pontviacastells  No hi han adjectius per definir el que hem viscut a Catalunya amb la Via Catalana, la cadena humana, del passat 11 de Setembre, el nostre Dia Nacional. Qualsevol previsió feta amb anterioritat quedaria petita davant un esdeveniment col·lectiu d'aquesta magnitud i dificultat.

Una vegada més, ho hem fet. I una vegada més, l'esperit nacional transversal ha estat present amb tota la seva dimensió en l'acció ciutadana. Inicialment jo no era partidari de la cadena humana. “Més acció i menys demostració”, reclamava i predicava. Entenia que per demostracions ja en va haver prou l'11S del 2012, no calia fer accions diferents. Ho veia com un acte de plasticitat per busca l'impacte mediàtic i polític internacional.

Finalment, vaig decidir participar. Més per evitar que fos un fracàs i objecte de riota que per convicció, ho reconec. Però després d'haver participat, la meva percepció ha canviat totalment. Crec que l'èxit ha vingut donat ja no només per la quantitat de persones participants o de kilòmetres de recorregut, que també, sinó per la qualitat del sentiment i de la racionabilitat associades. Vàrem assistir a una gran demostració pacífica i d'unitat que encararà la recta final, marcarà un abans i un després en la història del país i serà l'avantsala de la independència.

Les dificultats del context eren moltes. Les continuades desqualificacions, menyspreus i amenaces procedents de l'estat espanyol, els seus polítics, la seva premsa, els seus militars, els seus empresaris i, en molts casos, els seus ciutadans. Però també amenaces de sectors interns catalans, que es mouen per interessos particulars, en gran part, i ideològics, en un grup més reduït.

Com un gerro d'aigua freda va caure el missatge, suavitzat després, de l'Artur Mas, a qui, per cert, no anomenaré més com a President fins que compleixi les seves promeses que el van portar a ocupar aquest càrrec. En vigílies de la Diada, l'Artur va intentar fer un canvi en el full de ruta del Govern català assumint que la consulta pel dret a decidir no es realitzarà sense permís de l'Estat i que es podria demorar fins al 2016, data en què es podrien convocar unes eleccions plebiscitàries. Tal tipus de manifestacions contradiuen totalment les seves anteriors afirmacions.

Una notícia tan impactant d'un líder que fins ara ha tingut la confiança de molts, podria fer caure en el desànim al col·lectiu que lidera en gran part. Però al contrari. Abans de la Diada creia i ara estic segur de que el poble català, el poble transversal del seny, té les coses bastant clares i no es deixarà manipular. Està decidit a marcar les pautes i el camí que va cap a l'Estat propi, abandonant el model autonomista que ha sigut clarament insuficient per a nosaltres. Qui no segueixi aquest camí quedarà fora, políticament parlant. L'Artur ho ha entès novament, així ho desitjo, i per això ha intentat matisar les declaracions realitzades. Mai la conscienciació política de país havia estat tan forta i profunda, cosa que té més valor en un moment on els polítics tenen els índexs més alts de descrèdit de tota la recent història del que alguns anomenen democràcia espanyola.

Això realment no té marxa enrere. El poble actuarà com una gran i ferma piconadora enfront d'uns polítics cecs, que es veuen i es veuran superats pels esdeveniments. Prova superada.

Bé. I ara, després de la Via Catalana, arriba l'endemà. Via Catalana: El dia després. Què hem d'esperar? Què hem de demanar i exigir? Què hem de fer?

Responent al primer interrogant, no hem d'esperar res de res. Ningú donarà un pas ni mourà res per a nosaltres. No esperem tenir el suport d'altres països, ni de líders mundials a l'hora de la veritat per moltes cadenes humanes que fem i molta gent que hi participi. Catalunya és un petit país en el món, del que molt pocs coneixen la seva història. Com que no som un estat propi, no tenim influència col·lectiva enlloc. Si no esperem res de ningú no ens emportarem decepcions tampoc. El que segur no podem esperar són 300 anys més, ni tan sols 3 fins al 2016. De fet, no podem esperar ni 3 mesos en començar a avançar.

En resposta a la segona qüestió, hem de demanar i exigir respecte i responsabilitat. Tenim un Govern que ha d'estar per realitzar tot el que van prometre als ciutadans en les darreres eleccions. Per tant, la seva feina, responsabilitat i obligació és fer el que varen dir que farien. Hem de demanar i exigir que les paraules vagin acompanyades d'accions. Hem de demanar i exigir avanços cap al lloc que la majoria del poble vol i ha triat. S'han de preparar al màxim les estructures d'Estat, tot i que segur no estaran mai preparades fins al començament de la nova etapa. De totes maneres, quan parlo de demanar respecte i responsabilitat, no parlo de fer-ho en determinats sectors de l'espanyolisme, que a mi em sembla fanàtic i incoherent, no ho aconseguirem. Per tant, no perdem el temps ni les energies, no ens escoltaran mai els que no volen escoltar. Discutir sempre és sa, però hem de saber que el temps és or i més en aquests moments.

Dedicar un sol minut a explicar o determinar si la majoria silenciosa és independentista o no ho és no té cap sentit.

Tothom sap que la cadena humana és el reflex de la transversalitat independentista de Catalunya i, per tant, la majoria no assistent era realment una majoria d'independència silenciosa formada, en molts casos, per avis amb impossibilitat d'anar, gent malalta o lesionada, gent que treballava aquell dia, gent desplaçada o de viatge o, simplement, per “mantes” que prefereixen quedar-se a casa veient el darrer capítol de la sèrie Breaking Bad o jugant al League of Legends, en lloc de participar-hi, però que amb seguretat votarien a favor de la independència.

Per respondre a la tercera pregunta, el que hem de fer és canviar la forma de fer d'algunes coses. El que ha passat ja se'n va anar per sempre. Hem de ser més sacrificats, però no per causes perdudes, sinó per causes que ens aportin avantatges pràctiques i reals. En el present més immediat, el dia a dia a Catalunya s'ha fet insuportable. És impossible fer una gestió pública si mai hi ha recursos suficients per res, si sempre es fa curt amb la despesa bàsica i corrent, si s'està en un carrer sense sortida i si tenim l'administració de les misèries. En l'actual situació i si no canvien les regles del joc, els governs només poden treballar amb pressupostos injustos i insuficients i, per tant, el seu camí va cap a augmentar el seu desgast, descrèdit i descontent popular com a conseqüència. En els moments més importants, en els més transcendentals, els pobles han d’assignar prioritats a l'agenda nacional i prendre accions. Nosaltres encara estem on estem, i fa 300 anys que hi som. Llei de Consultes, si. Data de referèndum, si, el més aviat possible per fer el menys mal possible. Text de la pregunta, si, clara i contundent que no deixi espais a interpretacions: Vol viure en una Catalunya independent com un nou estat d'Europa?

Ara acabem de veure publicada la resposta del Mariano, a qui, per cert, tampoc anomenaré President, però en aquest cas per motius obvis i diferents als abans esmentats en el cas de l'Artur. No ens feia falta obrir el sobre per conèixer la resposta. Voluntat de diàleg? Quin diàleg? Voluntat de negociació? Quina negociació? Són tan previsibles, tan tristament previsibles apoltronats i avorrits, que donen ganes de dir: “Deixem-nos doncs de punyetes i declarem la independència”. Estic d'acord que cal ser prudents, però potser és d'imprudents ser-ho massa. Que l'excés d'anàlisi no ens porti a la paràlisi. Hem de ser conscients que el passat ja està perdut, però que el futur encara és nostre.

Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat nr 9493

cadena humana  Hem de fer de l'11 de setembre una jornada històrica, que formi part de la meravellosa història d'un poble, el català, que aconseguirà la seva llibertat. I al parlar de llibertat ho faig en el sentit més ampli de la paraula. Ningú es planteja un altre cosa que en la dictadura de Franco no existia llibertat. Ara bé, es pensa en el període de transició com un temps més o menys ràpid fins la democràcia, però en qualsevol cas, com un període ja passat, en el que les llibertats no eren moltes però es feien canvis. La transició no va ser un pacte equitatiu, els franquistes van conservar l'immens poder provinent de 40 anys de “dura dictadura”. Els demòcrates van signar una transició i acceptar una Constitució a mida pels que no ho eren, però que per l'època significava sortir del negre per passar al gris “antracita”.

Es pensa en l'avui, com un període de democràcia consolidada i reglamentada per una Llei Magna, la Constitució espanyola, però no és així, les estructures de la transició segueixen vigents i la Constitució com el seu màxim exponent també, reflexionem enfront d' aquestes evidències:

- El cap d'Estat, el Rei, i la institució monàrquica van ser les triades per Franco. És a dir, un dictador, responsable de milers d'assessinats a persones per pensar diferent, tria una institució i una persona per regir un Estat, aquesta institució te un mecanisme de succesió hereditari, el poble no té res a dir en això. Avui encara hi ha la mateixa persona i la mateixa institució vigents. M'expliqueu que hi ha de democràtic en aquest fet?

- L'exèrcit és el garant de la unitat nacional espanyola i de la democràcia. Però es tracta de l'exèrcit franquista, és a dir, feixista, de l'exèrcit responsable dels crims contra la humanitat, de l'exèrcit que va bombardejar per primera vegada a la població civil en una gran ciutat, Barcelona, de l'exèrcit responsable d'instaurar el terror. La moneda de canvi ha sigut la inexistència de cap responsabilitat penal per aquests monstres. De veritat veieu quelcom fet democràtic en tancar un període fosc, molt fosc, d'Espanya sense revisions, ni explicacions, ni demanar comptes a qui va realitzar un cop d'Estat contra la legalitat republicana?

- El poder judicial que assegura sense prejudicis el model centralista. Es parla de l'Espanya de les autonomies però realment, aquestes queden contemplades dins del marc de desenvolupament de les lleis Orgàniques de l'Estat espanyol, que són realitzades i aprovades pel Govern de Madrid i el Parlament espanyol, per tant, més que autonomies són colònies. Situen les lleis que puguin aprovar les Comunitats Autònomes com a lleis de rang inferior, lleis que juguen en la segona divisió, com va passar amb el darrer Estatut, que va ser recorregut totalment pel PP, partit fundat per ex-ministres i persones amb alts càrrecs franquistes, sota el nom d'Alianza Popular. Que hi ha de democràtic que un tribunal constitucional, la llei que vota un poble es carregui una Llei que acaba de ser votada majoritariament per un poble? Contrasentit que ja sabem, no?

- El poder econòmic, encara basat encara en el tràfic d'influències, amiguisme i un sistema de corrupteles socio-econòmiques propi de les dictadures en general i en l'espanyola en particular, en les que s'utilitza el poder públic com a mitjà per obtenir rèdits privats per part de la burocràcia estatal. A Espanya, entre el 1939 i el 1959 es van implantar polítiques econòmiques basades en l'autarquia i un fort intervencionisme. L'autarquia per assolir els objectius d'eliminar els desequilibris exteriors, cosa que va dificultar les relacions entre l'economia espanyola i els mercats internacionals. L'intervencionisme va preparar un marc institucional en el que les disposicions legals concedien al Govern la distribució en l'assignació de matèries primeres, el repartiment de permissos per implantar noves empreses i ampliar-ne d'altres, així com el comerç de determinats productes. El resultat va ser la substitució de mecanismes de mercat per decisions administratives que van provocar distorsió en l'assignació de recursos, obsolescència i escanyament de l'economia. Moltes vegades es va perdre el concepte d'eficiència econòmica com fonamental per la viabilitat de les empreses, que va ser substituit per l'eficàcia de l'empresari en obtenir rendes polítiques. La política econòmica del franquisme va potenciar actituts empresarials improductives, de les que l'especulació, el tràfic d'influències i la corrupció són el resultat. Llavors, l'actual sistema econòmic té l'origen als conceptes democràtics o als de la dictadura?

Estem en una situació de transició encoberta, com podeu veure en els punts argumentats, i com hem vist abans la transició no va ser ni és una etapa democràtica. Per tant, una transició que fa quasi 40 anys que dura, no és tal transició, sinó que es tracta d'un règim establert, un règim que sense ser del tot negre és realment molt trist i fosc. Un règim en el que estan quasi les mateixes estructures ràncies de poder de fa molts anys, estructures de poder que mai proposaran un Estat federal i molt menys Confederal, que mai reconeixeran Catalunya com a Nació i que mai permetran el dret a l'autodeterminació, a la sobirania o a la nostra llibertat com a ciutadans col·lectius i poble. Tirem la tovallola, no hi ha res a fer en aquest sentit, amb Espanya no avançarem cap el que volem ser ... lliures.

La cadena humana serà un èxit, malgrat la seva dificultat, estem parlant de 400 kilòmetres i 86 municipis. Possiblement els telenotícies espanyols 1378487628341més casposos comentaran que la totalitat dels catalans no hi eren, que si a tal zona no hi havia molta gent, que si estaven financiats per les forces “separatistes i perverses del mal” sense adonar-se o no voler adonar-se que es tracta d'un moviment del poble, d'un moviment imparable i transversal, in dependentment de ser de dretes, d'esquerres, del centre, de dalt o d'abaix. Arguments com sempre, carregats de desraons. Desraons que es converteixen en més raons pels catalans que sempre hem volgut la independència, pels qui no la volien i ara la volen i pels qui no la volen avui però demà la voldran. Després d'aquesta manifestació carregada de gran impacte per la seva plasticitat i simbolisme, sobretot quan la gran cadena humana es trenqui, s'ha de donar pas a les accions, a un nou començament, a la Catalunya any zero.

El poble català és el dipositari de la seva sobirania, però si no l'exerceix la perd. S'ha d'exigir amb contundència el compromís i la fidelitat dels seus polítics a respectar i conduir al poble a aconseguir les seves voluntats. Si són cobards o es volen quedar només amb el fet estètic i reivindicatiu, s'ha d'excloure a aquests polítics, malgrat ens sembli que tenen bones intencions, si cauen en la desidia. Ens cal lideratge polític individual i de partit per assolir objectius. Cal actuar, hi ha massa en joc, ens juguen continuar com una regió sotmesa, sense autoestima, o ser un Estat independent, una nació plena de forma pròspera i propera.

Que la cadena que trenquem l'11 de setembre sigui la darrera per deslligar-nos de les estructures dictatorials actuals, per una Catalunya lliure!!

Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat nr 9493

   ARTICLE PER ECONOMIACAT - 2013-07 - ML -imatge-1Quan una “constitució”, que no deixa de ser una llei que nosaltres mateixos, en el nostre conjunt, ens hem aplicat, està per sobre de la decisió democràtica i pacífica del conjunt d’un poble, quelcom està fallant, o es va fer malament, o no ha evolucionat adequadament, o no s’està interpretant de forma correcta.

Després de donar vàries voltes al tema de la carta d’Artur Mas a Rajoy, al posicionament del PP i altres partits espanyols després del passat 11 de Setembre del 2012, a molts comentaris i tertúlies periodístiques llegides i escoltades, etc., crec que el gran problema és simplement un error gramatical, m’explicaré:

- Els polítics que actualment estan governant l’Estat, també algunes altres persones, grups i organitzacions, creuen que les paraules “AUTODETERMINACIÓ” i “INDEPENDÈNCIA” (per a ells: “AUTODETERMINACIÓN e INDEPENDENCIA”) són sinònimes. Si no és per això, no entenc com és possible que polítics i persones “demòcrates de tota la vida”, puguin estar en contra d’un dret tan bàsic i democràtic com la “AUTODETERMINACIÓ DELS POBLES” que ja queda recollit, entre altres, en la “Carta de les Nacions Unides” o els “Pactes Internacionals dels Drets Humans”.

 

Per aquells que veuen sinònims, mirem què diuen els diccionaris:

- El DIEC (Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans) diu:

AUTODETERMINACIÓ:

Acció per la qual un poble decideix el seu futur polític

INDEPENDÈNCIA:

Situació d’una col·lectivitat, d’un poble, d’un país, etc., no sotmesos a l’autoritat d’altres

 

- El DRAE (Diccionario de la Real Academia Española) diu:

AUTODETERMINACIÓN:

Decisión de los pobladores de una unidad territorial acerca de su futuro estatuto político

INDEPENDENCIA:

Libertad, especialmente la de un Estado que no es tributario ni depende de otro

 

Crec que queda clar, segons l’un com l’altre, que són coses bastant diferents.

Puc admetre, sense compartir l’idea, que per interessos econòmics, històrics de “tierra conquistada”, enveja, ressentiment, arrels familiars, etc. etc., pugui haver partits polítics, grups d’opinió, organitzacions i inclús persones a nivell individual que estiguin en contra de la idea d’una Catalunya, com nou Estat d’Europa, independent de l’Estat Espanyol, però el que costa de comprendre és per quina estranya raó “partits polítics, grups d’opinió, organitzacions i inclús persones a nivell individual”, tots ells demòcrates europeus, estiguin aferrissadament en contra del dret a l’autodeterminació del Poble Català.

Amb tot això hauria de quedar clar que poder exercir el dret a l’autodeterminació no és sinònim d’una Catalunya independent, tot i que per entendre la necessitat actual de poder “decidir” cal resumir alguns dels fets passats:

1. Històricament l’Estat Espanyol no ha tingut un tracte, des de la perspectiva econòmica (tampoc des d’altres perspectives, com per exemple la cultural o la social), gaire favorable a Catalunya

2. En un entorn de democràcia plenament consolidada, almenys en teoria, el Govern de Catalunya planteja a l’Estat Espanyol la necessitat de millorar el “finançament”

3. L’Estat Espanyol es tanca en banda i confirma que no hi ha res a millorar, perdent d’aquesta manera una fàcil via per donar solucionar a un dels neguits de Catalunya

4. El Poble de Catalunya, en la major manifestació social de la història, clama per la necessitat de poder decidir el seu futur, via consulta democràtica i de forma pacífica

5. Es convoquen noves eleccions “democràtiques” a Catalunya, en les que els partits “pro consulta” guanyen per àmplia majoria

6. El govern de l’Estat Espanyol, dia sí i dia també, es nega a fer cap tipus d’anàlisi real de la situació social a Catalunya

7. El president del Govern de Catalunya, amb l’ampli suport del Parlament, fa una nova aproximació al Govern de l’Estat de forma escrita i pública, amb la finalitat de que es replantegi encabir en l’actual marc constitucional (que segons l’informe del Consell Assessor per a la Transició Nacional, hi cap) la necessitat d’exercir el dret a l’autodeterminació que el Poble de Catalunya té.

Arribada aquesta situació, i fent una mica de “política-ficció”, crec que per una o altre via tindrem el dret a decidir i lògicament d’aquest dret, després de la pertinent campanya a favor o en contra, segons la creença, interessos o sentiments de cadascú, votarem i poden sortir dos possibles situacions, així de simple:

A. Guanya el vot per una Catalunya, com nou Estat d’Europa, independent de l’Estat Espanyol

B. Perd el vot per una Catalunya, com nou Estat d’Europa, independent de l’Estat Espanyol, conseqüentment guanya el vot per una Catalunya en la mateixa situació actual.

Veieu com el Dret d’Autodeterminació i la Independència no són el mateix? I, tot aquest merder està provocat per un lamentable error gramatical?

 

Miquel Lanuza
PPE Technical Advisor

2013 6 30 2P41pQY76NL2hSCZT29bx5  Venim del Nord,

venim del Sud,

de terra endins,

de mar enllà,

 

Dins del marc incomparable de l'escenografia que suposa veure un Camp Nou ple amb 90.000 espectadors que amb les seves estelades i cares de felicitat, han conviscut durant quasi 6 hores amb desenes d'artistes de caire molt divers, com Dyango, Pep Sala, Paco Ibáñez, Peret, Sopa de Cabra, Pastora, Maria del Mar Bonet, Raimon, la Companyia Elèctrica Dharma, Gwen Perry i Gisela Jackson, Franca Masu, Nena Venetsanou, Ramoncín i Lluïs Llach, el Concert per la Llibertat és el reflex del clam de la societat civil catalana, per reclamar mitjançant el llenguatge universal de la música, el dret de qualsevol poble a decidir democràtica i lliurament el seu futur, i en aquest cas concret el poble català.

El camí que marquem col·lectivament la majoria dels catalans, ja sabem que no és fàcil, ja sabem que no és gratuït en moltes coses que haurem de deixar darrera, però la il·lusió, voluntat i maduresa de tot un poble, exigeix que a més de diferents fets i manifestacions, i de forma paral·lela a continuar amb posades en escena d'esdeveniments massius o similars a aquest concert o de més envergadura com vol ser la cadena humana del proper 11 de Setembre i que ajuden en gran mesura a mantenir la flama encesa i a pujar la moral, anem concretant també dates i fites dins del calendari, perquè aquesta Catalunya més lliure, més justa i més digne que recerquem, pugui ser començada a construir el més aviat possible, sense demores, excuses ni interessos particulars o partidistes.

No hi ha punt de retorn. A part de una qüestió emocional, de sentiment, existeix una qüestió d'intel·ligència racional. No importa el grau d'agressivitat en la reacció negativa de les “Españas de una grande y libre”, ni les contrapropostes que puguin venir del Govern centralista, tampoc importa el grau de desconeixement internacional de la llarga lluita pel reconeixement identitari, només importa la nostra motivació i el nostre compromís de ser el que volem ser: una comunitat autònoma pidolaire per sempre i dins d'un federalisme utòpic, o un nou Estat europeu.

Els catalans estem tips i esgotats, que se'ns vegi com tossuts provocadors, cada vegada que volem parlar o defensar la nostre llengua. Estem tips i esgotats de que exhorbitants quantitats d'euros surtin cada any de Catalunya i no tornin en forma de diners o infraestructures. Estem tips i esgotats de ser tractats com una colònia, a la que cal expoliar, i d'escoltar que se'ns digui insolidaris cada vegada que fem una reclamació. Estem tips i cansats de viure en un Estat d'elits i corruptes, altament antidemocràtic que no deixar preguntar i per tant no vol escoltar, ja no només sobre la independència sinó també dels desnonaments, sobre les retallades i l'austeritat, sobre els impostos i la seva utilització, i sobre tantes i tantes coses de les que tenim tot el dret i el deure de poder-hi participar.

De totes formes, és molt important estar alerta perquè no ens vulguin donar opcions passades per aigua, com va succeir amb l'Estatut, o que no ens vulguin vendre “sopars de duro”. Artur, d'un Mas a un altre Mas et dic, que sinó prens les regnes ràpid, un altre les prendrà per tu, perquè el poble ja ha parlat suficients vegades, ha sofert en excés i cada dia que passa sofrirà més. Ara toca fer accions, seguir parlant de forma buida no serà acceptat.

 

Freedom Catalonia 2014 … i per què no MMXIII?

 

Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat nr 9493

no ve dun pam  En aquests darrers dies, i com a conseqüència de la visita del President del Govern espanyol, Mariano Rajoy, a Sitges, s'ha obert un debat mètric entre aquest i el President de la Generalitat catalana, Artur Mas, referent a la importància o no dels països petits o de petites dimensions.

Al llarg de la Història, la mida que havien de tenir els Estats fou una qüestió recurrent en els estudis de filòsofs, historiadors i governants. Pels economistes, aquest aspecte ha sigut històricament un factor exògen que no calia analitzar, donada la seva evidència, ja que en el passat es contemplava econòmicament un mercat en funció, exclusivament, del seu mercat nacional interior, visió feta des d'un punt proteccionista. Per tant, no existia discussió, com més gran era el tamany del Estat-nació, i per tant del mercat interior, millor.

Ara bé, el concepte tradicional d'Estat-nació és un producte del passat, aparegut amb la “Pau de Westfalia” l'any 1648, però obsolet avui, que només sobreviu per inèrcia històrica i per l'existència de poderossos interessos. Els canvis produïts en l'economia mundial en els darrers temps, la globalització més enllà del seu aspecte econòmic, entesa també com una globalització tecnològica, cultural i política, la consolidació d'estructures econòmiques, socials i polítiques supranacionals, l'eliminació de fronteres, i la mentalitat de la població en l'anomenat món desenvolupat, han fet modificar i ampliar a noves visions el concepte de dimensió òptima i eficient d'Estat des d'una valoració econòmica, per adaptar-se a les noves cojuntures. La mida que tingui un Estat-nació, avui, no és important, no “pinta res”. El que és realment important és la dimensió de país, de les persones i de les empreses del país en el mercat, avui ja no nacional, sinó a nivell internacional, i en aquest context, els Estats de dimensions petites s’adeqüen millor als nous reptes sorgits de l’eclosió de l’economia global. Per valorar la importància d'una nació no només no ve d'un pam, sinó que un pam de més pot ser molt contraproduent.

Les declaracions de'n Rajoy, sonen dins d'una economia moderna a paraules ràncies i amb matissos de perillositat, d'aquell que no vol canviar, d'aquell que apoltronat al passat, nega l'evidència del que passa cada dia per davant dels seus ulls, d'aquell que encara pensa com en el temps del feudalisme, que hi ha amos i servents, i on l'Estat és l'amo entre els amos, amb dret a envair a la societat civil i tot el que consideri (...serà qüestió de temps el dret de pernada?), ells manen i prou, ho redueixen tot a poder i influència per aconseguir encara més poder i influència oblidant, tot sovint, que manen perquè els electors els han triat per portar a terme el que han promès, i no una altra cosa. Com manen se senten amb capacitat per transgredir qualsevol cosa sense cap mena de reticència moral i vergonya, d'afavorir als seus amics, familiars o benefactors, especialment banquers, sense importar cap ètica de fets, i sense importar la fugida massiva de talent fora del Estat.

En la concepció moderna, el benestar es genera quan l'Estat és el màxim servidor dels ciutadans que viuen en ell i no sota el seu control, l'Estat regula per protegir la igualtat d'oportunitats, però no intervé activament per afavorir a ningú per interès propi.

Els països petits acostumen a tenir una major agilitat per realitzar reformes estructurals, necessàries per millorar el creixement econòmic i la competitivitat, ambdós factors que facilitaran el benestar dels seus ciutadans, objectiu determinant pel desenvolupament de la voluntat, majoritàriament i transversal, independentista, apart del nacionalisme propi d'una part de la població.

De totes formes, els avantatges o desavantatges de la dimensió d'un país, venen determinats, no per la natura del tamany en si, sinó per la capacitat de l'Estat per aprofitar situacions i obtenir beneficis. Així, Suïssa, Holanda, Dinamarca, Bélgica, Singapur, Costa Rica i Uruguay, són casos de països petits que han aprofitat les seves característiques particulars, dins de les seves àrees geogràfiques, i han fet d'aquestes un avantatge competitiva, però hi ha molts més casos … Com deia la meva àvia, “en el pot petit hi ha la bona confitura”.

 

Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat nr 9493