MENORQUÍ O PALENTÍ

 

menorqui1

Amb els més de 9 anys que porto escrivint per EconomiaCat, crec que només he fet un article parlant exclusivament de la llengua, toca ja fer el segon.

Les afirmacions fetes per Pablo Casado a la clausura del Congrés del PP a les Illes Balears on afirmava que a les Illes no es parla català, sinó que es parla mallorquí, menorquí, eivissenc i formenterenc, no són fruit de la seva manifesta ignorància, la seva incultura, niciesa, el seu trogloditisme filològic i el seu supí analfabetisme propi dels que no han estudiat res ni per tenir un títol i l’han anat a comprar, a preu d’or i sense cap dignitat, a la Universidad Rey Juan Carlos.

Les seves infundades afirmacions són una part més de la croada de la catalanofòbia, conseqüència de l’odi, la rauxa, la mala fe, l’aversió i l’acarnissament d’una part dels espanyols, per desgràcia molts i molts, a tot allò que és català i ens fa diferents. Tot forma part del maliciós ideari, la pseudocultura i el somni pervers de molts per arribar a la destrucció de la nostra llengua i la nostra identitat, que és pròpia d'uns pobles que som i volem seguir sent diferents, ja sigui la identitat catalana, la illenca, la valenciana, la tortosina, l’aranesa, l’alacantina, la formenterenca, etc.

menorqui2És una obvietat que la llengua que es parla als Països Catalans, que pel Pablo Casado no existeixen, amb les seves diferents variants, és una llengua que prové d’un tronc comú. És un tema científic, no és un tema polític. Fins i tot, la Real Academia Española de la Lengua considera el CATALÀ com “una lengua romance que se habla en Cataluña y en otros dominios de la antigua corona de Aragón”, i afegeix un aclariment sobre el valencià com una “variedad del catalán que se habla en gran parte del antiguo reino de Valencia y se siente allí comúnmente como lengua propia”.

Catalunya és part de la història de les Illes Balears, com les illes són part de Catalunya. El País Valencià és part de la història de Catalunya, com Catalunya és part de la història del Regne de València i els valencians, alacantins i castellonencs. Atacar la nostra llengua comú, que és part fonamental de la cultura i de la identitat d’aquests territoris és una estratègia per empetitir els nostres àmbits lingüístics, folkloritzar-nos amb l’objectiu de fer-nos més uniformes, més iguals, espanyolitzar-nos fins aniquilar-nos com a poble.

És la mateixa estratègia que ja no vol parlar de llengua castellana i parla de llengua espanyola. Empetitir el català fins a disgregar-lo en petites parts perquè es dissolgui, mentre s’engrandeix el castellà al rang de llengua espanyola, d’aquesta manera, es castellà s’associa a Espanya, i perden importància altres llengües com el gallec, l’euskera i el català.

menorqui3Menorquí o palentí. Formenterenc o toledà. Alacantí o sorià. Valencià o andalús. Quina és la diferència entre el valència i el català, que no hi sigui entre la parla panocha i el castellà? O entre l’eivissenc i el català, que no hi sigui entre l’andalús, el canari i el castellà? Quina és la diferència entre l’alguerès i el català, que no hi sigui entre l’argentí, el mexicà, el xilè, el veneçolà, el colombià i el castellà? Una cosa és la llengua, i l’altre les seves variants, dialectes o diferents formes lingüístiques.

Aquí no hi ha un problema lingüístic, aquest està estudiat i solucionat. Aquí hi ha una astracanada que es repeteix una vegada darrera l’altre, un problema endèmic de manca de convivència entre l’ideari originari de la ultradreta més casposa, violenta i reaccionària espanyola, que es pensa que encara existeix un Imperi “donde nunca se pone el sol” i que utilitzen l’atac sistemàtic contra la llengua catalana de forma recurrent, amb vehemència i persistència per treure rèdit de l’odi que ells mateixos alimenten contra la nostra nació.

Aquest nou atac, que és també un atac contra la intel·ligència dels illencs, ja us dic que tindrà conseqüències en les meves accions. A més atac, més defensa. De moment, penso reflexionar respecte si faig prou per a la meva llengua, que és i només és el català, penso ser més conscient que és un element essencial malgrat ser una llengua minoritària, i per tant penso defensar-la tantes vegades com calgui. Ja no penso parlar més en castellà, excepte amb el meu sogre, quan sé que m’entenen en català.

Seré fidel a la meva llengua que és la llengua del meu país.

 

Feu bondat i cuideu-vos molt! 

 

Xavier Mas i Casanova

Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

 

 

JUTGES PER LA DICTADURA

 

jutgesdictadura1

“Mai oblidis que tot el que va fer Hitler a Alemanya era legal pels jutges d’aquell país”. Martin Luther King.

Estem acostumats a decisions i sentències perverses, polititzades i desproporcionades per part dels jutges, especialment dels magistrats representants dels alts tribunals del poder judicial de l’estat espanyol.

Envaeixen clarament, i cada vegada més sovint, l’òrbita d’actuació d’altres poders públics. Imposen una forma de legislar i un estil per administrar i governar, carregant-se de soca-rel l’equilibri de poders de l’estat, fent desaparèixer qualsevol garantia processal pels ciutadans i eliminant la seguretat jurídica que caracteritza a les democràcies.

És molt significatiu que menys del 10% dels més de cinc mil jutges espanyols pertanyin a l’organització Jutges per la democràcia, i la resta?

Per contestar, ens podem remetre a les seves actuacions, a sumaris i sentències com les dels nois d’Altsasu, la de l’empresonament de Pablo Hasél, altres rapers, tuitaires i titellaires, les actuacions contra alguns sindicalistes, les tortures i assassinat d’Arregui, la no imputació de jutges franquistes (col·legues i amics, clar!) per sentències homòfobes, la paralització de la Llei de Memòria històrica, el reconeixement de Franco com a legítim cap de l’estat, la no admissió de la querella de Sandro Rosell per haver estat anys a la presó sense proves, la no condemna de l’apologia dels franquisme, la sentència i la farsa de procediment dels presos polítics catalans, i una llista inacabable d’actuacions judicials que demostren amb fets que són Jutges per la dictadura.

jutgesdictadura2El poder judicial espanyol és un col·lectiu molt allunyat de la pluralitat ideològica de la majoria d’altres col·lectius de la societat espanyola, si excloem a la policia nacional, els militars i els capellans. El nombre de magistrats associat a organitzacions ultrarreligioses com l’Opus Dei, i a organitzacions ultradretanes és escandalós i molt molt perillós. El franquisme reaccionari i genocida, la bandera amb “l’aguilucho” i els seus fonaments autoritaris, repressius i antidemocràtics viuen i perviuen en el poder judicial.

I dic que la situació és molt perillosa perquè el paral·lelisme de l’actuació de jutges espanyols actuals com a “salva pàtries” i la de jutges alemanys durant la República de Weimar, l’etapa prèvia a l’Alemanya nazi, és molt gran. Igual que ara i a Espanya, la judicatura alemanya menyspreava profundament als polítics que van sorgir després de la 1ª Guerra Mundial. Ells i la democràcia que volien implantar aquests polítics era un impediment a les seves atribucions com a jutges procedents dels temps de l’emperador Wilhelm II, uns jutges fets a imatge i semblança del règim autoritari d’aquest, d’ideologia reaccionaria i acostumats a exercir justícia en nom de l’emperador, no del poble. Us sona?

jutgesdictadura3El pas dels jutges de l’època monàrquica de l’emperador a l’època del III Reich va ser fàcil. Les seves sentències durant la República de Weimar van ser claus per aplanar el camí del partit nazi, el NSDAP, legitimant les seves idees i actuant favorablement als seus interessos. A Espanya, les darreres resolucions favorables als feixistes de VOX relatives a la legitimació i l’acceptabilitat de la persecució racista que apareix a la seva propaganda, o al fet d’emetre en contra allò que s’ha aprovat al Congrés dels Diputats com ha sigut la sentència contra l’estat d’alarma, mostren la manca total de democratització judicial i presenta forces similituds amb la judicatura alemanya de l’època weimariana, en la que es va començar a construir l’autoritarisme a la societat i es va legitimar el feixisme com a tendència política possible. Perillós!.

Es necessita amb urgència una reforma integral a la justícia, o acabarem malament, una reforma que solucioni de fons els problemes estructurals que afecten la ciutadania, una que garanteixi una justícia apartada de la política en les seves decisions, una justícia en la que ciutadans hi podem confiar i ens hi sentim legitimats.

 

Feu bondat i cuideu-vos molt! 

 

Xavier Mas i Casanova

Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

 

 

CATALUNYA EN FLAMES

 

catalunyaenflames1

Arriba l’estiu i Catalunya crema, una vegada més.

Les imatges de paisatges catalans totalment devastats per les flames és recurrent. La tristesa que ens genera veure com el que eren llocs bonics, paratges idíl·lics i boscos frondosos es converteixen en territoris erms i morts pel foc es repeteix molt sovint. L’incendi ’hectàrees i hectàrees forestals ens visita massa habitualment, generant-nos enuig, laments, cabreig i indignació. Aquest any ha estat primer a Martorell i Castellví de Rosanes, després a l’Alt Empordà, i això encara no ha acabat, poden haver-hi més, donades les condicions previstes a les nostres terres de temperatura, humitat i vent.

És cert que els comportaments inconscients, irresponsables, negligents i imprudents de la gent, siguin fets de bona o mala fe, de forma voluntària o involuntària, acostumen a estar darrere dels focs estivals. Evidentment que el senyor que tira la burilla del cigarro des del cotxe, o l’inconscient que soldava a una casa al costat del bosc són culpables de les seves accions, són uns indesitjables, però el problema va més enllà, el problema el genera l’oblit dels boscos, la gestió preventiva d’aquest.

Els focs no s’apaguen a l’estiu, s’apaguen a l’hivern. La millor lluita contra els incendis és que aquests no es produeixin. Hem de preparar el terreny perquè no es pugui encendre, mentre no es faci així, tindrem una Catalunya en flames. Catalunya és un país de boscos, el problema s’ha de solucionar i es pot solucionar, per fer-ho, cal actuar, cal voler-ho arreglar.

On està el problema? El bosc ha passat a ser un magatzem d’energia, és un polvorí de combustible que el fa més vulnerable que mai.

Hi ha uns factors identificats de l’augment del perill actual, en cito alguns de forma esquemàtica. El primer, en els darrers anys hi ha hagut un abandonament progressiu del camp i una reducció dels terrenys de pastura, cosa que ha provocat un avançament dels boscos en detriment de les zones de cultiu. El segon, la proliferació de construccions descontrolades d’urbanitzacions properes a zones forestals en els darrers 50 anys ha apropat al bosc a gent que hi resideix, però que no treballa la terra, és a dir, no aporta beneficis, però genera riscos al bosc. El tercer, el canvi climàtic, l’augment de temperatures i la disminució de precipitacions.

Els recursos del país, incloent-hi els bombers, estan preparats per combatre i apagar amb un alt grau d’eficiència la gran part dels incendis. En els darrers 20 anys hi ha hagut al voltant de 15.000 incendis que no han fet mal, el problema ha vingut donat només d’una quarantena d’incendis, els grans incendis, i que aproximadament han suposat el 75% del total de superfície cremada. Contra els grans incendis no hi ha mitjans efectius, el mal és inevitable i els recursos es fan limitats i són insuficients, superant les seves capacitats.

La inversió de més recursos no soluciona els grans incendis, és gastar més en despesa per no obtenir beneficis. La solució i la inversió ha d’estar en la prevenció i la gestió de boscos.


catalunyaenflames2S’ha de disminuir la densitat del bosc, els hem de transformar en àrees més equilibrades, sanes i resistents, hem de preparar els nostres boscos a les noves problemàtiques. S’ha de trencar la línia continua del bosc, establint terrenys de conreu i pastures creant un paisatge de mosaic, un paisatge combinat. S’ha de pensar, dissenyar i mantenir una infraestructura que pugui fer més eficient l’extinció del foc, construint camins que afavoreixin el pas d’equips d’emergència, establint punts d’aigua, creant clarianes que puguin fer de tallafocs. S’ha de fer cremes controlades del bosc per evitar la concentració de combustible. Falta cultura de la vigilància continuada, s’ha d’estar elaborant, estiu i hivern, mapes de riscos i actuar en conseqüència.

En els pressupostos de la Generalitat es veu clarament l’errada. Cada vegada més inversió en extinció de focs i menys a la prevenció i gestió de boscos. La diferència és del 90% contra el 10%, en la meva opinió, una ceguesa d’altes dimensions, un escàndol, una sobirana irresponsabilitat per parts dels que manen i que són incapaços de fer mínimament bé la seva feina.

Però, com pot estar encara prevenció i extinció de focs en mans de dues conselleries diferents? O sigui, prevenció amb els agents rurals en mans del departament d’Agricultura, i extinció incloent els bombers en mans del departament d’Interior. Inútils! Catalunya s’està cremant, any rere any, i vosaltres us ho mireu sense fer-hi res.

catalunyaenflames3Quasi el 75% de les àrees forestals estan en mans privades. És necessari subvencionar, per després exigir a aquests propietaris de tres quartes parts dels boscos, que facin la seva feina. Pensem que cada propietari té la seva pròpia sensibilitat enfront del problema, pensem que si ha de deixar en condicions no vulnerables els seus territoris, hi ha de posar diners de la seva butxaca i no tots ho poden o ho volen fer per criteris de rendibilitat a curt termini.

Catalunya és dels indrets que menys aportació fa en aquest aspecte, i amb una molt poca part dels nostres impostos es podria solucionar aquest problema, estem parlant d’1 euro anual per català, no més, la xocolata del lloro. Subvencionem per solucionar un problema comú, controleu i exigiu, que són les vostres responsabilitats i feina.

Si volem canviar la situació i revertir-la, hem de fer les coses diferents. És solucionable, però cal posar-se d’una punyetera vegada seriosament.

 

Feu bondat i cuideu-vos molt! 

 

Xavier Mas i Casanova

Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

 

 

SALUT I ECONOMIA ÉS COSA DE TOTS

 

saluteconomia1

En pandèmia, els conceptes de salut i economia s’han volgut contraposar, fer-los antagònics. Per millorar la salut ens havíem de confinar de forma severa i l’economia de país s’enfonsava de manera inassumible, i al contrari, si volíem una recuperació econòmica ens havíem d’exposar i arriscar la nostra salut. No és veritat.

Salut i economia són magnituds que van de la mà, directament proporcionals, no al contrari, i menys en una situació extrema com és la pandèmia.

Salut i economia és cosa de tots. La salut individual és responsabilitat de cadascú de nosaltres, dels nostres hàbits i dels nostres comportaments, i aquests, davant d’una situació excepcional s’han d’adaptar. En pandèmia no hem i no podem socialitzar com ho fèiem abans. No cal abraçar-nos i petonejar-nos, les coses són diferents i, per tant, la nostra consciència ciutadana s’ha d’adaptar a la situació. Ja vindran temps millors.

L’economia no cal que pari, no ha de parar, no pot parar, podem fer quasi totes les coses que fèiem, però les hem de fer diferents. És clar que podem anar a dinar o sopar a un restaurant, però hem de revisar que tot el personal estigui perfectament equipat per a evitar al màxim la transmissió del virus, tothom amb mascareta i ben posada sobre el nas. I és clar que podem anar a comprar al súper, però exigint que la neteja de mans amb gel hidroalcohòlic i la mascareta sigui obligatòria per a tothom qui entra. Clar que podem pujar a un taxi, però no ho hem de fer si el taxista no portava la mascareta i se la posa en aquell moment, o no veiem l'ampolla d'hidroalcohol, o ja ha desmuntat el plafó d'aïllament. Denunciem i avergonyim a qui no ho respecti!, perquè ens posa en perill, a tu, a mi, a les nostres famílies i amics. Això no ens transforma en inquisidors, fiscalitzadors ni pseudo-jutges urbans, això ens fa ser millors com a ciutadans, ens preserva la nostra salut i la nostra economia, preserva la salut i l’economia dels altres també.

saluteconomia2Ja sé que aquests comentaris no agradaran i no seran acceptats per a molts, són els que sempre es queixen, els que esperen que tot els hi vingui donat, els inconscients de mena, els còmodes, els que no saben ser pacients, els insolidaris de veritat, els que es deixen portar i no tenen criteri propi, en definitiva: els borregos. En són molts i són un dels principals motius pels quals estem on estem ara mateix, en una situació descontrolada quan tot semblava que amb l’arribada del bon temps i la vaccinació de la població de més edat, la incidència pandèmica aniria a la baixa de manera clara i rotunda.

Però no carreguem només el problema en la gent i en les actituds personals de molts, per inconscients i imprudents que siguin. La salut col·lectiva és responsabilitat de governs i institucions. La salut econòmica i financera col·lectiva també. L’estat i el sistema institucional estatal, territorial i local té l’obligació de proveir als ciutadans dels recursos necessaris i de la seguretat sanitària i econòmica suficient derivada de l’aplicació de mesures més eficients possibles.

No és ara el moment de parar-ho tot de nou, l’impacte econòmic, i de retruc, el de la salut emocional de la gent seria irreversible en molts anys. És el moment de fer els deures que no s’han fet fins ara, és el moment d’aprendre dels errors si no n’han après abans.

Partim de les realitats i els fets:

El virus no sabem exactament com actúa, no és una crítica a investigadors i epidemiòlegs, ho considero normal, fa massa poc, fa  un any i escaig que la Covid va entrar a les nostres vides per a canviar-les, esperem que no per sempre. Les conseqüències dels vaccins no les coneixem, no és per crear més incerteses sinó per expressar les coses com són, jo personalment estic a favor de vaccinar-nos per evitar la seguretat del que passa sinó ho fem. Un altre fet és que estem en un estat mentider i que és incapaç de finançar les pèrdues i els tancaments derivats de les restriccions, un model d’estat i de país amb dependència del lleure i del turisme. És un model econòmic horrorós, però no el podem canviar de la nit al dia com si fóssim la Ventafocs.

saluteconomia3Tenim un govern central, i en aquest cas també autonòmic, que ha sigut erràtic en la gestió pandèmica. Governs que manen lluny de la recerca de solucions globals, que manen en funció de l’interès propi i en funció de les crítiques que reben o volen esquivar. Aquesta manera de manar els ha portat a dictar normatives autoritàries, iguals per a tots els territoris sense considerar les incidències particulars, disposicions sense transparència i que no s’expliquen, generant una manca greu de coneixement social de què ha passat, passa i passarà. Els seus discursos, mesures, estadístiques i missatges han estat absurds, contradictoris i amb una alta dosi de propaganda inacceptable per la gravetat límit de la situació.

Tenim uns governs que no fa el que han de fer i una gran part dels ciutadans que han deixat de raonar, que fan el que li manen i que han deixat d’interpretar la realitat i el moment, que quan surt pensa que tot està arreglat, que pot fer el que vol i aquí hi ha el problema que ens ha portat a la cinquena onada, amb l’agreujant de la ineptitud i negligència dels governats a saber i voler reaccionar.

La pandèmia hi és i hi serà. Perquè ens afecti el menys possible en el fons, hem de moderar i si cal radicalitzar les formes.

Recuperem la mascareta i la distància de seguretat a entorns tancats i a l’aire lliure, diguin el que us diguin. Només heu de veure quants refredats heu agafat aquest any per comprovar si és efectiva, malgrat la incomoditat i la calor que ens dóna.

Exigim als nostres governats que ens informin del que és i no del que ells volen que sabem, que facilitin que arribi al gran públic les recomanacions d’experts, que no ens enganyin, que posin a disposició de farmàcies els tests d’antígens, que no deixin malbaratar als calaixos més vaccins i que sobretot els joves també siguin vaccinats amb la celeritat més gran possible.

El triangle test-rastrejament-aïllament de possible positius, ha estat la clau de l’èxit a la majoria de països asiàtics orientals on s’ha combatut amb més eficàcia el virus. Els tests s’han de practicar a tothom i arreu de manera massiva, el rastrejament no es pot posar en mans d’amics i coneguts que serveixen per omplir les butxaques d’aquests, però que no tenen prou consciència ni l’alt grau professional que requereix la importància de la situació. L’Aïllament ha de controlar-se exhaustivament per preservar la llibertat dels altres.

No ens podem permetre nous confinaments, no calen, però certs esforços hem de fer. Aquí estem en una de grossa i com a tal hem d’actuar i seguir-ho fent. Pel bé de la nostra salut i de la nostra economia.

 

Feu bondat i cuideu-vos molt! 

 

Xavier Mas i Casanova

Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

 

 

IN, INDÀ, INDEPENDENCIÀ

 

ininda1

Res a dialogar. Res a parlar. Res a esperar. Res a negociar més enllà de negociar els termes de la nostra llibertat.

Prou monarquia. Prou de jutges polítics que no tenen res de jutges sinó que són militants d’òrgans institucionals espanyols farcits de feixistes. Prou de forces ocupació. Prou repressió. Prou corrupció estatal. Prou Espanya.

Què hem de pactar? Parlar de rodalies però no poder parlar d’autodeterminació? Hem de deixar-nos prendre el pèl? Referèndum? Ja l’hem fet i l’hem guanyat. Pactes que després els tribunals de la ultradreta es carregaran?

Hem de seguir escoltant com polítics del PP i Vox pretenen decidir el nostre futur? Seran una força important a Espanya, tindran a la majoria de jutges, al monarca, a l’exèrcit i a les forces d’ocupació al seu servei, però a Catalunya són només el 10%.

Hem d’escoltar com el “perdonavides” de Pedro Sánchez es dediqui a donar-nos lliçons fàcils al congrés del PSOE parlant d’empatia amb els catalans i dir-nos que això de la independència és cosa del passat? Creu realment que el seu missatge ens arribarà i ens conformarem? El que digui serà important pel PSOE, però a Catalunya són només el 24%.

Som catalans, som majoria, som unilaterals, som u-octubristes, no acceptem amos, IN, INDÀ, INDEPENDENCIÀ. Fem realitat el crit que ressonava als carrers quan ens podíem manifestar, un crit que està més viu que mai. Ni les agressions, ni la repressió, ni la Covid poden aturar-ho. Tampoc ho podran fer els partits polítics, ja siguin estatals, ja siguin catalans en cas que dubtin o vulguin seguir aferrats a la poltrona.

ininda2Catalunya està desconnectada d’Espanya, però Espanya també està desconnectada de Catalunya, emocionalment parlant. Els mitjans de comunicació s’hi han ocupat, propagant una realitat inexistent de forma maliciosa. L’única connexió Espanya-Catalunya en l’àmbit econòmic és unidireccional, en forma de calers que van de Catalunya a Espanya i mai tornen, calers que marxen sense consentiment, i per tant, sí, són robats. Espanya és morta a Catalunya perquè és morta en el sentiment de la majoria dels catalans, encara que alguns partits pensin que la negociació és possible, els catalans sabem que no ho és.

Ara, Espanya també s’està desconnectant d’Europa, els seus mitjans de comunicació, reben les derrotes que vénen d’Europa com ofenses a la pàtria. El procés d’independència català ha posat al descobert el que amagava la taula llitera sota de les seves faldilles, les 4 potes que la sustenten, que són la monarquia, els alts tribunals espanyols, les forces armades d’ocupació i els mitjans servils de comunicació nacionals, així com el braser que hi ha sota, el poder de la majoria de les empreses de l’Ibex-35 que hi dóna calor i que alimenta les deficiències democràtiques, el franquisme psicològic i les incongruències polítiques que pateix l’estat menys democràtic de la Unió Europea.

Europa va mirar a un altre costat, va donar l’esquena a quasi 8 milions d’europeus, volia donar temps a Espanya a reprendre el camí dels drets i la democràcia, a la senda de la “admirada” transició del 78. Això va ser un error per part d’Europa, la transició no va tenir res de modèlica, a Europa potser ho desconeixen, però a Catalunya ho sabem. No hi ha res de democràcia en implantar un rei imposat per un dictador. No hi ha res de democràcia en mantenir els hereus dels jutges franquistes als nous tribunals que havien de ser democràtics i imparcials. No hi ha res de democràcia en mantenir la supremacia d’una llengua estrangera, com és la castellana, enfront de menysprear l’autòctona catalana. No hi ha res de democràcia en no poder recuperar la memòria històrica robada al que anomenen guerra civil, però que realment va ser un alçament feixista militar.

ininda3

Mentre Europa mirava a un altre costat, potser de bona fe, però ho dubto, més aviat com a resultat de la corrupció dels dirigents europeus de l’època comprats pels diners de l’estat espanyol robats als catalans; a Espanya, els poders fàctics de les 4 potes amagades durant anys sota de la taula llitera es van encoratjar, van entendre que com Europa no els volia mirar en aquell moment, tampoc ho faria en el futur, van veure una oportunitat per sortir de cop a la superfície i fer-ho de forma impune, fent visible per a tothom el que havia estat amagat tant de temps, i al seu crit de guerra “a por ellos” han fet caure el prestigi internacional espanyol adquirit abans de les crisis econòmiques, se’ls a girat la truita.

El resultat ha sigut 4 eleccions en 4 anys, un estat arruïnat, en fallida amb deute desbordat i en constant creixement, jutges polititzats i corruptes espanyols que qüestionen als prestigiosos jutges europeus, el rei espanyol exiliat amb una fortuna amagada a Suïssa, jutges que creuen que són experts en tot i que es creuen els amos del “cortijo”. Un desastre de país amb un estat dins de l’estat que governa de facto, i moltes vegades en contra del mateix govern oficial de l’estat. Europa ha mirat massa temps a un altre costat, i lluny de solucionar-se el problema, aquest ha empitjorat, no pot dissimular més.

Espanya desconnectada de Catalunya, Espanya desconnectada d’Europa. Espanya desconnectada del món, no té model, no té futur, només li queda un grup d’hiperventilats patriotes de pacotilla que fan molt soroll, uns quants mediocres engominats amb la rojigualda al rellotge que són incapaços de passar pàgina al futur, i molts que viuen de subsidis, de falses promeses, del braser sota la taula llitera que dóna calor de manera fictícia a un imperi decrèpit que ja no existeix.

Espanyols! Els radiadors fa anys es van inventar i funcionen arreu.

IN, INDÀ, INDEPENDENCIÀ. És el moment d’avançar, no de parlar i perdre el temps amb qui retrocedeix. Agafem el que és nostre.

 

Feu bondat i cuideu-vos molt! 

 

Xavier Mas i Casanova

Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya