cadena humana  Hem de fer de l'11 de setembre una jornada històrica, que formi part de la meravellosa història d'un poble, el català, que aconseguirà la seva llibertat. I al parlar de llibertat ho faig en el sentit més ampli de la paraula. Ningú es planteja un altre cosa que en la dictadura de Franco no existia llibertat. Ara bé, es pensa en el període de transició com un temps més o menys ràpid fins la democràcia, però en qualsevol cas, com un període ja passat, en el que les llibertats no eren moltes però es feien canvis. La transició no va ser un pacte equitatiu, els franquistes van conservar l'immens poder provinent de 40 anys de “dura dictadura”. Els demòcrates van signar una transició i acceptar una Constitució a mida pels que no ho eren, però que per l'època significava sortir del negre per passar al gris “antracita”.

Es pensa en l'avui, com un període de democràcia consolidada i reglamentada per una Llei Magna, la Constitució espanyola, però no és així, les estructures de la transició segueixen vigents i la Constitució com el seu màxim exponent també, reflexionem enfront d' aquestes evidències:

- El cap d'Estat, el Rei, i la institució monàrquica van ser les triades per Franco. És a dir, un dictador, responsable de milers d'assessinats a persones per pensar diferent, tria una institució i una persona per regir un Estat, aquesta institució te un mecanisme de succesió hereditari, el poble no té res a dir en això. Avui encara hi ha la mateixa persona i la mateixa institució vigents. M'expliqueu que hi ha de democràtic en aquest fet?

- L'exèrcit és el garant de la unitat nacional espanyola i de la democràcia. Però es tracta de l'exèrcit franquista, és a dir, feixista, de l'exèrcit responsable dels crims contra la humanitat, de l'exèrcit que va bombardejar per primera vegada a la població civil en una gran ciutat, Barcelona, de l'exèrcit responsable d'instaurar el terror. La moneda de canvi ha sigut la inexistència de cap responsabilitat penal per aquests monstres. De veritat veieu quelcom fet democràtic en tancar un període fosc, molt fosc, d'Espanya sense revisions, ni explicacions, ni demanar comptes a qui va realitzar un cop d'Estat contra la legalitat republicana?

- El poder judicial que assegura sense prejudicis el model centralista. Es parla de l'Espanya de les autonomies però realment, aquestes queden contemplades dins del marc de desenvolupament de les lleis Orgàniques de l'Estat espanyol, que són realitzades i aprovades pel Govern de Madrid i el Parlament espanyol, per tant, més que autonomies són colònies. Situen les lleis que puguin aprovar les Comunitats Autònomes com a lleis de rang inferior, lleis que juguen en la segona divisió, com va passar amb el darrer Estatut, que va ser recorregut totalment pel PP, partit fundat per ex-ministres i persones amb alts càrrecs franquistes, sota el nom d'Alianza Popular. Que hi ha de democràtic que un tribunal constitucional, la llei que vota un poble es carregui una Llei que acaba de ser votada majoritariament per un poble? Contrasentit que ja sabem, no?

- El poder econòmic, encara basat encara en el tràfic d'influències, amiguisme i un sistema de corrupteles socio-econòmiques propi de les dictadures en general i en l'espanyola en particular, en les que s'utilitza el poder públic com a mitjà per obtenir rèdits privats per part de la burocràcia estatal. A Espanya, entre el 1939 i el 1959 es van implantar polítiques econòmiques basades en l'autarquia i un fort intervencionisme. L'autarquia per assolir els objectius d'eliminar els desequilibris exteriors, cosa que va dificultar les relacions entre l'economia espanyola i els mercats internacionals. L'intervencionisme va preparar un marc institucional en el que les disposicions legals concedien al Govern la distribució en l'assignació de matèries primeres, el repartiment de permissos per implantar noves empreses i ampliar-ne d'altres, així com el comerç de determinats productes. El resultat va ser la substitució de mecanismes de mercat per decisions administratives que van provocar distorsió en l'assignació de recursos, obsolescència i escanyament de l'economia. Moltes vegades es va perdre el concepte d'eficiència econòmica com fonamental per la viabilitat de les empreses, que va ser substituit per l'eficàcia de l'empresari en obtenir rendes polítiques. La política econòmica del franquisme va potenciar actituts empresarials improductives, de les que l'especulació, el tràfic d'influències i la corrupció són el resultat. Llavors, l'actual sistema econòmic té l'origen als conceptes democràtics o als de la dictadura?

Estem en una situació de transició encoberta, com podeu veure en els punts argumentats, i com hem vist abans la transició no va ser ni és una etapa democràtica. Per tant, una transició que fa quasi 40 anys que dura, no és tal transició, sinó que es tracta d'un règim establert, un règim que sense ser del tot negre és realment molt trist i fosc. Un règim en el que estan quasi les mateixes estructures ràncies de poder de fa molts anys, estructures de poder que mai proposaran un Estat federal i molt menys Confederal, que mai reconeixeran Catalunya com a Nació i que mai permetran el dret a l'autodeterminació, a la sobirania o a la nostra llibertat com a ciutadans col·lectius i poble. Tirem la tovallola, no hi ha res a fer en aquest sentit, amb Espanya no avançarem cap el que volem ser ... lliures.

La cadena humana serà un èxit, malgrat la seva dificultat, estem parlant de 400 kilòmetres i 86 municipis. Possiblement els telenotícies espanyols 1378487628341més casposos comentaran que la totalitat dels catalans no hi eren, que si a tal zona no hi havia molta gent, que si estaven financiats per les forces “separatistes i perverses del mal” sense adonar-se o no voler adonar-se que es tracta d'un moviment del poble, d'un moviment imparable i transversal, in dependentment de ser de dretes, d'esquerres, del centre, de dalt o d'abaix. Arguments com sempre, carregats de desraons. Desraons que es converteixen en més raons pels catalans que sempre hem volgut la independència, pels qui no la volien i ara la volen i pels qui no la volen avui però demà la voldran. Després d'aquesta manifestació carregada de gran impacte per la seva plasticitat i simbolisme, sobretot quan la gran cadena humana es trenqui, s'ha de donar pas a les accions, a un nou començament, a la Catalunya any zero.

El poble català és el dipositari de la seva sobirania, però si no l'exerceix la perd. S'ha d'exigir amb contundència el compromís i la fidelitat dels seus polítics a respectar i conduir al poble a aconseguir les seves voluntats. Si són cobards o es volen quedar només amb el fet estètic i reivindicatiu, s'ha d'excloure a aquests polítics, malgrat ens sembli que tenen bones intencions, si cauen en la desidia. Ens cal lideratge polític individual i de partit per assolir objectius. Cal actuar, hi ha massa en joc, ens juguen continuar com una regió sotmesa, sense autoestima, o ser un Estat independent, una nació plena de forma pròspera i propera.

Que la cadena que trenquem l'11 de setembre sigui la darrera per deslligar-nos de les estructures dictatorials actuals, per una Catalunya lliure!!

Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat nr 9493

   ARTICLE PER ECONOMIACAT - 2013-07 - ML -imatge-1Quan una “constitució”, que no deixa de ser una llei que nosaltres mateixos, en el nostre conjunt, ens hem aplicat, està per sobre de la decisió democràtica i pacífica del conjunt d’un poble, quelcom està fallant, o es va fer malament, o no ha evolucionat adequadament, o no s’està interpretant de forma correcta.

Després de donar vàries voltes al tema de la carta d’Artur Mas a Rajoy, al posicionament del PP i altres partits espanyols després del passat 11 de Setembre del 2012, a molts comentaris i tertúlies periodístiques llegides i escoltades, etc., crec que el gran problema és simplement un error gramatical, m’explicaré:

- Els polítics que actualment estan governant l’Estat, també algunes altres persones, grups i organitzacions, creuen que les paraules “AUTODETERMINACIÓ” i “INDEPENDÈNCIA” (per a ells: “AUTODETERMINACIÓN e INDEPENDENCIA”) són sinònimes. Si no és per això, no entenc com és possible que polítics i persones “demòcrates de tota la vida”, puguin estar en contra d’un dret tan bàsic i democràtic com la “AUTODETERMINACIÓ DELS POBLES” que ja queda recollit, entre altres, en la “Carta de les Nacions Unides” o els “Pactes Internacionals dels Drets Humans”.

 

Per aquells que veuen sinònims, mirem què diuen els diccionaris:

- El DIEC (Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans) diu:

AUTODETERMINACIÓ:

Acció per la qual un poble decideix el seu futur polític

INDEPENDÈNCIA:

Situació d’una col·lectivitat, d’un poble, d’un país, etc., no sotmesos a l’autoritat d’altres

 

- El DRAE (Diccionario de la Real Academia Española) diu:

AUTODETERMINACIÓN:

Decisión de los pobladores de una unidad territorial acerca de su futuro estatuto político

INDEPENDENCIA:

Libertad, especialmente la de un Estado que no es tributario ni depende de otro

 

Crec que queda clar, segons l’un com l’altre, que són coses bastant diferents.

Puc admetre, sense compartir l’idea, que per interessos econòmics, històrics de “tierra conquistada”, enveja, ressentiment, arrels familiars, etc. etc., pugui haver partits polítics, grups d’opinió, organitzacions i inclús persones a nivell individual que estiguin en contra de la idea d’una Catalunya, com nou Estat d’Europa, independent de l’Estat Espanyol, però el que costa de comprendre és per quina estranya raó “partits polítics, grups d’opinió, organitzacions i inclús persones a nivell individual”, tots ells demòcrates europeus, estiguin aferrissadament en contra del dret a l’autodeterminació del Poble Català.

Amb tot això hauria de quedar clar que poder exercir el dret a l’autodeterminació no és sinònim d’una Catalunya independent, tot i que per entendre la necessitat actual de poder “decidir” cal resumir alguns dels fets passats:

1. Històricament l’Estat Espanyol no ha tingut un tracte, des de la perspectiva econòmica (tampoc des d’altres perspectives, com per exemple la cultural o la social), gaire favorable a Catalunya

2. En un entorn de democràcia plenament consolidada, almenys en teoria, el Govern de Catalunya planteja a l’Estat Espanyol la necessitat de millorar el “finançament”

3. L’Estat Espanyol es tanca en banda i confirma que no hi ha res a millorar, perdent d’aquesta manera una fàcil via per donar solucionar a un dels neguits de Catalunya

4. El Poble de Catalunya, en la major manifestació social de la història, clama per la necessitat de poder decidir el seu futur, via consulta democràtica i de forma pacífica

5. Es convoquen noves eleccions “democràtiques” a Catalunya, en les que els partits “pro consulta” guanyen per àmplia majoria

6. El govern de l’Estat Espanyol, dia sí i dia també, es nega a fer cap tipus d’anàlisi real de la situació social a Catalunya

7. El president del Govern de Catalunya, amb l’ampli suport del Parlament, fa una nova aproximació al Govern de l’Estat de forma escrita i pública, amb la finalitat de que es replantegi encabir en l’actual marc constitucional (que segons l’informe del Consell Assessor per a la Transició Nacional, hi cap) la necessitat d’exercir el dret a l’autodeterminació que el Poble de Catalunya té.

Arribada aquesta situació, i fent una mica de “política-ficció”, crec que per una o altre via tindrem el dret a decidir i lògicament d’aquest dret, després de la pertinent campanya a favor o en contra, segons la creença, interessos o sentiments de cadascú, votarem i poden sortir dos possibles situacions, així de simple:

A. Guanya el vot per una Catalunya, com nou Estat d’Europa, independent de l’Estat Espanyol

B. Perd el vot per una Catalunya, com nou Estat d’Europa, independent de l’Estat Espanyol, conseqüentment guanya el vot per una Catalunya en la mateixa situació actual.

Veieu com el Dret d’Autodeterminació i la Independència no són el mateix? I, tot aquest merder està provocat per un lamentable error gramatical?

 

Miquel Lanuza
PPE Technical Advisor

2013 6 30 2P41pQY76NL2hSCZT29bx5  Venim del Nord,

venim del Sud,

de terra endins,

de mar enllà,

 

Dins del marc incomparable de l'escenografia que suposa veure un Camp Nou ple amb 90.000 espectadors que amb les seves estelades i cares de felicitat, han conviscut durant quasi 6 hores amb desenes d'artistes de caire molt divers, com Dyango, Pep Sala, Paco Ibáñez, Peret, Sopa de Cabra, Pastora, Maria del Mar Bonet, Raimon, la Companyia Elèctrica Dharma, Gwen Perry i Gisela Jackson, Franca Masu, Nena Venetsanou, Ramoncín i Lluïs Llach, el Concert per la Llibertat és el reflex del clam de la societat civil catalana, per reclamar mitjançant el llenguatge universal de la música, el dret de qualsevol poble a decidir democràtica i lliurament el seu futur, i en aquest cas concret el poble català.

El camí que marquem col·lectivament la majoria dels catalans, ja sabem que no és fàcil, ja sabem que no és gratuït en moltes coses que haurem de deixar darrera, però la il·lusió, voluntat i maduresa de tot un poble, exigeix que a més de diferents fets i manifestacions, i de forma paral·lela a continuar amb posades en escena d'esdeveniments massius o similars a aquest concert o de més envergadura com vol ser la cadena humana del proper 11 de Setembre i que ajuden en gran mesura a mantenir la flama encesa i a pujar la moral, anem concretant també dates i fites dins del calendari, perquè aquesta Catalunya més lliure, més justa i més digne que recerquem, pugui ser començada a construir el més aviat possible, sense demores, excuses ni interessos particulars o partidistes.

No hi ha punt de retorn. A part de una qüestió emocional, de sentiment, existeix una qüestió d'intel·ligència racional. No importa el grau d'agressivitat en la reacció negativa de les “Españas de una grande y libre”, ni les contrapropostes que puguin venir del Govern centralista, tampoc importa el grau de desconeixement internacional de la llarga lluita pel reconeixement identitari, només importa la nostra motivació i el nostre compromís de ser el que volem ser: una comunitat autònoma pidolaire per sempre i dins d'un federalisme utòpic, o un nou Estat europeu.

Els catalans estem tips i esgotats, que se'ns vegi com tossuts provocadors, cada vegada que volem parlar o defensar la nostre llengua. Estem tips i esgotats de que exhorbitants quantitats d'euros surtin cada any de Catalunya i no tornin en forma de diners o infraestructures. Estem tips i esgotats de ser tractats com una colònia, a la que cal expoliar, i d'escoltar que se'ns digui insolidaris cada vegada que fem una reclamació. Estem tips i cansats de viure en un Estat d'elits i corruptes, altament antidemocràtic que no deixar preguntar i per tant no vol escoltar, ja no només sobre la independència sinó també dels desnonaments, sobre les retallades i l'austeritat, sobre els impostos i la seva utilització, i sobre tantes i tantes coses de les que tenim tot el dret i el deure de poder-hi participar.

De totes formes, és molt important estar alerta perquè no ens vulguin donar opcions passades per aigua, com va succeir amb l'Estatut, o que no ens vulguin vendre “sopars de duro”. Artur, d'un Mas a un altre Mas et dic, que sinó prens les regnes ràpid, un altre les prendrà per tu, perquè el poble ja ha parlat suficients vegades, ha sofert en excés i cada dia que passa sofrirà més. Ara toca fer accions, seguir parlant de forma buida no serà acceptat.

 

Freedom Catalonia 2014 … i per què no MMXIII?

 

Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat nr 9493

no ve dun pam  En aquests darrers dies, i com a conseqüència de la visita del President del Govern espanyol, Mariano Rajoy, a Sitges, s'ha obert un debat mètric entre aquest i el President de la Generalitat catalana, Artur Mas, referent a la importància o no dels països petits o de petites dimensions.

Al llarg de la Història, la mida que havien de tenir els Estats fou una qüestió recurrent en els estudis de filòsofs, historiadors i governants. Pels economistes, aquest aspecte ha sigut històricament un factor exògen que no calia analitzar, donada la seva evidència, ja que en el passat es contemplava econòmicament un mercat en funció, exclusivament, del seu mercat nacional interior, visió feta des d'un punt proteccionista. Per tant, no existia discussió, com més gran era el tamany del Estat-nació, i per tant del mercat interior, millor.

Ara bé, el concepte tradicional d'Estat-nació és un producte del passat, aparegut amb la “Pau de Westfalia” l'any 1648, però obsolet avui, que només sobreviu per inèrcia històrica i per l'existència de poderossos interessos. Els canvis produïts en l'economia mundial en els darrers temps, la globalització més enllà del seu aspecte econòmic, entesa també com una globalització tecnològica, cultural i política, la consolidació d'estructures econòmiques, socials i polítiques supranacionals, l'eliminació de fronteres, i la mentalitat de la població en l'anomenat món desenvolupat, han fet modificar i ampliar a noves visions el concepte de dimensió òptima i eficient d'Estat des d'una valoració econòmica, per adaptar-se a les noves cojuntures. La mida que tingui un Estat-nació, avui, no és important, no “pinta res”. El que és realment important és la dimensió de país, de les persones i de les empreses del país en el mercat, avui ja no nacional, sinó a nivell internacional, i en aquest context, els Estats de dimensions petites s’adeqüen millor als nous reptes sorgits de l’eclosió de l’economia global. Per valorar la importància d'una nació no només no ve d'un pam, sinó que un pam de més pot ser molt contraproduent.

Les declaracions de'n Rajoy, sonen dins d'una economia moderna a paraules ràncies i amb matissos de perillositat, d'aquell que no vol canviar, d'aquell que apoltronat al passat, nega l'evidència del que passa cada dia per davant dels seus ulls, d'aquell que encara pensa com en el temps del feudalisme, que hi ha amos i servents, i on l'Estat és l'amo entre els amos, amb dret a envair a la societat civil i tot el que consideri (...serà qüestió de temps el dret de pernada?), ells manen i prou, ho redueixen tot a poder i influència per aconseguir encara més poder i influència oblidant, tot sovint, que manen perquè els electors els han triat per portar a terme el que han promès, i no una altra cosa. Com manen se senten amb capacitat per transgredir qualsevol cosa sense cap mena de reticència moral i vergonya, d'afavorir als seus amics, familiars o benefactors, especialment banquers, sense importar cap ètica de fets, i sense importar la fugida massiva de talent fora del Estat.

En la concepció moderna, el benestar es genera quan l'Estat és el màxim servidor dels ciutadans que viuen en ell i no sota el seu control, l'Estat regula per protegir la igualtat d'oportunitats, però no intervé activament per afavorir a ningú per interès propi.

Els països petits acostumen a tenir una major agilitat per realitzar reformes estructurals, necessàries per millorar el creixement econòmic i la competitivitat, ambdós factors que facilitaran el benestar dels seus ciutadans, objectiu determinant pel desenvolupament de la voluntat, majoritàriament i transversal, independentista, apart del nacionalisme propi d'una part de la població.

De totes formes, els avantatges o desavantatges de la dimensió d'un país, venen determinats, no per la natura del tamany en si, sinó per la capacitat de l'Estat per aprofitar situacions i obtenir beneficis. Així, Suïssa, Holanda, Dinamarca, Bélgica, Singapur, Costa Rica i Uruguay, són casos de països petits que han aprofitat les seves característiques particulars, dins de les seves àrees geogràfiques, i han fet d'aquestes un avantatge competitiva, però hi ha molts més casos … Com deia la meva àvia, “en el pot petit hi ha la bona confitura”.

 

Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat nr 9493

 

Economia-global  Fuenteovejuna és una obra teatral escrita per Lope de Vega i publicada l'any 1618. Es tracta d'una obra de contingut social i reivindicatiu. Presenta la rebelió d'un poble unit enfront davant la tiranía, la injusticia i l'abús de poder representat en la figura del “Comendador”, a qui acaben assessinant. Quan un jutge va a investigar i trobar als culpables pregunta: “¿Quien mató al Comendador?” i el poble respón conjuntament “Fuenteovejuna, Señor!”, el jutge torna a preguntar “¿Quien es Fuenteovejuna?”, i responen “Todos a una, Señor!”

Aquesta breu introducció a l'article d'avui, inspira una situació, que salvant les distàncies, pot tenir certes similituts amb la Catalunya d'avui.

Catalunya està vivint un moment històric.

Després de 300 anys de submissió s'obre un procés que ha de conduïr a l'alliberament de Catalunya i a la construcció d'un nou Estat europeu, un Estat solvent, un Estat nostre, un Estat racional. Quan preguntin per qué heu volgut ser independents?, possiblement respondrem: L'economia, Senyor!!!.

Doncs aquest probablement sigui el motiu racional del procés d'independència, el que ha fet que s'hagin guanyat més i més adeptes a aquesta voluntat, de forma que les majories ens porten a la segona resposta: Tots a una, Senyor!!!. Després podrem afegir els motius emocionals que cadascú consideri, i que hi han molts.

L'actual model de finançament i poder tributari de la Generalitat de Catalunya, és limitat en la capacitat normativa i pràcticament inexistent en la capacitat de gestionar els grans impostos. Aquest fet crea una dependència del Govern espanyol, ja que aquest li ha de transferir els recursos gestionats per la Agencia Estatal de Administración Tributaria.Així, la Generalitat gestiona menys del 5% dels impostos que es recapten al seu territori, mentre que l'Estat central ho fa en més del 85%, la resta es gestionen localment.

Catalunya, que per la seva capacitat fiscal ocupa el tercer lloc en generació d'ingressos per càpita, abans dels mecanismes de solidaritat i de la redistribució de recursos pel Govern central, després d'aquesta es situa en la desena posició. Aquesta dada, fa trencar totalment el anomenat principi d'ordinalitat, que existeix en tot el món civilitzat, excepte en l'Estat Espanyol, i que diu que els ordre de recursos per habitant abans i després de l'anivellament hauria de ser el mateix.

El dèficit fiscal de Catalunya amb el sector públic central és del 8,5%, i en determinades époques ha arribat a ser del 10%. Representa quasi el 20% dels ingressos i la despesa rebuda és del 14%. Però aquests percentatges, cal matitzar-los, i excloure el sistema d'ingressos i despeses de la seguretat social, ja que va en funció dels seus habitants, pensionistes i aturats, estiguin on estiguin, d'aquesta forma podem veure millor les decisions discrecionals de l'Estat. El percentatge de despeses baixa inmediatament fins l'11,17%. En valor absolut, significa que de cada 100 euros que Catalunya aporta a l'Estat, 43 euros no retornen en forma de despesa pública, dada que demostra decisions estatals clarament perjudicials per Catalunya a l'hora de la destinació de les despeses.

Per valorar si el dèficit fiscal de Catalunya, és excessiu o no, cal comparar-ho amb altres països: - Als Estats Units, Califòrnia té un dèficit fiscal del 2,92%, Nova York del 2,49 i Massachusets del 2,26; - A Bèlgica, Flandes té el 4,40%; - A Alemanya, els landers més rics no passen del 4%; es a dir, en qualsevol dels casos del món civilitzat i que podem prendre com a referència, cap àrea pateix un déficit fiscal de les proporcions de Catalunya, ni similars. Estem doncs davant d'un cas clar d'expoli fiscal.

Enfront, d'aquest argument, els no partidaris de la independència esgrimeixen que la magnitut comercial catalana depèn del mercat espanyol i la independència podria malmetre aquesta relació comercial. La realitat és que el mercat espanyol té un pes important dins de les relacions comercial de Catalunya, però novament cal matitzar el comentari, ja que l'economia catalana és una economia oberta i dinàmica, així el mercat espanyol ha anat perdent pes relatiu enfront de les exportacions en els darrers anys. El superàvit comercial català amb Espanya s'ha anat reduïnt, de forma que l'any 1980 era del 16% del PIB i l'any 2011 només és del 2% del PIB. Per contra, el saldo comercial de les exportacions no ha deixat d'augmentar any rere any. A més, en un món globalitzat, i de fàcil accés als productes de tot arreu, on les fronteres deixen de tenir la importància que tenien, l'existència de un déficit fiscal no garantitza, ni molt menys, el superàvit comercial amb aquest. En el cas de l'existència de boicot comercial, cosa que en economia, tothom sap que te efectes limitats en el temps, a més aquest seria simètric i augmentaria per tant el consum de productes catalans en el mercat interior, perden importància els productes espanyols, però crec que hem de considerar que tant els individuus espanyols com catalans som madurs i no ens deixarem arrossegar per campanyes fanàtiques.

Amb una Catalunya independent, considerant el model fiscal actual i el nivell de pressió fiscal, ambdós coses no desitjables per l'activació de l'economia, i considerant l'actual moment de crisi “salvatje”, el guany fiscal és de 2 mil milions anuals. Els ingressos serien del ordre de 41mil milions més, procedents de:

- impostos directes (IRPF, IS, renda no residents): 12 mil milions

- impostos indirectes (IVA, especials, tràfic exterior): 6 mil milions

- taxes: 2 mil milions

- cotitzacions a la seguretat social: 25 mil milions

- empreses públiques: mil milions

- restem les transferències a administracions públiques: - 5 mil milions

mentre que les despeses addicionals derivades de tenir Estat propi serien de 38 mil milionsrepartides en les següents grans magnituts:

- despeses que te l'Estat espanyol i organismes públics: 11 mil milions

- seguretat social: 26 mil milions

- empreses públiques de caràcter inversor: 2 mil milions

 

Si aquestes dades, les extrapolem als darrers cinc anys, la mitjana d'ingressos addicionals seria de 49 mil milions anuals, i la de despeses de 35 mil milions, donant-nos un guany mig fiscal de 14 mil milions d'euros anuals. Si treiem la càrrega del dèficit existent del govern espanyol, aquest guany augmenta fins 16662 milions d'euros anual, és a dir, el 8,5% del PIB ja comentat.

Amb aquestes dades, Catalunya de forma taxativa es podria permetre reduïr considerablement la pressió fiscal i no realitzar aquesta a treballadors, autónoms i a les pimes, que són avui en dia els grans perjudicats de la crisi. La pressió a aquestes capes socials, fa que l'economia no es pugui recuperar i quan comenci a fer-ho ho faci de forma més lenta, apart del drama social que representa. La reducció d'impostos a una Catalunya independent no només es possible sinó que és totalment recomanable i fins i tot necessària.

A més l'efecte multiplicador, que el guany fiscal tindria sobre l'economia catalana, seria espectacular. Amb 16 mil milions més, podria augmentar-se la despesa pública, cosa que en una crisi de consum com la que estem patint, seria definitiva per augmentar aquest, a més de l'inversió en infraestructures necessàries, on el primer objetiu sera el corredor mediterrani. Aquest efecte positiu en l'economia incrementaria la capacitat productiva i es crearien llocs de treball.

 

 

… tots a una, Senyor!!

 

Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat nr 9493