Detalls

Escrit per Xavier Mas i Casanova

Categoria: CATALUNYA

Publicat el 09 Octubre 2012

Vist: 5495

  Les marques ... venen.

A part de la realitat material que és el propi producte, hi ha una realitat psicològica o emotiva, que és la que aporta mentalment als consumidors seguretat, prestigi, qualitat, solidaritat, etc ... Considerant aquesta precisió, es pot entendre com algunes marques superen l'interès dels consumidors més que el mateix producte, aportant uns valors afegits per sobre d'aquest. Així les persones solen escollir les marques per afinitat, el mateix que als amics. Al contrari, com els enemics, les persones menyspreen algunes marques per antipatia o experiències no agradables.

Traslladem ara aquest debat a marques territorials. "Made in Germany" sol ser imatge de producte de qualitat, i per suposat un mateix producte amb aquesta marca podrà vendre més car que "Made in Sri Lanka". "Made in Japan" aplicat a tecnologia és una marca que fa cotitzar més els productes que la tenen que "Made in China", independentment que sigui el mateix producte o no.

La marca Barcelona, ​​el made in Barcelona, ​​s'associa a vivacitat, joventut, dinamisme.

Facin la prova, vagin a l'estranger i comentin que vostè viu a Barcelona, ​​gairebé la totalitat de respostes serà "Beautiful Barcelona" o "Ohhhh! Barcelona "o" very nice city ". El món coneix a Barcelona, ​​i la seva marca ven, suma i dóna prestigi. Això explica que algunes marques hagin incorporat el nom de la ciutat a la seva marca, trobem Custo Barcelona, ​​o Mango que ha incorporat Barcelona al seu logotip. A vegades, el nom de la ciutat s'associï a nivell de màrqueting amb ciutats properes, així Ryanair anomena Reus com Reus-Barcelona i Girona com Girona-Barcelona, ​​o el cas del projecte d'oci ubicat al costat de Port Aventura que es dirà Barcelona Word per motius comercials empresarials, però estarà a més de 100 quilòmetres de la capital catalana. El problema és que en massa ocasions la marca Barcelona s'associa a Espanya.

Catalunya, ara, ha d’establir la seva pròpia marca, la seva imatge, dins d'una estratègia d'internacionalització. És molt costós fer-ho, per això ha d'aprofitar la marca Barcelona, ​​que és la millor de les plataformes per impulsar una marca cosmopolita i d'acord amb la que es té de la ciutat comtal al món. En aquests moments, Catalunya ocupa diversos titulars de la premsa mundial, però pensem que és efímer, així que s’hauria de moure amb rapidesa, per no tornar a ser transparents. Els turistes que van Edimburg o Inverness diuen que van a Escòcia, de la mateixa manera, hem d'aconseguir que els que van a Barcelona, ​​Tarragona o la Costa Brava diguin que van a Catalunya i no a Espanya.
Ens beneficia, a nivell de marca Catalunya i de marca Barcelona, ​​el desmarcar-se de la marca Espanya, que cotitza clarament a la baixa, s'associa a la venda de sol, toros, platja i festa, així com a l'arrogància i a la “siesta”, el seu descrèdit internacional ha augmentat per la mala gestió de la crisi.

La marca Barcelona és ​​molt coneguda per l'esport (el Barça), la cultura i arquitectura (Gaudí) i el turisme. La marca Catalunya, molt menys coneguda pot ser-ho perquè té molts actius que oferir i exportar, alguns ja són un xic coneguts com l’aspecte empresarial (via empreses establertes, sobretot asiàtiques). Ambdues marques han d'anar de la mà mútuament i ser complementàries. Poden ser-ho, però per projectar i vendre necessitem menys diplomàtics, i més personal actiu i especialitzat en el màrqueting.

Detalls

Escrit per Xavier Mas i Casanova

Categoria: CATALUNYA

Publicat el 28 Setembre 2012

Vist: 6679

  L'any 2003 vaig col·laborar en l'estudi de l'impacte socioeconòmic del sector logístic a Barcelona i la seva projecció a Catalunya, desenvolupat per la UB, constatant que el dèficit d'infraestructures existent a Catalunya asfixiava, literalment, a l'economia d'aquest territori.

Doncs bé, la situació avui és pitjor, sent les seves deficiències greus un factor fonamental, sinó "el" factor fonamental de preocupació en el món empresarial català, i representant un problema també a l'Estat espanyol, ja que s'està frenant en gran mesura la productivitat i competitivitat de les empreses catalanes.

Cal considerar que la inversió pública, en general, i la d'infraestructures de transport en particular, és un dels instruments públics que incideixen amb major grau, i de forma més directa, en el creixement agregat i en la distribució geogràfica de l'activitat econòmica. .
Si seguim criteris econòmics, les inversions s’haurien de realitzar seguint criteris d'eficiència econòmica, és a dir, on les rendibilitats puguin ser majors. El problema rau que a l'Estat espanyol s'ha pensat de manera continuada que es tractava de rendibilitat o eficiència política i no pas econòmica, el que ha comportat i comporta moltes vegades el fracàs.
Només així es pot entendre com a l'Estat espanyol el model actual de transport és el mateix que l'existent al segle XVI, és a dir, el radial, i amb un node central, el qual és Madrid. Aquest model arcaic i improductiu, és el que acaba generant la percepció de tracte injust i malestar.

Després del franquisme i durant els 20 anys següents, les inversions públiques a Catalunya van créixer de l'ordre del 3% anual, mentre que a Espanya era de gairebé 4,5%, és a dir, un 50% més de creixement anual a Espanya que a Catalunya . Aquesta tendència no ha canviat molt en els últims anys. Malgrat que les inversions a l'AVE Madrid-Barcelona, ​​han fet crèixer el percentatge català en els últims anys, encara hi ha un diferencial negatiu si s'inclou aquesta inversió, de manera que les inversions suposen el 0,70 del PIB de Catalunya, mentre que a la resta de l'Estat suposen el 1,1% del seu PIB. Hi ha, per tant, un greuge comparatiu, però amb l'agreujant que és continuat i sobretot aquest nivell d'inversió a Catalunya és insuficient, ja que està 4,5 punts percentuals per sota del pes específic del PIB català, que es pot afirmar clarament que, els retards en aquestes infraestructures i el seu relatiu poc potencial adequat al producte econòmic que genera i la població que habita i treballa, constitueixen un perill en la situació d'avantatge competitiu amb altres regions europees mediterrànies, i suposen asfíxia al desenvolupament de l'economia catalana i de l'Estat espanyol, al que cal afegir una major pressió fiscal mitjançant impostos que en la majoria de territoris de l'Estat, i ja posats, una proporció més elevada de peatges.

La inferior dotació de Catalunya en infraestructures de transport respecte a altres zones europees en les que Catalunya està en competència directa com són Roine-Alps, BJA Saxònia, Baviera, Llenguadoc-Rosselló, Badem-Württemberg, Llombardia-Piemont, entre d'altres, el porten a una situació de pèrdua de competitivitat. Així, la mitjana d'aquestes regions respecte als estocs que tenen en infraestructures de transport és del 18% del seu PIB, respecte al 14% del que disposa Catalunya. Però si a més considerem la població i la superfície, arribem a la conclusió de que Catalunya és la pitjor equipada de les regions esmentades, disposant de només el 65% del nivell d'equipament respecte a la mitjana de les altres àrees esmentades.

Més dades, el PIB català representa al voltant del 20% del conjunt de l'Estat, i la població és el 16% del total. No obstant això, la inversió pública pressupostada directa del govern central és de l'ordre del 5% només. El dramatisme es veu més si comparem la inversió de l'Estat per habitant, que és de 50 €, és a dir, 3 vegades menys que la inversió de la resta d'àrees de l'Estat. Per si fos poc, hem de contemplar que aquestes dades es refereixen a la inversió pressupostada, si comparem amb la realitat observem que en els últims anys només s'executen una mica més del 50% de les inversions pressupostades a Catalunya, per tant, el valors abans esmentats disminueixen a la meitat pràcticament.
És cert que les inversions de la Generalitat en infraestructures no han ajudat a augmentar aquestes xifres, però és que no serveix de res traspassar competències sinó hi ha el mecanisme de finançament.

La insuficiència d'inversió pública a Catalunya, només ha estat compensada parcialment per part dels ajuntaments. Però clar, res és gratis! Aquesta inversió ha tingut com a contrapartida un major esforç fiscal dels ciutadans catalans. Així 6 de les 10 ciutats de l'Estat amb més de 50 mil habitants, i amb més pressió fiscal són catalanes, encapçalant aquest "dubtós honor", Badalona i Barcelona amb un índex proper al 80, l'Hospitalet amb 73,5. Per contra, comentar que l'índex de Madrid no arriba ni a 50, i el de Salamanca no arriba a 20.

Si dolent era el quadre pintat, encara pot ser pitjor, així el Pla d'Infraestructures del Ministeri de Foment té una previsió d'inversions en els futurs anys proper al 12% del total de les comunitats, de manera que el dèficit d'infraestructures no només és històric, sinó també futur, el que lluny de buscar solucions, agreujarà els inconvenients ja existents, per exemple en la capacitat de les carreteres catalanes, el que suposa un gran problema per a les empreses de distribució, on el ministeri de Foment inverteix menys del 10% del total de l'Estat, i menys de la meitat del que inverteix en la resta de l'Estat si considerem el PIB.

També en l'aspecte aeroports, on AENA aposta de forma clara i progressiva per Barajas, deixant de banda al Prat, tot i que l'estirada de Barcelona ha suposat que el Prat hagi superat en el 2012 a Barajas, per primera vegada, com a punt d'origen i destinació de passatgers.
En el cas dels ports, més del mateix; hi ha una inversió inferior al 15% del total, quan el tràfic de mercaderies és del 20%.

El metro no és una excepció, existint una clara diferència d'inversió, de gairebé el doble, entre el de Madrid i Barcelona, ​​que es reflecteix any a any amb una diferència en creixement de nombre d'estacions i quilòmetres.

Tot aquest empatx de dades, crec que és suficient com perquè les conclusions no siguin necessàries ...

Detalls

Escrit per Carles Narvàez Brinquis

Categoria: CATALUNYA

Publicat el 20 Setembre 2012

Vist: 5437

  Curiosament els dies següents a la multitudinària manifestació a Barcelona per reclamar el dret a tenir un estat propi la paraula pacte no va tenir protagonisme. És un fet significatiu, tot tenint en compte que fins llavors aquesta paraula sovintejava en els mitjans de comunicació. Llavors eren moments de parlar de trencament, més que no pas d’entesa. Moments de rauxa, i no pas de seny. Ja no és moment de pactes? Evidentment sí que ho és. Tant si l’objectiu és tenir una sobirania fiscal com si finalment enceta el camí de la independència, Catalunya haurà de negociar i pactar. La paraula pacte remet a la idea de arribar a acords i col·laborar, però també significa cessió d’autoritat.

Amb qui hauria de pactar Catalunya? Si el que vol és una sobirania fiscal, és evident que hauria de pactar amb Espanya. Una altre cosa es si l’altre part té una predisposició a l’acord. Ara per ara Espanya no està oberta a cap acord d’aquest tipus. Els missatges rebuts aquests dies son clarificadors. Tampoc ens hauria d’estranyar aquesta posició. Si estiguessin oberts al diàleg ja fa temps que les coses haurien anat diferent. L’optimista es aquell que confia en els altres. Així doncs, Catalunya pot ser optimista en aquesta qüestió? Si no pot arribar a cap pacte amb Espanya, a Catalunya només li quedarà encetar el camí cap a la sobirania plena com a poble. Un cop iniciat el procés, no podem saber del cert quina seria la posició final dels diferents actors internacionals davant dels esdeveniments que dia a dia s’anirien succeint. Si sabem que una aplicació fil per randa per part del govern central del mandat constitucional tindria conseqüències imprevisibles no només en Catalunya, però també en Espanya i Europa. I la Europa actual exigeix que un procés com aquest és porti de manera pacífica i pactada.

Fet i fet, Catalunya necessita un pacte amb Europa, i a l’inrevés. Catalunya és una regió econòmicament molt potent dins d’Europa. En cas de tenir un estat propi, Catalunya és situaria al nivell econòmic de països com ara Dinamarca o Suècia.  Les relacions comercials internacionals son amplies i molt fortes. En l’actualitat Catalunya ven més a fora que no pas a Espanya, i la diferència va en augment. És un fet que les empreses internacionals confien en el potencial de Catalunya. Les inversions externes al territori no paren de créixer. També els projectes d’innovació i desenvolupament creixen. Aquest any s’han captat la meitat dels fons europeus destinats a Espanya, la qual cosa dona un idea clara del dinamisme català. Encara més, les empreses grans i internacionals serien uns bons aliats per la independència. Tenen molts interessos creats i pressionarien a Europa perquè no hi haguessin obstacles al lliure comerç. Ningú és pot imaginar a empreses farmacèutiques, químiques, automobilístiques, tèxtils o de telecomunicacions, per posar algun exemple, fugint espaordides de Catalunya. Per altra banda, Catalunya és una destinació turística molt important, gràcies a la seva riquesa cultural i d’oci. A més, Barcelona és capital del mediterrani, té un port potent i en constant creixement, tant en infraestructures com en volum de negoci. També té un aeroport de primer ordre i amb un volum de passatgers en augment. La capital és seu de nombrosos congressos internacionals, i té una excel·lent imatge i projecció internacional. Siguem clars, existeixen molts interessos al voltant de l’economia catalana.

En definitiva, la globalitat econòmica és un bon aliat en les aspiracions de Catalunya. Tot i així, no oblidem pas que no s’aconsegueix allò que és mereix, però allò que és negocia. Catalunya ja sap que haurà de negociar i tancar pactes amb Europa, només així arribarà el dia que tindrà l’Estat propi que és mereix.

Detalls

Escrit per Carles Narvaez Brinquis

Categoria: CATALUNYA

Publicat el 14 Setembre 2012

Vist: 5795

  Al començament dels anys 90 el conservador George H.W. Bush semblava tenir tot de cara per tornar a sortir elegit president del EEUU per quatre anys més. El seu èxit en la política exterior era la seva millor arma electoral. Tot i així la economia del país no estava en el seu millor moment. Els estrategs del demòcrata Clinton van focalitzar la seva campanya en aquest fet, i van encertar plenament amb el lema de la campanya: the economy, stupid.   Curiosament la economia, o millor dit la mala situació econòmica, pot ser de nou la gran protagonista de les properes eleccions en els Estats Units, tot i que ara al bàndol perdedor estaria el demòcrata Barack Obama.

En general, els nord-americans son persones molt patriotes, hi creuen a cegues en el somni americà. Son individualistes, directes i competitives. Els hi agrada treballar dur i sense descans per aconseguir el seu objectiu, i no tenen por a equivocar-se. La societat americana és molt plural, però els ciutadans tenen un alt sentiment d’Estat i en els assumptes de país és mouen majoritàriament pels mateixos interessos. En certs aspectes, els catalans tenim comportaments similars als nord-americans. Som també una societat treballadora, i ens agrada moure’ns per objectius i competir. Tot i així, les estratègies per aconseguir els nostres objectius son diferents. Tenim semblances amb ells, cert, però tenim una diferència fonamental, no ens movem tots pels mateixos interessos. Es a dir, no tenim arrelat un sentiment d’Estat. No, de moment, ja que sembla que això pot estar canviant. Segons les dades del CEO, en cas de referèndum, un 51% dels catalans votarien per la independència. Això representa un salt de quasi 9 punts en relació a l’anterior enquesta. Aquesta xifra inclou ciutadans de diferents sensibilitats polítiques. La possibilitat de ser un Estat propi seria votada també per persones en molts casos allunyades de les tesis independentistes. Cada cop més sovint persones que abans no volien marxar d’Espanya parlen sense embuts de la possibilitat de marxar, si la situació a Catalunya continua igual com ara. Quin és el motiu d’aquest desencís amb Espanya? Què està provocant que els catalans comencin a posar-se d’acord en un objectiu comú? Hi ha finalment un sentiment d’Estat?

Existeixen diverses realitats. Per una banda, Catalunya veu com anualment no menys de 15.000 milions d’euros dels impostos recaptats no tornen. Per altra banda, en comparació amb la Comunitat Autònoma de Madrid, Catalunya té un índex d’atur sensiblement superior i el seu PIB és ja inferior. Si ens fixem en el País Basc, aquest té una hisenda pròpia que els hi permet no haver de fer retallades dràstiques en el seu pressupost. En canvi, Catalunya aguanta des de fa molt de temps una política de café per tothom, i tot i així rep les crítiques d’altres territoris per la seva suposada falta de solidaritat. Catalunya és el motor d’Espanya, però des de fa temps els governs centrals de torn no han fet cap política que hagi afavorit el creixement econòmic català. I és evident que sense benzina el motor no pot funcionar. Aquests fets, entre molts altres, estan creant a Catalunya una profunda desafecció vers Espanya. Cada cop més catalans creuen que Espanya està maltractant Catalunya. El sentiment que està arrelant és que amb un Estat propi milloraria considerablement l’estat del benestar a Catalunya. Fa poc dies vam tenir una prova d’això. Tot el món va veure com centenars de milers de catalans sortien al carrer per reclamar justícia i llibertat. La Diada de Catalunya ha demostrat que es possible caminar plegats cap a un objectiu comú. Al seu torn, Espanya no sembla entendre el canvi que s’està produint, ni tampoc fa cap moviment per revertir el greuge que Catalunya està patint. No està en el seu tarannà. Quan arribi el dia que com a país Catalunya decideixi caminar sola i des d’Espanya preguntin el motiu, sempre els hi podrem dir que va ser per l'economia.