LLIBERTAT, NI AMNISTIA NI ESTATUT D’AUTONOMIA

LLIBERTAT, NI AMNISTIA NI ESTATUT D’AUTONOMIA 1- Economiacat.cat

Vam triar el camí de la independència per fer un nou i millor país, el nostre, no perquè ara hàgim de demanar perdó.

Busquem la llibertat, però no qualsevol llibertat, no una llibertat fictícia i condicionada a l’alliberació d’uns hostatges presos a canvi de què tots ens quedem a una gran presó com és l’estat espanyol. No volem una llibertat inexistent emmascarada dins d’un marc estatutari que ens limita com a poble.

Llibertat, Llibertat i Llibertat, ni amnistia ni Estatut d’Autonomia.

Etimològicament, la paraula amnistia ve del grec amnestia, equivalent a oblit i perdó. S’aplica excepcionalment quan hi ha un delicte i actua anul·lant el delicte. És una forma magnànima d’exercir el poder, de mostrar flexibilitat i generositat vers els delinqüents amb la idea que no ho tornin a fer més.

A Catalunya, la cosa va de presos, exiliats i represaliats, però no va de presos que són delinqüents. A ells els jutjaran i els condemnaran per no haver fet res, per ser demòcrates, no existeix delicte per convocar i desconvocar una manifestació com van fer els Jordis, això és democràcia; no existeix delicte per permetre un debat a seu parlamentària com va fer la Carme Forcadell, debatre en seu parlamentària és democràcia; no existeix delicte per impulsar i facilitar el vot pel dret a l’autodeterminació mitjançant les urnes, això és democràcia.

Exercir la democràcia no pot ser mai un delicte, el delicte és impedir-la, el delicte és la violència i brutalitat policial dels que van colpejar amb acarnissament a la gent del carrer incloent-hi les iaies, el delicte és l’abús de poder de fiscals i de jutges prevaricadors que inventen un relat inexistent per justificar una cruel sentència, el delicte són les amenaces continuades dels governs xucladors i repressors, el delicte són les calúmnies malintencionades de l’aparell de propaganda mediàtica de la caverna.

No sóc insensible i vull l’alliberament dels presos polítics innocents, però vull el seu alliberament per la via de l’absolució incondicional i total, no per la via de cap pacte. Demanar, voler i acceptar l’amnistia significa deslegitimar a la resta d’exiliats i represaliats, significa sotmetre’ns a la força dels autoritaris, significa fer el joc als tirans, normalitzar-los, aplanar-los el camí i posar-los una bonica catifa vermella perquè ens segueixin trepitjant amb tota mena de malifetes i abusos.

Al contrari, hem de seguir demanant l’anul·lació i derogació de la Llei d’amnistia espanyola del 77 i la seva mala aplicació a l’estat espanyol. Les Lleis d’amnistia no es poden aplicar indiscriminadament, estan expressament prohibides quan hi ha delictes contra drets fonamentals, delictes de crims contra la humanitat, genocidis i desaparicions forçades. A Espanya, aquesta Llei d’Amnistia es va aplicar les víctimes polítiques però també als dirigents repressors, a psicòpates assassins i a torturadors durant la guerra civil i la dictadura, impedint jutjar-los. Organitzacions com Human Right Watch, Amnistia International i la ONU han demanat en diferents vegades al Gobierno de España la seva derogació. LLIBERTAT, NI AMNISTIA NI ESTATUT D’AUTONOMIA 2- Economiacat.cat

Espanya no vol passar pàgina del seu fosc passat, no vol jutjar els crims del franquisme, no vol criminalitzar el judici a milers d’afusellats com Companys, no vol acusar els que assassinaven per les cunetes, no vol avançar del blanc i negra al color, Espanya no té futur. Prefereix tapar els greus delictes de la dictadura sota una Llei mal entesa, una Llei mal aplicada, com tot el que es fa a Espanya, sempre a conveniència dels poderosos, dels culpables, aprofitant-se de les víctimes. Us imagineu per uns moments que els nazis al final de la Guerra haguessin impulsat una Llei d’Amnistia i amb aquesta Llei haguessin amnistiat als pobres innocents dels seus camps de concentració, però també als assassins de la SS, de la Gestapo i els dirigents nazis. Els culpables eren els nazis, no els jueus, no eren els gitanos, no eren els opositors al règim ni els altres col·lectius que van ser atacats. Cap amnistia ni indult per a ells, cap perdó pels dictadors.

Si volem ser un estat en plenitud no podem acceptar xantatges d’aquest tipus, no podem acceptar un intercanvi perdedor, no podem acceptar la llibertat d’uns quants a canvi de la llibertat de tots com a poble. Ho sento però no ho podem fer.

No negociem amb segrestadors, l’amnistia vindrà per la declaració d’independència del nostre país.

Endavant les atxes.

 

Xavier Mas i Casanova

Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

SÓC EL PRES NÚMERO 8

socelpresnumero8 1

Em presento, jo sóc el pres número 8, cadascú de nosaltres ho som.

Tots els catalans som el pres número 8. Estem presoners a la nostra terra, on vivim sense llibertat, on no tenim drets, on estem constantment amenaçats, indefensos, on ens volen esborrar del mapa, silenciar-nos per la Història, aniquilar com a poble per deixar-nos simplement com a unitat productiva, com a centre de beneficis, com a mà d’obra al servei del règim autoritari i dictatorial que ells volen vestir com una democràcia que no existeix.

Incredulitat, indignació, ràbia, enuig, ira, impotència, cabreig és el que sentim després de la detenció per la Guardia Civil dels set CDRs i el seu posterior interrogatori i empresonament incondicional sense fiança per part del jutge. Sabem el que volen aquesta gent que vénen de matinada, sabem que el que volen és atemorir als catalans per desinflar les mobilitzacions i evitar el nivell de reaccions que es preveuen a tot arreu del país com a conseqüència de la publicació i anunci de la venjativa sentència als presos polítics catalans del Procés, una sentència que tots sabem que fa dos anys que està dictada, redactada i signada.

Estem a casa nostra però juguem en camp contrari. Ells fan les alineacions, trien el camp i l’hora en què es juga el partit, ells imposen qui ho transmet, ells fan el reglament i posen l’àrbitre, totes les faltes són en contra nostra, tots els penals a favor seu.socelpresnumero8 2

El règim està convençut que ja té controlats als dirigents catalans, de fet cada dia ens demostren que és així al Parlament amb la seva incompetència per fer coses plegats. Ara toca anar per la gent i com a primer pas l’atac als CDRs, a l’activisme independentista. Ells no s’aturaran, la repressió no acaba aquí, tots som susceptibles de ser despertats de sobte, a les 4:00 del matí, per un impacte directe al nostre miocardi provocat per l’estrepitós soroll de l’ariet de ferro colpejant la nostra porta i posterior caiguda d’aquesta, donant pas a una invasió injustificada i brutal de les forces d’ocupació a la nostra propietat privada, a la nostra intimitat.

Us imagineu per un moment, el que han viscut al domicili dels set nois quan han vist entrar per la porta aquells energúmens encegats per l’odi, aquells ignorants uni-neuronals carregats de ràbia, de porres i de bales? Doncs els que han tirat ahir la porta del veí i envaït la seva llar, demà poden tirar la teva i la meva.

socelpresnumero8 1bAquí i avui, tots podem anar a la presó. Jo, pels meus escrits. Tu, pels teus actes, també pels teus pensaments, pels teus comentaris, per la teva mirada en un lloc inoportú, per qualsevol cosa o fins i tot per res, doncs s’ho inventaran, perquè no cal fer res dolent a Catalunya perquè els dolents d'Espanya et diguin que ets tu el dolent, no cal ser violent a Catalunya perquè els violents et diguin que ets violent, no cal atemptar contra ningú a Catalunya perquè els terroristes et diguin que ets un terrorista, només cal ser un demòcrata català perquè els no demòcrates et diguin que ets un no demòcrata, no cal ser un fanàtic a Catalunya perquè els fanàtics t’acusin de ser-ho, no cal ser supremacista a Catalunya perquè els supremacistes a España et diguin que el supremacista ets tu. , demà pots ser tu el pres número 8.

Sóc el pres número 8, visc en un estat autoritari que em té presoner, que em priva de llibertat. Però també sóc CDR, lluito i lluitaré, no pararé mai de fer-ho. Em podeu expropiar, interrogar, atemorir i empresonar però no em podreu treure mai l’essència del meu ésser i seguiré lluitant sempre per la meva llibertat i la dels meus.


Sóc el pres número 8, aviat ho deixaré de ser.

 

Xavier Mas i Casanova

Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

ELLS HO TORNARAN A FER

EllsHoTornaranAFer1

Nosaltres, ho tornarem a fer. Ells ho tornaran a fer, també.

Tots tenim clar que quan surti la sentència del procés, els demòcrates catalans rebrotarem, i així serà, ens indignarem, ens manifestarem, ens expressarem amb tota la força i aturarem el país. "Ho tornarem a fer", el lema d’Òmnium que hem interioritzat ens torna a omplir d’èpica i força per afrontar les dures jornades que vindran.

I què faran ells? S’ho miraran de lluny? Voldran dialogar aquest cop a l’haver un govern socialista al poder? Es quedaran aturats, impàvids? Reaccionaran de forma passiva? Deixaran que el poble sobirà s’expressi lliurement i procedeixi democràticament?

Ells ho tornaran a fer. Faran el mateix que van fer.

Inventaran un escenari inexistent, un fals relat. Amb l’excusa de què el moviment independentista és violent, una excusa que només està al seu cap, a la seva policia, als seus diaris i als seus tribunals, però que els serveix per justificar accions repressives contra les institucions catalanes i el poble. Ja ho hem vist fa dos anys, ells sempre van ser els violents, ells ens van estomacar a cops de porra, ells ens han empresonat els polítics, i ells ens han aplicat il·legalment l’article 155. Tots a Catalunya sabem que les acusacions de terrorisme i rebel·lió als membres del CDR detinguts són una mentida més fabricada per l’estat, forma part de l’imaginari que justifica el desplegament de les seves forces de repressió i ocupació, del desplegament de la dictadura espanyola de cara als seus “babaus” ciutadans. Terrorista era l’imam de Ripoll, aquell que era confident de la policia espanyola i a qui no volen investigar, terrorista no és cap dels detinguts.EllsHoTornaranAFer2

Voldran atemorir-nos. Som humans i tenim dret a tenir por, sobretot quan veiem que l’estat actua impunement contra les institucions locals i de país. Si poden atacar al President de la Generalitat tantes vegades com vulguin, si poden dissoldre quan els hi ve de gust el Parlament de Catalunya democràticament escollit per milions de persones, què poden fer amb mi? De moment, estem veient com nou famílies innocents han començat a viure un infern aleatori, un calvari arbitrari que només es justifica perquè el seu cas serveixi d’exemple i escarment a tots els que volem la independència i estem disposats a fer coses. Però no oblidem que si ens volen fer por és perquè ells són qui realment ens tenen por a nosaltres, saben que la força de la raó és nostra i per això volen imposar-nos la raó de la força. Nosaltres tenim la il·lusió individual i col·lectiva, i que tenen ells? Només violència institucional.

Utilitzaran botiflers i venuts, que n’hi ha molts. La ignorància no eximeix de tenir culpa però tota dignitat i els valors humans es perden quan algú sap el que succeeix i menteix de forma voluntària. Totes les repressions ho fan, és de manual. En els camps de treball i d’extermini dels nazis eren els jueus atemorits, els jueus dòcils, els que feien de vigilants interns del camp, els que controlaven als altres jueus empresonats i represaliats des de dins del mateix barracó. Eren la pitjor de les escòries, éssers que havien perdut tota dignitat, que havien perdut la consideració humana a causa de la seva baixesa moral. “Detencions preventives” ha dit la delegada del govern espanyol...quin fàstic fa, quin fàstic fan tots plegats.

EllsHoTornaranAFer3A por ellos”. Tornen a crear una situació de confrontació d’espanyols i fatxes contra catalans demòcrates, on tot s’hi val, sempre que serveixi per preservar i garantir “la sagrada unidad de España”. Hem d’estar preparats, vénen temps ens què haurem de suportar novament insults, judicis de valor, greuges continuats, campanyes catalanofòbiques de tota mena, amenaces econòmiques, agressions verbals i físiques com a poble, potser també ens tocarà alguna d’individual. Però estarem preparats, més preparats aquesta vegada que fa dos anys, tenim experiència, ara sabem fins on estan disposats a arribar, sabem de la seva maldat, sabem del que som capaços i sabem que per resistir, haurem de defensar-nos.

ESPANYA ENS HA PERDUT PER SEMPRE.
No vull ni volem estar en un estat que inventa les coses perquè el mínim que exigeixo és que no em menteixi. No vull ni volem estar en un estat que em vol atemorir perquè el mínim que exigeixo és que no m’agredeixi, que em deixi en pau. No vull ni volem estar en un estat que busca a essers miserables per anar contra nosaltres perquè el mínim que exigeixo és que respecti els dignes i menyspreï als miserables. No vull ni volem estar en un estat que dóna ordre d’anar “a por ellos”.

No sé el temps que ens hi estarem ni el que haurem de suportar aquest estat que ens espolia i ens reprimeix, però sé que aconseguirem la Independència perquè no volem formar part ni saber res d’aquesta gentussa repressora, covarda i gandula. Som una colònia, però sé que ho deixarem de ser.

El feixisme espanyol, ja sigui pepero, c’sero, voxero o psoero, finalitzarà el dia que alçats en post de la llibertat, decidim posar-hi fi. No els oblidarem ni els perdonarem. Els feixistes no hi caben com a socis, ni amics de la societat democràtica que construirem.

Ells ho tornaran a fer, nosaltres ho tornarem a fer, i vencerem.
Veni, vidi, vici.

 

Xavier Mas i Casanova

Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

ATURADA SÍ, ATURADA NO

aturada si 1

Catalunya i Espanya són dos conceptes de vida, dues formes de fer, dues formes d’actuar, dues formes de treballar, dues formes de fer política, dues formes de dignitat, dues formes de patir, dues formes de percebre l’economia, dues formes de plantejar el futur, fins i tot, dues formes d’entendre el significat de la paraula diàleg.

El diccionari de la "RAE de la Lengua" parla de "Diálogo" com a: “Plática entre dos o más personas, que alternativamente manifiestan sus ideas o afectos. Discusión o trato en busca de avenencia”, fins aquí tots d’acord, però, mentre Catalunya s’entén que s’ha de poder dialogar de tot, a Espanya pensen que només es pot dialogar del que interessa, del que no interessa les coses no es dialoguen, conclusió: si no volen dialogar, s’imposen.

La paraula "Diàleg" en el sentit català és una paraula universal que defineix la mateixa essència de la convivència i la llibertat en l’ésser humà. Som diferents, física, mentalment i culturalment, hi ha una gran diversitat d’opinions, però si volem viure junts i en pau, hem de dialogar de tot el que volem i ens preocupa. La paraula diàleg en sentit espanyol, i que tant utilitza el seu President Pedro Sánchez, és una paraula buida, coercitiva, limitadora, ja que podem parlar de tot el que a ells els interessa però només en el sentit que els interessa. Parlar en aquestes condicions és no parlar. Podem dir, doncs, que dialogar en el sentit català és utilitzar un mot obert, mentre que fer-ho en el sentit hispànic és fer-ho de forma tancada (cerril).

Quan una parella no dialoga d’un tema potser perquè no els interessi aquest o perquè una de les parts entén que per conviure s’han de fer certes concessions que s’accepten en benefici de la convivència en general. Ara bé, aquestes concessions no són acatament de per vida, poden i han de ser revisables quan la persona que ha fet la concessió pensa que ja hi ha prou. Donada aquesta situació s’ha de poder parlar i buscar solucions per seguir convivint si és el que es vol. Igual que passa amb la parella, ha de ser en l’àmbit veïnal, poble, ciutat i país.
Catalunya vol un altre tipus de convivència amb el seu estat:

Catalunya està farta de pagar com el que més perquè els seus diners vagin a fer coses que els seus ciutadans no només no volen sinó que els repugnen, farta que els seus diners serveixin per exemple per pagar infames campanyes organitzades per VOX contra Catalunya precisament. Catalunya està cansada i indignada d’estar escoltant insults continuats de gent i dirigents de la resta de l’estat. Catalunya està irritada per haver votat a Puigdemont com a seu President i que no pugui exercir, d’haver escollit a persones que no han pogut exercir el seu càrrec i han de seguir tancats a la presó o a l’exili. Catalunya està cabrejada per haver posat urnes al carrer i que l’estat hagi enviat als seus goril·les psicòpates armats fins les dents per combatre la nostra forma d’entendre el que és la democràcia. Catalunya està indignada perquè per una manifestació, persones civils (els Jordis) estiguin dos anys en presó preventiva. aturada si 2

Catalunya sap que Espanya no vol dialogar, parla de dialogar però no dialoga i no ho farà mai. Quan el diàleg, en el sentit obert (català) de la paraula no és possible, no cal insistir més, mai es podrà avançar per la força de l’entesa, llavors calen accions. Les manifestacions, per multitudinàries que siguin, ja no tenen l’efecte de cridar l’atenció, d’alçar la veu perquè se’ns escolti. La Unió Europea ja hem vist el que és, la solució mai vindrà per a ells, la solució només vindrà des de nosaltres, estem sols per gestionar-ho i rematar-ho.

Malauradament només queden dues vies, una és la violència però aquesta l’hem d’evitar, hi estem d’acord. No va amb el nostre tarannà, va més amb el tarannà d’ells, com van demostrar durant l’octubre del 2017 i històricament ho han fet. Recordeu que els nens neerlandesos, encara avui, quan es porten malament no se’ls hi diu “que viene el coco” sinó “que viene el Duque de Alba”, un parent llunyà de la Cayetana Alvarez de Toledo del PP, per cert.

La segona solució és l’aturada de país. És una solució incòmoda i desagradable, segurament va contra els principis de molts de nosaltres, per exemple els meus que sóc un acèrrim i gran defensor de la PIME privada a qui segur que perjudicaria a curt termini aquesta acció, però ara per ara possiblement sigui l’única opció que faci asseure a una taula negociadora a un govern espanyol sense idees, sense autoritat, sense decència, sense dignitat i sense valentia política.

Aturada sí, aturada no. No ens han deixat cap altre camí, aturada sí, ara bé, una aturada de veritat. No valen mitges tintes. Res d’aturades d’un dia, dos o tres dies. Res! "d’avui la fem però demà passat ho arreglem". Això és fer el tontet una vegada més, és enfortir al rival i donar-li arguments perquè diguin a les empreses que marxin, que és el que ells volen. Que no sigui un altre 3 d’octubre. Si decidim aturar el país, hem de fer que sigui definitiu, han de saber amb qui se l’estan jugant i el que estem disposats a fer. Hem de tancar empreses, universitats, col·legis i el comerç, hem de tallar les carreteres, les comunicacions, els ports, els aeroports, res ha de funcionar, tot ha de parar. Hem de concentrar les energies amb una acció molt contundent, continuada, intensa i sense concessions. Tot està en joc, el futur de les empreses que hem d’aturar, el de les universitats que hem de canviar, el dels ports i aeroports frenants per una administració centralista que no ens acompanya.

No importa el que pensin els sindicats, ells són uns vividors de la maquinària de l’estat, no defenen ni representen el futur. No importa el que pensa la consellera de la Generalitat, és una política. És la gent qui ha de tirar del carro, un altre vegada, és la gent qui ha de conduir el tren que ens porti al camí de la llibertat.

Si ho hem de fer, fem-ho bé, Si hem de dubtar o hem de començar per no acabar-ho, val més que ens ho estalviem.

Només si estem disposats a tot ho aconseguirem tot.

 

Xavier Mas i Casanova

Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

diadapoble1

LA DIADA DEL POBLE

Aniré a la Diada de l’11 de setembre.

Aniré malgrat estic cansat de reivindicar i protestar, aniré malgrat que s’hagin perdut oportunitats, aniré malgrat estic tip de partits que no s’ho creuen, aniré malgrat que no soc gaire amic del show de les samarretes, però l’he comprat i la portaré, aniré malgrat treballar dimarts i dijous, aniré malgrat no haver-hi anat entre el 1978 i el 2012, aniré malgrat escoltar alguns (no tants com diuen els unionistes) que comencen a estar desanimats, aniré perquè és la Diada Nacional de Catalunya, la meva terra, la meva nació, la meva Diada.

La Diada, com cada any, serà un mesurador de la societat catalana, del que pensa i està disposat a fer cadascú de nosaltres, no és la Diada dels partits polítics, no és la Diada de les entitats, no és la Diada de les institucions, és la Diada del Poble, del poble català, no només d’una o dues capes socials, del poble en tota la seva dimensió.

Hem de ser-hi.

Primer, hem de ser-hi per nosaltres mateixos, per aconseguir el nostre objectiu de Llibertat i Independència. Segon, hem de ser-hi perquè som la resistència a un model de nació caducat, corrupte, decrèpit i lleig. Som la flama d’una nova societat més honesta, més justa, més lliure i benestant. Tercer, hem de ser-hi per tots aquells que ens volen ofegats i aniquilats, aquells que es fregaven les mans, brutes per cert, amb manifestacions de què aquest 11 de Setembre la convocatòria punxaria. Quart, hem de ser-hi per tots els oportunistes, gent patètica sense ètica, tipus Colau, que ens volen confondre com a part dels seus objectius personals. Cinquè, hem de ser-hi per demostrar als nostres presos polítics que hi ha un poble sencer al seu costat que segueix i persisteix, que no decreix ni defalleix, que mai normalitzarà una situació de cruel injustícia. Sisè, hem de ser-hi perquè cada victòria nostra és una derrota pels nostres enemics, Felip VI rei dels espanyols, Aznar, Albert Rivera, Rajoy, Abascal, Pedro Sánchez, jutges injustos Llarena, Lamela i Marchena, elements de repressió i ocupació com la Guàrdia Civil i la Policia Nacional, etc. enemics tots ells de la democràcia i la llibertat, enemics tots ells del poble català.

Hi serem units. diadapoble2

Possiblement hem exhaurit la capacitat de sorprendre el món. Ja hem sigut notícia de titular, trending tòpic mundial vàries vegades. Ara la notícia mundial seria la foto de una punxada o de divisió, per tant, ni una cosa ni l’altre, estarem units com sempre, com a societat transversal que som en aquesta reivindicació, tornarem a demostrar al món que hem estat i estarem aquí fins a aconseguir la llibertat. Abans de la sentència del Suprem, que sabem serà cruel, injusta i venjativa, és més important que mai estar animats del futur, ser optimistes amb l’objectiu de la independència, hem d’estar farts i cabrejats amb l’actitud de l’estat, forts i tossudament alçats. Som la generació que hem aconseguit arribar fins aquí, hem de rematar-ho.

Només la independència ens farà lliures, 11 de setembre, la Diada del Poble.

 

Xavier Mas i Casanova

Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya