Detalls

Escrit per Xavier Mas i Casanova

Categoria: CATALUNYA

Publicat el 13 Desembre 2012

Vist: 5220

  Després del resultat de les eleccions del 25N, el poble de Catalunya segueix majoritariament demostrant-se i demostrant al món, la seva voluntat ferme de ser independents. Ara cal fer-se la següent pregunta. Volem ser una rèplica del que és l’Estat espanyol?. Amb el seu concepte econòmic, social, polític i solidari, canviant només les senyes identitàries i la capital Barcelona per Madrid ... o volem ser quelcom diferents.

Per ser el que són ara, és possible entendre buscar la independència des d’un aspecte emocional de les coses, però no des d’un aspecte racional, que és el que vinc argumentant en tots els anteriors articles.

El primer que cal fer per ser diferents és tolerància zero amb la corrupció. Dir que serem un país sense corrupció queda molt bonic “de cara a la galeria”, però és impossible, els “xoriços” estant repertits uniformament per tot el territori mundial. No es pot impedir la seva existència, es pot ajudar a disminuir-los mitjançant politiques educatives destinades a aconseguir un valors ètics en tots els actes i valoracions dels ciutadans, però sempre hi hauran els que ho interpreten a la seva maliciosa forma. La diferència amb l’actualitat, estarà doncs, en la contundència, intolerància, fermesa i agilitat d’actuació.

Les institucions han de ser democràtiques, representatives i al servei del ciutadà. La màxima institució que és el Govern escollit democràticament, amb el seu programa electoral, signa realment un compromís, un contracte amb els electors. De forma que si incompleix el contracte, el seu mandat deixa d’estar vigent, s’han de convocar noves eleccions. Només així, podrem garantir i exigir que els polítics facin allò pels que van ser votats i triats. El ciutadà ha de ser la raó de ser del estat, del govern i dels poders públics. Aquests organismes només estan legitimats si emanen de la voluntat dels ciutadans i garanteixen els drets i els deures d’aquests. Ens hem d’acostumar a realitzar referendums o consultes vinculants de tot el que sigui necessari, considerant com tal, tot el que ens pot afectar al dia a dia de les persones de forma significativa, com seria pagar més o menys impostos.

La societat civil catalana, quan es posa en marxa sabem que disposa de gran fortalesa, però hem d’aconseguir que aquesta fortalessa no surti només determinades vegades, no només quan existeix el “català emprenyat” sinó que aquesta fortalesa ha de garantir el funcionament de les seves institucions i s’ha de reflexar en cadascuna de les polítiques del país.

La cultura ha de ser el factor clau vehiculitzador del país que volem ser. Des de les escoles fins les Universitats han de ser accesible a tothom independentment dels seus recursos sinó en funció de les seves qualitats i habilitats, amb l’objectiu de garantitzar la igualtat d’oportunitats. Les polítiques educatives han de transmetre valors apart de les materies acadèmiques, en tots els graus i nivell educatius. S’ha d’incentivar i recompensar l’esforç, la reflexió, l’empenta, el talent i la innovació. S’han d’incorporar al model educatiu matèries socials com l’economia, la sanitat i la política, entre altres, amb l’objectiu de no tenir més generacions de autèntics ignorants socials. El sistema educatiu s’ha d’encarar cap un model encaminat al que ha de ser la trajectòria del subjecte, amb una estratègia encaminada a la productividad i la competitivitat que després cada individu es trobarà en el futur. És imprescindible una colaboració Universitat empreses i administracions, perqué les persones es formin en funció de les necessitats reals que la societat demandarà.

Les empreses haurien de ser generadores de riquesa i de treball. En un marc igualitari d’oportunitats, on les pimes, en la recerca del seu benefici i no del poder, siguin les grans impulsores de la iniciativa empresarial, la emprenaduria i el talent, amb l’objectiu d’aconseguir augmentar la competitivitat i la productivitat. Empreses orientades al mercat exterior, amb la consideració que el món és el seu client. Amb una existència d’accés al finançament, a les infraestructures i a la seguretat jurídica que les permeti desenvolupar tot el seu potencial mitjançant el coneixement i/o l’experiència dels seus empleats, i amb una clara visió de sostenibilitat tant en la basant econòmica, planificant l’estratègia a mig i llarg termini, i prioritzant els aspectes que les facin més vulnerables als cicles econòmics; la basant social, apostant per una gestió responsable que ajudi al progrés del empresari, els seus empleats i de la societat en general; i la basant mediambiental, que garanteixi l’entorn que ens envolta i que constitueix un patrimoni comú. I per suposat sense asociacions patronals i sindicals subvencionades públicament, cosa que les posa al servei únicament del poder i les fa que siguin totalment inoperants de mena.

I l’exèrcit ¿com ha de ser? ... No cal aquesta preocupació, no ha d’existir exèrcit, no ens fa falta per rés.

Tenim doncs 16000 milions de raons per ser independents, xifra equivalent als euros del deficit fiscal, però hauriem de tenir-ne 7 milions, la xifra del nombre dels ciutadans, per ser diferents i millors.

Siguem doncs un estat diferent, siguem quelcom millors, siguem un estat on els seus ciutadans estiguin orgullosos ser pertanyer, tant per la part emocional com per la racional. No perdem aquesta oportunitat per deixar a les futures generacions i a la nostra una vida millor, més lliure i més democràtica.

Detalls

Escrit per Xavier Mas i Casanova

Categoria: CATALUNYA

Publicat el 22 Novembre 2012

Vist: 5351

   El procés independentista que es viu a Catalunya és un procés del poble al que s’han apuntat els polítics, no de les élits polítiques que arrosseguen al poble. Això és el que Espanya no entén i no vol entendre.

Es tracta d’una evolució realitzada amb el raonament, no pas només amb el sentiment. Per ser independentista, no cal ser nacionalista.

Al nacionalisme s’arriba mitjançant un sentiment que es forja des de la infantessa, adolescència o joventut. En el cas català, seria un pensament polític transversal, tant d’esquerres com de dretes, articulat sobre el principi de que Catalunya és una nació, sota la base de la seva història, cultura, tradició i drets civils.

Però el moviment català actual es basa, majoritàriament, en el canvi de la gent madura cap una voluntat d’independència, sense passar pel nacionalisme, amb l’objectiu de viure millor, de reaccionar contra un Estat corrupte; un Estat on existeixen sempre les mateixes èlits extractives, i on l’èlit de l’èlit està en una institució medieval com és la monarquia; un Estat on la seva llei principal, la Constitució, enlloc de ser garant de les sensibilitats i drets del poble, només és garantia d’opresió i eina per retallar les decisions del poble sobirà; un Estat dominat per bancs insaciables; un Estat amb un model d’economia “chapucera” i enganyosa, irreal i insostenible, que ens aboca a la ruina a la majoria dels ciutadans; un Estat que el poble està al seu servei enlloc de entendre que és l’Estat qui està al servei dels seus ciutadans; un Estat que no genera valor; un Estat que entorpeix les iniciatives dels ciutadans; un país que financia en gran mesura a polítics professionals i a sindicats, però no a les petites i mitjanes que poden crear valor i ocupació; un Estat que, lluny de responsabilitzar als màxims causants de la crisi, recolza i s’encaparra amb el mateix sistema, una vegada darrera l’altre; un Estat que deixa anar el talent humà després de pagar la seva formació en gran part.

És un moviment que es basa amb la racionalitat pels que creuen en aquest camí, en el famós “seny”, més que mai. Es fonamenta i es construeix sobre la base de la supervivència. No és que els ciutadans que volen la independència pensin que tot serà maravellós i fàcil, sinó que amb l’Estat espanyol i el que suposo no ens podrem mai sortir, i se’ns escaparan tots els trens que passin.

Aquesta racionalitat ens ha de portar a un model d’Estat modern, un projecte de futur que sigui motivador i cohesionador dels ciutadans, basat en els següents punts:

-         La innovació com a motor per aconseguir un model productiu econòmic basat en el coneixement, amb l’existència d’un pressupost irrenunciable i vinculant per aconseguir-ho, ja que ens estarem jugant el futur.

-         L’educació pren molt protagonisme en aquesta dimensió, i no per ser retallada, sinó al contrari, per ser gestionada, reformada, vigilada en la qualitat dels docents i formadors, avaluada continuament, potenciada i incentivada econòmicament.

-         S’ha de canviar el fet cultural actual que fa que no existeixi emprenedoria, ni finançament orientat a la seva expansió i creixement, ja que l’existència de aquest fenòmen és el que ens pot portar cap a la innovació. Posem les coses fàcils als emprenedors, ells crearan ocupació, amb les noves idees i projectes.

-         Una Hisenda catalana, que lluny de l’afany recaptatori inspirat amb el “sheriff de Notingham” dels temps de Robin Hood, faci una funció de xoc contra el frau fiscal que amenaça amb l’equitat del sistema, i no presioni al consum, prioritzant l’economia productiva enfront l’especulativa.

-         Una banca que faci la funció reguladora que ha de tenir realment i no una funció acumuladora de capital i d’ofegament de l’economia.

-         Una política de desenvolupament industrial dirigida a la qualitat dels productes perqué siguin reconeguts i demandats a l’exterior. Tenir cura de la marca Catalunya com garantia de qualitat i seguretat.

-         Una Administració que posi les coses fàcils als ciutadans, minimitzant els procediments burocràtics.

-         Un model comercial equilibrat i competitiu, que eviti posicions de predomini, tant de marques com de format i que permeti al consumidor triar el què vol consumir, erradicant les accions que suposen competència deslleial.

-         Un turisme sostenible, de qualitat i orientat a aprofitar, i no desgastar, les condicions naturals del nostre territori.

-         Polítiques d’ocupació i no de subsidi. Noves formes d’organització i de gestió del treball orientades a la productivitat, eficàcia i rendibilitat.

I per suposat i amb l’objectiu d’una Catalunya amb igualtat d’oportunitats, aquesta ha de tenir un format republicà, que garantitzi i impedeixi l’establiment de “castes” i families apalancades al poder “in secula, seculorum” ... Amén.

Detalls

Escrit per Xavier Mas i Casanova

Categoria: CATALUNYA

Publicat el 16 Novembre 2012

Vist: 5442

  Vaig estar a la “mani” de l'11 de Setembre, com molts.

En aquest acte, vaig observar un sentiment, que responent a l’eslògan de la seva convocatòria: “Catalunya, nou estat d’Europa”, aglutinava de forma majoritària a les persones que composaven el “peu del carrer”. El sentimient era l’únic punt de comunió entre totes aquelles persones, ja que existia total disparitat en la seva composició humana. Hi havia des de bebés a ancians, passant per adolescents, joves i madurs. Des de grups, tant de familiars com d’amics, fins a solitaris. Des de persones en samarretes, xancles i pantalons curts, fins modelets de Lacoste i Armani. Des de gent de pell blanca, tipus “Iniesta”, fins pells torrades pels sols caribenys. Músics, cantants, colles castelleres, pancartistes… Persones que no paraven de conversar i altres d’altius que només volien anar però no relacionar-se. Hi havia gent molt educada, i altres, que fumant “puros” enmig de tanta gent, no ho eren tant. Hi havia d’esquerres i de dretes, conservadors i progressistes com diuen els més “doctos”. Hi havia advocats, enfermeres, metges, economistes, enginyers, fusters, lampiestes, cambrers, especuladors, capellans, policies, bombers, estudiants, pescadors, pagessos, brookers, mags, futbolistes, bancaris, peleters, polítics,…i fins i tot, algún curiós.

I així podriem descriure contrastos y més contrastos d’aquell dia, però amb un sentiment comú, una voluntat en positiu, un element aglutinador, hi havia una qüestió d’Estat…català.

Qüestió d’Estat, sí, això que s’ha reclamat tantes vegades a l’Estat espanyol, aquesta unió entre les persones i/o forces polítiques per construir, cosa que no s’ha donat possiblement, des de la Guerra del Francès, quan Napoleó.

La conseqüència, la sabem tots, una convocatòria d’eleccions, a celebrar el proper dia 25. Els ciutadans esperen un debat entre la decisió de continuar Catalunya amb o sense Espanya, després d’haver estat 30 anys en democràcia estable i integrats dins la UE i l’euro.

De moment poc debat hi ha entre les parts. Des d’Espanya i fins ara no s’ha sentit cap argument que no sigui la por, l’amenaça del càstig i el deliri pseudo-psiquiàtric d’alguns; brams que intenten amagar l’aspecte bàsic del debat, que és que el fonament econòmic de pertanyer a Espanya ha desaparegut. S’ha acabat. L’Estat espanyol no és ja qui determina el tipus de canvi a la seva moneda, ni és qui estableix el tipus d’interes i els arancels duaners. L'anomenat mercat espanyol ha sigut absorbit per l’europeu, que és qui decideix. A més, ja no existeixen vincles entre productes catalans i mercat espanyol, sent aquest un mercat d’alt risc per als productes catalans, de fet, el mercat espanyol és l’únic mercat del món ón els productes catalans són boicotejats o estan amenaçats de ser-ho pel sol fet del seu origen.

Per més “inri”, a l’Estat espanyol li quedaria la inversió pública per pal·liar d’alguna manera aquesta desconnexió manifesta Catalunya-Espanya, però, les dades són aclaparadores i contundents en aquest aspecte. A part de l'expoli del PIB català durant dècades, es desplomen els serveis que gestiona l’Estat a Catalunya, i no s’acompleixen el pressupostos en infraestructures, cosa que no passa en altres àrees del panorama espanyol. Una perversitat més.

Espanya és avui un mal negoci per Catalunya, tant perquè la marca Espanya no aporta cap valor ni avantatge a l’hora de projectarse cap a fora, ni els aporta de forma interna, sinó més aviat entorpeix el desenvolupament del país i de les persones que el componen. En definitiva, algú pot indicar un avavatatge, només una, que li suposi a Catalunya continuar a Espanya? ... Si us plau, si és possible i no és molt demanar, que sigui sense amenaçar, cridar, desqualificar i insultar.

Aquí van alguns desavantatges: no existència de fiscalitat pròpia, del dèficit fiscal, del retard en el finançament procedent de l’Estat dels diners prèviament recaptats a Catalunya, del gravíssim dèficit d’infraestructures, no disposar d’aeroport intercontinental, inexistència de connexió ferroviària amb Europa, deficiència en serveis públics, la privació de disposar de concentracions econòmiques, la manca de respecte a la decisió de la majoria dels catalans, etc… El problema de Catalunya es diu Espanya, on es proclama que Catalunya és part d’Espanya, però s’actua de manera que Catalunya és d'Espanya, una possessió només.

Tolstoi va dir “tothom vol canviar el món, però ningú vol canviar-se a si mateix”. Espanya no canviarà.

Ha començat el compte enrere, doncs.

Detalls

Escrit per Xavier Mas i Casanova

Categoria: CATALUNYA

Publicat el 12 Novembre 2012

Vist: 5047

   Catalunya serà competitiva o no serà

Immersos en un debat social sobre la viabilitat de una Catalunya independent, penso que és millor no quedar-se en la superficialitat evident de la quëstió, i anar directa al fons de l'interès que és si Catalunya serà competitiva dins del mercat mundial i si l’indepèndencia de Catalunya suposarà una millora per la seva competitivitat i la dels seus productes i serveis. En definitiva, la resposta a aquesta pregunta sobre la competitivitat dona també resposta a la pregunta sobre la seva viabilitat.

Comentar previament, que com economista no puc centrar-me en la recerca de la viabilitat com objectiu, sinó que el objectiu ha de ser i és la prosperitat. La cadena econòmica que té com objectiu la prosperitat, s’inicia en la competitivitat, així: competitivitat  productivitat  creixement  prosperitat.

Ara bé, com que l’economia és una ciència social, no només numèrica, no em de considerar que només serem competius si fem devaluació de la moneda, si baixem els salaris i si fem retallades, és a dir si seguim un model xinés. Això categoricament no és veritat, no al menys si volem ser competitius dins d’un model de sostenibilitat. Si volem ser competitius d’aquesta forma, hem de relacionar la competitivitat dins de la creació de llocs de treball de qualitat, i dins del model de benestar, que no és un model de malgastar com moltes vegades s’ha portat a terme. Cal per tant, un replantajament total en tot aquest model, i en el que afecta al sistema educatiu, sanitari, de pensions, d’administració pública més eficients, de innovació, etc... hem de canviar el xip, perqué és l’única solució.

Com aconseguir-ho doncs? Hem de capitalitzar l’economia a llarg termini, que significa dotar l’economia de millor capital en tots els seus aspectes, per tant, en el capital humà qualificat, en l’aspecte tecnològic, en les infraestructures, en l’aspecte organitzatiu i en l’aspecte social. S’ha de donar suport, i més en temops de crisi, a les inversions productives, per davant d’altres polítiques. Aixó que sembla molt bonic dir-ho, no és gens fàcil portar-ho a terme, ja que cal fer un replantajement, renunciar a coses com són ara, i perseguir nous reptes col·lectius.

Necessitem per tant unes estructures d’estat, on amb independència del tamany d’aquestes, siguin prou potents, autònomes, eficients i flexibles per aconseguir objectius que situin a les nostres empreses, els nostres productes i els nostres treballadors dins de l’economia global, donat que la feblessa de la demanda interna sembla que continuarà si estem dins d’Espanya, ja que:

• El 25% de la taxa d’atur i el context de moderació o reducció salarial a les famílies porta a aquestes a disminuir al màxim el seu consum.

• Les empreses apliquen contenció a les seves inversions, tant per la poca claretat en la possibilitat de retorn d’aquestes com per la dificultat d’obtenir financiació.

• El sector públic no està en disposició, per les importants xifres de pagaments d’interessos, a realitzar polítiques orientades a millorar la competitivitat.

Es en aquesta situació, aparentment pesimista, on surten les oportunitats. Cal per tant, fomentar la vocació empresarial i protegir l’empreneduria com a clau i base pel futur de l’economia i de la creació d’ocupació. Es necessari la creació de negocis nous, la reforma i flexibilitat laboral no crearà per si sola ocupació excepte si hi ha creixement en els negocis.

La cultura de la iniciativa, la creativitat, l’innovació, l’esforç, la visió global, els idiomes i l’internacionalització, l’ètica i el risc no temerari, han de ser imbricats directament en el nostre sistema, des de l’educatiu fins el judicial, i no desmotivat per aquest com succeeix actualment. Un emprenedor que tanca una empresa, perqué el negoci no ha funcionat o s’ha esgotat, lluny de sentir vergonya, fins i tot repudi social, o ser perseguit com morós; ha d’estar motivat per desenvolupar i empendre nous negocis, noves petites i mitjanes empreses que generaràn ocupació.

Tecnologia, talent i tolerància, o les anomenades 3 “T’s” atrauen el negoci que conforma la nova economia dins del mon globalitzat, apartan-se dels models tradicionals. Les economies líders del futur seran les que es mostrin més capacitades per mobilitzar les capacitats creatives de la seva població i d’atraure talent creatiu de tot arreu del món. Ara bé, el talent ha d’aflorar, per aixó es requereix l’existència d’una societat lliure, oberta al coneixement compartit i plural.

Per aquest canvi calen emprenedors valents però també polítics valents que estiguin disposats a sacrificar en molts cops el que és urgent pel que és necessari.