar ni tolerar el bullying escolar i n’hi ha.

No es pot acceptar ni tolerar el patiment de cap dels nostres nanos a les escoles i fora d’elles. La responsabilitat dins de les escoles i col·legis, únicament i exclusivament, és dels professors i de la directiva escolar, si permeten que existeixi aquest patiment. Si ho saben i callen, si no fan res de forma contundent per a solucionar-ho d’arrel, en són culpables, igual o més que els mateixos assetjadors.

Professors i escoles existeixen perquè els alumnes tenen el dret a la formació, una formació que els hi ha de fer assolir el coneixement acadèmic necessari per l’adquisició d’habilitats intel·lectuals, tècniques de treball i hàbits social que els hi permetin un desenvolupament integral dins dels principis ètics, morals i socials acceptats a la nostra societat.

Perquè un alumne pugui formar-se ha de sentir-se i estar segur, físicament i emocionalment, ha de viure i conviure amb tota dignitat, ha de ser respectat tal i com és. Cap color de pell, cap aspecte físic, cap aspecte religiós, cap aspecte intel·lectual, cap característica de cap tipus, pot afectar negativament al seu context escolar. Prou de profes que es mofen i humilien els alumnes en públic i a la classe, prou de profes que passen de tot, prou d’escoles i directors que tapen les coses, les silencien per preservar el seu “bon nom”. Prou! El bullying a les aules s’ha d’acabar. El ciberbullyng, un tipus de bullying més greu que no només afecta al temps escolar sinó que suposa l’agressió les 24 hores diaries, els 7 dies de la setmana, s’ha d’acabar.

Sabem que infants i joves poden ser molt cruels, molts vénen de situacions familiars i personals complicades, però a qui hem de protegir als assetjadors o a les víctimes? Ho tinc clar, la protecció de professors, escoles i sistema educatiu ha de ser a les víctimes, als més vulnerables, als indefensos. Tolerància zero amb assetjadors i còmplices d’assetjament, sigui qui sigui. Prou de fer patir, prou d’insults, prou de pintades al pupitre, prou de clatellades al passadís, prou d’amenaces i intimidacions, prou d’exclusió social.

I si els alumnes conflictius i assetjadors són a la vegada víctimes? També ho tinc clar, és un tema que s’haurà de tractar i intentar solucionar, però després. A l’escola on es produeix el bullying o el ciberbullying s’ha de protegir només a la víctima de l’assetjament, no l’assetjador. A més, s’ha de fer ràpidament, amb pressa, no hi ha temps per deixar seguir patint qui no ho mereix. Fomentem que parlin les víctimes, que parlin els pares de  nens i nenes que el pateixen, fomentem la conscienciació perquè els espectadors passius no siguin tolerants. Fem que els alumnes parlin i siguin escoltats, s’ha d’actuar contra els assetjadors.

Conec, i crec que tots coneixem, casos de pares que han exposat el problema a l’escola i se’ls han tret de sobre, argumentant que no poden actuar marginant a cap alumne, és a dir, per no marginar a l’assetjador, marginen a la víctima. En molts d’ells l’alumne assetjat ha hagut de canviar d’escola mentre l’assetjador o assetjadora continuava impune fent el mal. El més greu de tot és que no es tracta d’un cas aïllat, n'hi ha cents de casos i sempre, fins on jo sé, amb la callada per resposta.

Els nostres nanos passen, en el meu cas han passat perquè són ja adults, moltes hores, moltes setmanes, molts anys als centres educatius, en mans dels dirigents d’aquests centres i dels professors. Aquests són persones també, uns estan a l’altura i altres no ho estan, però no ens podem permetre a aquests darrers. L’errada humana és acceptable, no detectar-ho també, però el menfotisme, el mirar cap a un altre costat, el amagar el cap sota l’ala i l’abús de poder no ho és, té conseqüències. Aquesta setmana ha sigut un suïcidi, en molts altres casos són conseqüències que no surten a titulars de la premsa, com el fracàs escolar individual i altres danys i seqüeles psíquiques als estudiants difícils de reparar o irreparables.

La formació de les persones, requereix de professors i col·lectius molt professionals, molt vocacionals i amb molta capacitat. La formació és un tema cabdal per a una societat que vol ser "societat desenvolupada", no ens podem permetre mediocres, i menys mala gent com a formadors. Segurament molts professors diran que tenen les mans lligades, que el sistema educatiu no els deixa actuar, que és molt lent, i teniu raó sens dubte, però és el moment de plantar-vos! Exigiu formació per la detecció i la prevenció del bullying i el ciberbullying. Si no podeu fer la vostra feina, pareu fins que la podeu fer i fer-la bé, la vostra tasca és molt important.

Lluitem i fem que cap nena o nen més hagi de patir. 

Feu bondat i cuideu-vos molt! 

Xavier Mas i Casanova

Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya