9n  Una persona que visques a Catalunya fa 10 anys, hagués marxat, hagués estat aillada durant tot aquest temps i ara tornés al país, alucinaria en el canvi de tendència que s'ha produït. Les enquestes del CEO, Centre d'Estudis d'Opinió l'any 2005 indicaven que l'opció independentista era la preferida pel 14% dels catalans, l'opció majoritària era l'autonomista amb un 40%, seguida de l'Estat federal amb un 31%. La tendència independentista creixia lentament però després de la sentència del Tribunal Constitucional contraria a l'Estatut que va ser votat pet tots els catalans, i de l'impacte de la crisi econòmica, es va produir un brusc capgir vertical al sentit independentista, fins a arribar a ser avui l'opció majoritària i en creixement continuat.

Quins factors han motivat aquest canvi de tendència? Com hem arribat al 9N?

L'augment de la voluntat sobiranista no apareix del no res. Des de fa molts anys, els governs catalans han negociat amb l'Estat espanyol l'encaix de Catalunya a Espanya, dins del respecte i del reconeixement com a nació. Lluny d'aconseguir-ho, s'ha acabat arribant a acords sobre competències i finançament, que no han deixat satisfets a ningú, uns amb la sensació que cedien massa i els altres perquè recollien massa poc. Les visions partidistes de cada costat i les manifestacions fora de to i de límit, sobretot per part del Partit Popular, amb la voluntat d'aconseguir o recuperar el poder, han acabat tensant la corda en excés fins que aquesta s'ha trencat, provocant un sentiment de desafecció, de deslleialtat, de desprotecció, de constant agressió i de greuges polítics, mediàtics i jurídics contra Catalunya, que la societat civil catalana, la gent, considera que no mereix, no està disposada a acceptar-ho i veu que l'única forma de solucionar-ho és marxant.

Revisem de forma resumida alguns d'aquests greuges i la percepció que es té d'ells:

- L'Estatut: Comentat anteriorment i per molts observadors el gran detonant del canvi de tendència. Una Llei que va ser aprovada pel Parlament català, votada per la majoria de la ciutadania catalana i pel Congrés de Diputats espanyol, no s'entén ni s'accepta que pugui ser derogada jurídicament pel Tribunal Constitucional en alguns dels aspectes fonamentals.

- L'Estat només demana però no paga els seus deutes: L'Estat asfixia als territoris perquè s'ajustin als objectius de dèficit, però no ha transferit els diners corresponents a la liquidació de les inversions. No s'entén, ni és possible fer-ho, com, si l'estat espanyol ha obtingut de la Unió Europea uns topalls de dèficit, aquests no s'apliquen a Catalunya en la mateixa mesura.

- Balança fiscal negativa: Cap dels sistemes de finançament han solucionat el problema de l'espoli fiscal continuat. Com a resultat, un 8% del PIB català va al govern central i no torna. Un percentatge d'aquestes característiques és desfasat i no té cap similitud amb qualsevol àrea de l'Europa occidental.

- La impossibilitat del dret a decidir...i a escoltar: Com la Constitució diu que “España es una indivisible unidad”, no podem decidir per nosaltres mateixos, amb l'agreujant que veiem que aquesta llista de greuges, i d'altres que no hauré escrit, ens perjudiquen i van contra el nostre benestar i el de les futures generacions. Però a més, volem que se'ns consulti i també en escoltar-nos ens posen problemes.

- Dèficit d'infraestructures: L'Estat admet un dèficit d'infraestructures a Catalunya, en gran part en el que es refereix al pla de rodalies. Aquest reconeixement no es tradueix en recuperar el temps, les coses segueixen en punt mort i tot sembla indicar que ho estarà molts anys més.

 

- Resistència a desenvolupar el Prat com hub: Sense cap motiu econòmic, i malgrat l'evidència del grau de competitivitat que tindria l'aeroport del Prat convertit en hub, com a nus de connexions internacionals, existeix la negativa de l'Estat a prendre una decisió estratègica que seria vital per l'economia catalana, donant prioritat i deixant el camí lliure a Barajas, creant un greuge comparatiu molt important.

- Corredor mediterrani: en la mateixa línia del greuge anterior, el govern central demora i posa obstacles continuats a desenvolupar una estructura d'Estat que ja ha sigut declarada de màxima prioritat per Europa, a la vegada que continua enrocat amb la idea de realitzar una inviable travessia central pirenaica per Aragó.

- El català: La utilització política d'una riquesa cultural, com és un idioma, és intolerable pels catalans. Un idioma perseguit i agredit històricament, però que ha aconseguit estar viu, passant de generacions a generacions és intocable per nosaltres. Ara bé, l'Estat, en lloc de cuidar aquesta joia, que recordem és cooficial, intenta menysprear-lo, fent-lo jugar com idioma de segona a les institucions pròpies, com les judicials, i a les europees. Tal és l'extrem de l'atac, que s'inventen altres idiomes , com el valencià o el ridícul cas del “lapao” i fins i tot defensen la seva extravagància. És realment vergonyós, que un èxit com el de la immersió lingüística, sempre estigui qüestionada pels partits polítics nacionalistes espanyols i anticatalanistes, que de manera constant la duen als tribunals.

- Les seleccions esportives catalanes: Ser una nació sense Estat propi ens porta a voler veure la nostra selecció en esdeveniments esportius, no en partits de futbol de fireta com el que es fa anualment per Nadal. Per mantenir la flama està bé, però no volem, ja no, seguir la “roja”, no ens interessa.

- Els peatges: Mentre que l'Estat construeix autovies per tot arreu, millorant les infraestructures viàries, a Catalunya ho ha de fer bàsicament la Generalitat amb diners propis. Com a resultat, quan ens hem de desplaçar hem de pagar mentre a una gran part de l'estat no es paga.

- La catalanofòbia: El sentiment social, polític i cultural de catalanofòbia s'ha estès per tota la península. Els tòpics anticatalans, les acusacions d'insolidaritat i els insults directes només pel fet de ser catalans estant a l'ordre del dia. Lamentable.

- TV3: Diuen des de les “Españas” que des de televisió s'adoctrina. Però només feu una prova, poseu la tele i mireu quantes vegades surt la “Camacho i el de ciutadans”, i ara aneu a una televisió estatal i mireu quantes vegades surt la Carme Forcadell o la Muriel Casals, cap. A més, en un món en què les noves tecnologies han superat totes les fronteres, no és normal que TV3 no es pugui veure al País Valencià, no us sembla.

- Les banderes: Els ajuntaments i edificis del govern de la Generalitat estan obligats per llei da penjar la bandera espanyola monàrquica al costat de la catalana i la local a les façanes. Segons la llei, es pot penjar la bandera espanyola sola, però mai la bandera catalana i prou.

Aquests greuges, entre altres, han provocat el ressorgiment de la politització de la societat civil catalana, que ha despertat amb gran força i energia el seu interès per la política pròpia. Fa 10 anys el 60% dels catalans manifestaven que la política no els interessava gaire o gens, avui aquest mateix percentatge manifesta que els interessa molt o bastant, cosa que segur veieu, com em passa a mi, en les converses a les cases particulars, amb la família, i a les reunions amb amics.

Els temps canvien, una nova societat porta a noves formes de fer política, això explica que alguns polítics com Duran i Lleida que fa 10 anys estava sempre a les enquestes de millors valorats, ara ho estant entre els pitjors. Personatges anti-sistema que abans eren considerats com radicals, no desitjables, ara no només hi estan sino que se'ls valora altament a les enquestes, com el David Fernández de la CUP i el Pablo Iglesias de Podemos. Apareix el lideratge de les dones, ja era hora, com una cosa normal, veiem a Carme Forcadell, a la Muriel Casals, a la Teresa Forcades, a l'Ada Colau, curisament totes catalanes, com màximes protagonistes i no com una part de quota femenina que els partits han de cobrir.

Una nova societat que vol ser protagonista, apart de nous polítics, ha de portar a una regeneració de país que Espanya no pot fer. Com som una nació i nosaltres decidim, triem per una Catalunya independent i millor.

Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat nr 9493

v1  Orgullós de ser català. Orgullós de ser demòcrata. Orgullós de voler la independència.

La Diada d'aquest any novament fa història, la V realitzada per catalans de tot arreu entre dues de les grans avingudes de Barcelona com són la Diagonal i la Gran Via, demostra i certifica que no existeix al món una causa com la nostra, tan raonada, tan pacífica, tan democràtica, tan pacient, tan transversal, tan plena, i a la vegada tan incompresa, que demani tan poc, només votar, i que ho faci amb tanta fermesa.

Nosaltres ni portem fusells, ni tirem bombes, potser per aquest motiu i afortunadament, no som portada continuada als diaris mundials i només tenim ressò quan concentrem 1.800.000 persones al carrer. Malgrat tot, se'ns acusa de ser adoctrinats pels mitjans i les escoles, de ser malalts mentals, de ser fanàtics, d'estar bojos, de ser intransigents, de pensament únic, de ser temeraris, insolidaris, totalitaris, nazis per alguns.

No serà que simplement hem madurat com societat democràtica identitària? No serà que veiem reflectit en l'Estat espanyol aquests valors negatius dels quals a nosaltres se'ns acusa? Veiem alguns exemples del que se'ns acusa.

A Catalunya posem la tele i hi ha TV3, el 33 i l'esport 3, però amb un simple click pots accedir a tot un món castellanoparlant, TVE1, TVE2, Antena3, La Sexta, Cuatro, T5, 13TV. Es tracta d'escollir, de decidir, i cada persona que viu i treballa a Catalunya ho fa lliurement. Aquesta elecció no està a Extremadura, ni a Andalusia, ni a Madrid, ni tan sols a València on parlem el mateix idioma.

A les escoles, els que estem a Catalunya sabem que els nostres fills saben català i castellà perfectament, que estudien la Història de Catalunya i la d'Espanya. Les matemàtiques, la física i l'anglès, com són assignatures internacionals, entenc que no hi ha perill d'adoctrinament. Però aquest coneixement de la Història de Catalunya està a Espanya? Evidentment no hi és, per això quan alguna cosa llegeixen s'escandalitzen i parlen d'adoctrinament, quan el problema és el desconeixement.

Fanàtics? Tots sabem el que fan una dotzena de fanàtics, com va passar a la Blanquerna, peguen a la gent que pensa diferent (...en aquest cas, potser només que pensa) i destrueixen. Doncs imagineu el que serien capaços de fer un milió vuit-centes mil persones fanàtiques de tota mena pels carrers de Barcelona.

Nazis? No hi hauria ni dedicar una línia a comentar aquest tema, però ja posats, quantes esvàstiques o simbologia totalitària hi havia entre 1.800.000 persones? Cap. I a la concentració matinal de les 55 persones ultres que van anar al Raval, els “españolistas salvadores de la patria”? Doncs, 55.

Intransigència? Qui vol escoltar al poble? I qui diu només que NO?...

Respecte als que parlen d'imposar el pensament únic, no serà que els que se senten estrangers ara a Catalunya mai no han acceptat la catalanitat del país, no reconeixent mai el fet català, ni estan a dins. Una catalanitat que en tres-cents darrers anys no s'ha mostrat com ara ho fa, amb prou força quantitativa i qualitativa a l'hora. Nosaltres hem viscut a Espanya, sabem el que significa fer-ho, i per aquest motiu, molts, la majoria, volem deixar de fer-ho.

Cal seguir parlant a qui no vol escoltar? Cal parlar i voler explicar als difamadors, que emparant-se amb una Constitució post-feixista volen negar el dret més fonamental de la llibertat de les persones que és expressar-se? Cal escoltar i obeir a un TC que prevarica, que va contra les Lleis dels Tribunals internacionals de justícia, que avui quan encara no s'ha proclamat la Llei de consultes, els polítics del govern ja diuen que el TC ho derogarà? Com ho saben? què saben com pensa el TC?, doncs ho saben com ho sé jo i ho sabeu vosaltres, són els mateixos “gossos amb diferents collars”, en aquest Estat espanyol no existeix separació de poders, no hi ha democràcia, doncs es menysté el profund gir democràtic que ha fet la societat catalana.

Quan la legalitat no és legítima, cal sentir que cadascú tenim la parcel·la de sobirania que ens pertoca com a ciutadans, i reivindicant aquesta, cal desobeir de forma desacomplexada, i fer-ho en el benefici col·lectiu present i futur, pels nostres fills, nets, besnéts i tataranéts, però també per nosaltres.

v2La V també ens recorda una famosa sèrie televisiva emesa per TVE fa 30 anys que va ser tot un fenomen. Uns extraterrestres amb forma humana, en aparença amistosos i amb bones intencions, arriben a la terra. Diuen que volen fer un intercanvi, prometen compartir la seva avançada tecnologia a canvi de certs productes químics que són necessaris al seu planeta. Els humans els accepten i els hi faciliten les coses, però aviat Michael Donovan, un periodista amb talant aventurer, descobreix la veritat. Sota la disfressa humanoide dels extraterrestres s'amaguen uns rèptils despietats, escenificat per una mítica imatge on la malvada Diana es menja una rata. Quan el periodista vol denunciar la situació, no el deixen i és perseguit com a fugitiu, tant pels policies humans com pels visitants. Les autèntiques intencions dels visitants es van desvelant al llarg dels capítols, són robar tota l'aigua de la terra i utilitzar a la humanitat com aliments. Però es forma una resistència, a la que s'uneix en Donovan, que s'oposa als visitants, que no accepta les seves Lleis i actes injustos, que lluita pel seu futur.

Qui creieu que som els catalans en aquesta història? I els espanyols? ... “Lagarto, Lagarto”

Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat nr 9493

lendema  Hem llegit i escoltat, tot sovint, els motius, beneficis i il·lusions pel que Catalunya hauria de ser independent, separar-se d'Espanya, però poc s'ha parlat del que passaria després. Sobretot aquest, és un tema que es critica molt als partits polítics favorables a la consulta, un tema confós mediàticament i que és utilitzat pels partidaris de l'unionisme com un no saber on anem, i que pot filtrar-se en alguns dels ciutadans indecisos, que no en tenen prou en els avantatges i el valor que tindria ser independent de per si, el valor de poder decidir aquí en tots els àmbits: llengua, cultura, model social, model judicial, economia, etc..., enlloc de Madrid, on els objectius, les necessitats i els interessos són diferents i on les coses es veuen de diferent forma.

Amb l'article d'avui, més extens del que és habitual per motius obvis, i amb coincidència amb la pel·lícula estrenada aquesta setmana l'endemà, l'escrit Catalunya independent: l'endemà, intentaré aportar un gra de sorra en la matèria econòmica, que desitjo almenys serveixi a qui vol ser informat, ja que qui no vol això, aquells que estan per sobre del bé i del mal, l'article els hi serà indiferent. L'article no és un tractat empíric, perquè existeixen i existiran una sèrie de incerteses polítiques que només la successió de fets aclariran, qui digui el contrari tant sigui d'un costat com d'altre menteix, però sí que pretén explicar que Catalunya necessita instruments d'Estat per fer polítiques convenients a la societat catalana, i analitzar les implicacions econòmiques, amb fets i dades, d'una Catalunya independent. Comencem doncs, però abans una dada, el 53,7% dels economistes catalans prefereixen un Estat propi, el 19,6% un pacte fiscal, el 19,5% un model federal, el 4,5% continuar amb l'Estat de les autonomies i el 2% augmentar la centralització.

La pertinença a l'Estat espanyol ens suposa un dèficit en infraestructures del 5,5% del PIB per la insuficient inversió del govern central a Catalunya. També un dèficit fiscal que en els darrers 15 anys s'ha mantingut al voltant del 8%, i que representa uns 16 mil milions d'euros cada any. Un dèficit en infraestructures i un dèficit fiscal condicionen molt negativament als ciutadans d'un país en les seves possibilitats de creixement i de generació de benestar. La independència suposaria la inexistència d'aquest dèficit i la reinversió en infraestructures que correspon, sense perdre o desviar-se res pel camí, més riquesa doncs de forma directe que el primer dia seria en una magnitud però començaria a augmentar des de l'endemà.

Amb dades d'avui, el PIB econòmic de Catalunya es situa a la dotzena posició, per sobre d'economies amb un 40% més de població com serien Portugal i la República Txeca. Però si considerem el PIB per càpita, les dades indiquen que Catalunya està un 8% per sobre de la mitjana del 28 països de l'UE, una posició per sobre d'Itàlia i dos d'Espanya, i immediatament després de les tres grans potències europees com són Alemanya, França i Regne Unit.

Catalunya disposa de determinats actius que actuen d'elements fonamentals en la competitivitat i el posicionament internacional, donant-li viabilitat. Compta amb un múscul industrial gens menyspreable, tradicionalment i suficientment diversificat, malgrat els problemes soferts per la crisi, així el sector industrial representa el 65% del Valor Afegit Brut (VAB), mentre Espanya és el 58%. Catalunya representa el 23% del VAB industrial espanyol, destacant en sectors tradicionals i de llarg recorregut com són el químic, el farmacèutic, el material i equipament elèctric i òptic, el paper i les arts gràfiques, el calçat i la maquinària.

Un altre actiu és la capacitat innovadora de la base científica. Al respecte, una dada que és espectacular: entre els anys 2006-2010, Catalunya que representa el 0,1% de la població mundial va aportar el 3% de les publicacions científiques totals. A més, ha situat 3 centres de recerca entre els 30 centres tecnològics mundials més prestigiosos: l'ICFO, l'ICREA i l'IFEA. També, i vehiculitzat per la força de Barcelona, Catalunya destaca notablement en el sector de les TIC com capital del World Mobile Congress, event garantitzat fins al 2018.

El múscul industrial català i el seu grau de competitivitat internacional deriven en una consistent i forta capacitat exportadora, amb una ràtio de 7700 euros exportats per habitant i en creixement en els darrers anys provocat per la caiguda de la demanda espanyola a causa de la crisi. No es consideren en aquestes dades d'exportació les vendes a la resta de l'Estat. El nombre d'exportacions, amb l'existència del corredor mediterrani es dispararien. La possibilitat de disposar d'una diplomàcia pròpia, i no mitjançant un Estat en el qual només el 3% dels diplomàtics són catalans, intensificaria la influència de l'economia catalana.

Existeixen un total de 6500 empreses multinacionals en el territori, un 40% del total d'empreses ubicades a l'Estat. Quasi 4000 empreses vénen de països del G7, quasi el 90% de les empreses japoneses que estan a Espanya tenen seu a Catalunya, i el 65% d'empreses italianes, franceses i americanes. Tot i malgrat el dèficit estructural esmentat al començament de l'escrit, el grau d'atractiu català és i serà. La independència catalana no és un factor que espanta a les empreses estrangeres, al contrari, en ple procés en marxa al darrer any, Catalunya va ser la segona àrea europea amb un nombre més elevat d'inversions productives, només superada pel sud-est del Regne Unit.

Del turisme, només cal mirar el carrer, les estadístiques diuen que el turisme internacional creix a l'Estat espanyol, on es preveuen 60 milions de visitants aquest any, però encara creix més significativament a Catalunya que a la mitjana de l'estat, amb augments al voltant del 10% anual. Un de cada quatre turistes que visiten Espanya ve a Catalunya. Set milions de turistes visiten anualment Barcelona, 2,5 són creueristes, la ciutat es posiciona en el grup de les 4 ciutats més visitades conjuntament amb Londres, Paris i Roma. En tràfic aeri, Barcelona està molt a prop de Madrid, malgrat que les inversions realitzades de l'Estat han anat encaminades sobretot a aquesta i malgrat que determinades rutes només passen per la “capital del reino”. Un estat propi, no donaria privilegis de capitalitat a Madrid, com és lògic, i l'aeroport de Barcelona podria assolir tot el potencial que requereix i mereix.

Respecte a la partida de clients, el mercat espanyol és la principal destinació de les exportacions catalanes, malgrat que la seva quota s'ha anat reduint de forma sostinguda en els darrers anys, on ara representa menys del 35% del total respecte al quasi 30% del mercat interior català i el quasi 40% de la resta del món. En una Catalunya independent, les exportacions a Espanya avui significarien el 47%, comentar que la mateixa dada l'any 1995 era del 63,5%. Però les exportacions són vendes, no és PIB, que és una de les desinformacions més habituals dels profetes catastrofistes unionistes que parlen de caiguda del 9% del PIB. Realment, en un escenari molt i molt negatiu, de caiguda de vendes en bens de consum del 50% i del 20% a les empreses, l'impacte en la caiguda del PIB català seria del 2% aproximadament. En un escenari favorable seria de l'1%. Són estimacions però queden molt lluny de la dada maliciosament catastrofista. Considerant que l'impacte del dèficit fiscal actual en el PIB representa un 8% segons el càlcul del flux monetari, es determina que qualsevol impacte comercial, per negatiu que fos, no ho seria tant com el benefici de no tenir el dèficit fiscal actual.

Respecte a la pertinença a la UE, no tinc dubtes, som i serem gent catalana i europeus. Catalunya no pot quedar fora de la UE però això no la converteix en un hostatge de l'Estat espanyol en la negociació. Ara sembla que aquest debat vulgui provocar les reaccions més extremes de la part contrària, però el conflicte només té solució per la via del pacte. Qui tindrà l'última paraula en la permanència o no, no serà ni Catalunya ni l'Estat espanyol, immers en un “galimaties” legal, ja que els catalans som ciutadans espanyols per les lleis espanyoles i no podriem deixar de ser-ho excepte si se'ns retira aquesta ciutadania expressament i per tant es reconeix a Catalunya des d'Espanya com un Estat independent. Qui prendrà la decisió serà la UE, que per un costat adverteix a Catalunya dels perills utilitzant la por ja que no està interesada en la introducció d'un factor d'inestabilitat o de canvi, però per altre costat tracta de pressionar al govern espanyol perquè ofereixi un pacte, una pastanaga per rebaixar l'impuls independentista. En qualsevol cas, l'interés de la UE és generar els menors costos possibles en aquest conflicte, la màxima estabilitat doncs, i mai aquest objectiu lliga amb una expulsió d'un Estat que seria contribuent net a la comunitat, com tampoc lliga i seria absolutament contrària la seva expulsió a l'esperit democràtic de la majoria de països que formen la UE.

Respecte a l'àmbit monetari i l'euro, poc a dir, Catalunya pot utilitzar l'euro de facto com a moneda pròpia i ha de seguir utilitzant-lo, per tenir una còmode posició als primers mesos cal mantenir la moneda i ser membre de la zona euro. De totes maneres, abandonar l'euro no ha de ser catastròfic, no suposa caure automàticament en el gran perill de la hiperinflació, ja que aquesta no és conseqüència de la sortida d'una moneda sinó de la monetització del dèficit de l'Estat, quan l'Estat imprimeix diners per cobrir les seves despeses. Però millor no fer invents en aquest moment.

El sistema financer català no pot ser aliè al context internacional i europeu, sobretot pel que fa a la regulació i supervisió. Els sistemes financers nacionals van cap a l'obsolescència. El banc central català hauria de formar part del Sistema Europeu de Bancs Centrals que defineix la política monetària de la zona euro, amb l'objectiu de mantenir l'estabilitat de preus. Una estructura similar al Banc d'Espanya però no mimètica, aprofitant la novetat per ser més moderna i eficient, i que exerceixi el control de les entitats de dipósit amb seu a Catalunya. Altres institucions públiques haurien de ser responsables de la supervisió d'altres agents econòmics, alguna caldria replicar institucions espanyoles com la “Comisión Nacional del Mercado de Valores”, altres ja hi són com la Direcció General de Política Financera, Assegurances i Tresor que supervisaria les companyies d'assegurances i altres intermediaris financers, i altres caldria reformar-les de dalt a abaix com l'ICF (Institut Català de Finances) que hauria de passar de ser l'organisme actual amb un major nombre de tràfic d'influències a ser un organisme eficient representatiu de la banca oficial en el nou Estat. Respecte a la Borsa, la de Barcelona té una tradició històrica, es remunta a l'Edat Mitjana i és un peça fonamental com estructura necessària dins del camp financer de l'Estat català.

És incerta la distribució d'actius i de passius, ja que dependrà molt del procés i de la negociació, si és pactada o traumàtica. Actualment Espanya respon de tots els passius, sense excepció, ja que és l'únic Estat constituït i signant de les obligacions i els crèdits. L'article 38.1 de la Convenció de Viena de l'any 1983 diu “cap deute de l'Estat predecessor passarà a l'Estat de recent independència”. També a Espanya pertanyen el fons de reserva de la Seguretat Social, cada vegada més reduït, i altres actius físics entre els quals hi els equipaments, i actius financers com els drets de concessió entre altres. En aquest cas, es tractaria d'una negociació entre iguals, on no s'assumirien passius sino hi ha transferència d'actius, i a l'inrevés. El primer interessat a negociar és Espanya, que pactarà. Veurem però en el pacte econòmic estarà inclòs el pacte polític.

A la Catalunya independent les pensions estan garantides en l'actualitat, perquè hi ha suficient potencial per finançar-les. Més aviat la preocupació estarà en el costat espanyol. Un altre cosa és si el sistema de pensions espanyol és sostenible a llarg termini, cosa que dependrà de qüestions demogràfiques i de l'evolució del mercat laboral. Actualment, els diners que van dipositar els nostres jubilats a l'Estat espanyol, i el mateix en la majoria de països desenvolupats, mentre treballaven ja no hi són. S'utilitza el sistema de repartiment, pel que els jubilats actuals cobren de les cotitzacions dels treballadors actius actuals, els diners que els jubilats d'ara van pagar van servir per pagar als jubilats de la seva època. És una errada pensar que els jubilats cobren d'un fons capitalitzat de les seves pròpies cotitzacions. Si comptabilitzem els ingressos i despeses del sistema de la Seguretat Social, Catalunya és contribuïdora neta, en els darrers 20 anys suposa un superàvit entre 3500 i 4000 euros per habitant, mentre que a la resta de l'Estat espanyol hi ha un dèficit entre 2000 i 2500 euros per persona. La majoria dels anys a Catalunya hi ha superàvit, mentre que a la resta d'Espanya hi ha dèficit. Les cotitzacions catalanes ajuden a pagar les pensions de la resta de jubilats de l'Estat.

D'ençà que va començar el debat de la independència de Catalunya, l'aspecte econòmic ha centrat moltes vegades la part racional d'aquest debat, la realitat és que Catalunya com Estat propi independent, no aïllat, és econòmicament viable, no hi ha dubte, la dificultat està en la viabilitat política, en la part emocional.

Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat nr 9493

joc-cub-rubik-estelada  El que prometem és deute, i com vam anunciar en el darrer article abans de l'estiu, ja hi som de nou, amb les piles més carregades que mai, disposat a utilitzar més que mai de forma adequada, doncs és clau, el seny i la rauxa, com si fossin el fre i l'accelerador que utilitzen els pilots de carreres quan arriba el moment clau de la cursa.

El seny català forma part d'un repertori de tipologies col·lectives associades específicament a un poble o territori, com la flema britànica, la capacitat d'organització germànica, la “chispa” italiana i la puntualitat suïssa. Fer les coses amb seny implica una percepció concentrada i una reflexió prèvia a l'acció, evitant al màxim qualsevol passió distorsionadora tant a l'hora de reflexionar com d'actuar. Catalunya no és la terra del seny només, també és la terra de la rauxa, combina episodis i personatges històrics en un i en altre sentit, des de la forma de governar pactista de Jaume I versus el mercenaris almogàvers, passant per la compostura de l'art noucentista versus el deliri de Gaudí o Dalí, des del concretisme mesurat de Jaume Balmes fins la desmesura de Ramon Llull, des de la Barcelona pròspera en temps de pau contraposada amb la Barcelona anàrquica i altament insegura en temps bèl·lics.

Com a tot arreu, de seny, i en contraposició d'aquest, de rauxa, existeixen a tots els llocs, a totes les cultures i a totes les generacions, ja que són característiques humanes per excel·lència. La gràcia doncs, no està en l'existència de tenir seny o suficient seny, ni de tenir rauxa o suficient rauxa, la gràcia està en el moment i en la intensitat de la seva utilització. De la mateixa forma que tots els cotxes tenen pedal de fre i d'accelerador, la diferència, en cas d'igualtat en la resta de característiques, estarà en la destresa del conductor al utilitzar i combinar aquests dos pedals. La gràcia està en el seny de la rauxa i la rauxa del seny, i d'aquesta combinació dependrà el que serà i el que no serà Catalunya en els proper anys. Estem davant d'un moment històric, únic, transcendental, clau. El resultat està en nosaltres, en el seny i la rauxa de la societat civil catalana, en la utilització d'un discurs ferm i contundent però sempre amb veu pausada, en fugir de pensaments eterns que no porten enlloc, en fugir de la paràlisi per l'anàlisi, s'ha d'anar al gra, sense exaltar-nos, sense utilitzar la violència, però sense dubtes, de forma fluida i constant, sense mirar cap a un altre costat o sense amagar-lo sota l'ala, s'ha d'anar cap a un context que ens permeti progressar, un context que no sigui tòxic.

Ara més que mai hem d'utilitzar el seny, però no al seny mesetari al que apel·len alguns, no al seny de la autosatisfacció i la conformitat dels mediocres, no el seny temerós dels covards, no el seny que ens porta a parlar i gesticular molt però en el moment de la veritat ens fa pactar les escorrialles del que ens donen. Ara és l'hora en què hem d'utilitzar el seny que ens va dur al darrer 11 de setembre del darrer any a portar a terme la via catalana, el seny del ja n'hi ha prou, el seny més intel·ligent, el seny de la independència. Penseu al seny i sense rauxa, si els màxims defensors d'aquesta independència són realment essers descerebrats, alborotadors compulsius, “arrauxats” sense escrúpols, com des d'Espanya han fet veure els mitjans de comunicació als cecs i “pobres” ciutadans espanyols, o són gent normal que volen viure en un país normal, professionals de diferents àmbits i qualitats que estan incòmodes, disconformes i allunyats d'una Espanya que ens vol fer submisos a una legalitat que és il·legítima, a una “democràcia” que disfressa realment un sistema excessivament proper al que seria una dictadura feixista que no vol escoltar a la gent, que vol perpetuar un status quo del espanyolisme més parafernàlic. Espanya és un estat tòxic per Catalunya i pels catalans, i ho dic seguint la definició de toxicitat dels productes tòxics que és la capacitat de produir efectes perjudicials pels éssers vius que estan en contacta amb aquests, quina gran i literal definició del que és Espanya pels catalans, no?

En un estat tòxic predominen les tenebres, la por, es juga esquizofrenicament amb els temors i les necessitats de les persones, es magnifica la importància de les institucions i els sistemes “legals” per sobre dels desitjos i voluntats de les persones, debilitant l'autonomia d'aquestes, la capacitat d'acció dels ciutadans i vampiritzant els territoris, generant de forma dinàmica desigualtats socials amb un camí d'impossible retorn, es polaritza la població conduint-la a enfrontaments hostils per engrandir el poder propi de l'aparell estatal, al que s'hi aferra, perpetuant-s'hi. L'estat tòxic, del que cal fugir amb seny, produeix un dany continuat i permanent en tot el que fa i tot el que toca, escanya, menysprea, expandeix una atmòsfera psociòpata de grans proporcions insuportable pels ciutadans que volen ser precisament això, ciutadans i no súbdits, per aquells que tenen prou autoestima per voler ser lliures. Ja en tenen raó a le Illes, que utilitzen el verb “espanyar” quan volen dir fer malbé, posar en un estat més dolent del que hi ha ara.

Catalunya és viable, Espanya no ho és doncs és un estat sense cap credibilitat pressupostària ni financera. Els indicadors econòmics catalans estan millor, però molt millor, que els espanyols, el turisme creix més que mai, malgrat la inversió en infraestructures que podrien aportar rendibilitat és insuficient, i les inversions industrials sembla que no es frenen darrerament, encara menys les estrangeres, que sens dubte tindran un major atractiu de captació quan un estat propi pugui decidir la política d'inversions en infraestructures més adient. El discurs de la por en relació a la independència sembla que no té una relació clara amb la realitat, al contrari, pot ser un procés engrescador pels catalans que volem un marc d'acord amb la realitat econòmica catalana, un estat que defensi els nostres interessos, molt diferent del projecte de país que se'ns vol imposar i en el que es puguin aplicar polítiques socials i d'ocupació més adients a l'estructura del sistema productiu català. Em fa molta pena i a la vegada m'arrauxo, veure gent jove que acaba la carrera, veu la poca perspectiva que té per endavant i es conforma en no fer res, en seguir el que està fet, en ser zombies, i els zombies tenen molta rauxa i cap seny.

Davant la incertesa econòmica que manté Espanya, la independència, des d'un punt vista econòmic és un acte de responsabilitat, de seny.

Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat nr 9493

jordi pujol   ...Bé, realment va ser més d'una hora amb Jordi Pujol, va ser una hora i quart. Us ho explicaré seguidament, però abans dir-vos que la meva intenció d'aquesta setmana era publicar un article més fresc, que parlaria de Port Aventura, amb la intenció de donar pas a l'estiu fins al setembre vinent, un mes en el qual hem d'arribar tots amb les piles ben carregades, els sentits en estat d'alerta i els sentiments molt equilibrats, ja que les nostres reserves emotives i racionals seran posades a prova. Amb l'article que es publiqués avui, volia donar-vos un merescut descans als incansables lectors d'EconomiaCAT, que afortunadament cada vegada en sou més, però els esdeveniments recents, que han sigut nombrosos i importants, com la publicació de les balances fiscals i l'affaire d'en Jordi Pujol com a colofó, fan impossible plegar encara, així que qui ho desitgi ens podrà llegir una setmana més.

Fa pocs dies, concretament el divendres 27 de juny i durant setanta-cinc minuts, vaig estar reunit amb en Jordi Pujol, al seu despatx de Passeig de Gràcia. Jo no el coneixia personalment de res, però feia uns dies que m'havia demanat audiència mitjançant la seva secretària. Una persona molt propera a mi li havia fet arribar el llibre EconomiaCAT i com sembla que l'expresident és un devorador de textos compulsiu, se'l va llegir. Primer em van escriure al correu de la pàgina del web demanant el meu correu personal, perquè em volien fer arribar una carta amb algunes reflexions d'en Jordi Pujol, després la meva adreça particular, doncs em volien fer arribar una documentació i un llibre que ell havia escrit. Finalment, varen fer les dues coses i, a més a més, em van demanar l'audiència privada. Vam quadrar agendes i ens vam veure.

Les meves sensacions? A mi personalment em va caure bé. Sé que ara no és el moment més oportú i popular per dir-ho, però també sabeu que jo no combrego amb el que ell ha significat. És una persona educada i cordial amb el tracte directe, amb alta preparació intel·lectual i no cal que parlem de la seva experiència, que et fa l'efecte d'estar parlant amb part de la història viva contemporània del nostre país. El que més em va cridar l'atenció és que tenia el meu llibre ple de clips, dels metàl·lics color plata, i amb notes apuntades. No només havia llegit el llibre, sinó que l'havia treballat. Respecte a la conversa, volia parlar de coses diferents amb mi. Primer vàrem parlar un xic de logística, no sé si sabíeu que jo imparteixo l'assignatura de logística a la Universitat, apart de la meva tasca diària professional. Va ser un interessant debat sobre l'impacte del canvi climàtic en el transport de mercaderies des d'Orient i les conseqüències en el port de Barcelona, parlàvem de la utilització de l'actual ruta del canal de Suez, fer-ho per l'estret de Bering, o de la recuperació de les antigues rutes asiàtiques de l'interior.

Després vàrem entrar en el llibre i en el contingut de determinats articles. Volia saber perquè jo feia certs comentaris, determinava algunes coses i treia algunes conclusions. Articles com “Islanditzar Espanya...almenys un xic”, o “D'on vénen els problemes econòmics de Catalunya?” que és d'en Miquel Lanuza, com “Catalunya One”, com “Catalonia is not Scotland”, com “L'economia, senyor!” o com “Bancs, banquers i bancaris” van ser tractats en aquella llarga taula que té al seu despatx. Interessant escoltar el breu anàlisi que fa una persona com en Jordi Pujol del teu treball, com és capaç de debatre i com escolta.

Del llibre i conduïts per algun dels articles, vàrem passar a una conversa més política. Em va reconèixer que no estava molt satisfet de la tasca realitzada, sobretot en el moment inicial i en matèria econòmica, on excepte en Trias Fargas, no hi havia gent molt preparada per afrontar el canvi de la dictadura a la transició en cap partit, i tampoc en el seu. Malgrat comentar que només Convergència va proposar un fórmula idèntica a la del Concert Basc i Navarrés, que va ser titllada d'antiquada per l'època, em va reconèixer que van fer aquesta proposta amb la boca petita, presentant immediatament un altra proposta més generalista i menys trencadora. Em comentava que llavors el seu partit era la quarta força a Catalunya, per darrere del PSC (avui PSOE), UCD (avui desaparegut, era el partit que manava a Madrid amb Adolfo Suárez) i el PSUC (equivalent al que avui seria Iniciativa, encara que amb contingut polític diferent). Convergència no tenia prou força com per a impulsar idees úniques, a la vegada que hi havia encara circulant en l'ambient, i en les pressions rebudes que em va dir eren moltes, el fantasma de la dictadura. Reconeixement i justificació van marcar aquesta part de la conversa. Va reconèixer que l'economia la van deixar en segon terme i és varen centrar en intentar garantir la llengua, la seva supervivència i la seva normalització.

En la darrera part de la conversa, em va preguntar específicament sobre la meva opinió de la consulta i del seu resultat. La meva resposta va ser contundent: "La consulta s'ha de fer, és farà i el resultat serà positiu". Vaig comentar-li, que entre l'onze de setembre del 2012 i el del 2013 ha transcorregut un any, en el 2012 pot ser que la gent de Catalunya hagués anat al carrer per un cabreig passatger, per una rabieta com a conseqüència de la injustícia de la revocació de l'Estatut, però l'any 2013 amb la Via Catalana, un any després com he comentat, el cor ha donat pas a la ment, les emocions també s'han acompanyat de les reflexions i les intencions s'han tornat en decisions. Ningú ho pot parar i ningú ho pararà. Vaig comentar-li que col·lectius normalment molt conservadors com poden ser els empresaris, amb qui parlo continuadament per la meva professió, han canviat de plantejament, molts que no eren partidaris, ara ho són, i altres que no ho veien amb bons ulls ara ho comprenen, tenen dubtes i s'han quasi resignat, també hi ha els que encara ho veuen com una amenaça. A ell no el vaig veure gens convençut, amb molts dubtes, no es va pronunciar obertament, estava callat, cosa que no havia fet en la resta de la reunió, no sé si es guardava l'opinió o no la volia expressar. Em va resultar estrany, ja que en els darrers dies jo havia llegit un posicionament més aviat favorable a la independència. El que si us puc assegurar, i dono fe, és que el vaig intentar convèncer. Arribat aquest punt, vàrem donar per acabada la trobada.

Em sap greu, i més en haver-lo conegut personalment, el que ha succeït aquesta setmana. Em sap greu que una persona gran i amb un prestigi treballat durant anys ara el perdi, "amb molt de dolor", com ell mateix diu. Em sap greu que hagi defraudat i tingui diners sense regularitzar a l'estranger. Em sap greu, però s'ho mereix, i sobretot em sap greu pels que han cregut amb ell, per la gent de bona voluntat que l'han idealitzat i ara es puguin sentir decebuts. Em sap greu, però espero i desitjo, tal com vaig comentar al Twitter, que amb aquesta confessió d'en Pujol hagi acabat una llarga etapa de 40 anys de "putarramoneig" i comenci una nova d'independència. Ha finalitzat la seva etapa, la d'en Jordi, ara comença la nostra, la del poble català en recerca de les seves llibertats, la del poble català com a tal, la del poble que busca el seu benestar i el benestar dels seus descendents. Catalans! Ara és l'hora!

I tant que ara és l'hora, no pot ser d'una altra manera, doncs el tractament colonial pejoratiu per part d'Espanya a Catalunya va “in crescendo”. En aquest sentit, no vull deixar de fer una breu ressenya a l'altra notícia econòmica de la setmana en clau catalana, la publicació de les balances fiscals autonòmiques per part del govern espanyol. El primer que crida l’atenció és l'extremadament desfavorable saldo de la comunitat de Madrid, en “l'informe trampós de de la Fuente”. Al Twitter vaig comentar que la confecció d'aquestes balances fiscals embruta la nostra ciència econòmica i menysprea la nostra bonica professió com a economistes. Així doncs, és indigne fer trampes quan ho fas des d'una òptica professional, ja que taques a la resta del col·lectiu, doncs projectes la teva imatge bruta als altres. En l'informe no es considera gran part de la despesa feta per l’Estat espanyol a Madrid, ja que s'imputa a tot el territori, primera errada greu. A més és pervers, ja que s'imputen com ingressos propis de Madrid els de les grans empreses nacionals com Telefònica i Endesa, només per tenir la seu allà, quan tothom sap que són empreses d'àmbit estatal i no madrileny. D'aquesta manera, maten dos ocells d'un tret, augmenten el dèficit fiscal dels madrilenys assignant com a contribuents aquestes empreses, i per altre costat mitiguen i retallen la imputació d'ingressos i del dèficit fiscal a Catalunya.

La tercera i quarta part del gran engany està en els impostos dels turistes i en les exportacions, que es reparteixen per tot el territori espanyol, quan tothom sap que Catalunya és el lloc amb diferència que més turistes rep i que les seves exportacions representen el 25% de totes les exportacions de l'Estat. Vergonyós!

Repeteixo, Catalans! Ara és l'hora!

Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat nr 9493