MORDOR

mordor1

Aquesta setmana no va haver-hi article el diumenge, ara us explico el motiu:

Ho sento, però tenia a l’agenda des de feia mesos un compromís inajornable amb la meva filla Mireia, veure de forma completa la versió estesa de El Senyor dels Anells, les tres parts seguides i només parant per anar a veure als meus pares, fer el vermutet i dinar uns canalons de foie i ceps que estaven...oh! Exquisits!

És la tercera vegada que fèiem aquesta “frikada”, la darrera havia sigut fa més de 5 anys, us ho recomano, penseu que aquesta obra mestra del cinema es va gravar completa i només la van trossejar en tres parts per la seva exhibició comercial. Veure-la sencera és increïble, exigeix matinar, a les set ja estàvem com un rellotge davant la pantalla, i dedicar-hi tot el dia. Fer-ho, suposarà que mai més voldreu veure-la a trossos.

mordor2

En honor a un diumenge tan especial, l’article setmanal ha de fer referència a l’imaginari de J.R.R. Tolkien, i vist el que ha passat durant la setmana, com no pot ser d’un altra manera, ha de ser dedicat a Mordor, el país volcànic i sinistre a l’Est de Gondor i on es va forjar l’Anell Únic amb l’objectiu de dominar els pobles de la Terra Mitjana.

Dit de forma senzilla, sense embuts i directament: Mordor no sembla Espanya, Mordor és Espanya.

mordor3

L’existència de les ordes d’orcs de VOX, el soroll de sabres dels militars uruk-hai que demanen un cop d’estat, un d’ells que parla obertament de genocidi i vol liquidar a vint-i-sis milions de ciutadans, les càrregues policials realitzades pels trolls nacionals i benemèrits eixelebrats, les condemnes a músics i titellaires, i la persecució a líders socials i ciutadans catalans dissidents perpetrades per mags Sarumanians armats amb togues i corromputs per la seva ideologia i poder, nazgûls disfressats de periodistes mesetaris mordorians que són propagandistes a sou, i finalment, un rei emèrit i el seu preparao fill que foten el que els hi surt dels coll... amb el suport d’orcs, uruk-hai, trolls, mags sarumanians i nazgûls, qué és realment el suport de tots ells al règim que va instaurar i imposar el dictador assassí Franco Sauron.

Espanya: Foscor. Foc. Tirania. Corrupció. Feixisme. Violència. Ultradreta. Dictadura. Por. Un estat sense cultura democràtica. Un estat sense ànima pròpia ciutadana. Un estat sense llibertat amb la creença que les coses s’han d’imposar per la força, sense urnes, per decret, per l’única llei del “ordeno y mando”, i prou. Un estat corromput per anys de feixisme i de falsa transició, un estat que no ha sigut capaç de passar pàgina com cal, que no ha sigut capaç de fer net i erradicar tota la maldat que ha quedat a dins, infiltrada i vertebrada en gran part de les seves elits. Això és Espanya i Mordor és això. Quin fàstic!

mordor4Mordor té molts enemics, són els bons, Aragorn, Frodo, Gandalf, Gimli, Legolas, Sam, Pippin, Merry, Boromir, Faramir, Éowyn, Éomer, Théoden, Elrond, Galadriel, Arwen, Haldir, tots els elfs, els humans, els nans i els hòbbit. Cap d’ells per si sol pot vèncer el poder de Mordor, ningú escapa de l’ull que tot ho veu, però esdevenint aliats aconsegueixen el seu objectiu d’acabar amb la tirania i la maldat.

L’Espanya de Mordor també té enemics: els independentistes, Catalunya i els catalans, els bascos, els republicans, l’esquerra, els ateus, els que pensen, els que són diferents, els demòcrates de veritat. L’Espanya de Mordor té 26 milions d’enemics que els molesten i als que vol i cal assassinar.


Com diu la Dama elfa Galadriel, “només tu pots decidir que fer del temps que se t’ha donat”. El meu temps i la meva llibertat és “my preeeeciousssss”.

Cuideu-vos molt!

 

Xavier Mas i Casanova

Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

 

UN PARADÍS FISCAL ANOMENAT MADRID

madridpfiscal0

“De Madrid al cielo” és una castissa expressió utilitzada pels madrilenys des de temps de Carles III com a mostra d’orgull i reconeixement cap a la seva ciutat quan el rei borbònic va posar potes amunt la capital espanyola escometent una sèrie de reformes urbanes, de clavegueram, d’aigua corrent i d’enllumenat que van transformar la miserable imatge de l’endarrerida vil·la castellana en la moderna capital de l’Imperi.

Carles III, apart de donar nom al brandy amb el que el meu pare es feia els "carajillos" del dissabte, és considerat històricament com el millor alcalde de Madrid, és el personatge muntat a cavall del monument que hi ha al mig de la Puerta del Sol i que marca el kilòmetre zero de la xarxa de carreteres espanyoles. Aquest simbolisme no és gratuït, Carles III va ser el rei amb el qual es va concretar el model radial de les comunicacions de l’estat centralista borbònic, en el que Madrid és el centre de tot i on tot passa o ha de passar per Madrid, una estructura pensada i fomentada per a frenar el desenvolupament d’altres parts de l’estat sense que existeixi benefici de la capital central.

En aquest concepte, Madrid és Espanya i Espanya és Madrid. Sota aquesta premissa i visió, el benefici de Madrid va en benefici de la resta de l’estat. No importa si Madrid rep privilegis que incrementen els desequilibris territorials i que atempten al concepte de solidaritat inclòs en la tan defensada Constitución Española, no importa si Madrid juga dia darrere dia de manera avantatgista i deslleial aplicant dúmping fiscal a costa de desmantellar l’estat del benestar en altres indrets, no importa si Madrid devora voraç i insaciablement els recursos i el talent d’altres parts de l’estat, es veu normal que sigui així, ho és des de fa 300 anys, és Madrid, creuen que tots som Madrid.

madridpfiscal1Però és clar! que importa. Què vol dir que amb l’esforç de tots hàgim de pagar les factures de la capital? És un concepte artificial, no és sostenible en un context en què l’economia es dessagna a gran velocitat, en uns moments en què les previsions a curt termini són que hauran de plegar un terç de les empreses com a mínim, no és acceptable en una situació en què entre el 30 i el 40% dels ERTOs acabaran en acomiadaments definitius, no és tolerable quan estem davant d’una caiguda del PIB espanyol per sobre del 10% i quan segueixen sense arribar ajuts necessaris a fons perdut i infraestructures promeses.

Madrid no és cap paradís fiscal en termes absoluts, si agafem la definició fiscal que fa l’OCDE, però ho és de forma comparativa dins de l’estat, ho és en termes relatius. Des d’aquesta perspectiva podem afirmar que a l’estat espanyol hi ha un paradís fiscal anomenat Madrid, una comunitat que es permet no recaptar l’impost del Patrimoni i que significa mil milions d’euros anuals, que pot bonificar l’impost de successions i donacions amb el resultat de recaptar 2600 milions menys, que pot aplicar 3 punts menys d’IRPF a les rendes mínimes i que pot aplicar 4,5 punts menys en les rendes màximes respecte a Catalunya, no és una comunitat que està fent molt bé les coses i les altres són uns inútils rematats, en aquest cas significa que Madrid ofega i s’aprofita de les altres.

Com? Veiem alguns aspectes concrets:

El sector privat en una economia capitalista com l’espanyola és el motor de l’activitat econòmica. A Madrid així és també, però en aquest cas el sector públic ha fet de palanca contribuint al seu enlairament, a atraure’l a la capital i a reforçar beneficiant-se de l’efecte de les facilitats que ofereix la capitalitat de Madrid i de la competència fiscal que exerceix. El resultat és que el 45% de les grans empreses espanyoles tenen la seu a la Comunitat de Madrid.

madridpfiscal2El 30% dels empleats del sector públic estan a Madrid, 150 mil empleats amb les seves respectives famílies. També hi són tots els focus de decisió estatals. Ministeris, el poder legislatiu i judicial, els organismes reguladors, la majoria de centres d’investigació públics i institucions culturals estan a Madrid. Aquesta hiperconcentració, inusual a Alemanya i en altres països de la Unió Europea amb l’excepció francesa, impossibilita el paper dinamitzador i de més gran coneixement per part de les institucions públiques dels diferents llocs de l’estat.

Dues terceres parts dels contractes i licitacions públiques a empreses espanyoles són a empreses amb seu social a Madrid, només una tercera part a la resta, cosa que qüestiona la lliure competència per part de les institucions, i que aquestes estan precisament per vetllar del contrari.

Madrid segueix una estratègia contrària a la recaptació i com a conseqüència se’n deriva una reducció de l’ingrés públic per habitant de la comunitat i de la seva capacitat de participació en serveis públics fonamentals. Amb l’agreujant que al ser un lloc amb tanta quantitat de funcionari és el lloc que més es beneficia de la recaptació en general.

És a dir, en el lloc de l’estat on més es redueix el nivell de contribució a l’erari públic, és el lloc que més es beneficia de les contribucions generals i de les inversions realitzades per les institucions, situació del tot incoherent, estrafolària i inadmissible.

Madrid se n'aprofita de la resta, Madrid ens roba una vegada més. Que ens robi cada dia i des de fa 300 anys, que tinguem internalitzat el dúmping fiscal que aplica fa almenys dues dècades, que patim la síndrome d’Estocolm no vol dir el contrari, ni els fa menys lladres, ni menys paràsits aprofitats que aconsegueixen una posició de privilegi basada en la competència deslleial cap a altres territoris.

Cuideu-vos molt!

 

Xavier Mas i Casanova

Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

 

NINOTS

ninots1

Credibilitat, fermesa, respecte, honestedat, convicció i empatia són les sis característiques que ha de tenir un líder a qualsevol àmbit, més en la política.

En tenim algun que les compleixi? Cap.

A Catalunya, uns diran que líder és Carles Puigdemont, però viu allunyat físicament a Brussel·les. Altres pensaran que líder és Oriol Junqueras però viu tancat darrere els gruixuts barrots d’una presó. Per a mi cap dels dos ho és. Ells van tenir l’oportunitat de passar a la Història, però la van perdre precisament per no tenir prou capacitat de lideratge, per dubtar, per quedar paralitzats en els moments estratègics, els hi va faltar fermesa i convicció, dues de les característiques clau i abans esmentades.

Estàvem a punt, estàvem disposats, estàvem escalfats, estàvem il·lusionats i ens va mancar el líder. Ells van ser els incapaços, no nosaltres, nosaltres som el que som com a societat, que ningú es confongui.

ninots3

I dels actuals? Ni són líders ni són res, són mediocres ninots.

Ni són els millors ni els més brillants, són low cost, són els que no molesten gaire al status quo. Molts d’ells són arribistes, engalipadors, professionals de l’elogi fàcil i interessat, barruts abraça fanals, els típics grimpaires que han crescut només dins del seu únic lloc de treball, que en molts casos ha sigut el seu partit polític i prou.

Ara amb la pandèmia toca ser un país responsable al màxim, més cívic que mai, un país de ciutadans sacrificats per als altres, i fins i tot, hem d’estar resignats i ser obedients quan cal. Ara toca porta mascareta, ventilar davant del fred, guardar distància i rentar-nos les mans cents de vegades al dia. Ara toca estrènyer les dents davant les nombroses contradiccions de les institucions, les arbitrarietats dels il·luminats, certes frivolitats vergonyoses i el majúscul grau d’incompetència. Ara toca això i així ho farem. Com a col·lectiu sempre donem el nivell quan se’ns demana fer-ho, evidentment sempre hi ha de galtes, deixats i inconscients entre nosaltres, cosa inevitable.

ninots4Els catalans acceptem que les coses poden passar, que a tots ens ha vingut gran aquesta situació, aguantem i aguantem el que faci falta, però també anotem, valorem i sempre actuem. Som i serem bons ciutadans, però ni som vassalls ni passerells. Qui es pensi que som ninots va apanyat! Els ninots són ells, ninots que parlen i parlen, però ninots mediocres que mai ens representaran.

Mereixem líders, líders de veritat.

Mereixem gent disposada i capacitada per canviar les coses, gent amb talent. La mediocritat nodreix la mediocritat, allunya al talent, i acaba desprestigiant la política. Estar en mans de mediocres ninots com estem ens fa entrar en un cercle de desconfiança i menfotisme perillós perquè no ho podem deixar estar, ens hi va la vida, el benestar present i futur.

ninots2Les picabaralles que veiem cada diari entre socis de govern a Catalunya, els pactes de Colau amb C’s, i altres aberracions similars, és el triomf de la mediocràcia, quan els mediocres arriben al poder, enfront de la meritocràcia, quan els millors arriben al poder. No és cert que cadascú té el que es mereix, nosaltres com a poble no mereixem això, nosaltres mereixem polítics interessats en la política de veritat, en el servei públic, no a “petita gent” que està en política com a garantia per contactar amb qui els garantirà l’accés directe a una agència de col·locació per a institucions i empreses públiques.

Els fets del Procés ens demostren que els catalans hi tornarem a ser, la cosa no ha acabat, ja sigui quan acabi la pandèmia, dins d’un any, de 5 o de 10, hi serem i no volem que el nostre comandament el piloti cap mediocre, cap ninot.

Cuideu-vos molt!

 

Xavier Mas i Casanova

Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

 

CESSAR EN TRAPERO

cessaratrapero1

La restitució del major Trapero al capdavant dels Mossos d’Esquadra és un acte de justícia i de dignitat.

És el més coherent després de la seva injustificada destitució, de la revenja que va caure sobre ell pel simple fet, com a màxima autoritat de la policia catalana, d’haver aplicat els principis de congruència, oportunitat i proporcionalitat, i no haver donat l’ordre d’apallissar indiscriminadament i amb extrema violència a cents de milers de catalans, com sí que ho van fer la Policia Nacional i la Guardia Civil.

Tots sabem que el relat del que va passar abans i després de l’1-O és un relat inventat pels diferents estaments fàctics de l’estat espanyol com a coartada infame per carregar sanguinàriament aquell dia contra milers i milers de famílies i de persones grans, per represaliar-nos, per impedir-nos l’exercici dels nostres drets democràtics, per aplicar el 155 i com advertiment del que ens passarà de cara a futur si ho tornem a fer.

Finalitzat l’acte de justícia avui, cal pensar immediatament en el millor per a demà. Avui cal restituir a Trapero, demà cal cessar en Trapero.

Per les declaracions fetes pel mateix major Trapero i per la redacció de la seva sentència exculpatòria, sabem que va fer tot el possible perquè els polítics catalans desconvoquessin el referèndum, sabem que no hi havia cap connivència amb el Govern català, i menys cap simpatia ni tipus de feeling entre el President de Catalunya i el cap dels Mossos per impulsar un procés independentista, sabem que no hi hauria hagut cap acord perquè el major hagués posat l’aparell policial al servei de les voluntats i desitjos dels ciutadans catalans. cessaratrapero2


És més, sabem perquè així ho vam sentir com ho declarava Trapero a seu judicial, que ell tenia un pla secret per detenir al President Puigdemont i als consellers si es declarava unilateralment la independència del país.

Trapero ha transmès ser una persona honesta, el símbol del policia eficaç, un home d’èxit, gran comunicador, seriós i ponderat, no tenim cap dubte que és un professional com la copa d’un pi. Però Trapero no és cap heroi i molt menys un patriota, és un funcionari policial complidor amb la legalitat espanyola que té molt clar els que manen ara i que depèn en darrera instància del poder judicial espanyol.

Molta gent va creure després dels atemptats del 17-A i dels fets de l’1-O que els Mossos eren la nostra policia. No podem confondre el concepte d’una policia més humana, més propera i sobretot intel·ligent, com van demostrar els Mossos en aquestes dues dates simbòliques, amb el concepte de ser la nostra policia, amb el concepte de ser una policia al servei del poble català.

La policia catalana no és una policia pròpia. Com diuen els castellans “el hábito no hace al monje”, el nom no fa la cosa. Els Mossos no són la nostra policia, són la part autonòmica de la policia espanyola disfressada de catalana, és una policia dirigida pels hereus del règim del 78, és la policia menor de l’estat espanyol a Catalunya, la policia que fa els desnonaments, la que patrulla les carreteres, la que només va als fòrums internacionals sobre fluxos migratoris o terrorisme si el govern espanyol els hi deixa anar.

cessaratrapero3
I és aquest context el que hem de canviar si volem una Catalunya com a Estat sobirà. No necessitem a ningú disposat a prometre i combregar amb la Constitució dels nostres enemics, de qui ens vol mal i no ens deixa ser lliures. Necessitem la nostra policia, la nostra, al servei dels drets i llibertats del nostre poble i sota el comandament del nostre President. Necessitem que l’alt comandament d’aquest cos estratègic, a més de ser un bon policia, sigui una persona lleial i compromesa amb Catalunya, necessitem una persona desacomplexada i no servil amb els comandaments dels altres cossos de seguretat estatals, ja que sabem que són cossos mentiders, feixistes i agressius. Trapero pels seus comentaris no ho és.

El judici dels activistes i polítics del Procés i el judici del major mostren clarament la injustícia de les sentències, condemna als independentistes i absolt als no independentistes. Algú en té dubtes encara?

Els atacs a Catalunya seguiran, no volen res que ens sigui propi, ni la nostra llengua a la qual seguiran prohibint el seu desenvolupament, ni les nostres Lleis que seguiran anul·lant, ni la nostra economia a la que seguiran espoliant, ni la nostra societat a la qual seguiran torpedinant. Si tenim certa dignitat, que la tindrem, anem de cap a la confrontació, haurem de desobeir, haurem de transgredir, haurem de forçar el canvi per tenir una societat millor, i necessitarem tenir els nostres cossos armats del nostre costat, no del costat de qui ens vol doblegats de genolls, de qui està disposat a pegar-nos i perseguir-nos.

Gràcies, major Trapero pels serveis prestats, ha sigut un honor tenir-lo com a cap de la policia autonòmica. Però ara no el necessitem, i com vostè va dir: “Bueno, pues molt bé, pues adiós”.

Cuideu-vos molt!

 

Xavier Mas i Casanova

Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

 

ECONOMIA DE PANDÈMIA I PER QUÈ HEM DE MARXAR URGENTMENT D’ESPANYA

economiapandemia

La Covid-19 ha trencat la cultura de l’agenda i el calendari.

Hem posposat celebracions d’aniversari, hem hagut d’anul·lar reunions, assistències al teatre i concerts, dinars i escapades de cap de setmana planificades, hem hagut de canviar vacances que ja estaven organitzades i contractades, hem hagut de cancel·lar casaments i comunions, i fins i tot, hem posposat homenatges i misses per a difunts.

Podem i hem de demorar moltes coses a fer, ja les farem quan puguem, quan tot estigui més estable, però una cosa no podem posposar, hem de marxar d’Espanya, fer-ho ja, a corre-cuita, és urgent.

La crisi de salut pública actual, sigui més aviat o més tard, acabarà. La recerca i la medicina crearan una vacuna que servirà per revertir el context pandèmic, però en quedaran les seves conseqüències socials i econòmiques. Unes conseqüències econòmiques que en seran unes o altres en funció de la gestió que cada Estat faci i el porti a aprofitar les perspectives i oportunitats que es generin, o bé el faci caure en els riscos i amenaces que es derivin. La recuperació de la Xina ha sigut molt més ràpida del que era esperat, però el llarg camí que seguiran altres economies mundials serà lent i ple d’obstacles, i en alguns casos no recuperaran en dècades els nivells d’activitat previs a la pandèmia.

Amb aquest escrit intentaré exposar la meva opinió sobre com evolucionarà en el món l’economia de pandèmia i per què hem de marxar urgentment d’Espanya, ara més que mai, em centraré en els motius econòmics, deixant de costat altres tan fonamentals com poden ser els socials, els culturals, etc. Ja aviso que l’anàlisi aquesta vegada és fred i dur, la situació ho és, i més ho serà si no busquem solucions.

A curt termini, estimem que el creixement econòmic mundial el 2020 serà negatiu, del –4,6%, amb una previsió positiva pel 2021 del 5,2%. Entre la contracció del 2020 i la recuperació del 2021, el creixement del PIB en els dos anys serà del 0,6% respecte el 2019, és a dir, en el conjunt econòmic mundial quasi no hi haurà creixement. A més, aquest creixement no serà uniforme, hi ha països que creixeran (com hem vist Xina és un d’ells) i altres que baixaran, alguns en picat, en els quals les taxes d’atur seran molt elevades. Com a dada, a Catalunya, es calcula que han caigut el 7% de les empreses, i moltes pimes i autònoms malviuen perquè no tenen un altra cosa a fer i aguanten sense cap expectativa més enllà del no-res.

A mitjà termini, després de la recuperació del 2021, el creixement es refredarà a partir del 2022, tant a economies avançades com a mercats emergents i en desenvolupament, quedant al voltant del 3,5%, un valor limitat i insuficient per la millora projectada abans de la pandèmia, i que ens porta de cap a augmentar les desigualtats i la pobresa al món. Algunes economies experimentaran danys perdurables a causa de la profunditat de la recessió i a la ineficàcia dels que no han portat a terme canvis estructurals a temps. Els Estats que no reaccionin, els que mantinguin un model caduc en lloc d’aconseguir l’eficiència basada en la combinació de tecnologia amb els factors de producció, hauran de suportar costos altíssims en els ajustos i impactes en la productivitat de les empreses, així com un estat de desànim generalitzat derivat dels baixos salaris i alt índex de desocupats. L’economia postpandèmica d’alguns Estats serà una economia zombi. Em sembla que Espanya comprarà tots els números per ser-ho.

Les incerteses són altes i estan per a tota arreu, és fàcil caure-hi, i segur que caurem si existeix irresponsabilitat o inacció. No sabem quan acabarà el virus i quantes onades ens queden encara per viure, sobretot en els sectors on el contacte és intensiu, no sabem amb certesa quan finalitzarà el distanciament social. Desconeixem els efectes derivats de la debilitat de la demanda mundial en general, de la disminució del turisme i de la disminució de les transaccions i remeses. També desconeixem els efectes en els mercats financers i les implicacions que comportaran en els fluxos internacionals de capitals. Inclòs desconeixem els efectes en l’oferta que dependrà de la persistència del shock provocat per la pandèmia.

Vistes les perspectives i riscos, passo a comentar les prioritats en política econòmica, unes imperatives a curt termini i altres que són reptes necessaris a mitjà termini. Un cop llegides, reflexionem si Espanya tindrà la capacitat, i sobretot la voluntat de fer-les efectives.

economiapandemia2Per combatre la profunda recessió, els Estats hauran d’abordar reptes complexos per portar les seves economies a un augment de la productivitat, de forma que els beneficis es reparteixin de forma equitativa i que el deute sigui sostenible. Les mesures de tributació i despesa haurien de privilegiar iniciatives que ajudin a estimular els seus productes, garantir un creixement participatiu per a tots i protegir els sectors més vulnerables, amb l’objectiu que el deute generat addicional per a finançar aquestes iniciatives tindrà un cost nul, ja que haurà servit per incrementar la mida de l’economia i la base tributària futura. Tot al contrari que quan l’endeutament serveix per a finançar subsidis mal focalitzats o despeses improductives.

La inversió en salut, educació, en investigació i en projectes d’infraestructura d’alta rendibilitat a mitjà termini seran claus per afrontar un tipus de futur o un altre. Fer trens d’alta velocitat entre Zamora i Palència (amb tots els meus respectes per a ells) no és un projecte d’alta rendibilitat en cap cas, al contrari, invertir en innovació, creativitat i tecnologia sempre serà un catalitzador del creixement cap a un model orientat a la productivitat i a la competitivitat. Productivitat i competitivitat, les dues paraules principals i objecte de caça i captura per les empreses que sobrevisquin i pròsperes en el nou món econòmic. Espanya és mundialment reconegut com un estat on les elits extractives de recursos frenen i impedeixen el seu creixement, ja abans de la Covid, amb un model sustentat per l’engany, la corrupció, la manca de transparència i la manca d’independència de la justícia, un model que no va en la línia de les economies de futur immediat. Per aquest motiu tenim un endèmic problema de dinamisme empresarial, d’esperit emprenedor que permeti enriquir al país en tots els sentits, per això molts dels nostres infants creixen preferint treballar com a funcionaris o en un banc que crear la seva pròpia empresa.

Si les regles fiscals limiten el marge de maniobra pel desenvolupament i recuperació de pimes, microempreses i autònoms, cal suspendre-les provisionalment mentre dura la crisi. La reorientació professional i l’adquisició de noves aptituds de treballadors d’un sector en procés de contracció o desaparició a altres sectors requereix un període de transició en el que s’ha de garantir el seu ingrés. A la vegada, s’haurà de controlar el frau i combatre els paràsits i ganduls. Readaptar a un treballador és una inversió de futur, més endavant tindrà un lloc de treball i pagarà impostos. Donar un subsidi a un gandul és una despesa improductiva, com a paràsit sempre intentarà viure del sistema o dels altres. Les persones en desocupació que hi ha i hi haurà moltes, han de cobrar, però en contraprestació haurien de prestar serveis socials (reforços de serveis públics), donat que cobren, han d’estar al servei de l’Estat perquè els paguem tots.

economiapandemia3De la pandèmia ens ensortirem, de les seves conseqüències econòmiques uns estats s'en ensortiran i d’altres no, de nosaltres dependrà del bàndol on estiguem. És evident, jo no vull estar al bàndol d’una gent que com a solució inicial per tractar una pandèmia posa al capdavant a militars i altres inútils que es deixen estafar i compren test per persones embarassades en lloc de tests pel virus, no vull estar al bàndol dels que sempre afavoreixen els seus amiguets mentre s’autoproclamen com a salvadors de la pàtria.

Vosaltres veieu a l’estat espanyol portant a terme aquestes polítiques? O el veieu continuant amb els desequilibris, la corrupció i el nyap per sistema?

No vull que aquesta gent que ha gestionat tan malament la crisi, i que ens ha fet líders mundials d’aquesta desgràcia, sigui la gent que hagi de gestionar la recuperació.

Doncs per l’economia de pandèmia i la de postpandèmia, sense entrar en més factors, cal marxar urgentment d’Espanya.

Cuideu-vos molt!

 

Xavier Mas i Casanova

Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya