ingram-pinn-scotland-catalonia  En els darrers mesos, alguns territoris i nacions sense Estat són noticia perquè poden canviar el mapa polític en els propers anys. Les que més sonen, al menys a mi, són Escòcia, Flandes, Québec, el País Basc i Catalunya. Malgrat les similituts d'algunes d'aquestes nacions, en cap cas ens trobem amb casos paral·lels, per tant, equiparar l'evolució del seus processos de voluntat independentista, seria un error. Catalunya is not Scotland, però veiem les principals diferències per poder fer la comparativa amb més coneixements.

La primera diferència és que UK is not Spain. Anglaterra, com a territori predominant del Regne Unit, malgrat ser contrari a la independència escocesa, no és cap obstacle perqué el poble escocés, amb partidaris i detractors de les aspiracions independentistes, pugui manifestar-se en llibertat i democràticament mitjançant un referèndum, ni questionar el resultat d'aquest. Tot el contrari, es comporta amb un gran respecte i normalitat cap a la voluntat dels escocesos, els vol escoltar i donar, aquest joc democràtic,tot el support institucional. Igual que ha pasat al Canadà amb les aspiracions del Quebec, on s'han realitzat dos referendums, en els que el vot favorable a l'independència ha perdut. Canadà i el Regne Units són dos Estats democràtics. Espanya no té els valors democràtics suficientment madurs i profunds, i davant de una situació que pensa és límit, aquests es desmoronen i deixa de ser un estat democràtic. Enlloc d'intentar convencer a Catalaunya, que els inconvenients de la independència són molt més grans que la unió, el que fa és actuar agressivament des de tots els estaments, tant polítics, com econòmics, i fins i tot religiossos espanyols, amb insults, amenaces d'intervencions militars, guerra bruta, cap els catalans i els dirigents que ens representen, que malgrat no hi estem d'acord o si, són els que legitimament han sigut escollits democràticament. Comparar aquests dirigents, amb el nazisme o terroristes, com s'ha fet; falsejar les dades històriques, i les dades socials fent veure que Catalunya és una terra en conflicte continuat, és indigne de qualsevol persona de bé, per tant, aquests que surten dient tota mena d'improperis, siguint del PP o del PSOE, no són dignes de governar cap aspecte dels catalans, però tampoc dels espanyols, a qui deixen en ridícul amb l'imatge insostenible que donen en el món democràtic, i que enganyats, no es mereixen això tampoc.

La segona diferència està en els seus orígens històrics, Escòcia es va integrar al Regne Unit al 1707, mitjançant un acord del Parlament, l'Act of Union, dins d'un procés pacífic que van signar els dos Parlaments, l'anglés i l'escocés, de forma sobirana, en el que Londres assumia el control d'Escòcia, i a canvi, aquesta trobava una surtida a la fallida econòmica provocada pel seu desastre en l'aventura colonial. En el cas de Catalunya, la pèrdua de sobirania, l'any 1717, va ser provocada per la força de les armes i de forma obligada sense cap benefici per Catalunya. Es a dir, la diferéncia està en que en un cas les causes van ser la força de la raó i en l'altre la raó de la força.

Dins d'aquest segona diferència, cal remuntar-se més en el temps, fins l'Edat Mitjana, període en el que Catalunya o la confederació Catalano-Aragonesa, amb capital a Barcelona, era un poder polític i econòmic de primera magnitut, que dominava el comerç del Mediterrani i la seva influència s'extenia per tot aquest mar. En aquella época, Escòcia lluitava per frenar els interessos expansionistes del beligerant Regne d'Anglaterra. Es manifesten dos actituts i records històrics oposats, per un costat l'actitut cosmopolita catalana i per altre banda, la defensiva actitud escocesa, que segur han cimentat el caràcter oposat de les dues nacionalitats.

La tercera diferència està en el factor econòmic, mentre Catalunya és un contribuent net a les arques del Estat espanyol, Escòcia es una de les regions més pobres del Regne Unit, amb la taxa d'atur més alta de l'Estat; amb un alt nombre de subvencions que procedeixen de Londres. Una surtida d'Escòcia del Regne Unit no seria un problema econòmic per aquest, tot el contrari, els anglessos pensen que Escòcia li costa diners, ells s'apreten el cinturó per retallar despeses, i a Escòcia les Universitats són gratuites i la sanitat millor que l'anglessa. Molts anglessos estan a favor de l'independència d'Escòcia. A l'Estat espanyol és tot al contrari, una surtida de Catalunya de l' Estat espanyol, significaria, parlant en termes comptables, una disminució dels actius circulant de una gran magnitut que portaria al Estat a la situació de suspensió de pagaments.

No existeix a Catalunya, un pensament que l'independència seria més perjudicial econòmicament que continuar a Espanya, ja que tradicionalment ha sigut una àrea més próspera respecte a les altres, i ha cimentat l'idea d'agravi fiscal comparatiu, d'expoli i tracte econòmic discriminatori basat en el que s'aporta molt més al Estat del que es rep, fet que constitueix un obstacle al desenvolupament propi, a nivell colectiu, i per tant una confrontació amb el govern central. A Escòcia, no existeix aquesta idea, ja que mai, des d'els temps de 1707, s'ha questionart la supremacia econòmica anglesa dins del Estat britànic. Mentre els rics indians catalans, després de la pèrdua colonial de Cuba, van retornar les seves fortunes al Principat; els industrial escocessos que havien fet fortuna a finals del segle XIX i XX, amb el boom dels grans complexos metalùrgics i l'indústria naval, van canviar la seva residència a la capital imperial, Londres, per ser assimilats per la cultura política i econòmica de la capital. El propi Cameron, i abans, Blair i Brown son originaris de clans escocesos.

A més, les clases populars escoceses, davant de períodes de dificultat, han optat històricament per l'emigració com solució més fàcil i ràpida, moltes vegades, aquesta immigració ha sigut impulsada o motivada pel centre de poder anglés, com va pasar en les grans migracions escocesses a Irlanda del Nord, que van suposar una autèntica colonització d'aquest territori hostil als interessos anglessos. Aquesta situació, mai s'ha produït a Catalunya.

La quarta diferència és demogràfica. El escocesos són una població de poc més de 5 milions sobre un total de 62 milions, es a dir, tenen un pes demogràfic del voltant del 8%. A Catalunya el pes demogràfic és del doble, del 16%, considerant una població de més de 7 milions sobre un total espanyol de 47 milions.

La cinquena és el sentiment de voler pertanyer a l'identitat de l'Estat. Sempre parlant en termes generals, l'escocés és escocés, té un sentiment nacionalista però entén el Regne Unit com una part també seva. Només el 30% d'escocesos es considera només escocés, però es que el 43% d'anglessos es considera igual de britànic que d'anglés. El propi partit nacionalista que ha guanyat les eleccions, el Partit Nacionalista Escocés, identifica les seves sigles del idioma anglés SNP. El català vol ser català i en gran part no vol ser més espanyol, ja que no combrega amb les seves cultures i tradicions, i viceversa. I cada vegada l'escletxa és més llarga i més profunda, per un costat pel propi sentiment nacionalista que alguns tenen i per altre costat pel sentiment anti-espanyol que ha aparegut, o s'ha anat augmentant de forma personal en molts. Les campanyes de boicot de productes, organitzades per mitjans de comunicació viscerals que responen a faccions polítiques i econòmiquess a més dels abans esmentats atacs indisciminats i injustos han fet mal, però molt més mal a una situació de difícil retorn. Cap anglés, però cap, pensa que en comprar whisky a Bristol o Notthingham, ja que és un producte escocés, com la sidra es d'Astúries, l'Albariño galleg i el cava català.

 

 

Aquestes diferències, i segurament altres que he obviat, són les que fan que els sondetjos manifestin que, tot i que Escòcia i Catalunya comparteixen similars percepcions i aspiracions d'autonima política respecte als actuals marcs estatals britànic i espanyol, en unes votacions, el vot per l'independència escocesa perdria i a Catalunya guanyaria ... una vegada més s'imposaria la raó.

 

 

Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat nr 9493

 

alenaya england  Imaginem que Anglaterra va perdre la segona Guerra Mundial, davant les forces feixistes alemanyes d'Adolf Hitler.

 

Algunes de les consequències podien ser perfectament:

  • Anglaterra passa a ser part del territori alemany

  • prohibició de l'idioma anglés

  • prohibició del cricket

  • prohibició de cantar el Jingle Bells, sota l'amenaça de deportació als camps de concentració

  • colonització mitjançant població d'Alemanya, i ocupació de tots els llocs funcionarials mitjançant aquesta població germanòfila.

  • Afusallament de Winston Churchill a la torre de Londres.

  • Instauració d'una dictadura, sota el generalíssim Adolf Hitler fins la seva mort durant els anys 70.

  • S'aboleix la monarquia anglesa

Després de la mort d'Adolf Hitler, apareix una onada de reformes democràtiques a tota Europa. A Alemanya (que inclou Anglaterra) es vota una nova Constitució, en la que s'estableix que el territori alemany és indivisible, però s'estableix una estructuració territorial per comunitats autònomes, entre les que estant Anglaterra, Escòcia i País de Gales. Ara bé, el dret de lliure determinació queda prohibit. Aquesta Constitució es votada per tots el habitants favorablement, ja que l'alternativa era continuar amb la dictadura que havia durat 40 anys.

Es permet poder parlar amb anglés, que esdevé un idioma cooficial amb l'alemany a la part d'Anglaterra.

Amb la democràcia reviscuda, i el lliure comerç, Anglaterra expandeix la seva economia, no amb tota la seva capacitat ja que depèn d'un govern central ubicat a Berlín, que té el monopoli de la política econòmica i fiscal. Dels impostos recaptats a Anglaterra, només el 60% retorna, ja que el 40% restant serveix per finançar un tren d'alta velocitat de Berlín a Praga i per pagar l'exposició universal de Leipzig.

Heatrow és l'únic aeroport de Londres, que té només una pista d'aterratge. De totes formes, no surten vols intercontinentals, ja que tots surten de Frankfurt. Aquesta ciutat, a més, concentra tots els serveis financers.

De totes formes, Anglaterra creix gràcies als cicles econòmics expansius, i a l'impuls emprenedor dels empresaris anglesos.

Arriva el 2008, una desregulació financera va conduïr a una crisi econòmica i la recessió mundial. El nou govern conservador central alemany tracta de tallar despeses, reequilibrar l'economia i augmentar la rendibilitat privada després del desastre deixat pel govern laborista anterior.

L'austeritat no funcionar, malgrat la despesa pública disminueix, també ho fan els ingressos. La desocupació augmenta el 20%.


Des del sector empresarial i la població de la part anglesa, creix la demanda d'un major control total de les finances regionals.

David Cameron, President de la comunitat autònoma anglesa, va al Consell germànic per negociar un nou acord fiscal que augmentarà el pressupost d'Anglaterra. Però la porta està tancada. Degut a la crisi financera, les seves seqüeles de desocupació, el deute públic i l'entrada en depressió, el govern central necessita més que mai dels ingressos addicionals de les seves regions més riques.

El 11 de Setembre de 2012, cinc milions de anglesos es manifesten a Hyde Park, en una marxa cap al Big Ben, amb el lema de “Freedom England”.

Totes les classes socials angleses, s'uneixen amb una demanda única: volem recollir els nostres impostos, volem controlar el nostre pressupost, volem el nostre propi estat per ajudar a la recuperació econòmica i protegir l'estat de benestar, i volem un referèndum per decidir el nostre futur. Volem una democràcia plena.

Mentre, les autoritats centrals es van defensar, amb arguments com:

  • Enmig d'una crisi tan dura que no era el moment de canviar la redistribució fiscal geogràfic de la Unió germànica.

  • La democràcia se sotmet a la llei constitucional, el que no permet un referèndum sobre la independència, per tant, no permet la democràcia. I, si aquesta Constitució s'ha de canviar, ho han de fer, a part dels anglesos, tots els alemanys, els austríacs els xecs i els ucraïnesos, que composen els territoros d'Alemanya.

  • Si les càmeres del Parlament anglès, van votar a favor de fer un referèndum o de proclamar unilateralment la independència seria il·legal, la SS seria enviada a Dowing Street i l'autonomia Anglès es dissoldria.

  • Anglaterra mai ha estat independent. Els saxons eren alemanys, els danesos eren alemanys, els normands eren alemanys, i també els romans. Anglaterra no té cap dret històric per reclamar la independència. Anglaterra és i sempre serà l'alemany, i la democràcia no pot canviar això.

 

Potser amb aquest absurd ... algú podrà entendre com pensem els catalans. I si Anglaterra volgués ser independent?

 

Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat nr 9493

8075192-reloj-de-arena  Despertem, el temps s'acaba....ja no podem esperar més.

 

Cada dia que passa, és un dia més que suportem el sagnant dèficit fiscal que ens empobreix, és un dia més que el flux desproporcionat de diners surt de Catalunya i no torna, afectant directament la nostre economia, i el nostre benestar individual i col·lectiu.

Tots som conscients que així no podem seguir, i en això coincidim, malgrat diferim en la via per aconseguir-ho, uns dins l'àmbit de l'independènia i l'estat propi, altres en l'àmbit del concert fiscal. La situació d'asfixia provocada per l'expoli, produït tant en etapes de bonança financera però mantingut en temps de crisi, és insostenible. És tant dramàtica, que la manca de liquiditat per fer front als pagaments més bàsics ha determinat que el Govern de la Generalitat demanés a l’Estat l'acolliment al Fons de Liquiditat Autonòmic. Hem arrivat a un punt de no retorn, així que cal actuar, perqué ens podem perdre en el discurs i la paradoxa, quan realment existeix una realitat: la nostra economia genera més de 16.000 milions d’euros en impostos que no reben cap tipus de contraprestació en béns ni serveis públics de l’Estat, i el nostre Govern ha de demanar 5.000 a crèdit amb condicions tutelades pel mateix Estat que ens expolia. És a dir, encara avui, estem en mans d'un govern, que ha demostrat infinitat de vegades, i cada dia fa més esforços, per a seguir demostrant que no és digne de confiança. Llavors que i a qui estem esperant?. Ens perdem amb ridícules i absurdes preguntes a Obama, a la UE i a tot tipus de personatges aliens a nosaltres. Si volem una cosa, no podem esperar a que altres ens la solucionin, això ho hem fet anys i anys, cal anar-ho a buscar amb fermesa i determinació.

Els negres americans esperaven justícia feia generacions i generacions, per part dels blancs, que dominaven l'economia. Es va abolir l'esclavitud, però va començar la segregació racial. Així, la sentència Plessy de 1896 dictava que blancs i negres teneien els mateixos drets, però els havien d'exercir separadament, és a dir, que per exemple, tots tenien dret a anar a l'escola però havien de ser en diferents escoles. I així va ser fins que Martin Luther King es va preguntar i va preguntar Why can't we wait?

Aquesta pregunta, es pot extrapolar perfectament a la qüestió catalana, i algunes de les respostes serien:

1.- per què d'Espanya ja no podem esperar rés, només desconfiances, rencúnies, una actitut hostil i malestar. La independència no ho solucionarà tot. La situació econòmica seguirà essent complicada i plena d'incerteses a curt termini, però dependrem dels nostres encerts i errades, no de les dels altres.

2.- l'Estat espanyol es un Estat desprestigiat internacionalment i a la deriva. Llavors, volem els catalans ser els músics dels Titanic? Que en guanyem? Sortim d'aquest vaixell que s'enfonsa i a partir d'un senzill bot salvavides, construïm el nostre futur.

3.- no ens respecten, no respecten la nostra cultura ni tradicions, no ens entenen, ni fan cap esforç per entendre'ns.

4.- no es volen cap bé. Ha hagut de ser la comunitat europea qui ha exigit al govern espanyol que apliqués la flexibilitat del dèficit a les comunitats autònomes com ella ho fa al país.

5.- volem i necessitem tenir unes infraestructures adequades als temps actuals, no sotmeses a privilegis polítics sinó econòmics que permetin el desenvolupament del nostre territori, en funció de les nostres possibilitats i necessitats.

5.- necessitem acabar amb una oligarquia, totalment empastifada de corrupció. El sistema polític instal·lat a Madrid, no permet avançar i crea desconfiança en els socis comunitaris. Ens costarà molt més obtenir la confiança dels altres si anem junts amb “gent d'aquesta catadura”.

6.- perqué hem provat moltes coses, excepte l'estat propi ... i si ho fem?, no sé si ens surtirem, hi hauran incerteses que requeriran de molts esforços, unitat i responsabilitat; però el que és una certesa és que amb l'entramat actual no ens en sortirem.

7.- per tenir uns mandataris que escoltin i facin el que el poble vol. No és legítim escudar-se en que han de governar, sinó que ho han de fer seguint els criteris pels que el poble els va triar, no només els seus.

8.- perquè un nou país, significa noves Lleis, que han de ser impacables amb la corrupció, tolerància zero als corruptes.

9.- perqué les persones, el poble, tingui una esperança, tingui un somni pel que lluitar, i tots ens sentin partíceps amb aquest.

 

Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat nr 9493

gasto-publico  En plena època d’ajustos, la dimensió i qualitat del sector públic està en entredit i és questionada de forma constant.

Tots considerem que hi ha un problema en el sector públic, però reflexionem ón está, reflexionem amb el títol, Sector públic: problema de quantitat o qualitat.

Si comparem el pes del sector públic espanyol respecte altres economies del nostre entorn, detectem que no existeixen diferències significatives en tamany. Així, mentre que a l’Estat espanyol el valor afegit brut de l’Administració, VAB, és de1 14% respecte el producte interior brut, PIB; i la despesa pública és del 46% respecte el PIB, ens trobem que :

- el VAB respecte el PIB de França és del 16%, a Italia és del 14%, Anglaterra i Polónia són del 13%, els Estats Units són del 12,5%, Japó i Alemanya està al voltant del 8-9%.

- la despesa pública respecte el PIB a França és del 56%, a Italia i Regne Unit és del 52%, a Alemanya és del 47%, a Polónia és del 44%, als Estata Units és del 42% i al Japó és de 37%.

En línies generals quantitatives d’Estat no es detecta un problema de dimensió respecte altres economies. El problema de quantitat ve donat si fem un anàlisi per comunitats autònomes, on existeixen diferències molt significatives entre aquestes:

 

Comunitat Autònoma

VAB

DP

 

Comunitat Autònoma

VAB

DP

Extremadura

24%

69%

 

Murcia

12%

42%

Castilla La Mancha

20%

55%

 

La Rioja

14%

39%

Asturias

16%

55%

 

Navarra

13%

39%

Andalucía

18%

54%

 

Illes Balears

12%

38%

Galicia

16%

52%

 

C. Valenciana

13%

38%

Castilla y León

17%

48%

 

Euskadi

10%

37%

Canarias

17%

46%

 

Catalunya

10%

37%

Cantabria

15%

44,5%

 

Madrid

11%

28%

Aragón

16%

42%

 

 

 

 

 

Mentre a Extremadura, quasi la quarta part de la seva economia ve donada pel sector públic, el seu 23%; a Euskadi i Catalunya, representa la desena part de la seva economia ... ara ja podeu anar entenent qui i per què s’oposa més a la independència de Catalunya, no?

Veiem aquestes dades, existeix una relació inversament proporcional entre les comunitats amb més activitat privada i l’activitat pública, que no és lògica des de qualsevol precepte econòmic, ja que les Administracions públiques estan per facilitar, recolzar i donar servei a les entitats productores de recursos i ocupació, no les han de substituir i menys fer-ho sense efectivitat i alimentant la filosofia del subsidi i les subvencions. Els Estats han de servir per jugar-hi a favor, un altre cosa és fer-ho tot més difícil i perdre possibilitats de millora de competitivitat i creixement.

Sembla doncs que no es tracta essencialment d’un problema de nombre de funcionaris sinó de la localització d’aquest.

De totes formes, aquest no és l’únic problema, sinó que existeix també un problema comparatiu de productivitat respecte a altres economies. Els funcionaris de l’Estat espanyol treballen menys hores, aproximadament un 4,5% menys respecte el promig de les economies de l’OCDE.

No sembla doncs, i suposo que per tothom a hores d’ara és evident, que les actuals polítiques de retallades linials en aspectes quantitatius, com sous i despeses en funcionaris, no són útils per reduir el dèficit, sinó que s’han de gestionar qualitativament. El món ha canviat, i molt en els darrers anys, per tant, hi han serveis que no es poden retallar, altres que s’han de crear, altres que s’han de retallar molt substancialment i altres que han de desaparèixer, donat que ja no serveixen en la situació actual. És necesari, una estratègia de reforma en el sector públic, el seu personal i les seves actuacions.

En termes de frens, no només podem donar les culpes a factors externs, o espanyols, que sens dubte hi són. Hem de començar a evitar fer répliques de l’Estat del que ens volem separar, precisament per totes aquestes coses fruit del seu model corrupte i ineficient. Són coses que possiblement ja podem començar a fer, i no ho estem fent.

El primer de tot, una organització territorial més eficient. Per què mantenim les diputacions? i els consells comarcals? És suportable la “parafernalia” municipal en municipis de pocs habitants? i la gran quantitat d’empreses públiques, normalment injustificades i mal organitzades que cal racionalitzar, ja que només fan que les mateixes activitats es realitzin varies vegades, duplicant-se, triplicant-se o quadruplicant-se les mateixes funcions? o que es supervisi el que ja ha sigut supervisat varies vegades? ... es a dir, això que els experts en logística integral empresarial anomenem “manutencions” i que són totes les activitats que no aporten valor afegit, i per tant s’han de reduïr a la màxima expressió o eliminar.

 

Hauriem d’aconseguir que els funcionaris, que per cert s’haurien de deixar de dir funcionaris i dir-se “servidors públics, es veiessin com una font de recolzament, aportació i com un motor, enlloc d’una font de burocràcia, de problemes, de tràmits i de retards, és a dir, com una font de despeses a més que tots els contribuents som qui els paguem. Per aconseguir-ho, les administracions haurien de reclutar i farcir-se de personal que realitza mèrits constants, d’invertir en personal amb talent, professionals qualificats, capaços d’entendre la problemàtica privada i de poder-la potenciar i ajudar. La seva retribució hauria de tenir un component important basat en els resultats, la competitivitat i l’eficiència. No pot ser, que s’hagi d’abaixar els salaris als servidors públics de forma indiscriminada, com diu el Fons Monetari Internacional, FMI, sinó que cal fer una reestructuració coherent. Però tampoc pot ser, per molta dificultat que existeixi en les oposicions que van superar, que els servidors públics i la seva retribució tinguin dependència del que van fer fa X anys, i no del que fan cadascun dels dies actuals de treball.

 

Una altra barrera a trencar i superar, és la transparència en la gestió i en l’execució dels seus treballs. Oferir informació accessible, fiable i rellevant per prendre les decisions. Erradicar el “pintar quadres” idíl·lics només per motius polítics, ens ha portat a assumir uns riscos que no corresponien amb la realitat i amenaces existents. Fer-ho mitjançant l’eina més potent actualment, com és Internet, és una necessitat, així com seguir l’ètica que exigeix fer-ho pel fet de ser un servidor públic. No podem obviar que les empreses i estaments públics també tenen accionistes, que són el conjunt de ciutadans, i a ells se’ls deu la informació sobre resultats amb total serietat.

 

En darrer lloc, el sector públic no pot ser morós amb les empreses i ciutadans, això es diu ESTAFA, amb majúscules. Com és possible que la seguretat sigui morosa de temps irracionals amb les empreses, i aquestes mateixes empreses si es demoren un dia en el pagament, tenen un recàrrec del 20%? A què juguem??

 

Potser amb aquest article, perdré quelcom lector que treballa al sector públic, però igual que les empreses han de pensar en el bé de l’empresa, l’objectiu d’aquesta web és fer-ho pensant amb el bé de Catalunya, i en aquest context, els servidors públics s’han de veure des de la òptica del bé del país, així tots serem beneficiats.

 

Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat nr 9493

different  Després del resultat de les eleccions del 25N, el poble de Catalunya segueix majoritariament demostrant-se i demostrant al món, la seva voluntat ferme de ser independents. Ara cal fer-se la següent pregunta. Volem ser una rèplica del que és l’Estat espanyol?. Amb el seu concepte econòmic, social, polític i solidari, canviant només les senyes identitàries i la capital Barcelona per Madrid ... o volem ser quelcom diferents.

Per ser el que són ara, és possible entendre buscar la independència des d’un aspecte emocional de les coses, però no des d’un aspecte racional, que és el que vinc argumentant en tots els anteriors articles.

El primer que cal fer per ser diferents és tolerància zero amb la corrupció. Dir que serem un país sense corrupció queda molt bonic “de cara a la galeria”, però és impossible, els “xoriços” estant repertits uniformament per tot el territori mundial. No es pot impedir la seva existència, es pot ajudar a disminuir-los mitjançant politiques educatives destinades a aconseguir un valors ètics en tots els actes i valoracions dels ciutadans, però sempre hi hauran els que ho interpreten a la seva maliciosa forma. La diferència amb l’actualitat, estarà doncs, en la contundència, intolerància, fermesa i agilitat d’actuació.

Les institucions han de ser democràtiques, representatives i al servei del ciutadà. La màxima institució que és el Govern escollit democràticament, amb el seu programa electoral, signa realment un compromís, un contracte amb els electors. De forma que si incompleix el contracte, el seu mandat deixa d’estar vigent, s’han de convocar noves eleccions. Només així, podrem garantir i exigir que els polítics facin allò pels que van ser votats i triats. El ciutadà ha de ser la raó de ser del estat, del govern i dels poders públics. Aquests organismes només estan legitimats si emanen de la voluntat dels ciutadans i garanteixen els drets i els deures d’aquests. Ens hem d’acostumar a realitzar referendums o consultes vinculants de tot el que sigui necessari, considerant com tal, tot el que ens pot afectar al dia a dia de les persones de forma significativa, com seria pagar més o menys impostos.

La societat civil catalana, quan es posa en marxa sabem que disposa de gran fortalesa, però hem d’aconseguir que aquesta fortalessa no surti només determinades vegades, no només quan existeix el “català emprenyat” sinó que aquesta fortalesa ha de garantir el funcionament de les seves institucions i s’ha de reflexar en cadascuna de les polítiques del país.

La cultura ha de ser el factor clau vehiculitzador del país que volem ser. Des de les escoles fins les Universitats han de ser accesible a tothom independentment dels seus recursos sinó en funció de les seves qualitats i habilitats, amb l’objectiu de garantitzar la igualtat d’oportunitats. Les polítiques educatives han de transmetre valors apart de les materies acadèmiques, en tots els graus i nivell educatius. S’ha d’incentivar i recompensar l’esforç, la reflexió, l’empenta, el talent i la innovació. S’han d’incorporar al model educatiu matèries socials com l’economia, la sanitat i la política, entre altres, amb l’objectiu de no tenir més generacions de autèntics ignorants socials. El sistema educatiu s’ha d’encarar cap un model encaminat al que ha de ser la trajectòria del subjecte, amb una estratègia encaminada a la productividad i la competitivitat que després cada individu es trobarà en el futur. És imprescindible una colaboració Universitat empreses i administracions, perqué les persones es formin en funció de les necessitats reals que la societat demandarà.

Les empreses haurien de ser generadores de riquesa i de treball. En un marc igualitari d’oportunitats, on les pimes, en la recerca del seu benefici i no del poder, siguin les grans impulsores de la iniciativa empresarial, la emprenaduria i el talent, amb l’objectiu d’aconseguir augmentar la competitivitat i la productivitat. Empreses orientades al mercat exterior, amb la consideració que el món és el seu client. Amb una existència d’accés al finançament, a les infraestructures i a la seguretat jurídica que les permeti desenvolupar tot el seu potencial mitjançant el coneixement i/o l’experiència dels seus empleats, i amb una clara visió de sostenibilitat tant en la basant econòmica, planificant l’estratègia a mig i llarg termini, i prioritzant els aspectes que les facin més vulnerables als cicles econòmics; la basant social, apostant per una gestió responsable que ajudi al progrés del empresari, els seus empleats i de la societat en general; i la basant mediambiental, que garanteixi l’entorn que ens envolta i que constitueix un patrimoni comú. I per suposat sense asociacions patronals i sindicals subvencionades públicament, cosa que les posa al servei únicament del poder i les fa que siguin totalment inoperants de mena.

I l’exèrcit ¿com ha de ser? ... No cal aquesta preocupació, no ha d’existir exèrcit, no ens fa falta per rés.

Tenim doncs 16000 milions de raons per ser independents, xifra equivalent als euros del deficit fiscal, però hauriem de tenir-ne 7 milions, la xifra del nombre dels ciutadans, per ser diferents i millors.

Siguem doncs un estat diferent, siguem quelcom millors, siguem un estat on els seus ciutadans estiguin orgullosos ser pertanyer, tant per la part emocional com per la racional. No perdem aquesta oportunitat per deixar a les futures generacions i a la nostra una vida millor, més lliure i més democràtica.

 

Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat nr 9493