Detalls

Escrit per Xavier Mas i Casanova

Categoria: CATALUNYA

Publicat el 25 Març 2013

Vist: 5673

   La Història es repeteix de forma cíclica perquè la raça humana és repetitiva i no aprèn de les errades del passat. Revisem el que va passar amb les antigues colonies espanyoles, les llatinoamericanes, i possiblement mitjançant aquesta reflexió, extrapolada al present, podrem deduïr el que podria succeïr amb Catalunya, la darrera colonia espanyola.

El regne d’Espanya, aquell “donde nunca se ponía el sol” dominava la gran majoria de terres d’Amèrica Central i Sudamèrica, mitjançant els anomenats “virreinatos”, el seu Imperi, abans de derrumbar-se per l'embestida de Napoleó al 1808, regnava des de California, fins el Cabo de Hornos; i des de la desembocadura del Orinoco fins el Pacífic. Quinze anys més tard, Espanya només conservava Cuba i Puerto Rico. Així:

• El virreinato de Nueva España – Mèxic i Amèrica Cental : sublevacions de cures locals acaben al 1821 amb la independència mexicana

• El virreinato de la Plata – Argentina, Uruguay, Chile y Paraguay : Anglaterra intenta envair Buenos Aires al 1806 per fer-se amb el control comercial, però els criollos defensen i 10 anys més tard declaren la independència per part del exèrcit revolucionari liderat pel general San Martín.

• El virreinato de la Nueva Granada – Colombia, Venezuela i Equador : el 1830 es declaren independents els territoris després de 20 anys de crueltats mútues.

• El virreinato de Perú – Perú i Bolívia : el 1824, el lloctinent de Simón Bolivar, Antonio Sucre declara la independència

• Cuba : s’inicien intents d’insurrecció al 1810, fins 1868, any en que Cuba es declara independent amb ajuda dels Estats Units.

Fins llavors, el tractament que rebien aquestes terres, com a colònies que eren, era de servilisme cap a l'Imperi espanyol, qui les expoliava des de feia tres-cents anys en les seves materies primeres, i utilitzava des de mecanismes bèl·lics per sometre-les al seu servei, fins a mecanismes socials deixant que la majoria de la població visqués en la més absoluta de les ignorancies i pobressa, davant l'elevat nivell de preus provocat pel sistema de monopoli espanyol.

El poble latinoamericà, en cadascuna de les seves diferents àrees, i a diferents velocitats, va prendre consciència de les diferències entre la metròpoli imperial i els territoris colonials; i a partir, d'aquesta consciència, va desenvolupar un sentiment d'inquietut i disconformitat, que no va tenir resposta conciliadora per part de l'Imperi, al contrari, va provocar una acció recentralitzadora, corrupta i agressiva, al més pur estil absolutista borbònic de l'època, que va suposar la pèrdua de llibertats municipals i l'increment impositiu, i que va acabar generant un sentiment d'acció-reacció d'identitat nacional, que va questionar de ple i dret el règim colonial establert, cosa que va aplanar el camí a la independència.

Els “criollos”, fills d'espanyols nascuts al continent americà, però marginats políticament, inicialment aliats dels imperialistes, però un cop la metròpoli no va poder/voler satisfer les seves aspiracions, van determinar que era millor recórrer sols el camí. Van éssee recolzats per ètnies considerades inferiors pels espanyols, com mestissos, mulats i “indis”; i amb l'estandard filosòfic equivalent de la Il·lustració francesa, van iniciar des de dins la Revolució, que no pararia fins aconseguir la independència. Espanya, com ara, no tenia ni diners ni homes per a mantenir grans guarnicions a Amèrica, i depenia de les milicies colonials, que quan van començar a notar manca de liquidesa a la part espanyola, es van debilitar en la seva força, al no tenir cap sentit ideològic ni econòmic en la seva posició.

Catalunya no va ser descoberta, però sí va ser anexionada, inicialment de forma pacífica, i després de forma imperativa. Quan es van intentar imposar les lleis i costums castellanes als seus territoris. En aquest moment, les nacions més geloses de salvaguardar els seus drets històrics van apostar per un candidat perdedor, a la Guerra de Successió, l'Arxiduc Carles. Com a càstig, Catalunya, igual que també, Aragó i València, van ser degradades a simples provincies de una nova monarquia absolutista i centralitzadora. Per tant, la construcció nacional espanyola única, s'inicia amb el desmantelament institucional de les identitats perifèriques i sobre la marginalització de la nostra cultura i llengua, entre d'altres.

Ara bé, Catalunya ha estat sempre lluny de ser una província dúctil i mal·leable, basada en el caràcter emprenedor i exportador, del seu poble i empresaris, va ser pionera a la Revolució Industrial i es va acostumar a produïr, no per consumir, sinó per vendre, escollint el camí del capitalisme, cosa que aconsegueix arrancar el despreci d'altres zones d'Espanya, molt més latifundista, rural i despreciativa cap a tot el que sigui mercantil. Mentre que el centre de gravetat polític-administratiu ha estat a Madrid, a Barcelona ha estat el centre econòmic que mai ha pogut ser seduït per una ciutat, Madrid, històricament plena de rentistes, servidors i funcionaris, que mai va se capaç de crear un sentiment d'identitat nacional espanyola, quan el sentiment català no estava molt desenvolupat.

En aquest àmbit, Catalunya va ser dividida en 4 províncies, artificials i imposades, on a cadascuna hi ha un governador civil, que normalment era un mediocre home de partit, sense cap carisma ni capacitat de captació identitari. Pertanyer a Espanya no es veia com una solució, igual que ara, i per tant, enfront d'un model d'Estat autoritari, militaritzat i centralista; gran part de la societat catalana, i a modus transversal, defensa una alternativa democràtica i civil, situació que encara perdura, mostrant aquest sentiment mitjançant diferents insurreccions, pacífiques i violentes, que acaben en fracàs, degut al refús de l'oligarquia castellana a compartir el poder, i de la societat espanyola en general, molt tradicional i disconforme a polítiques avançades al seu temps, com la democràcia i el federalisme. Des d'aquest moment, la societat catalana és considera que no l'entenen, es manifesta impotent per modelar Espanya, i apareix, sobre el 1875, el catalanisme, refermat a final del segle per la derrota d'Espanya enfront dels Estats Units, i que suposa per la burguesia catalana la pèrdua de la darrera esperança per poder ser important, un Estat modern i eficient. Amb la pèrdua de les colònies, Espanya perd el seu estatus de potència internacional, perdent un gran mercat, una important font de materies primeres i una important font d'ingressos fiscals, que va impactar directament sobre els interessos catalans, més que sobre alres zones de l'Estat, menys mercantilistes.

Però la reivindicació nacional catalana, en aquells anys, igual que les primeres queixes dels “criollos” latinoamericans, no buscaven la separació i ruptura, sinó que eren un camí per la discussió i la negociació; aspectes que podien ser gestionats amb no molt importants concessions pels espanyolistes, per al contrari, aquests van tenir una reacció fonamentalista, que ho interpretava con una nova Cuba, desitjosa de “destruir la Pàtria”. I així, any rere any, aquell catalanisme inspirat en la burguesia catalana i catòlica es va anar diversificant en diferents capes socials, fins arribar a la 2ª República, al seu punt àlgid, éssent una de les causes de la Guerra Civil Espanyola, i la posterior repressió de la dictadura, no només a forces democràtiques i d'esquerres, sinó també contra qualsevol expressió pública catalana.

És la catalana, una societat que ha tingut molt poc poder polític, però que ha suportat llargues dictadures contraries a la seva identitat, que ha rebut una forta immigració, i que tot i així continua amb les seves senyes d'identitat diferents, manté un acceptable grau de benestar, és integradora i permeable, conviu les seves contradiccions sense violència ni greus tensions, i és una societat optimista enfront el seu futur, que és la independència.

Igual que els llatinoamericans, l'Estat espanyol voldrà fer-nos por, i fins i tot intentarà comprar-nos, tal com va fer amb les seves antigues colònies i amb els “criollos”, però recordem que al final, totes i cadascuna de les antigues colònies van acabar marxant d'Espanya i van optar per ser estats lliures, tal com vol ara Catalunya. Espanya és la mateixa i no canviarà.

Xavier Mas i Casanova

Economista Col·legiat nr 9493

Detalls

Escrit per Xavier Mas i Casanova

Categoria: CATALUNYA

Publicat el 11 Març 2013

Vist: 7024

  En els darrers mesos, alguns territoris i nacions sense Estat són noticia perquè poden canviar el mapa polític en els propers anys. Les que més sonen, al menys a mi, són Escòcia, Flandes, Québec, el País Basc i Catalunya. Malgrat les similituts d'algunes d'aquestes nacions, en cap cas ens trobem amb casos paral·lels, per tant, equiparar l'evolució del seus processos de voluntat independentista, seria un error. Catalunya is not Scotland, però veiem les principals diferències per poder fer la comparativa amb més coneixements.

La primera diferència és que UK is not Spain. Anglaterra, com a territori predominant del Regne Unit, malgrat ser contrari a la independència escocesa, no és cap obstacle perqué el poble escocés, amb partidaris i detractors de les aspiracions independentistes, pugui manifestar-se en llibertat i democràticament mitjançant un referèndum, ni questionar el resultat d'aquest. Tot el contrari, es comporta amb un gran respecte i normalitat cap a la voluntat dels escocesos, els vol escoltar i donar, aquest joc democràtic,tot el support institucional. Igual que ha pasat al Canadà amb les aspiracions del Quebec, on s'han realitzat dos referendums, en els que el vot favorable a l'independència ha perdut. Canadà i el Regne Units són dos Estats democràtics. Espanya no té els valors democràtics suficientment madurs i profunds, i davant de una situació que pensa és límit, aquests es desmoronen i deixa de ser un estat democràtic. Enlloc d'intentar convencer a Catalaunya, que els inconvenients de la independència són molt més grans que la unió, el que fa és actuar agressivament des de tots els estaments, tant polítics, com econòmics, i fins i tot religiossos espanyols, amb insults, amenaces d'intervencions militars, guerra bruta, cap els catalans i els dirigents que ens representen, que malgrat no hi estem d'acord o si, són els que legitimament han sigut escollits democràticament. Comparar aquests dirigents, amb el nazisme o terroristes, com s'ha fet; falsejar les dades històriques, i les dades socials fent veure que Catalunya és una terra en conflicte continuat, és indigne de qualsevol persona de bé, per tant, aquests que surten dient tota mena d'improperis, siguint del PP o del PSOE, no són dignes de governar cap aspecte dels catalans, però tampoc dels espanyols, a qui deixen en ridícul amb l'imatge insostenible que donen en el món democràtic, i que enganyats, no es mereixen això tampoc.

La segona diferència està en els seus orígens històrics, Escòcia es va integrar al Regne Unit al 1707, mitjançant un acord del Parlament, l'Act of Union, dins d'un procés pacífic que van signar els dos Parlaments, l'anglés i l'escocés, de forma sobirana, en el que Londres assumia el control d'Escòcia, i a canvi, aquesta trobava una surtida a la fallida econòmica provocada pel seu desastre en l'aventura colonial. En el cas de Catalunya, la pèrdua de sobirania, l'any 1717, va ser provocada per la força de les armes i de forma obligada sense cap benefici per Catalunya. Es a dir, la diferéncia està en que en un cas les causes van ser la força de la raó i en l'altre la raó de la força.

Dins d'aquest segona diferència, cal remuntar-se més en el temps, fins l'Edat Mitjana, període en el que Catalunya o la confederació Catalano-Aragonesa, amb capital a Barcelona, era un poder polític i econòmic de primera magnitut, que dominava el comerç del Mediterrani i la seva influència s'extenia per tot aquest mar. En aquella época, Escòcia lluitava per frenar els interessos expansionistes del beligerant Regne d'Anglaterra. Es manifesten dos actituts i records històrics oposats, per un costat l'actitut cosmopolita catalana i per altre banda, la defensiva actitud escocesa, que segur han cimentat el caràcter oposat de les dues nacionalitats.

La tercera diferència està en el factor econòmic, mentre Catalunya és un contribuent net a les arques del Estat espanyol, Escòcia es una de les regions més pobres del Regne Unit, amb la taxa d'atur més alta de l'Estat; amb un alt nombre de subvencions que procedeixen de Londres. Una surtida d'Escòcia del Regne Unit no seria un problema econòmic per aquest, tot el contrari, els anglessos pensen que Escòcia li costa diners, ells s'apreten el cinturó per retallar despeses, i a Escòcia les Universitats són gratuites i la sanitat millor que l'anglessa. Molts anglessos estan a favor de l'independència d'Escòcia. A l'Estat espanyol és tot al contrari, una surtida de Catalunya de l' Estat espanyol, significaria, parlant en termes comptables, una disminució dels actius circulant de una gran magnitut que portaria al Estat a la situació de suspensió de pagaments.

No existeix a Catalunya, un pensament que l'independència seria més perjudicial econòmicament que continuar a Espanya, ja que tradicionalment ha sigut una àrea més próspera respecte a les altres, i ha cimentat l'idea d'agravi fiscal comparatiu, d'expoli i tracte econòmic discriminatori basat en el que s'aporta molt més al Estat del que es rep, fet que constitueix un obstacle al desenvolupament propi, a nivell colectiu, i per tant una confrontació amb el govern central. A Escòcia, no existeix aquesta idea, ja que mai, des d'els temps de 1707, s'ha questionart la supremacia econòmica anglesa dins del Estat britànic. Mentre els rics indians catalans, després de la pèrdua colonial de Cuba, van retornar les seves fortunes al Principat; els industrial escocessos que havien fet fortuna a finals del segle XIX i XX, amb el boom dels grans complexos metalùrgics i l'indústria naval, van canviar la seva residència a la capital imperial, Londres, per ser assimilats per la cultura política i econòmica de la capital. El propi Cameron, i abans, Blair i Brown son originaris de clans escocesos.

A més, les clases populars escoceses, davant de períodes de dificultat, han optat històricament per l'emigració com solució més fàcil i ràpida, moltes vegades, aquesta immigració ha sigut impulsada o motivada pel centre de poder anglés, com va pasar en les grans migracions escocesses a Irlanda del Nord, que van suposar una autèntica colonització d'aquest territori hostil als interessos anglessos. Aquesta situació, mai s'ha produït a Catalunya.

La quarta diferència és demogràfica. El escocesos són una població de poc més de 5 milions sobre un total de 62 milions, es a dir, tenen un pes demogràfic del voltant del 8%. A Catalunya el pes demogràfic és del doble, del 16%, considerant una població de més de 7 milions sobre un total espanyol de 47 milions.

La cinquena és el sentiment de voler pertanyer a l'identitat de l'Estat. Sempre parlant en termes generals, l'escocés és escocés, té un sentiment nacionalista però entén el Regne Unit com una part també seva. Només el 30% d'escocesos es considera només escocés, però es que el 43% d'anglessos es considera igual de britànic que d'anglés. El propi partit nacionalista que ha guanyat les eleccions, el Partit Nacionalista Escocés, identifica les seves sigles del idioma anglés SNP. El català vol ser català i en gran part no vol ser més espanyol, ja que no combrega amb les seves cultures i tradicions, i viceversa. I cada vegada l'escletxa és més llarga i més profunda, per un costat pel propi sentiment nacionalista que alguns tenen i per altre costat pel sentiment anti-espanyol que ha aparegut, o s'ha anat augmentant de forma personal en molts. Les campanyes de boicot de productes, organitzades per mitjans de comunicació viscerals que responen a faccions polítiques i econòmiquess a més dels abans esmentats atacs indisciminats i injustos han fet mal, però molt més mal a una situació de difícil retorn. Cap anglés, però cap, pensa que en comprar whisky a Bristol o Notthingham, ja que és un producte escocés, com la sidra es d'Astúries, l'Albariño galleg i el cava català.

Aquestes diferències, i segurament altres que he obviat, són les que fan que els sondetjos manifestin que, tot i que Escòcia i Catalunya comparteixen similars percepcions i aspiracions d'autonima política respecte als actuals marcs estatals britànic i espanyol, en unes votacions, el vot per l'independència escocesa perdria i a Catalunya guanyaria ... una vegada més s'imposaria la raó.

Detalls

Escrit per Xavier Mas i Casanova

Categoria: CATALUNYA

Publicat el 15 Febrer 2013

Vist: 5737

  Imaginem que Anglaterra va perdre la segona Guerra Mundial, davant les forces feixistes alemanyes d'Adolf Hitler.

Algunes de les consequències podien ser perfectament:

• Anglaterra passa a ser part del territori alemany

• prohibició de l'idioma anglés

• prohibició del cricket

• prohibició de cantar el Jingle Bells, sota l'amenaça de deportació als camps de concentració

• colonització mitjançant població d'Alemanya, i ocupació de tots els llocs funcionarials mitjançant aquesta població germanòfila.

• Afusallament de Winston Churchill a la torre de Londres.

• Instauració d'una dictadura, sota el generalíssim Adolf Hitler fins la seva mort durant els anys 70.

• S'aboleix la monarquia anglesa

Després de la mort d'Adolf Hitler, apareix una onada de reformes democràtiques a tota Europa. A Alemanya (que inclou Anglaterra) es vota una nova Constitució, en la que s'estableix que el territori alemany és indivisible, però s'estableix una estructuració territorial per comunitats autònomes, entre les que estant Anglaterra, Escòcia i País de Gales. Ara bé, el dret de lliure determinació queda prohibit. Aquesta Constitució es votada per tots el habitants favorablement, ja que l'alternativa era continuar amb la dictadura que havia durat 40 anys.

Es permet poder parlar amb anglés, que esdevé un idioma cooficial amb l'alemany a la part d'Anglaterra.

Amb la democràcia reviscuda, i el lliure comerç, Anglaterra expandeix la seva economia, no amb tota la seva capacitat ja que depèn d'un govern central ubicat a Berlín, que té el monopoli de la política econòmica i fiscal. Dels impostos recaptats a Anglaterra, només el 60% retorna, ja que el 40% restant serveix per finançar un tren d'alta velocitat de Berlín a Praga i per pagar l'exposició universal de Leipzig.

Heatrow és l'únic aeroport de Londres, que té només una pista d'aterratge. De totes formes, no surten vols intercontinentals, ja que tots surten de Frankfurt. Aquesta ciutat, a més, concentra tots els serveis financers.

De totes formes, Anglaterra creix gràcies als cicles econòmics expansius, i a l'impuls emprenedor dels empresaris anglesos.

Arriva el 2008, una desregulació financera va conduïr a una crisi econòmica i la recessió mundial. El nou govern conservador central alemany tracta de tallar despeses, reequilibrar l'economia i augmentar la rendibilitat privada després del desastre deixat pel govern laborista anterior.

L'austeritat no funcionar, malgrat la despesa pública disminueix, també ho fan els ingressos. La desocupació augmenta el 20%.

Des del sector empresarial i la població de la part anglesa, creix la demanda d'un major control total de les finances regionals.

David Cameron, President de la comunitat autònoma anglesa, va al Consell germànic per negociar un nou acord fiscal que augmentarà el pressupost d'Anglaterra. Però la porta està tancada. Degut a la crisi financera, les seves seqüeles de desocupació, el deute públic i l'entrada en depressió, el govern central necessita més que mai dels ingressos addicionals de les seves regions més riques.

El 11 de Setembre de 2012, cinc milions de anglesos es manifesten a Hyde Park, en una marxa cap al Big Ben, amb el lema de “Freedom England”.

Totes les classes socials angleses, s'uneixen amb una demanda única: volem recollir els nostres impostos, volem controlar el nostre pressupost, volem el nostre propi estat per ajudar a la recuperació econòmica i protegir l'estat de benestar, i volem un referèndum per decidir el nostre futur. Volem una democràcia plena.

Mentre, les autoritats centrals es van defensar, amb arguments com:

• Enmig d'una crisi tan dura que no era el moment de canviar la redistribució fiscal geogràfic de la Unió germànica.

• La democràcia se sotmet a la llei constitucional, el que no permet un referèndum sobre la independència, per tant, no permet la democràcia. I, si aquesta Constitució s'ha de canviar, ho han de fer, a part dels anglesos, tots els alemanys, els austríacs els xecs i els ucraïnesos, que composen els territoros d'Alemanya.

• Si les càmeres del Parlament anglès, van votar a favor de fer un referèndum o de proclamar unilateralment la independència seria il·legal, la SS seria enviada a Dowing Street i l'autonomia Anglès es dissoldria.

• Anglaterra mai ha estat independent. Els saxons eren alemanys, els danesos eren alemanys, els normands eren alemanys, i també els romans. Anglaterra no té cap dret històric per reclamar la independència. Anglaterra és i sempre serà l'alemany, i la democràcia no pot canviar això.

Potser amb aquest absurd ... algú podrà entendre com pensem els catalans. I si Anglaterra volgués ser independent?

Detalls

Escrit per Xavier Mas i Casanova

Categoria: CATALUNYA

Publicat el 11 Febrer 2013

Vist: 6881

  Despertem, el temps s'acaba....ja no podem esperar més.

Cada dia que passa, és un dia més que suportem el sagnant dèficit fiscal que ens empobreix, és un dia més que el flux desproporcionat de diners surt de Catalunya i no torna, afectant directament la nostre economia, i el nostre benestar individual i col·lectiu.

Tots som conscients que així no podem seguir, i en això coincidim, malgrat diferim en la via per aconseguir-ho, uns dins l'àmbit de l'independènia i l'estat propi, altres en l'àmbit del concert fiscal. La situació d'asfixia provocada per l'expoli, produït tant en etapes de bonança financera però mantingut en temps de crisi, és insostenible. És tant dramàtica, que la manca de liquiditat per fer front als pagaments més bàsics ha determinat que el Govern de la Generalitat demanés a l’Estat l'acolliment al Fons de Liquiditat Autonòmic. Hem arrivat a un punt de no retorn, així que cal actuar, perqué ens podem perdre en el discurs i la paradoxa, quan realment existeix una realitat: la nostra economia genera més de 16.000 milions d’euros en impostos que no reben cap tipus de contraprestació en béns ni serveis públics de l’Estat, i el nostre Govern ha de demanar 5.000 a crèdit amb condicions tutelades pel mateix Estat que ens expolia. És a dir, encara avui, estem en mans d'un govern, que ha demostrat infinitat de vegades, i cada dia fa més esforços, per a seguir demostrant que no és digne de confiança. Llavors que i a qui estem esperant?. Ens perdem amb ridícules i absurdes preguntes a Obama, a la UE i a tot tipus de personatges aliens a nosaltres. Si volem una cosa, no podem esperar a que altres ens la solucionin, això ho hem fet anys i anys, cal anar-ho a buscar amb fermesa i determinació.

Els negres americans esperaven justícia feia generacions i generacions, per part dels blancs, que dominaven l'economia. Es va abolir l'esclavitud, però va començar la segregació racial. Així, la sentència Plessy de 1896 dictava que blancs i negres teneien els mateixos drets, però els havien d'exercir separadament, és a dir, que per exemple, tots tenien dret a anar a l'escola però havien de ser en diferents escoles. I així va ser fins que Martin Luther King es va preguntar i va preguntar Why can't we wait?

Aquesta pregunta, es pot extrapolar perfectament a la qüestió catalana, i algunes de les respostes serien:

1.- per què d'Espanya ja no podem esperar rés, només desconfiances, rencúnies, una actitut hostil i malestar. La independència no ho solucionarà tot. La situació econòmica seguirà essent complicada i plena d'incerteses a curt termini, però dependrem dels nostres encerts i errades, no de les dels altres.

2.- l'Estat espanyol es un Estat desprestigiat internacionalment i a la deriva. Llavors, volem els catalans ser els músics dels Titanic? Que en guanyem? Sortim d'aquest vaixell que s'enfonsa i a partir d'un senzill bot salvavides, construïm el nostre futur.

3.- no ens respecten, no respecten la nostra cultura ni tradicions, no ens entenen, ni fan cap esforç per entendre'ns.

4.- no es volen cap bé. Ha hagut de ser la comunitat europea qui ha exigit al govern espanyol que apliqués la flexibilitat del dèficit a les comunitats autònomes com ella ho fa al país.

5.- volem i necessitem tenir unes infraestructures adequades als temps actuals, no sotmeses a privilegis polítics sinó econòmics que permetin el desenvolupament del nostre territori, en funció de les nostres possibilitats i necessitats.

5.- necessitem acabar amb una oligarquia, totalment empastifada de corrupció. El sistema polític instal·lat a Madrid, no permet avançar i crea desconfiança en els socis comunitaris. Ens costarà molt més obtenir la confiança dels altres si anem junts amb “gent d'aquesta catadura”.

6.- perqué hem provat moltes coses, excepte l'estat propi ... i si ho fem?, no sé si ens surtirem, hi hauran incerteses que requeriran de molts esforços, unitat i responsabilitat; però el que és una certesa és que amb l'entramat actual no ens en sortirem.

7.- per tenir uns mandataris que escoltin i facin el que el poble vol. No és legítim escudar-se en que han de governar, sinó que ho han de fer seguint els criteris pels que el poble els va triar, no només els seus.

8.- perquè un nou país, significa noves Lleis, que han de ser impacables amb la corrupció, tolerància zero als corruptes.

9.- perqué les persones, el poble, tingui una esperança, tingui un somni pel que lluitar, i tots ens sentin partíceps amb aquest.