Economia-global  Fuenteovejuna és una obra teatral escrita per Lope de Vega i publicada l'any 1618. Es tracta d'una obra de contingut social i reivindicatiu. Presenta la rebelió d'un poble unit enfront davant la tiranía, la injusticia i l'abús de poder representat en la figura del “Comendador”, a qui acaben assessinant. Quan un jutge va a investigar i trobar als culpables pregunta: “¿Quien mató al Comendador?” i el poble respón conjuntament “Fuenteovejuna, Señor!”, el jutge torna a preguntar “¿Quien es Fuenteovejuna?”, i responen “Todos a una, Señor!”

Aquesta breu introducció a l'article d'avui, inspira una situació, que salvant les distàncies, pot tenir certes similituts amb la Catalunya d'avui.

Catalunya està vivint un moment històric.

Després de 300 anys de submissió s'obre un procés que ha de conduïr a l'alliberament de Catalunya i a la construcció d'un nou Estat europeu, un Estat solvent, un Estat nostre, un Estat racional. Quan preguntin per qué heu volgut ser independents?, possiblement respondrem: L'economia, Senyor!!!.

Doncs aquest probablement sigui el motiu racional del procés d'independència, el que ha fet que s'hagin guanyat més i més adeptes a aquesta voluntat, de forma que les majories ens porten a la segona resposta: Tots a una, Senyor!!!. Després podrem afegir els motius emocionals que cadascú consideri, i que hi han molts.

L'actual model de finançament i poder tributari de la Generalitat de Catalunya, és limitat en la capacitat normativa i pràcticament inexistent en la capacitat de gestionar els grans impostos. Aquest fet crea una dependència del Govern espanyol, ja que aquest li ha de transferir els recursos gestionats per la Agencia Estatal de Administración Tributaria.Així, la Generalitat gestiona menys del 5% dels impostos que es recapten al seu territori, mentre que l'Estat central ho fa en més del 85%, la resta es gestionen localment.

Catalunya, que per la seva capacitat fiscal ocupa el tercer lloc en generació d'ingressos per càpita, abans dels mecanismes de solidaritat i de la redistribució de recursos pel Govern central, després d'aquesta es situa en la desena posició. Aquesta dada, fa trencar totalment el anomenat principi d'ordinalitat, que existeix en tot el món civilitzat, excepte en l'Estat Espanyol, i que diu que els ordre de recursos per habitant abans i després de l'anivellament hauria de ser el mateix.

El dèficit fiscal de Catalunya amb el sector públic central és del 8,5%, i en determinades époques ha arribat a ser del 10%. Representa quasi el 20% dels ingressos i la despesa rebuda és del 14%. Però aquests percentatges, cal matitzar-los, i excloure el sistema d'ingressos i despeses de la seguretat social, ja que va en funció dels seus habitants, pensionistes i aturats, estiguin on estiguin, d'aquesta forma podem veure millor les decisions discrecionals de l'Estat. El percentatge de despeses baixa inmediatament fins l'11,17%. En valor absolut, significa que de cada 100 euros que Catalunya aporta a l'Estat, 43 euros no retornen en forma de despesa pública, dada que demostra decisions estatals clarament perjudicials per Catalunya a l'hora de la destinació de les despeses.

Per valorar si el dèficit fiscal de Catalunya, és excessiu o no, cal comparar-ho amb altres països: - Als Estats Units, Califòrnia té un dèficit fiscal del 2,92%, Nova York del 2,49 i Massachusets del 2,26; - A Bèlgica, Flandes té el 4,40%; - A Alemanya, els landers més rics no passen del 4%; es a dir, en qualsevol dels casos del món civilitzat i que podem prendre com a referència, cap àrea pateix un déficit fiscal de les proporcions de Catalunya, ni similars. Estem doncs davant d'un cas clar d'expoli fiscal.

Enfront, d'aquest argument, els no partidaris de la independència esgrimeixen que la magnitut comercial catalana depèn del mercat espanyol i la independència podria malmetre aquesta relació comercial. La realitat és que el mercat espanyol té un pes important dins de les relacions comercial de Catalunya, però novament cal matitzar el comentari, ja que l'economia catalana és una economia oberta i dinàmica, així el mercat espanyol ha anat perdent pes relatiu enfront de les exportacions en els darrers anys. El superàvit comercial català amb Espanya s'ha anat reduïnt, de forma que l'any 1980 era del 16% del PIB i l'any 2011 només és del 2% del PIB. Per contra, el saldo comercial de les exportacions no ha deixat d'augmentar any rere any. A més, en un món globalitzat, i de fàcil accés als productes de tot arreu, on les fronteres deixen de tenir la importància que tenien, l'existència de un déficit fiscal no garantitza, ni molt menys, el superàvit comercial amb aquest. En el cas de l'existència de boicot comercial, cosa que en economia, tothom sap que te efectes limitats en el temps, a més aquest seria simètric i augmentaria per tant el consum de productes catalans en el mercat interior, perden importància els productes espanyols, però crec que hem de considerar que tant els individuus espanyols com catalans som madurs i no ens deixarem arrossegar per campanyes fanàtiques.

Amb una Catalunya independent, considerant el model fiscal actual i el nivell de pressió fiscal, ambdós coses no desitjables per l'activació de l'economia, i considerant l'actual moment de crisi “salvatje”, el guany fiscal és de 2 mil milions anuals. Els ingressos serien del ordre de 41mil milions més, procedents de:

- impostos directes (IRPF, IS, renda no residents): 12 mil milions

- impostos indirectes (IVA, especials, tràfic exterior): 6 mil milions

- taxes: 2 mil milions

- cotitzacions a la seguretat social: 25 mil milions

- empreses públiques: mil milions

- restem les transferències a administracions públiques: - 5 mil milions

mentre que les despeses addicionals derivades de tenir Estat propi serien de 38 mil milionsrepartides en les següents grans magnituts:

- despeses que te l'Estat espanyol i organismes públics: 11 mil milions

- seguretat social: 26 mil milions

- empreses públiques de caràcter inversor: 2 mil milions

 

Si aquestes dades, les extrapolem als darrers cinc anys, la mitjana d'ingressos addicionals seria de 49 mil milions anuals, i la de despeses de 35 mil milions, donant-nos un guany mig fiscal de 14 mil milions d'euros anuals. Si treiem la càrrega del dèficit existent del govern espanyol, aquest guany augmenta fins 16662 milions d'euros anual, és a dir, el 8,5% del PIB ja comentat.

Amb aquestes dades, Catalunya de forma taxativa es podria permetre reduïr considerablement la pressió fiscal i no realitzar aquesta a treballadors, autónoms i a les pimes, que són avui en dia els grans perjudicats de la crisi. La pressió a aquestes capes socials, fa que l'economia no es pugui recuperar i quan comenci a fer-ho ho faci de forma més lenta, apart del drama social que representa. La reducció d'impostos a una Catalunya independent no només es possible sinó que és totalment recomanable i fins i tot necessària.

A més l'efecte multiplicador, que el guany fiscal tindria sobre l'economia catalana, seria espectacular. Amb 16 mil milions més, podria augmentar-se la despesa pública, cosa que en una crisi de consum com la que estem patint, seria definitiva per augmentar aquest, a més de l'inversió en infraestructures necessàries, on el primer objetiu sera el corredor mediterrani. Aquest efecte positiu en l'economia incrementaria la capacitat productiva i es crearien llocs de treball.

 

 

… tots a una, Senyor!!

 

Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat nr 9493
 

santjordiestelada  Conta la llegenda que Sant Jordi era un soldat romà nascut a Orient, protagonista d'una gran gesta cavalleresca. Als voltants d'una vila, sembla que originariament situada a la Capadòcia i dins del llegendari català més popular a Montblanc, assolava un drac ferotge que era el terror de ramats i de persones. Els habitants van pensar que si li donaven cada dia una persona que li servís de presa, el tindrien controlat, i així va ser durant molt de temps, els habitants feien un sorteig per designar “l'afortunat”. Però un dia, la sort va voler que la filla del rei, la princesa Cleodolinda, fos la destinada. Quan va arribar a prop de la cova on estava el drac, se li presentà un jove cavaller amb armadura daurada i cavalcant un cavall blanc, que li digué que havia vingut expressament per combatre la fera i així alliberar del sacrifici de la princesa. Quan la fera va arribar, va començar una intensa lluita que finalitzà quan el cavaller, Sant Jordi, li va clavar la seva llança, ferint mortalment al drac. De la sang que en brollà, en sorgí un roser, amb les roses molt vermelles, de les que el jove cavaller en tallà una i li oferí a la princesa, després desaparegué misteriosament tal com havia vingut.

Aquest gest tan cavallaresc i èpic es commemora a Catalunya, essent un costum tradicional, des de fa segles, el de regalar una rosa a les persones estimades. També, des de 1930 es celebra el 23 d'abril el dia del llibre en commemoració del dia de la mort de'n Miguel de Cervantes i William Shakespeare, convertint-se en un dia de caire altament festiu, bonic i alegre, malgrat ser feiner.

Aquest any, molts dels llibres presents en la diada del llibre, fan referència a l'ambient pre-independència, tot seguint la reivindicació i l'augment del moviment sobiranista català, i on en moltes ocasions ja es planteja un nou escenari polític i nacional pel noste país. Sempre n'hi ha hagut, però aquest any hi havia una autèntica allau. Els editors s'han adonat del canvi social, de que el que fins l'11S era una corrent de determinades formacions polítiques que volien la sortida d'Espanya, s'ha convertit en una qüestió nacional de caire transversal, a tots els àmbits, que vol surtir “d'aquesta Espanya”, amb una estructura de poder inamovible, antiga, corrupte i de mala fe, un model totalment centralista, fracassat i injust.

Aquest any, a més de ser el Sant Jordi de la rosa, el Sant Jordi dels llibres, ha sigut el Sant Jordi de l'estelada.

Per que doncs aquest canvi d'un any o dos anys enrrera fins ara? Sens dubte l'aspecte econòmic ha esdevingut un pilar bàsic. La globalització del món dóna una visió als ciutadans catalans més oberta, de forma que no es detecten traves insuperables perquè un país petit i sense gaire recursos com Catalunya, pugui ser prosper i assegurar el benestar dels seus ciutadans, de forma que amb la internacionalització dels mercats, la moda del territori no és important. Tot el contrari, la pertenença a l'Estat espanyol, avui, es considera com un problema, degut a factors derivats de la seva improductivitat interna com de la seva mala imatge externa. Existeix també un convenciment, que amb una capacitat legislativa només catalana, les lleis i polítiques serien més adients als interessos propis, cosa molt difícil que pugui succeïr amb un Estat tan heterogeni com ho és l'espanyol. Un altre factor irrefutable és l'expoli fiscal derivat d'un dèficit fiscal enquistat, i que perjudica greument a l'economia catalana, produïnt-se una fuga constant de recursos, que a ulls dels catalans es malbaraten, i que a ulls de la resta de l'Estat espanyol es consideren com un costum, i que no sigui així un acte insolidari. Una dada, Catalunya representa el 15% de la població de l'Estat espanyol, el 20% del PIB i el 25% de la totalitat dels impostos que es recapten.

El procés d'independència mai serà consentit per l'Estat espanyol, es tracta d'un problema de percepcions derivat per interessos oposats i contradictoris, que es tradueixen en arguments incompatibles, que no es podran resoldre.

La situació és, però encara serà més incompatible. No aguantarem fins una consulta, ni referendum, ni Setembre del 2014.

Fem honor al nostre patró, Sant Jordi, salvem a les “Cleodolindes i Cleodolindos” que viuen al nostre país, i combatim el drac que és el mal, ens te atemorits, ens desinhibeix, ens amenaça i no ens deixa ser lliures ni sortir de la crisi, que és “aquesta Espanya”... viurem millor.

Decidim!!! Però fem-ho ràpid.

 

Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat nr 9493

pastel-de-50-aniversario-con-velas  

  Aquest és el 50é article que faig per la web economiacat.cat. El seu títol, 50, no és gaire original.

Queda lluny, aquell primer article, “Hollande Shambala”, que es publicava durant les primeres hores del 13 de Maig de l'any passat, per altre costat data molt senyalada per a mi fa anys, i que significava l'inici d'aquesta aventura intel·lectual, en la que he intentat explicar i transmetre les meves reflexions personals en temes que conjugant aspectes econòmics i socials, hagin pogut ser d'interés pels lectors, així com fer-ho d'una forma a vegades més didàctica, a vegades més tècnica i a vegades més emotiva, aprofitant la meva experiència professional operativa dins del món empresarial i la meva experiència docent dins del món acadèmic.

Gràcies a tots els que heu dedicat uns minuts a llegir els meus escrits a la web, als seguidors de twitter i als amics de facebook; així com als que heu comentat amb altres, promocionat i divulgat aquesta modesta web totalment independent.

Per últim, agraïr especialment l'interès d'altres articulistes col·laboradors: el Carles Narváez, el Miquel Lanuza i la Maribel Méndez (a més cap de màrqueting), que amb les seves aportacions han enriquit de forma notable el nivell d'aquesta web. També als “especialistes” lingüístics, els meus fills Ignasi i Mireia; i en darrer terme però de forma molt especial a la Montse Durán, la creadora i estructuradora dels budells d'aquesta web, i que sense la seva inestimable i desinteresada col·laboració, tot “aquest invent” no seria possible.

 

Entrem ja en matèria de l'article, que si volgués seguir l'actualitat hauria de parlar de corrupteles, però penso que al ser un article assenyalat, vull que sigui un article d'esperança, un article d'il·lussió, un article on vull explicar com voldria que fós el meu país, Catalunya. Som-hi!!

 

- Vull viure en un país on els ciutadans siguem l'objectiu i no el vehicle per aconseguir fites personals.

- Vull viure en un país on els ciutadans siguin els propietaris del seu destí, i per tant, on els referendums es popularitzin per les qüestions importants.

- Vull viure en un país on només aspiro a ser català a Catalunya, amb la mateixa normalitat que un alemany ho és a Alemanya, un espanyol ho és a Espanya i un swazilandés ho és a Swazilàndia.

- Vull viure en un país on les meves llibertats acabin quan comencen les dels altres, on poguen viure en dignitat.

- vull viure en un país ón els gobernants que han guanyat unes eleccions mitjançant un programa estiguin obligats contractualment a cumplir aquest, i en altre cas, han de dimitir.

- Vull viure en un país on no existeixen privilegis per a ningú, per suposat sense monarquies, reductes mediavals, ni castes, on els mestres són avaluats i els jutges jutgats.

- Vull viure en un país modern, valent, solidari i generós, lluny del victimisme i dels valors “carrinclons”.

- Vull viure en un país on la llengua i cultura pròpia sigui respectada i protegida, no hagi de malviure, no sigui discutida ni serveixi d'arma per defensar interessos de col·lectius determinats.

- Vull viure en un país en que quan hi hagi corrupció, que existirà perquè es part de la mentalitat humana de forma general, es persegueixi aquesta i no hi hagi cap tolerància amb els corruptes, siguin qui siguin.

- Vull viure en un país intel·ligent, amb gent formada en materies necessàries d'actualitat, com l'economia, capaços de pensar com individus i no un país de seguidors incondicionals i cegs a una sola idea o partit.

- Vull viure en un país autocrític, inconformista i lluitador, carregat d'energia i emprenedoria en els seus empresaris. On no es tanquin empreses, sinó que es reciclin i funcionin.

- Vull viure en un país on els bancs que operin en aquest facin precissament d'això, de bancs.

- Vull viure en un país que impulsi i treballi per tenir el corredor mediterrani, així com infraestructures que representin inversions pel desenvolupament econòmic del país, i no d'altres aparadors polítics.

- Vull viure en un país actiu i creatiu, ja que no fer res potencia la mandra, les rencúnies i l'odi.

- Vull viure en un país on els diners s'inverteixin per crear ocupació i no per pagar subsidis.

- Vull viure en un país just i racional, que pugui entendre.

- Vull viure en un país sense militars.

 

Dues preguntes: T'agradaria viure en un país així? Creus que ho aconseguiràs dins de l'Estat espanyol?

 

No se si en una Catalunya independent ho aconseguirem, però sí estic segur que dins d'Espanya no. Per tant, vull ser català i vull viure a Catalunya, però a una Catalunya sobirana per decidir, per construir i per equivocar-se també. Respectaré el que la majoria pensi, però no respecto la imposició. És fàcil entendre-ho i no faig mal a ningú.

 

Estic segur que viure en un país així és real i possible, i desitjo que no sigui només un lloc maravellós però intangigle, un paradis mític, com és Shambhala, al que feia referència en el primer article d'aquests primers 50.

 

Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat nr 9493

darrera colonia   La Història es repeteix de forma cíclica perquè la raça humana és repetitiva i no aprèn de les errades del passat. Revisem el que va passar amb les antigues colonies espanyoles, les llatinoamericanes, i possiblement mitjançant aquesta reflexió, extrapolada al present, podrem deduïr el que podria succeïr amb Catalunya, la darrera colonia espanyola.

El regne d’Espanya, aquell “donde nunca se ponía el sol” dominava la gran majoria de terres d’Amèrica Central i Sudamèrica, mitjançant els anomenats “virreinatos”, el seu Imperi, abans de derrumbar-se per l'embestida de Napoleó al 1808, regnava des de California, fins el Cabo de Hornos; i des de la desembocadura del Orinoco fins el Pacífic. Quinze anys més tard, Espanya només conservava Cuba i Puerto Rico. Així:

  • El virreinato de Nueva España – Mèxic i Amèrica Cental : sublevacions de cures locals acaben al 1821 amb la independència mexicana

  • El virreinato de la Plata – Argentina, Uruguay, Chile y Paraguay : Anglaterra intenta envair Buenos Aires al 1806 per fer-se amb el control comercial, però els criollos defensen i 10 anys més tard declaren la independència per part del exèrcit revolucionari liderat pel general San Martín.

  • El virreinato de la Nueva Granada – Colombia, Venezuela i Equador : el 1830 es declaren independents els territoris després de 20 anys de crueltats mútues.

  • El virreinato de Perú – Perú i Bolívia : el 1824, el lloctinent de Simón Bolivar, Antonio Sucre declara la independència

  • Cuba : s’inicien intents d’insurrecció al 1810, fins 1868, any en que Cuba es declara independent amb ajuda dels Estats Units.

Fins llavors, el tractament que rebien aquestes terres, com a colònies que eren, era de servilisme cap a l'Imperi espanyol, qui les expoliava des de feia tres-cents anys en les seves materies primeres, i utilitzava des de mecanismes bèl·lics per sometre-les al seu servei, fins a mecanismes socials deixant que la majoria de la població visqués en la més absoluta de les ignorancies i pobressa, davant l'elevat nivell de preus provocat pel sistema de monopoli espanyol.

El poble latinoamericà, en cadascuna de les seves diferents àrees, i a diferents velocitats, va prendre consciència de les diferències entre la metròpoli imperial i els territoris colonials; i a partir, d'aquesta consciència, va desenvolupar un sentiment d'inquietut i disconformitat, que no va tenir resposta conciliadora per part de l'Imperi, al contrari, va provocar una acció recentralitzadora, corrupta i agressiva, al més pur estil absolutista borbònic de l'època, que va suposar la pèrdua de llibertats municipals i l'increment impositiu, i que va acabar generant un sentiment d'acció-reacció d'identitat nacional, que va questionar de ple i dret el règim colonial establert, cosa que va aplanar el camí a la independència.

Els “criollos”, fills d'espanyols nascuts al continent americà, però marginats políticament, inicialment aliats dels imperialistes, però un cop la metròpoli no va poder/voler satisfer les seves aspiracions, van determinar que era millor recórrer sols el camí. Van éssee recolzats per ètnies considerades inferiors pels espanyols, com mestissos, mulats i “indis”; i amb l'estandard filosòfic equivalent de la Il·lustració francesa, van iniciar des de dins la Revolució, que no pararia fins aconseguir la independència. Espanya, com ara, no tenia ni diners ni homes per a mantenir grans guarnicions a Amèrica, i depenia de les milicies colonials, que quan van començar a notar manca de liquidesa a la part espanyola, es van debilitar en la seva força, al no tenir cap sentit ideològic ni econòmic en la seva posició.

Catalunya no va ser descoberta, però sí va ser anexionada, inicialment de forma pacífica, i després de forma imperativa. Quan es van intentar imposar les lleis i costums castellanes als seus territoris. En aquest moment, les nacions més geloses de salvaguardar els seus drets històrics van apostar per un candidat perdedor, a la Guerra de Successió, l'Arxiduc Carles. Com a càstig, Catalunya, igual que també, Aragó i València, van ser degradades a simples provincies de una nova monarquia absolutista i centralitzadora. Per tant, la construcció nacional espanyola única, s'inicia amb el desmantelament institucional de les identitats perifèriques i sobre la marginalització de la nostra cultura i llengua, entre d'altres.

Ara bé, Catalunya ha estat sempre lluny de ser una província dúctil i mal·leable, basada en el caràcter emprenedor i exportador, del seu poble i empresaris, va ser pionera a la Revolució Industrial i es va acostumar a produïr, no per consumir, sinó per vendre, escollint el camí del capitalisme, cosa que aconsegueix arrancar el despreci d'altres zones d'Espanya, molt més latifundista, rural i despreciativa cap a tot el que sigui mercantil. Mentre que el centre de gravetat polític-administratiu ha estat a Madrid, a Barcelona ha estat el centre econòmic que mai ha pogut ser seduït per una ciutat, Madrid, històricament plena de rentistes, servidors i funcionaris, que mai va se capaç de crear un sentiment d'identitat nacional espanyola, quan el sentiment català no estava molt desenvolupat.

En aquest àmbit, Catalunya va ser dividida en 4 províncies, artificials i imposades, on a cadascuna hi ha un governador civil, que normalment era un mediocre home de partit, sense cap carisma ni capacitat de captació identitari. Pertanyer a Espanya no es veia com una solució, igual que ara, i per tant, enfront d'un model d'Estat autoritari, militaritzat i centralista; gran part de la societat catalana, i a modus transversal, defensa una alternativa democràtica i civil, situació que encara perdura, mostrant aquest sentiment mitjançant diferents insurreccions, pacífiques i violentes, que acaben en fracàs, degut al refús de l'oligarquia castellana a compartir el poder, i de la societat espanyola en general, molt tradicional i disconforme a polítiques avançades al seu temps, com la democràcia i el federalisme. Des d'aquest moment, la societat catalana és considera que no l'entenen, es manifesta impotent per modelar Espanya, i apareix, sobre el 1875, el catalanisme, refermat a final del segle per la derrota d'Espanya enfront dels Estats Units, i que suposa per la burguesia catalana la pèrdua de la darrera esperança per poder ser important, un Estat modern i eficient. Amb la pèrdua de les colònies, Espanya perd el seu estatus de potència internacional, perdent un gran mercat, una important font de materies primeres i una important font d'ingressos fiscals, que va impactar directament sobre els interessos catalans, més que sobre alres zones de l'Estat, menys mercantilistes.

Però la reivindicació nacional catalana, en aquells anys, igual que les primeres queixes dels “criollos” latinoamericans, no buscaven la separació i ruptura, sinó que eren un camí per la discussió i la negociació; aspectes que podien ser gestionats amb no molt importants concessions pels espanyolistes, per al contrari, aquests van tenir una reacció fonamentalista, que ho interpretava con una nova Cuba, desitjosa de “destruir la Pàtria”. I així, any rere any, aquell catalanisme inspirat en la burguesia catalana i catòlica es va anar diversificant en diferents capes socials, fins arribar a la 2ª República, al seu punt àlgid, éssent una de les causes de la Guerra Civil Espanyola, i la posterior repressió de la dictadura, no només a forces democràtiques i d'esquerres, sinó també contra qualsevol expressió pública catalana.

És la catalana, una societat que ha tingut molt poc poder polític, però que ha suportat llargues dictadures contraries a la seva identitat, que ha rebut una forta immigració, i que tot i així continua amb les seves senyes d'identitat diferents, manté un acceptable grau de benestar, és integradora i permeable, conviu les seves contradiccions sense violència ni greus tensions, i és una societat optimista enfront el seu futur, que és la independència.

Igual que els llatinoamericans, l'Estat espanyol voldrà fer-nos por, i fins i tot intentarà comprar-nos, tal com va fer amb les seves antigues colònies i amb els “criollos”, però recordem que al final, totes i cadascuna de les antigues colònies van acabar marxant d'Espanya i van optar per ser estats lliures, tal com vol ara Catalunya. Espanya és la mateixa i no canviarà.

 

 

Xavier Mas i Casanova

Economista Col·legiat nr 9493

ingram-pinn-scotland-catalonia  En els darrers mesos, alguns territoris i nacions sense Estat són noticia perquè poden canviar el mapa polític en els propers anys. Les que més sonen, al menys a mi, són Escòcia, Flandes, Québec, el País Basc i Catalunya. Malgrat les similituts d'algunes d'aquestes nacions, en cap cas ens trobem amb casos paral·lels, per tant, equiparar l'evolució del seus processos de voluntat independentista, seria un error. Catalunya is not Scotland, però veiem les principals diferències per poder fer la comparativa amb més coneixements.

La primera diferència és que UK is not Spain. Anglaterra, com a territori predominant del Regne Unit, malgrat ser contrari a la independència escocesa, no és cap obstacle perqué el poble escocés, amb partidaris i detractors de les aspiracions independentistes, pugui manifestar-se en llibertat i democràticament mitjançant un referèndum, ni questionar el resultat d'aquest. Tot el contrari, es comporta amb un gran respecte i normalitat cap a la voluntat dels escocesos, els vol escoltar i donar, aquest joc democràtic,tot el support institucional. Igual que ha pasat al Canadà amb les aspiracions del Quebec, on s'han realitzat dos referendums, en els que el vot favorable a l'independència ha perdut. Canadà i el Regne Units són dos Estats democràtics. Espanya no té els valors democràtics suficientment madurs i profunds, i davant de una situació que pensa és límit, aquests es desmoronen i deixa de ser un estat democràtic. Enlloc d'intentar convencer a Catalaunya, que els inconvenients de la independència són molt més grans que la unió, el que fa és actuar agressivament des de tots els estaments, tant polítics, com econòmics, i fins i tot religiossos espanyols, amb insults, amenaces d'intervencions militars, guerra bruta, cap els catalans i els dirigents que ens representen, que malgrat no hi estem d'acord o si, són els que legitimament han sigut escollits democràticament. Comparar aquests dirigents, amb el nazisme o terroristes, com s'ha fet; falsejar les dades històriques, i les dades socials fent veure que Catalunya és una terra en conflicte continuat, és indigne de qualsevol persona de bé, per tant, aquests que surten dient tota mena d'improperis, siguint del PP o del PSOE, no són dignes de governar cap aspecte dels catalans, però tampoc dels espanyols, a qui deixen en ridícul amb l'imatge insostenible que donen en el món democràtic, i que enganyats, no es mereixen això tampoc.

La segona diferència està en els seus orígens històrics, Escòcia es va integrar al Regne Unit al 1707, mitjançant un acord del Parlament, l'Act of Union, dins d'un procés pacífic que van signar els dos Parlaments, l'anglés i l'escocés, de forma sobirana, en el que Londres assumia el control d'Escòcia, i a canvi, aquesta trobava una surtida a la fallida econòmica provocada pel seu desastre en l'aventura colonial. En el cas de Catalunya, la pèrdua de sobirania, l'any 1717, va ser provocada per la força de les armes i de forma obligada sense cap benefici per Catalunya. Es a dir, la diferéncia està en que en un cas les causes van ser la força de la raó i en l'altre la raó de la força.

Dins d'aquest segona diferència, cal remuntar-se més en el temps, fins l'Edat Mitjana, període en el que Catalunya o la confederació Catalano-Aragonesa, amb capital a Barcelona, era un poder polític i econòmic de primera magnitut, que dominava el comerç del Mediterrani i la seva influència s'extenia per tot aquest mar. En aquella época, Escòcia lluitava per frenar els interessos expansionistes del beligerant Regne d'Anglaterra. Es manifesten dos actituts i records històrics oposats, per un costat l'actitut cosmopolita catalana i per altre banda, la defensiva actitud escocesa, que segur han cimentat el caràcter oposat de les dues nacionalitats.

La tercera diferència està en el factor econòmic, mentre Catalunya és un contribuent net a les arques del Estat espanyol, Escòcia es una de les regions més pobres del Regne Unit, amb la taxa d'atur més alta de l'Estat; amb un alt nombre de subvencions que procedeixen de Londres. Una surtida d'Escòcia del Regne Unit no seria un problema econòmic per aquest, tot el contrari, els anglessos pensen que Escòcia li costa diners, ells s'apreten el cinturó per retallar despeses, i a Escòcia les Universitats són gratuites i la sanitat millor que l'anglessa. Molts anglessos estan a favor de l'independència d'Escòcia. A l'Estat espanyol és tot al contrari, una surtida de Catalunya de l' Estat espanyol, significaria, parlant en termes comptables, una disminució dels actius circulant de una gran magnitut que portaria al Estat a la situació de suspensió de pagaments.

No existeix a Catalunya, un pensament que l'independència seria més perjudicial econòmicament que continuar a Espanya, ja que tradicionalment ha sigut una àrea més próspera respecte a les altres, i ha cimentat l'idea d'agravi fiscal comparatiu, d'expoli i tracte econòmic discriminatori basat en el que s'aporta molt més al Estat del que es rep, fet que constitueix un obstacle al desenvolupament propi, a nivell colectiu, i per tant una confrontació amb el govern central. A Escòcia, no existeix aquesta idea, ja que mai, des d'els temps de 1707, s'ha questionart la supremacia econòmica anglesa dins del Estat britànic. Mentre els rics indians catalans, després de la pèrdua colonial de Cuba, van retornar les seves fortunes al Principat; els industrial escocessos que havien fet fortuna a finals del segle XIX i XX, amb el boom dels grans complexos metalùrgics i l'indústria naval, van canviar la seva residència a la capital imperial, Londres, per ser assimilats per la cultura política i econòmica de la capital. El propi Cameron, i abans, Blair i Brown son originaris de clans escocesos.

A més, les clases populars escoceses, davant de períodes de dificultat, han optat històricament per l'emigració com solució més fàcil i ràpida, moltes vegades, aquesta immigració ha sigut impulsada o motivada pel centre de poder anglés, com va pasar en les grans migracions escocesses a Irlanda del Nord, que van suposar una autèntica colonització d'aquest territori hostil als interessos anglessos. Aquesta situació, mai s'ha produït a Catalunya.

La quarta diferència és demogràfica. El escocesos són una població de poc més de 5 milions sobre un total de 62 milions, es a dir, tenen un pes demogràfic del voltant del 8%. A Catalunya el pes demogràfic és del doble, del 16%, considerant una població de més de 7 milions sobre un total espanyol de 47 milions.

La cinquena és el sentiment de voler pertanyer a l'identitat de l'Estat. Sempre parlant en termes generals, l'escocés és escocés, té un sentiment nacionalista però entén el Regne Unit com una part també seva. Només el 30% d'escocesos es considera només escocés, però es que el 43% d'anglessos es considera igual de britànic que d'anglés. El propi partit nacionalista que ha guanyat les eleccions, el Partit Nacionalista Escocés, identifica les seves sigles del idioma anglés SNP. El català vol ser català i en gran part no vol ser més espanyol, ja que no combrega amb les seves cultures i tradicions, i viceversa. I cada vegada l'escletxa és més llarga i més profunda, per un costat pel propi sentiment nacionalista que alguns tenen i per altre costat pel sentiment anti-espanyol que ha aparegut, o s'ha anat augmentant de forma personal en molts. Les campanyes de boicot de productes, organitzades per mitjans de comunicació viscerals que responen a faccions polítiques i econòmiquess a més dels abans esmentats atacs indisciminats i injustos han fet mal, però molt més mal a una situació de difícil retorn. Cap anglés, però cap, pensa que en comprar whisky a Bristol o Notthingham, ja que és un producte escocés, com la sidra es d'Astúries, l'Albariño galleg i el cava català.

 

 

Aquestes diferències, i segurament altres que he obviat, són les que fan que els sondetjos manifestin que, tot i que Escòcia i Catalunya comparteixen similars percepcions i aspiracions d'autonima política respecte als actuals marcs estatals britànic i espanyol, en unes votacions, el vot per l'independència escocesa perdria i a Catalunya guanyaria ... una vegada més s'imposaria la raó.

 

 

Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat nr 9493