754 3  L'any 2003 vaig col·laborar en l'estudi de l'impacte socioeconòmic del sector logístic a Barcelona i la seva projecció a Catalunya, desenvolupat per la UB, constatant que el dèficit d'infraestructures existent a Catalunya asfixiava, literalment, a l'economia d'aquest territori.

Doncs bé, la situació avui és pitjor, sent les seves deficiències greus un factor fonamental, sinó "el" factor fonamental de preocupació en el món empresarial català, i representant un problema també a l'Estat espanyol, ja que s'està frenant en gran mesura la productivitat i competitivitat de les empreses catalanes.

Cal considerar que la inversió pública, en general, i la d'infraestructures de transport en particular, és un dels instruments públics que incideixen amb major grau, i de forma més directa, en el creixement agregat i en la distribució geogràfica de l'activitat econòmica. .
Si seguim criteris econòmics, les inversions s’haurien de realitzar seguint criteris d'eficiència econòmica, és a dir, on les rendibilitats puguin ser majors. El problema rau que a l'Estat espanyol s'ha pensat de manera continuada que es tractava de rendibilitat o eficiència política i no pas econòmica, el que ha comportat i comporta moltes vegades el fracàs.
Només així es pot entendre com a l'Estat espanyol el model actual de transport és el mateix que l'existent al segle XVI, és a dir, el radial, i amb un node central, el qual és Madrid. Aquest model arcaic i improductiu, és el que acaba generant la percepció de tracte injust i malestar.

Després del franquisme i durant els 20 anys següents, les inversions públiques a Catalunya van créixer de l'ordre del 3% anual, mentre que a Espanya era de gairebé 4,5%, és a dir, un 50% més de creixement anual a Espanya que a Catalunya . Aquesta tendència no ha canviat molt en els últims anys. Malgrat que les inversions a l'AVE Madrid-Barcelona, ​​han fet crèixer el percentatge català en els últims anys, encara hi ha un diferencial negatiu si s'inclou aquesta inversió, de manera que les inversions suposen el 0,70 del PIB de Catalunya, mentre que a la resta de l'Estat suposen el 1,1% del seu PIB. Hi ha, per tant, un greuge comparatiu, però amb l'agreujant que és continuat i sobretot aquest nivell d'inversió a Catalunya és insuficient, ja que està 4,5 punts percentuals per sota del pes específic del PIB català, que es pot afirmar clarament que, els retards en aquestes infraestructures i el seu relatiu poc potencial adequat al producte econòmic que genera i la població que habita i treballa, constitueixen un perill en la situació d'avantatge competitiu amb altres regions europees mediterrànies, i suposen asfíxia al desenvolupament de l'economia catalana i de l'Estat espanyol, al que cal afegir una major pressió fiscal mitjançant impostos que en la majoria de territoris de l'Estat, i ja posats, una proporció més elevada de peatges.


La inferior dotació de Catalunya en infraestructures de transport respecte a altres zones europees en les que Catalunya està en competència directa com són Roine-Alps, BJA Saxònia, Baviera, Llenguadoc-Rosselló, Badem-Württemberg, Llombardia-Piemont, entre d'altres, el porten a una situació de pèrdua de competitivitat. Així, la mitjana d'aquestes regions respecte als estocs que tenen en infraestructures de transport és del 18% del seu PIB, respecte al 14% del que disposa Catalunya. Però si a més considerem la població i la superfície, arribem a la conclusió de que Catalunya és la pitjor equipada de les regions esmentades, disposant de només el 65% del nivell d'equipament respecte a la mitjana de les altres àrees esmentades.


Més dades, el PIB català representa al voltant del 20% del conjunt de l'Estat, i la població és el 16% del total. No obstant això, la inversió pública pressupostada directa del govern central és de l'ordre del 5% només. El dramatisme es veu més si comparem la inversió de l'Estat per habitant, que és de 50 €, és a dir, 3 vegades menys que la inversió de la resta d'àrees de l'Estat. Per si fos poc, hem de contemplar que aquestes dades es refereixen a la inversió pressupostada, si comparem amb la realitat observem que en els últims anys només s'executen una mica més del 50% de les inversions pressupostades a Catalunya, per tant, el valors abans esmentats disminueixen a la meitat pràcticament.
És cert que les inversions de la Generalitat en infraestructures no han ajudat a augmentar aquestes xifres, però és que no serveix de res traspassar competències sinó hi ha el mecanisme de finançament.

La insuficiència d'inversió pública a Catalunya, només ha estat compensada parcialment per part dels ajuntaments. Però clar, res és gratis! Aquesta inversió ha tingut com a contrapartida un major esforç fiscal dels ciutadans catalans. Així 6 de les 10 ciutats de l'Estat amb més de 50 mil habitants, i amb més pressió fiscal són catalanes, encapçalant aquest "dubtós honor", Badalona i Barcelona amb un índex proper al 80, l'Hospitalet amb 73,5. Per contra, comentar que l'índex de Madrid no arriba ni a 50, i el de Salamanca no arriba a 20.


Si dolent era el quadre pintat, encara pot ser pitjor, així el Pla d'Infraestructures del Ministeri de Foment té una previsió d'inversions en els futurs anys proper al 12% del total de les comunitats, de manera que el dèficit d'infraestructures no només és històric, sinó també futur, el que lluny de buscar solucions, agreujarà els inconvenients ja existents, per exemple en la capacitat de les carreteres catalanes, el que suposa un gran problema per a les empreses de distribució, on el ministeri de Foment inverteix menys del 10% del total de l'Estat, i menys de la meitat del que inverteix en la resta de l'Estat si considerem el PIB.

També en l'aspecte aeroports, on AENA aposta de forma clara i progressiva per Barajas, deixant de banda al Prat, tot i que l'estirada de Barcelona ha suposat que el Prat hagi superat en el 2012 a Barajas, per primera vegada, com a punt d'origen i destinació de passatgers.
En el cas dels ports, més del mateix; hi ha una inversió inferior al 15% del total, quan el tràfic de mercaderies és del 20%.

El metro no és una excepció, existint una clara diferència d'inversió, de gairebé el doble, entre el de Madrid i Barcelona, ​​que es reflecteix any a any amb una diferència en creixement de nombre d'estacions i quilòmetres.


Tot aquest empatx de dades, crec que és suficient com perquè les conclusions no siguin necessàries ...

 

Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat nr 9493

pactequinpacte  Curiosament els dies següents a la multitudinària manifestació a Barcelona per reclamar el dret a tenir un estat propi la paraula pacte no va tenir protagonisme. És un fet significatiu, tot tenint en compte que fins llavors aquesta paraula sovintejava en els mitjans de comunicació. Llavors eren moments de parlar de trencament, més que no pas d’entesa. Moments de rauxa, i no pas de seny. Ja no és moment de pactes? Evidentment sí que ho és. Tant si l’objectiu és tenir una sobirania fiscal com si finalment enceta el camí de la independència, Catalunya haurà de negociar i pactar. La paraula pacte remet a la idea de arribar a acords i col·laborar, però també significa cessió d’autoritat.

Amb qui hauria de pactar Catalunya? Si el que vol és una sobirania fiscal, és evident que hauria de pactar amb Espanya. Una altre cosa es si l’altre part té una predisposició a l’acord. Ara per ara Espanya no està oberta a cap acord d’aquest tipus. Els missatges rebuts aquests dies son clarificadors. Tampoc ens hauria d’estranyar aquesta posició. Si estiguessin oberts al diàleg ja fa temps que les coses haurien anat diferent. L’optimista es aquell que confia en els altres. Així doncs, Catalunya pot ser optimista en aquesta qüestió? Si no pot arribar a cap pacte amb Espanya, a Catalunya només li quedarà encetar el camí cap a la sobirania plena com a poble. Un cop iniciat el procés, no podem saber del cert quina seria la posició final dels diferents actors internacionals davant dels esdeveniments que dia a dia s’anirien succeint. Si sabem que una aplicació fil per randa per part del govern central del mandat constitucional tindria conseqüències imprevisibles no només en Catalunya, però també en Espanya i Europa. I la Europa actual exigeix que un procés com aquest és porti de manera pacífica i pactada.

Fet i fet, Catalunya necessita un pacte amb Europa, i a l’inrevés. Catalunya és una regió econòmicament molt potent dins d’Europa. En cas de tenir un estat propi, Catalunya és situaria al nivell econòmic de països com ara Dinamarca o Suècia.  Les relacions comercials internacionals son amplies i molt fortes. En l’actualitat Catalunya ven més a fora que no pas a Espanya, i la diferència va en augment. És un fet que les empreses internacionals confien en el potencial de Catalunya. Les inversions externes al territori no paren de créixer. També els projectes d’innovació i desenvolupament creixen. Aquest any s’han captat la meitat dels fons europeus destinats a Espanya, la qual cosa dona un idea clara del dinamisme català. Encara més, les empreses grans i internacionals serien uns bons aliats per la independència. Tenen molts interessos creats i pressionarien a Europa perquè no hi haguessin obstacles al lliure comerç. Ningú és pot imaginar a empreses farmacèutiques, químiques, automobilístiques, tèxtils o de telecomunicacions, per posar algun exemple, fugint espaordides de Catalunya. Per altra banda, Catalunya és una destinació turística molt important, gràcies a la seva riquesa cultural i d’oci. A més, Barcelona és capital del mediterrani, té un port potent i en constant creixement, tant en infraestructures com en volum de negoci. També té un aeroport de primer ordre i amb un volum de passatgers en augment. La capital és seu de nombrosos congressos internacionals, i té una excel·lent imatge i projecció internacional. Siguem clars, existeixen molts interessos al voltant de l’economia catalana.

En definitiva, la globalitat econòmica és un bon aliat en les aspiracions de Catalunya. Tot i així, no oblidem pas que no s’aconsegueix allò que és mereix, però allò que és negocia. Catalunya ja sap que haurà de negociar i tancar pactes amb Europa, només així arribarà el dia que tindrà l’Estat propi que és mereix.

 

Carles Narváez Brinquis
Economista Col·legiat Nº 9496

diners  Al començament dels anys 90 el conservador George H.W. Bush semblava tenir tot de cara per tornar a sortir elegit president del EEUU per quatre anys més. El seu èxit en la política exterior era la seva millor arma electoral. Tot i així la economia del país no estava en el seu millor moment. Els estrategs del demòcrata Clinton van focalitzar la seva campanya en aquest fet, i van encertar plenament amb el lema de la campanya: the economy, stupid.   Curiosament la economia, o millor dit la mala situació econòmica, pot ser de nou la gran protagonista de les properes eleccions en els Estats Units, tot i que ara al bàndol perdedor estaria el demòcrata Barack Obama.

En general, els nord-americans son persones molt patriotes, hi creuen a cegues en el somni americà. Son individualistes, directes i competitives. Els hi agrada treballar dur i sense descans per aconseguir el seu objectiu, i no tenen por a equivocar-se. La societat americana és molt plural, però els ciutadans tenen un alt sentiment d’Estat i en els assumptes de país és mouen majoritàriament pels mateixos interessos. En certs aspectes, els catalans tenim comportaments similars als nord-americans. Som també una societat treballadora, i ens agrada moure’ns per objectius i competir. Tot i així, les estratègies per aconseguir els nostres objectius son diferents. Tenim semblances amb ells, cert, però tenim una diferència fonamental, no ens movem tots pels mateixos interessos. Es a dir, no tenim arrelat un sentiment d’Estat. No, de moment, ja que sembla que això pot estar canviant. Segons les dades del CEO, en cas de referèndum, un 51% dels catalans votarien per la independència. Això representa un salt de quasi 9 punts en relació a l’anterior enquesta. Aquesta xifra inclou ciutadans de diferents sensibilitats polítiques. La possibilitat de ser un Estat propi seria votada també per persones en molts casos allunyades de les tesis independentistes. Cada cop més sovint persones que abans no volien marxar d’Espanya parlen sense embuts de la possibilitat de marxar, si la situació a Catalunya continua igual com ara. Quin és el motiu d’aquest desencís amb Espanya? Què està provocant que els catalans comencin a posar-se d’acord en un objectiu comú? Hi ha finalment un sentiment d’Estat?

Existeixen diverses realitats. Per una banda, Catalunya veu com anualment no menys de 15.000 milions d’euros dels impostos recaptats no tornen. Per altra banda, en comparació amb la Comunitat Autònoma de Madrid, Catalunya té un índex d’atur sensiblement superior i el seu PIB és ja inferior. Si ens fixem en el País Basc, aquest té una hisenda pròpia que els hi permet no haver de fer retallades dràstiques en el seu pressupost. En canvi, Catalunya aguanta des de fa molt de temps una política de café per tothom, i tot i així rep les crítiques d’altres territoris per la seva suposada falta de solidaritat. Catalunya és el motor d’Espanya, però des de fa temps els governs centrals de torn no han fet cap política que hagi afavorit el creixement econòmic català. I és evident que sense benzina el motor no pot funcionar. Aquests fets, entre molts altres, estan creant a Catalunya una profunda desafecció vers Espanya. Cada cop més catalans creuen que Espanya està maltractant Catalunya. El sentiment que està arrelant és que amb un Estat propi milloraria considerablement l’estat del benestar a Catalunya. Fa poc dies vam tenir una prova d’això. Tot el món va veure com centenars de milers de catalans sortien al carrer per reclamar justícia i llibertat. La Diada de Catalunya ha demostrat que es possible caminar plegats cap a un objectiu comú. Al seu torn, Espanya no sembla entendre el canvi que s’està produint, ni tampoc fa cap moviment per revertir el greuge que Catalunya està patint. No està en el seu tarannà. Quan arribi el dia que com a país Catalunya decideixi caminar sola i des d’Espanya preguntin el motiu, sempre els hi podrem dir que va ser per l'economia.

 

Carles Narváez Brinquis
Economista Col·legiat Nº 9496

senyeraesllum  Avui, 11 de setembre, és la Diada Nacional del meu país, Catalunya.


Aquesta data commemora anualment la caiguda de la ciutat de Barcelona, després de 14 mesos de setge, durant la Guerra de Successió lliurada entre les faccions dels Borbons i els Àustries, el 1714. Aquesta Guerra va adquirir caràcter de guerra cívil ja que els partidaris dels dos candidats estaven repartits territorialment. La Corona de Castella recolzava majoritàriament a la facció borbònica i la Corona d'Aragó donava suport a la facció dels Àustries. La victòria va correspondre a la facció borbònica, ascendint a ser rei Felip V, el primer rei Borbó. Amb aquesta victòria, el poder borbònic va derogar i va abolir les institucions i les llibertats civils catalanes.

Per què celebrar una derrota? Es tracta d'una forma de no oblidar. No oblidar d'on ve la nostra identitat com a poble i on volem anar. Es tracta per tant d'una actitud dinàmic-constructiva ja que reflecteix una voluntat de treballar per decidir el que es vulgui col · lectivament, no es tracta d'una actitud victimista com altres entenen. Per descomptat també significa la no acceptació de la situació existent des de llavors, vol dir que l'ideal continua i continuarà fins que Catalunya sigui un estat propi.


De tota manera, durant molts anys l'independentisme català tenia un origen bàsicament identitari, basat en la conservació del que teníem davant les amenaces exteriors. No obstant això, des de fa 20 anys, és quan es vincula per primera vegada la qüestió econòmica amb la independència. Es comencen a realitzar estudis seriosos sobre l'aportació de Catalunya a la resta de l'estat espanyol, i s'entreveu que no és una aportació a la solidaritat sinó que es tracta d'una espoliació sense precedents a Europa. L'economia productiva i industrial, la petita empresa i tots i cadascun dels assalariats catalans fan aportacions a l'estat que no reverteix en serveis ni en inversió.

La independència de Catalunya, passa a vincular-se amb el benestar dels seus ciutadans.

Avui Catalunya no disposa de recursos i té un dèficit fiscal tan alt, que els seus serveis públics s'estan perjudicant en acceleració geomètrica, però més perjudicats es veuran.


La decisió de construir un futur propi és una opció democràtica dels seus ciutadans. A la Diada d'aquest any, la societat civil catalana ha fet un pas més enllà, un pas que marca el camí als seus polítics i les seves institucions. La societat civil catalana els diu on volem anar, a qui no volem pertànyer i quan volem anar pel camí assenyalat. El poble ja no creu en l'estat de les autonomies, en el federalisme, ni al confederalisme, tampoc en fórmules magistrals de finançament, ni en pertànyer o formar part d'un estat amb el qual no s'identifica de forma majoritària. El poble simplement vol ser independent, tenir un estat propi i no ser invisibles al món.


El poble vol pertànyer a un estat, on es respecti la voluntat del que s’escull lliurement, on la seva llengua no sigui cada dia utilitzada com a eina de pressió, on no et diguin: "eres un tío guay, no pareces catalán", on no et deixin de comprar els teus productes per ser català, on no t’hagis de justificar constantment per ser el que som i per descomptat també, pertànyer a un estat on els diners que es generen s'inverteixen en ell.


Responent a una pregunta que et fan a les "Españas": ¿catalán naces o te haces? Molts catalans neixen, molts catalans es fan, però cada vegada més "catalán te hacen".

Tenim un avantatge per ser independents, tenim una il · lusió. Visca Catalunya!

 

Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat nr 9493

torossicavanoLa por a la possibilitat d’un boicot espanyol, sobretot comercial, preocupa i molt als catalans. De fet la història recent ens demostra que aquesta possibilitat moltes vegades ha sigut una realitat, com va ser l’aprovació del Estatut de Catalunya. Avui el pes relatiu d’Espanya com a client de Catalunya és menor, però encara és el principal comprador de productes catalans.

Una quantificació breu, aproximada però rigorosa, ens permet veure les repercusions econòmiques d’aquest boicot que tant ens preocupa.

Inicialment, parteixo de una premissa llògica, que un boicot comercial d’Espanya als productes catalans significaria també, i de forma reactiva, un boicot de Catalunya als productes espanyols, que suposaria una substitució de productes espanyols per productes catalans o del reste del món.

Existiria una disminució de la demanda final de 14,5 milers de milions d’euros, equivalent al 4% del PIB català. Aquest fet suposa una reducció neta del valor afegit generat pel sistema productiu del ordre de 6,5 milers de milions d’euros i una disminució del valor afegit incorporat a la producció catalana però generat a l’exterior de l’ordre de 8 mil milions d’euros, aquests procedents majoritariament d’inputs intermedis procedents de l’economia espanyola.

Ara és el moment de recordar que el dèficit fiscal català és de l’ordre del 10% del seu PIB. Les matemàtiques bàsiques són clares, i les conclusions també, per molt que existís un boicot espanyol a Catalunya, la independència ens seria rentable des de el punt de vista econòmic, no suposaria cap hipoteca futura, sinó tot el contrari.

És cert i cal comentar, que les empreses catalanes més afectades serien les que comercialitzen bens de consum. L’impacte serà diferent, en funció del sector d’activitat, així el sector més afectat en el valor afegit generat pel sistema productiu serà el de les indústries làcties en un 20%, seguit per la confecció en un 15%, les indústries químiques en un 11%, i, l’alimentació, la maquinària i el ciment en un 10%. Sorprenéntment hi han sectors que surtirien beneficiats de forma inmediata amb el boicot comercial, ón especial menció mereixen les activitat de mediació financera, en un superàvit del 7%.

Cal matissar més aquestes dades amb la història i teoria econòmica, que ens demostra que no existeix mai un boicot total sinó que normalment afecta a uns productes o sectors més representatius, i per tant els seus efectes són limitats. En l’abans comentat boicot per l’Estatut, aquest es va focalitzar en gran part en un boicot al cava, que a més va tenir un impacte relativament moderat i concentrat en el temps. Ningú recordarà dintre de 10 anys que va existir un boicot.

En conclusió, penso que una Catalunya independent seria positiva (malgrat existís boicot comercial espanyol) pel sol fet que no ens surt a compte ser espanyols.

 

Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat nr 9493