guiant al poblePACÍFICS PERÒ NO PASSIUS

Resistir amb el propi cos, aixecar les mans, rebre cops de porra, i altres èpiques accions pacífiques que per a nosaltres són una gran virtut, per l’estat són una senyal irrefutable de debilitat.

Ells no ho veuen igual que nosaltres. Ells no veuen que els catalans som un poble pacífic, lluitador però conciliador, ells ens visualitzen com un poble incapaç de portar a terme una lluita verdadera, ens veuen com un poble de molta simbologia però pocs fets determinants, incapaç d’arriscar el que tenim a nivell personal.

Ell saben que estem sols, que ningú ens ajudarà, mentre nosaltres pensàvem que la “noble” Europa ens salvaria, que la “democràtica i humana” Europa ens donaria el suport, ens ajudaria al veure l’abús de poder, la desigual lluita de Goliat intentant esclafar a David.

És el que hi ha. O assumim aquesta realitat o ens rebel·lem per modificar-la, amb polítics o sense ells. Si triem la rebel·lió, no hi ha dubte que hi haurà costos i sacrificis, molts costos i sacrificis a fer.

L’acció de resistència pacífica és fonamental, pacífics però sense actuar puerilment, sense rebre de forma gratuïta, hem de continuar sent pacífics però no passius. El primer que cal és defensa. Ens hem de defensar, fer-ho no pot passar per posar la cara sense més i que ens la trenquin un dia si i l’altre també. Ens hem de protegir, prou d’anar a pèl i que ens torturin, prou de deixar-nos atonyinar indiscriminadament.

Encara que siguem pacífics ens acusen de violents, menteixen, prevariquen. Hem de ser pacífics però no cal porta-ho al extrem, ens hem d’equipar, sobretot a la primera línia de contenció, hem de portar cascs, guants protectors, proteccions encoixinades per les extremitats i el tors, fins i tot hem de portar escuts. Tothom té dret a la defensa pròpia, fins i tot davant la policia oficial, que no tenen cap dret a la força desproporcionada, dictatorial i brutal. Si utilitzen porres, el poble també té dret a utilitzar-les per defensar-se dels violents. Cap jutge té dret a aplicar la injustícia, cal aplicar el que és just, tu m’ataques i jo em defenso. Tinc dret a fer-ho, a utilitzar spray contra les viseres protectores, puc utilitzar llanternes d’alta potència per enlluernar-vos si el que voleu és pegar-me sense cap motiu. Amb equipament, reduirem la distància en el cos a cos, som més, i donada aquesta situació només us queda que retrocedir, recular i fugir.

Apart de protegir-nos, ens hem de organitzar com a front republicà, com a guerrilla pacífica urbana. Està bé tenir un President, que donada la nova situació potser serà extradit, però ens cal un general, un alt comandament republicà que ens coordini dins del territori, que comuniqui i gestioni les accions, que ens digui amb una sola veu quan hàgim de guanyar-nos la sobirania, quan hàgim de conquerir els carrers el que no hem pogut aconseguir amb el diàleg ni en els Parlaments, quan hàgim de desobeir, quan hàgim de tallar accessos, duanes i estructures fonamentals. Hem de ser notícia internacional, però no només un dia, sinó un altre, i un altre, i un altre, i un altre, i un altre, i un altre més, etc.

Davant la violència, resistència. Davant l’autoritarisme, democràcia. Davant la repressió, llibertat.

Pacifisme, si, però no passivitat.

 

Benvinguts a la primavera catalana! Visca la primavera catalana!

 

Xavier Mas Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

jubilats1LA GRAN ESTAFA DE LES PENSIONS

 

 

Desenes de milers de dones i homes emprenyades alcen la seva veu i es manifesten a tot l’estat, desafiant les inclemències del temps, protestant del que consideren un augment insuficient de les seves pensiones, un augment indigne als seus ulls, que els porta de cap a la pèrdua de poder adquisitiu.

Saps el que m’han pujat aquest any? Em pregunta el meu pare indignat, tres euros!, contesta ell mateix.
I com li explico jo ara que el sistema de repartiment aplicat a l’estat és inviable, és insostenible, a ell que té 90 anys, a ell que ha pagat milers i milers de pessetes i d’euros a la seguretat social per cobrar una pensió digne avui. Com li explico que els calers que ell va pagar, no hi són.

Com li explico que els diners que ell va pagar van servir per pagar als jubilats de la seva època. Com li explico que la seva pensió d’avui depèn dels diners que es recapten avui, de les cotitzacions de treballadors actuals, dels molts que cobren de forma precària.

Com li explico que hi ha un problema demogràfic, que el nombre de gent gran que no treballa i cobra pensió és proporcionalment molt superior a la gent que treballa, cotitza i manté als pensionistes. Com li explico que l’augment de tres euros que ha tingut és indigne i insuficient però molt superior al que l’estat es pot permetre. Com li explico que l’han enganyat, com li explico que Espanya no pot garantir les pensions a curt/mig termini, com li explico la gran estafa de les pensions.
Intentaré explicar-li en aquest article, però abans s’ha de considerar que el model de repartiment vigent a l’estat espanyol reprodueix l’esquema Ponzi de les estafes piramidals que consisteix en captar nous participants (cotitzants) per abonar les rendibilitats promeses dels antics participants (pensionistes), que ja van caure a la trampa.jubilats2

És a dir, els cotitzants paguen però res del que paguen va destinat a ells sinó als cotitzants precedents, que prèviament van aportar als seus cotitzants precedents, i així successivament es configura l’estructura piramidal. Més que menys, estem davant del mateix cas i frau que va aplicar el financer Bernard Madoff al sector privat, motiu pel qual està actualment complint una condemna de cadena perpètua als Estats Units.

La diferència de l’estafa ve donada que quan ve impulsada pel sector privat, l’opció és voluntària, però si ve del sector públic, no hi ha opció, l’acció ve coaccionada i és d’aplicació obligatòria per l’estat.

Ara les xifres:

  1. A Espanya hi ha 18,3 milions d’ocupats, xifra insuficient per cobrir el dèficit de la seguretat social que és actualment de 18 mil milions d’euros, amb una previsió d’incrementar-se aquest any fins a 3 mil milions més, arribant fins a 21 mil milions d’euros de dèficit total.
  2. A l’estat hi ha 9,6 milions de pensions, dels quals, el 61,5% són jubilacions, un 25,5% són de viudetat, un 10% són per incapacitat permanent i el 3% restant per orfandat. L’import mitjà d’una pensió és de 932,29 euros, i d’una pensió per jubilació és de 1077,52 euros.
  3. La revalorització proposada de les pensions és de 0,25%, mentre que aquest any, l’augment de l’IPC ha sigut de l’1,10%, fet que suposa el 0,85% de pèrdua de poder adquisitiu.
  4. Els estudis mostren que a Espanya, l’any 2050, hi haurà 3 jubilats per cada 4 treballadors actius, la piràmide demogràfica juga en contra. A més, a causa de l’atur estructural del país, sempre hi ha una important bossa de potencials treballadors que no s’ocupen, que estan aturats.

A més revalorització més dèficit. Les aportacions dels contribuents són insuficients per cobrir les necessitats dels pensionistes, problema que s’agreuja conforme la piràmide demogràfica es va invertint, i a mesura que es realitzen més revaloritzacions dignes i justes. Estem davant d’un atzucac d’impossible solució si seguim fent el mateix que venim fent, i de traumàtica solució ja què les decisions que es puguin prendre sempre aniran contra els interessos d’algú. Pels pensionistes, l’òptim és incrementar les cotitzacions dels treballadors actius, cosa que és la pitjor solució per aquests, que preferirien fins i tot el default de l’actual sistema.

I com es soluciona aquest problema. No és un problema ideològic, és un problema matemàtic. Si es manté el sistema actual públic de repartiment, o es paga menys als més grans (conflicte social), o els que cotitzen paguen més (conflicte social) o se’ls hi diu als grans que no ho són prou i han de prolongar l’edat de jubilació (conflicte social). Un problema matemàtic que per l’incapacitat d’afrontar-lo i l’interès polític d’amagar el cap sota l’ala, s’ha convertit en un segur problema social molt greu que tindrà conseqüències de molt tipus.

Ho sento però són males notícies i venen mals temps pels models econòmics aplicat a Espanya.

 

Xavier Mas Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

resistenciaMALGRAT ELS POLITICS, SEGUIM

Ara, l’independentisme està representat per a dos milions de votants i molts altres més que no van votar, que sembla que van deambulant per una cruïlla sense cap rumb concret, atonits per les notícies que arriben cada dia des del Parlament, sense entendre els motius pels quals els partits independentistes, els que van proclamar la República, no es posen d’acord, sense entendre res, a l’espera que algú amb prou energia, autoritat moral, i sobretot autoritat política torni a marcar-nos el camí a seguir. Però existeix aquest polític que ens ha de portar a la independència dins dels partits polítics actuals?

Ells ens van dir que era necessari temps per crear estructures d’estat. Ells ens van dir que Espanya no es podria permetre mostrar repressió i violència als carrers. Ells ens van dir que Europa es posaria al costat del poble democràtic. Ells van dir que el 155 no es produiria mai, que els mossos estarien al costat del poble. Ells van dir que Espanya hauria d’acceptar el resultat de les eleccions del 21D. Ells van proclamar una República que després no van fer efectiva. Ells ens van fer perdre una oportunitat, per indecisió, per manca de valor, per conservadorisme, per pragmatisme, per manca de projecció, per manca de pla, pel que sigui. Es van equivocar o no van ser capaços.

Però, malgrat els polítics, seguim. Els catalans trenquem motlles. Com més coses tenim a perdre, a ulls d’alguns que desconeixen la nostra forma de fer i ser, com més por dels costos de la independència ens volen fer creure, com més dolorós i humiliant volen que sigui el càstig, més força popular existeix, més vots i suport està tenint el nostre projecte polític. Som un poble orgullós i valent, i serem un poble resistent.

Hem arribat on estem de baix a dalt i hem perdut la iniciativa d’afrontar-ho de dalt a baix, per la direcció política del moment, per una direcció política que no va ser capaç de donar instruccions de desobediència civil i defensa política de la República proclamada. Ara toca recuperar-la, sigui amb lideratge o sense ell, amb el lideratge de la nostra voluntat d’assolir objectius, la nostra persistència i resistència. L’estat espanyol no aguantarà, té una pila de crisis obertes damunt la taula, crisis de tot tipus, socials, econòmiques, identitàries, humanitàries. És un estat corrupte, un zombie pàl·lid i amb mala cara, que s’arrossega en les seves misèries i que en un moment o altre caurà, petarà, es desfarà. Quan això succeeixi, hem d’estar preparats i alerta per aprofitar-ho.

Em sap greu però per aprofitar les oportunitats, no poden ser els mateixos líders, ha de liderar-ho gent nova, ja que tot fa pensar que els que van actuar d’una forma, actuaran novament de la mateixa manera, quedant-nos al mateix lloc. No van saber constituir la independència, qui ens diu que ara sabran fer-ho.

Ara tenim l’experiència de saber fins a on estan disposats a arribar, i per aquest mateix motiu, ens calen lideratges que estiguin disposats a tot, lideratges sense mandra, lideratges no acomodats, lideratges que no estiguin disposats només jugar net, ens fa falta gent que sense escrúpols ni vergonya si cal, estigui disposada a embrutar-se de fang com ells ho fan.

Hem de superar l’edat de la innocència. No és el que ens agrada però el que ens fa falta. No ens juguem la independència com ho fan els quebequesos o els escocesos, amb estats democràtics com són Canadà o el Regne Unit. Ens juguem la independència amb un estat ranci i autoritari, com pot ser Turquia i com és Espanya, un estat sense tradició ni vocació democràtica, un estat repressor, xenòfob, salvatge, mentider i brut.


La lluita continua i la guanyarem.

Xavier Mas Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

feixisme1EL FEIXISME VIU I MANA

Passegem pels carrers de Berlín on passem uns dies. Ara mateix, estem mirant botigues per la cèntrica Führer Strasse (carrer del Führer), cantonada amb la Dritte Reichsallee (Avinguda Tercer Reich). Són dies d’eleccions generals, el partit que governa actualment és el Populäre Politische Partei (Partit Polític Popular), un partit d’ultradreta creat després de la derrota alemanya a la Segona Guerra Mundial per Joseph Goebbels, que finalment no es va suïcidar amb Adolf Hitler, i que va fundar aquest partit durant l’anomenada “transició alemanya”. Aquesta, encara dubtosa transició, va ser comandada per antics membres de segona fila del partit nazionalsocialista, que amb mentalitat més aperturista van crear el Demokratische Zentrumsunion (Unió de Centre Democràtic), obrint el país des de la dictadura hitleriana fins a una democràcia (...???).

L’Alemanya democràtica va trontollar quan l’any 1981, un tinent coronel de la SS-Polizei, Anton Tejero, va entrar al Bundestag, òrgan suprem legislatiu alemany, pistola en ma i cridant “Alles auf den Boden!” (Todos al suelo!), atemorint als parlamentaris democràticament (...???) escollits. Després d’aquell fet governs socialistes i populars s`han anat succeint en el poder alemany.

Alemanya és actualment una monarquia parlamentària, en la que regne el rei Philipp VI, fill de antic rei Johannes Karl I, que va ser proclamar rei com a successor del propi Hitler, abans de la seva mort. Johannes Karl I era net del kàiser-emperador Wilhelm II, de l’antiga dinastia dels Hohenzollern, i que va abdicar i exiliar després de la derrota davant dels aliats al final de la Primera Guerra Mundial.

feixisme2

Sobta passejar per aquesta bonica ciutat, i veure encara que a moltes façanes i edificis encara pengen plaques amb creus gamades nazis corresponents a les vivendes protegides dels anys 40 i identificades pel Ministerium für Wohnungswesen (Ministeri de la Vivenda) de l’època autoritària. Com és que no ho han tret em pregunto? Fa mal a la vista, i sobretot, a la dignitat humana.

 

A la tarda havia pensat desplaçar-me fins Das Tal der Gefallenen (La Vall dels caiguts), la tomba d’Adolf Hitler, als afores de la ciutat, i on milers i milers del nazisme de forma diària li fan homenatge al dictador i assassí alemany, realitzant salutacions nazis mà en alt i cantant himnes xenòfobs de tota mena. Però, cansat de caminar tot el matí, he preferit anar cap a l’hotel i mirar una estona el que feien per la TV. Dues notícies m’han cridat l’atenció. La primera que un antic ajudant de l’antic rei, Johannes Karl I, ha sigut nomenat per presidir la Adolf-Hitler-Stiftung (Fundació Adolf Hitler), manifestant en el seu primer comunicat, referint-se a Hitler com: "un home, avui atacat amb acarnissament pels mateixos enemics als quals va derrotar en la guerra, i en la pau, i oblidat per una societat relativista que tant li deu. El meu esforç estarà en la propagació de les idees que van possibilitar al poble alemany aconseguir un estat de benestar no ben comprès, avui".feixisme3

La segona, els judicis que s’estan realitzant aquests dies a la Das Nationale Gericht (l’Audiéncia Nacional), una autèntica anomalia democràtica, ja què és un Tribunal d’ordre públic del regimen hitlerià, no competent per jutjar un delicte de rebel·lió contra el President de Baviera, un dels lands alemanys més desenvolupats econòmicament, que van celebrar un referèndum el passat 1-O per la independència bavaresa, seguint el manament democràtic dels ciutadans del land que havíem votat majoritàriament perquè es produís aquest fet. 

feixisme4

Els fets de l’-O van ser lamentables, i les imatges de la SS-Polizei apallissant als ciutadans que anaven a votar van donar la volta al món.Seria impensable i impossible que això fos una realitat a Berlín o a qualsevol altra ciutat o poble alemany, de fet seria un delicte. No ho és a Espanya, on el feixisme viu i mana, on el feixisme persisteix i marca les decisions de país, i on moltes persones acaten, acceptem i fins i tot, combreguen amb aquesta situació surrealista.

feixisme5A Espanya hi ha carrers amb el nom d’Avinguda del Generalísimo, existeixen diversos edificis que encara tenen el “yugo y las flechas”, símbol inequívoc dels feixistes de la Falange y les JONS, existeix un regiment monàrquic designat com a successori i a dit pel dictador Francisco Franco que té la seva pròpia i reconeguda Fundació. A Espanya, la ultradreta campa al seu aire, proliferen els símbols feixistes que no són perseguits, al contrari, són tolerats i acceptats. A Espanya, els ciutadans catalans són apallissats per la Guàrdia Civil, pel sol fet de voler votar, de fer un Referèndum per voler decidir el seu futur. A Espanya, no existeix la separació de poders, l’Audiència Nacional, hereva dels Tribunals d’Ordre Públic franquistes, no imparteix cap justícia sinó que només reprimeix, com està fent als líders d’una votació democràtica legítima, amb el beneplàcit de tots els partits polítics nacionals, ja siguin de dretes com d’esquerres.

Increïble però veritat, a Espanya el feixisme no només sobreviu sinó que...viu i mana.

Xavier Mas Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

amor i odi - 1AMOR i ODI

Amor és un concepte positiu, relatiu a l’afinitat entre éssers vius, basat amb l’afecte, bondat o compassió d’ens cap a altres. L’odi és un sentiment negatiu, de profunda antipatia, disgust, aversió, enemistat o repulsió cap a una persona, cosa o fenomen.

Amor i odi són aspectes antagònics, totes les persones estimem i també odiem. És una condició humana innata. La humanitat avança o endarrereix per amor. La humanitat avança i endarrereix per odi. L’avançament i l’endarreriment ve donat pel que s’estima i el que s’odia.

Estimo la llibertat, d’expressió i de fets, odio a qui no permet exercir-la. Estimo a les persones i mitjans que diuen la veritat i acceptem la pluralitat d’opinió, odio a les persones i mitjans que manipulen. Estimo a la gent de pau, a la gent demòcrata, odio als feixistes, a qui aplica la violència contra els ciutadans desarmats de forma repressiva. Estimo els Drets Humans de forma incondicional, odio a qui vol violar aquests drets. Estimo als generosos, odio a qui enriquir-se a costa de l’empobriment dels altres. Estimo les diferents llengües i cultures del món, odio a qui vol perjudicar-les i fins i tot, erradicar-les. Estimo a qui sempre busca el debat, a qui intenta comprendre, odio als autoritaris, als que volen la imposició. Estimo a qui respecte la llibertat de pensament, odio a qui la vol reprimir i priva de llibertat, física i moral, a qui pensa diferent. Estimo a qui incita la llibertat, odio a qui acusa d’incitació a l’odi a qui incita aquesta. Estimo a qui creu en la igualtat d’oportunitats, odio a la casta que se senten i exerceixen de privilegiats per motius de naixement. Estimo la força de la raó, odio la raó de la força. Estimo la justícia, odio els jutges injustos. Estimo l’economia, odio l’abús econòmic. Estimo a qui confia, odio a qui sempre desconfia. Estimo anar endavant, odio anar enrere.amor i odi - 2

No odio a Espanya i molts menys als espanyols, però no puc estimar, ni tan sols respectar a un país on no prevalen les coses que estimo, sinó que s’imposen totes les que odio. No puc estimar ni respectar, sigui en forma de persona o estat, a qui m’odia. No puc estimar ni respectar a un estat que corromp la justícia mitjançant jutges venjatius. No puc estimar i respectar a unes forces de seguretat, que cecs pel seu propi odi i ràbia, i gaudint de carta blanca, es dediquen a atonyinar als ciutadans indefensos. No puc estimar o respectar als policies que en lloc de defensar-me em volen infondre la por aplicant una brutal violència. No puc estimar ni respectar a ciutadans que coregen A por ellos o aplaudeixen ordres repressives contra altres ciutadans, pel sol fet de ser catalans i pensar diferent. No puc estimar o respectar a qui vol castellanitzar o afrancesar o germanitzar la meva catalanitat. No puc estimar ni respectar cap monarquia que vol imposar privilegis per drets d’ascendència. No puc estimar o respectar a qui voldria ser com jo, però com no pot ser-ho, em detesta, de la mateixa manera que un maltractador es repugna a ell mateix per ser com és i desfoga aquesta repugnància culpabilitzant a la seva víctima.

Estimo a qui estima, odio a qui odia.

Xavier Mas Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya