VULL SER CANADENC

 

vullsercanadenc1

El Tribunal d’Apel·lació del Quebec ha validat la llei d’autodeterminació aprovada l’any 2000 per l’Assemblea Nacional quebequesa, de la mateixa manera que fa tres anys ho va fer el Tribunal Superior de Justícia. Quina enveja!

Autodeterminació? Autodeterminació no era aquell terme inexistent en qualsevol dret internacional, segons ens deien els polítics espanyolistes i el seu exèrcit de pseudoinformadors propagandístics a sou? L’autodeterminació no era una via avocada al fracàs, segons l’exparlamentari d’ERC, Joan Ridao? Autodeterminació no era aquell terme que només era acceptable per a les colònies? El Quebec és una colònia canadenca?

Doncs, alça manela! No ens ho crèiem, l’autodeterminació està viva, més viva que mai en un país com el Canadà. La Llei canadenca permet la independència d’un dels seus territoris si el 50% + 1 dels vots del poble quebequès, no del total dels canadencs, dóna suport a aquesta opció en el marc d’un referèndum.

Vull ser canadenc. És un país bonic per la seva natura, grans muntanyes, llacs interminables i aire pur per tot arreu. També és un país bonic per la seva gent, la seva generalitzada modèstia, la seva facilitat cultural en disculpar-se i el seu sentit de l’humor.

Però sobretot vull ser canadenc per la seva llibertat. Canadà no és Espanya, són estats antagònics. Canadà és una reconeguda democràcia consolidada, Espanya no ho és. Espanya necessita constantment dir-ho a tothom que ho és, però sabem que ni és democràcia ni hi ha res consolidat, més enllà del feixisme, l’abús i la corrupció de les seves estructures de poder.

vullsercanadenc2Canadà és un país amb un fort i constant desenvolupament, que viu aliat i a la vegada al marge d’un veí gegant com són els Estats Units, un veí a qui respecte i en molts casos s’aprofita d’ell, el complementa, però del que no depèn. Espanya és un paràsit de la Unió Europea que necessita viure de les subvencions i de la picaresca, així com de xuclar les energies i robar els calés als catalans.

Els canadencs no volen que el Quebec s’independitzi, però dialoguen i gestionen els conflictes de sobirania, segons la més pura tradició helvètica, és a dir, accepta que hi ha multiplicitat de comunitats polítiques que poden expressar els seus drets i reclamar la seva sobirania. Busca solucions amb la maduresa política que cal, el grup majoritari mostra i demostra flexibilitat, respecte i visió oberta davant les reivindicacions del minoritaris. Això és el joc democràtic.

Espanya tampoc vol que Catalunya s’independitzi però per a diferents motius. Bàsicament la comunitat castellana majoritària que forma Espanya i en té el poder, no pot viure sense Catalunya, i sense Euskadi que vindria després, per això no reconeix la multiplicitat de comunitats dins del seu territori. Espanya és inviable sense Catalunya, necessita viure d’ella, i en lloc de seduir-la, d’escoltar-la i de gestionar-ho, el que fa és tot el contrari, no dialoga, només reprimeix perquè ens vol retenir, integrar i esborrar per la força.

vullsercanadenc4La manca de maduresa democràtica d’Espanya perjudica a tot el seu voltant, les institucions europees si es segueixen comportant com un club d’estats que es protegeixen els uns als altres estan condemnades, doncs entraran en un dèficit que és la seva essència i del que no podran recuperar-se, el dèficit democràtic. Sabem que a Espanya, i potser França que no deixa de tenir una forta tradició borbònica, no els importa tenir aquest dèficit, és la seva essència històrica, però cal preguntar-se si els belgues, els danesos i els alemanys, entre altres, també volen seguir per aquest camí.

Gestionar les coses com ho fan els canadencs amb el Quebec, o com ho fan els espanyols amb Catalunya, explica perfectament perquè en un lloc l’independentisme s’ha atenuat i en l’altre no deixa de pujar i pujar. Cal una negociació empàtica, de bona fe, cosa que no existeix a Espanya, on només sembla considerar-se la regla del més fort.

Jo no vull ser espanyol, tampoc vull ser ja europeu, ara només vull ser català i canadenc.

Feu bondat i cuideu-vos molt!

 

Xavier Mas i Casanova

Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

 

 

OBRIU EL LLUM QUE HEU APAGAT

 

obriuelllum1

Desconec si els polítics dels partits independentistes són conscients del que significa que els votéssim el darrer 14F, no sé si entenen el que vol dir que els seus votants assumíssim riscos personals i sortíssim a votar en plena tercera onada pandèmica i en un dia plujós i lleig com va ser aquell, no sé si valoren el sacrifici i la responsabilitat d’apostar per a ells, de donar-los la confiança i una oportunitat més a qui creiem que no s’ho havien guanyat prou, i de fer-ho malgrat ser moments molt durs, en alguns casos superant la sensació de poca importància que tenen certes coses quan hi ha hagut pèrdues personals irremeiables recents.

Desconec si ho entenen i ho valoren, però el que està clar i asseguro és que nosaltres, els votants que hi vam anar, que hi vam ser com sempre, que ens vam exposar, vam fer cua i vam depositar la papereta en una urna fregada amb gel hidroalcohòlic, sí que entenem i valorem el que vam fer, ho entenem i ho valorem perfectament.

Per a nosaltres, la política, les eleccions, la democràcia i el país és un aspecte molt important de les nostres vides present i futures. No us ho preneu de broma ni amb cap mena de frivolitat, ni ens volgueu enganyar més, per a nosaltres és un tema molt seriós i clau, per aquest motiu no entenem el teatre que veniu fent i feu de forma repetitiva. No ens interessen gaire, de fet gens ni mica, els vostres jocs autonomistes de repartiment de càrrecs i cadires, ni tampoc els vostres discursos buits de contingut que serveixen només per escaquejar-vos de les vostres promeses, un cop arribeu al poder.

obriuellum2Obriu el llum que heu apagat. Polítics d’ERC i de JxCAT, no ens interessen les vostres diferències, no us hem triat per fer-les públiques, esbombar-les i obligar-nos a contemplar frustrats les vostres desavinences i confrontacions. Veure com us comporteu ens cansa, ens molesta i ens comença a fer cert fàstic. Deixeu-nos tranquils que nosaltres ja hem fet la nostra tasca, una i mil vegades, ara feu la vostre feina, enteneu-vos, però no només per escollir un President més i ja està, enteneu-vos per tot un pacte de legislatura que permeti portar a terme allò pel que heu sigut votats.

Cap de vosaltres és un partit majoritari sobre l’altre. Hi ha molts votants, a Catalunya, entre els que estic inclòs, que podem canviar d’ERC a JuntsxCAT i a l’inrevés pel discurs del moment, per la història, per les persones de la candidatura, però heu de saber que el gran gruix dels votants saltem i podem saltar de l’un a l’altre. Els partits en sí no sou els importants, encara que us ho penseu, el que és important és el que representeu, sou l’alternança d’una tendència ferma, d’una voluntat imparable i incanviable que és el fet de voler marxar d’Espanya, el fet de ser independents per a ser millors, no per trobar-nos sempre al mateix lloc. No ens falleu més perquè no us ho perdonarem i passarem per sobre vostre.

obriuelllum3Prou d’estafadors polítics, prou de cíniques mentides i falsedats, prou de polítics escapistes que es creuen amb el dret d’incomplir el que han promès, prou de gent que no ens respecta . No més comentaris sobre la necessitat d’eixamplar la base, prou de parlar d’il·lusoris referèndums amb l’estat, prou d’acceptar les sentències injustes dels tribunals espanyols, prou d’inexistents taules de diàleg, prou de pidolar vacunes i altres recursos bàsics, prou de justificar la nostra cultura i la nostra llengua, prou de presos i exiliats, prou de règim de l’Espanya del 78, prou Espanya. Prou de donar-vos més temps per a no fer res.

La Independència i la República Catalana és el motiu dels nostres vots, la recuperació de la Terra perduda i de les nostres Llibertats és el desig del Poble Català, que guanya les eleccions malgrat totes les amenaces, tota la violència i tota la repressió.

Feu bondat i cuideu-vos molt!

 

Xavier Mas i Casanova

Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

 

 

NO HI HA DIÀLEG, NI N'HI HAURÀ

 

nohihadialeg1

No hi ha diàleg, ni n'hi haurà.

De què volen dialogar? Del problema català, com ells diuen? No n'existeix cap de "problema català", com no va existir mai cap "problema basc", l’únic problema que hi ha és el problema espanyol.

Espanya és en sí mateixa un problema, és! el problema. Amb la seva pomposa cort, el seu retrògrad nacionalisme postfranquista i el seu centralisme tan castís, xulesc i orgullós de ser el que són, i que realment no són res, l’estat espanyol és inviable sense Catalunya, inviable econòmicament sense les nostres transferències de diners, inviable sense el nostre espoli, inviable sense l’aportació del nostre PIB, inviable sense les nostres exportacions.

Com pot llavors dialogar d’autodeterminació? D’encaix de Catalunya? D’Amnistia dels presos polítics catalans que van desafiar la unitat de la sacrosanta pàtria espanyola?.

Ningú mourà un dit per dialogar a Espanya. El deute gegantí del regne el condiciona, fa impossible la seva existència sense Catalunya i és el que determina la relació de servilisme amb la Unió Europea. Per això, veuen com un deure nacional i patriòtic, ocupar el nostre país, pegar a la nostra gent, reprimir les nostres llibertats i empresonar als nostres dirigents socials i els dirigents polítics escollits democràticament.

No hi ha diàleg, ni n'hi haurà.

nohihadialeg2Amb qui es "dialoga"? Amb el PP? Ja sabem que és impossible. Amb Vox?, amb la “montapollos” anat cap a l’escorxador?... Amb PSOE? Pedro Sánchez és el típic seductor oportunista, el típic venedor de fum, un polític professional i no un estadista, polític de gestos que avantposarà sempre els interessos electorals a curt termini enfront d’apostar per un decidit i necessari canvi de règim a l’estat.

Deixarà la porta oberta a un diàleg que mai es produirà. Ara són les eleccions de la comunitat madrilenya, abans van ser les catalanes, i després seran les que siguin, sempre hi haurà una excusa per a no parlar, per a no buscar solucions, viu de l’ambigüitat.

Ell només vol governar, o més aviat, dir que governa perquè qui realment crea el marc i els límits és l’autèntic poder de l’estat, els de sempre, que neguen i negaran la diversitat i la realitat, aplicant sense cap dubte l’autoritarisme borbònic, la dura repressió, la inexistència de cap mena d’empatia, la manca de democràcia i la manca de respecte pels ciutadans catalans.

No hi ha diàleg, ni n'hi haurà.

nohihadialeg3Qui dialoga per part nostra? Els partits polítics catalans no han estat ni estant a l’alçada del moment. Ho han fet fatal, pitjor no es podria fer. Estant més pendents de la calculadora electoralista dins d’un marc autonòmic que de mantenir viva la flama d’una societat valenta, mobilitzada i sobretot preparada per realitzar el salt, el gran salt que el país reclama en forma de República Catalana.

Que si ara toca eixamplar la base, que si ara toca una majoria més gran, que si ara toca un nou full de ruta, que si ara hem de fer estructures d’estat...falòrnies i més falòrnies!, excuses de mal pagador, excuses de covards, excuses d’ineptes, excuses de polítics mediocres.

Parlar de diàleg és autoenganyar-se i enganyar-nos. No hi ha diàleg, ni n'hi haurà perquè no hi ha de què dialogar, ni voluntat de fer-ho, tampoc no hi ha amb qui dialogar, ni hi ha qui tingui capacitat, responsabilitat i autoritat per dialogar.

No dialoguen perquè no volen o perquè no poden, però també no dialoguen perquè no en saben.

Parlar d’una taula de diàleg inexistent, d’una taula de diàleg on no es podrà parlar o d’una taula on del que es parli no servirà de res, no ens interessa. Volem la INDEPENDÈNCIA, aquesta arribarà, i la taula de diàleg només servirà per endarrerir el moment. No hi ha diàleg, ni n'hi haurà.

 

Feu bondat i cuideu-vos molt!

 

Xavier Mas i Casanova

Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

 

 

PREGUNTES, PREGUNTES

 

preguntes1

I ara, on anem?

Declararan la independència? o viurem una legislatura autonomista més? Qui formarà el Govern català i amb quin propòsit? Quin serà el seu full de ruta? Què passa amb els presos polítics catalans? Què passa amb els exiliats polítics? Seguim acatant els dictats dels polititzats tribunals feixistes espanyols? Què farà la CUP? ERC i JxC seran aliats de coalició de veritat o es faran la punyeta seguint interessos partidistes i no de país? Encara hi ha intenció de pactar amb els espanyolistes de Comuns? Encara pensem que amb el PSOE les coses canviaran o el pacte d’ERC no serveix de res? Hi haurà oposició al barnicidi de la grisenca Colau o seguirà fotent impunement als ciutadans de Barcelona? Què significa el retorn de Meritxell Serret? Amnistia, indult o alliberament directe? DUI? Parlarem més d’un impossible referèndum pactat? Encara confiarem amb les solucions que vindran d’Europa? El paper de na Laura Borràs serà de molt soroll i poca cosa o serà fidel al seu discurs? Anirem endavant, retrocedirem o ens quedarem igual que estàvem? Creixeran les inversions en infraestructures necessàries per a l’avenç del país? El teixit empresarial català es refarà i progressarà? Hi haurà més feina per a tots? Hi haurà més seguretat? Els Mossos seguiran pegant a la gent que es manifesta? S’aturaran els desnonaments? Es protegirà impunement a la ultradreta? L'idioma català, seguirà sent atacat, cedint terreny i anat cap a la seva marginalitat? Una part del nostre talent seguirà marxant a fora per manca d’opcions i oportunitats dins del país? Seguirem dient que tenim un impecable sistema sanitari quan és una gran mentida? Recuperarem llibertats i drets fonamentals? Anomenarem pel seu nom l’ocupació espanyola del nostre país? Continuarà l’espol·li econòmic, social i patrimonial contra Catalunya?

preguntes2Preguntes, preguntes, moltes preguntes ens venen al cap. Moltes dubtes i cap certesa respecte cap on anem. Sabem on volem anar però no hi anem. No hi sabem anar? No és el moment d’anar-hi? O es que simplement no hi volem anar?

Som majoria de vots. Som majoria al Parlament. Els catalans independentistes guanyem eleccions i eleccions malgrat tots els entrebancs. Els catalans independentistes fem manifestacions que no tenen cap comparació en altres indrets del món, any darrere any, per dir-li al món el que volem. Guanyem aclaparadorament les consultes. Arrassem en el referèndum. Il·legal diuen, però no el volen pactar perquè saben que també el guanyaríem. Al carrer, la gent, el poble, s’ha pronunciat des de fa temps, volem la INDEPENDÈNCIA, no som i no volem ser espanyols.

Llavors, quin és el problema? Més dubtes i més preguntes dirigides a ERC, JxCat i CUP:
Seguireu l’encàrrec del poble català a les urnes? Això és la democràcia, en altre cas plegueu i doneu pas a altres disposats i capacitats per fer-ho.

Sou realment independentistes o només ho sou “de boquilla”? Si ho sou, demostreu-nos-ho ja!

La independència és per a vosaltres l’objectiu a aconseguir o només és un titular polític i tot això només va de cadires i repartiment de poltrones? Per nosaltres és l’objectiu i el volem fer un fet.

preguntes3Per vosaltres és vàlid l’1-Octubre? Per nosaltres SÍ que ho és, no hem de fer cap referèndum més.

Treureu els presos de les cel·les? Els volem fora de les presons, lliures, no han fet res, obriu les masmorres i poseu fi al seu captiveri, volem la seva llibertat, igual que volem el retorn dels exiliats.

Acatareu els dictats dels tribunals espanyols? No són la Llei, són un grup de fatxes que no poden seguir dictant el nostre camí polític, hem de desobeir des del primer dia.
I els Mossos? La seva dependència i autoritat ha de venir del govern de Catalunya, el que no ho acati o dubti queda expulsat automàticament.

Però tot això és possible? Sí, només amb la DUI i l’activació de la República Catalana.

Teniu el vot, la confiança i suport de la democràcia, dels demòcrates, ara bé, teniu l’honradesa i la valentia per fer-ho?

El poble català vol i seguirà volent la Independència de Catalunya, no cessarem en l’afany fins a la proclamació de la nostra República, si ens falleu, el problema no el tenim nosaltres que no defallirem, el tindreu vosaltres, els vostres dies estaran comptats, passareu a la història com a covards, com a rapinyaires, com a traïdors.

Feu bondat i cuideu-vos molt!

 

Xavier Mas i Casanova

Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

 

 

LA TOSSUDA REALITAT

 

romanticismepragmatisme1

Arribarem a la Independència de Catalunya, però no ho farem per la via del glamurós romanticisme d’uns pocs, hi arribarem per la via pragmàtica de molts.

Independentistes de tota la vida, de “pota negra”, de l’època anterior a la majoria absoluta d’Aznar, no hi ha tants. Aquests independentistes romàntics, malgrat tenir molta raó en les seves idees i plantejaments, estaven generalment molt marcats per elements folklòrics i bastant allunyats de la realitat del moment. A la societat catalana del postfranquisme, l’independentisme era una tendència menor, la realitat majoritària era que hi havia una part de gent amb sentiment nacionalista i un altra part de gent que no tenia cap problema per conviure amb les dues identitats, l’espanyola i la catalana.

A mesura que van passant els anys, la gent es culturitza, estudia i investiga més, viatja més, s’aprenen idiomes i es contacta amb persones de diferents llocs del món, s’obre la ment, i molta d’aquella gent espanyola i catalana a la vegada, s’adona que Espanya és un llast, és el passat que pot impedir afrontar millor el present i el futur.
Els nacionalistes catalans passen a ser independentistes més fàcilment. Altres, els no nacionalistes, en molts casos per un tema emocional es retenen, intenten canviar certes simbologies espanyoles, certs imaginaris, certes tradicions, certs pensaments, però llavors és quan l’España rància i el seu ancestral aparell de poder no els hi dóna opcions, els expulsa amb violència, no els escolta, ni els intenta integrar, simplement se’ls considera com a mal espanyols perquè no són el seu perfil d’espanyol, perquè no pensen com ells, perquè no es sotmeten al reaccionari i nostàlgic discurs nacionalista basat en arrels inventades del franquisme.

romanticismepragmatisme2Ets un mal espanyol si no acceptes i combregues amb un monarca borbònic, un fatxa colpista descendent d’una dinastia històrica de colpistes incompetents i degenerats, que es pensa que l’estat és la seva finca i fa el que vol. Ets un mal espanyol si llegint, escoltant o veient els seus mitjans de comunicació, quedes escandalitzat per la seva manipulació, la manca de pluralitat i de veritat. Espanya ha tornat a la foscor, a les tenebres, a l’amenaça i a la por dels molts hereus de Torquemada que hi campen per l’estat.

Els espanyols que refusen aquesta barbaritat, que són molts, que no s’identifiquen amb aquest retorn a temps pretèrits, amb aquesta manca de democràcia i llibertat, desgraciadament observen i assumeixen que no hi ha cap alternativa pel canvi, han vist en repetides ocasions com l’esquerra espanyola perdia massa oportunitats, han estat al govern i no han fet res. Sense identitat alternativa, han de tragar, però afortunadament bascos, catalans, i potser gallecs, tenim una sortida.

Davant del rebuig i l’exclusió espanyola de poder, tries la independència i la identitat catalana com millor opció, alguns per convicció i altres per eliminació de la identitat espanyola. La identitat catalana deixa de ser una opció folklòrica de ratafia, sardanes i castellers, deixa de ser de pedra picada per passar a ser un moviment cosmopolita modern més concebut per treballar dinàmicament i col·lectivament en la construcció positiva d’una nova i còmoda identitat de futur, no per seguir ancorat i estar presoner de les velles idees del passat.

romanticismepragmatisme3Passem del romanticisme al pragmatisme català. El moviment social democràtic independentista català no para de créixer, accelera constantment, cada vegada és més gran, augmenta el nombre de representants institucionals, augmenten els vots, les noves generacions més desacomplexades i més culturitzades s’hi apropen més i més malgrat el bombardeig repressiu per terra, mar i aire al que és sotmès pels poders espanyols que exerceixen una guerra soterrada, cada vegada més visible, d’Espanya contra Catalunya, d’una Espanya dominada per l’ideari del Valle de los Caídos. Una guerra més dura i violenta a cada pas endavant que fem, i no deixarem de fer perquè ens va tot.

Les repúbliques llatinoamericanes, Filipines, Portugal, Holanda i altres indrets anteriorment van seguir aquest camí. La gent d’aquests indrets no eren espanyols, la força i la brutalitat els va reprimir en períodes de temps més o menys llargs, però la força mai els va convertir a espanyols, emocionalment si ho van ser algun dia, ho van deixar de ser, van fer que s’allunyessin cada cop més. Policies pegant al poble, banderes espanyoles de grans dimensions i les mentides procedents de fora de Catalunya, no eviten que la gent de dins vegi la realitat com és i es vagi perdent la confiança.

Cal il·lusió, cal persistència, cal valentia, cal lideratge. Arribarà més aviat que tard, la gent desbordarà a tot i tothom que no ho vulgui entendre i lluitar-hi. El fenomen és imparable i es diu independència.

Feu bondat i cuideu-vos molt!

 

Xavier Mas i Casanova

Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya