estel-estelada  Segons la tradició cristiana, l'estel de Nadal és l'astre que va guiar els Reis d'Orient fins al portal de Betlem, el lloc de naixement de Jesucrist. Alguns científics han comentat que no podia tractar-se d'una estrella: per alguns va ser un cometa; per uns altres, un meteorit; una nova o una supernova, o també una conjunció de planetes. Realment es tracta d'un dels símbols de Nadal, com és també un dels emblemes més representatius del procés cap a la independència de Catalunya: “l'estelada”, l'estelada de Nadal, l'estelada de Catalunya, una bandera inicialment minoritària, de caire reivindicatiu inspirada en la bandera de la revolució cubana i que s'ha convertit en la màxima protagonista del procés de lluita històric que estem vivint.

L'estrella de Nadal assenyalava el bon camí a els Reis, i els Reis s'identifiquen amb el missatge que les il·lusions i, fins i tot, els somnis són possibles. L'estelada també té el mateix efecte, el de marcar el bon camí que ens porta a aconseguir que una il·lusió es converteixi en una realitat. Ens fa veure i recordar que alguns catalans, jo penso que una gran i àmplia majoria totalment transversal, no té instal·lat el programari per interpretar la vida en clau espanyola.

Des d'aspectes molt importants, com pot ser el recent augment de la llum de l'11,5%. Com pot ser que un sector tan estratègic i clau per a ciutadans i empreses es pugui permetre el luxe d'un augment d'aquesta magnitud? I menys quan ni el cost de les matèries primeres necessàries per produir electricitat o el cost del salari de les plantes elèctriques han augmentat. El que ha passat és que el govern del PP està considerat un govern mentider, un govern estafador. En aquest cas, va prometre pagar a les companyies elèctriques una quantitat de diners per compensar el dèficit tarifari i no ho ha fet, ha faltat a la seva paraula, cosa que és absolutament habitual. Donada aquesta situació de desconfiança, les empreses elèctriques que han participat en la subhasta, ho han fet a la defensiva, fent una oferta inferior a l'esperada, cosa que ha suposat un augment d'un 26% del preu, percentatge que representa un 40% del preu total de la tarifa. Doncs sí, dins d'Espanya tenim un govern que enganya tant els ciutadans, com les empreses, que no té escrúpols i que genera tanta desconfiança en tothom que ningú no vol tractar amb ells sense protegir-se prèviament. És el preu de la mentida i la corrupció.

Volem un país on els governants estiguin preparats i treballin per als seus ciutadans, no al revés. No ens serveix que es digui que tots són iguals. No és veritat, no ho hem provat i, per tant, no es pot afirmar. És més, creiem que serem capaços de construir una altra cosa nova i millor. No podem, ni volem, ser una “colla de rucs”, de ments no pensants que s'ho creuen tot i que els fa por veure-hi més allà, que no els importa que, poc a poc o més de pressa, anem quedant-nos en la misèria, només perquè unes castes puguin mantenir i tenir cada vegada més i més riquesa i poder. Els catalans no ho acceptem i, per això, traiem l'estelada reivindicativa, que reclama no solament un estat nou, sinó també un estat diferent, un estat sa. Per això traiem l'esperit del Nadal al carrer, que és l'esperit de la solidaritat, de la pau i de la família.

Els catalans volem viure en un país democràtic. Volem viure en un país lliure, on existeixi realment separació de poders i no en un estat on la justícia està intervinguda políticament. Volem respecte per les nostres tradicions, per la nostra forma de ser, per la nostra llengua. Acceptem i adaptem al nostre dia a dia una llengua que no és nostra, malgrat haver estat una llengua imposada, però que és una llengua magnífica, la castellana. Volem deixar de ser súbdits d'un país "cutre", volem ser lliures i decidir per nosaltres mateixos. Volem ser catalans i europeus. Així som la majoria dels catalans, orgullosos de ser el que som i orgullosos de ser respectuosos amb el que són els altres. Aleshores, com podem encaixar a l'Estat espanyol? No podem. I, a més a més, no tinc cap dubte que una vegada siguem independents, molts andalusos, castellans, gallecs, extremenys, etc. vindran a Catalunya per un únic motiu: s'hi viurà millor, d'una forma més lliure i més coherent, cosa que no costa gaire, realment és fàcil. I hi seran benvinguts. Catalunya és el que Espanya diu que és, una societat plural des del punt de vista ideològic, cultural, social i lingüístic. Els que som a dins ho sabem i els altres, ho sabran.

El rei “mata-elefants”; la “querida” del rei; el “relaxing cup of café con leche”; l'Aznar desvariejant i volent fer accions agressives; el gendre reial delinqüent; la trama Gürtel; les remuneracions en diner negre del partit que ha de fer complir les lleis; les constants sortides de to del PP; la celebració de l'esdeveniment del PP amb materials procedents del Banc d'Aliments; el finançament il·legal dels partits, els aeroports i les vies ferroviàries fantasma; l'engany dels ERE, etc. fan d'Espanya un país que ens genera indignació i vergonya aliena i un estat del qual és molt fàcil marxar, com ho van fer altres països, altres pobles, que eren considerats colònies. Espanya és la societat de l'insult, del quixotisme, de l'enveja, del “per collons”, de la fatxenderia, de l'aparentar, de la prepotència... Què té a veure aquesta societat i aquesta forma de fer amb Catalunya? Res. Però, a més, ser dins d'Espanya no genera cap avantatge per als seus ciutadans.

Però som en temps nadalencs. Deixem les coses més dramàtiques i serioses i comparem les més “faranduleres”. Espanya és un país en què una part de la premsa, una part molt seguida, es preocupa de publicar amb qui dorm o els deutes que té un torero. Us imagineu, fent un símil, que a Catalunya ens preocupéssim per saber amb qui dorm el cap de colla dels “Xiquets de Valls”? Impossible, som diferents.

Algunes dades més. Espanya és el país d'Europa on es llegeixen menys diaris, i on el diari més llegit és un diari esportiu. Només a Espanya s'esmorza amb una copa de licor al cafè. Només en aquest país, l'actitud del qual l'està convertint en un país lleig, no es criminalitza l'atracament per estrebada, sobretot a la gent gran. Espanya realment és molt pitjor que el país que s'ha venut a l'estranger aquests anys, però el pitjor de la "marca España" encara no ha arribat.

Jo no vull seguir sent d'aquest país, Espanya. Per això, hem de seguir l'estelada, que, com l'estrella de Nadal, ens indica el camí correcte, el camí d'una Catalunya-Estat-Independent. El millor regal que ens podem fer els catalans és mantenir la força i el coratge per ser nosaltres mateixos i per deixar de ser súbdits de l'Estat espanyol.

Bon Nadal a tothom i feliç 2014, el darrer any, desitjo, que serem espanyols.

Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat nr 9493

consultacatalunya  Dues preguntes:

1.- Vol que Catalunya esdevingui un Estat?

2.- En cas afirmatiu, vol que aquest Estat sigui independent?

Una data: 9 de novembre de 2014

Ja era hora! Segons la meva opinió, la consulta hauria de tenir una única pregunta i hauria de ser més directa: Vol que Catalunya esdevingui un Estat independent? També hauria de ser abans. El 9 de novembre és tard, és després del referèndum escocès i se'ns farà molt i molt llarg.

Però noies i nois, senyores i senyors, nenes i nens, es tracta d'un tema d'interès nacional, el nostre interès nacional. Es tracta del nostre futur, del nostre benestar. Per tant, no em perdré, ni crec que ens hàgim de perdre en qüestionar continguts i dates. Ara, fermesa i unitat en la defensa de l'objectiu comú.

Pels que amenacen i amenaçaran, ho sento, o, més aviat, no ho sento gens, però la consulta de Catalunya es farà. I tant que es farà. Motiu? El poble ho vol, i el poble va per davant de polítics, d'interessats, de no demòcrates. Es farà, perquè el poble català és madur, conseqüent i sa, com a col·lectiu, i busca exercir el seu dret i la seva llibertat a expressar la seva opinió com a ciutadans.

Europa? Clar que ens amenaçaran amb fer-nos fora. És una cosa que ens doldria molt i atacaran per aquí. Però em refermo en el que he anat comentant en alguns dels articles i els fòrums on he anat fent xarrades. Us imagineu que un francès, un anglès, un alemany, un suec, o qualsevol ciutadà comunitari preguntés: "Per què heu expulsat Catalunya d'Europa?" Què dirien?: "És que volien votar! Què s'havien pensat, volien decidir el seu futur!..." de veritat creieu que això és possible? No ho és. Pensem, a més, que la Unió Europea és un mercat i a Catalunya hi han 7,5 milions de persones. Quin mercat prohibeix l'entrada a 7,5 milions de persones consumidores que han sigut lluitadores, pacients i pacífiques? Ningú, és clar!

Bé doncs, donat que encara haurem de passar un 11 de setembre sense ser independents, preparem-nos per demostrar a Europa el que volem ser, europeus. Per tant, la meva proposta des de ja és participar en la propera Diada amb banderes i samarretes europees. Dos milions de persones mostrant al món el seu desig de ser catalans i europeus i veurem qui “té nassos” de fer-nos fora d'Europa. Per cert, aquesta idea no és meva, sinó del meu cosí “polític”, l'Enric Santamaria.

La meva resposta a la consulta serà SÍ i SÍ.

Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat nr 9493

hetingutunsomni  Em permeteu que aquesta setmana faci volar un xic la imaginació en lloc d'utilitzar la raó? Doncs vinga!

Avui he tingut un somni.

Era un dia laborable del mes de març. Em despertava i mirava el termòmetre de la terrassa. Mentre m'afaitava, a part d'acabar-me de despertar amb la ràdio posada, començava a planificar el que seria el dia d'avui. Em vestia. Esmorzava mitja poma, un Actimel i un tallat, com sempre. Anava a l'ordinador, connectava les 5 pàgines simultànies habituals (una per accedir a l'aula de la UOC, una altra per la premsa, la tercera pel Twitter, una pel Facebook i la darrera pel Gmail.

Al entrar al campus universitari, un estudiant feia una reclamació de la nota obtinguda en la tercera prova d'avaluació continuada. Tenia una B i reclamava una A, que és la màxima nota. Vaig revisar el seu exercici i vaig determinar que la B era la nota més adequada.

Al llegir la premsa general, de seguida vaig detectar que alguna cosa passava, una cosa estranya que enterbolia el meu cervell, el qual semblava no pair el que estava llegint. El govern anunciava un referèndum per la primera setmana d'abril, perquè els ciutadans decidissin si l'IVA havia d'augmentar dos punts o disminuir-ne un, indicant que era el cinquè referèndum que es realitzava aquell any. Un referèndum per decidir l'augment o no d'impostos? "Estic somiant!", em vaig dir, amb la seguretat de que no estava en cap somni. Un cop passat l'estat de xoc inicial, vaig llegir amb atenció el que la premsa explicava que suposaria si s'augmentaven o no els impostos, els pros i els contres, començant a formar-me una opinió del que era millor. Ostres! Ja era tard, havia de marxar cap al despatx.

Vaig anar-hi caminant com sempre i vaig tenir una segona sensació estranya. Hi havien més cotxes que mai. Tots els rètols de “Es traspassa” o “En venda” havien desaparegut. Com podia ser que en 24 hores totes les botigues i industries que hi ha en els 12 minuts de camí cap al despatx s'haguessin ocupat de sobte? Per un costat estava motivat, però per l'altre estava preocupat, ja que no entenia res.

Al arribar a l'oficina no hi havia ningú. El primer company va arribar cinc minuts més tard i li vaig preguntar: "¿No notas que pasa algo raro hoy?", en castellà, que és com parlem habitualment. "Pues no", em va respondre, "lo veo como un día más", va afegir. Com que el vaig veure ocupat, vaig abandonar les preguntes, tot esperant que arribessin més companys, però la meva curiositat era imparable.

Amb l'arribada d'altres companys, vaig preguntar per la crisi. "Quina crisi?", em van comentar. "Home, ja fa uns mesos que anem a millor. Encara ens queda un llarg camí, però les coses es van recuperant", em comentaven, mentre nous companyes i companys de treball anaven entrant a les oficines sense que jo els hagués vist mai.

"Escolteu, com és que ens hem recuperat?", vaig dir. "Xavier, que et passa avui que fas aquestes preguntes...?". Vaig notar que hi volia afegir algun adjectiu pejoratiu al final, però no va acabar la frase. De totes maneres, al veure la meva cara de no entendre res, em va afegir: "Hauries de deixar de prendrem el pèl o anar al metge. Va! Ara diga'm que no saps que d'ençà que va canviar el govern s'ha recuperat la il·lusió. Han arribat les inversions i els bancs ja fa temps que han obert l'aixeta del crèdit, perquè s'ha recuperat la confiança. "Doncs no ho sabia", vaig contestar. "Clar! - va seguir- i no saps tampoc que Barcelona és la gran capital del Sud d'Europa no?, que tothom parla del rècord de recuperació i de l'èxit del corredor mediterrani". "Com?", vaig exclamar, "Que s'ha fet el corredor mediterrani?". "Vés a pasturar al camp i deixa'm tranquil que tinc molta feina!", va dir tancant la conversació i marxant tot remugant.

Vaig anar a veure un altre company i vaig preguntar-li: "He llegit a la premsa això del referèndum. Recordes què vàrem votar a l'anterior?". "Si home!, vam votar si volíem continuar amb peatges a les autopistes. Que no t'enrecordes? Quina memòria la teva, si va ser fa només dos mesos!", em va contestar. Aleshores vaig dissimular: "I tant noi, quina memòria! I per cert, quin va ser el resultat?". "Que s'abolien evidentment! Que poc agafes l'autopista darrerament, perquè va entrar en vigor el mes passat", va dir.

Al moment, vaig anar a buscar una “quarta víctima” a qui interrogar. Vaig comentar-li: "Abans del referèndum de les autopistes, quin era el tema de l'anterior?" Aleshores em va explicar: "Era doble. Per un costat, vàrem decidir sobre el règim polític. Recorda que va haver-hi una tendència minoritària que volia monarquia, la qual va reunir signatures i vam haver de votar. Així és la democràcia, no? El respecte a les minories". "Has dit que era doble?", vaig preguntar. "Sí, l'altre tema era si el Congrés dels Diputats havia de ser l'única cambra representativa dels ciutadans o havia d'haver-hi també el Senat". Com que ja m'havia passat tres vegades, em vaig anticipar a les respostes: "Sort que vam votar República i sense Senat, oi?" "I tant!" em va contestar, "menys paràsits i castes a mantenir".

...Consultes al poble, activació de l'economia i disminució de l'atur, corredor mediterrani, abolició del Senat, autopistes sense peatges, República, economia a les escoles... Llavors vaig caure: No serà que som...? i em vaig despertar de sobte.

Va ser el meu millor somni. Un somni en el que era molt i molt feliç: Catalunya tenia un Estat propi.

Sí, era un somni, però perquè la realitat no pot ser com en el somni? Fem-ho!!

Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat nr 9493

hisenda propia   Que el nivell d'exigència i autoexigència dels catalans és molt alt és una característica a nivell general, que ens fa ser un xic diferents d'altres llocs veïns. El que a priori pot semblar un avantatge, també pot ser un inconvenient en algunes ocasions. En el moment que les coses ens van bé, o majoritàriament bé, tot sovint trobem aquell punt de derrotisme que ens fa angoixar, aquell “però i si ...”.

En aquest cas, aquesta característica ens ha d'anar bé, l'hem d'aprofitar. Precisament per la nostra idiosincràsia, podem i hem de preparar de forma prèvia a la consulta, una de les institucions i estructura més difícils, però necessària i transcendental per la viabilitat i l'èxit del què ha de ser el nostre futur Estat: la Hisenda Catalana, Hisenda pròpia. Fallar en aquest aspecte seria un desastre, tant per la recaptació com per la redistribució, així que no podem fer-ho.

Llavors, què fem? Repliquem el model espanyol i dupliquem els costos de forma prèvia i, per tant, sense ingressos? Contestar positivament a aquesta pregunta seria possible en una web política on les ideologies i els objectius polítics estan per sobre dels raonaments, però no pot ser-ho en una pàgina web econòmica com la nostra, on s'ha de tenir en consideració l'aprofitament de recursos i evitar duplicitat de costos, i on es descarta per motius obvis el pacte amb l'Estat actual, perquè aquesta transició sigui d'una forma ordenada i acordada.

Per fer l'anàlisi hem de considerar el punt d'origen. La totalitat d'empleats per la Hisenda espanyola a Catalunya és de 3000 aproximadament. La Generalitat recapta actualment de forma directa el 5% de la totalitat dels impostos de Catalunya. L'Agència Tributària de Catalunya (ATC) disposa de 300 empleats per fer-ho, i només té presència a les quatre capitals catalanes: Barcelona, Girona, Lleida i Tarragona. En altres llocs, les funcions de recaptació, liquidació i inspecció tributària dels impostos propis de la Generalitat, com ara successions, donacions i transmissions patrimonials, està subcontractada per conveni als Registradors de la Propietat, un col·lectiu de funcionaris de l'Estat espanyol. I no per cap imposició com podríem pensar, sinó que és la pròpia Generalitat de Catalunya qui renuncia a fer les funcions tributàries en més de 900 municipis ... Increïble, però cert!

Mentre l'Artur anava a Madrid a explicar els motius dels catalans per reclamar el dret a decidir i tornava indignat reclamant que ningú l'hi havia fet cas, el Govern de la Generalitat renovava el Conveni amb els Registradors per tres anys més, fins al 2015, a canvi d'abonar, en concepte d'honoraris, quasi un 3% del total de l'import de les autoliquidacions, més un 25% de totes les sancions i liquidacions complementàries que es realitzin sobre els contribuents de les àrees contractades.

Per tant, per abordar un autèntic desenvolupament territorial de l’Agència Tributària de Catalunya i sense que ens costi un euro de més, podríem utilitzar les actuals estructures dels Consells Comarcals per prestar els serveis d'oficina tributària en el que respecta a les funcions tributàries que realitzen avui els Registradors de la Propietat. De forma conjunta amb les Diputacions, per les competències tributàries que tenen actualment assignades aquestes administracions, com l'IBI, l'IAE, el de vehicles, etc..., mitjançant conveni de col·laboració per aprofitar l'experiència que tenen en la recaptació dels impostos locals cedits pels ajuntaments i la base de dades d'informació de la què ja disposa, que s'hauria de complementar amb la de bancs i caixes, les dels Ajuntaments, i fins i tot la de gestories i experts fiscals procedents del sector privat. Els costos derivats de l'adaptació d'estructures quedaria neutralitzat, en gran part, pel cost que suposa el Conveni amb els Registradors. L'avantatge de fer aquest pas és que comencem a agafar experiència, que pot fer-se pràcticament sense cost i que són accions que jurídicament ja es poden fer, doncs estan dins del marc jurídic vigent i que incomprensiblement no es duen a terme.

A part de com construir la Hisenda en la seva fase inicial, és molt important definir com volem que sigui. Sabem com no ha de ser. L'espanyola n'és un bon exemple, basada en un punt de partida que tothom és culpable excepte si es demostra el contrari, ja que d'aquesta manera incita animadversió, tant en els contribuents que fan les coses de forma fraudulenta com en els que les fan bé o almenys ho intenten. La normativa fiscal ha de ser eficient, de fàcil comprensió i aplicació, perquè el contribuent no estigui en clara i constant indefensió. No pot ser que les coses bàsiques i habituals necessitin d'especialistes en la matèria per poder interpretar la complicada legislació fiscal. Ja que volem fer una Hisenda pròpia, mirem de no reproduir les errades de la Hisenda a què estem acostumats, de la Hisenda impròpia. No cal una Hisenda que faci temor quan truqui a la porta ni una Hisenda excessivament assetjadora, ha de ser una Hisenda propera, però intolerant amb el frau fiscal i l'economia submergida. És hora de què ens acostumem a què, per fer les coses bé cal sentit de la responsabilitat i no pas de l'amenaça, de la conscienciació ciutadana i no de la fusta.

Amb sensibilitat, professionalitat i fermesa s'obté el reconeixement, i amb aquest es pot aconseguir un clima de confiança suficient que permeti la col·laboració i implicació ciutadana, tant de les persones com de les empreses amb la nova administració tributària catalana.

Només així aconseguirem que el famós eslògan de l'AEAT sigui una realitat: “Hacienda somos todos”, i no només uns quants, com ho som ara.

Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat nr 9493

pontviacastells  No hi han adjectius per definir el que hem viscut a Catalunya amb la Via Catalana, la cadena humana, del passat 11 de Setembre, el nostre Dia Nacional. Qualsevol previsió feta amb anterioritat quedaria petita davant un esdeveniment col·lectiu d'aquesta magnitud i dificultat.

Una vegada més, ho hem fet. I una vegada més, l'esperit nacional transversal ha estat present amb tota la seva dimensió en l'acció ciutadana. Inicialment jo no era partidari de la cadena humana. “Més acció i menys demostració”, reclamava i predicava. Entenia que per demostracions ja en va haver prou l'11S del 2012, no calia fer accions diferents. Ho veia com un acte de plasticitat per busca l'impacte mediàtic i polític internacional.

Finalment, vaig decidir participar. Més per evitar que fos un fracàs i objecte de riota que per convicció, ho reconec. Però després d'haver participat, la meva percepció ha canviat totalment. Crec que l'èxit ha vingut donat ja no només per la quantitat de persones participants o de kilòmetres de recorregut, que també, sinó per la qualitat del sentiment i de la racionabilitat associades. Vàrem assistir a una gran demostració pacífica i d'unitat que encararà la recta final, marcarà un abans i un després en la història del país i serà l'avantsala de la independència.

Les dificultats del context eren moltes. Les continuades desqualificacions, menyspreus i amenaces procedents de l'estat espanyol, els seus polítics, la seva premsa, els seus militars, els seus empresaris i, en molts casos, els seus ciutadans. Però també amenaces de sectors interns catalans, que es mouen per interessos particulars, en gran part, i ideològics, en un grup més reduït.

Com un gerro d'aigua freda va caure el missatge, suavitzat després, de l'Artur Mas, a qui, per cert, no anomenaré més com a President fins que compleixi les seves promeses que el van portar a ocupar aquest càrrec. En vigílies de la Diada, l'Artur va intentar fer un canvi en el full de ruta del Govern català assumint que la consulta pel dret a decidir no es realitzarà sense permís de l'Estat i que es podria demorar fins al 2016, data en què es podrien convocar unes eleccions plebiscitàries. Tal tipus de manifestacions contradiuen totalment les seves anteriors afirmacions.

Una notícia tan impactant d'un líder que fins ara ha tingut la confiança de molts, podria fer caure en el desànim al col·lectiu que lidera en gran part. Però al contrari. Abans de la Diada creia i ara estic segur de que el poble català, el poble transversal del seny, té les coses bastant clares i no es deixarà manipular. Està decidit a marcar les pautes i el camí que va cap a l'Estat propi, abandonant el model autonomista que ha sigut clarament insuficient per a nosaltres. Qui no segueixi aquest camí quedarà fora, políticament parlant. L'Artur ho ha entès novament, així ho desitjo, i per això ha intentat matisar les declaracions realitzades. Mai la conscienciació política de país havia estat tan forta i profunda, cosa que té més valor en un moment on els polítics tenen els índexs més alts de descrèdit de tota la recent història del que alguns anomenen democràcia espanyola.

Això realment no té marxa enrere. El poble actuarà com una gran i ferma piconadora enfront d'uns polítics cecs, que es veuen i es veuran superats pels esdeveniments. Prova superada.

Bé. I ara, després de la Via Catalana, arriba l'endemà. Via Catalana: El dia després. Què hem d'esperar? Què hem de demanar i exigir? Què hem de fer?

Responent al primer interrogant, no hem d'esperar res de res. Ningú donarà un pas ni mourà res per a nosaltres. No esperem tenir el suport d'altres països, ni de líders mundials a l'hora de la veritat per moltes cadenes humanes que fem i molta gent que hi participi. Catalunya és un petit país en el món, del que molt pocs coneixen la seva història. Com que no som un estat propi, no tenim influència col·lectiva enlloc. Si no esperem res de ningú no ens emportarem decepcions tampoc. El que segur no podem esperar són 300 anys més, ni tan sols 3 fins al 2016. De fet, no podem esperar ni 3 mesos en començar a avançar.

En resposta a la segona qüestió, hem de demanar i exigir respecte i responsabilitat. Tenim un Govern que ha d'estar per realitzar tot el que van prometre als ciutadans en les darreres eleccions. Per tant, la seva feina, responsabilitat i obligació és fer el que varen dir que farien. Hem de demanar i exigir que les paraules vagin acompanyades d'accions. Hem de demanar i exigir avanços cap al lloc que la majoria del poble vol i ha triat. S'han de preparar al màxim les estructures d'Estat, tot i que segur no estaran mai preparades fins al començament de la nova etapa. De totes maneres, quan parlo de demanar respecte i responsabilitat, no parlo de fer-ho en determinats sectors de l'espanyolisme, que a mi em sembla fanàtic i incoherent, no ho aconseguirem. Per tant, no perdem el temps ni les energies, no ens escoltaran mai els que no volen escoltar. Discutir sempre és sa, però hem de saber que el temps és or i més en aquests moments.

Dedicar un sol minut a explicar o determinar si la majoria silenciosa és independentista o no ho és no té cap sentit.

Tothom sap que la cadena humana és el reflex de la transversalitat independentista de Catalunya i, per tant, la majoria no assistent era realment una majoria d'independència silenciosa formada, en molts casos, per avis amb impossibilitat d'anar, gent malalta o lesionada, gent que treballava aquell dia, gent desplaçada o de viatge o, simplement, per “mantes” que prefereixen quedar-se a casa veient el darrer capítol de la sèrie Breaking Bad o jugant al League of Legends, en lloc de participar-hi, però que amb seguretat votarien a favor de la independència.

Per respondre a la tercera pregunta, el que hem de fer és canviar la forma de fer d'algunes coses. El que ha passat ja se'n va anar per sempre. Hem de ser més sacrificats, però no per causes perdudes, sinó per causes que ens aportin avantatges pràctiques i reals. En el present més immediat, el dia a dia a Catalunya s'ha fet insuportable. És impossible fer una gestió pública si mai hi ha recursos suficients per res, si sempre es fa curt amb la despesa bàsica i corrent, si s'està en un carrer sense sortida i si tenim l'administració de les misèries. En l'actual situació i si no canvien les regles del joc, els governs només poden treballar amb pressupostos injustos i insuficients i, per tant, el seu camí va cap a augmentar el seu desgast, descrèdit i descontent popular com a conseqüència. En els moments més importants, en els més transcendentals, els pobles han d’assignar prioritats a l'agenda nacional i prendre accions. Nosaltres encara estem on estem, i fa 300 anys que hi som. Llei de Consultes, si. Data de referèndum, si, el més aviat possible per fer el menys mal possible. Text de la pregunta, si, clara i contundent que no deixi espais a interpretacions: Vol viure en una Catalunya independent com un nou estat d'Europa?

Ara acabem de veure publicada la resposta del Mariano, a qui, per cert, tampoc anomenaré President, però en aquest cas per motius obvis i diferents als abans esmentats en el cas de l'Artur. No ens feia falta obrir el sobre per conèixer la resposta. Voluntat de diàleg? Quin diàleg? Voluntat de negociació? Quina negociació? Són tan previsibles, tan tristament previsibles apoltronats i avorrits, que donen ganes de dir: “Deixem-nos doncs de punyetes i declarem la independència”. Estic d'acord que cal ser prudents, però potser és d'imprudents ser-ho massa. Que l'excés d'anàlisi no ens porti a la paràlisi. Hem de ser conscients que el passat ja està perdut, però que el futur encara és nostre.

Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat nr 9493