8apellidosvascosAhir vaig anar a veure Ocho apellidos vascos al cinema, cosa no gaire original, si considerem les cues que hi havia. Una típica comèdia espanyola o espanyolada. És un film simpàtic, fet amb força gràcia, que utilitza els tòpics dels andalusos i dels bascos, per allò de les “dos Españas”, per ubicar-nos en un context desdramatitzat d’Euskadi, en el qual es mescla l’engominament dels uns amb la rudesa i el no estar per hòsties dels altres, i que ens permet riure’ns un xic de nosaltres mateixos. El seu director i els productors ja han anunciat que estan treballant en una segona part, que es dirà Nueve apellidos catalanes.

Aquesta setmana, Rajoy ha parlat de la sang mesclada dels catalans i dels espanyols. Un discurs obvi i que busca ser populista. La rèplica d’en Mas no s’ha fet esperar, en el sentit que ser català no té res a veure amb la sang, i que és català qui viu i treballa a Catalunya, i qui ho vol ser. Novament, es repeteix una situació recurrent: el govern espanyol utilitza un argument sobre Catalunya que és inexistent a Catalunya, tots ho sabem, però ho fa perquè terra enllà s’ho creguin. És trist, però és així. Precisament aquest discurs “siempre negativo, nunca positivo”, forma part de l’argumentari sumatori que porta per títol Ja n’estem tips i no volem pertànyer a un país així, que molts catalans sentim cada vegada més i que fa que tinguem pressa per marxar.

I és que el discurs de la sang no té sentit a Catalunya. En Rajoy no s’adona, una vegada més, que no es tracta de buscar nou cognoms com Puigdellívol, Cadarell, Bartós, Pujol, Serra, Maimó, Bosch o els meus, Mas i Casanova, per trobar un català al darrere o no trobar-lo. Nou cognoms típics dels catalans són també García, Pérez, Méndez, Rodríguez, Albacete, Fernández, Martínez, Manzano i Goikoetxea. I uns altres nou també són Ahmed, Abdelkader, Owusu, Mbako, Schrempff, Chen, Dupont, Stewart i Motti. Catalunya està formada per una gran barreja de cognoms que significa una gran barreja d’orígens. Ser català no vol dir tenir un cognom concret, ser d’una raça concreta o parlar en un idioma determinat; ser català significa respectar i estimar aquest país. Per aquest motiu, i no per cap altre, em sento i vull ser català.

No vull ser espanyol perquè no estimo Espanya. Seria una falta de respecte per a aquest país i per als espanyols que una persona que no vol ser-ho volgués influir en les seves decisions i en el seu futur. Però tampoc no vull ser-ho perquè no m’interessa gens ni mica ser espanyol. No m’interessa pertànyer a un país que no em sedueix pel que fa als seus principis i amb el qual no vull sentir-me identificat. No m’interessa ser d’un país en què governa una monarquia, un país que diu una cosa i en fa una altra, no m’interessa formar part d’un país que té una constitució que diu, en el seu article 14, que “Los españoles son iguales ante la ley, sin que pueda prevalecer discriminación alguna por razón de nacimiento, raza, sexo, religión, opinión o cualquier otra condición o circunstancia personal o social”, i en el qual, aquesta mateixa setmana, s’estan afranquint davant la justícia membres de la monarquia, és a dir que es diferencien les persones pel seu origen. No m’interessa formar part d’un país que és corrupte, que trasllada aquesta imatge bruta de corrupció a tot el planeta, i que, fins i tot, dóna pas a una sàtira dels Simpson,en què un jugador de la roja intenta comprar un àrbitre peculiar, en Homer Simpson, perquè no l’expulsi.No vull ser d’un país en què m’obliguen a ser súbdit espanyol per llei i no un ciutadà perquè m’hi senti emocionalment o, fins i tot, perquè m’interessi racionalment. No vull ser d’un país en el qual si és fes una pel·lícula de cinema anomenada Ocho apellidos españoles, aquests fossin Borbón, Bribón, Bárcenas, Blesa, Barberá, Botín, Blanco (per allò del blanqueig) i el Bigotes... i, curiosament, aquests només són els que tenen la B com a inicial; n’hi ha per omplir la resta de lletres.

És evident que tenim la mateixa sang, però la barreja de sang no ens fa iguals. Pensem diferent: uns ho fan en clau espanyola i els altres ho fem en clau catalana. Per exemple, quan parlem de duplicitats de funcions, un cas pot ser el de la policia. Des del punt de vista dels espanyols, no s’entén que hi hagi una policia estatal i una d’autonòmica. Segur que pensen que sobra l’autonòmica, i des del punt de vista dels catalans, estem d’acord amb l’essència, en sobra una, però no entenem que hagi de romandre l’estatal i que s’hagin de reduir les forces dels Mossos. Aquest mateix comentari es pot extrapolar a cadascuna de les duplicitats, i en totes elles veurem que estem d’acord que les hem de reduir, però diferirem sobre quina s’elimina.

Hi hauria un tercer grup, els ambivalents, que comentaran que ho viuen en clau espanyola i catalana, les dues a la vegada, i això ho entenc en el terreny emocional, però no ho entenc en el terreny racional. Per exemple, en el cas de les duplicitats comentades, quina triarien? Doncs, si cal reduir, han d’optar per una opció, o és que no volen triar o és que en trien una de concreta i no volen dir quina és. Més exemples: si calgués triar entre fer un AVE de Madrid a Galícia o fer un tram del corredor mediterrani, quina opció triarien, si no hi hagués recursos per fer-les totes dues? I si calgués fer una autovia gratuïta més, o bé a Extremadura o bé a Tarragona, quina triarien? Si s’hagués de potenciar o el port de València com a principal port del país o bé el de Barcelona, quina opció triarien? Preferirien que l’aeroport Barajas-Adolfo Suárez (Déu n’hi do, amb el nom) fos el nodus principal del país per a viatges intercontinentals o preferirien que ho fos Barcelona - El Prat?

Es tracta de marcar prioritats i d’optimitzar els recursos, de forma que s’obtingui la màxima eficiència de la relació cost/benefici, sobretot en temps de vaques magres. Pot existir una ambivalència en l’aspecte emotiu, per a aquells qui la tinguin, però en l’aspecte material no hi ha recursos per a tot, així que hem de triar. Ho fem des d’un prisma recentralitzador de l’Estat espanyol o cerquem el benefici productiu directe, mitjançant un estat independent? Sota aquest argument es pot ser espanyol, català i espanyol-català dins d’una república catalana independent, atesa la multivarietat que és i que ha de seguir sent la nostra nació catalana.

Si, finalment, surt a escena Nueve apellidos catalanes, l’aniré a veure, siguem o no siguem ja independents. Riure sempre és sa i encara més fer-ho d’un mateix, així que afrontarem amb bon humor, com ha de ser, els tòpics que segur que hi sortiran, del caràcter tancat, garrepa i independentista dels catalans.

 

Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat nr 9493

indignao  Que ningú es porti a enganys, el català emprenyat no és l'espanyol “indignao”.

Els dos milions i mig de manifestants segons dades de l'organització de la Marcha por la Dignidad del 22-M, no més de cinquanta mil segons la Policia, amb una disparitat de xifres increïbles però habituals, que van arribar ahir al centre de Madrid, procedents de sis orígens diferents de l'Estat, incloent-hi Catalunya, denuncien una situació límit de gran part de la població a Espanya, concretat en desnonaments, pobresa, fam i fins i tot la mort, com a resultat de les polítiques d'ajustos, realment retallades, en drets socials bàsics com l'ensenyament, la Sanitat i la dependència, que el Govern mantén seguint les instruccions de la Troika.

La multitud de banderes republicanes, que hem semblen perfectes tot sigui dit, d'alguns sindicats que no eren els majoritaris, i les pancartes amb eslògans com “pan, trabajo y techo”, “la crisis que la paguen los banqueros”, “el pueblo unido jamás será vencido” i “huelga general” evidència que malgrat ser una manifestació molt important, no és transversal, no agrupa a tots els sectors socials, ni molt menys representa a totes les estratificacions de les persones de l'Estat, sinó que concentra a una forma de pensament polític concret, que pensa en la colectivització, amb el subsidi, desenganyat d'un Estat que pensen ha de ser sobreprotector, que ha d'anar més enllà d'establir un context base d'igualtat d'oportunitats, de defensa de la lliure competència i de protecció als que ho necessiten.

L'emprenyat i l'indignao són coses diferents. El català emprenyat i el indignat s'han aproximat a Catalunya per crear una nova figura que transforma la ira derivada de la indignació (per cert, en català indig+nació) en acció positiva cap a una reinvenció de la política. El català emprenyat ja no està representat per uns quants sinó que dins d'aquesta nova dimensió som tots. El català emprenyat no és un hooligan radical, res més lluny, ha aconseguit passar d'un malestar difús a tenir un objectiu polític, un objectiu emocional i racional per assolir tenir un nou Estat que sigui eficient, un Estat interessat a fer realitat els interessos dels seus ciutadans, vol passar del que és un somni a una realitat. El català emprenyat està indignat també, però ha mutat, ja no alça la veu, crida ni insulta, sinó que està decidit, vol votar, decidir el seu futur lliurament i abandonar per la via pacífica un dels Estats més corruptes, antipàtics i grotescos de tots els Estats que es fan i es desfan.emprenyat Emprenyats estan els aturats, els obrers, els jubilats, els autònoms, els advocats, els economistes, els informàtics, els funcionaris, els pagesos i els empresaris. L'emprenyament dels catalans és un fenomen transversal i per aquest motiu imparable. Hem passat de la desafecció, la desconfiança i el pessimisme respecte a les institucions espanyoles a una creixent i vigorosa politització de la societat catalana. El ciutadà català emprenyat, busca solucions, opina, pregunta i discuteix com mai ho ha fet abans.

Especialment cal esmentar el succés esdevingut el dimecres d'aquesta setmana, un succés molt important, rotund i històric, on en un acte organitzat per PIMEC, la patronal de referència de les petites i mitjanes empreses, amb el suport de nombroses organitzacions empresarials. En aquest acte, centenars d'empresaris en el seu dret d'expressar el que pensen van cridar independència, van demanar trencar amb Espanaya, manifestant l'assoliment de l'Estat propi català com a l'única solució dels problemes del teixit productiu de Catalunya. Aquests empresaris estant convençuts que des de Madrid no vindran solucions, sinó més problemes. Pensen que la política governamental té una visió de l'economia enfocada a afavorir les grans empreses que viuen de les concessions públiques, i que fan d'autèntics “cementiris d'elefants” pels polítics una vegada es retiren de la seva activitat pública. Pels governs espanyols, les pimes no són prioritàries, de fet no són res, només un element per saciar els seus insaciables afanys recaptadors, les menystenen i fins i tot les menyspreen. Si Madrid no farà res per canviar les coses i Catalunya no pots fer res dins del marc jurídic actual, només hi ha una via, canviar les coses perquè qui les vulgui canviar ho pugui fer, i aquesta via és l'Estat propi, l'única forma per prendre un vol xàrter al món i per poder projectar a aquest el que volem i som capaços de fer.

El català emprenyat ha agafat el camí de la raó i deixat el testimoni de la ira a altres que sembla van perdent la raó, els preservadors d'una unió fictícia que mai ha existit de forma voluntària sinó per imperatiu legal, que no legítim. Els catalans acceptem el repte democràtic de guanyar o perdre en unes votacions, a Espanya, o almenys els seus governats a qui vota una gran majoria no ho oblidem, aquest repte no se'l volen plantejar, han de guanyar i si pot ser humiliar, millor. Com s'entén sinó que s'insulti dient que són terroristes o “nazis” qui vol votar lliurement, com s'entén sinó que es vulgui il·legalitzat l'ANC per recollir i manifestar el que pensa de forma majoritària la societat civil catalana, com s'entén sinó que caigui sobre la “pobre” Shakira l'odi cavernícola de centenars de milers de persones només per cantar en català el “Boig per tú”, com s'entén sinó que es deixin entrar a un estadi de futbol senyeres i símbols feixistes i no es deixin entrar senyeres estelades, com s'entén sinó que es creguin tots el que els expliquen les seves televisions del que passa al nostre país sense constatar-ho i fent orelles sordes al que els hi diuen els familiars i amics que viuen aquí, com s'entén sinó que els que s'apropien i es fan garants de la “única verdad absoluta” siguin els que realment més menteixen, com s'entén sinó que alguns estiguin disposats a utilitzar la força, cosa que saben és impossible actualment, com s'entén sinó la desproporcionada obsessió a espanyolitzar als ciutadans catalans quan existeix un clima total de normalitat, com s'entén sinó l'obtusa tossuderia per no fer avançar el corredor mediterrani i defensar fent el ridícul davant de l'UE el corredor central, com s'entenen sinó tants i tants casos que podríem aquí explicar...

Desgraciadament la nació espanyola de Franco va calar massa a Espanya i a molts espanyols, també alguns catalans, es tractava d'una nació basada en la submissió per la força de les persones que feia no plantejar-se el perquè de les coses. Afortunadament el català emprenyat mai va acceptar aquesta situació, i encara que no va poder vèncer al dictador en vida, aquell Estat creador d'injustícia, manca de dignitat i mort està a punt de finalitzar a Catalunya, el legat dels emprenyats catalans està proper a donar pas a la llum, a la raó de les coses, al benestar dels ciutadans, a la llibertat, a la democràcia, i és que la democràcia, senyors, no té aturador.

 

Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat nr 9493

bcnciutatprodigis   Gràcies Paco de Lucía per la teva música. Descansa en pau. El record de la teva genial obra perdurarà en el temps.

I ara preguntareu: Què té a veure l'anterior comentari amb el títol de l'article? Res. Excepte que alguns dels articles que preparo por EconomiaCAT els faig escoltant la música d'aquest mestre, de la mateixa forma que l'utilitzo per altres facetes professionals. Música melòdica, profunda, inspiradora i amb un potent efecte per aconseguir concentració de treball.

Però deixem el record d'en Paco a un costat i “vamos al turrón” com diria el meu sogre. Cada vegada que torno d'un viatge i arribo a Barcelona em meravello. Ja no parlem si tornes en avió i veus el magnífic sky-line general d'una ciutat que ja des de l'aire et transmet acolliment, sinó tornant amb cotxe, com va se el passat divendres, entrant per la Diagonal, baixant per l'Eixample i arribant al Poblenou, el barri d'on sóc i on visc. Veure la Rambla del Poblenou, per a mí i no exagero la gran joia de la ciutat per passejar a qualsevol hora, que va des d'el mar fins a la Diagonal, em fa pensar en l'Eduardo Mendoza i el seu llibre basat en l'evolució de Barcelona, La ciutat dels prodigis, que mitjançant el fil conductor del protagonista de la trama del llibre, Onofre Bouvila, mostra l'evolució d'una societat des del seu estancament inicial fins al seu desenvolupament industrial, econòmic i social. Penso que reflecteixo un comentari generalitzat quan afirmo que els barcelonins, de forma generalitzada, estem orgullosos de la nostra ciutat, i ho estem quan veiem els turistes als nostres carrers, a les nostres botigues, als nostres museus, els nostres restaurants, de la mateixa manera que quan estem a l'extranger, diem que som de Barcelona i el món sencer coneix i reconeix, normalment de forma molt satisfactòria i fins i tot de forma entusiasta, la nostra ciutat. Però no tot és de color de rosa, tenim un problema molt seriós de desequilibri social i d'inseguretat que hem de solucionar. Molt ull amb creure'ns que som el melic del món. Al respecte, comentar un toc d'atenció que em va donar l'altre dia un lleidatà “adoptat” d'origen basc que em feia reflexionar molt sobre l'egocentrisme involuntari i del que ens queixem que tenen altres amb nosaltres, em deia que quan hi ha una reunió a Barcelona es feia a les 9 del matí però quan és a Lleida era a les 11...per pensar no?

Barcelona està de moda, Barcelona és una marca que ven, tant en l'àmbit turístic com en els negocis. Associada a la tecnologia, a l'arquitectura, al disseny, a la gastronomia, al bon clima i a la qualitat de vida en general, el turisme i els events internacionals estan mirant directament a Barcelona com una destinació habitual i fins i tot recurrent. El Mobile World Congress, MWC, celebrat aquesta darrera setmana és un clar exemple que situa a Barcelona com a una de les gran capitals internacionals per fer negocis. Sentir parlar a Mark Zuckerberg de les tendències del WhatsApp, veure presentar les novetats tecnològiques de Samsung, intuir l'evolució dels smartwatch, polseres i altres accessoris tecnològics connectats al mòbil, etc...i que tot això estigui succeint a Barcelona és una demostració de l'atractiu de la ciutat, del que sona en el món per la seva trajectòria i del seu posicionament capdavanter, fets que han de situar la cosmopolita capital catalana com a motor econòmic, i ha de captar amb seguretat el talent, la creació d'activitats econòmiques dels emprenedors de tot arreu i inversions estrangeres dels negocis com ja està passant i com ho demostra el fet que Catalunya ha incrementat la xifra d'inversió estrangera durant el 2013 el 70% respecte a l'any 2012, emparada aquesta empenta per un teixit humà professional que està ara més preparat que mai.

Diríem doncs que respecte a les condicions de captació, d'emprenedoria i de creació, Barcelona les reuneix totes avui en dia. Un altra cosa és la implantació, la sostenibilitat de la seu del negoci. El fet que Barcelona no sigui capitat d'Estat impossibilita que tingui atributs com tal i l'impedeix gaudir de l'efecte de disposar de un lobby propi com tenen les altres capitals polítiques, cosa que la manté allunyada dels centres de poder i decisió en els àmbits econòmics i polítics.

La conjuntura espanyola, no ajuda sinó que perjudica greument, la Marca España s'associa amb corrupció, amb cues inacabables a l'INEM, amb gent recollint als containers, amb “toros y siesta”, amb recessió, amb incertesa i amb ineficàcia, que és en definitiva la pitjor de les imatges per l'empresariat consolidat i emergent.

Dues infraestructures serien rendibles des del primer moment, i no s'entén internacionalment (bé i tampoc s'entén localment) com no és realitzen, que són:

- l'eix ferroviari mediterrani incloent les connexions intermodals amb el Port de Barcelona com a eix vertebrador,

- i, les limitades connexions internacionals que te l'aeroport de Barcelona i que dificulten la creació de centres d'operacions, considerant la importància que les ciutats hub estan adquirint en l'enfocament de la inversió estrangera directa.

Un altre fre important al desenvolupament és el deficient nivell d'anglès, que va millorant any darrere any de forma general però amb la sensació que molts ja van tard, així com, la insuficient culturització empresarial i coneixement de la població del que representa ser una important ciutat dels negocis. Es a dir, estem preparats per ser el que volem ser? No. Ens falta formació de base en economia, com tenen els americans i sobretot els israelians, cosa que ja exposava en el meu article “Economia a les aules” al Juny del 2012. A Barcelona, i al nostre país Catalunya, existeixen mancances importants, de suport empresarial, de mercat, legals i per sobre de tot, de finançament.

Cal una visió comuna, integrada i coordinada entre els àmbits privats i públics per no deixar escapar cap oportunitat de negoci. Cal retenir la inversió, i s'ha de fer mitjançant l'activació i elaboració de programes de fidelització que passin per la capacitat de millorar en les condicions de l'entorn de negoci. És imprescindible activar leverage policies que són polítiques de palanquejament i dinamització orientades al creixement de les empreses que ja estan establertes i que tenen cert potencial d'invertir. S'han d'estrènyer els vincles de col·laboració i comunicació institucionals amb les empreses que els aportin confiança i seguretat, ja que el teixit empresarial aportarà riquesa i llocs de treball a la ciutat. El marc legal ha de ser clar i no confús com és ara, dissenyat per a què pugui ser seguit i complert per les empreses, i no premeditadament complicat per mantenir a aquestes en un constat estat de negit i preocupació, sabent que facis com ho facis si et “volen enganxar, t'enganxaran”.

Siguem d'una “punyetera” vegada una business friendly city i tot ens anirà molt millor.

 

Xavier Mas i Casanova

Economista Col·legiat nr 9493

tengo un plan  Aquesta setmana, “la grossa” del PP ha desembarcat amb la majoria dels seus vaixells insígnia a Catalunya. Va començar amb la frase del seu líder, Mariano Rajoy, sobre com frenar el procés d'independència de Catalunya: “tengo un plan para frenar la consulta”.

Tot i que durant el cap de setmana no ha afegit cap novetat respecte els detalls del pla, aquest possiblement s'ha activat amb tres línies de procediment: la primera, la de sempre, el compliment de la “Santa Inquisició”, vull dir Constitució, però em faig un embolic quan la meva ment pensa en la imposició de la Llei Magna a cops, com els inquisidors ho feien amb la Bíblia. Una Constitució, avui encara legal, però que ha perdut tota la legitimitat, donat que és interpretada i modificada quan a ells els interessa. En aquesta primera línia no m'estendré gaire, ja que és una qüestió un xic pesada de repetir i repetir, i que ha resultat ser totalment ineficaç fins ara.

La segona línia de procediment es fonamentarà en l'aspecte teòric de l'enfortiment dels llaços espanyols amb Catalunya. El problema és que no podran dissimular les ganes que ens tenen, i molt menys la relació que ells perceben de colònia i, per tant, com a unitat productiva pel seu benestar. No és un problema de formes, és un problema de fons que acaba afectant les formes. Les paraules quedaran en paraules només, i els actes realitzats seran diferents, cosa que, per cert, és molt "PPera". Un exemple: volen o diuen que volen enfortir els llaços d'unió, apel·lant als vincles comuns, als sentiments i, fins i tot, al romanticisme, però el primer que han fet és tancar la senyal catalana de TV3 i ara de Catalunya Ràdio al País València. Qui posa les fronteres? Qui talla i busca un país amb tarannà localista, no sigui que arribi alguna informació que faci obrir els ulls a qui ho pugui escoltar. En l'era d'Internet i del món localitzat, els del PP posen limitacions, però sempre dient que ells són els garants de la llibertat.

Pensen, que amb quatre bones paraules, amb quatre ninots de peluix i quatre pastissets de Santa Teresa n'hi ha prou i els habilita després per anar a la càrrega del President de Catalunya i a l'insult dels independentistes. Ells consideren que la convenció que realitzen a Catalunya és una forma d'apropar el seu partit als catalans, de demostrar diàleg i debat intern sobre la situació actual. D'aquí el seu nom “Junts sumem”, que ja té nassos! Ara bé, això s'ho pensen ells, però només ells, ningú més ho compra. Com ho veuen els catalans? No ho sé, però us diré com ho veig jo: com una assemblea de fanàtics irracionals que han perdut el nord, com una espècie d'aquelarre de vampirs que busquen desesperadament sang, sang catalana evidentment, per continuar xuclant.

Respecte a la tercera línia de procediment, insistiran amb el discurs de la por, amb dir-nos: "on voleu anar tot sols, colla d'irresponsables, que no veieu que ho perdreu tot? Ningú comprarà els vostres productes, tindreu un deute de “cal Déu” que no podreu pagar, ningú us farà cas sense el recolzament i el reconeixement que té la vostra mare, la “madre patria”, us faran fora d'Europa i potser del món dels humans, us vindran les set plagues, totes juntes i en abundància, el vostre escenari post-independent serà un escenari apocalíptic que us perdurarà fins al final dels segles".

I per demostrar-nos-ho, vindran amb un bombardeig d'informes fets a mida, d'informes falsos i irregulars, una vegada més menyspreant-nos com a persones, com a ciutadans, com a éssers racionals i intel·ligents que som. De moment, el Montoro ja ens ha anunciat que canviarà la forma de calcular les balances fiscals. Es treu de la màniga una nova forma de càlcul, modificant la que s'utilitza a totes les estructures compostes per estats federals, de l'anomenat món civilitzat, incloent Alemanya i els Estats Units. Ara utilitzarem una metodologia feta a mida, “Made in Spain”, que es dirà “Cuentas públicas regionalizadas” i que permetrà conèixer el nivell d'ingressos i despeses per ciutadà, i no per territori, amb l'únic objectiu de combatre l'argument de l'escandalós dèficit fiscal de Catalunya, possiblement un dels arguments més ferms i racionals de l'independentisme sòlid i creixent. Ole tú! Ole tú!

No han entès res, però res de res. Encara creuen que el que ha succeït, està succeint i succeirà a Catalunya és un deliri de dos polítics il·luminats, l'Artur i l'Oriol, que amb les seves falsedats condueixen a 7 milions de “borregos” cap a un suïcidi col·lectiu. No s'han adonat que no és així, sinó que el que hi ha a Catalunya és un sentiment transversal que va de baix a dalt, és la voluntat d'un poble que anhela i aconseguirà el naixement d'un nou Estat, el seu. A aquest poble, ha deixat d'importar-li el discurs de la por i les paraules nècies. Aquest poble és madur i no “compra” el discurs d'acabar amb “España a machetazos”, com ha dit la Cospedal, quan realment aquest poble no parla de ganivets, sinó d'urnes.

Crec que no hi ha pla, almenys no hi ha un pla català considerant als catalans. Crec que l'únic que hi ha són altes dosis de testosterona procedents del “toro d'Osborne”, canalitzades al servei de la ultradreta; de l'església més retrògrada, que sembla que ja no està ni al Vaticà; dels interessos de les grans corporacions, i dels bancs. El veritable pla potser podria començar per estar al servei del ciutadà, però això no, ells estan només al seu servei i es senten superiors.


Per acabar, em quedo amb la frase de l'Albert Rivera, que, tot i que no és sant de la meva devoció, crec que ha tingut gràcia al afirmar sobre Rajoy que, per tenir un pla, porta molt de temps dissimulant.

Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat nr 9493

moodys  L’agència nord-americana de qualificació de risc financer Moody’s Analytics, en un estudi publicat recentment sobre què passaria econòmicament a Espanya i Catalunya si aquesta s'independitzés, ha advertit que en el cas de donar-se aquest escenari l'impacte per l'economia espanyola seria molt negatiu, podria descoratjar la inversió empresarial i estrangera. Catalunya és el 19% del PIB total espanyol, el percentatge més gran de les comunitats autònomes, motor clau per Espanya. Destaca que Espanya s'enfronta a una dèbil recuperació, amb una expectativa de creixement de 0,6% al 2014 i 1% al 2015. Comenta que el recent augment del deute sobirà domèstic a les carteres dels bans espanyols és insostenible, i el considera un graó per sobre del bo escombraria. Afirma que hi ha la possibilitat que alguns bancs espanyols puguin necessitar capital addicional de la Unió Europea, fins i tot amb la fi del rescat. Alerta sobre l'alta taxa d'atur i la restricció del crèdit a les empreses.

 

També avisa que Catalunya podria patir econòmicament si es separa d'Espanya perquè es posaria en perill els vincles comercials i financers dels quals gaudeix com component d'un Estat membre de la Unió Europea i de l'eurozona, a més que hauria d'assumir una part del deute públic espanyol.

 

Finalment, l'informa comenta que els partits catalans de forma majoritària han demanat la celebració d'un referèndum però el govern central el considera inconstitucional. Aquesta pressió al govern d'Espanya podria créixer si els polítics independentistes guanyen més representació a les eleccions europees del proper mes de Maig, i alerta que també podria créixer si la població d'Escòcia vota favorablement a favor de marxar del Regne Unit.


Fina aquí l'informe que signa Zach Witton, ara el que considero cal analitzar i explicar per poder llegir aquest informe amb el valor que mereix, fem-ho desmuntant a Moody's.

 

Parlem de l'informant, Moody's, i repassem algunes de les seves “brillants” qualificacions:

- Van qualificar amb la màxima nota de solvència, triple A, als productes subprime i altres hipoteques escombraria. Van haver de declarar davant de la Comissió d'Investigació sobre la Crisi Financera dels Estats Units, on el seu màxim responsable, Raymond McDaniel va reconèixer i confessar les errades en les seves apreciacions, greus errades. Van ser considerats culpables directes de la crisi financera pel Govern nord-americà. Una dada més, els seus ingressos per avaluacions d'instruments financers complexes, a la dècada anterior en què va esclatar la crisi, s'havien multiplicat per cinc. A Moody's els hi va anar molt bé, als inversors que van confiar en les seves avaluacions no tant.

- A l'Argentina, durant els governs de Carlos Menem, a la dècada dels anys 90, van mantenir un alt nivell de confiança en el deute d'aquest país, que poc després faria fallida de forma escandalosa.

- A Islàndia, setmanes després que la població mitjançant referèndum va rebutjar assumir de forma pública el deute contret pels bancs privats, Moody's va rebaixar el deute a bonus escombraria, com represalia perquè els seus ciutadans no van aceptar seguir les polítiques neoliberals del FIM (Fons Monetari Internacional).

Valoreu doncs la seva credibilitat.

 

Les agències de qualificació sempre es mouen per encàrrec, hi ha algú que està darrere i paga el treball que fan. Amb gran repetitivitat, Moody's no només ha fet d'arbit, de termòmetre, sinó que tot sovint ha sigut generador de pànic i de crisi, alterant resultats al servei dels interessos dels seus clients, normalment grans inversors privats o institucionals. És rendible atemorir i no els importa sacrificar essers humans o la democràcia com valor, només estan interessats en els seus interessos. Qui ha encarregat aquest informe? És inèdit, inusual, absolutament extraordinari que una agència de qualificació hagi fet un informe basat en “un hipotètic cas”, i no en una realitat a ser invesytigada i qualificada. Qui hi ha darrera? No ho sabem, encara que ho intuïm, el govern espanyol. Algú vol asustar al presentar les coses negatives que passarien a Espanya i Catalunya si hi hagués independència i clar Espanya deu molts i molts diners als seus creditors. Catalunya és el primer actor de retorn del deute espanyol. Del que no hi ha dubte és que el que vol espantar, està espantat i pensa que el procés d'independència va de debó.

Aquest informe al referir-se a Catalunya no afirma sinó que utilitza un “podria patir” en lloc de “patirà”. També diu què “es posaria en perill els vincles comercials i financers”, no diu que els “perdria”. Genera dubtes, vol crear la por als mercats, com altres vegades ho ha fet. Intenta transmetre que la secessió catalana seria un gran risc per la recuperació econòmica espanyola, que al final serà el que garantitzi el retorn dels préstecs als creditors i de les inversions. Però no fa cap referència als avantatges d'una Catalunya independent, no parla dels beneficis de no tenir un dèficit fiscal i un dèficit en infraestructures de forma estructural, any darrere any. No valora en cap moment el pol d'atracció d'una economia catalana sense Espanya amb tot el seu poder i capacitat, sense haver d'arrossegar un Estat corrupte amb un model econòmic que ja no funciona ni funcionarà.

Em sobte molt que una agència de qualificació faci una valoració però no dona un ràting del supòsit que realitza, ja que sempre ho fa, és el seu resultat. Sinó ho fa és que no s'atreveix. Això és com si un professor no possés nota a un alumne. A més realitza una valoració en termes polítics quan parla sobre la pressió que pot rebre el govern d'Espanya, quan una agència de qualificació es mou en paràmetres econòmics, que en la valoració no queden prou dins de làambit principal.

De forma perversa diu que Catalunya hauria d'assumir una part del deute públic espanyol. Per què? Qui ha signat i és responsable d'haver signat el deute? ... “el gobierno de España, señores”. Ni Catalunya ni cap govern català ha signat res. Els catalans som deutors mentre siguem ciutadans espanyols, però ho deixarem de ser quan siguem independents. En aquest cas, el Conseller Mas-Colell ha estat ràpid i ha respost dient que cadascú és responsable del seu. En el marc d'una Catalunya independent, d'inici, Catalunya esdevindria un dels països menys endeutats d'Europa, i Espanya quedaria en estat de fallida tècnica, per quedar-se sense eines i no poder fer front al seu endeutament. En tot cas, i segur, que el deute espanyol serà un element de negociació en el seu moment, però quan parlem d'igual a igual, com dos Estats.

 

 

Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat nr 9493