lendema  Hem llegit i escoltat, tot sovint, els motius, beneficis i il·lusions pel que Catalunya hauria de ser independent, separar-se d'Espanya, però poc s'ha parlat del que passaria després. Sobretot aquest, és un tema que es critica molt als partits polítics favorables a la consulta, un tema confós mediàticament i que és utilitzat pels partidaris de l'unionisme com un no saber on anem, i que pot filtrar-se en alguns dels ciutadans indecisos, que no en tenen prou en els avantatges i el valor que tindria ser independent de per si, el valor de poder decidir aquí en tots els àmbits: llengua, cultura, model social, model judicial, economia, etc..., enlloc de Madrid, on els objectius, les necessitats i els interessos són diferents i on les coses es veuen de diferent forma.

Amb l'article d'avui, més extens del que és habitual per motius obvis, i amb coincidència amb la pel·lícula estrenada aquesta setmana l'endemà, l'escrit Catalunya independent: l'endemà, intentaré aportar un gra de sorra en la matèria econòmica, que desitjo almenys serveixi a qui vol ser informat, ja que qui no vol això, aquells que estan per sobre del bé i del mal, l'article els hi serà indiferent. L'article no és un tractat empíric, perquè existeixen i existiran una sèrie de incerteses polítiques que només la successió de fets aclariran, qui digui el contrari tant sigui d'un costat com d'altre menteix, però sí que pretén explicar que Catalunya necessita instruments d'Estat per fer polítiques convenients a la societat catalana, i analitzar les implicacions econòmiques, amb fets i dades, d'una Catalunya independent. Comencem doncs, però abans una dada, el 53,7% dels economistes catalans prefereixen un Estat propi, el 19,6% un pacte fiscal, el 19,5% un model federal, el 4,5% continuar amb l'Estat de les autonomies i el 2% augmentar la centralització.

La pertinença a l'Estat espanyol ens suposa un dèficit en infraestructures del 5,5% del PIB per la insuficient inversió del govern central a Catalunya. També un dèficit fiscal que en els darrers 15 anys s'ha mantingut al voltant del 8%, i que representa uns 16 mil milions d'euros cada any. Un dèficit en infraestructures i un dèficit fiscal condicionen molt negativament als ciutadans d'un país en les seves possibilitats de creixement i de generació de benestar. La independència suposaria la inexistència d'aquest dèficit i la reinversió en infraestructures que correspon, sense perdre o desviar-se res pel camí, més riquesa doncs de forma directe que el primer dia seria en una magnitud però començaria a augmentar des de l'endemà.

Amb dades d'avui, el PIB econòmic de Catalunya es situa a la dotzena posició, per sobre d'economies amb un 40% més de població com serien Portugal i la República Txeca. Però si considerem el PIB per càpita, les dades indiquen que Catalunya està un 8% per sobre de la mitjana del 28 països de l'UE, una posició per sobre d'Itàlia i dos d'Espanya, i immediatament després de les tres grans potències europees com són Alemanya, França i Regne Unit.

Catalunya disposa de determinats actius que actuen d'elements fonamentals en la competitivitat i el posicionament internacional, donant-li viabilitat. Compta amb un múscul industrial gens menyspreable, tradicionalment i suficientment diversificat, malgrat els problemes soferts per la crisi, així el sector industrial representa el 65% del Valor Afegit Brut (VAB), mentre Espanya és el 58%. Catalunya representa el 23% del VAB industrial espanyol, destacant en sectors tradicionals i de llarg recorregut com són el químic, el farmacèutic, el material i equipament elèctric i òptic, el paper i les arts gràfiques, el calçat i la maquinària.

Un altre actiu és la capacitat innovadora de la base científica. Al respecte, una dada que és espectacular: entre els anys 2006-2010, Catalunya que representa el 0,1% de la població mundial va aportar el 3% de les publicacions científiques totals. A més, ha situat 3 centres de recerca entre els 30 centres tecnològics mundials més prestigiosos: l'ICFO, l'ICREA i l'IFEA. També, i vehiculitzat per la força de Barcelona, Catalunya destaca notablement en el sector de les TIC com capital del World Mobile Congress, event garantitzat fins al 2018.

El múscul industrial català i el seu grau de competitivitat internacional deriven en una consistent i forta capacitat exportadora, amb una ràtio de 7700 euros exportats per habitant i en creixement en els darrers anys provocat per la caiguda de la demanda espanyola a causa de la crisi. No es consideren en aquestes dades d'exportació les vendes a la resta de l'Estat. El nombre d'exportacions, amb l'existència del corredor mediterrani es dispararien. La possibilitat de disposar d'una diplomàcia pròpia, i no mitjançant un Estat en el qual només el 3% dels diplomàtics són catalans, intensificaria la influència de l'economia catalana.

Existeixen un total de 6500 empreses multinacionals en el territori, un 40% del total d'empreses ubicades a l'Estat. Quasi 4000 empreses vénen de països del G7, quasi el 90% de les empreses japoneses que estan a Espanya tenen seu a Catalunya, i el 65% d'empreses italianes, franceses i americanes. Tot i malgrat el dèficit estructural esmentat al començament de l'escrit, el grau d'atractiu català és i serà. La independència catalana no és un factor que espanta a les empreses estrangeres, al contrari, en ple procés en marxa al darrer any, Catalunya va ser la segona àrea europea amb un nombre més elevat d'inversions productives, només superada pel sud-est del Regne Unit.

Del turisme, només cal mirar el carrer, les estadístiques diuen que el turisme internacional creix a l'Estat espanyol, on es preveuen 60 milions de visitants aquest any, però encara creix més significativament a Catalunya que a la mitjana de l'estat, amb augments al voltant del 10% anual. Un de cada quatre turistes que visiten Espanya ve a Catalunya. Set milions de turistes visiten anualment Barcelona, 2,5 són creueristes, la ciutat es posiciona en el grup de les 4 ciutats més visitades conjuntament amb Londres, Paris i Roma. En tràfic aeri, Barcelona està molt a prop de Madrid, malgrat que les inversions realitzades de l'Estat han anat encaminades sobretot a aquesta i malgrat que determinades rutes només passen per la “capital del reino”. Un estat propi, no donaria privilegis de capitalitat a Madrid, com és lògic, i l'aeroport de Barcelona podria assolir tot el potencial que requereix i mereix.

Respecte a la partida de clients, el mercat espanyol és la principal destinació de les exportacions catalanes, malgrat que la seva quota s'ha anat reduint de forma sostinguda en els darrers anys, on ara representa menys del 35% del total respecte al quasi 30% del mercat interior català i el quasi 40% de la resta del món. En una Catalunya independent, les exportacions a Espanya avui significarien el 47%, comentar que la mateixa dada l'any 1995 era del 63,5%. Però les exportacions són vendes, no és PIB, que és una de les desinformacions més habituals dels profetes catastrofistes unionistes que parlen de caiguda del 9% del PIB. Realment, en un escenari molt i molt negatiu, de caiguda de vendes en bens de consum del 50% i del 20% a les empreses, l'impacte en la caiguda del PIB català seria del 2% aproximadament. En un escenari favorable seria de l'1%. Són estimacions però queden molt lluny de la dada maliciosament catastrofista. Considerant que l'impacte del dèficit fiscal actual en el PIB representa un 8% segons el càlcul del flux monetari, es determina que qualsevol impacte comercial, per negatiu que fos, no ho seria tant com el benefici de no tenir el dèficit fiscal actual.

Respecte a la pertinença a la UE, no tinc dubtes, som i serem gent catalana i europeus. Catalunya no pot quedar fora de la UE però això no la converteix en un hostatge de l'Estat espanyol en la negociació. Ara sembla que aquest debat vulgui provocar les reaccions més extremes de la part contrària, però el conflicte només té solució per la via del pacte. Qui tindrà l'última paraula en la permanència o no, no serà ni Catalunya ni l'Estat espanyol, immers en un “galimaties” legal, ja que els catalans som ciutadans espanyols per les lleis espanyoles i no podriem deixar de ser-ho excepte si se'ns retira aquesta ciutadania expressament i per tant es reconeix a Catalunya des d'Espanya com un Estat independent. Qui prendrà la decisió serà la UE, que per un costat adverteix a Catalunya dels perills utilitzant la por ja que no està interesada en la introducció d'un factor d'inestabilitat o de canvi, però per altre costat tracta de pressionar al govern espanyol perquè ofereixi un pacte, una pastanaga per rebaixar l'impuls independentista. En qualsevol cas, l'interés de la UE és generar els menors costos possibles en aquest conflicte, la màxima estabilitat doncs, i mai aquest objectiu lliga amb una expulsió d'un Estat que seria contribuent net a la comunitat, com tampoc lliga i seria absolutament contrària la seva expulsió a l'esperit democràtic de la majoria de països que formen la UE.

Respecte a l'àmbit monetari i l'euro, poc a dir, Catalunya pot utilitzar l'euro de facto com a moneda pròpia i ha de seguir utilitzant-lo, per tenir una còmode posició als primers mesos cal mantenir la moneda i ser membre de la zona euro. De totes maneres, abandonar l'euro no ha de ser catastròfic, no suposa caure automàticament en el gran perill de la hiperinflació, ja que aquesta no és conseqüència de la sortida d'una moneda sinó de la monetització del dèficit de l'Estat, quan l'Estat imprimeix diners per cobrir les seves despeses. Però millor no fer invents en aquest moment.

El sistema financer català no pot ser aliè al context internacional i europeu, sobretot pel que fa a la regulació i supervisió. Els sistemes financers nacionals van cap a l'obsolescència. El banc central català hauria de formar part del Sistema Europeu de Bancs Centrals que defineix la política monetària de la zona euro, amb l'objectiu de mantenir l'estabilitat de preus. Una estructura similar al Banc d'Espanya però no mimètica, aprofitant la novetat per ser més moderna i eficient, i que exerceixi el control de les entitats de dipósit amb seu a Catalunya. Altres institucions públiques haurien de ser responsables de la supervisió d'altres agents econòmics, alguna caldria replicar institucions espanyoles com la “Comisión Nacional del Mercado de Valores”, altres ja hi són com la Direcció General de Política Financera, Assegurances i Tresor que supervisaria les companyies d'assegurances i altres intermediaris financers, i altres caldria reformar-les de dalt a abaix com l'ICF (Institut Català de Finances) que hauria de passar de ser l'organisme actual amb un major nombre de tràfic d'influències a ser un organisme eficient representatiu de la banca oficial en el nou Estat. Respecte a la Borsa, la de Barcelona té una tradició històrica, es remunta a l'Edat Mitjana i és un peça fonamental com estructura necessària dins del camp financer de l'Estat català.

És incerta la distribució d'actius i de passius, ja que dependrà molt del procés i de la negociació, si és pactada o traumàtica. Actualment Espanya respon de tots els passius, sense excepció, ja que és l'únic Estat constituït i signant de les obligacions i els crèdits. L'article 38.1 de la Convenció de Viena de l'any 1983 diu “cap deute de l'Estat predecessor passarà a l'Estat de recent independència”. També a Espanya pertanyen el fons de reserva de la Seguretat Social, cada vegada més reduït, i altres actius físics entre els quals hi els equipaments, i actius financers com els drets de concessió entre altres. En aquest cas, es tractaria d'una negociació entre iguals, on no s'assumirien passius sino hi ha transferència d'actius, i a l'inrevés. El primer interessat a negociar és Espanya, que pactarà. Veurem però en el pacte econòmic estarà inclòs el pacte polític.

A la Catalunya independent les pensions estan garantides en l'actualitat, perquè hi ha suficient potencial per finançar-les. Més aviat la preocupació estarà en el costat espanyol. Un altre cosa és si el sistema de pensions espanyol és sostenible a llarg termini, cosa que dependrà de qüestions demogràfiques i de l'evolució del mercat laboral. Actualment, els diners que van dipositar els nostres jubilats a l'Estat espanyol, i el mateix en la majoria de països desenvolupats, mentre treballaven ja no hi són. S'utilitza el sistema de repartiment, pel que els jubilats actuals cobren de les cotitzacions dels treballadors actius actuals, els diners que els jubilats d'ara van pagar van servir per pagar als jubilats de la seva època. És una errada pensar que els jubilats cobren d'un fons capitalitzat de les seves pròpies cotitzacions. Si comptabilitzem els ingressos i despeses del sistema de la Seguretat Social, Catalunya és contribuïdora neta, en els darrers 20 anys suposa un superàvit entre 3500 i 4000 euros per habitant, mentre que a la resta de l'Estat espanyol hi ha un dèficit entre 2000 i 2500 euros per persona. La majoria dels anys a Catalunya hi ha superàvit, mentre que a la resta d'Espanya hi ha dèficit. Les cotitzacions catalanes ajuden a pagar les pensions de la resta de jubilats de l'Estat.

D'ençà que va començar el debat de la independència de Catalunya, l'aspecte econòmic ha centrat moltes vegades la part racional d'aquest debat, la realitat és que Catalunya com Estat propi independent, no aïllat, és econòmicament viable, no hi ha dubte, la dificultat està en la viabilitat política, en la part emocional.

Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat nr 9493

joc-cub-rubik-estelada  El que prometem és deute, i com vam anunciar en el darrer article abans de l'estiu, ja hi som de nou, amb les piles més carregades que mai, disposat a utilitzar més que mai de forma adequada, doncs és clau, el seny i la rauxa, com si fossin el fre i l'accelerador que utilitzen els pilots de carreres quan arriba el moment clau de la cursa.

El seny català forma part d'un repertori de tipologies col·lectives associades específicament a un poble o territori, com la flema britànica, la capacitat d'organització germànica, la “chispa” italiana i la puntualitat suïssa. Fer les coses amb seny implica una percepció concentrada i una reflexió prèvia a l'acció, evitant al màxim qualsevol passió distorsionadora tant a l'hora de reflexionar com d'actuar. Catalunya no és la terra del seny només, també és la terra de la rauxa, combina episodis i personatges històrics en un i en altre sentit, des de la forma de governar pactista de Jaume I versus el mercenaris almogàvers, passant per la compostura de l'art noucentista versus el deliri de Gaudí o Dalí, des del concretisme mesurat de Jaume Balmes fins la desmesura de Ramon Llull, des de la Barcelona pròspera en temps de pau contraposada amb la Barcelona anàrquica i altament insegura en temps bèl·lics.

Com a tot arreu, de seny, i en contraposició d'aquest, de rauxa, existeixen a tots els llocs, a totes les cultures i a totes les generacions, ja que són característiques humanes per excel·lència. La gràcia doncs, no està en l'existència de tenir seny o suficient seny, ni de tenir rauxa o suficient rauxa, la gràcia està en el moment i en la intensitat de la seva utilització. De la mateixa forma que tots els cotxes tenen pedal de fre i d'accelerador, la diferència, en cas d'igualtat en la resta de característiques, estarà en la destresa del conductor al utilitzar i combinar aquests dos pedals. La gràcia està en el seny de la rauxa i la rauxa del seny, i d'aquesta combinació dependrà el que serà i el que no serà Catalunya en els proper anys. Estem davant d'un moment històric, únic, transcendental, clau. El resultat està en nosaltres, en el seny i la rauxa de la societat civil catalana, en la utilització d'un discurs ferm i contundent però sempre amb veu pausada, en fugir de pensaments eterns que no porten enlloc, en fugir de la paràlisi per l'anàlisi, s'ha d'anar al gra, sense exaltar-nos, sense utilitzar la violència, però sense dubtes, de forma fluida i constant, sense mirar cap a un altre costat o sense amagar-lo sota l'ala, s'ha d'anar cap a un context que ens permeti progressar, un context que no sigui tòxic.

Ara més que mai hem d'utilitzar el seny, però no al seny mesetari al que apel·len alguns, no al seny de la autosatisfacció i la conformitat dels mediocres, no el seny temerós dels covards, no el seny que ens porta a parlar i gesticular molt però en el moment de la veritat ens fa pactar les escorrialles del que ens donen. Ara és l'hora en què hem d'utilitzar el seny que ens va dur al darrer 11 de setembre del darrer any a portar a terme la via catalana, el seny del ja n'hi ha prou, el seny més intel·ligent, el seny de la independència. Penseu al seny i sense rauxa, si els màxims defensors d'aquesta independència són realment essers descerebrats, alborotadors compulsius, “arrauxats” sense escrúpols, com des d'Espanya han fet veure els mitjans de comunicació als cecs i “pobres” ciutadans espanyols, o són gent normal que volen viure en un país normal, professionals de diferents àmbits i qualitats que estan incòmodes, disconformes i allunyats d'una Espanya que ens vol fer submisos a una legalitat que és il·legítima, a una “democràcia” que disfressa realment un sistema excessivament proper al que seria una dictadura feixista que no vol escoltar a la gent, que vol perpetuar un status quo del espanyolisme més parafernàlic. Espanya és un estat tòxic per Catalunya i pels catalans, i ho dic seguint la definició de toxicitat dels productes tòxics que és la capacitat de produir efectes perjudicials pels éssers vius que estan en contacta amb aquests, quina gran i literal definició del que és Espanya pels catalans, no?

En un estat tòxic predominen les tenebres, la por, es juga esquizofrenicament amb els temors i les necessitats de les persones, es magnifica la importància de les institucions i els sistemes “legals” per sobre dels desitjos i voluntats de les persones, debilitant l'autonomia d'aquestes, la capacitat d'acció dels ciutadans i vampiritzant els territoris, generant de forma dinàmica desigualtats socials amb un camí d'impossible retorn, es polaritza la població conduint-la a enfrontaments hostils per engrandir el poder propi de l'aparell estatal, al que s'hi aferra, perpetuant-s'hi. L'estat tòxic, del que cal fugir amb seny, produeix un dany continuat i permanent en tot el que fa i tot el que toca, escanya, menysprea, expandeix una atmòsfera psociòpata de grans proporcions insuportable pels ciutadans que volen ser precisament això, ciutadans i no súbdits, per aquells que tenen prou autoestima per voler ser lliures. Ja en tenen raó a le Illes, que utilitzen el verb “espanyar” quan volen dir fer malbé, posar en un estat més dolent del que hi ha ara.

Catalunya és viable, Espanya no ho és doncs és un estat sense cap credibilitat pressupostària ni financera. Els indicadors econòmics catalans estan millor, però molt millor, que els espanyols, el turisme creix més que mai, malgrat la inversió en infraestructures que podrien aportar rendibilitat és insuficient, i les inversions industrials sembla que no es frenen darrerament, encara menys les estrangeres, que sens dubte tindran un major atractiu de captació quan un estat propi pugui decidir la política d'inversions en infraestructures més adient. El discurs de la por en relació a la independència sembla que no té una relació clara amb la realitat, al contrari, pot ser un procés engrescador pels catalans que volem un marc d'acord amb la realitat econòmica catalana, un estat que defensi els nostres interessos, molt diferent del projecte de país que se'ns vol imposar i en el que es puguin aplicar polítiques socials i d'ocupació més adients a l'estructura del sistema productiu català. Em fa molta pena i a la vegada m'arrauxo, veure gent jove que acaba la carrera, veu la poca perspectiva que té per endavant i es conforma en no fer res, en seguir el que està fet, en ser zombies, i els zombies tenen molta rauxa i cap seny.

Davant la incertesa econòmica que manté Espanya, la independència, des d'un punt vista econòmic és un acte de responsabilitat, de seny.

Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat nr 9493

jordi pujol   ...Bé, realment va ser més d'una hora amb Jordi Pujol, va ser una hora i quart. Us ho explicaré seguidament, però abans dir-vos que la meva intenció d'aquesta setmana era publicar un article més fresc, que parlaria de Port Aventura, amb la intenció de donar pas a l'estiu fins al setembre vinent, un mes en el qual hem d'arribar tots amb les piles ben carregades, els sentits en estat d'alerta i els sentiments molt equilibrats, ja que les nostres reserves emotives i racionals seran posades a prova. Amb l'article que es publiqués avui, volia donar-vos un merescut descans als incansables lectors d'EconomiaCAT, que afortunadament cada vegada en sou més, però els esdeveniments recents, que han sigut nombrosos i importants, com la publicació de les balances fiscals i l'affaire d'en Jordi Pujol com a colofó, fan impossible plegar encara, així que qui ho desitgi ens podrà llegir una setmana més.

Fa pocs dies, concretament el divendres 27 de juny i durant setanta-cinc minuts, vaig estar reunit amb en Jordi Pujol, al seu despatx de Passeig de Gràcia. Jo no el coneixia personalment de res, però feia uns dies que m'havia demanat audiència mitjançant la seva secretària. Una persona molt propera a mi li havia fet arribar el llibre EconomiaCAT i com sembla que l'expresident és un devorador de textos compulsiu, se'l va llegir. Primer em van escriure al correu de la pàgina del web demanant el meu correu personal, perquè em volien fer arribar una carta amb algunes reflexions d'en Jordi Pujol, després la meva adreça particular, doncs em volien fer arribar una documentació i un llibre que ell havia escrit. Finalment, varen fer les dues coses i, a més a més, em van demanar l'audiència privada. Vam quadrar agendes i ens vam veure.

Les meves sensacions? A mi personalment em va caure bé. Sé que ara no és el moment més oportú i popular per dir-ho, però també sabeu que jo no combrego amb el que ell ha significat. És una persona educada i cordial amb el tracte directe, amb alta preparació intel·lectual i no cal que parlem de la seva experiència, que et fa l'efecte d'estar parlant amb part de la història viva contemporània del nostre país. El que més em va cridar l'atenció és que tenia el meu llibre ple de clips, dels metàl·lics color plata, i amb notes apuntades. No només havia llegit el llibre, sinó que l'havia treballat. Respecte a la conversa, volia parlar de coses diferents amb mi. Primer vàrem parlar un xic de logística, no sé si sabíeu que jo imparteixo l'assignatura de logística a la Universitat, apart de la meva tasca diària professional. Va ser un interessant debat sobre l'impacte del canvi climàtic en el transport de mercaderies des d'Orient i les conseqüències en el port de Barcelona, parlàvem de la utilització de l'actual ruta del canal de Suez, fer-ho per l'estret de Bering, o de la recuperació de les antigues rutes asiàtiques de l'interior.

Després vàrem entrar en el llibre i en el contingut de determinats articles. Volia saber perquè jo feia certs comentaris, determinava algunes coses i treia algunes conclusions. Articles com “Islanditzar Espanya...almenys un xic”, o “D'on vénen els problemes econòmics de Catalunya?” que és d'en Miquel Lanuza, com “Catalunya One”, com “Catalonia is not Scotland”, com “L'economia, senyor!” o com “Bancs, banquers i bancaris” van ser tractats en aquella llarga taula que té al seu despatx. Interessant escoltar el breu anàlisi que fa una persona com en Jordi Pujol del teu treball, com és capaç de debatre i com escolta.

Del llibre i conduïts per algun dels articles, vàrem passar a una conversa més política. Em va reconèixer que no estava molt satisfet de la tasca realitzada, sobretot en el moment inicial i en matèria econòmica, on excepte en Trias Fargas, no hi havia gent molt preparada per afrontar el canvi de la dictadura a la transició en cap partit, i tampoc en el seu. Malgrat comentar que només Convergència va proposar un fórmula idèntica a la del Concert Basc i Navarrés, que va ser titllada d'antiquada per l'època, em va reconèixer que van fer aquesta proposta amb la boca petita, presentant immediatament un altra proposta més generalista i menys trencadora. Em comentava que llavors el seu partit era la quarta força a Catalunya, per darrere del PSC (avui PSOE), UCD (avui desaparegut, era el partit que manava a Madrid amb Adolfo Suárez) i el PSUC (equivalent al que avui seria Iniciativa, encara que amb contingut polític diferent). Convergència no tenia prou força com per a impulsar idees úniques, a la vegada que hi havia encara circulant en l'ambient, i en les pressions rebudes que em va dir eren moltes, el fantasma de la dictadura. Reconeixement i justificació van marcar aquesta part de la conversa. Va reconèixer que l'economia la van deixar en segon terme i és varen centrar en intentar garantir la llengua, la seva supervivència i la seva normalització.

En la darrera part de la conversa, em va preguntar específicament sobre la meva opinió de la consulta i del seu resultat. La meva resposta va ser contundent: "La consulta s'ha de fer, és farà i el resultat serà positiu". Vaig comentar-li, que entre l'onze de setembre del 2012 i el del 2013 ha transcorregut un any, en el 2012 pot ser que la gent de Catalunya hagués anat al carrer per un cabreig passatger, per una rabieta com a conseqüència de la injustícia de la revocació de l'Estatut, però l'any 2013 amb la Via Catalana, un any després com he comentat, el cor ha donat pas a la ment, les emocions també s'han acompanyat de les reflexions i les intencions s'han tornat en decisions. Ningú ho pot parar i ningú ho pararà. Vaig comentar-li que col·lectius normalment molt conservadors com poden ser els empresaris, amb qui parlo continuadament per la meva professió, han canviat de plantejament, molts que no eren partidaris, ara ho són, i altres que no ho veien amb bons ulls ara ho comprenen, tenen dubtes i s'han quasi resignat, també hi ha els que encara ho veuen com una amenaça. A ell no el vaig veure gens convençut, amb molts dubtes, no es va pronunciar obertament, estava callat, cosa que no havia fet en la resta de la reunió, no sé si es guardava l'opinió o no la volia expressar. Em va resultar estrany, ja que en els darrers dies jo havia llegit un posicionament més aviat favorable a la independència. El que si us puc assegurar, i dono fe, és que el vaig intentar convèncer. Arribat aquest punt, vàrem donar per acabada la trobada.

Em sap greu, i més en haver-lo conegut personalment, el que ha succeït aquesta setmana. Em sap greu que una persona gran i amb un prestigi treballat durant anys ara el perdi, "amb molt de dolor", com ell mateix diu. Em sap greu que hagi defraudat i tingui diners sense regularitzar a l'estranger. Em sap greu, però s'ho mereix, i sobretot em sap greu pels que han cregut amb ell, per la gent de bona voluntat que l'han idealitzat i ara es puguin sentir decebuts. Em sap greu, però espero i desitjo, tal com vaig comentar al Twitter, que amb aquesta confessió d'en Pujol hagi acabat una llarga etapa de 40 anys de "putarramoneig" i comenci una nova d'independència. Ha finalitzat la seva etapa, la d'en Jordi, ara comença la nostra, la del poble català en recerca de les seves llibertats, la del poble català com a tal, la del poble que busca el seu benestar i el benestar dels seus descendents. Catalans! Ara és l'hora!

I tant que ara és l'hora, no pot ser d'una altra manera, doncs el tractament colonial pejoratiu per part d'Espanya a Catalunya va “in crescendo”. En aquest sentit, no vull deixar de fer una breu ressenya a l'altra notícia econòmica de la setmana en clau catalana, la publicació de les balances fiscals autonòmiques per part del govern espanyol. El primer que crida l’atenció és l'extremadament desfavorable saldo de la comunitat de Madrid, en “l'informe trampós de de la Fuente”. Al Twitter vaig comentar que la confecció d'aquestes balances fiscals embruta la nostra ciència econòmica i menysprea la nostra bonica professió com a economistes. Així doncs, és indigne fer trampes quan ho fas des d'una òptica professional, ja que taques a la resta del col·lectiu, doncs projectes la teva imatge bruta als altres. En l'informe no es considera gran part de la despesa feta per l’Estat espanyol a Madrid, ja que s'imputa a tot el territori, primera errada greu. A més és pervers, ja que s'imputen com ingressos propis de Madrid els de les grans empreses nacionals com Telefònica i Endesa, només per tenir la seu allà, quan tothom sap que són empreses d'àmbit estatal i no madrileny. D'aquesta manera, maten dos ocells d'un tret, augmenten el dèficit fiscal dels madrilenys assignant com a contribuents aquestes empreses, i per altre costat mitiguen i retallen la imputació d'ingressos i del dèficit fiscal a Catalunya.

La tercera i quarta part del gran engany està en els impostos dels turistes i en les exportacions, que es reparteixen per tot el territori espanyol, quan tothom sap que Catalunya és el lloc amb diferència que més turistes rep i que les seves exportacions representen el 25% de totes les exportacions de l'Estat. Vergonyós!

Repeteixo, Catalans! Ara és l'hora!

Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat nr 9493

canvies  Era necessari? Calia enderrocar Can Vies després de 17 anys d'okupació, l'endemà de les eleccions al Parlament europeu, l'endemà que Podemos, el partit inspirat en el moviment dels indignats del 15-M, hagués tret un milió de vots a l'Estat espanyol; i l'endemà de una victòria aclaparadora dels partits a favor del dret a decidir a Catalunya? És una casualitat el moment de fer-ho? La dimissió del polèmic i qüestionat Manuel Prat, com cap dels mossos d'esquadra, al mateix temps que s'iniciava el conflicte, va ser pura casualitat també?

Hi ha elements que no estan clars, alguna cosa no quadra, fa pudor.

No es tracta ara de donar pas a una imaginació desbocada i muntar des d'aquesta pàgina web un article basat en una teoria conspiratòria de realitat ficció i d'un complot organitzat pels serveis d'espionatge polític, però sí es tracta de fer algunes reflexions, es tracta de pensar i no creure només el que ens diuen o ens mostren.

En el món de les empreses és habitual pels economistes fer dels problemes, solucions, cosa del tot racional. Sembla que en política moltes vegades passa al contrari, precisament quan la política hauria de ser l'art de gestionar bé la societat, l'art de resoldre problemes. Independentment del posicionament intel·lectual que cadascú pugui tenir sobre el moviment okupa, sobre els moviments socials alternatius, els anti-sistema, sobre la valoració de risc d'esfondrament que es va fer de l'edifici, sobre les activitats cívico-socials que es feien en ell, això com comprendre als que es queixen de la immundícia que hi havia en el local, el que és indiscutible és que Can Vies no era part de cap problema, sinó part d'una solució, ara el problema s'ha creat.

Can Vies és un centre força arrelat al barri de Sants, històric, un símbol de la Barcelona popular. Convertit inicialment en un centre okupa de referència, es va anar convertint en un equipament social, un centre de trobada, de cohesió, de formació, que agrupa a més de 50 entitats de característiques diverses, d'aquests centres que hi han als barris des de fa molts anys, de tota la vida, perquè 17 anys és ja tota una vida. Can Vies és part de Sants, Sants és part de Barcelona i Barcelona és part de Catalunya, Can Vies és Catalunya doncs. Com es pot cometre una errada com la de l'Ajuntament? L'alcalde, els regidors i tota la “troupe” d'assessors viuen a Múrcia o a Transilvània? No s'han assabentat que Catalunya està patint, social i identitàriament? No s'han adonat que els moviments socials catalans estan guanyant pes i la gent s'està mobilitzant buscant sinergies entre elles? Creuen els polítics de l'Ajuntament, que realment tots els veïns que han tocat cassoles des dels seus balcons comprenen i estan d'acord amb el moviment okupa? S'ha obert la caixa dels trons, l'Ajuntament ha encès el llumí (desallotjament forçat), enmig d'un gran basalt de benzina (malestar general de fons), i això només es fa per dos motius: per irresponsabilitat o per maldat.

No estic d'acord amb el moviment okupa en l'aspecte més extrem, de fet no estic d'acord amb cap okupació. No acceptaria que en pisos de la meva propietat, unes senyores, senyoretes o senyors entressin i s'ubiquessin sense permís, però tampoc estic d'acord que entitats financeres, algunes rescatades i que estem pagant tots, mantinguin pisos buits amb objectius especulatius. No puc acceptar que mentre uns paguem la llum, l'aigua i fins i tot el Wi-Fi, altres ens buitregin pel morro els subministres sense pencar en “sa vida”, però tampoc puc acceptar un món, el meu món, on algunes persones no tenen oportunitats mentre altres, per casta (ara ja semblo el de Podemos) tinguin no només el dret de tenir tantes com vulguin, sinó també de malgastar-les.

L'alcalde Trias, en el debat a TV3 demanava confiança amb els seus compromisos i confiança en buscar solucions conjuntament. Alcalde, amb tot el respecte del món, no veus que no et respecten, ni es confia amb les teves paraules? Que no sap alcalde, que la gent “en general” no confia en els polítics “en general”? Si ja sap perfectament el que ha passat. A tu mateix i en primera persona et vaig sentir, quan eres Conseller en un acte de graduació de diplomats en empresarials, com defensaves la impossibilitat d'una Universitat pública que hi hauria un dia que la Universitat no seria pública...i ara vols confiança. Alcalde, que ens vols tractar de rucs quan parles de dialogar, però abans has portat les grues per enderrocar Can Vies. Parleu que esteu en l'obligació de complir una sentència, però si qui fa la denúncia és TMB, és a dir, el mateix Ajuntament, a què juguem? Com vas defensar en aquella conferència, el teu discurs anava encaminat a primar la butxaca sobre el talent, llavors has confós el voler amb la realitat? T'has cregut que la gent tot s'ho empassa? Doncs ara no hi ha remei, haureu de gestionar i solucionar des de la desconfiança fins a guanyar-vos aquesta, si podeu. I en cas de no poder, que sembla el més normal arribat al punt actual, només teniu dos camins: cedir o okupar policialment per la força. I ara el més racional és cedir, reconèixer que s'ha fet el ridícul i arremangar-se a construir un Can Vies digne, pacífic, segur, net i útil. S'ha de començar a canviar la forma de pensar, prou de fer el que els espanyols fan tota la vida, s'ha d'escoltar més, comenceu a fer un nou país. Alcalde Trias, tú mateix, canvies o sereu com sempre, Can Vies o tot segueix igual. Això no és una derrota, no han guanyat els violents, és una retirada a temps, una victòria, que significa trencar avui amb l'aliança emocional de la qual s'estan aprofitant els violents i que pot permetre a partir d'ara treballar diferent, treballar en la previsió i no en la repressió. Què és millor, desallotjar tres okupes que acaben d'entrar en una nau abandonada o fer-ho quan aquesta nau s'ha transformat en un centre de vida quotidiana després de 17 anys d'existència?

De moment, Sants i Barcelona ens deixen tres imatges impactants aquests dies:

- la victòria del sobiranisme a les eleccions europees ha quedat eclipsada pel conflicte

- s'ha projectat una imatge violenta enfront de la imatge pacífica projectada fins ara

- s'ha deteriorat més la imatge dels mossos

La violència està a peu de carrer i la violència no està justificada, de cap tipus, ni ciutadana ni policial. Hem vist aparèixer encaputxats, s'han cremat contenidors, s'han cremat vehicles, s'han trencat vidres i s'han tirat còctels Molotov, accions que s'han de censurar, s'han de condemnar i s'han de penar de forma individual, doncs a part d'accions il·legals són accions il·legítimes, com igual d'il·legítim també ho és l'abús de poder de determinats mossos, els que s'excedeixen. No volem a uns ni als altres, ens sobren a la Catalunya del futur. Amb el conflicte finalitzat, i els ànims més freds, la societat civil s'ha de desmarcar dels actes vandàlics perpetrats per agressius, professionals de la kale borroca o per sicaris. Les causes justes, democràtiques, sempre són no violentes.

Casualitats o no, en altres episodis històrics, sempre que el catalanisme cívic ha estat a punt de vèncer, han aparegut aldarulls que han minat aquesta força. Esperem que no torni a passar, perquè posar a Catalunya i violència en la mateixa frase és un objectiu polític.

Pensem i reflexionem sobre qui surt beneficiat amb aquesta situació? Qui l'ha provocat? I en funció d'això, prenem decisions i obrem en conseqüència.

Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat nr 9493

aneclilliputenc  Aquesta setmana ha estat farcida de situacions i comentaris que podríem fer servir per identificar i titular la reflexió d'avui. Una de les frases és la relacionada amb la voluntat de perseguir a les persones que fan un mal ús de les xarxes socials, o millor dit, un mal ús en el camí equivocat, com si ara la persecució dels comptes de Twitter fos més important que la persecució de comptes a Suïssa dels corruptes. Ressaltar també la ja famosa frase de l'ara proclamat gran masclista ibèric, també anomenat “el darrer cavaller incomprès”, l'Arias Cañete, candidat del Partit Popular a les eleccions del Parlament Europeu al afirmar que “el debate con una mujer es difícil. Si demuestras superioridad intelectual es machista”.

Però finalment m'he quedat amb dues de realitzades pel ministre García-Margallo, que darrerament s'està apuntant al gran festival “epañó” de veure qui la diu més grossa. La primera frase, feta amb la intenció d'utilitzar un cert to poètic malversat per la seva forma i fons, era al comparar i voler veure similituds entre la situació a Catalunya amb la situació a Ucraïna. Va dir: “Si croa como un pato y nada como un pato es que es un pato”. La frase no té pèrdua, ja que els animals que “croan” o rauquen són las granotes, no els ànecs, que el que fan és clacar, “graznar” en castellà. La segona frase és la que el mateix personatge ha realitzat proclamant el benefici que tenen els ciutadans al pertànyer a Estats de gran dimensió i no fragmentats, sobretot per combatre el poder de les multinacionals enfront de ser un Estat de petita dimensió o lil·liputenc, com ha volgut dir que seria el cas de Catalunya. Comentari brillant, estava fi aquell dia el ministre, doncs és evident i tothom sap que precisament l'Estat espanyol no té vinculacions amb les multinacionals, sinó que està en mans de les petites i mitjanes empreses, no? A més, aquesta reflexió a la famosa novel·la de Jonathan Swift tampoc és molt encertada, ja que els lil·liputencs, malgrat ser petites persones que medeixen 15 centímetres d'alçada acaben fent marxar per cames al que veuen com un gegant, en Gulliver, és a dir, guanyen a la novel·la.

L'article d'avui va precisament d'aixó, va “d'ànecs i lil·liputencs. Els catalans podem ser perfectament com els ànecs: animal agradable, sa, saborós i del que tot s'aprofita. L'ànec veu món, perquè vola, i quan ho fa, és d'una forma molt curiosa, plegats i en forma de V (de victòria?). Així, el que va primer obre camí i talla l'aire pel segon que aprofita l'energia del seu antecessor. El segon fa el mateix amb el tercer i així successivament. Quan l'ànec capdavanter es cansa, passa a la cua, es van tornant i no hi ha cap que es pensi que és un “superànec” o un “subànec”. Si un ànec queda exhaust d'energies i perd la formació, altres es queden amb ell i l'esperen fins que es recupera. L'ànec, doncs, treballa en equip. Però una cosa és ser l'ànec, que com hem vist és un animal molt digne i ple d'excel·lències, i un altre de diferent és fer el “ganso” que és el que ha fet l'ínclit ministre. També hi ha diferències entre ser l'ànec i “pagar el pato”. D'això res de res, ho hem fet molt de temps sense més recompensa que el ressentiment i l'enveja dels receptors.

El discurs actual del Govern espanyol és dir que els que critiquen la recuperació són uns pessimistes, gent interessada que vol fer mal i sense escrúpols, però realment ni ells saben com fer sortir a l'Estat d'una situació dramàtica, on la realitat és que el que estava sense feina continua sense feina, mentre es van consumint els subsidis, no hi ha possibilitats de tenir oportunitats malgrat que la generació actual està molt millor preparada, estem en una situació on no es pot garantir un dret bàsic de la dignitat de les persones, que és simplement poder arribar a final de mes. Per aquests motius, entre d'altres, no ens sentim a disgust quan ens diuen ànecs, ja que ser-ho ens permet volar en grup i lluny d'on no hi ha les condicions per poder viure en les dignes i democràtiques condicions que volem. Mentre ells, els caçadors, ens disparen des de totes bandes, amb un xic de negligència, ja que mai han hagut d'anar a caçar, perquè l'ànec els hi autoservia directament la seva pròpia carn, la seva pròpia essència, a la seva taula. Però s'ha acabat, l'ànec vol marxar, volem (de volar) perquè volem (de voler).

El tema de Catalunya és un problema d'envergadura per dirigents i seguidors peperos, d'aquells que sempre s'han pensat que són capatassos i es comporten com a tal. Han intentat torejar-nos, no ens han escoltat quan volíem parlar i han utilitzat tota la seva maquinària, juràssica clar, per anar en contra del que vol el poble de Catalunya, ens han volgut menystenir i humiliar, i ara la truita ha donat la volta, han provocat que pels més moderats, la moderació estigui a viure en independència, pels que volen la pau aquesta es trobi en la independència, els que volen reivindicar-se ho facin en la independència, i els que volen lluitar per canviar les coses ho facin una vegada siguem independents. El vostre discurs de la por reflecteix la por que teniu vosaltres, la por que marxem, la por de quedar-vos empobrits. Pensàveu que els catalans, sempre pacients i calculadors, i considerats com covards per vosaltres tot sovint, aguantarien tot el que fes falta, però els covards resulta que esteu sent vosaltres, “toreros” de pa sucat amb oli. Una covardia malaltissa, la malaltia de poder perdre el que considereu que és vostre, el que vàreu guanyar com botí de guerra, un botí sí, aquesta és tota i l'única consideració que ens teniu. Sabeu que la consulta segurament tindrà com a resultat una doble resposta afirmativa, d'això teniu por i per aquest motiu sou covards. Cada paraula que surt per les vostres “boquetes”, sovint deshonestes, és un mirall de què temeu que passi amb vosaltres. Aneu dient, que a mesura que més parleu més sabem com està el vostre estat d'ànim. Senyors del Govern i del PP, banderes de la intolerància i de l'involucionisme, sabeu el que és la llibertat? Sabeu el que és el dret a decidir de les persones?

Per què necessiten els lil·liputencs catalans al “gegant” (però amb peus de fang) espanyol? Per res. Som més de 7 milions de persones, cada vegada menys per manca d'oportunitats, amb un alt potencial industrial, comercial i turístic, amb una situació estratègica privilegiada, i amb unes infraestructures desaprofitades, que són autèntics diamants, com són el Port de Barcelona i Tarragona, així com l'aeroport que passaria a ser de forma immediata de tipus internacional, i que ara no ens deixen que ho sigui per motius polítics, no per motius de rendibilitat econòmica. Però per altra banda, podem fer mal, molt mal, d'aquí el temor. De moment es queden amb 16 mil milions d'euros anuals que aporten i no tornen, suposen el 20% del PIB espanyol i aporten un equivalent al 25%, som el 15% de la població i rebem com si fóssim menys del 10% d'aquesta. Les nostres exportacions són més, més diversificades i més àgils que les existents a la resta de l'Estat.

Però el problema no només és l'ànec català, realment aquest és un lil·liputenc problema, no us enganyeu. El gran problema, el problema gulliverià és que altres aus peninsulars volen i voldran abandonar aquest “coto” desèrtic i contaminat malgrat els rètols que indiquen que s'està regenerant. Realment és un problema en miniatura en comparació amb un procés de qüestionament de l'ordre social, polític i econòmic a tot l'Estat. Milions de ciutadans, catalans i no catalans, s'han adonat i s'adonaran quan revisis serenament els seus valors, que el Govern espanyol ataca als espanyols, i aquests volen i voldran marxar, però no del país, doncs no ho poden fer, però sí desitgen i desitjaran cada vegada més, fugir d'una situació sense futur que els fa sentir com a ciutadans indefensos, com a ciutadans no independents, com a presos d'uns quants que no volen que res es pugui moure. Darrere la façana d'una lluita entre nacionalismes, l'espanyol i el català, en el fons està el pols entre la verdadera democràcia contra un mal succedani d'aquesta. Imaginen que si als catalans se'ls permet decidir per si mateixos sobre una qüestió territorial, veurem després qui nega als espanyols que es quedin a l'Estat decidir sobre les estructures fonamentals del país en el qual volen viure o la política econòmica que volen triar mitjançant la participació directe dels ciutadans via referèndums. És millor per ells, els oligarques polítics, tant si són del PP com del PSOE, fer unes votacions generals cada quatre anys i entremig posar el país al seu servei, enlloc del revés.

 

Volem ser ànecs, volem ser lil·liputencs...perquè volem canviar, volem millorar.

Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat nr 9493