Detalls

Escrit per Xavier Mas i Casanova

Categoria: CATALUNYA

Publicat el 02 Setembre 2018

Vist: 9103

• Catalunya
• España

HOMES DE BLANC, LLAÇOS GROCS

Uniformats amb granotes de color blanc, ulleres de protecció i mascareta, carregats amb cúters, ganivets i serres, amb la cara tapada, i actuant sempre de nit. Són els membres dels auto-denominats “Grupos de Brígadas de Limpieza”, escamots que retiren llaços i altres símbols grocs, penjats, pintats o enganxats en diferents espais públics, pels qui en defensa de la llibertat d’expressió, mostren la seva solidaritat de forma pacífica amb els dirigents polítics que consideren injustament empresonats.

Saben que són quatre gats, i que una estona després de fer “neteja”, tornarà el carrer a estar ple de símbols grocs reclamant i protestant davant la injustícia. Què busquen doncs aquestes brigades de neteja amb un look estètic similar al KKK? Què busquen disfressats al més pur estil de "Walter White" reencarnat com "Heisenberg" a "Breaking Bad"? Què desitgen amb aquest vestuari i armes que tan recorden a "Malcolm McDowell" i als seus “amics” a la pel·lícula “La naranja mecànica”?

Homes de blanc, llaços grocs. Destrucció contra construcció.

No forma part com diuen de la defensa dels drets dels no independentistes, a ells els ciutadans de Catalunya o de un altre lloc, no els importen res, només volen poder i més poder, al preu que sigui. Tot forma part d’una estratègia de crispació orquestrada pels partits d’ultradreta, i em refereixo a PP i C’s, amb l’objectiu de provocar. La seva pretensió és fer veure, a qualsevol preu, que la ciutadania està dividida que existeix un enfrontament visceral a la societat, pretenent que hi hagi violència.

Fins ara han intentat espantar-nos amb les seves porres, humiliar-nos amb els seus helicòpters piolins, fer-nos agenollar amb el seu 155 i esclafar-nos amb la seva manipulació judicial. No s’han sortit. Ara toca que ens vegin dividits, confrontats, violents, carregats d’odi, per poder justificar la intervenció llarga i ferotge portada a terme per un estat autoritari, un estat com el que sempre han sigut. Fan caldo de cultiu perquè qualsevol espurna que es pugui generar, faci esclatar la violència. Però no s’han surten, i hem de mantenir-nos com som, oberts, integradors, pacífics i persistents defensors de la República que vam proclamar fa quasi un any.

No tenen cap tipus d’ètica ni de principis, només tenen interessos. Si han de mentir, menteixen. Si han d’insultar, insulten. Si han de denunciar a qui no fa res, diuen que ho fa i el denuncien. Si han de tapar actes violents que no els afavoreixen, els tapen i els silencien. Si han de condecorar a policies, que en lloc de protegir, han actuat com repressors, ho fan. Si han d’incitar contínuament a l’odi entre ciutadans, entre ètnies, entre religions, etc., no dubteu que estant disposats a fer-ho.

Els homes de blanc són els seus milicians, les seves ovelles, la seva secció d’assalt tipus milícia, disposats avui a treure símbols, i demà a apallissar a qui pensi diferent. Segurament els hi quedaria millor el marró o el negre, les “camises pardas” alemanyes o las “camisas negras” italianes, però ara van de blanc, el color de la llet...de la seva mala llet.

Xavier Mas Casanova

Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

Detalls

Escrit per Xavier Mas i Casanova

Categoria: CATALUNYA

Publicat el 26 Agost 2018

Vist: 4389

• Catalunya
• España

FRANCO, ESE HOMBRE

L’any 1964, dintre de les “celebracions” del vint-i-cinquè aniversari del final de la Guerra Civil espanyola, Franco i alguns dels seus col·laboradors, entre ells Manuel Fraga Iribarne, van idear, guionitzar i fer possible l’estrena del documental propagandístic “Franco, ese hombre”, amb l’objectiu de blanquejar el règim, combinant sense gaire habilitat cinematogràfica, l’exaltació de l’heroi, salvador de les maldats del comunisme i la seva dimensió humana com a cabdill i pare protector del seu poble.

Eren els temps de l’apertura turística, de la integració econòmica internacional, s’havia de trencar amb imatge del dictador, representada a l’anterior film, “Raza”, fet l’any 1941 i que construeix una espècie d’autobiografia i llinatges perfectes, fets a mida, quan no hi havia motius per dissimular la victòria i aniquilació de l’enemic, l’ardor venjatiu i la bona sintonia amb l’Alemanya nazi.

Ara que l’exhumació de les seves restes fa que es torni a parlar molt de Franco, que sigui notícia quasi 43 anys després de la seva mort, es fa difícil entendre els seus partidaris i admiradors, els que consideren aquest personatge sota l’òptica i la benevolència del documental, encara hipnotitzats per la por i la propaganda de la dictadura, sense entendre o voler entendre que tot era un gris i macabra muntatge d’un dels assassins i psicòpates més despietats del segle XX. Més difícil es fa entendre quan veus que són milers i milers, centeners de milers i milers, milions i milions de persones que emeten una espècie de culte repugnant a aquest infame dictador.

Era un assassí en sèrie. La seva disposició a fer servir el terror contra la població civil van ser desenvolupats durant el seu pas pel Marroc, on portava a terme tasques de pacificació de poblacions indígenes que s’oposaven a la colonització mitjançant mètodes de repressió brutals, portats a terme pel “la Legión”, cos responsable d’atrocitats com la decapitació sistemàtica de presoners i exhibició dels seus caps com a trofeus. Un cop a la península, i després del seu triomf militar, la violència contra els vençuts no es limitava a l’empresonament, la tortura i l’execució, sinó que adoptava la forma d’humiliació psicològica i explotació econòmica dels supervivents. Era un egòlatra psicòpata malalt de sang, que va convertir Espanya en el segon país amb més foses comuns del món, després de Cambotja.

En els països on hi ha hagut genocides autoritaris, s’han ajustat comptes amb ells, s’ha demanat perdó pels crims comesos durant les dictadures, a Espanya al contrari, encara es fan misses en honor del dictador. De Hitler, que es va suïcidar, es van esborrar tot els símbols que poguessin portar al seu record, les seves restes, si hi ha, no es saben on estan. Mussolini va ser penjat boca avall un cop mort afusellat. A Espanya, el dictador va morir al llit, encara ocupa un mausoleu oficial, encara es discuteix si han de fer fora les seves despulles del Valle de los Caídos, encara es defensa que hi hagin símbols i carrers amb nomenclatura franquista, encara es diu que “ara no toca” parlar d’aquest tema, que hi ha coses més importants que solucionar al país, l’excusa perfecte i repetitiva del cas espanyol quan no es vol fer una cosa o es vol demorar fins l’oblit.

Espanya té un problema amb la memòria històrica perquè té un problema de democràcia amb una gran part del seus ciutadans. Ningú pot explicar perquè existeix una Fundació, la Francisco Franco, que segueix enaltint i glorificant al major assassí contemporani de l’estat, perquè el Congrés dels Diputats no ha sigut capaç de condemnar el cop d’estat del 36, perquè existeixen germandats de legionaris que vibren recordant al Caudillo o Millán Astray, perquè a les concentracions “partriòtiques” es veuen banderes amb l’àguila, amb esvàstiques i altres simbologies nazis, perquè es fan homenatges oficials als membres de la División Azul, perquè, perquè i perquè?

L’holocaust espanyol va existir, qui no el recordi, l’amagui, consideri no oportú parlar d’ell, que no és el moment, qui no el condemni, qui no el critiqui, qui el permeti, etc. és un dels seus hereus, una lacra de la societat, una lacra inhumana, un monstre.

Xavier Mas Casanova

Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

Detalls

Escrit per Xavier Mas i Casanova

Categoria: CATALUNYA

Publicat el 29 Juliol 2018

Vist: 4456

• Catalunya

TAXI, TAXI !

Els gremis monopolístics haurien de ser coses del passat. Les vagues per fer mal a l’usuari en general, també.

Els usuaris no accepten la violència, la coacció, la confrontació “barriobajera”, ni la paralització de serveis públics com mètode per resoldre diferències econòmiques o reguladores que s’han de solucionar en una taula de negociació.

No pot ser que cada cop que arribin les vacances, o hi hagi un esdeveniment que és important per la majoria dels ciutadans, s’organitzin accions perjudicials als interessos generals, com són les vagues del servei públic.

Independentment del tema judicial generat, que no hi entro perquè no existeix una mínima justícia que no sigui interessada, el problema socioeconòmic del monopoli és ell mateix. Precisament l’existència d’un mercat tancat a la competència que ha creat una situació de monopoli, s’ha derivat en un mercat negre de llicències del taxi i a un gran encariment d’aquestes. La continuació en la feudalització de les llicències és el problema, no els actors emergents. Uber, Cabify i altres VTC, per molts no benvingudes pel seu estatus de multinacionals, representen la modernització, la competència i l’orientació del servei al client, són part de la solució, no el problema.

Quantes vegades heu pujat a un taxi brut que feia una pudor insuportable?, desenes i desenes. Quantes vegades heu pujat a un taxi amb un senyor o senyora que conduïa com un boig?, desenes i desenes. Quantes vegades us han martiritzat i fet escoltar per la ràdio un partit de fútbol que no us interessava, notícies de la COPE que us repugnen, converses amb altres taxistes que no us interessen, o emissores d’FM amb música màquina, del país del conductor o reggaeton, que no us venia de gust sentir?, desenes i desenes. Quantes vegades heu trucat a les centrals telefòniques i no us han atès degudament, o simplement no us han atès?, desenes i desenes. Quantes vegades, taxis de servei que anaven lliures no us han volgut portar perquè preferien buscar clients per fer una carrera millor, fins i tot, preguntant-vos abans que on anàveu?, desenes i desenes. Quantes vegades heu buscat un taxi un dissabte al vespre, el dia del sopar d’empresa i el dia de Nadal i no n’heu trobat cap?, desenes i desenes. Taxi!, taxi!, quantes vegades heu pronunciat aquestes paraules i el taxi no s’ha aturat?, desenes i desenes. Són un servei públic, i durant molts anys han pervertit i abusat d’aquesta situació. Ells són els culpables.

No es tracta d’amenaçar i atacar a la competència, es tracta d’adaptar-se a les coses bones d’aquesta. Els taxistes que han abusat i estafat alguna vegada a turistes i a ciutadans, són els culpables, no les empreses emergents que han aprofitat el forat deixat per la negligència, el mal servei i la impunitat en l’abús. 

Amb el sistema dels VTC s’ha acabat la típica picaresca de donar-te passejos injustificats, només per augmentar el preu del servei. La tarifa, el conductor, el cotxe, la forma de pagament i la trajectòria que pot ser modificada pel client ve donada prèviament a l’acceptació del servei, no es paga al conductor.

Tot queda registrat, el conductor, els punts de recollida i lliurament, la duració, l’extensió del viatge, cosa que fa més fàcil la reclamació en cas d’haver-hi qualsevol problema, el client té més seguretat, sap qui el porta, sap que el conductor no s’excedirà perquè està més controlat, tot queda gravat.

Van nets i polits, t’ofereixen aigua, poder triar la música o emissora de ràdio a escoltar, cosa que demostra la clara orientació del servei al client, és el client qui tria, no qui pateix els gustos del conductor, tot sovint divergents als del client.

Els ciutadans hem d’estar a favor que els taxistes deixin de pagar autèntiques morterades de diners de les llicències però hem d’estar en contra d’un sistema absolutament obsolet com l’actual.

Les autoritats han d’estar per evitar que Uber i Cabify constitueixin monopolis a futur, però no per defensar ni mantenir els monopolis actuals, on l’únic perjudicat sempre és el consumidor, qui havent de tenir tot el respecte del servei públic, ja que és qui el paga per gaudir-lo, és qui el pateix.

Xavier Mas Casanova

Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

Detalls

Escrit per Xavier Mas i Casanova

Categoria: CATALUNYA

Publicat el 15 Juliol 2018

Vist: 4007

• Catalunya

EL REI DESPULLAT...I TAMBÉ EL SEU REGNE

Hans Christian Andersen va escriure l’any 1837 la famosa obra “El vestit nou de l’Emperador”, més coneguda com El Rei despullat. Tindria 6 o 7 anys quan vaig llegir aquest conte i no ho entenia. Des de la meva mentalitat infantil no entenia com un Rei es deixava estafar per uns personatges picarescos que li venien fum, com algú es podia deixar entabanar tant, comprant la idea que res de res fos un magnífic vestit de teles úniques. Tampoc entenia, com el poble reunit a la plaça no ajudés al pobre Rei a deixar de fer el ridícul. Com podia ser que ningú s’atrevís a dir-li la veritat, com podia ser que una majoria d’observadors decidís compartir una ignorància col·lectiva d’un fet tan obvi, i com només la ingenuïtat i innocència d’un nen fos capaç de trencar la mentida i destapar el frau, afirmant: “Però si el Rei va nu!”.

Vaig preguntar als meus pares, m’ho van explicar però ho vaig seguir sense entendre, només quan vaig deixar la condició de nen, quan vaig comprendre que les coses són com són, i no com volguéssim que són, és quan vaig tornar a recordar la metàfora del conte d’Andersen, la metàfora del Rei despullat, afegint quan penso concretament en l’estat espanyol, la “coletilla”: el rei despullat...i també el seu regne.

Els ciutadans espanyols veuen al seu país com un estat democràtic perfecte, amb separació de poders, on ningú està per sobre de la Llei, exemple a seguir per la resta de països que es volen democratitzar i prosperar. Els espanyols vèien al rei “demèrit” Juan Carlos com el conductor de la carrossa de la Ventafocs, anomenada transición española, i que un dia i a una hora determinada, va transformar la carabassa de la dictadura en la més bonica de les democràcies lliures del món occidental. Tots els ciutadans lloaven els vestits i el porte “campechano” del monarca.

Tot s’ha ensorrat. Un nen alemany, en forma de jutjat de nom quasi impronunciable, el de Schleswig-Holstein, ha cridat i descobert la nuesa d’Espanya. El rei i el seu regne van despullats, estan buits de roba, d’ètica i d’ànima. Ni democràcia, ni llibertat, ni separació de poders. La carrossa mai va canviar, la dictadura disfressada controla l’estat, controla el poder, controla els jutjats, controla les forces armades, controla l’economia. 

El problema és que de tant anar despullats, els ciutadans es neguen a reconèixer-ho, i continuen passejant-se nus per Europa i pel món, fent ridícul darrere ridícul, mostrant les seves vergonyes com si fossin els millors vestits, mostrant la seva violència com si fos la millor de les paus, mostrant el seu autoritarisme com si fos la millor de les toleràncies. Jutges espanyols inventant-se les Lleis en benefici del seu pensament polític radical. Polítics espanyols que manipulen a jutges. Periodistes espanyols demanant col·locar bombes a cerveseries bavareses per salvar l’honor patri, pensant que és una acció èpica quan és repugnant i ridícula d’un fonamentalista ferit al seu orgull, un orgull nu, una ment nua i malalta, com totes les ments que han cridat o pensat mai en el “A por ellos”. 

Els reis, prínceps i princeses se’ns volen seguir mostrant com personatges quasi perfectes, com a models a seguir, com ideals i objectius de vida. Ens volen fer creure que l’estar buit com ells és magnífic, quan el buit és el no res. Els reis, els prínceps i les princeses han deixat d’estar en els contes per estar en els comptes. Els refinats tuls, els ostentosos àpats i recepcions, les carrosses reials, les sabates de cristall, les seves operacions d’estètica, els seus robatoris, sabem són pagades pels contribuents, per mi i per tu, pels que recaptem més que els que gasten, formant part de l’espoliació que l’estat espanyol practica de forma continuada als catalans que paguem el 18% i en rebem només l’11%, o millor dit, n’hauríem de rebre perquè l’estat espanyol incompleix sistemàticament els seus compromisos.

Parlo d’EXPOLIACIÓ i ho dic en capital letters, perquè Catalunya, a causa d’aquest dèficit fiscal sense precedents a l’UE impacte directament a infraestructures i despesa pública, passant de ser de les regions més riques a formar part de les pobres, amb especial incidència en la competitivitat econòmica i benestar de la població.

Ja no ens enganyen, si fas un petó a un gripau seguirà sent un gripau, però hem descobert que si fas un petó a un príncep, amb seguretat es convertirà en gripau.

Xavier Mas Casanova

Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya