primapeter  Dedicat al personal de l'Hospital de Barcelona i a totes les persones que han passat, passen o passaran per tenir càlculs renals.

 

Ahir vaig sortir de l'hospital. Un maleït còlic nefrític que arrossegava des de l'endemà de Sant Joan i que no s'anava com altres vegades, amb el tractament habitual de Voltaren punxat, Sant Voltaren. Fins aquesta vegada, el meu cos sembla que generava el que en diuen arenilla, perquè el dolor era igual de fotut però mai expulsava res.

Aquest cop, sembla que la cosa és diferent i que les anomenades litiasis renals han fet pinya de veritat, s'han cansat de donar-me molestos tocs d'atenció de tant en tant i s'han posat en serio a construir una pedra de debò, en midai en localització, que m'ha fet passar per una intervenció quirúrgica com un primer pas per una possible solució encara no trobada. La molt punyetera te mala llet, potser m'està fent un favor per donar-me un avís seriós de què haig de baixar el ritme de vida, un ritme frenètic que de fet el portem molts i del que no ens adonem fins que el cos es manifesta. Estem dins de la pel·lícula que vivim, sabem que ens hem de sortir almenys un xic però no veiem com fer-ho, no volem fer-ho en el fons o simplement no sabem com fer-ho.

Però no us donaré la pallissa amb les meves reflexions personals hamletianes sobre el ser o no ser, no crec que us interessin, però si em permetre fer-vos partícips dels meus pensamentstinguts aquests dies d'estada a l'hospital, on el temps no passa mai, on els segons semblen minuts, els minuts es fan hores, les hores semblen dies i els dies es fan setmanes. Pensaments de caràcter totalment surrealistes, deliris probablement, resultat del dolor i patimentviscut entre còlic i còlic, en combinació amb els múltiples fàrmacs punxats en vena que m'han sigut administrats en poques hores, i passant per tota mena de tecnologia visual que han rebut els meus òrgans interns, siguin radiografies, ecografies i tacs, així com, per incomptables sueros fisiològics, antibiòtics i calmants a doju que m'han portat a fer un paral·lelisme entre la situació nefrítica esdevinguda i el context de les circumstàncies actuals de Catalunya.

El punt de partida és la pedra, la primera pedra.

La meva pedra està a l'interior del cos. Encara no ha surtit a la llum, hi ha moltes dificultats per treure-la, cal paciència. És massa gran per on està allotjada. No sortirà per si sola, necessita ajuda externa. Aplicar un tractament de trencament (litotrícia) sembla que seria contraproduent, ja que es trencaria però continuaria en un lloc bloquejat, cal un altra opció, s'ha de desplaçar primer a un lloc que sigui propici per aplicar el tractament explosionador. Un catèter anomenat “doble j”, un nexe d'unió entre el ronyó i la bufeta pot dilatar l'estret pas entre els dos òrgans.

La primera pedra per la república catalana també està a punt de sortir. Semblava que sortiria però costa molt. Es necessita paciència, molta paciència. Pensàvem que només amb les manis tot aniria rodat, però era evident que no. Pensàvem que fent un pols continuat podria veure la llum el passat 9N, però els òrgans de dretes i esquerres no estaven prou cohesionats, un volien la via ràpida, altres més temps, no es posaven ni es posen d'acord de moment. Però mentre la pedra creix i creix, es fa cada vegada més sòlida, no és només un escalfament ni un brot que tal com la forma es dilueix. I molesta, molesta, molesta molt. Nefrítica tota ella, irrita a l'estat espanyol i molesta a els arcaics i ineficients organismes europeus, sobretot quan es mou.

Les sals minerals que la componen han deixat de servir a l'organisme depredador que s'alimenta d'aquestes, ara s'han agrupat una sobre l'altre, s'han incrustat fent un nucli indestructible, però també s'han farcit d'innumerables arestes que actuen de ganivets revolucionaris contra l'status quo del cos que no ha pensat en seu bé, pensant que com sempre tot podria ser filtrat sense conseqüències importants. La pedra causa dolor i por, por a què torni el còlic. Tothom sap que es tornarà a moure i que serà aviat, però s'autoenganyen pensant que ja ha passat. Però ella està allà, inamovible, fent breus moviments quan consideri oportú, sabent que cada vegada que es mou causa més dolor i més por. La pedra acabarà sortint, doncs tenir-la dins no és suportable però ara per ara, no passa pel conducte habitual (l'urèter) degut a la seva dimensió, la majoria dels catalans. No hi ha forma de connectar el camí que va del ronyó a la bufeta on ja tindria via lliure. La societat civil, els milers i milers d'anònims que anem actuant en els moments clau conscients del que volem, hem de tornar a actuar, hem de fer de catèter doble j que uneixi els dos òrgans, un d'ells orientat al centredreta i l'altre a l'esquerra, i possibilitant la dilatació del camí de pas perquè el 27S, com tard, surti la primera pedra (espero que la meva surti abans).

Si ni així sortís per si mateixa, estaríem de totes formes en un camp més fàcil d'actuació per propiciar l'evacuació imminent, mitjançant una litotrícia extracorpòria, és a dir, l'actuació d'ones de xoc, que ja carreguen fa temps en contra dels interessos de la majoria de catalans. Els seus interessos parasitaris acabarien propiciant igualment una sortida de la pedra del cos, ara no seria una igual de sòlida sinó que estaria trencada per l'erosió continuada dels temps i dels cops, però una vegada fora, la pedra jaalliberada, podria ser novament recomposta sota la força racional que ha provocat el seu moviment des d'inici, una força racional que malgrat que les nostres visions i pensaments siguin diversificats, cada vidre mineral és d'una forma i color,actúa de ciment per estar units en el que és essencial, la voluntat i recerca d'estar millor com a catalans i com a persones.

Doncs res més, bona setmana a tothom i jo a seguir bevent aigua que és el que ara em toca fins que la primera pedra estigui fora del meu organisme. Per molt que costi i faci mal, de sortir, sortirà.

Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat nr 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

spider castells   La lletra del himne del Barça, escrita per Jaume Picas i Josep Maria Espinàs amb commemoració del setanta cinquè aniversari del club, a la seva tercera estrofa diu: “tots units fem força” i així és, a les coses de la vida, com més units estem més sumem i com més dividits, restem.

Després del posicionament d'Òmnium Cultural i de l'ANC de fer una llista sobiranista unitària, una llista per la independència, una llista de país i pel país, una llista patrocinada pels partits que aposten per la independència i per iniciar la desconnexió d'Espanya, una llista civil sense polítics professionals de primera fila, una llista transversal, com volem com somiem, com sabem ha de ser, estic molt content, exultant. És una autèntica revolució de les persones, de la societat civil catalana. És la revolució.

La revolta de 1640, la guerra dels Segadors, va marcar una època a Europa. S'ha volgut donar-li una dimensió històrica localista, un fet aïllat que va succeir a Catalunya aquell any, però va ser molt més. Autors i historiadors reconeguts ho reconeixen, des de J. H. Elliot fins a Geoffrey Parker, passant per Pierre Vilar ho expliquen en els seus escrits. En aquella època, els poderosos Habsburg, els anomenats Àuustries dominaven Europa, lluitaven amb França, amb Anglaterra, a terres italianes, a Flandes. Eren temuts i guanyadors nats, però de tot arreu van saber que dins de l'Espanya austricista, dins del seu territori peninsular, uns camperols van poder-se aixecar i derrotar els poderosos exèrcits temuts per tot el món. Va ser el començament de la fi de la Guerra dels 30 anys, una guerra civil europea emmascarada com guerra de religió, la fi del domini espanyol i de la poderosa dinastia dominant europea dels Habsburg. Ara Catalunya, amb la seva força, la seva racionalitat i la seva rauxa es prepara per tornar a ser protagonista de la història quasi 400 anys més tard.

Pablo Iglesias i Podemos, no són revolucionaris ni la revolució en forma evolutiva que ens volen vendre i que necessita Catalunya, la revolució està a administrar els recursos que som capaços de generar, tots i no fer-ho de forma limitada gestionant una economia espoliada en forma de comunitat autònoma dins del col·lapsatestat espanyol. És difícil d’entendre que algú que vol trencar el sistema, que algú que persegueix el “sí se puede” mitjançant l'augment de la despesa publica, renunciï a comptar amb els instruments propis d’un Estat i amb les eines econòmiques que donen l'espoliació sistemàtica d'una minoria. Podemos no vol la independència de Catalunya, ni el concert econòmic, ni tan sols vol donar l'oportunitat als catalans de ser consultats, vol decidir el nostre futur com a catalans. El seu discurs respecte a Catalunya i el seu objectiu és el mateix discurs que el de Rajoy, Aznar, Pedro Sánchez, Rubalcaba, Albert Rivera.

Catalunya no té Estat. Catalunya no té poder. No és el moment de parlar d'esquerres i dretes. Primer hem de construir el país, un Estat lliures, hem de ser independents, en definitiva: hem de ser, després ja ens discutirem i barallarem en termes democràtics per quin model optem. Ara simplement no som, no té sentit discutir el model dins del model triat pels espanyols, som una minoria colonitzada, espoliada i impossible de poder-se desenvolupar doncs som i serem una minoria dins d'un Estat que pensa diferent de nosaltres, que vota diferent i que té altres prioritats, a vegades i sovint antagòniques.

No perdem el temps discutint de llistes electorals pel 27-S, no interessa als catalans ara. Aquestes no són unes eleccions més, no són normals, són excepcionals, són eleccions plebiscitàries, un nou referèndum en el qual hem de decidir si o no, i en el que hi haurà presència massiva de les forces del no, unes eleccions que no podem perdre. “Tant se val d’on venim, si del sud o del nord, ara estem d’acord, estem d’acord, una bandera ens agermana”, també és un altra frase de l'himne blaugrana aplicable almoment històric actual, no en va, el Barça es diu que és més que un club. Parlem del que ens passarà si ens quedem o si som independents, parlem del que passarà amb les pensions, parlem dels funcionaris catalans, parlem dels serveis socials, de l'educació, de la sanitat, del comerç local i del comerç internacional, entre moltes altres.

Cada cosa a la seva hora. Ara toca dignitat. Dignitat per construir un futur millor, un futur nostre. Necessitem dignitat per part dels anomenats partits sobiranistes, que s'omplen la boca parlant de patriotisme i de servir a la gent, i que ara tenen l'oportunitat de demostrar-ho, cedint el seu afany de protagonisme als autèntics protagonistes d'aquesta evolució revolutiva, els catalans. A la ciutadania se'ls ha d'explicar que la nostra pretensió és ser lliures, com ho son els països del món avançat, volem ser lliures per decidir-ho tot, la nostra educació, la nostra justícia, la nostra economia, la nostra forma de govern, el nostre esport, la nostra utilització de recursos.

L'únic procés constituent real, l'únic verdader és el procés de la independència, el que fa ha nascut i portarà a terme el lideratge de la societat civil, ara que no ho espatllin els polítics.

Som diferents però anirem junts sense fissures en aquesta aventura que ens portarà a ser un país complet i que ens portarà a ser el que volem ser...tots units fem força.

Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat nr 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

o ADA COLAU facebook  Probablement serà la primera alcaldessa de Barcelona. Prové de l'activisme, no de les estructures de cap partit polític. Sens dubte la seva irrupció mostra l'existència d'un canvi generacional en les votacions de ciutadans a polítics, marca l'inici del què pot ser una revolució però segur serà una evolució.

Vol eliminar els cotxes oficials, aturar la construcció de centres comercials, limitar el nombre de turistes, el d'apartaments turístics i el d'hotels, vol revisar la subvenció a la fòrmula 1, vol sancionar als bancs que tinguin pisos buits, vol modificar els protocols d'actuació de la guàrdia urbana i vol remunicipalitzar les empreses de subministres. Totes aquestes voluntats formen el particular run-run de la candidata antidesnonaments recolzada per ICV i Podemos, i que ha suposat que sigui la candidatura més votada, que no de forma majoritària, a les eleccions del passat 24 de Maig.

El 'cacau' de la Colau és un doble sentit, per un costat està el rebombori que suposen les seves declaracions i manifestacions a l'establishment, que no és poc, però també i al meu entendre, el problema que es pot generar quan es vol canviar-ho tot, inclòs les coses que funcionen bé, les que són rendibles.

Barcelona avui, ocupa una situació envejable a escala mundial en les xarxes empresarials, el mèrit és dels governs municipals de diferents colors i de la seva gestió. Segons The Economist, Barcelona ocupa el 17é lloc mundial com millor ciutat per viure i l'11é com ciutat més segura. Segons The Boston Consulting Group, ocupa el 7é lloc com millor ciutat per treballar. Segons Attractiveness Survey Europe d'Ernest&Young, tant Barcelona com Catalunya ocupen el 3é lloc, només per darrere de Londres i París, en recepció de projectes empresarials d'inversió estrangera, constatant l'alt atractiu que té la ciutat en termes empresarials, com també ho manifesta el Global Cities Investment Monitor de KPMG que situa a la ciutat com 10ena àrea urbana de major atractiu per la inversió estrangera en tot el món.

És clau, que els governants i gestors de Barcelona siguin sensibles i competents a aquesta realitat empresarial i potencial lloc de fer més negocis que té encara la ciutat. No cal donar prioritats a determinades coses perjudicant d'altres. Clar que la lluita per la desigualtat ha de ser prioritari però no perjudicant la qualitat de vida del ciutadà mitjà, molts dels quals viuen per i gràcies al turisme que rep Barcelona i que suposa un efecte de coneixement de la ciutat que actua com efecte dinamitzador de l'activitat empresarial i de l'ocupació.

Una manifestació que ha fet aquests dies l'Ada Colau ens ha de fer posar en estat d'expectació respecte a l'economia de la ciutat, per alguns en estat de neguit o d'alerta. Ha dit que prioritza les beques menjador amb la fórmula 1. Clar que les beques menjador han de ser prioritàries a l'hora d'administrar les despeses públiques, i no només en un govern d'esquerres, també en un de dretes i de centre, no pot ser d'un altre forma, però que tindrà a veure l'administració de les despeses amb les inversions que es realitzen, com ho és els quatre milions que s'inverteixen en la fórmula 1, un esdeveniment que agradarà més o menys però que repercuteix en forts beneficis a la ciutat, de l'ordre dels 200 milions, és a dir, que té un efecte multiplicador de 50 vegades l'import inicialment invertit. Els gestors, ja siguin municipals o d'altres institucions, no es poden permetre confondre despesa amb inversió, una cosa és gastar i l'altre fer negocis, com ho són els diferents esdeveniments que es fan a la Fira de Barcelona, amb el Congrés mundial de Mòbil al capdavant, o les inversions que es puguin fer al Port de Barcelona i que reverteixen en alts beneficis per tots els ciutadans generalment parlant.

Però més em preocupa de la nova futura alcaldessa, presumpta doncs té només 11 de 41 vots, és la confirmació que s'ha de construïr l'eix Barcelona-Madrid, ja què em sona a accions autonòmiques, no pas a accions de país com serien els lligams amb altres grans ciutat europees i mundials com Londres, Paris, Roma ,Berlín, Nova York, Chicago iShanghai, S'ha de passar aquesta pàgina de vinculació amb la capital d'un país medieval, Espanya, un pais que s'irrita i s'ofèn perquè xiulen el seu himne, que manifesta que és una manca de respecte però que no veu que ha perdut tot el respecte, sense preguntar-se els motius pels quals això passa i sense veure el que pot passar a les eleccions catalanes del 27S i les conseqüències que poden esdevenir aquestes eleccions en clau plebiscitària, en clau de referèndum; ells, els governats espanyols només veuen, com feia la Inquisició, el pecat diví i el càstig, el esto no puede ser sense adonar-se ni voler preguntar-se el perquè és.

Xavier Mas i Casanova

Economista Col·legiat nr 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

ohbcn  La meva feina fa que surti sovint a l'estranger. També m'agrada viatjar amb família per les vacances. D'on sou?, em pregunten sempre. De Barcelona. A partir d'aquí la reacció és recurrent, sempre la mateixa: Oh! Barcelona. Posen un somriure d'orella a orella a la cara i comenten que van estar en tal data, o que volen anar, parlen de Gaudí, del menjar, de la cultura, de l'arquitectura, del clima, de la gent, del Barça i del Messi, de la Boqueria. Per acabar amb el comentari Barcelona is beautiful, she's very nice. Barcelone est belle, ell est très agréable. Barcelona ist sehr schön. Barcellona è molto bella. Barcelona är vacker, hon är mycket trevligt.バルセロナは、彼女は非常にいいです、美しいです。. Barcelona o çok güzel, çok güzel.برشلونة جميلة، وقالت انها لطيفة جدا.

La veritat és que fa goig que Barcelona sigui una referència mundial, que jugui a la primera divisió de les ciutats mundials amb molts indicadors, que tothom la conegui, que generi endorfines a la població mundial, que la respectin i la venerin per tot el globus terraqüi, “hasta el infinito y más allá” com deia en Buzz Lightyear. És un orgull i motiu de gran satisfacció ser barceloní, de can Fanga, un pixapins.

L'orgull més gran no és que Barcelona sigui així, l'orgull real està en com ho ha aconseguit ser. L'apertura de mentalitat, el dinamisme, la creativitat, la independència, no són cap regal, Barcelona s'ho ha guanyat a pols. La història de la ciutat està plena de sofriments, de bombardejos, d'esforç, de jornades de treball inacabables, de desigualtats i d'injustícies, d'explotació, de vexacions inimaginables, de devastació i d'opressió. La ciutat, considerada rebel a l'Estat en molts episodis de la història inclòs l'actual és única, ho sabem, ja que s'ha fet gran i és important, malgrat haver tingut i tenir un Estat en contra, l'espanyol, que prioritza els interessos polítics als econòmics i socials, un Estat hostil que no dóna suport a les nostres infraestructures, un Estat que no es preocupa del nostre benestar, un Estat que no ens vol.

Barcelona es juga ara, amb les eleccions d'aquest cap de setmana, el futur pels anys vinents, segurament també amb les autonòmiques/plebiscitàries del proper mes de setembre, ja que aquestes dues eleccions estan més interrelacionades que mai. Barcelona és fonamental com a capital i motor de tendència a Catalunya. Ens juguem, amb la decisió del nostre vot, no només el repartiment del poder tradicional dels partits als municipis, ens juguem també l'avançament o no del procés sobiranista cap a les estructures d'Estat i on les institucions han de tenir un pes principal en funció de la seva orientació política, ja sigui per recolzar-lo, ja sigui per posar entrebancs. Hem de saber doncs, el que estem votant a l'hora de fer-ho.

Volem independència? Volem un model de ciutat social? Volem transparència institucional? Volem una ciutat que s'emmotlli a les necessitats dels seus ciutadans? Volem una ciutat de tots, gent gran i gent jove? Volem gaudir i beneficiar-nos del turisme? Volem una guàrdia urbana que ajudi en lloc de ser repressora i perseguidora? Volem una ciutat representativa de la identitat catalana que és plural en tot?

Totes aquestes respostes heu de pensar-les abans d'emetre el vostre vot, doncs el vot d'aquestes eleccions pot ser el més important fins ara emés en unes municipals, i segur que és el més responsable.

Les meves respostes a les preguntes són clares, un SI a totes elles. Vull independència com a base perquè la resta de coses siguin possibles. Vull una ciutat social, justa i amb les menys desigualtats possibles, vull una ciutat sense desnonaments, vull una ciutat pels avis, pels adults, pels adolescents, pels infants. Vull transparència i intolerància pels no transparents. Vull tenir turisme. Vull una guàrdia urbana que ens doni seguretat als ciutadans, no vull multadors compulsius. Vull una Barcelona sant i senya de la Catalunya-Estat. Vull una ciutat fàcil per emprendre i per fer negocis. I si pot ser, vull...que no totes les maratons de la ciutat passin pel Poblenou. :-)

 

Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat nr 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

chargingbull  Quin serà el ràting de risc sobirà de Catalunya quan esdevingui un estat?

La qualificació de risc donada a Catalunya per una agència d'avaluació creditícia internacional, en la seva identitat actual com a comunitat autònoma dins d'un estat en fallida tècnica com l'espanyol, no té res a veure al marc que existiria si aconseguíssim la independència i esdevinguéssim un nou estat a Europa. La qualificació actual de BB és equivalent a un bon porqueria, fet que impedeix l'accés directe als mercats financers i que obliga a Catalunya a dependre financerament de les imposicions que determini el govern espanyol mitjançant els seus diferents mecanismes.

Amb aquest article, CAT s'escriu amb A, aspiro a avaluar i poder demostrar sota el criteri de màxima prudència, el benefici derivat de la independència, aquesta vegada traduït en una major facilitat d'endeutament i un menor cost financer per poder finançar les nostres inversions i activitats, així com, incidir de forma eficient en el nostre creixement.

Es consideren cinc àrees d'avaluació per a determinar la qualificació creditícia d'un risc sobirà, cadascuna d'aquestes àrees rep una qualificació entre l'1 (millor) i el 6 (pitjor), i del seu resultat s'obté la corresponent qualificació. Les àrees són:

1. Estructures d'estat

2. Estructura econòmica

3. Sector exterior

4. Finances públiques

5. Política monetària

Catalunya compta amb una incompleta base d'estructures d'estat creades a partir de la reinstauració de la pseudodemocràcia a Espanya, i com a resultat de l'organització territorial de l'Estat espanyol en comunitats autònomes. Compta amb un parlament elegit democràticament i amb un Govern que gestiona, en més o menys mesura, algunes de les funcions públiques com ensenyament, sanitat, seguretat, medi ambient, serveis socials, mitjans públics de comunicació audiovisual, entre d'altres. És evident que encara estan pendents de ser creades estructures i competències importants com infraestructures i telecomunicacions, gestió energètica i d'aigua, agència tributària pròpia, acció exterior, administració de la Seguretat Social, política i control monetari, tribunals de justícia i fiscalia, etc. Però hem de considerar que Catalunya estaria suficientment capacitada per crear totes aquestes estructures i que el seu funcionament fos suficientment satisfactori. Per aquest motiu, i aplicant un criteri de prudència valorativa, la qualificació en l'apartat d'estructures d'estat estaria entre el 2 i el 3.

En l'aspecte d'estructura econòmica s'analitzen el nivell de renda, la capacitat de creixement, la diversificació i volatilitat de l'economia catalana, en el present i en un potencial futur com a estat independent, sota hipòtesis prudents.

El PIB per capita en euros de Catalunya l'any 2013 segons l'Idescat està en més de 27 mil euros, una equivalència en dòlars de quasi 35 mil considerant la taxa de canvi de l'època, i que significa una qualificació situada en la franja alta del 2. No considerem, per prudència, l'efecte multiplicador que tindria en l'economia catalana el benefici fiscal derivat de ser un estat independent, i sobretot d'estar fora de la sangonera espanyola.

La valoració de la capacitat de creixement econòmic d'un estat, tot i que hi ha excepcions, es fa d'acord a la trajectòria del PIB per capita durant un període de 10 anys, que comprèn dades històriques dels darrers 6 anys, l'estimació de l'any en curs i la previsió dels 3 anys vinents. En aquesta anàlisi, la tendència a la baixa mostrada fins a l'any 2013 comença a redreçar-se l'any 2014 i sembla que, encara que de forma lenta, seguirà aquesta tendència en els propers, però fer previsions econòmiques avui en dia, encara que siguin a curt termini sembla del tot agosarat, sobretot en el cas català on estem en un procés d'autodeterminació impulsat pel poble català i les seves institucions de forma pacífica i democràtica, però al davant hi ha l'estat espanyol intransigent, que no ha tingut la voluntat de negociar en cap moment el dret a decidir, el futur polític dels catalans.

Si un estat té una estructura econòmica excessivament concentrada o volàtil, la qualificació inicial s'haurà de corregir a la baixa. Una economia estarà excessivament concentrada si depèn en més d'un 20% d'una activitat determinada o si la seva economia està exposada a desastres naturals o a inclemències climàtiques greus que puguin afectar negativament alguns sectors fonamentals. L'economia catalana està força ben diversificada i equilibrada, l'activitat amb més pes específic és el comerç i reparació de vehicles, que representa un 13% del PIB català total. L'economia catalana no és volàtil donat el paper testimonial del sector primari, que és el vulnerable a factors ambientals, i l'actual baix pes relatiu de la construcció. La vulnerabilitat de l'economia catalana als desastres naturals i a les adverses condicions meteorològiques és pràcticament insignificant.

En definitiva, la qualificació de l'estructura econòmica seria clarament un 2, només modificable a un 3 per les expectatives de creixement en un entorn no només prudent, sinó molt i molt pessimista.

La qualificació del sector exterior reflecteix la capacitat d'un estat d'obtenir de l'exterior els fons necessaris per a complir les obligacions contretes pels sectors públic i privat enfront dels no residents. La qualificació del sector exterior es refereix a les transaccions i posicions de tots els residents enfront dels no residents, ja que és la totalitat d'aquests fluxos i saldos la que afecta la competitivitat, el sentiment dels inversors estrangers i la capacitat de compra i pagament internacional del país. En aquest apartat s'ha d'assumir un alt grau d'incerteses derivades de la manca de les dades necessàries per a determinar les ràtios, de forma individual, que permeten precisar la situació exterior de l'economia catalana, tant pel que fa a la balança de pagaments com a la posició exterior d’actius i passius. Per aquest motiu seré extremadament modest, negatiu, injust, prudent i pessimista, situant l'economia catalana amb una qualificació de 5. És cert que les balances corrents donarien un saldo negatiu, però el sosteniment del saldo positiu per turisme i la millora substancial del saldo de béns i serveis derivat de la dinamització de les exportacions a l'estranger, com s'ha vist en el període de crisi, fa preveure una millora en les expectatives de país, factor que no aplico en la meva valoració, però que s'ha de considerar a efectes de considerar que molt probablement aquesta qualificació hauria de ser millor.

La qualificació de les finances públiques reflecteix la sostenibilitat dels dèficits públics i la càrrega del deute, considerant la flexibilitat fiscal, les vulnerabilitats i l'estructura del deute. Si Catalunya fos independent desapareixeria el dèficit fiscal amb l'Estat espanyol, que suposa una mitjana del 8% del PIB. Suposant el manteniment de l'actual pressió fiscal pel que fa als ingressos, tot i que la despesa pública podria pujar addicionalment per l'assoliment de noves estructures d'estat, passaríem a una situació de superàvit. D'aquesta manera es reforçaria la solvència del nou estat. Respecte a la càrrega del deute, el nivell del deute públic d'una Catalunya independent dependria de les negociacions de repartiment d’actius i passius amb l'estat espanyol, segons el dret internacional que regula la successió d'estats. Si no hi hagués acord, Catalunya no tindria per què assumir deute emès pel Regne d’Espanya i el nivell del deute públic seria entorn del 33% del PIB, un nivell molt baix, considerant que la mitjana de la Unió Europea és al voltant del 90% del PIB i la mitjana de la zona de l'euro entorn del 96% del PIB. Si considerem que definitivament hi ha acord amb l'estat espanyol, i aquest fos en funció de la despesa feta a Catalunya en els darrers anys disponibles més el deute autonòmic i el de l'Administració local catalana, resultaria un nivell de deute públic brut al voltant del 75% del PIB. La qualificació estaria entre el 2 i el 3.

La qualificació respecte a la política monetària reflecteix la capacitat de la política monetària de l'estat per a donar suport a un creixement econòmic sostenible i atenuar els xocs econòmics i financers. La qualificació resulta de fer la mitjana entre el règim canviari de la moneda i la credibilitat de la política monetària. Suposaré, doncs és evident, que Catalunya formarà part de la zona euro. L'euro és una moneda denominada de reserva, a l'igual que el dòlar i el ien japonès. En aquest cas la valoració seria de l'1, però seguint el mateix criteri de prudència de tot l'article, l'ajustaré a un 2.

Les dues primeres àrees agrupades, les estructures d'estat i l'estructura econòmica, conformen el que es coneix com segment institucional i econòmic, en el que Catalunya obté una qualificació de 2,5 punts.

Les tres àrees següents (sector estranger, finances públiques i política monetària) conformen un segon segment en el qual Catalunya obtindria un 3,2 de qualificació.

D'acord amb les qualificacions obtingudes en els dos segments d'anàlisi, la qualificació creditícia seria d'A+ , al mateix nivell d'Israel i Corea del Sud, situant-se en una zona privilegiada de potencial progrés, amb grans expectatives de captar inversió fent un salt qualitatiu molt important, amb més possibilitats de finançament i amb un menor cost d'aquest.

Una Catalunya independent gaudiria d'una qualificació creditícia molt superior en els mercats financers internacionals , dotant-la de capacitat d'autogestió dels recursos generats per la mateixa economia catalana i possibilitant el desenvolupament econòmic i la prosperitat de les futures generacions de catalanes i catalans.

Hi ha 16 mil milions de raons per ser independents, una per cada euro que se'n va i no torna, cap ni una per quedar-se.

 

Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat nr 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya