alpeuurnes  Poble Nou, 05:00 am.

Estem fent història. L'exèrcit català, del que formo part amb gran orgull, fortament amb sonriures i gent de totes les edats ha ocupat, pacíficament, només com nosaltres ho sabem fer, els carrers del davant dels col.legis electorals.

Es un exèrcit que no lluita contra ningú, ni per conquerir cap territori. És un exèrcit de lluita per la dignitat, per la democràcia. No lluitem a les ordres de ningú, lluitem a les ordres dels nostres desitjos, de les nostres il.lusions, a les ordres dels nostres raonaments, del nostre seny.

Estem al peu de les urnes, simbòlica i físicament, amb molta son però alerta i desperts per defensar, com sigui, els ideals democràtics, pels que van lluitar el nostres avis, i que van mantenir els nostres pares en una època de fosca repressió.

Votarem, i només votant guanyarem. Són vencedors dels més purs i bonics principis. Son vencedors de la llibertat, el més preuat bé que té una persona individual i un grup col.lectiu.

Votarem. Guanyarem. Som i serem.

Xavier Mas I Casanova, al peu del canó, al peu de les urnes.

 

gcurnes  Serà la setmana final o serà la setmana inicial?

El que sabem del cert és que no serà una setmana normal i que serà una setmana clau pel futur dels catalans. Ens han declarat la guerra, ens consideren enemics, i voldran guanyar-la d’una forma ràpida i contundent.

El govern central, el partit que governa, l’oposició que els hi fa la rosca, la fiscalia al seu servei, el contingent de magistrats que no fan justícia, la policia i la guàrdia civil, la seva propaganda, els seus mitjans de comunicació captius i pagats, i tota una patuleia de gent que s’ha deixat enganyar, tots ells són el seu exèrcit, resultat d’una deriva interessada que intenta evitar per la força, el no perdre el seu potencial econòmic present i futur número 1, la seva darrera colònia, la seva bicoca.

Ens han declarat la guerra. De la mateixa forma que s’ha fet en altres guerres, l’aparell propagandístic ho canvia tot, ho manipula tot, en tot menteixen, intoxiquen, inventen i prevariquen, sense cap escrúpol i quedant-se tant amples. Un tribunal format per tretze homes al “servicio de la patria”, d’arrels clarament franquistes, actuen com a consell de guerra, jutjant i imposant les seves voluntats per sobre de les voluntats de quasi 8 milions de persones, per sobre de qualsevol sobirania popular.

En aquesta guerra no ens bombardejaran, suposo, no per manca de les ganes que els hi vénen dictades pels seus profunds i ferotges instints inhumans ultradretans. Aquesta vegada utilitzen com a mètode per envair-nos la repressió, emmascarada en forma d’una legalitat il·legítima, una legalitat il·legal amb els drets humans i en qualsevol acta internacional que parli de democràcia. Ataquen les nostres institucions, i atacant-les, ataquen a tots els ciutadans a qui ens representen.

El tracte d’enemics no ve d’ara, ja fa molts anys que ho veiem i ho sentim, hem vist com es guanyaven eleccions criticant, putejant i humiliant als catalans; hem escoltat comentaris fora de lloc; hem sofert boicots, insults i atacs. Hem dit prou, hem desconnectat. Ens han declarat la guerra i la nostra resposta fins ara ha sigut pau, llibertat i democràcia, una resposta clarament en català, és a dir, multidemogràfica, multisocial, multilingüística, multiconfessional i multicultural.

Els nostres enemics han perdut el món de vista, no entenen que l’estat de setge brutal que estan cometent no ve donat per un perill massiu de catalans assassins, ni per un perill de catalans pederastes, ni per un perill de catalans armats amb míssils nuclears de primera generació, estan lluitant i atacant a gent que només vol votar, que només vol ser demòcrates.

Els nostres enemics, ara ja declarats, obliden que som un poble, que som una nació, que som un país, i que més aviat que tard serem un Estat republicà. Aquesta història ni l’expliquen ni l’explicaran, però és i serà la nostra Història.

Votarem l’1-0 i votarem que SI, per la vida, pel benestar, per la llibertat i per a la dignitat.

Xavier Mas Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

tren  És altament perillós utilitzar la paraula Referèndum aquests dies, és una paraula maleïda a Espanya, de fet ho és a totes les dictadures. Representa l’acte democràtic per excel·lència, la presa de decisions directa dels ciutadans exercint el dret de sufragi per decidir el seu acord o desacord.

Però molt més perillós, i també trist, és viure en un país no democràtic com ho és Espanya, molt més perillós és perdre la dignitat i la capacitat de llibertat, com està portant a terme l’estat espanyol. Perill de veritat és entrar en el joc de la deriva de llibertats bàsiques col·lectives, com ho és la llibertat d’expressió i de manifestació. Perill és ser governat per un partit nacional-ultradretà embogit, que ha obert una espècie de barra lliure contra els catalans, on tot s’hi val, i que no compleix cap, ni un, dels principis en què se sustenta l’estat de dret. Perill és que els ciutadans d’aquest estat, molts d’ells demòcrates en el passat, avui estiguin totalment ebris i desbocats per l’odi als demòcrates catalans.

Així han començat molts genocidis, i així s’intenta portar a terme el genocidi català, un genocidi que intenta exterminar les idees diferents dels catalans que no volen seguir formant part d’un ramat espanyol, un ramat en blanc i negre que troba normal la persecució de les urnes, que troba normal l’acció de les forces repressores, mal anomenades de seguretat, perquè es retirin de les impremtes cartells electorals que parlen de democràcia, que troba normal que s’intervinguin els comptes de la Generalitat i l’autonomia, que troba normal que es bloquegin webs, que troba normal que s’intervingui el correu, que troba normal que un fiscal que rep instruccions directes de Rajoy ens digui que estem abduïts, que troba normal que s’envaeixin els espais dels mitjans de comunicació, que s’identifiqui i s’intimidi a alcaldes, funcionaris i treballadors, que es confisqui una escombra i un pot de pintura com material subversiu, que es prohibeixin actes polítics a Catalunya, a Madrid, a Vitòria, a tot arreu que on es parli o debati sobre el referèndum, que ens amenaci  el cap del govern espanyol dient que li obligaran a fer el que no vol fer. Què serà?, que no sigui el que ha publicat el diari ABC de que Catalunya quedaria fora d’Eurovisió... Realment horrorós... o potser patètic.

Diaris, policies, jutges, intel·lectuals de pacotilla que tenen interessos a continuar formant part del ramat, que s’han beneficiat de l’actual sistema no democràtic, del sistema espanyol, han perdut tota la seva credibilitat. Els demòcrates catalans no tenim por, som persistents, volem ser lliures i viure en un món millor, un món en color, un món fet a la nostra mida i desig, un món en benestar, un món fora d’Espanya.

Referèndum, referèndum, referèndum. Gens de por a pronunciar aquesta paraula.

Llibertat, llibertat, llibertat. Un orgull lluitar per ella.

Catalunya, Catalunya, Catalunya. Només amb la independència tindrem benestar psicològic, ètic i econòmic.

Votarem l’1-O i votarem SI.

Xavier Mas Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

gcout  Cantant la popular cançó del disc de la Trinca Festa Major, “Passi-ho bé”.

Així, entonant la famosa estrofa del passi-ho bé i moltes gràcies, i picant de palmes, s’han acomiadat, amb fi sentit de l’humor, els manifestants concentrats davant del setmanari El Vallenc, del cos policial de la benemèrita Guardia Civil, expressant la disconformitat i fent burla d’aquesta eina repressora vestida de verd, en el moment, en què el cos policial abandonava, després d’escorcollar la seu del diari a fons, i interrogar durant hores al seu director, per trobar material relacionat amb el referèndum del vinent 1-O.

Aquest episodi amb forta intensitat folklòrica, succeït a Valls, reflexa molt bé el sentit de la gent. Mentre els polítics al Parlament, preparen l’aspecte formal de la desconnexió, nosaltres ja hem desconnectat fa temps. Ens hem adaptat a sobreviure en un territori hostil, amb veïns que ens volen mal i ens insulten, en fmajorun projecte d’infraestructures inexistent, en un sistema crònic de corrupció de base, dins d’una economia devastada pels poders fàctics, d’un estat del no dret sense garanties a les llibertats ciutadanes, i així podem citar una molt llarga i inacabable llista de factors negatius, que en definitiva és el que suposa Espanya. Ens hem adaptat a viure, però ja no ens conformem en aquesta adaptació, volem una vida digna, i per tenir-la no hi volem continuar.

Continuar a Espanya afecta negativament a l’activitat, l’ocupació, la renda personal i a l’estat del benestar. Si dins d’un estat molt hostil, l’estat que ens és enemic, que ens ofega i ens fot els calers, Catalunya ha sigut capaç d’evolucionar molt positivament en diferents indicadors econòmics respecte a les altres zones d’Espanya, que s’han emportat tots els avantatges. I ho hem fet, basant-nos fonamentalment en el creixement de les exportacions, sobretot en sectors d’alt valor afegit, el creixement de l’emprenedoria, l’augment de la inversió gcestrangera, el turisme, i la industrialització creixent des de l’any 2009, imagineu el que podríem fer sense perdre el temps en defendre’ns i sense ser sagnats.

El teixit econòmic català és sòlid, arrelat, està diversificat, és sostenible, podem millorar-lo molt i molt, podem accelerar, però empitjora amb la permanència a Espanya. Donat el mal finançament que ens genera la situació continuada d’espoliació fiscal a la qual ens sotmet l’estat espanyol, les desigualtats socials augmenten, el problema de la població en risc de pobresa només és solucionable socialitzant el nostre potencial una vegada iniciem la recuperació econòmica, i fent possible que el benestar arribi a totes les capes socials. Els nostres recursos són els que són i si volem solucions per la nostra gent, tota la nostra gent, solucions en forma d’oportunitats, l’única via és que els recursos que genera l’economia catalana no marxin fora, no es malgastin, es quedin al nostre servei, que no passi que se’n van per no tornar mai més en forma d’inversions.

Acabant l’escrit com l’he començat, i amb el desig que demà a la Diada cantem la cançó del disc Festa Major (per cert, ara ho és a Poblenou) de La Trinca, però canviant les darreres sis paraules que diuen “fins a l’any que ve” per:

Passi-ho bé, passi-ho bé.
Passi-ho bé i moltes gràcies.
Passi-ho bé, passi-ho bé,
Passi-ho bé fins a … mai més.

 

Xavier Mas Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

xarnegos  Xarnego o “charnego” ha estat la paraula utilitzada, de forma xenòfoba, despectiva i històrica, per identificar a les persones que viuen a Catalunya però que són immigrants d’una àrea espanyola de parla no catalana, normalment obrers.

Aquest terme, ha tornat a estar aquests dies d’actualitat després de l’article “Agente Trapero” publicat pel diari “El Mundo”, i que diu literalment: “Quedaba mejor el tono pausado del oficial con apellido charnego para proclamar que, al igual que su Policía, el pueblo catalán era ya autosuficiente. La operación de imagen fue eficaz. Con un terrorista aún suelto, Trapero apareció vestido de uniforme en el palco del FC Barcelona, “el ejército desarmado de Cataluña", según definición de Montalbán.

En l’article es manifesta com propaganda premeditada, el fet que una persona procedent d’una zona humil de la perifèria de Barcelona, Santa Coloma, lideri i brilli  a Catalunya, de fet l’article acaba amb el comentari: “Gracias a la propaganda de la Generalitat, cualquier duda sobre su labor se encaja como un ataque a un 'procés' del que Trapero es el gran agente”.

Una vegada més, de forma repetitiva, el nacionalisme fanàtic espanyol, per via dels seus mitjans informatius, que no fan altra cosa que desinformar, posen com acció d’altres les accions que ells fan o farien, sempre exclusives i divisòries. La caverna mediàtica espanyola, embogida i sense capacitat de reacció davant la democràcia del procés per la independència ataca el cognom del major dels Mossos, i la gent, malgrat la sorpresa que genera aquesta publicació se’n fot.

A Catalunya el tracte despectiu dels xarnegos no existeix, de fet, ja no hi ha  xarnegos. Superada la frontera del segle XX amb el segle XXI, l’ús, inicialment despectiu i després costumista i fins i tot afectiu, entre les dècades dels anys seixanta i vuitanta del segle passat, d’anomenar “xarnegos” a una determinada societat immigrada a Catalunya ha caigut totalment en l’oblit, encara que perviu en el subconscient d’aquells que ho han viscut, tot deixa rastre, però desapareixerà totalment en les properes generacions.

Els que visquem a Catalunya ho sabem. Sabem que els cognoms no són cap problema, com tampoc ho és la llengua entre nosaltres, no és un indicatiu d’una posició social, ni d’un estatus de prestigi o de posicionament polític, és simplement el vehicle de comunicació. Però sabem també l’existència de distorsions, uns per desconeixement i altres, els pitjors, que menteixen de forma interessada perquè els convé, i que expliquen coses que saben que no són veritat, ja que viuen igual que jo aquí. Són persones de mal, desgraciats.

La importància no està en l’origen, està en el destí.

Xavier Mas Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

dracula  Fa 120 anys que el vampir més famós de la Història, el Dràcula de Bram Stoker s’aixecava per primera vegada del seu taüt i terroritzava a generacions i generacions de petits i de grans, erigint-se en un personatge que romandrà immortal al pas del temps, igual que el propi mite transsilvà.

Dràcula, en el seus orígens és pura èpica, pur romanticisme. Inspirada en la història de Vlad de Valàquia, un príncep romanès, un heroi a la seva terra per la ferotge resistència i les seves victòries enfront dels exèrcits otomans. Aquests, en venjança difonen falses notícies de la mort de l’heroi, que empenten a la seva esposa, Elizabetha, desesperada al suïcidi. Dràcula, en saber la notícia de la mort de la seva estimada, renega de Déu, condemnant eternament la seva ànima i transformant-se en un deixeble del diable, un vampir, obligat a viure a l’obscuritat i a veure sang dels humans per poder sobreviure. El mite gòtic esdevé en un monstre insaciable, involuciona fins arribar a ser la fera  draculalugosiabominable que tiranitza als humans mitjançant la por, una criatura que infon el dolor i la mort per allà on passa.

Dràcula té els seus arguments, ha de xuclar sang per sobreviure, però ho fa amb un sadisme innecessari, gaudeix matant, s’enalteix del seu poder derivat de la raó de la força. Els arguments de Dràcula passen a ser només justificables per a ell i injustificables per la resta del món, passen a ser antagònics amb els éssers humans que conviuen als seus territoris.

Quan des de Catalunya es va impulsar la construcció del primer ferrocarril que va existir a la península, l’any 1948 i que unia Mataró amb Barcelona, el govern de l’estat no va considerar que fos necessari. El ferrocarril es va fer i es va pagar íntegrament per la població catalana. El mateix va passar amb les carreteres necessàries per al desenvolupament industrial de Catalunya, que davant la passivitat del govern de l’estat, van ser construïdes gràcies a una taxa sobre el consum aplicada només als catalans i pagada des del 1848 fins al 1868. El mateix va succeir cent anys més tard, quan el govern draculabramfranquista no va veure necessari construir les autopistes als territoris catalans, les primeres de l’estat, que finalment van ser construïdes i finançades amb capital privat, conseqüència que encara dura avui en forma de peatge.

El resultat, segles i anys més tard, és que s’han fet ferrocarrils i carreteres a dojo per tota la geografia peninsular, i que els catalans hem acabat per pagar la totalitat de les nostres i una part molt significativa de les de la resta d’Espanya. El príncep transsilvà perviu disfressat de príncep hispànic, en Dràculez, però s’ha transformat, ja fa molt, amb un vampir deshonest, cruel, sanguinari i insuportable.

Dràculez, té els seus arguments, a continuació n’enumero tres, però igual que a la llegenda del mite vampíric són injustificables per nosaltres.

nosferatuPRIMER ARGUMENT. No serveix dir que el dèficit és normal a les regions riques en el context internacional, i afirmar que moltes regions europees tenen dèficits fiscals. Els que argument aquesta injustificació, fan referència a regions més riques d’Alemanya, amb una renda per càpita molt superior a Catalunya, fet que invalida l’argument. Si ens fixem amb regions de renda per capita similar a Catalunya, veiem que el 9% de dèficit fiscal es converteix en els casos de:

  • - Aquitània (França), en superàvit de 2,3%
  • - Provença-Alps (França), en superàvit de l’1,3%
  • - Úmbria (Itàlia), en superàvit de l’1,1%
  • - Oest de Suècia, un superàvit del 0,7%
  • - Yorkshire (Regne Unit), un superàvit del 0,4%
  • - East Midlands (Regne Unit), un dèficit del 0,5%
  • - South West (Regne Unit), un superàvit del 0,3%
  • - Escòcia (Regne Unit), un superàvit del 5,3%
  • - Rheinland (Alemanya), un dèficit del 2,9%
  • - Niedersachsen (Alemanya), un dèficit de l’1,1%

Les dades són demolidores, el dèficit no es pot justificar comparativament de forma internacional amb cap de les regions europees amb renda similar.

Tampoc serveixen els arguments que diuen que en Espanya ha d’haver-hi més redistribució perquè hi ha més desequilibris en relació a altres països europeus. Els estudis de la Comissió Europea indiquen que el país més desequilibrat és Alemanya amb un coeficient del 32%, seguida per França amb un coeficient del 27%, el tercer lloc és Itàlia amb el 24,5%, el quart és el Regne Unit amb el 19% i en cinquè lloc està Espanya amb el 15%. Les dades, per si mateixes, desmenteixen els arguments vampírics espanyols.

SEGON ARGUMENT. No serveix dir que el dèficit fiscal ens interessa per finançar el superàvit comercial i potenciar les vendes de productes catalans a la resta d’Espanya, que és el nostre principal mercat. És retòrica injustificable econòmicament. Una balança comercial positiva no justifica regalar diners a canvi de res. A quin botiguer l’interessa regalar diners als seus clients perquè li comprin? És clar que les vendes pujarien però també és clar que no l’interessa que li comprin amb els seus propis diners, no té sentit. A més, regalar els diners no significa que tot el que regales t’ho acaben comprant a tu., els espanyols poden decidir comprar productes fora de Catalunya, fins i tot, es permeten fer-nos boicots per justificar la compra de productes que no siguin catalans. De boixos. Però, en l’hipotètic cas (irreal) que es gastessin els diners només en els nostres productes, hauria fet un canvi de diners que ara té per comprar-li un producte que també té, i al final de la transacció només li queden els diners però hauria perdut el bé. No hi ha avantatges, només perjudicis.

Els diners són un bé més, per tant, no ens interessa regalar-los, es perden, sinó que ens interessa prestar-los, que és molt diferent. D’aquesta forma, haurem incitat d’igual manera a la compra de productes però haurem transformat els nostres diners en la propietat d’un actiu financer que ens haurien de tornar.

TERCER ARGUMENT. Catalunya ha de ser solidària amb les regions més pobres d’Espanya. Solidaritat sí, la que vulguis, però robatori, ni un. A més el concepte de solidaritat és aplicable amb les persones, no amb els territoris, donat que les diferències entre territoris són insignificants si es comparen amb les diferències entre les persones de dins de Catalunya. Ara, els impostos pagats pels catalans amb més recursos, no van a parar als catalans amb menys recursos sinó que van a altres comunitats, a les seves sobredimensionades burocràcies i megaestructures funcionarials.

La solidaritat és un concepte que ha d’anar en dues direccions, a Espanya sembla que només hi va en una. Quina solidaritat espanyola existeix amb els més pobres de Catalunya? O amb els que han d’anar a treballar cada dia pagant els seus peatges? Cap solidaritat justifica la indecent xifra de diners que surten de Catalunya i no tornen mai.

El dèficit fiscal català representa un continuat i important drenatge de recursos que afecten socialment i econòmicament a Catalunya. No és el vampir qui dóna la sang sinó qui la xucla.

 Clavem ja l’estaca d’una vegada.

Xavier Mas Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya