Detalls

Escrit per Xavier Mas i Casanova

Categoria: CATALUNYA

Publicat el 26 Agost 2019

Vist: 3063

• Catalunya
• Barcelona

BERLÍN: ENVEJA SANA

Aquest estiu ens hem portat bé i no hem anat gaire lluny. Aprofitant que la meva filla està cursant un Erasmus de final de carrera a la Technische Universität de BerlÍn, hem estat una semaneta amb ella per la capital alemanya i després hem allargat el viatge fins a Praga. Dues capitals europees amb una profunda càrrega històrica darrere.

Sóc dels que crec que l’estiu, fora de les nostres rutines diàries, és un bon moment per aprendre altres realitats, altres formes de vida, per endinsar-nos en la Història d’altres indrets, i sobretot per pensar i comparar.

A l’article d’avui, BerlÍn: enveja sana, parlaré d’aquesta ciutat, una ciutat de la qual considero conec bastants dels seus racons, de les seves anècdotes i part de la seva Història. És la tercera vegada que vaig en cinc mesos pels motius comentats inicialment i la sisena en total. He estat per motius professionals i com a oci. Tanta repetició ens ha permès aquesta vegada, sortir-nos dels circuits més guiris i aprofundir en les dues temàtiques que han marcat aquesta ciutat durant el segle XX, el nazisme i la guerra freda, esdeveniments que encara marquen el nom de la ciutat i que el marcaran en el futur per sempre més.

No comentaré aquestes dues temàtiques en sí, no analitzaré els motius que van produir les dues dictadures històriques que van impactar a la ciutat, cosa que m’encantaria, per cert, parlarem de la comparació i la forma d’afrontar el postfeixisme que han tingut els berlinesos, i alemanys en general, i ho compararem amb el tractament que es dóna al nostre estat, generant-me aquesta comparació una clara enveja sana, tal com diu el títol d’aquest escrit.

L’Europa recent és filla del feixisme i de l’antifeixisme. La Segona Guerra Mundial va dividir el continent entre països de l’Eix nazi-feixista amb els seus aliats (com l’Espanya de Franco), i els països que van combatre aquest moviment autoritari, els països de la resistència. Al finalitzar la Guerra, Alemanya va perseguir els nazis i va reconvertir la seva pesada herència amb una eina d’aprenentatge per a les futures generacions, perquè el que va passar mai més torni a succeir. Els nens de les escoles de Berlín visiten Sachsenhausen, el camp de treball i extermini indirecte proper a la ciutat, reconvertit en els darrers anys de la Guerra en camp d’extermini. Allà reben explicacions clares dels crims que els seus avantpassats van portar a terme.

A Espanya, el feixisme es va prolongar fins a la mort del dictador i un xic més. Ningú va ser perseguit. Els criminals i torturadors reconeguts van ser amnistiats, els que segueixen vius poden campar totalment lliures per on volen mentre les seves víctimes, en molts casos encara romanen enterrades sense identificar en foses comunes o en cunetes perdudes de la geografia ibèrica. No s’ha volgut passar pàgina, a les escoles postfranquistes no s’explicaven detalls, fins i tot ara no s’explica amb tota la seva dimensió i crueltat el que va ser la repressió portada a terme pels criminals de la dictadura franquista.

A l’Alemanya postnazi, els hereus de Göring, de Himmler, de Hess, de Borgmann i de Mengele entre altres, van passar a ser fills d’herois rodejats de tots els capricis imaginables a ser fills avergonyits de botxins, fills d’assassins (que és el que eren els seus pares), en el que els seus béns i patrimoni aconseguits amb la sang dels seus crims van ser embargats. Mentre a Espanya, la néta de Franco es passeja per platós televisius com una star-system mediàtica, i fins i tot, l’estat espanyol li reconeix un ducat amb “grandeza de España”, títol exempt de pagar drets per més conya. Us imagineu un nét del dictador alemany actuant al programa Guck mal, we tanzt?, traducció segurament errònia de Mira quien baila?, o anomenat pel govern democràtic alemany con a Baron Von Hitler amb dret a pensió vitalícia?

L’esvàstica està prohibida a Alemanya, mentre que a Espanya la veiem en determinats estadis de futbol. La salutació braç en alt està prohibida a Alemanya, mentre que a Espanya la veiem en actes de determinats partits polítics, no només de VOX, i fins i tot, en manifestacions de determinats sindicats de cossos policials, increïble però veritat. L’adoctrinament de l’Alemanya nazi va requerir un desadoctrinament de la població de forma intensa, cosa que es va fer. A l’Espanya franquista, l’adoctrinament va durar 40 anys, molt més que la duració del nazisme, i no s’ha fet cap desadoctrinament posterior, per això aquest país és com és, un lloc on es normalitza la xenofòbia, els privilegis, el masclisme i l’atac a les minories.

Alemanya va demanar perdó al poble jueu per l’Holocaust, també el va demanar a altres, com al poble txec al qual van ocupar. Espanya encara deu les seves disculpes als pobles llatinoamericans i a tantes altres colònies a les que han volgut aniquilar, com Catalunya. Mai ho farà. Spain is different però per mal.

Berlín i Alemanya han superat el passat, a Espanya no només no s’ha superat sinó que el passat roman, està viu ara, ho veiem cada dia.

Un altre setmana parlarem de Praga i les meves reflexions. Salut i Independència!

Xavier Mas i Casanova

Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

Detalls

Escrit per Xavier Mas i Casanova

Categoria: CATALUNYA

Publicat el 04 Agost 2019

Vist: 3752

• Catalunya
• Barcelona

BARCELONA, CIUTAT SENSE LLEI

Cuando el río suena, agua lleva.

Un jove ciutadà d’origen xinés mort d’una pallissa donada per un grup de delinqüents de països de l’est, a la zona del Port Olímpic. Un home mort assassinat a la Plaça Prim, al Poblenou després de ser tirotejat en ple carrer. Una jove russa és segrestada, violada i assassinada per un grup de romanesos. Un home que volia robar a una perruqueria a Sarrià-Sant Gervasi, assassina al marit de la propietària del negoci que li volia impedir. Dos homes moren assassinats per baralles al carrer amb navalles i matxets, al Raval i a l’Eixample. Increment de furt i robatoris, a ciutadans i a establiments comercials. Baralles entre manters descontrolats. A casa m’expliquen que avui han robat a punta de navalla a fulanu, al treball em diuen que ahir van assaltar i li van treure el rellotge a sutanu, i a l’ascensor de casa un veí em comenta que fa dos dies al metro li van treure la cartera i el mòbil a menganu. Agressions a turistes i ciutadans.

I així cada dia. Quan li tocarà a algú proper?

Com a ciutadans tenim tot el dret a la nostra seguretat, un dret fonamental que ens han de garantir les institucions i no ho fan. Ara bé, deixa dos minuts el cotxe aparcat en un lloc prohibit però que no molesta a ningú, o passat 10 minuts de l’hora de la zona blava, i veuràs que quan tornes a buscar-lo, t’han “obsequiat amb una recepta” al parabrisa davanter en el millor dels casos. En el pitjor, el cotxe ja no està i a terra hi trobaràs el maleït trianglet que t’anuncia que la grua municipal ha fet de les seves i se l’ha emportat. Falten recursos? No. Es dediquen aquests a intentar saciar les ànsies recaptatòries municipals, inclòs a perseguir a grups de ciutadans que volen posar ordre organitzant-se en patrulles ciutadanes pel metro intentant tapar les negligències en seguretat de l’ajuntament barceloní.

Barcelona, ciutat sense llei. A Colau se li ha escapat de les mans una cosa tan important i bàsica pel benestar com és la seguretat. Els japonesos venen a Barcelona, envegen la nostra ciutat, el nostre clima, el nostre menjar, la nostra riquesa artística. Jo envejo d’ells poder anar a un supermercat i deixar la motxilla al carret de la compra sabent que ningú la tocarà. Que bonica és Barcelona però que insegura t’han fet. I mentre, que fa la nostra alcaldessa per solucionar un panorama que s’assembla cada vegada més a una novel·la quiosquera d’Estefania, a una peli del Far West però sense sheriff? Ella, somriu, somriu, somriu i... xerra, xerra, xerra.

Somriu davant dels cada vegada més abundants homeless, okupes, carteristes i camells que campen lliurement pels carrers de la nostra ciutat.

Xerra per no escoltar que una ministra de Corea del Sud ha mort com a conseqüència de la caiguda soferta en un robatori.

Somriu per no assumir el que suposa que hagin robat cent mil euros a un membre de la família real qatarí.

Xerra per no sentir les esbroncades i xivarris que provoquen les manades etíliques de comiats de solter descontrolades que circulen i miccionen a qualsevol lloc la ciutat.

Somriu com sinó passés res, mentre a foscos portals de la ciutat s’agredeix sexualment i es viola a noies massa sovint.
 Xerra sense parar, mentre a la nostra i seva ciutat se segueixen produïnt desnonaments a dojo cada dia.

Colau va vendre el seu producte amb un embolcall que anunciava llum, tolerància i solucions davant dels drames humans, però el que ha fet ha estat apagar les llums i obrir les portes de la ciutat, de bat a bat, als aprofitats, als delinqüents, als incívics, a les màfies, als lladres, als assassins, a la mala gent en general.

Ella somriu i xerra, però no gestiona, no soluciona.

Xavier Mas i Casanova

Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

Detalls

Escrit per Xavier Mas i Casanova

Categoria: CATALUNYA

Publicat el 21 Juliol 2019

Vist: 6826

• Catalunya

17A, CRIM D’ESTAT

No sé si es provarà mai, no sé si es coneixerà la veritat d'aquí  molts anys o de menys anys, però tinc la seguretat absoluta que els brutals atemptats de Barcelona i Cambrils del 17 d’agost de 2017 van ser organitzats o almenys es van perpetrar amb l’aquiescència i responsabilitat infame de la ultradreta peperiana governant a l’estat espanyol, un govern embogit i rabiós, un govern superat per la voràgine democràtica del moment, democràcia en estat pur que els hi queia a sobre amb el moviment del procés català i que no podien pair.

15 morts, entre ells dos nens de tres i set anys. 131 ferits, un d’ells, una turista alemanya que va morir uns dies després a conseqüència de les ferides produïdes a l’atemptat, elevant la xifra fins a 16 morts. Persones de 34 nacionalitats diferents van ser afectades.

17A, crim d’estat. Va ser un crim d’estat, però el pitjor de tot és que no em sorprèn perquè molts ja ho imaginàvem. Les frases del tipus “no pot ser”, “no arribaran tan lluny”, “estem en un estat de dret”, “algú ho aturarà”, i d’altres similars, fa temps que han estat superades, fa temps que sabem que no tenen sentit a l’estat espanyol, on els governs, siguin del PP o del PSOE, són capaços de qualsevol cosa, de mentir, de pegar i fins i tot d’assassinar amb l’objectiu de no perdre a Catalunya, una colònia extremadament rendible i necessària per a ells.
De cap altra forma es pot entendre perquè la Guàrdia Civil va pressionar per quedar-se amb la investigació de l’explosió d’Alcanar quan els Mossos treballaven en les diferents hipòtesis. De cap altra forma es pot entendre la manca d’escrúpols dels governs espanyols, passats i actuals, per amagar les males pràctiques dels serveis secrets i policials espanyols. De cap altra forma es pot entendre el silenci sepulcral dels grans mitjans de comunicació espanyol davant les revelacions fetes pel diari "Público". De cap altra forma es pot entendre els motius que van portar a PP, PSOE i CS a frenar una comissió d’investigació al Congrés. De cap altra forma es pot entendre perquè el CNI va esborrar la fitxa del cervell, Abdelbaki es-Satty, dels seus arxius quan va succeir l’atemptat. De cap altra forma es pot entendre la declaració prepotent de la portaveu en funcions del govern espanyol, Isabel Celaá, al ser preguntada per les connexions entre els terroristes jihadistes i el CNI, i que es resumeix amb el comentari “no estem en aquest tema”, i que manifesta una voluntat de “correr un tupido velo” davant de familiars de les víctimes de l’atemptat, que van veure com una tarda de fa quasi dos anys, la seva vida quedava trencada per sempre, i davant de ciutadans que esperen i exigeixen explicacions del que va passar aquell dia. De cap altra forma es pot entendre com la fiscalia no actua d’ofici davant de les greus i alarmants revelacions resultat de les investigacions periodístiques.

Saber és un dret en democràcia, el problema és que a Espanya no ho és.

Informar és una obligació en democràcia, el problema és que a Espanya no ho és.

Estem davant d’un escàndol d’estat sense precedents a l’Europa democràtica. Bé, sense precedent tampoc, hi ha reincidència al govern espanyol quan als atemptats del 11M a Madrid ja es va silenciar el paper dels confidents que controlaven els serveis de seguretat espanyols, i que haurien pogut evitar el que va ser l’atemptat més sagnant fet mai a Europa. En qualsevol país del món civilitzat, aquest escàndol provocaria un terratrèmol polític i social, amb dimissions en massa del govern, apertura d’investigacions exhaustives i seria capçalera dels informatius, dia rere dia. A Espanya, silenci sepulcral. Callen i intenten passar de puntetes. Simplement perquè són còmplices.

La gestió dels atemptats pels Mossos d'Esquadra va evitar una alerta ciutadana que des del govern espanyol volien es produís, provocant una monumental emprenyada del govern del PP que tenia altres plans. Recordem les paraules de Soraya SS parlant d’aplicar el nivell 5 d’amenaça terrorista i que significava posar l’exèrcit al carrer. El govern del PP volia una acció i intervenció militar justificada per la seguretat dels ciutadans, una intervenció agressiva basada en la utilització de la por i que perseguia altres objectius més foscos i tèrbols, com evitar la celebració del Referèndum, que per aquelles èpoques ja sabien que era inevitable, se’ls hi havia escapat de les mans, mans vermelles per cert, tacades de sang dels innocents.

La venjança de l’estat espanyol no s’ha fet esperar. Ja sabem que qui els porta la contrària o s’interposa als seus plans li posen la creu, cosa que s’evidencia una vegada més mitjançant la persecució dels que van fer una gestió i feina perfecte de l’atemptat, però que anaven en contra dels seus interessos. L’engarjolament del conseller Forn, i la persecució del major Trapero i la resta de la cúpula policial catalana en el que serà un nou judici vergonyós, evidència aquesta revenja. Si són capaços de matar, com no han de ser capaços de mentir, com no han de ser capaços de falsejar-ho tot, de manipular-ho tot.

No oblidarem, no callarem i no perdonarem als assassins, per respecte a les víctimes, per fer justícia.

Xavier Mas i Casanova

Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

Detalls

Escrit per Xavier Mas i Casanova

Categoria: CATALUNYA

Publicat el 14 Juliol 2019

Vist: 2285

• Catalunya
• Europe

EL CONTE DE LA SERVENTA

El Conte de la Serventa o The Handmaid’s tale és una novel·la i sèrie televisiva de ciència-ficció de la canadenca Margaret Atwood, escrita l’any 1985, en què uns polítics teòcrates, dictatorials i totalitaris arriben al poder dels Estats Units, que passa a dir-se república de Gilead, amb l’excusa de defensar el país de la violència del terrorisme islàmic, augmentant el control social i l’autoritarisme, i retallant totalment les llibertats de les persones.

En la trama d’aquesta obra, una plaga d’infertilitat assola la humanitat. Aquest fet és aprofitat per alguns feixistes il·luminats que duen a terme una revolució conservadora i fonamentalista religiosa que es carrega la democràcia mitjançant un cop d’estat que converteix totes les estructures de l’estat en una teocràcia fanàtica, canviant l’ordre polític, jurídic i social.

El poder polític queda concentrat amb uns líders patriarcals que són qui van començar la revolució i que ara governen una dictadura totalitària impecable contra la població civil.

El poder jurídic erradica els Drets Humans i passa a ser executada per una taxativa i espècie de Llei Divina del estàs amb el règim o contra el règim.

La societat es divideix en una espècie de castes superiors i inferiors, on és rellevant el paper de les dones com a essers inferiors, subjugats al poder de l’home. L’home s’apropia del treball i del cos de la dona, i per extensió dels seus fills. Les dones són propietat literalment de l’home, ja siguin com a Marthas o cuidadores de la llar familiar, com a esposes submises o com a serventes. Aquestes, són dones fèrtils que tenen funcions exclusivament reproductores, utilitzades només com a úters amb potes, que perden totalment la seva identitat, així és com la protagonista televisiva June passa a dir-se DeFred, prenent el nom de l’home de la casa, Fred Waterford.

El conte de la serventa és una obra traumàtica, terroríficament angoixant i sobretot atemporal. I ho és, perquè existeixen alguns axiomes del món que retrata l’autora que són d’indiscutible actualitat. A l’obra d’Atwood, igual que a la realitat, la societat viu en oprimida per una por constant, on les conseqüències d’incomplir La Llei són devastadores, on l’adoctrinament i el rentat de cervell estant a l’ordre del dia i on les persones han deixat de ser totalment el centre de les decisions que pren la classe política dirigent, una societat en què el feixisme, la misogínia i la xenofòbia són cada vegada més presents de forma impune. 

El conte de la serventa és una obra que ens fa reaccionar, ens adverteix que de forma ràpida els nostres països poden esdevenir violents i deshumanitzats, ens posa en alerta, és una obra amb missatge que ens relata, explica i exposa que les llibertats poden desaparèixer d’un dia per altre, inclòs en els països que consideràvem democràtics i més avançats. És la història d’un maltractament continuat, en el que la ficció s’apropa a la realitat de forma fefaent. El totalitarisme gestacional, la propaganda, el sistema de castes o el neofeudalisme de la producció són aspectes que disfressats d’altra forma es troben a la nostra societat cada vegada més sovint. L’augment de moviments polítics d’extrema dreta està normalitzant i accelerant el procés en què les llibertats bàsiques són coartades, depurades i erradicades per la via del retrocés de drets bàsics o l’aprovació de lleis regressives.

Espanya és un clar exemple que la ficció esdevé realitat. Catalunya són les dones reals de la ficció de l’obra. Serem per sempre súbdits o reaccionem?

 

“Nolite te Bastardes Carborundorum”

Xavier Mas i Casanova

Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya