- Detalls
- Escrit per Xavier Mas i Casanova
- Categoria: CATALUNYA
- Vist: 38925
Avui és la Nit de Reis. Tots a dormir aviat després de la cavalcada. Als Reis Màgics d'Orient no els agrada gens que ningú estigui despert quan ells arriben, han d'anar per feina. En tenen molta aquesta nit, repartint joguines als nens que s'han portat bé i carbó als que no han sigut gaire bons. Recordeu deixar aquesta nit l'aigua pels camells, un xic de torró i fins i tot una copa de cava o una copeta de vi dolç, per ajudar-los a reposar energies.
Per petits i grans és una nit de nervis, de grans emocions, d'il·lusions, d'alegria, etc., però també de melancolia, de sentiments, de sensacions. És una nit màgica, on esperem que els reis savis, Melcior, Gaspar i Baltasar se'n recordin de nosaltres i que els nostres desitjos, materials i també immaterials, es facin realitat. A la nostra carta als reis, apart d'incloure algunes coses materials, algun llibre, algun DVD, uns mitjons o fins i tot diners, aprofitant que estem en una web d'economia, també demanem aspectes immaterials, així demanem salut, demanem amor, demanem pau, demanem justícia, demanem solidaritat, demanem dignitat.
Però aquest any sobretot hem de demanar independència. Independència, per fer què? Independència per ser lliures, per tenir la llibertat de canviar-ho tot, si així ho considerem.
Les persones vivim en una permanent matriu matemàtica amb dos eixos. En un eix hi ha que som el que som i en l'altre eix hi ha el nostre context. Com deia Ortega y Gasset: «Yo soy yo y mi circunstancia y si no la salvo a ella no me salvo yo», l'home és un ésser que no està penjat en el buit, està immers en la circumstància que l'envolta, una circumstància que no només és immediata, també és remota, una circumstància que no només és física, també és històrica i espiritual. Viure no és només respirar, també és tractar amb el món, dirigir-se a aquest món, actuar en ell i ocupar-se d'ell.
A Catalunya passa el mateix. En l'eix de les «X» Catalunya forma part del Regne d'Espanya, com una comunitat autònoma immersa en un Estat que al llarg dels anys l'ha anat minvant, a nivell cultural no accepta els costums, les tradicions ni la llengua catalana; a nivell econòmic simplement l'espolia any rere any, a la vegada que coarta les seves possibilitats futures no realitzant infraestructures. La situació empitjora, lluny d'intentar fer una regeneració de les coses, de donar-se compte que en la pluralitat hi ha l'origen i la riquesa del territori, els governats, però també la majoria dels espanyols, accepten i volen continuar pel mateix camí. En l'eix de les «Y» Catalunya està en un context econòmic i social marcat pels designis de les grans corporacions internacionals i els bancs, un món deshumanitzat, on el diner no és el mitjà, sinó la finalitat, cosa que produeix que les desigualtats econòmiques es transformin en desigualtats socials i ciutadanes.
Hem d'afrontar els dos eixos a la vegada, hem de canviar Catalunya de quadrant. Els catalans han de poder decidir si volen viure en independència, però també han de poder decidir amb la possibilitat de tenir una vida que valgui la pena ser viscuda, digna. Tenim dos problemes indissociables, el jo i la circumstància. Construïm les bases de com ha de ser el nou país mentre proclamem aquest, una cosa no treu l'altre ni ha de baixar la seva velocitat d'aconseguir-ho. No posem el pistó en el discurs del primer, independència i després ja veurem, ni el posem a primer, solucionem tots els problemes i després independència. No ens conformem només en canviar de mans i continuar amb la mateixa dinàmica política, social, econòmica, administrativa, jurídica, burocràtica i fins i tot militar. Res ens ha de venir donat, tot ho hem de triar i decidir. No som nens, ja triarem segons les circumstàncies i els nostres interessos, però seran uns interessos majoritaris, no pas d'una minoria que ens domina i ens treu la democràcia, la llibertat de poder triar.
Per què hem d'estar a la Unió Europea, sí o sí? Perquè hem de ser a l'OTAN, sí o sí? Per què hem de tenir una policia al servei dels governats i no al servei del poble? Per què no considerem els programes electoral com contractes que si els escollits no els compleixen, deixen de governar? Per què triar a partits i no a persones? Per què no triar als legisladors i els jutges? Per què rescatar els bancs privats? Per què bancs públics o privats? Per què no decidim sobre si apliquem impostos directes o indirectes? Per què universitats per tothom qui tingui capacitat o només els que tinguin possibilitats econòmiques? Per què? Per què? Per què...? Fem de Catalunya la república catalana del màxim exponent del “per què”.
Volem doncs una Catalunya independent? Sí. Com un espai per l'esperança i de transformació per l'emancipació real de les dones i els homes, així com pel desenvolupament de les seves capacitats racionals i emocionals.
Però volem qualsevol Catalunya independent? No. Volem una independència basada realment en què la sobirania sigui de la gent, però no des d'un punt de vista formal, sinó real, econòmic i socialment parlant.
Com que és la Nit de Reis i posats a demanar...fem-ho.
Xavier Mas i CasanovaEconomista Col·legiat nr 9493Professor/Consultor Logística – UOC Universitat Oberta de Catalunya- Detalls
- Escrit per Xavier Mas i Casanova
- Categoria: CATALUNYA
- Vist: 28706
Artur i Oriol. Mas i Junqueras.
Un, l'Artur, es fa entendre en qualsevol dels idiomes europeus, d'oratòria impecable, estructurada i transmeten seguretat. L'altre, l'Oriol, sense cap paper en forma de xuleta, llest, improvisant, explicant anècdotes que eleva a categories.
L'un, en Mas, que proposa un full de ruta basat en el romanticisme d'una llista única transversal formada per polítics i la societat civil, unes eleccions que només té sentit avançar en clau plebiscitària si es compleix l'unitat de llista, i un termini de 18 mesos per preparar estructures de país suficients per garantir un procés constituent cap a la independència, que hauria de ser votada en referèndum. L'altre, en Junqueras, que proposa un full de ruta 
diferent, que refusa de ple la idea d'una llista única i d'unes eleccions plebiscitàries sinó que serien constituents d'inici, defensa un format flexible d'eleccions immediates amb diferents llistes però punts comuns fonamentals, com l'independència, i no entén l'espera dels 18 mesos, considera el fet d'una proclamació de independència després de les eleccions.
Dos homes i un destí, Mas i Junqueras. Dos homes i un destí, la famosa pel·lícula de l'any 1969, protagonitzada per Paul Newman i Robert Redford, i basada en la part final de la vida dels llegendaris Butch Cassidy i Sundance Kid, un d'ells és el que pensa i l'altre el que executa les accions. Mas i Junqueras, igual que al film hauran de cavalcar junts, cadascú haurà de prendre un rol, però a diferència de la pel·lícula, no ha de ser per fugir de res ni de ningú, sinó per anar endavant. Necessitem a tots dos, necessitem les coses bones de l'un i les de l'altre, necessitem que quan un flaquegi, l'altre tingui l'energia suficient, necessitem que quan un pensi en uns quan només, l'altre pensi en la resta, necessitem que parlin, dialoguin, debatin, discuteixin i fins i tot s'empipin, però que no perdin el destí comú, l'objectiu pel qual convergeixen ambdós, la unitat que la gran majoria desitgem.
No sabem si seria més votada una llista unitària, o el sumatori de llistes diferents, no tenim cap bola de vidre per preveure l'hipotètic recompte amb suficients garanties. De totes maneres em sembla que es tracta de dues rutes guanyadores, ja que tenen un poble suficient madur políticament i disposat a cedir en les formes per conquerir la finalitat.
Una llista única, en teoria i sobre el paper, serviria per cercar legitimitat internacional, però realment pensem que internacionalment interessem tant, aquí no hi ha petroli ni sang, hem fet la revolució de somriures, una revolució d'il·lusions, que interessa a l'opinió pública del món un dia, ja que genera positivitat, però no el següent. Realment, internacionalment no hi som, no sortim als llibres d'història malgrat tenir una història épica, no tenim defensa ni reconeixement a les institucions internacionals. No som ningú com a nació, estem sols, ningú ens espera amb els braços oberts ni tancats, simplement ningú ens espera.
És cert que hem avançat en els darrers anys de forma qualitativa en el concepte d'unitat. Els èxits en les darreres diades o massives manifestacions no han estat producte d'una convocatòria de partit, sinó d'una conjunció de pensament. Continuar, amb aquesta sensació idíl·lica d'esquerres i dretes fent un nou i millor país, em sembla perfecte, és molt agradable i satisfactori, però possiblement irreal. Penso que en aquest país es vota molt a la contra, i per tant, les coses que no agradin o no convencin de cadascú dels líders, així com el desgast d'estar en el poder, serien perjudicials per sumar i podrien decantar als indecisos a votar una llista diferent de la llista única. Crec que culturalment estem acostumats a votar en clau de llistes de partits polítics, malgrat que tots plegats comencen a estar cansats de l'estructura clàssica d'aquests, però en un moment clau com el que estem, el moment de la veritat, penso que no és el moment de fer certs experiments.
Em puc i em vull equivocar, però considero que una candidatura única no seria el millor pels interessos dels catalans doncs la divergència del pensament i la llibertat ha de ser fonamental per la Catalunya del futur, no pot ser sotmesa a estar callada per interessos plebiscitaris, el nostre país no pot començar a cimentar-se a banda de considerar el vessant més social en un moment en què les diferències s'agreugen i cada vegada hi ha més gent necessitada, no pot deixar a banda la corrupció, ni pot tornar a la indefinició, doncs de fer-ho deixaria de ser el meu país, Catalunya, i continuaria sent Espanya, cosa que no vull.
Xavier Mas i CasanovaEconomista Col·legiat nr 9493
- Detalls
- Escrit per Xavier Mas i Casanova
- Categoria: CATALUNYA
- Vist: 32720
De la mateixa manera que es recorda la revolució dels clavells a Portugal que va posar final a una dictadura en aquell país, o es recorda la revolució del vellut a Txecoslovàquia que va acabar amb anys de regimen soviètic, la revolució dels somriures és com serà recordada la nostra, la revolució catalana, una revolució que realment és una evolució.
La revolució dels somriures és un nom potent i molt adequat que s'ha d' interpretar a tres bandes. La primera, reflexa les actituds, les cares i posats dels que participen de forma activa a provocar aquest canvi, del que veiem a les fotos, són cares somrients, són cares d'alegria, cares de goig. És igual si es participava en una manifestació a plé sol com han sigut algunes de les de l'11 de setembre, o si es donava la mà o s'abraçava amb gent que no coneixies el dia de la via catalana, és igual haver d'esperar pacientment les llargues cues que hi havia el 9-N independentment de l'edat i estat físic que tinguessis, en totes elles, és igual fer de voluntari i que a més t'amenacin, sempre, en tot moment hi ha hagut bon semblant, pacifisme i serenor, sempre amb el somriure il·luminant els rostres. En segon lloc, la gent que vol decidir i que crida independència contrasta antagònicament amb les cares i gestos que posen i fan els de l'altre part, els espanyolistes, tant els de tipus més radicals amb les seves ofensives mans alçades, com els polítics catalans espanyolistes que sobreactuen, que sempre sembla que estiguin rabiosos, emprenyats, que consideren enemics als independentistes i que volen posar a tothom qui no pensa com ells al “paredón”, també el govern espanyol amb la seva actitud autista, negativa, totalitària, menyspreativa, d'insult a la intel·ligència, de burla i d'amenaça continuada, que pretén convertir la seva Constitució en Codi Penal i que vol fer por a un poble que té com única arma per contrarestar-ho el vot i les urnes. Per últim, aquesta denominació de la revolució dels somriures transmet amplitud de visió de futur, una voluntat de voler fer un país nou ple d'il·lusió, optimisme, transversalitat i esperança per aconseguir un futur més nostra i millor.
El somriure català ha captivat a l'opinió pública internacional. Més enllà dels interessos dels països a continuar igual i no canviar res, capta l'atenció dels pobles i les seves gents. Les revolucions pacífiques són escasses però hi ha hagut d'altres. Ara bé, de revolucions carregades de somriures i abraçades, de revolucions amb tan civisme i educació com aquesta, no es recorda a cap lloc del món. Somriure genera benestar, al fer-ho s'executa en el nostre cervell un procés bioquímic en el qual es segreguen i combinen almenys set hormones diferents, com l'oxitocina, la dopamina, la serotonina, la prolactina i l'endorfina, aquesta darrera considerada l'hormona de la felicitat perquè provoca un sentiment molt agradable d'estar satisfet. Veure somriure als altres genera bones vibracions, treu preocupacions, angoixes, mal humor i tristeses, per això la nostra a més d'excepcional és impactant i magnetitzadora, atrau. Hem de seguir igual, amb contundència i fermessa, amb creativitat i elegància, desobeint si cal i tantes vegades com considerem que fa falta, amb solidesa, però sempre amb bon humor i sense perdre el somriure.
I és que el somriure no el podem perdre si no perdem de vista l'objectiu, l'assoliment de la independència de Catalunya. No importa si hi ha una llista única o llistes variades, no importa si els polítics es posen o no es posen d'acord, no importa qui lideri o no lideri el procés, això va començar com una revolució impulsada pel poble, des d'abaix a dalt, i ha continuat consolidada per a tots. Nosaltres, la gent de peu, som els protagonistes, independentment si venim del nord, del sud, de l'est o de l'oest, independentment de la nostra condició social, independentment del nostre color de pell i de les nostres creences, independentment dels nostres costums i manies, ens uneix la il·lusió, ens uneix el somriure.
El que si que importa és el temps, ara és crucial. La majoria de la ciutadania catalana ja ha desconnectat del govern i de l'estat espanyol, no esperem ni volem res d'ells. En aquesta situació, cada dia que passa suposa patiment, maltractament a la nostra gent i la nostra terra, llàgrimes, tortura emocional, pèrdua de llibertats. Aquesta situació desagradable és la perillosa, ja que patir de forma permanent ens pot fer perdre el somriure, i si perden aquest somriure perdrem la nostra imatge captivadora al món, perdem la nostra força, no ho podem permetre. Abans de res hem de ser lliures, després els partits ja mesuraran les seves forces amb unes eleccions normals i dins d'una Catalunya independent. Llavors ja determinarem si guanya la dreta moderada, l'esquerra conservadora, l'esquerra social o la ultradreta, que espero que no hi guanyi mai. Però guanyi qui guanyi després mai més permetrem que l'Estat, el català, no estigui al servei dels ciutadans, mai més permetrem que el govern ens consideri els seus súbdits, mai més permetrem que hi hagin diferències de drets i obligacions entre la ciutadania, i no ho consentirem perquè la llibertat l'haurem guanyat nosaltres.
Hem somrigut i somriurem amb el convenciment que arribarà el dia de la nostra llibertat, llavors haurà passat el moment de somriure, serà el moment de riure, i fins i tot ens podrem permetre fer una forta riallada.
Xavier Mas i CasanovaEconomista Col·legiat nr 9493- Detalls
- Escrit per Xavier Mas i Casanova
- Categoria: CATALUNYA
- Vist: 6427
Avui és el 10-N, l'endemà, després de què uns 2'3 milions de catalans hem fet un referèndum, una consulta, una participació, una xarlotada, una calçotada, un simulacre. Avui és el dia en que el substantiu és la quantitat i l'adjectiu és el nom que cadascú vulgui posar-li a un acte de democràcia en el seu estat més pur.Volem ser un país normal però no ho som, som un país excepcional. La gent és excepcional. Com potser sinó un país que lluita contra tots els elements, tant físics com psíquics, al que l'amenacen, li volen fer por, un país que lluita com lluitem nosaltres per la llibertat, amb pacifisme i optimisme, un país que en pocs dies reuneix una xifra de voluntaris que duplica la inicialment necessària i segons les expectatives, un país que fa cues pacientment mentre des del govern central se'ls hi diu que el que fan no servirà per res, que prendrà mesures penals contra els organitzadors, contra els voluntaris, contra qui vagi a votar. Feia posar la pell de gallina, veure aquelles massives cues farcides d'il•lusió, d'alegria, de modèstia, de gent gran, de gent impedida, en cadira de rodes, de jovent adolescent emocionat per ser la seva primera votació. Posar atenció els comentaris era encara millor, feia gaudir però també feia pensar, i molt.
Hem desobeït. Evidentment. Som persones i no un ramat que fa i farà el que l'ordenen, encara que pensin que aquestes ordres van en contra de la seva conveniència. Pensem i seguirem pensant. Parlem i seguirem parlant. Escoltem i seguirem escoltant. L'estat espanyol ha quedat als ulls del món, dels molts i molts corresponsals internacionals, com un estat feble i fracassat, en què un dels seus territoris se'ls ha anat de les mans, precisament el territori econòmicament més important, més cosmopolita. Però aquesta feblesa i fracàs no ve donat perquè no ha actuat amb violència contra el poble, que ningú s'enganyi, la feblesa es mostra quan aquest mitjans internacionals es pregunten els motius pels quals se'ls hi ha anat de les mans, les raons, o millor dit les sense raons, i com més preguntin, sàpiguen i tinguin respostes més feble sentiran i transmetran que és l'estat espanyol. Quan parlo de l'estat espanyol i de la seva feblesa, no només parlo dels governs que ha tingut, també parlo de la majoria dels seus ciutadans, almenys fins avui, que han permès que un partit d'ultradreta, que un partit "fatxa" els governi, que han permès que un partit només pugui pujar al poder si critica, menysprea i amenaça a Catalunya i als catalans, afirmació aquesta que moltes vegades no ens atrevim a dir, ens fa vergonya aliena, però molts ho pensem i ens porta a entendre que amb ells, ni amb govern ni amb la majoria dels ciutadans espanyols, no hi ha solucions de camí conjunt, és un país malalt. I ara que fem? Anem, marxem. La convocatòria d'eleccions és urgent i l'únic escenari possible. Aferrar-se a una legislatura després del que va passar ahir, després de la darrera manifestació de civisme, després de tots i cadascun dels darrers onzes de setembre, no te cap sentit, no tindria cap mena de dignitat ni de raonabilitat. Fins ara hem guanyat el temps per fer les "coses bé" i em sembla que no hem tingut cap resultat més enllà del patiment i d'escoltar i veure com ens volen fer mal. No cal una llista de concentració conjunta, si hi és perfecte i si no hi és també. En qualsevol cas els programes hauran de ser explícits, el poble no accepta dualitats ni dubtes, només vol participar en la confecció d'un nou país, d'un nou Estat independent, un estat que començarà amb una forta dosi d'autoestima, un estat de convicció, de força, un estat de seny, d'il•lusió, de solidaritat, un estat d'èxit.
Em preocupa la carta d'en Mas, potser perquè desconec els termes en què vol ser redactada, potser perquè encara hi ha molt a fer però els temps per fer-ho és limitat, potser per allò dels polítics i de la desconfiança generalitzada encara que no sempre justificada. Em preocupa perquè ni ho entenen ni ho volen entendre, només cal veure els titulars d'alguns dels diaris principals estatals d'avui que son del tipus "desobediencia, prevaricación y malversación de caudales públicos" (a La Razón), "Mas vende como gran éxito su ficción democràtica" (a El Mundo), "el independentismo consuma su farsa con un simulacro de consulta sin validez legal" (a l'ABC)...sense comentaris, no han entès res de res. Crec que hauria de ser una carta de comiat, una carta del adéu-Espanya, una carta que ens deixés pas a pensar en com i que hem de construir, en lloc de seguir invertint el temps en com ens hem de desempallegar d'un paràsit altament nociu. Però tindrem paciència, "keep calm", escoltarem però en cap cas obeirem, això ja ho hem superat. Diuen que els resultats no serveixen, que són només simbòlics. És cert, però també ho és l'alt valor polític que tenen, són útils i significatius: 1,8 milions de persones han votat SI+SI, opció clarament majoritària. Però també és molt significatiu els 225 mil vots, un 10% del total, que opten pel federalisme amb l'opció del SI+NO, i que contradiuen i suposen una bufetada democràtica al PSC-PSOE, que ofuscat pels temps d'un poder perdut, que difícilment recuperaran, han perdut el nord, però també el sud, l'est i l'oest. També cal valorar el 4,5% dels vots, amb un NO i que totalitzen 100 mil participants, que són els que manifesten una opció continuista i igualment democràtica. Democràcia. Llibertat. Catalunya. Són paraules que avui s'uneixen més que mai i s'escriuen en majúscula, quan el poble vol expressar la seva voluntat, no existeix llei, govern i amenaces que ho puguin parar. El 10-N és un dia normal en què sembla que res ha canviat, però ha canviat tot.
Xavier Mas i Casanova
Economista Col•legiat nr 9493
- Detalls
- Escrit per Xavier Mas i Casanova
- Categoria: CATALUNYA
- Vist: 5231
En aquesta època de l'any, sempre s'obre un interessant i divertit debat, a vegades fins i tot intens, a casa, a la feina, al twitter i facebook, al carrer...tu celebres la castanyada o el halloween? Potser les dues coses? O cap d'elles?
Hi ha els defensors de les tradicions autòctones, fins i tot transformats en integristes en aquest tema, que es decanten per una acollidora vetllada, ja sigui en una llar familiar o en companyia d'amics. Una nit de llarga sobretaula i dieta hipercalòrica carregada de castanyes, panellets, moniatos, cava i vi moscatell.
Per contra, hi ha els defensors de les 'noves tendències globalitzades', importades de les cultures d'influència celta, que tallen, decoren i il·luminen les carabasses buidades prèviament i convertides en Jack-o'-Lantern, que es disfressen de bruixes, bruixots, zombis, esquelets, vampirs i tot tipus de monstre, i en la que els infants surten al carrer per espantar i fer por, trucant al timbre dels veïns a la veu del famós 'truco o trato' (aquest any molt versionat per allò del 'truyo o rato'), tot esperant ser obsequiats amb caramels. I atemptant contra la festa dels caramels i dels dolços de Sant Ponç critiquen els defensors de la tradició castanyera.
Existeix una tercera opció, cada vegada en més expansió en el sector dels tradicionalistes, potser pel canvi climàtic que fa que les castanyeres vagin desapareixent gradualment de l'escenografia popular, potser per l'irresistible poder mediàtic i comercial de la segona tendència, és la celebració de Castaween o Hallownyada, una espècie de combinació de les dues tradicions, avui festes, aparentment antagòniques, però confluents en la seva ancestralitat, recordatori i gestió dels difunts. Al final quina incompatibilitat o excentricitat hi ha en menjar castanyes i panellets i disfressar-se de Frankenstein? Cap. Una quarta i darrera opció consisteix en no celebrar res, la dels "no a tot". D'aquests sempre n'hi ha a tot arreu i la seva posició és igual de respectable.
És clar que existeix un canvi en les tradicions, que no deixen de ser accions col·lectives, sempre vinculades a les arrels culturals i moltes vegades amb arrels religioses en el seu paper històric de fonament social, que a poc a poc perd protagonisme i influència. El desarrelament tradicional ve derivat de la progressiva individualització de la societat, d'una major autonomia personal. Avui, i de forma creixent, les persones van a visitar els seus difunts quan volen, els ve de gust o ho creuen oportú. L'individu decideix quan fa les coses, i en aquest context, decideix quan va a visitar els seus difunts, participa menys de quan dicten els cànons, del que ve marcat pel calendari o de quan ho fa la resta, va quan vol ell. L'individu decideix. L'individu té el dret a decidir i l'exerceix.
Castanyada o Halloween?, el dret a decidir sobre el que volem celebrar i com fer-ho, no es qüestiona en si farem una cosa o un altre, les dues o cap, es debat tranquil·lament i amb ironia, no s'impugna per organismes jurídics...almenys de moment. No hi ha notícies de castanyeres exaltades i agressives que assalten Port Aventura agredint els zombis que per allà deambulen per imposar-los les seves condicions. Ni tampoc hi ha notícies de pastissers que preparen panellets amb pels, argumentant que estant disfressats de monstre, d'home llop. Les opcions estan, i després cadascú tria la que més li convé, li sembla, necessita o vol.
El dret de les persones a fer el que ens sembla, i decidir qualsevol tendència lliurement, amb respecte i sense coartar la llibertat dels altres, el podem i l'hem d'exercir i gaudir en qualsevol aspecte, per això hi haurà 9-N, sigui en forma de referèndum, consulta no referendària, consulta participativa, costellada, calçotada o astracanada. El 9-N serà il·legalitzat, serà impugnat, serà amenaçat, serà violentat i potser hi haurà alguna castanya. Però amics, es farà, donarem carabasses a qualsevol que vulgui impedir la democràcia, no ens quedarem a casa, hem utilitzat i combinat intel·ligentment el seny i la rauxa fins ara, la història ens homenatjarà, recordarà i venerarà pel nostre model pacient, moderat i pacífic; però només ho farà si arribem fins al final. Sabem el que és legal, o el que ens diuen que ho és, i el que és legítim, i estem disposats a saltar-nos la legalitat per donar pas a la legitimitat, però no estan disposats a fer-ho quatre exaltats que només criden, estem disposats a fer-ho economistes, capellans, infermeres, advocats, músics, jutges, planxadores, exaltats, conservadors, divertits, sonsos, calculadors, passionals, empresaris, obrers, dones, homes, gent gran, gent jove...catalans en definitiva, independentment de l'origen, de la classe social i del pensament polític. Què bonic és viure això, què bonica és aquesta evolució vestida de revolució ciutadana transversal.
Aquesta setmana he triat castanyada, en lloc de convertir-me en zombi. El proper cap de setmana, seguiré triant no ser un zombi i votaré.
Votaré #SI#SI, evidentment.
Xavier Mas i CasanovaEconomista Col·legiat nr 9493- Detalls
- Escrit per Xavier Mas i Casanova
- Categoria: CATALUNYA
- Vist: 30712
Genocidis com l'holocaust del nazisme només es poden explicar per l'obediència. Una societat atemorida, submisa i obedient com la de l'Alemanya nazi va ser la clau per la qual les postulacions feixistes es concretessin en una terrible realitat de barbaritat, patiment i mort. Quaranta anys de franquisme, d'obediència obligatòria a base de pànic i de por, són molts anys, acaben impregnant-ho tot. A la gent, avui avis, que van viure la repressió més dura. També a les generacions posteriors, la dels anys 50 i 60 que van viure la seva infantesa i joventut veient com no es podia parlar, moltes vegades ni a casa, de coses que els interessava tractar en el seu despertar a les curiositats i injustícies del món sòrdid que hi havia a l'estat espanyol. Avui encara hi queden pòsits, alguns catalans encara troben dur, els hi fa respecte i por parlar de desobediència.
La disciplina és necessària, bona, en més o menys mesura, però l'obediència cega i irracional, paradigma de dictadors, és un desastre, una bogeria sense sentit. Quan l'únic argument existent per fer una cosa és “porque lo dice la Ley”, la legalitat es torna en il·legitimitat. Per aquest motiu, i sobretot després de la Segona Guerra Mundial, el dret a la desobediència està inclòs en moltes declaracions internacionals, sentències judicials internacionals positives i constitucions. Aquest principi de desobediència civil, basat en les teories de Henry David Thoreau, és el que ha portat a nombrosos líders que han canviat la història, com Gandhi, Luther King, Mandela, entre altres, a rebel·lar-se contra els governs que violaven els Drets Humans, considerant que cap govern pot tenir més poder que el que els ciutadans estan disposats a concedir-li.
Recordem que era legal l'esclavitud, el tractament de persones com animals o objectes. L'apartheid era legal a Sud-àfrica fins fa pocs anys i als Estats Units ho era fins als anys 60. Les persones de color no tenien els mateixos drets que les persones blanques. Era legal però era injust i no tenia legitimitat. El problema i la injustícia es van solucionar quan es va desobeir la Llei.
Les dones no podien votar per Llei a molts països dels anomenats desenvolupats, fins a començaments del segle XX. Eren considerades inferiors intel·lectualment a l'home i sotmeses desmesuradament al poder masculí. La legalitat també es va trencar per la via de la desobediència, sinó encara estaríem igual.
Ara toca desobediència, ara toca independència.
Prou d'aquesta mascarada. Prou callar. Prou aguantar i oferir l'altra galta. Prou paciència. Prou esperar. Prou pagar. Prou de postures acomodades, submises i típiques de pseudobotiguer patològic. Som catalans, demostrem el que significa, fem història, la història d'un petit territori, no en volem més, però volem que sigui fet a la nostra mida i pensament, no que sigui nostre només sinó que el sentim com tal. Hiha que desobeir la Llei injusta que representa un estat hostil i obeir només al dictat de la societat catalana.
Fem un pas endavant, el lema de l'acte massiu que es va realitzar ahir a la Plaça Catalunya, un nou èxit de participació que contrasta amb el fracàs de la setmana passada dels partidaris de la unió, no podia ser representatiu. Cada cop més es respira a l'ambient la percepció que alguna cosa grossa està a punt de passar. I no és la sentència del TC, el gran prevaricador espanyol. S'acosta l'hora de què milions de ciutadans catalans puguin expressar democràticament a les urnes les seves opinions. És cert que el 9-N convocada pel govern català, no és el que s'havia pactat. És cert que la consulta no m'agrada. Però per un motiu de responsabilitat racional en primer lloc i de responsabilitat emocional després, cal actuar novament i cal votar el dia 9-N, fer-ho de totes totes, per sobre dels partits polítics catalans i les desconfiances que puguin generar, tan si mostren unió com divisió o indiferència, i per sobre de qualsevol i propera acció amb alt grau de contundència que no dubteu tornarà a posar en marxa l'estat espanyol, un estat fracassat que s'enfonsa, amb institucions ràncies i decrèpites, que ens vol fer a la seva imatge i semblança, menystenint fins a la nàusea la nostra voluntat de ser com a poble, de voler viure en un país normal, de deixar de ser un col·lectiu invisible pel món.
"Antes de romper España, se romperá Cataluña", ha dit un Aznar recuperant l'estil pur del Sandro Rey més catastrofista. Per cert, o sóc jo que li tinc cert “yuyu” a aquest home o cada vegada l'Aznar sembla més en aparença un ninot de ventríloc o un d'aquells ninots a piles que són joguines dels teus fills i guardats en un armari o calaix es possen en marxa sols a la nit repetint les mateixes paraules, que no es callen mai i que generen un autèntic mal són. Doncs no, Aznar, Catalunya no es trencarà, no s'ha trencat en 300 anys i no ho farà ara, ha aguantat el borbonisme més absolutista, l'espanyolisme més agressiu, multitud de persecucions i atacs de tot tipus, greuges continuats, prohibicions, el feixisme militar i civil, les crisis econòmiques. Ara és la nostra oportunitat, ho sabem i no ho malbaratarem. Qui no vulgui pujar al carro, ja pujarà després, i ho farà sense retrets, sense rancúnies però possiblement no podrà dir mai i es lamentarà per no haver lluitat per la llibertat de veritat, per la justícia de veritat, per la democràcia de veritat, pel benestar present i futur de veritat.
Que ningú s'enganyi, ara no toca votar sigles de partits, ara toca independència.
Xavier Mas i CasanovaEconomista Col·legiat nr 9493
