Detalls

Escrit per Xavier Mas i Casanova

Categoria: CATALUNYA

Publicat el 09 Desembre 2018

Vist: 3115

• Catalunya

DE MOSSOS A VOXXOS

No, no i no! La policia, sigui del cos que sigui, sigui d’on sigui, no pot ser mai un organisme per reprimir, carregar, agredir i atacar als ciutadans. No és admissible ni es pot tolerar que agents policials actuïn de forma desproporcionada, amb abús de poder, trencant tot tipus de protocols, i ho facin de forma reiterada. Aquests policies han de deixar de ser policies, no serveix l’excusa de dir que són uns manats.

Ser policia i anar armat en l’exercici de la seva feina, requereix exemplaritat i equilibri, d’altra forma no es pot exercir aquesta professió, han de ser expulsats, no és cap purga perquè són un perill pels ciutadans a qui han de defensar. La policia en un país democràtic ha de ser considerada com a professionals que estan al servei del ciutadà, professionals han de treballar per mantenir l’ordre públic, per defendre’ns dels perills, per garantir la nostra seguretat ciutadana.

Els mossos són la policia de Catalunya, dels ciutadans catalans. Cos de Mossos d'Esquadra de la Generalitat de Catalunya. Malauradament, tot el prestigi que tenien arran de la bona feina feta en els atemptats de Barcelona de fa dos estius, i de la correcta, però neutre, actuació que van tenir al referèndum de l’1-O el darrer any, s’ha anat a norris en els darrers dies. Quina llàstima.

Les actuacions desproporcionades a favor del bàndol equivocat, el bàndol no democràtic, el bàndol que vol imposar una dictadura, els ha portat a abandonar la seva imatge de policia democràtica, de policia de bé, de policia neta, de policia ciutadana, per tornar a la rància imatge de sempre, a la trista imatge repressora de la Guàrdia Civil i la Policia Nacional de tota la vida, la imatge d’un servei armat al servei dels interessos dels poderosos i en contra del poble, en contra de la gent de a peu.

La ultradreta ha arribat a l’estat espanyol, i ho ha fet amb molts partits polítics espanyolistes rient-los les gràcies, al fi i a la cap, la distància entre VOX, el PP i C’S és una línia molt fina, que una part dels seus votants ja han travessat, també alguns del PSOE. Aquesta permissivitat política amb els fantasmes de la dictadura, s’ha tingut en gran part per la qüestió catalana, per l’anticatalanisme ibèric, pels que ens diuen despectivament i de forma gratuïta "catalufos" cosa que ens omple d’orgull venint d’aquesta mala gent, i que ha fet posar sobre la taula la ment confosa, perduda, malalta, adoctrinada i feixistoide de molts antidemòcrates que campen al seu aire per la península hispànica.
Aquest malèvol rebrot del feixisme, si no ho denuncien els polítics, ho han de denunciar els ciutadans en defensa dels seus drets i llibertats. La protesta al carrer està més que justificada, és legítima i és necessària en termes democràtics. I no pot ser, que aquesta protesta sigui reprimida per la policia, pels mossos. Si actuen com a repressor passen a ser de mossos a voxxos, passen a ser policies que van en contra del poble que intenta lluitar contra els autoritaris d’ultradreta amb les armes que aquests no tenen, que intenten lluitar amb la força de la raó i no amb la raó de la força, que intenten lluitar amb arguments i valors en contra de la força mediàtica i les mentides, que intenten lluitar amb protestes pacífiques i urnes contra la violència verbal i física que els antidemòcrates volen exercir.

És mentida que VOX sigui un partit nou i homologable amb la resta de partits d’ultradreta que estan pujant als països europeus, les seves connexions umbilicals franquistes i els seus odis endèmics i històrics els delaten, són els reaccionaris de sempre, els fatxes interclassistes que s’alimenten del malestar general i que culpen als altres, als catalans per exemple, dels problemes propis, de la societat que ells mateixos han generat.

VOX, els seus votant de El Ejido, dels altres indrets andalusos, i en un futur breu de tota arreu de l’estat espanyol interpreten el sobiranisme català com una idea oberta i moderna que els molesta i espanta, un anar endavant al que no estan acostumats, ho veuen com una amenaça que els porta a acomodar-se en la repetitivitat per trobar-se segurs, sense por, com si fossin nens mirant els Teletubbies, que fan sempre el mateix sense evolució, que els porta a un projecte polític i una visió del món en general que només els fa a mirar enrere, a involucionar cap a l’esperit militarista del 36, cap l’esperit conformista de l’Antic Regim.

Però tot aquest pensament de què està passant a la societat espanyola ja ho explicava Plató al “Mite de la Caverna”, oi?

Xavier Mas Casanova

Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

Detalls

Escrit per Xavier Mas i Casanova

Categoria: CATALUNYA

Publicat el 02 Desembre 2018

Vist: 2836

• Catalunya

VAGA DE FAM

A en Jordi Sánchez i a en Jordi Turull els admiro per fer un pas més enllà dins del seu sistema de lluita no violenta. Estic impressionat, cal molta valentia i dignitat personal per portar a terme l’honorable acció de fer una vaga de fam, de renunciar als aliments reivindicant la defensa dels seus drets que són els nostres.

També cal molta baixesa humana per minimitzar aquesta acció, per no respectar-la, per menysprear-la, i fins i tot, per consentir-la mirant a un altre costat.

Però no en tingueu cap dubte, la consciència dels espanyols no despertarà ni amb aquesta protesta ni en cap altre. Ho vam veure després de la violència de l’1-O. Són fanàtics, mentiders, injustos, repressors i autoritaris de mena, per tant, no tenen consciència humanitària, i possiblement tampoc gaudeixen de consciència humana.

Ja sigui el seu govern, les seves autoritats i el que és pitjor, la majoria dels seus ciutadans, no només no protestaran ni reaccionaran davant aquesta greu situació, no només els hi rellisca el perill d’irreversibilitat en què entra la vida d’aquestes dues persones, no només no valoraran aquest noble gest, sinó que a més faran escarni i burla generalitzada a totes les seves tertúlies, ja sigui als vergonyosos mitjans de in-comunicació que han desenvolupat, o a qualsevol bar peninsular més abaix de Catalunya i Euskadi, on es prenguin, ells sí, un bon àpat amb força greixos i ofegat de força alcohol.

La premsa internacional s’ha fet ressò de la vaga iniciada pels presos polítics, i se’n farà els dies vinents, se’n faran creus, es qüestionaran el règim poc democràtic que hi ha a España, en contra del que pensaven fa un temps, el desprestigi internacional espanyol continuarà calant als ciutadans d’arreu del món, però els hi queda massa lluny i no els hi representa un perill immediat, la solució mai vindrà iniciada de fora, sempre es rentaran les mans a l’hora d’intervenir activament.

A l’hora de la veritat, no tenim ni tindrem aliats a dins i a fora de l’estat espanyol. La consciència ha de venir de nosaltres, els catalans, que no podem normalitzar de cap manera aquesta situació, i aquesta vaga de fam és una magnífica oportunitat per començar a fer-ho. Ha arribat l’hora que el nostre govern, les nostres autoritats i els nostres ciutadans hem de reaccionar i fer-ho amb urgència, hem de lluitar amb totes les eines, eines que hem fet servir i altres que ens hem negat a utilitzar-les, i ho hem de fer pels seus drets que són els nostres, per la seva llibertat que és la nostra, per la seva democràcia que és la teva i la meva. 

Ells denuncien la intolerable i il·legal abús de poder per part de l’aparell de la in-justícia espanyola i de tot el pervers i pervertit poder judicial, les dilatacions injustificades i a propòsit portades a terme pel tribunal constitucional espanyol admetent i no resolent els recursos presentats pels presos amb l’abominable objectiu de retardar, bloquejar i impedir l’accés als tribunals europeus. Sabem que és veritat, que és així, sabem que la justícia espanyola és parcial i arbitrària, que no és imparcial, sabem que la justícia espanyola és prevaricadora compulsiva, que està al servei dels interessos fàctics i no dels ciutadans de bé, sabem que no hi ha separació de poders, i sabem que aquest aspecte no canviarà.

Ara que la revolució dels somriures ha donat pas al drama de la fam, hem d’entendre que Espanya és i serà una dictadura que ja ni es disfressa, el seu franquisme des de les elits ni es camufla, i a les dictadures cal combatre-les des de dins. Si volem que Catalunya sigui un estat republicà, i ho volem pel nostre bé, només ho podem aconseguir de forma unilateral, amb desobediència persistent, sense esperar res de ningú, estant disposats a tota classe de sacrificis i utilitzant tots els recursos que tinguem.

Anem a totes? ... Anem a totes!

Xavier Mas Casanova

Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

Detalls

Escrit per Xavier Mas i Casanova

Categoria: CATALUNYA

Publicat el 04 Novembre 2018

Vist: 3003

• Catalunya

NO PASSARAN!, JO ACUSO!

La primera referència al seu ús es troba per part del general francès Robert Nivelle a la batalla de Verdú, a la Primera Guerra Mundial, "ils ne passeront pas!". Més tard va ser utilitzat per Dolores Ibárruri “La Pasionaria” durant el setge franquista sobre Madrid en el seu famós discurs en temps de la Guerra Civil espanyola, ¡No pasarán!. El trobem també a la Segona Guerra Mundial, tant a cartells propagandístics com a les plaques identificatives que portaven els combatents de la Línea Maginot, amb una petita variació gramatical, "On ne passe pas". Al crit de "No pasarán!", els revolucionaris sandinistes l’any 1979 van bloquejar els carrers impedint el pas de la Guàrdia Nacional als barris prosandinistes. L’any 2012, una de les components del grup punk-rock feminista rus Pussy Riot va utilitzar aquest lema com consigna en una de les seves camisetes durant el seu judici per vandalisme.

No passaran!, ha estat i és un lema internacional antifeixista, un lema de resistència i llibertat democràtica enfront de l’autoritarisme.

La fiscalia de l’estat ha utilitzat el "No passaran!" d'en Jordi Cuixart, dins del seu argumentari d’existència de violència i alçament que necessiten per justificar els càrrecs de rebel·lió, assegurant en la seva qualificació que “pese a reivindicar el pacifisme de la movilización, Jordi Cuixart apeló también a la determinación mostrada en la guerra civil (empleando la expresión ¡no pasarán!), y retó al Estado a acudir a incautar el material que se había preparado para el referèndum...”, tot és delirant, una farsa inventada i mal feta, no importa, ells acusen i ells jutgen.

La nostra revolució dels somriures va ser infantil, esperàvem justícia i diàleg, i el que hem rebut és l’odi del “A por ellos” i una aferrissada venjança que no s’atura ni s’aturarà. Hem de madurar, són espanyols. Ara ens toca als catalans tenir el cap fred, tenir les coses clares, resistir, saber qui és l’enemic i unir-nos per combatre`l. Resistir sense defallir i atacar fins a la victòria.

No passaran!, Jo acuso!

No passaran! No podem seguir consentint que la riquesa que genera el nostre país sigui robada, que els nombrosos impostos que es recapten amb el nostre diari esforç serveixi per escanyar-nos a nosaltres mateixos en benefici d’altres, que serveixi per impedir generar més riquesa portant les infraestructures generades amb els nostres diners a altres indrets, no podem consentir que la nostra riquesa sigui utilitzada en un estat que permet perseguir els nostres drets fonamentals i les nostres llibertats, un estat que manté a uns jutges prevaricadors i parcials que persegueixen els polítics als quals hem votat per la seva/nostra ideologia, no podem permetre que els nostres impostos serveixin per pagar als qui ens amenacen i a la colla d’ignorants violents que han vingut a pegar-nos.

Jo Acuso!, acuso l’estat espanyol de mentider, acuso el seu rei, acuso els seus mitjans de comunicació, acuso els seus partits, acuso els seus jutges i fiscals, acuso a la seva policia i a la guàrdia civil, acuso els seus intel·lectuals de callar i fer res convertint-se en còmplices. Els acuso de anar contra la democràcia i escopir en ella, els acuso de fanàtics, d’acarnissament institucional, de perseguir idees i persones, de no respectar la Llei i pixar-se en ella, els acuso de viure en un constant delirium tremens sense aturador, de ser covards, de ser roïns, de ser pocavergonyes, de perversos, de mala gent, de manca d’humanitat i de mesquins. 

Hem de deixar la infantesa revolucionària i anar a la maduresa d’una autèntica revolució per la llibertat. Hem de canviar o acompanyar les manifestacions, cassolades, escridassades i altres expressions més pròpies d’un grup d’esplai de barri per passar al món dels grans, al món de les accions, les que calguin, les que ens portin definitivament a la llibertat real i no a un teatre de ficció que ens ocupa les hores i ens indigna per cada cosa que fan els “acusats”.

Volem revolució, fem-la, no cal esperar cap judici doncs ja sabem quina serà la sentència. Cal valentia.

El govern català ha d’implementar la República proclamada el 27 d’octubre del 2017, amb partits i entitats socials favorables, comunicar a la UE, altres estats i institucions de caràcter mundial que Catalunya és un estat lliure amb noves garanties jurídiques i normatives adequades als tractats internacionals; comunicar al govern espanyol la finalització de la seva representació a terres catalanes i exigir la seva retirada en un mínim de temps possible; ordenar per Decret, i fins la constitució d’un nou Parlament català, el control de la justícia, seguretat, hisenda pública, aeroports, ports, duanes, fronteres, mossos i funcionaris de la Generalitat; ordenar, d’acord amb la nova implantació judicial, la immediata llibertat dels nostres presos polítics i el retorn d’exiliats sense condicions.

Tot sota la garantia del poble català lliure i fidel a la República catalana i amb el lema: No passaran!

Xavier Mas Casanova

Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

Detalls

Escrit per Xavier Mas i Casanova

Categoria: CATALUNYA

Publicat el 28 Octubre 2018

Vist: 2740

• Catalunya

MILLOR O PITJOR QUE FA UN ANY?

Fa un any es va declarar la República Catalana.

Els que ho estàvem esperant feia anys, possiblement no imaginàvem que aquesta declaració es realitzaria amb un ambient i una sensació tan confusa, ningú imaginàvem el silenci i poca intensitat de l’endemà de la proclamació, l’ambient de tensa emoció esperant que alguna cosa passaria, la sensació de som però la preocupació del sembla que no serem, la incertesa d’aquells dies, les breus alegries del moment contraposades a les frustracions que venien de Madrid. La República Catalana no es va declarar com tots volíem, potser no es va fer de la millor forma, però es va declarar.

Va ser un error o un encert declarar la independència? Estem millor o pitjor que fa un any? Hem avançat o hem retrocedit?

En alguns aspectes estem millor que fa un any, en altres estem pitjor, però segur que el què no estem és igual.

Estem millor en el fet que, avui l’independentisme segueix viu per la gent. No era cap “soufflé”, no hem perdut convenciment, il·lusió ni força social. Ni jo, ni tu, ni ningú, coneix cap independentista que hagi deixat de ser-ho, és més, a partir dels fets violents de l’1-O, la posterior repressió i propaganda nazional-espanyola, hi ha persones que han començat a apropar-se i simpatitzar amb l’independentisme com opció més democràtica i transversal de cara a un futur en llibertat.

Estem pitjor en el fet que no hem sigut capaços de fer realitat el què era la nostra voluntat, la força de l’estat s’ha imposat als nostres somriures i anhels. Ens han aplicat el 155, han perseguit als nostres legítims representants, han inventat el relat per poder-lo judicialitzar, i contra aquest intervencionisme aberrant i desmesurat, nosaltres ens hem indignat, hem sortit al carrer, hem cridat, ens hem manifestat pacíficament, però no hem aconseguit res de res a efectes pragmàtics, ni tan sols posar dubtes a l’opinió pública espanyola, captiva dels seus mitjans nacionalistes de propaganda i orgullosa d’una realitat creuen que construïda però que no existeix, és matrix, els hi ve donada.

Estem millor perquè hem vist realment qui és el nostre enemic i el que és capaç de fer. I no només ho hem vist nosaltres, ho ha vist tot el món. Ara la resta de pobles saben que l’estat espanyol, al que creien democràtic, no ho és, és un estat repressor al qual veuen representat per la imatge de policies requisant urnes a cops de porra, per la imatge dels antiavalots carregant contra famílies que simplement volien votar. És la imatge d’un estat autoritari disposat a tot, i com a tal, només si nosaltres estem disposats a tot serem capaços d’obtenir-ho tot.

Estem pitjor perquè veiem que els polítics catalans que representen l’independentisme són avui incapaços d’avançar. Que si ultimàtums de Torra a Sánchez de “poca monta”, que si ara un Fòrum Cívic i Social pel Debat Constituent que amb un llarguííííííííssim nom esperem que no vulgui guanyar un llarguííííííííssim temps per no arribar a cap lloc, que si seguir marejant la perdiu amb el missatge retòric i reiteratiu de que necessitem eixamplar la base social però per fer què? Un referèndum pactat? La desafecció dels que volem la independència i els nostres polítics està arribant, tenim respecte pels que alguns van fer, i ara estant a la presó o exiliats, però sabem que si ells no van ser capaços en el seu dia, ara possiblement tampoc ho seran per aconseguir els nostres objectius, sabem que haurem de passar pel seu costat o passar-hi per sobre, la seva inacció ja no ens serveix.

De moment només les figures Puigdemont i Junqueras es salven però estarem alerta.

Estem millor perquè el trencament amb España és de facto i només es suporta per la força imposada pels tribunals de part, cosa que tard o aviat es trencarà. Els catalans no ens sentim representats a la política espanyola on entenem que mai podrem ser compresos i menys participar, ens sentim perseguits pels corruptes i prevaricadors jutges espanyols transformats en fonamentalistes hooligans fanàtics, veiem al rei dels espanyols com un fastigós capo mafiós medieval de baixa estopa, sabem que Espanya ens ha robat, roba i robarà, fent-ho per la força i sense contraprestacions, tenim clar, d’una vegada per totes, que Catalonia is not Spain, i mai ho serà.

La declaració de la independència i proclamació de la República Catalana no ha sigut efectiva però no va ser cap error, està latent i perviu en el sentiment, voluntat, fites i objectius del nostre poble.

Els que vam defensar amb carn pròpia la democràcia i els que vam participar en el referèndum legítim d’autodeterminació sabem l’opció que va guanyar, sabem el que vam fer aquell dia i sabem que qualsevol dia la República Catalana serà una realitat.

Xavier Mas Casanova

Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya