Detalls

Escrit per Xavier Mas i Casanova

Categoria: CATALUNYA

Publicat el 20 Gener 2014

Vist: 4608

  L’agència nord-americana de qualificació de risc financer Moody’s Analytics, en un estudi publicat recentment sobre què passaria econòmicament a Espanya i Catalunya si aquesta s'independitzés, ha advertit que en el cas de donar-se aquest escenari l'impacte per l'economia espanyola seria molt negatiu, podria descoratjar la inversió empresarial i estrangera. Catalunya és el 19% del PIB total espanyol, el percentatge més gran de les comunitats autònomes, motor clau per Espanya. Destaca que Espanya s'enfronta a una dèbil recuperació, amb una expectativa de creixement de 0,6% al 2014 i 1% al 2015. Comenta que el recent augment del deute sobirà domèstic a les carteres dels bans espanyols és insostenible, i el considera un graó per sobre del bo escombraria. Afirma que hi ha la possibilitat que alguns bancs espanyols puguin necessitar capital addicional de la Unió Europea, fins i tot amb la fi del rescat. Alerta sobre l'alta taxa d'atur i la restricció del crèdit a les empreses.

També avisa que Catalunya podria patir econòmicament si es separa d'Espanya perquè es posaria en perill els vincles comercials i financers dels quals gaudeix com component d'un Estat membre de la Unió Europea i de l'eurozona, a més que hauria d'assumir una part del deute públic espanyol.

Finalment, l'informa comenta que els partits catalans de forma majoritària han demanat la celebració d'un referèndum però el govern central el considera inconstitucional. Aquesta pressió al govern d'Espanya podria créixer si els polítics independentistes guanyen més representació a les eleccions europees del proper mes de Maig, i alerta que també podria créixer si la població d'Escòcia vota favorablement a favor de marxar del Regne Unit.

Fina aquí l'informe que signa Zach Witton, ara el que considero cal analitzar i explicar per poder llegir aquest informe amb el valor que mereix, fem-ho desmuntant a Moody's.

Parlem de l'informant, Moody's, i repassem algunes de les seves “brillants” qualificacions:

- Van qualificar amb la màxima nota de solvència, triple A, als productes subprime i altres hipoteques escombraria. Van haver de declarar davant de la Comissió d'Investigació sobre la Crisi Financera dels Estats Units, on el seu màxim responsable, Raymond McDaniel va reconèixer i confessar les errades en les seves apreciacions, greus errades. Van ser considerats culpables directes de la crisi financera pel Govern nord-americà. Una dada més, els seus ingressos per avaluacions d'instruments financers complexes, a la dècada anterior en què va esclatar la crisi, s'havien multiplicat per cinc. A Moody's els hi va anar molt bé, als inversors que van confiar en les seves avaluacions no tant.

- A l'Argentina, durant els governs de Carlos Menem, a la dècada dels anys 90, van mantenir un alt nivell de confiança en el deute d'aquest país, que poc després faria fallida de forma escandalosa.

- A Islàndia, setmanes després que la població mitjançant referèndum va rebutjar assumir de forma pública el deute contret pels bancs privats, Moody's va rebaixar el deute a bonus escombraria, com represalia perquè els seus ciutadans no van aceptar seguir les polítiques neoliberals del FIM (Fons Monetari Internacional).

Valoreu doncs la seva credibilitat.

Les agències de qualificació sempre es mouen per encàrrec, hi ha algú que està darrere i paga el treball que fan. Amb gran repetitivitat, Moody's no només ha fet d'arbit, de termòmetre, sinó que tot sovint ha sigut generador de pànic i de crisi, alterant resultats al servei dels interessos dels seus clients, normalment grans inversors privats o institucionals. És rendible atemorir i no els importa sacrificar essers humans o la democràcia com valor, només estan interessats en els seus interessos. Qui ha encarregat aquest informe? És inèdit, inusual, absolutament extraordinari que una agència de qualificació hagi fet un informe basat en “un hipotètic cas”, i no en una realitat a ser invesytigada i qualificada. Qui hi ha darrera? No ho sabem, encara que ho intuïm, el govern espanyol. Algú vol asustar al presentar les coses negatives que passarien a Espanya i Catalunya si hi hagués independència i clar Espanya deu molts i molts diners als seus creditors. Catalunya és el primer actor de retorn del deute espanyol. Del que no hi ha dubte és que el que vol espantar, està espantat i pensa que el procés d'independència va de debó.

Aquest informe al referir-se a Catalunya no afirma sinó que utilitza un “podria patir” en lloc de “patirà”. També diu què “es posaria en perill els vincles comercials i financers”, no diu que els “perdria”. Genera dubtes, vol crear la por als mercats, com altres vegades ho ha fet. Intenta transmetre que la secessió catalana seria un gran risc per la recuperació econòmica espanyola, que al final serà el que garantitzi el retorn dels préstecs als creditors i de les inversions. Però no fa cap referència als avantatges d'una Catalunya independent, no parla dels beneficis de no tenir un dèficit fiscal i un dèficit en infraestructures de forma estructural, any darrere any. No valora en cap moment el pol d'atracció d'una economia catalana sense Espanya amb tot el seu poder i capacitat, sense haver d'arrossegar un Estat corrupte amb un model econòmic que ja no funciona ni funcionarà.

Em sobte molt que una agència de qualificació faci una valoració però no dona un ràting del supòsit que realitza, ja que sempre ho fa, és el seu resultat. Sinó ho fa és que no s'atreveix. Això és com si un professor no possés nota a un alumne. A més realitza una valoració en termes polítics quan parla sobre la pressió que pot rebre el govern d'Espanya, quan una agència de qualificació es mou en paràmetres econòmics, que en la valoració no queden prou dins de làambit principal.

De forma perversa diu que Catalunya hauria d'assumir una part del deute públic espanyol. Per què? Qui ha signat i és responsable d'haver signat el deute? ... “el gobierno de España, señores”. Ni Catalunya ni cap govern català ha signat res. Els catalans som deutors mentre siguem ciutadans espanyols, però ho deixarem de ser quan siguem independents. En aquest cas, el Conseller Mas-Colell ha estat ràpid i ha respost dient que cadascú és responsable del seu. En el marc d'una Catalunya independent, d'inici, Catalunya esdevindria un dels països menys endeutats d'Europa, i Espanya quedaria en estat de fallida tècnica, per quedar-se sense eines i no poder fer front al seu endeutament. En tot cas, i segur, que el deute espanyol serà un element de negociació en el seu moment, però quan parlem d'igual a igual, com dos Estats.

Detalls

Escrit per Xavier Mas i Casanova

Categoria: CATALUNYA

Publicat el 23 Desembre 2013

Vist: 5787

  Segons la tradició cristiana, l'estel de Nadal és l'astre que va guiar els Reis d'Orient fins al portal de Betlem, el lloc de naixement de Jesucrist. Alguns científics han comentat que no podia tractar-se d'una estrella: per alguns va ser un cometa; per uns altres, un meteorit; una nova o una supernova, o també una conjunció de planetes. Realment es tracta d'un dels símbols de Nadal, com és també un dels emblemes més representatius del procés cap a la independència de Catalunya: “l'estelada”, l'estelada de Nadal, l'estelada de Catalunya, una bandera inicialment minoritària, de caire reivindicatiu inspirada en la bandera de la revolució cubana i que s'ha convertit en la màxima protagonista del procés de lluita històric que estem vivint.

L'estrella de Nadal assenyalava el bon camí a els Reis, i els Reis s'identifiquen amb el missatge que les il·lusions i, fins i tot, els somnis són possibles. L'estelada també té el mateix efecte, el de marcar el bon camí que ens porta a aconseguir que una il·lusió es converteixi en una realitat. Ens fa veure i recordar que alguns catalans, jo penso que una gran i àmplia majoria totalment transversal, no té instal·lat el programari per interpretar la vida en clau espanyola.

Des d'aspectes molt importants, com pot ser el recent augment de la llum de l'11,5%. Com pot ser que un sector tan estratègic i clau per a ciutadans i empreses es pugui permetre el luxe d'un augment d'aquesta magnitud? I menys quan ni el cost de les matèries primeres necessàries per produir electricitat o el cost del salari de les plantes elèctriques han augmentat. El que ha passat és que el govern del PP està considerat un govern mentider, un govern estafador. En aquest cas, va prometre pagar a les companyies elèctriques una quantitat de diners per compensar el dèficit tarifari i no ho ha fet, ha faltat a la seva paraula, cosa que és absolutament habitual. Donada aquesta situació de desconfiança, les empreses elèctriques que han participat en la subhasta, ho han fet a la defensiva, fent una oferta inferior a l'esperada, cosa que ha suposat un augment d'un 26% del preu, percentatge que representa un 40% del preu total de la tarifa. Doncs sí, dins d'Espanya tenim un govern que enganya tant els ciutadans, com les empreses, que no té escrúpols i que genera tanta desconfiança en tothom que ningú no vol tractar amb ells sense protegir-se prèviament. És el preu de la mentida i la corrupció.

Volem un país on els governants estiguin preparats i treballin per als seus ciutadans, no al revés. No ens serveix que es digui que tots són iguals. No és veritat, no ho hem provat i, per tant, no es pot afirmar. És més, creiem que serem capaços de construir una altra cosa nova i millor. No podem, ni volem, ser una “colla de rucs”, de ments no pensants que s'ho creuen tot i que els fa por veure-hi més allà, que no els importa que, poc a poc o més de pressa, anem quedant-nos en la misèria, només perquè unes castes puguin mantenir i tenir cada vegada més i més riquesa i poder. Els catalans no ho acceptem i, per això, traiem l'estelada reivindicativa, que reclama no solament un estat nou, sinó també un estat diferent, un estat sa. Per això traiem l'esperit del Nadal al carrer, que és l'esperit de la solidaritat, de la pau i de la família.

Els catalans volem viure en un país democràtic. Volem viure en un país lliure, on existeixi realment separació de poders i no en un estat on la justícia està intervinguda políticament. Volem respecte per les nostres tradicions, per la nostra forma de ser, per la nostra llengua. Acceptem i adaptem al nostre dia a dia una llengua que no és nostra, malgrat haver estat una llengua imposada, però que és una llengua magnífica, la castellana. Volem deixar de ser súbdits d'un país "cutre", volem ser lliures i decidir per nosaltres mateixos. Volem ser catalans i europeus. Així som la majoria dels catalans, orgullosos de ser el que som i orgullosos de ser respectuosos amb el que són els altres. Aleshores, com podem encaixar a l'Estat espanyol? No podem. I, a més a més, no tinc cap dubte que una vegada siguem independents, molts andalusos, castellans, gallecs, extremenys, etc. vindran a Catalunya per un únic motiu: s'hi viurà millor, d'una forma més lliure i més coherent, cosa que no costa gaire, realment és fàcil. I hi seran benvinguts. Catalunya és el que Espanya diu que és, una societat plural des del punt de vista ideològic, cultural, social i lingüístic. Els que som a dins ho sabem i els altres, ho sabran.

El rei “mata-elefants”; la “querida” del rei; el “relaxing cup of café con leche”; l'Aznar desvariejant i volent fer accions agressives; el gendre reial delinqüent; la trama Gürtel; les remuneracions en diner negre del partit que ha de fer complir les lleis; les constants sortides de to del PP; la celebració de l'esdeveniment del PP amb materials procedents del Banc d'Aliments; el finançament il·legal dels partits, els aeroports i les vies ferroviàries fantasma; l'engany dels ERE, etc. fan d'Espanya un país que ens genera indignació i vergonya aliena i un estat del qual és molt fàcil marxar, com ho van fer altres països, altres pobles, que eren considerats colònies. Espanya és la societat de l'insult, del quixotisme, de l'enveja, del “per collons”, de la fatxenderia, de l'aparentar, de la prepotència... Què té a veure aquesta societat i aquesta forma de fer amb Catalunya? Res. Però, a més, ser dins d'Espanya no genera cap avantatge per als seus ciutadans.

Però som en temps nadalencs. Deixem les coses més dramàtiques i serioses i comparem les més “faranduleres”. Espanya és un país en què una part de la premsa, una part molt seguida, es preocupa de publicar amb qui dorm o els deutes que té un torero. Us imagineu, fent un símil, que a Catalunya ens preocupéssim per saber amb qui dorm el cap de colla dels “Xiquets de Valls”? Impossible, som diferents.

Algunes dades més. Espanya és el país d'Europa on es llegeixen menys diaris, i on el diari més llegit és un diari esportiu. Només a Espanya s'esmorza amb una copa de licor al cafè. Només en aquest país, l'actitud del qual l'està convertint en un país lleig, no es criminalitza l'atracament per estrebada, sobretot a la gent gran. Espanya realment és molt pitjor que el país que s'ha venut a l'estranger aquests anys, però el pitjor de la "marca España" encara no ha arribat.

Jo no vull seguir sent d'aquest país, Espanya. Per això, hem de seguir l'estelada, que, com l'estrella de Nadal, ens indica el camí correcte, el camí d'una Catalunya-Estat-Independent. El millor regal que ens podem fer els catalans és mantenir la força i el coratge per ser nosaltres mateixos i per deixar de ser súbdits de l'Estat espanyol.

Bon Nadal a tothom i feliç 2014, el darrer any, desitjo, que serem espanyols.

Detalls

Escrit per Xavier Mas i Casanova

Categoria: CATALUNYA

Publicat el 12 Desembre 2013

Vist: 5213

  Dues preguntes:

1.- Vol que Catalunya esdevingui un Estat?

2.- En cas afirmatiu, vol que aquest Estat sigui independent?

Una data: 9 de novembre de 2014

Ja era hora! Segons la meva opinió, la consulta hauria de tenir una única pregunta i hauria de ser més directa: Vol que Catalunya esdevingui un Estat independent? També hauria de ser abans. El 9 de novembre és tard, és després del referèndum escocès i se'ns farà molt i molt llarg.

Però noies i nois, senyores i senyors, nenes i nens, es tracta d'un tema d'interès nacional, el nostre interès nacional. Es tracta del nostre futur, del nostre benestar. Per tant, no em perdré, ni crec que ens hàgim de perdre en qüestionar continguts i dates. Ara, fermesa i unitat en la defensa de l'objectiu comú.

Pels que amenacen i amenaçaran, ho sento, o, més aviat, no ho sento gens, però la consulta de Catalunya es farà. I tant que es farà. Motiu? El poble ho vol, i el poble va per davant de polítics, d'interessats, de no demòcrates. Es farà, perquè el poble català és madur, conseqüent i sa, com a col·lectiu, i busca exercir el seu dret i la seva llibertat a expressar la seva opinió com a ciutadans.

Europa? Clar que ens amenaçaran amb fer-nos fora. És una cosa que ens doldria molt i atacaran per aquí. Però em refermo en el que he anat comentant en alguns dels articles i els fòrums on he anat fent xarrades. Us imagineu que un francès, un anglès, un alemany, un suec, o qualsevol ciutadà comunitari preguntés: "Per què heu expulsat Catalunya d'Europa?" Què dirien?: "És que volien votar! Què s'havien pensat, volien decidir el seu futur!..." de veritat creieu que això és possible? No ho és. Pensem, a més, que la Unió Europea és un mercat i a Catalunya hi han 7,5 milions de persones. Quin mercat prohibeix l'entrada a 7,5 milions de persones consumidores que han sigut lluitadores, pacients i pacífiques? Ningú, és clar!

Bé doncs, donat que encara haurem de passar un 11 de setembre sense ser independents, preparem-nos per demostrar a Europa el que volem ser, europeus. Per tant, la meva proposta des de ja és participar en la propera Diada amb banderes i samarretes europees. Dos milions de persones mostrant al món el seu desig de ser catalans i europeus i veurem qui “té nassos” de fer-nos fora d'Europa. Per cert, aquesta idea no és meva, sinó del meu cosí “polític”, l'Enric Santamaria.

La meva resposta a la consulta serà SÍ i SÍ.

Detalls

Escrit per Xavier Mas i Casanova

Categoria: CATALUNYA

Publicat el 25 Novembre 2013

Vist: 5313

  Em permeteu que aquesta setmana faci volar un xic la imaginació en lloc d'utilitzar la raó? Doncs vinga!

Avui he tingut un somni.

Era un dia laborable del mes de març. Em despertava i mirava el termòmetre de la terrassa. Mentre m'afaitava, a part d'acabar-me de despertar amb la ràdio posada, començava a planificar el que seria el dia d'avui. Em vestia. Esmorzava mitja poma, un Actimel i un tallat, com sempre. Anava a l'ordinador, connectava les 5 pàgines simultànies habituals (una per accedir a l'aula de la UOC, una altra per la premsa, la tercera pel Twitter, una pel Facebook i la darrera pel Gmail.

Al entrar al campus universitari, un estudiant feia una reclamació de la nota obtinguda en la tercera prova d'avaluació continuada. Tenia una B i reclamava una A, que és la màxima nota. Vaig revisar el seu exercici i vaig determinar que la B era la nota més adequada.

Al llegir la premsa general, de seguida vaig detectar que alguna cosa passava, una cosa estranya que enterbolia el meu cervell, el qual semblava no pair el que estava llegint. El govern anunciava un referèndum per la primera setmana d'abril, perquè els ciutadans decidissin si l'IVA havia d'augmentar dos punts o disminuir-ne un, indicant que era el cinquè referèndum que es realitzava aquell any. Un referèndum per decidir l'augment o no d'impostos? "Estic somiant!", em vaig dir, amb la seguretat de que no estava en cap somni. Un cop passat l'estat de xoc inicial, vaig llegir amb atenció el que la premsa explicava que suposaria si s'augmentaven o no els impostos, els pros i els contres, començant a formar-me una opinió del que era millor. Ostres! Ja era tard, havia de marxar cap al despatx.

Vaig anar-hi caminant com sempre i vaig tenir una segona sensació estranya. Hi havien més cotxes que mai. Tots els rètols de “Es traspassa” o “En venda” havien desaparegut. Com podia ser que en 24 hores totes les botigues i industries que hi ha en els 12 minuts de camí cap al despatx s'haguessin ocupat de sobte? Per un costat estava motivat, però per l'altre estava preocupat, ja que no entenia res.

Al arribar a l'oficina no hi havia ningú. El primer company va arribar cinc minuts més tard i li vaig preguntar: "¿No notas que pasa algo raro hoy?", en castellà, que és com parlem habitualment. "Pues no", em va respondre, "lo veo como un día más", va afegir. Com que el vaig veure ocupat, vaig abandonar les preguntes, tot esperant que arribessin més companys, però la meva curiositat era imparable.

Amb l'arribada d'altres companys, vaig preguntar per la crisi. "Quina crisi?", em van comentar. "Home, ja fa uns mesos que anem a millor. Encara ens queda un llarg camí, però les coses es van recuperant", em comentaven, mentre nous companyes i companys de treball anaven entrant a les oficines sense que jo els hagués vist mai.

"Escolteu, com és que ens hem recuperat?", vaig dir. "Xavier, que et passa avui que fas aquestes preguntes...?". Vaig notar que hi volia afegir algun adjectiu pejoratiu al final, però no va acabar la frase. De totes maneres, al veure la meva cara de no entendre res, em va afegir: "Hauries de deixar de prendrem el pèl o anar al metge. Va! Ara diga'm que no saps que d'ençà que va canviar el govern s'ha recuperat la il·lusió. Han arribat les inversions i els bancs ja fa temps que han obert l'aixeta del crèdit, perquè s'ha recuperat la confiança. "Doncs no ho sabia", vaig contestar. "Clar! - va seguir- i no saps tampoc que Barcelona és la gran capital del Sud d'Europa no?, que tothom parla del rècord de recuperació i de l'èxit del corredor mediterrani". "Com?", vaig exclamar, "Que s'ha fet el corredor mediterrani?". "Vés a pasturar al camp i deixa'm tranquil que tinc molta feina!", va dir tancant la conversació i marxant tot remugant.

Vaig anar a veure un altre company i vaig preguntar-li: "He llegit a la premsa això del referèndum. Recordes què vàrem votar a l'anterior?". "Si home!, vam votar si volíem continuar amb peatges a les autopistes. Que no t'enrecordes? Quina memòria la teva, si va ser fa només dos mesos!", em va contestar. Aleshores vaig dissimular: "I tant noi, quina memòria! I per cert, quin va ser el resultat?". "Que s'abolien evidentment! Que poc agafes l'autopista darrerament, perquè va entrar en vigor el mes passat", va dir.

Al moment, vaig anar a buscar una “quarta víctima” a qui interrogar. Vaig comentar-li: "Abans del referèndum de les autopistes, quin era el tema de l'anterior?" Aleshores em va explicar: "Era doble. Per un costat, vàrem decidir sobre el règim polític. Recorda que va haver-hi una tendència minoritària que volia monarquia, la qual va reunir signatures i vam haver de votar. Així és la democràcia, no? El respecte a les minories". "Has dit que era doble?", vaig preguntar. "Sí, l'altre tema era si el Congrés dels Diputats havia de ser l'única cambra representativa dels ciutadans o havia d'haver-hi també el Senat". Com que ja m'havia passat tres vegades, em vaig anticipar a les respostes: "Sort que vam votar República i sense Senat, oi?" "I tant!" em va contestar, "menys paràsits i castes a mantenir".

...Consultes al poble, activació de l'economia i disminució de l'atur, corredor mediterrani, abolició del Senat, autopistes sense peatges, República, economia a les escoles... Llavors vaig caure: No serà que som...? i em vaig despertar de sobte.

Va ser el meu millor somni. Un somni en el que era molt i molt feliç: Catalunya tenia un Estat propi.

Sí, era un somni, però perquè la realitat no pot ser com en el somni? Fem-ho!!