quemaestelada  Espanya no canviarà mai.

No importa si governen les esquerres o les dretes a Espanya, s'ha de votar SÍ perquè després del no, els dèficits i defectes nacionals espanyols perviuran a les esquenes, a les butxaques i a les ments dels catalans.

Catalunya no tindrà el reconeixement com a nació, parlar el català serà vist com una graciosa concessió, que com a tal és dúctil, pot ser retallada o eliminada en qualsevol moment, mai el català seria un dret bàsic dels seus ciutadans.

Les infraestructures que necessita Catalunya per mantenir i evolucionar la seva economia seran decidides des d'un govern central ubicat a Madrid. L'aeroport i el port, amb potencial més que suficient per ser dels més importants del Mediterrani, no tindran mai inversions pel seu rendible creixement, sinó que seguiran sota els designis polítics, a l'ombra d'altres infraestructures menys rendibles econòmicament, però més des del punt de vista polític, moltes vegades suposant lloses per l'economia de tot el conjunt de l'Estat.

El corredor Mediterrani seguirà sense ser una prioritat nacional, seguirà sotmès a l'evolució paral·lela d'un corredor central, que l'hipotecarà des del seu inici, castigant el seu potencial, les futures inversions i el benestar dels ciutadans catalans.

Com fins ara, mai podrem influir en els pressupostos de l'Estat, que seguirà sent a mida del centralisme que fa moltes centúries que perviu, imbricat històricament com si fos normal acceptar que és així.

Seguirem sense tenir la possibilitat de viure en una democràcia plena, on no hi ha llibertat pels que pensen diferent, no estarem en una nació on existeixi una separació de poders entre l'aspecte jurídic i l'executiu, que sabem que dins d'Espanya no existeix ni existirà mai. Viurem en un país on les Lleis són un obstacle pels drets dels ciutadans, no són un mecanisme regulatori d'aquests i de les seves antigues i noves necessitats.

Viurem en un país en el qual, sota l'excusa d'una falsa solidaritat amb altres indrets, es justifica un espoli per nosaltres, fent que els nostres impostos no es reinverteixin en el que necessiten, sinó que vagin a parar a fer trens d'alta velocitat amb desviament de trams per unir poblacions de menys de 100 mil habitants, a fer aeroports on mai aterrarà un sol avió, a pagar PERs vitalicis en lloc de fer polítiques actives de treball, a fer megaautovies a costa que les nostres antigues autopistes es facin velles i siguin cada vegada més cares.

Estarem en un Estat on mana la gran banca. Ja em vist que els darrers dies han pres partit pel NO a la independència. Una banca que desnona als ciutadans de casa seva, que acumula any rere any més i més beneficis, mentre la gent ho passa malament, passa gana, una banca mentidera que col·loca els seus infames productes a qualsevol persona que no hi entén, o a qualsevol empresa que necessita un crèdit per funcionar com a peatge “delictiu”, una banca que no té sentiments, ni sentit humà ni ètica. Una banca que trafica amb armes, roba, narcotrafica i fa blanqueig de diners a gran escala. Una banca que mai crearà progrés al país, només s'enriquirà a ella i a una colla reduïda d'alts directius mafiosos.

Continuarem dins d'un país que es riu de nosaltres, ens insulta amb la convicció de què som covards i bastant curts, ja que ens fan pencar fins a l'extenuació, ens treuen els diners i no fem res. Continuarem havent de suportar diaris “nacionals” que fan de tot menys explicar la veritat als ciutadans espanyols respecte al que succeeix a Catalunya. El que passa realment als carrers, a les escoles, a les famílies, a les oficines. No és important, “el fin justifica los medios”, i els “medios” són la veu dels seus amos. No importa magnificar, mentir, aplicar altes dosis difamatòries, amenaçar constantment.

Haurem de seguir en un Estat on hi ha rei. Pagar-li els seus capritxos, les seves vacances, les seves caceres, les seves aventures, fins i tot les amoroses.

Estarem en un país on l'esquerra en principi més radical, la que apareix per salvaguardar les classes més desanimades i desesperades, canvia el seu discurs de forma antagònica amb l'objectiu ja no de defensar als que han donat sentit de la seva existència, sinó per no quedar malament davant els poders fàctics, canviant lluita per poder, oblidant-se de qui els vota a canvi de sortir més a la tele o als diaris, a canvi de convertir-se més ràpid o lentament en casta.

Estarem en un país corrupte on els corruptes poden fer el que els hi dóna la gana. A Catalunya també hi ha i hi haurà corruptes, els desgraciats i els xoriços estan repartits uniformement per tots els territoris on hi ha persones, però la diferència ha d'estar en el tractament que se'ls hi ha de donar, tolerància zero i actuació ràpida. A Espanya és impossible.

Ara tenim l'oportunitat de no continuar en aquest tipus de país. Millor? No ho sabem, dependrà de la capacitat que tinguem per fer-ho millor, que jo no hi dubto, però el que és segur és que on estem no ho aconseguirem mai.

Per tot això i molt més, votem i fem-ho pels partits del SÍ, ja no per votar per Catalunya, sinó per votar per tenir la possibilitat de fer una Catalunya millor.

Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat nr 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

4de9  El 4 de 9 és un castell format per quatre castellers per pis des del tronc fins al sisè pis, i que té un total de nou pisos d'alçada. És un castell de màxima dificultat que només ha pogut ser carregat i descarregat 4 vegades a la història.

Els castellers tenen un lema sorgit del poema “Els xiquets de Valls” de Josep Anselm Clavé, i que diu “força, equilibri, valor i seny” i que resumeixen les característiques d'un casteller, encara que s'haurien d'afegir altres com constància, treball, esforç, regularitat, confiança, compenetració, germanor, paciència i sort.

Característiques totes elles que tenen una gran similitud amb la força, determinació i voluntat que estan mostrant una gran majoria del poble català al mon per reclamar la seva llibertat i independència, amb les manifestacions festives, alegres, cíviques, dignesi pacífiques, però a la vegada sòlides i poderoses, és el poder de la Meridiana, el poder de la GranVia i Diagonal, el poder del passeig de Gràcia, el poder de la via catalana.

4 de 9, quatre manifestacions 'milionàries' en participació, fetes en 4 anys consecutius el onze de Setembre, 4 al mes 9, 4 de 9. 4 manifestacions que han evolucionat des de la indignació i la rauxa a l'assossec propi del que busca amb seny el que vol, des de la reivindicació del dret a decidir a la ferme decisió de la independència.

El poble està en marxa, ningú ens pararà. No ens cansarem. No ens pararà i no ens faran cansar un estat opressor format per un grup de aristòcrates, cacics ultranacionalistes i franquistes espanyolistes procedents de la vella jerarquia centralista que fa tres-cents anys que ens explota i ens desgoverna. No ens pararà i no ens cansaran una mediocre pseudooposició de tercera divisió, ja sigui vestida amb robes de niños bonitos o amb robes de falsos progres del tres al cuarto, tots ells acaben combregant amb els estereotips del centralisme espanyol, tots ells esperen a què vingui el senyor de torn a donar força a la campanya, i per tant, tots ells, lluny de fer cap revolució, segueixen els desitjos dels cacics de tota la vida. No ens pararan ni ens cansaran uns mitjans de comunicació mentiders, convertits en màquines d'intoxicació i propaganda al servei dels seus amos, al servei dels oligarques i de les poques famílies que tenen i s'aferren a tenir el poder.

No podran amb nosaltres i ho saben, situació aquesta que els posa molt nerviosos i agressius. Són capaços de tot, de provocar, d'amenaçar, d'insultar, de fer joc brut, de intimidar, de fer el ridícul, de mentir, de destruir fins i tot els seus valors per no respectar els nostres, tot val, no importa el que costi, a Catalunya estant lliurant una batalla que estant perdent.

No és una batalla social com uns quants volen predicar, no és la típica batalla de dretes contra esquerres amb la que espanyols de tots signes sempre han volgut participar, ara és una batalla política. Partidaris del sí i partidaris del no. Partidaris de Catalunya lliure i partidaris de una Catalunya sotmesa per molts anys. Nosaltres no hem buscat aquesta polarització, ha sigut la majoria d'espanyols els que han donat el poder al PP que a la vegada fa anys que recolza una gran part de la seva estratègia amb l'anticatalanisme com a tradició, com a poble, com a llegua i com a nació. Totes les seves accions són conscients i buscades, també rebuscades, res és fruit de la casualitat: ni el recurs al Tribunal més corrupte del món, l'anomenat Constitucional, ni la recollida de signatures per Espanya contra l'Estatut (quin espanyol l'havia llegit?), ni les accions atemptadores de'n Wert, ni ara la decisió de posar al davant del partit a Catalunya a un xenòfob i violent, el mateix que diu que el darrer divendres 11 de Setembre va ser un dels seus dies més tristos contrastant amb l'alegria de centenars de milers de catalans. No hi opció a cap tercera via, és el moment del Sí o del no.

El 27-S decideixes. Fes-ho.

Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat nr 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

asterix  Hi ha molts arguments i de molts tipus a favor de la independència.

Els arguments de caràcter econòmic sempre tenen rellevància per les persones, l'economia ens toca la butxaca i ens condiciona. Però aquesta rellevància es fa molt especial per als ciutadans que no són sensibles a arguments de caràcterhistòric, lingüístic i cultural, i que troben en la practicitat i irrefutabilitat dels nombres els arguments econòmics per fer-se “indepe”.

La dependència política crea un context d'asfíxia econòmica per empreses i famílies. Catalunya, dins de la mala anomenada solidaritat interregional, paga impostos a l'estat espanyol com un país socialdemòcrata i se'n reben com un país liberal. Aquesta disfunció produeix que la solidaritat esdevingui un espoli sense precedents a cap altre territori existent en el món civilitzat, on la mitjana és del 2-3% com màxim. Del 20% dels ingressos del PIB, que recapta Catalunya aproximadament, tornen en forma de despesa pública menys del 12%, 16 mil milions d'euros que se'n van i no tornen. El dèficit fiscal català és del 8,5%, amb la independència ja no partiríem d'aquest dèficit i aquests diners, que són molts, i que simplement es perden malmeten el nostre teixit productiu, és quedarien al país. Cada família, no hauria de pagar, com fins ara una mitjana de 8-10 mil euros anual que no es reinvertirà mai en ells, sinó que es gasten en altres indrets de la geografia espanyola, menyscabant el seu propi benestar a favor del dels altres.

Les infraestructures són necessàries pel desenvolupament d'un país, la dependència política impedeix que a Catalunya es facin més infraestructures i més adequades a l'economia real. Catalunya les necessita, viu en l'obsolescència, però l'òptica espanyola és històrica i culturalment centralista, fet que no canvia en funció de la ideología del partit que governi. El que Catalunya quedi lluny dels problemes de Madrid provoca encallaments, retards, improvisacions i errades que constitueixen un llast creixent per la competitivitat de l'empresa i emprenedoria catalana. En moments de crisi, aquesta situació s'agreuja, es necessiten accions ràpides i centrades a les necessitats, que és evident no es produeixen perquè pels polítics i governats espanyols, Catalunya no és prioritat. Amb la independència, el centralisme de Madrid no existiria, segurament tindríem altres problemes, però no aquest que no ens deixa avançar.

Deixarien d'existir greuges comparatius exagerats, indecents i inacceptables, com que els estudiants catalans rebin només el 5% de les beques estatals i els de Madrid en rebin quasi el 60%, com que el ministeri de Foment per cada 300 milions que inverteix en Barajas només inverteixi 12,5% al Prat, com que s'hagin construït 1000 quilòmetres d'autovies a Madrid en els darrers 25 anys mentre a Catalunya només s'han construït 100 quilòmetres.

Catalunya és una regió rica i productiva dins del marc europeu però situada dins d'un estat pobre: Regions similars a França i Alemanya són receptores de fons europeus i del propi estat per poder continuar com a locomotora econòmica del país, es retroalimenten. Catalunya és contribuent neta per partida doble, a l'estat espanyol i a la UE, però aquesta posició privilegiada s'ha anat desgastant davant la inexistència de suport legislatiu i fiscal a l'economia productiva catalana, per manca de sensibilitat, i que acaba afectant i produint insuficiència de capital físic, tecnològic i humà. Amb la independència, és lògic que el model francès i alemany de retroalimentació s'imposaria també a Catalunya, i deixarien d'existir amenaces que haurien de venir només de fora, però que actualment vénen principalment de dins del mateix estat.

Amb l'estat propi, potenciaríem la internacionalització de les nostres empreses, que sobretot tenen un forma de pimes. L'estat espanyol potencia i protegeix el format de macroempresa que difereix i molt del format típic i actual català. Gaudiríem de la flexibilitat pròpia dels països de dimensió petita, que fomenten i incentiven des del govern estatal la competitivitat, innovació i l'emprenedoria, acostant-se més al tarannà creatiu dels catalans des de temps ancestrals i apartant-se de la clàssica economia empresarial proteccionista i imperialista espanyola, basada en la competitivitat per costos. Una dimensió més petita que l'espanyola també ens facilita un control social més elevat dels abusos i dels malbarataments que puguin haver-hi. No és casualitat que el nombre de països hagi passat de 75 que hi havia després de la Segona Guerra Mundial fins als més de 200 actuals. Els temps canvien, les necessitats a cobrir també, i en molts llocs i casos, els grans països no poden cubrir aquestes necessitats.

Potenciaríem més la marca Barcelona, una marca urbana de prestigi reconeguda a escala mundial per l'esforç del capital humà i empresarial dels que han invertit en ella. L'estat espanyol, no només no ha invertit en aquesta marca sinó que ho ha fet en altres com la marca España, marca totalment desprestigiada a nivell internacional, morta. Els nostres recursos es dedicarien doncs a potenciar una marca que ja funciona de per sé, i no a diluir els esforços en invents i aventures que fan tirar els diners, els nostres diners. A nivell turístic, Barcelona és un dels destins més habituals i millor valorats, però tenim la paradoxa que com l'economia catalana, degut en gran mesura a la dependència política, és incapaç de crear i consolidar grans empreses, les que exploten i treuen la rendibilitat al potencial turístic barceloní són de fora.

El benestar dels ciutadans catalans estarà en disposició d'augmentar, el sistema de pensions serà més viable. La renda per habitant augmentarà endivorciCAT 2-3 mil euros anuals. Amb la independència, podrem triar si augmentar la renda a vídues i jubilats en un 20-25% per persona, uns 200 euros mensuals, o abaixar els impostos, les cotitzacions de treballadors i empreses, i mantenir el mateix nivell actual de pensions. Ara l'expectativa que ens queda és en cap cas pujar, i donat que el fons de liquiditat és deficitari i es va acabant, dintre d'un temps, les pensions espanyoles veuran minvats els seus imports.

Amb un estat propi, ja no caldrà que quan vagis o tornis d'Amèrica, després de fer un viatge de 10 hores o més, hagis d'estar a Madrid i passar 4-5 hores més a l'aeroport, perdent el temps i consumint-te la paciència analitzant un fet ridícul, absurd. Considerant a més, que el 50-60% dels passatgers són catalans.

Un estat independent català, inmediatament eliminaria burocràcia excessiva i arbitrària. L'exèrcit de funcionaris espanyols no existeix en la mateixa quantia a Catalunya, on la iniciativa privada és més habitual i nombrosa. Caldrien més funcionaris, en determinats àmbits, cosa que automàticament produiria un augment de l'ocupació derivada de la construcció d'estructures d'estat propi.

Canviaria i es racionalitzaria l'enfocament del sistema fiscal. A l'estat espanyol el grau de complicació que té no és per recaptar o controlar més, sinó que només es pot entendre com una voluntat de pillar al contribuyente. A Catalunya hauria de tenir un sistema més simplificat, que les empreses i ciutadans contribuents considerin i entenguin que no són perseguits per Hisenda, sinó que realment Hisenda som tots i que el que fa l'Administració Pública és una redistribució. Pagar no agrada a ningú, però no és just i no pot ser que quan entra Hisenda per la porta pensis que van per a tu i que de moment ets culpable i després hauràs de demostrar la teva innocència.

La independència ens permetria abandonar debats injustificats i inútils sobre el sistema educatiu, centrant-nos en la seva reestructuració racional perquè s'inverteixi només a millorar el capital humà, i que aquest sigui un actiu i factor clau per a competir en el món. Català si, castella si, anglés si, francés si, alemany si, com més llengües millor. Som un país de comerciants, si coneixem més llengües podrem incentivar més el nostre comerç exterior.

Com a país tindríem un accés més fàcil al crèdit, amb una qualificació A+. Veure l'article d'Economia CAT “CAT s'escriu amb A” publicat el 20 d'Abril on es detalla. Amb aquesta qualificació és situaria en una zona preferent, amb fortes expectatives de captar inversió, amb més possibilitats de finançament i a un menor cost.

La independència és el millor mitjà per obtenir millors polítiques socials de benestar i cohesió, i és l'únic mitjà per tenir poder de decisió, al contrari del que diuen alguns que aniria en detriment una cosa de l'altre. No és cert. Amb els recursos que es quedaran a Catalunya, al no existir espoli fiscal, i no aniran a cap pou vampíric sense fons com és Espanya, més els recursos que es poden generar i no es fa ara a causa del cost d'oportunitat que suposa romandre en un país que no inverteix en nosaltres, no ens entén, ni ens escolta, ni els preocupem, econòmicament parlant, Catalunya podria equiparar-se a un model de benestar equivalent als països més desenvolupats en aquest aspecte. Disposaria de suficients recursos econòmics per finançar les despeses del nou estat, per pagar els seus compromisos interns i externs i per millorar el nivell dels serveis públics. Tot i així, hi hauria un guany calculat de prop del 8% del PIB.

Podríem donar més arguments, però crec que aquest són suficients i de suficient pes perquè qualsevol persona que pensi en el seu interès, i l'interès de les seves futures generacions entengui que ser independents, constituir un estat propi ens aportarà benestar.

Tant si ets català i només vols ser català, com si ets català i vols ser també espanyol, com si només ets espanyol, fes-te independentista, sortiràs guanyant com has pogut veure.

Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat nr 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

ffaa 4Després d'unes sempre merescudes i curtes vacances, comencen a carregar les piles abans d'iniciar un Setembre que es planteja com il·lusionant, tens i històric.

La independència de Catalunya te dos grans vessants ideològiques, que conflueixen sovint. La primera està basada en el que volem ser com a país, i la segona en el que volem deixar de ser i que seguíriem sent si continuéssim a l'estat espanyol. Aquesta segona vessant és el que es coneix en termes econòmics com a cost d'oportunitat, el que ens perdem sinó fem algunes coses, que en el cas d'Espanya mai podrem fer si estem.

Volem la independència, però no volem una independència pueril, no ens hem de conformar ni volem ser independents només per ser-ho, volem ser independents per ser millor, perquè nosaltres i els nostres descendents tinguin un país millor i més adequat a les nostres i les seves necessitats. Aquest camí, també passa, per desfer-nos de tot allò que no ens serveix, del que ens destorba, del que ens impedeix canviar i ser com volem ser.

És en aquesta forma d'entendre el nostre nou país, en la que es centra l'article-reflexió d'avui, concretament en el tema de l'exèrcit, on afirmo contundentment que Catalunya no és país per exèrcits, i ho dic, com sempre intento fer-ho, no des de la perspectiva de rauxa visceral sinó des del seny més meditat.

Hi ha països sense exèrcit al món. Al repassar la llista d'aquest, ho veiem immediatament lògic i normal, ja que molts d'ells ens sonen a llocs llunyans i idíl·lics com Kiribati, les Illes Marshall, els estats federats de la Micronèsia, Nauru, la República de Palau, Saint Vicent i les Grenadines, Samoa, Salomó i Tuvalu. Altres, més propers, són petits estats europeus com Andorra, Liechtenstein i Ciutat del Vaticà. Però hi ha un país al món sense exèrcit que ens trenca els esquemes, Costa Rica.

I se'ns trenquen els esquemes perquè ni és un país del món allunyat ni és un país minúscul com els comentats abans. Al contrari, és un país situat a una geoestratègica de primer ordre, a una de les zones més convulses del món, Centreamèrica, al costat de nacions com Guatemala, Hondures, El Salvador, Nicaragua i Panamà, nacions que han tenyit de sang la Història comptemporània dels darrers 50 anys, amb dictadures de tota mena, guerres de guerrilles, massacres, persecucions, cops d'estat, invasions i assassinats.

Costa Rica va abolir el seu exèrcit l'any 1949, i curiosament ho va fer per iniciativa d'un descendent d'emigrantscatalans, José Figueres Ferrer, fill de metge i mestra d'escola, Don Pepe Figueres com el coneixen a Costa Rica. Un home que va liderar una revolució per aconseguir la llibertat i la democràcia, un país governat per una generaciópolítica de mediocres amb molt poc valor intel·lectual i moral. Possiblement un visonari però segur que un home valent. Un home que en paraules del seu fill, quan li deien si venien d'Espanya ell responia que no, que venien de Catalunya. Això també ho fem nosaltres, la família, prediquen la no espanyolitat i si la catalanitat, però no ho fem per anar en contra de ningú, simplement ho fem perquè és com ens sentim, com catalans, i perquè estem orgullosos de ser-ho. Refusem ser espanyols, no per fastiguejar a ningú, veiem a Espanya com un país d'idiosincràsia centreamericana i veiem a Costa Rica com un país amb certes característiques ideològiques més europees, més properes a nosaltres i a les que volem arribar, malgrat a estar lluny i ser un lloc molt diferent.

Raons de tot tipus poden justificar que Catalunya hagi de ser un país sense exèrcit al segle XXI. Raons històriques, raons culturals, raons de voluntat col·lectiva d'una societat antimilitarista, d'una societat de pensament que no creu en la raó de la força. Les raons econòmiques són evidents. Segons l'OTAN, els recursos mitjans que destina un país membre d'aquesta organització a la despesa militar és del 2% del seu PIB. En el cas de Catalunya que té un PIB arrodonit de 200.000 milions d'euros, significaria destinar a la militarització del país un total de 4.000 milions d'euros anuals. Aquesta inversió serviria per dotar al país de tenir infraestructura militar i disposar d'unes forces armades de 26.000 soldats, si considerem que la Unió Europea té una mitjana de 3,5 soldats per cada 1000 habitants.

Un exèrcit militar tenim el concepte que serveix per defensar als ciutadans d'un país, però pensem quins són els riscos, perills i amenaces que avui en dia tenen els ciutadans: La fam? Terrorisme? Conflictes armats? Ciberamenaces? Crim organitzat? Canvi climàtic? Inestabilitat econòmica i financera? Vulnerabilitat energètica? Armes de destrucció massiva? Fluxos migratoris? Jihadisme? Espionatge? Emergències i catàstrofes? Vulnerabilitat de l'espai marítim? Vulnerabilitat de les infraestructures crítiques? Vulnerabilitat dels serveis essencials?.

Quins d'aquests riscos, amenaces i perills per la seguretat de les persones d'un país poden ser solucionats per un exèrcit? Molt pocs o quasi cap. L'exèrcit ha perdut protagonisme, l'enfocament de protecció de l'estat deixa pas a l'enfocament de protecció de les persones. Militarització i seguretat dels ciutadans són conceptes que han deixat d'anar lligats segons avança aquest segle, són conceptes que s'han anat i s'aniran distanciant. Al segle XXI, amb l'arribada de la globalització i la conseqüent interdependència, els riscos ja no estant en les guerres frontals entre estats, els riscos, temors i preocupacions dels ciutadans estan en altres aspectes. La seguretat ja no passa per tenir un bon exèrcit.

La no inversió militar cal reinvertir-la en cobrir altres necessitats més primordials, com la salut i l'educació, que al final ens ajudaran també a respectar i ser més respectats en l'àmbit internacional. Aquesta reinversió de militarització a educació ens permetrà crear un cos civil adequat als nous temps, que ens ajudarà a no intentar guanyar conflictes sinó a evitar-los. Guanyarem en cost, sens dubte, però també guanyarem en gestió efectiva de la pau. Els nostres soldats seran els nostres mestres i els nostres diplomàtics.

Qui es creu que uns senyors armats fins a les dents, els militars, avui en dia no fan la guerra sinó que fan missions humanitàries i de pau, no bèl·liques, per garantir el pacifisme del món? No s'ho creu ningú, bé desgraciadament uns quants o molts “babaus” si s'ho creuen, els mateixos que es creuen tot el que els hi diuen els poders vigents. Com lliguen metralletes, projectils i bombes amb pau? Heu anat a la “mili” o us han explicats coses d'aquells moments? A la mili, als civils se'ns militaritzava, o més aviat ho intentaven, veiem com eren els militars per dins, són dropos, fatxendes, alcohòlics, aprofitats, tarats, gentussa, violents. Però hi ha tot? Que va! Qué pot haver canviat? Quina mentalitat pot tenir una persona que busca ser un professional dels trets, la utilització de la força, la matança i la barbàrie? Una persona deixa de ser persona, es deshumanitza quan fa coses perquè compleix ordres i deixa de pensar per sí mateix. L'ensinistrament militar busca precisament que els éssers humans deixin de ser-ho, busca que els ensinestrats estiguin disposats a tot, fins i tot a disparar contra altres éssers humans o matar-los obeïnt sense qüestionament a una jerarquia, a un ordre del seu superior.

Si volem ser un gran país, hem de ser diferents, ser moderns, no podem ser obsolets en la línia de sortida, no podem caure en el parany de la militarització, ja que seria caure molt baix.

Per acabar aquest primer article després del període estival, utilitzaré una frase d'en Pepe Figueres: “la revolución no fue grande por lo que hicimos sino más bien por lo que nos deshicimos”.

Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat nr 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

insiderout  Us recomano, de totes totes, veure la darrera creació de la factoria Pixar, Inside Out, un producte d'animació que arriba als cinemes 20 anys més tard del seu primer èxit, Toy Story. Inside Out és un llargmetratge que connecta i captiva amb els més petits, però que està pensada i és de visió quasi obligada pels més grans. És una pel·lícula per gaudir però també ho és per pensar.

El fil conductor del film són les persones, la Riley i els seus pares. La Riley és una nena que comença a créixer, a construir i a definir la seva personalitat. El context és el final d'una etapa i començament d'un altre, escenificat pel canvi de vida que suposa mudar-se des de Minnesota a San Francisco, dues ciutats americanes totalment antagòniques, incloent-hi canvi d'escola, de casa, d'amistats, de forma de viure. Els protagonistes de la història, i aquí està l'originalitat i l'enginy, són les emocions representades en 5 personatges: Alegria, Tristesa, Por, Fàstic i Ira, que controlen les accions de la Riley des del pont de comandament ubicat a la caserna general del seu cervell.

Per explicar els mecanismes de la ment, Inside Out simplifica l'univers emocional mitjançant les illes de la personalitat, com la família i l'amistat, experiències que influencien el nostre caràcter. Tracta també el taller de somnis que tots tenim dins, al que anomena Imaginaland representat com si fossin uns mega-estudis de cinema. El tren del pensament que arriba cada matí quan despertem, el laberint de records, la cova fosca del subconscient, el pensament abstracte i l'abocador de l'oblit, en el que destaca l'amic invisible que tots vam perdre, són altres escenaris que expliquen que tot el que ens passa és important, tot està al nostre cervell, categoritzat de diferents formes i arxius. El gol que vaig fer a la semifinal i la falta llançada al travesser en el darrer minut de la final, que ens hagués portat a la pròrroga. El dia del naixement dels meus fills, les rialles de la seva infantesa, els seus èxits, i les discussions a l'adolescència. Records agradables professionals i acadèmics, i també decepcions i errades. Fets, records, somnis, il·lusions, ambicions, tot està en una part del nostre cervell.

I tot aquest exercici psicològic i pseudoterapèutic, es porta a terme a ritme trepidant, amb tendresa i intel·ligència, a contracorrent, criticant sense fer sermons i sí de forma molt fina la dictadura del pensament positiu, l'afany actual per aconseguir que els nostres nens estiguin alegres i contents tots els minuts del dia, com si la tristesa, la por, el fàstic i l'enuig no formessin també part de la vida. No hi ha emocions bones i dolentes en sí mateixes, unes generen plaer i altres, dolor, però totes són importants, necessàries i insubstituïbles. Quan creixem, les emocions es combinen a la nostra memòria, com li passa a la Riley, la vida i les emocions es tornen cada vegada més complexes, a vegades caòtiques, les sensacions es contraposen, en aixó està la seva riquesa i la seva bellesa.

Impossible per mi, no fer un comparatiu emocional entre Inside Out i el procés constituent de la independència catalana, les emocions que s'enumeren a la peli iles sensacions que visquem una gran part dels catalans que volem la independència, defensem la nostra sobirania dels pobles i som demòcrates.

L'Alegria. Els somriures que transmetem quan celebrem la nostra Diada nacional són el reflex de l'alegria i positivitat que ens genera la idea de la independència. La il·lusió de crear un nou Estat, lliure, no sotmès a coaccions, de progrés, millor econòmicament, amb la possibilitat que estigui fet a la nostra mida, que els seus governants entenguin el nostre tarannà diversificat, les nostres necessitats, ja siguin racionals com emocionals, on la nostra llengua sigui dignificada, protegida i potenciada en lloc de ser atacada, poder tenir les eines per controlar, gestionar i evolucionar, sentir-nos ser els amos del nostre destí en un país normal, deixar de ser col·lateral per passar a ser central (no centralista)ens crea felicitat, alegria. Estarem alegres per poder dir amb veu alta i clara a tots els patriotes que han lluitat per Catalunya com una Nació, que els seus sacrificis i penúries no van ser en va.

La tristesa. La tristesa que ens genera als catalans el ressentiment espanyol cap a Catalunya. Veure que persones amb idees liberals, inclús molt avançades o radicals amb molts aspectes de la seva vida es transformen en una espècie de feres quan parlen del tema català, d'intolerants, de dictadors en potència. Quan gent demòcrata de tota la vida no ens vol deixar votar. Quan espanyols que defensen la llibertat d'autodeterminació de tots els pobles del món mundial, ja siguin tibetans, kurds, sahrauís, no volen ni sentir parlar de l'autodeterminació dels catalans. Tristesa generada per veure com la gent predica una cosa i en fa un altre quan aquesta l'incomoda directament, és molt fàcil repartir el patrimoni dels altres però quan els toca repartir el seu, ja és un altra cosa.Tristesa per la incomprensió del poble espanyol en general per l'odi que els genera que hi hagi un poble que pensi diferent.

La por. No és la por que ens volen posar els dirigents del PP o altres lobbies i interessos creats per difondre aquest discurs. No tenen cap credibilitat, no fan cap por. La verdadera por no éstà en marxar d'Espanya, al contrari, la por que tenim està en quedar-nos, en perdre una oportunitat, la por manifestada en forma d'ansietat per continuar pertanyent a la foscor i a la mediocritat espanyola. Por a no poder exorcitzar el dimoni que ens parasita i consumeix. No tenim cap por a les incerteses de crear un Estat nou, sinó a les certeses contrastades i experimentades de seguir en aquest estat malalt i corrupte. Por a no poder ser lliure.

El fàstic. Aquí seré molt breu. El fàstic galopant, les arcadesincontrolables que ens generen qui no ens respecten, qui ens insulten i posen com accions nostres les seves pròpies accions, que fan i pensen. Fàstic em fan sobretot, aquells catalans o els que han viscut a Catalunya i que diuen mentides i falsedats sobre el que passa a la nostre terra.

L'enuig. Hem dit prou. Aquesta emoció va ser la xispa inicial. Quan el Tribunal Constitiucional va deixar de ser Tribunal i constitucional, decidint passar el ribot de forma il·legítima a la decisió democràtica dels catalans. Aquell dia vam abandonar al sofà i anàrem al carrer a defensar els nostres drets com a poble. Primer, l'any 2010, cridant contra el que considerarem injust i atentador a la nostra llibertat, després de forma reivindicativa l'any 2012, per donar lloc a una interiorització més racional, combinant seny i rauxa a la perfecció, en la via catalana, la cadena humana de l'any 2013 i l'ocupació de Gran Via i Diagonal l'any 2014.

Encara ens queden algunes o moltes sensacions per viure, però d'aquestes experiències, com la Riley a Inside Out, n'aprendrem individual i col·lectivament, com a nou Estat d'Europa ara som infants, estem creant la nostra identitat al món, ara s'acosta la pubertat, pas necessari per arribar a la maduresa.

Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat nr 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

anem  Ho va dir en Raül Romeva ahir: “Anem per totes”, en l'acte de presentació de la candidatura conjunta de cara a les eleccions del 27-S, anomenada Junts pel sí.

Romeva, sempre clar, va deixar altres comentaris que evidencien que com ell mateix va dir: “això va de veritat”. Va proposar que el Parlament declari solemnement que s'inicia el procés d'independència, que es creïn eines jurídiques per la desconnexió, que això va de debò, ja no tenim marge, que estem disposats a fer-ho bé i sobretot a fer-ho, que estem en un estat que no entén els conceptes bàsics de la democràcia, proclamarem la independència.

I és que proclamarem la independència, i ho farem amb el to que ho ha fet Romeva, sense aixecar la veu, amb naturalitat i un somriure, sense crispació, sense moltes parafernàlies, amb la calma que dóna la raó. Ho farem. El nostre país no encaixa en l'estat espanyol, està en un altra òrbita, Catalunya està viva dins d'un estat mort que la nega. Ho intentarem, ho farem i ho aconseguirem. Contra la voluntat col·lectiva d'un poble es pot lluitar un temps limitat però no es pot derrotar indefinidament.

Anem per totes. Per diferents motius, el social, el cultural, el de la dignitat i l'econòmic. Catalunya no és cap mindungui, encara que l'estat s'ho pensi. Som considerats, internacionalment el motor de l'estat espanyol. Amb un 15% de la població de l'estat, i només el 6% de l'extensió del seu territori, generem el 20% aproximadament de la seva riquesa. El grau d'obertura exterior de l'economia catalana és capdavantera en comparació amb altres regions europees industrialitzades i és incomparable si ho relacionem amb altres zones de l'estat, Catalunya genera el 25% del total de les exportacions espanyoles. Les inversions estrangeres a Catalunya són del 20%, un percentatge molt elevat si considerem la proporció d'inversions en altres zones europees que no tenen la capital de l'estat. A més, Catalunya disposa de molt poca despesa pública en matèria de funcionaris, és la comunitat espanyola amb menys índex de funcionaris per habitant. Catalunya és atractiva, és reconeguda internacionalment, sobretot la seva capital, Barcelona, atraiem el 25% del turisme de tota Espanya. Els fonaments econòmics de Catalunya són molt sòlids permetin-nos fer una previsió molt optimista de futur.

Alguns indecisos i temerosos veuen la independència com un procés amb riscos i incerteses. És tot al contrari. El drama, el problema i els riscos estan amb les certeses i la seguretat que suposaria continuar formant part de l'estat espanyol. O no és un risc per l'economia domèstica i col·lectiva, el ser espoliat de forma continuada i parasitària, i que de ser una de les comunitats que més ingressos generen, passem a ser una de les comunitats on més costa viure, per l'alt nivell de vida. O no és un risc per la llibertat i seguretat de les persones i del país el no disposar d'un sistema judicial àgil, rigorós i independent, de veritat algú es conforma en tenir uns tribunals polititzats com els que tenim, com algú pot patir per incerteses quan les coses només podran millorar. O tampoc és un risc que mes darrere mes, el fons de les pensions es vagi disminuint en quantitats escandaloses, un fons que no trigarà molt en acabar-se de ben segur en molt pocs anys. O no és un risc pels catalans i les famílies que visquem a Catalunya, siguem independentistes o unionistes, el fet que s'apliquin polítiques econòmiques generals molt distants als interessos que tenen les nostres empreses i els treballadors que treballem en aquestes. O no és un risc, la manca d'infraestructures necessàries per poder desenvolupar l'economia catalana en clau de present i de futur. I així tantes i tantes coses que ens perdem si ens quedem, i que resten, i altres que ens podríem perdre en cas de no marxar i que sumariem. Reformar Espanya és del tot impossible.

Les oportunitats no són eternes. No marxar d'Espanya o trigar en fer-ho ens suposa haver de pagar un altíssim cost, un cost d'oportunitat o cost alternatiu potencial de gran magnitud, que en economia significa el valor que té no triar la millor opció al prendre una decisió o no prendre-la.

Sumar és independència, restar és dependència.

Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat nr 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya