chargingbull  Quin serà el ràting de risc sobirà de Catalunya quan esdevingui un estat?

La qualificació de risc donada a Catalunya per una agència d'avaluació creditícia internacional, en la seva identitat actual com a comunitat autònoma dins d'un estat en fallida tècnica com l'espanyol, no té res a veure al marc que existiria si aconseguíssim la independència i esdevinguéssim un nou estat a Europa. La qualificació actual de BB és equivalent a un bon porqueria, fet que impedeix l'accés directe als mercats financers i que obliga a Catalunya a dependre financerament de les imposicions que determini el govern espanyol mitjançant els seus diferents mecanismes.

Amb aquest article, CAT s'escriu amb A, aspiro a avaluar i poder demostrar sota el criteri de màxima prudència, el benefici derivat de la independència, aquesta vegada traduït en una major facilitat d'endeutament i un menor cost financer per poder finançar les nostres inversions i activitats, així com, incidir de forma eficient en el nostre creixement.

Es consideren cinc àrees d'avaluació per a determinar la qualificació creditícia d'un risc sobirà, cadascuna d'aquestes àrees rep una qualificació entre l'1 (millor) i el 6 (pitjor), i del seu resultat s'obté la corresponent qualificació. Les àrees són:

1. Estructures d'estat

2. Estructura econòmica

3. Sector exterior

4. Finances públiques

5. Política monetària

Catalunya compta amb una incompleta base d'estructures d'estat creades a partir de la reinstauració de la pseudodemocràcia a Espanya, i com a resultat de l'organització territorial de l'Estat espanyol en comunitats autònomes. Compta amb un parlament elegit democràticament i amb un Govern que gestiona, en més o menys mesura, algunes de les funcions públiques com ensenyament, sanitat, seguretat, medi ambient, serveis socials, mitjans públics de comunicació audiovisual, entre d'altres. És evident que encara estan pendents de ser creades estructures i competències importants com infraestructures i telecomunicacions, gestió energètica i d'aigua, agència tributària pròpia, acció exterior, administració de la Seguretat Social, política i control monetari, tribunals de justícia i fiscalia, etc. Però hem de considerar que Catalunya estaria suficientment capacitada per crear totes aquestes estructures i que el seu funcionament fos suficientment satisfactori. Per aquest motiu, i aplicant un criteri de prudència valorativa, la qualificació en l'apartat d'estructures d'estat estaria entre el 2 i el 3.

En l'aspecte d'estructura econòmica s'analitzen el nivell de renda, la capacitat de creixement, la diversificació i volatilitat de l'economia catalana, en el present i en un potencial futur com a estat independent, sota hipòtesis prudents.

El PIB per capita en euros de Catalunya l'any 2013 segons l'Idescat està en més de 27 mil euros, una equivalència en dòlars de quasi 35 mil considerant la taxa de canvi de l'època, i que significa una qualificació situada en la franja alta del 2. No considerem, per prudència, l'efecte multiplicador que tindria en l'economia catalana el benefici fiscal derivat de ser un estat independent, i sobretot d'estar fora de la sangonera espanyola.

La valoració de la capacitat de creixement econòmic d'un estat, tot i que hi ha excepcions, es fa d'acord a la trajectòria del PIB per capita durant un període de 10 anys, que comprèn dades històriques dels darrers 6 anys, l'estimació de l'any en curs i la previsió dels 3 anys vinents. En aquesta anàlisi, la tendència a la baixa mostrada fins a l'any 2013 comença a redreçar-se l'any 2014 i sembla que, encara que de forma lenta, seguirà aquesta tendència en els propers, però fer previsions econòmiques avui en dia, encara que siguin a curt termini sembla del tot agosarat, sobretot en el cas català on estem en un procés d'autodeterminació impulsat pel poble català i les seves institucions de forma pacífica i democràtica, però al davant hi ha l'estat espanyol intransigent, que no ha tingut la voluntat de negociar en cap moment el dret a decidir, el futur polític dels catalans.

Si un estat té una estructura econòmica excessivament concentrada o volàtil, la qualificació inicial s'haurà de corregir a la baixa. Una economia estarà excessivament concentrada si depèn en més d'un 20% d'una activitat determinada o si la seva economia està exposada a desastres naturals o a inclemències climàtiques greus que puguin afectar negativament alguns sectors fonamentals. L'economia catalana està força ben diversificada i equilibrada, l'activitat amb més pes específic és el comerç i reparació de vehicles, que representa un 13% del PIB català total. L'economia catalana no és volàtil donat el paper testimonial del sector primari, que és el vulnerable a factors ambientals, i l'actual baix pes relatiu de la construcció. La vulnerabilitat de l'economia catalana als desastres naturals i a les adverses condicions meteorològiques és pràcticament insignificant.

En definitiva, la qualificació de l'estructura econòmica seria clarament un 2, només modificable a un 3 per les expectatives de creixement en un entorn no només prudent, sinó molt i molt pessimista.

La qualificació del sector exterior reflecteix la capacitat d'un estat d'obtenir de l'exterior els fons necessaris per a complir les obligacions contretes pels sectors públic i privat enfront dels no residents. La qualificació del sector exterior es refereix a les transaccions i posicions de tots els residents enfront dels no residents, ja que és la totalitat d'aquests fluxos i saldos la que afecta la competitivitat, el sentiment dels inversors estrangers i la capacitat de compra i pagament internacional del país. En aquest apartat s'ha d'assumir un alt grau d'incerteses derivades de la manca de les dades necessàries per a determinar les ràtios, de forma individual, que permeten precisar la situació exterior de l'economia catalana, tant pel que fa a la balança de pagaments com a la posició exterior d’actius i passius. Per aquest motiu seré extremadament modest, negatiu, injust, prudent i pessimista, situant l'economia catalana amb una qualificació de 5. És cert que les balances corrents donarien un saldo negatiu, però el sosteniment del saldo positiu per turisme i la millora substancial del saldo de béns i serveis derivat de la dinamització de les exportacions a l'estranger, com s'ha vist en el període de crisi, fa preveure una millora en les expectatives de país, factor que no aplico en la meva valoració, però que s'ha de considerar a efectes de considerar que molt probablement aquesta qualificació hauria de ser millor.

La qualificació de les finances públiques reflecteix la sostenibilitat dels dèficits públics i la càrrega del deute, considerant la flexibilitat fiscal, les vulnerabilitats i l'estructura del deute. Si Catalunya fos independent desapareixeria el dèficit fiscal amb l'Estat espanyol, que suposa una mitjana del 8% del PIB. Suposant el manteniment de l'actual pressió fiscal pel que fa als ingressos, tot i que la despesa pública podria pujar addicionalment per l'assoliment de noves estructures d'estat, passaríem a una situació de superàvit. D'aquesta manera es reforçaria la solvència del nou estat. Respecte a la càrrega del deute, el nivell del deute públic d'una Catalunya independent dependria de les negociacions de repartiment d’actius i passius amb l'estat espanyol, segons el dret internacional que regula la successió d'estats. Si no hi hagués acord, Catalunya no tindria per què assumir deute emès pel Regne d’Espanya i el nivell del deute públic seria entorn del 33% del PIB, un nivell molt baix, considerant que la mitjana de la Unió Europea és al voltant del 90% del PIB i la mitjana de la zona de l'euro entorn del 96% del PIB. Si considerem que definitivament hi ha acord amb l'estat espanyol, i aquest fos en funció de la despesa feta a Catalunya en els darrers anys disponibles més el deute autonòmic i el de l'Administració local catalana, resultaria un nivell de deute públic brut al voltant del 75% del PIB. La qualificació estaria entre el 2 i el 3.

La qualificació respecte a la política monetària reflecteix la capacitat de la política monetària de l'estat per a donar suport a un creixement econòmic sostenible i atenuar els xocs econòmics i financers. La qualificació resulta de fer la mitjana entre el règim canviari de la moneda i la credibilitat de la política monetària. Suposaré, doncs és evident, que Catalunya formarà part de la zona euro. L'euro és una moneda denominada de reserva, a l'igual que el dòlar i el ien japonès. En aquest cas la valoració seria de l'1, però seguint el mateix criteri de prudència de tot l'article, l'ajustaré a un 2.

Les dues primeres àrees agrupades, les estructures d'estat i l'estructura econòmica, conformen el que es coneix com segment institucional i econòmic, en el que Catalunya obté una qualificació de 2,5 punts.

Les tres àrees següents (sector estranger, finances públiques i política monetària) conformen un segon segment en el qual Catalunya obtindria un 3,2 de qualificació.

D'acord amb les qualificacions obtingudes en els dos segments d'anàlisi, la qualificació creditícia seria d'A+ , al mateix nivell d'Israel i Corea del Sud, situant-se en una zona privilegiada de potencial progrés, amb grans expectatives de captar inversió fent un salt qualitatiu molt important, amb més possibilitats de finançament i amb un menor cost d'aquest.

Una Catalunya independent gaudiria d'una qualificació creditícia molt superior en els mercats financers internacionals , dotant-la de capacitat d'autogestió dels recursos generats per la mateixa economia catalana i possibilitant el desenvolupament econòmic i la prosperitat de les futures generacions de catalanes i catalans.

Hi ha 16 mil milions de raons per ser independents, una per cada euro que se'n va i no torna, cap ni una per quedar-se.

 

Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat nr 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

actpasslupa  Haurem d'aconseguir la independència o comprar-la?

Els processos d'independència inclouen normalment un acord entre les parts sobre actius i passius o, el que seria el mateix, entre els béns/drets i les obligacions. Entre els béns i drets o actius, siguin tangibles o intangibles, trobem les infraestructures, el patrimoni cultural, les accions d'empreses públiques, la tresoreria, etc... Entre les obligacions o passius trobem els deutes. En la comptabilitat empresarial de doble entrada, l'actiu ha de ser igual al passiu, la diferència que hi ha entre aquests es compensa amb la partida de pèrdues i guanys situada dins del patrimoni net del balanç, una partida de passiu que pot tenir signe positiu o negatiu. Si els actius són superiors als passius, el signe serà positiu (hi haurà guanys) i si els passius són superiors als actius, el signe serà negatiu (hi haurà pèrdues).

Les experiències internacionals respecten de partida el criteri de proporcionalitat i territorialitat. Les infraestructures en un territori que s'independitza: carreteres, immobles, vies de tren, ports, aeroports, etc... passen ipsofacto a formar part del nou estat. Els actius financers (com accions, fons, reserves, existències i altres), així com els passius financers (el deute), haurien de ser repartits de forma equitativa i acordada entre les dues parts.

Entrem un xic en el que suposaria aquest repartiment equitatiu, desgranem breument cadascuna de les seves partides, utilitzant l'estudi sobre el balanç patrimonial de l'Estat com a eina de càlcul, realitzat per Jordi Angusto, Marcel Coderch i Gemma Pons. Revisem doncs, el tema d'actius i de passius, revisem els números de l'Estat, de l'Estat a Catalunya, els números freds. Després ja vindran les valoracions emocionals.

El primer que hem de dir és que l'Estat espanyol està en fallida. Té una situació patrimonial negativa de 270 mil milions d'euros a finals de l'any 2013, que avui s'ha vist incrementada amb el dèficit de l'any 2014 i 2015. Una situació agreujada des de l'any 2008, inici de la crisi, en el que el valor de patrimoni net negatiu era de 61 mil milions d'euros.

El total d'actius de l'Estat espanyol és de 584 mil milions d'euros, amb la següent composició:

Actiu NO corrent material          132 mil milions

Actiu NO corrent no material      322 mil milions

Actiu corrent                            130 mil milions

El total de passius és 854 mil milions d'euros, i es compon de:

Passiu no corrent                      618 mil milions

Passiu corrent                           236 mil milions

Com hem comentat abans, la diferència entre passius i actius és -270 mil milions d'euros que és el patrimoni net o, el que és el mateix, que l'Estat espanyol no disposa de suficients béns i drets per pagar les seves obligacions.

Si fem una divisió, 854 entre 584 ens dóna un resultat d'1,46. Aquest valor significa l'equivalència entre actius i passius, de forma que cada euro d'actiu té una equivalència en el passiu d'1,46 euros. Parlant en plata, per cada euro de carretera que adquireixes et quedes 1,46 euros de deute. El valor dels actius espanyols és molt reduït davant dels seus deutes. Aquesta situació de sobrevaloració d'actius en un 46% més del seu valor comptable, en cas de compra o de cessió d'aquests, ve donada per la situació patrimonial negativa de l'Estat, una situació que Catalunya lluny d'agreujar-la, ha contribuït i contribueix a què no creixi més. Podeu entendre ara, encara que segur ja ho sabíeu suficientment, que cap soci europeu o creditor internacional estigui disposat a moure un dit a favor de la nostra independència, però tot allò que els catalans no fem per solucionar aquesta situació, cada dia que estem quiets, deixa més contents als creditors i probablement als organismes internacionals, però atempta directament contra el nostre benestar econòmic.

No ens interessa quedar-nos cap actiu dels que té l'Estat espanyol, cap ni un. Evidentment, haurem d'assumir els actius que per criteri de territorialitat estan ubicats ja a Catalunya, com les carreteres i les vies de tren, per exemple, malgrat els comprem a un 46% més del seu valor. Però en una situació patrimonial negativa, com menys actius millor.

Hem de tenir clar que no estem obligats a qualsevol acord, les negociacions i els acords internacionals en casos d'independència es regiran pel Dretactiuspassius Internacional. Aquests tindran consideració de tractat internacional. La coacció i les amenaces sobre Catalunya o els seus representants són causa de nul·litat absoluta dels acords (art. 51 i següents de la Conv. de Viena, 1969). Hem de tenir clar que no ens convé comprar cap actiu, ni trens, ni accions en empreses públiques, res de res més del que és materialment impossible no fer-ho, ja que el criteri de proporcionalitat ens perjudica molt. Cada tren que comprem a Renfe, per exemple, significarà pagar el 46% més del seu valor. Millor comprar-ho de nou, no?

Econòmicament, el plantejament de negociació està fet. Aconseguir la independència és un negoci rendible, beneficiós, rodó per Catalunya, malgrat que pagarem a Espanya més preu del que han invertit. Vigilem en no aconseguir-la a qualsevol preu, la posterior viabilitat del nou estat pot dependre del fet d'assumir un deute que no sigui assumible, i segur que gens necessari. Vigilem amb els actius de la negociació, actius que poden tenir un alt cost, però no tenir quasi valor, actius que poden ser difícils de gestionar posteriorment donat el seu possible manteniment.

Quan entra la política en joc, juguen la partida les emocions, la part no matemàtica, la part sensorial i es poden fer bons, regulars, dolents o dolentíssims acords. Segur que haurem de comprar la nostra independència, pensem en l'economia, posem al capdavant de la negociació a gent vàlida del món de la negociació, de l'economia, no a polítics o a gent tova que es deixi influenciar per una popularitat o un resultat electoral futur. Pensem en futur. Recordem que l'herència espanyola ens deixarà un descomunal dèficit d'infraestructures, haurem de netejar i construir per tenir un país modern, capacitat per afrontar els reptes, necessitarem diners per fer front a aquesta inversió i no per pagar deutes dels altres.

Intel·ligència, seny i economia. Fem de catalans quan arribi aquest moment transcendental de la nostra història i pel que tantes energies estem invertint.

 

Xavier Mas i Casanova

Economista Col·legiat nr 9493

Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

vaixell catala  Vaja setmaneta! Quin menú.

Començava la setmana amb un aperitiu amb grans dosis de vermut, cosa que explicaria les imatges de la Rita Barberà, realitzant un discurs de la Crida fallera en versió mix, dispers i caòtic entre les llengües castellana i catalana, divagant sobre “el fred del verano i el caloret faller”, reivindicant com mai allò de la “vergüenza ajena” i recordant a tothom per si encara hi havia dubtes, que no cal tenir cap mena de dignitat perquè alguns et puguin votar. Conseqüències: trending tòpic a twitter, repetició assegurada als programes de zapping i font d'inspiració de tota mena de cançons raperes derivades d'aquest ridícul notori.

Continuava com primer plat un suculent “cocido madrileño”, que és el que van prendre quatre membres del Tribunal Constitucional al restaurant Lhardy de Madrid, on van decidir suspendre definitivament la Llei de Consultes catalana i el decret de convocatòria del 9-N. O el que equival a dir, que ni els importa l'Estat de dret, ni la llibertat, ni la democràcia. Declaren il·legal que més de dos milions de persones expressessin la seva opinió...i tan “panxos” i tranquils, encara que penso que de tranquil·litat res de res. L'alt òrgan judicial, el tribunal prevaricador per excel·lència, eina política del govern central, projecta la imatge de no tenir cap pudor per prohibir drets fonamentals de la població, avui catalana, però demà de forma general, i sí de molta por, la que té l'Estat espanyol a què el poble català pugui ser consultat democràticament sobre el seu futur polític.

De segon plat un àpat àcid com pocs dins de les arts culinàries. El Consejo General del Poder Judicial (CGPJ) aplica el seu règim disciplinari contra el jutge Santi Vidal i el suspèn per tres anys de l'exercici de la seva professió. El seu mal, haver redactat en el seu temps lliure una Constitució catalana. Mentre d'altres en plena jornada laboral, en el temps dedicat a treballar, i en el lloc més inadequat, al mig del Congreso de Diputados, es dediquen a jugar al Candy Crush mentre els parlamentaris van fent el seu discurs en el Debate de la Nación. En aquest cas, desconec si la decisió del CGPJ es va prendre també després d'un "cocido" o d'una escudella catalana, però segur que el suport popular que va rebre el jutge Vidal va suposar, com a poc, una indigestió digna d'una fabada asturiana farcida de xoriç i cansalada, o potser no, potser hem arribat a aquell punt que tot se'ls hi en fot.

I per acabar-ho d'adobar, els postres, uns postres d'aquells tan i tan pesats: el tema de l'assignatura de religió i la importància d'aquesta assignatura dins de l'educació de l'alumne, perquè aquest pugui aconseguir el seu desenvolupament ple i integral de la seva personalitat. Estic llegint literalment el BOE, que afegeix criteris d'avaluació com identificar i valorar la creació com un acte d'amor de Déu a l'home (...i què passa amb Darwin?), reconèixer i apreciar la relació paternofilial entre Déu i l'home (...i on està Déu a les tres de la matinada quan vaig a buscar a la meva filla que ve de celebrar un aniversari?), reconèixer que els cristians formem una família (...per això la multitud de guerres entre cristians al llarg de la història?), reconèixer la incapacitat de la persona per aconseguir per si mateix la felicitat (...home! Una primitiva ajudaria, no?), reconèixer i valorar que amics i pares són un do de Déu (...i res té a veure el cultiu de les relacions d'amistat i estar disposat a fer coses per l'altre?), identificar i valorar les accions de l'Església com continuadors de la missió de Jesús (...l'Església la formen homes, n'hi ha de bons i dolents. Jesús no era un inquisidor, homes dolents de l'Església ho van ser. Jesús no era ni pederasta, homes dolents de l'Esglèsia ho han sigut). I paro ja que m'esvero molt, tot i sense deixar de recomanar-vos de totes maneres la lectura completa i profunda del text oficial, però sempre fent-ho en un dia en què s'estigui de molt bon humor i amb una alta predisposició per riure, i no gaire per “menjar-se l'olla”.

El dur menú que ens han servit aquesta setmana en un restaurant poc net i de baixa qualitat semblava que acabaria amb un bon cafè, carregat de cafeïna, que ens estimularia, com és la finalització de l'Any Nou xinès, quan es reprèn el trànsit internacional més gran de mercaderies, i ens predisposaria de forma positiva de cara a afrontar un esdeveniment excepcional a Barcelona, el MWC – Mobile World Congress. Però no té un final tan feliç, finalitza amb un altre trànsit, un trànsit molt diferent i amb regust amarg com és la mort de Leonard Nimoy, Míster Spock pels amics.

Després d'un àpat tan desafortunat com aquest, toca fer una merescuda migdiada, és el moment d'evadir-nos, de somiar, de pensar en la meva estimada Mediterrània, amb el sol rostint la meva pell, amb el vent de gregal erosionant lleugerament la meva cara i amb tocs freds que amenacen una possible tramuntana, navegant amb un petit vaixell que va cap a Ítaca, un vaixell anomenat Freedom Catalonia, amb la meva muller Maribel i els meus fills Ignasi i Mireia, acompanyats de centenars de milers que busquen el mateix, una llibertat enyorada, una llibertat que avui no tenim, una democràcia més transparent, més participativa, una millor vida. Bon vent i barca nova, la frase de la setmana, les paraules de l'Alfred Bosch dirigint-se a Mariano Rajoy, i que resumeixen la total desconnexió que tenim a Catalunya cap a Espanya, i possiblement la creixent desconnexió que hi ha en sentit contrari.

Ja m'arriba la son, quan el núvol encisador i dolç de la pèrdua de coneixement està a punt de tapar la meva visió, veig a la Maribel i penso que ho aconseguirem, però una cosa m'estranya, el vestit blau amb ratlles negres que portava s'ha convertit de cop en un vestit blanc amb ratlles daurades. Estic ja en el somni o és que ara veig les coses diferents...el color del vestit ha canviat, però no la meva voluntat de ser català, la meva voluntat de ser lliure.


Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat nr 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

XAVIER 092  Com a persona que ha nascut i crescut a Barcelona, he viscut com la situació de Catalunya ha anat variant al llarg del temps des de molt a la vora.

A mesura que he anat creixent he anat prenent més consciència de la situació, com és lògic, i a la vegada m’he adonat de que aquesta situació ha anat en davallada.

A mesura que passa el temps, la mena de repressió que pateix Catalunya es fa més gran, i conseqüentment, més preocupant i indignant. No només cada vegada l’Estat espanyol s’aprofita més, per dir-ho d’alguna manera, de Catalunya en el sentit de beneficiar-se dels seus avantatges econòmics sense proporcionar res a canvi, sinó que cada vegada les crítiques i ofenses que rep Catalunya són majors. Amb el temps han anat alimentant una classe de repugnància cap el sentiment català, la qual els ha aparegut poc a poc sense que hi hagi un motiu clar d’aquesta reacció. L’únic que Catalunya ha demanat sempre és sortir més beneficiat amb les coses, degut a tot el que aquesta ofereix a Espanya, simplement, deixar de ser la primera regió en donar i l’última en rebre. Però, mai ha estat resposta degudament.

Així és com cada vegada el sentiment independentista català s’ha anat fent més i més gran, i el motiu d’aquest sentiment és tot el que l’Estat espanyol els restringeix. A partir d’això, els espanyols acusen als catalans de separatistes, quan aquesta tendència separatista, realment, ha estat fomentada per ells mateixos amb tots els seus actes.

Només s’han aprofitat de Catalunya, i la gent se n’ha anat adonant a mesura que sortia perjudicada. I com és obvi, a ningú li agrada que s’aprofitin d’ell, cosa que duu a pensar que tallar la relació pot ser el més beneficiós per tal d’aturar això.

Per aquest motiu, el tema independència ha esdevingut més important. Cada vegada la gent es troba en pitjor situació, fet que condueix al desig d’un canvi radical, ja que la situació actual és insostenible. Així doncs, ha pres importància el moviment i cada vegada les campanyes de lluita a favor d’aquesta són més potents.

Però, no només sorgeix aquest sentiment en la vida dels adults. Cada cop està més popularitzat pels ulls dels joves, ja que realment, aquest és el futur que ens espera. Decidir si volem seguir com ara o si volem canviar.

Realment, el nostre futur està en les nostres mans. Les nostres decisions comportaran l’evolució, o la regressió. Evolució si el projecte independència continua endavant i les coses canvien; regressió si seguim units a l’Estat espanyol, on no tindrem cap mena d’autonomia i tornarem al tradicionalisme de fa 50 anys, desfent tots els canvis que han hagut encarats al progrés.

 

Mireia Mas i Méndez

orgullcatala  Ja tenim data, un altra data, data d'eleccions, eleccions plebiscitàries o vinculants o definitives o punyeteres, com voleu anomenar-les, el nomno és rellevant, però sens dubte, les eleccions del pròxim 27 de Setembre (27S) seran importants pel nostre país. Manquen només 251 dies, 37 setmanes, 8 mesos. Curiosament, el mateix temps de forma aproximada d'ença que uns pares saben que la muller està embarassada fins al part.

Ara ja sabem que ens toca fins al dia de les eleccions, i no és precisament visites al ginecòleg per comprovar que tot va bé, ni realitzar sessions en comú de gimnàstica i exercicis per aprendre a relaxar-se quan arribi el moment, ni anar en parella a fer llargs passejos o anar a comprar la robeta i els accessoris per la “canastilla”. No!.

El que ens espera és un tortuós recorregut de 8 mesos d'atacs continuats, de crits, de sentir i aguantar insults de tota mena, ens esperen amenaces, ens diran que l'Artur Mas i l'Oriol Junqueras ens porten a una catàstrofe sense precedents, que ens treuen d'Europa, que ens porten a la pobresa, a la fam, ens espera tornar a escoltar que al Barça el treuran de la Liga, seguir escoltant al Boadella de torn i altres personatgets, ens espera que ens diguin que la guàrdia civil ho impedirà amb el seu tricorni “por montera”, que els militars posaran els tancs al carrer, fins i tot, que vindrà la Legión amb la cabra al davant.

Ens espera veure novament en accióel prevaricador Tribunal inquisitorial anomenat constitucional fent el possible i l'impossible, jurídicament parlant, per impedir la llibertat dels ciutadans, ens espera que ens diguin que estem fora de la Llei, que no tenim dret a decidir per nosaltres coses que afecten a tots els espanyols. De fet la campanya d'agressió ja ha començat, la Santamaria avisant que estant alerta i portarà al Constitucional tot el que excedeixi el límit de l'autonomia i la Bañez afirmant que “les pensions de Catalunya es paguen gràcies a la solidaritat dels espanyols”...quina indecència, quin cinisme, quina vergonya, quina forma més maliciosa i caradura de mentir. Les pensions i subsidis són més elevats que les aportacions, a Catalunya i a tota Espanya en general, per això es treuen els diners d'un fons, que per cert s'està gastant acceleradament i del que aviat no en quedarà, un fons en el qual Catalunya ha sigut altament contributiu a la seva consecució. Els catalans pensionistes cobren avui del que altres catalans van aportar en el passat.

Preparem-nos també per acostumar-nos novament a venuts autòctons, a traïdors, a butiflers que només serveixen als seus propis interessos que diran allò que hi ha crispació a Catalunya, que les famílies estan enfrontades, que hi ha mal ambient pel tema independentista, a més com sempre afegiran aquells comentaris gratuïts i sense solta ni volta que Catalunya és de tots, que si només els independentistes tenim el dret de ser catalans i que si repartim els carnets, en fi, el de sempre. Avorreixen, i molt.

Això i més és el que ens espera, ho sabem, no serà un embaràs ni un part tranquil, no serà un part net. No hi hauràdebats ni converses agradables, tranquil·les i civilitzades, del tipus decidir si el nadó és dirà Tomeu com l'avi patern o Sandalio com el tiet matern que va anar a Amèrica, no hi haurà converses i llistes per decidir qui seran els padrins, només hi haurà el discurs de la por, de la tragèdia, de la imposició, del “por coj...”.

Però sabeu què? Que no farem com el rei dels espanyols, no direm “Sóc català, ho sento molt...no tornarà a succeir”. Al contrari, sóc català, estic orgullós de ser-ho, tornarà a succeïr un dia i un altre dia, malgrat la corrupció d'alguns, malgrat les decepcions, malgrat les preocupacions, malgrat el desacord i els fotre's la cavalleria per sobre dels polítics, malgrat les amenaces, sóc català i sempre ho seré, sé que hi han moltes formes de ser-ho i les respecto totes, però el 27S decidirem novament.

Tornem a tenir la iniciativa, ja hem dit que avancem en unes estructures d'Estat, com és la Hisenda i una seguretat social pròpia, tornem a inflar el globus i tornarem a carregar l'adrenalina que varem començar a descarregar a partir del 10 de novembre. La majoria dels espanyols, tots els seus polítics i alguns dels catalans unionistes proespanyols tornen a treure fum per les orelles, tornen a estar nerviosos, empipats, enfurismats, veuen que els seus malsons rebroten al veure marxar una de les seves colònies, la joia de la corona, la seva darrera colònia perduda...fins ara.

Sabem el que ens espera fins al 27S, però també sabem que malgrat els entrebancs i putades que ens facin i no dubtem que ens faran. Nosaltres pensem, treballem i votem per un lloc millor, per una vida millor, per nosaltres i pels nostres fills, per Catalunya.

Els catalans no direm “sóc català, m'he equivocat, PERDÓ per ser-ho, ho sento molt...no tornarà a succeir”, sinó el que direm és que PERDO per ser-ho, amb l'accent a la e en lloc de a la o, PERDO per ser català dins de l'Estat espanyol, i sí, això no tornarà a succeir, nosaltres els catalans anem tirant...

Xavier Mas i Casanova

Economista Col·legiat nr 9493