diners  Al començament dels anys 90 el conservador George H.W. Bush semblava tenir tot de cara per tornar a sortir elegit president del EEUU per quatre anys més. El seu èxit en la política exterior era la seva millor arma electoral. Tot i així la economia del país no estava en el seu millor moment. Els estrategs del demòcrata Clinton van focalitzar la seva campanya en aquest fet, i van encertar plenament amb el lema de la campanya: the economy, stupid.   Curiosament la economia, o millor dit la mala situació econòmica, pot ser de nou la gran protagonista de les properes eleccions en els Estats Units, tot i que ara al bàndol perdedor estaria el demòcrata Barack Obama.

En general, els nord-americans son persones molt patriotes, hi creuen a cegues en el somni americà. Son individualistes, directes i competitives. Els hi agrada treballar dur i sense descans per aconseguir el seu objectiu, i no tenen por a equivocar-se. La societat americana és molt plural, però els ciutadans tenen un alt sentiment d’Estat i en els assumptes de país és mouen majoritàriament pels mateixos interessos. En certs aspectes, els catalans tenim comportaments similars als nord-americans. Som també una societat treballadora, i ens agrada moure’ns per objectius i competir. Tot i així, les estratègies per aconseguir els nostres objectius son diferents. Tenim semblances amb ells, cert, però tenim una diferència fonamental, no ens movem tots pels mateixos interessos. Es a dir, no tenim arrelat un sentiment d’Estat. No, de moment, ja que sembla que això pot estar canviant. Segons les dades del CEO, en cas de referèndum, un 51% dels catalans votarien per la independència. Això representa un salt de quasi 9 punts en relació a l’anterior enquesta. Aquesta xifra inclou ciutadans de diferents sensibilitats polítiques. La possibilitat de ser un Estat propi seria votada també per persones en molts casos allunyades de les tesis independentistes. Cada cop més sovint persones que abans no volien marxar d’Espanya parlen sense embuts de la possibilitat de marxar, si la situació a Catalunya continua igual com ara. Quin és el motiu d’aquest desencís amb Espanya? Què està provocant que els catalans comencin a posar-se d’acord en un objectiu comú? Hi ha finalment un sentiment d’Estat?

Existeixen diverses realitats. Per una banda, Catalunya veu com anualment no menys de 15.000 milions d’euros dels impostos recaptats no tornen. Per altra banda, en comparació amb la Comunitat Autònoma de Madrid, Catalunya té un índex d’atur sensiblement superior i el seu PIB és ja inferior. Si ens fixem en el País Basc, aquest té una hisenda pròpia que els hi permet no haver de fer retallades dràstiques en el seu pressupost. En canvi, Catalunya aguanta des de fa molt de temps una política de café per tothom, i tot i així rep les crítiques d’altres territoris per la seva suposada falta de solidaritat. Catalunya és el motor d’Espanya, però des de fa temps els governs centrals de torn no han fet cap política que hagi afavorit el creixement econòmic català. I és evident que sense benzina el motor no pot funcionar. Aquests fets, entre molts altres, estan creant a Catalunya una profunda desafecció vers Espanya. Cada cop més catalans creuen que Espanya està maltractant Catalunya. El sentiment que està arrelant és que amb un Estat propi milloraria considerablement l’estat del benestar a Catalunya. Fa poc dies vam tenir una prova d’això. Tot el món va veure com centenars de milers de catalans sortien al carrer per reclamar justícia i llibertat. La Diada de Catalunya ha demostrat que es possible caminar plegats cap a un objectiu comú. Al seu torn, Espanya no sembla entendre el canvi que s’està produint, ni tampoc fa cap moviment per revertir el greuge que Catalunya està patint. No està en el seu tarannà. Quan arribi el dia que com a país Catalunya decideixi caminar sola i des d’Espanya preguntin el motiu, sempre els hi podrem dir que va ser per l'economia.

 

Carles Narváez Brinquis
Economista Col·legiat Nº 9496

senyeraesllum  Avui, 11 de setembre, és la Diada Nacional del meu país, Catalunya.


Aquesta data commemora anualment la caiguda de la ciutat de Barcelona, després de 14 mesos de setge, durant la Guerra de Successió lliurada entre les faccions dels Borbons i els Àustries, el 1714. Aquesta Guerra va adquirir caràcter de guerra cívil ja que els partidaris dels dos candidats estaven repartits territorialment. La Corona de Castella recolzava majoritàriament a la facció borbònica i la Corona d'Aragó donava suport a la facció dels Àustries. La victòria va correspondre a la facció borbònica, ascendint a ser rei Felip V, el primer rei Borbó. Amb aquesta victòria, el poder borbònic va derogar i va abolir les institucions i les llibertats civils catalanes.

Per què celebrar una derrota? Es tracta d'una forma de no oblidar. No oblidar d'on ve la nostra identitat com a poble i on volem anar. Es tracta per tant d'una actitud dinàmic-constructiva ja que reflecteix una voluntat de treballar per decidir el que es vulgui col · lectivament, no es tracta d'una actitud victimista com altres entenen. Per descomptat també significa la no acceptació de la situació existent des de llavors, vol dir que l'ideal continua i continuarà fins que Catalunya sigui un estat propi.


De tota manera, durant molts anys l'independentisme català tenia un origen bàsicament identitari, basat en la conservació del que teníem davant les amenaces exteriors. No obstant això, des de fa 20 anys, és quan es vincula per primera vegada la qüestió econòmica amb la independència. Es comencen a realitzar estudis seriosos sobre l'aportació de Catalunya a la resta de l'estat espanyol, i s'entreveu que no és una aportació a la solidaritat sinó que es tracta d'una espoliació sense precedents a Europa. L'economia productiva i industrial, la petita empresa i tots i cadascun dels assalariats catalans fan aportacions a l'estat que no reverteix en serveis ni en inversió.

La independència de Catalunya, passa a vincular-se amb el benestar dels seus ciutadans.

Avui Catalunya no disposa de recursos i té un dèficit fiscal tan alt, que els seus serveis públics s'estan perjudicant en acceleració geomètrica, però més perjudicats es veuran.


La decisió de construir un futur propi és una opció democràtica dels seus ciutadans. A la Diada d'aquest any, la societat civil catalana ha fet un pas més enllà, un pas que marca el camí als seus polítics i les seves institucions. La societat civil catalana els diu on volem anar, a qui no volem pertànyer i quan volem anar pel camí assenyalat. El poble ja no creu en l'estat de les autonomies, en el federalisme, ni al confederalisme, tampoc en fórmules magistrals de finançament, ni en pertànyer o formar part d'un estat amb el qual no s'identifica de forma majoritària. El poble simplement vol ser independent, tenir un estat propi i no ser invisibles al món.


El poble vol pertànyer a un estat, on es respecti la voluntat del que s’escull lliurement, on la seva llengua no sigui cada dia utilitzada com a eina de pressió, on no et diguin: "eres un tío guay, no pareces catalán", on no et deixin de comprar els teus productes per ser català, on no t’hagis de justificar constantment per ser el que som i per descomptat també, pertànyer a un estat on els diners que es generen s'inverteixen en ell.


Responent a una pregunta que et fan a les "Españas": ¿catalán naces o te haces? Molts catalans neixen, molts catalans es fan, però cada vegada més "catalán te hacen".

Tenim un avantatge per ser independents, tenim una il · lusió. Visca Catalunya!

 

Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat nr 9493

torossicavanoLa por a la possibilitat d’un boicot espanyol, sobretot comercial, preocupa i molt als catalans. De fet la història recent ens demostra que aquesta possibilitat moltes vegades ha sigut una realitat, com va ser l’aprovació del Estatut de Catalunya. Avui el pes relatiu d’Espanya com a client de Catalunya és menor, però encara és el principal comprador de productes catalans.

Una quantificació breu, aproximada però rigorosa, ens permet veure les repercusions econòmiques d’aquest boicot que tant ens preocupa.

Inicialment, parteixo de una premissa llògica, que un boicot comercial d’Espanya als productes catalans significaria també, i de forma reactiva, un boicot de Catalunya als productes espanyols, que suposaria una substitució de productes espanyols per productes catalans o del reste del món.

Existiria una disminució de la demanda final de 14,5 milers de milions d’euros, equivalent al 4% del PIB català. Aquest fet suposa una reducció neta del valor afegit generat pel sistema productiu del ordre de 6,5 milers de milions d’euros i una disminució del valor afegit incorporat a la producció catalana però generat a l’exterior de l’ordre de 8 mil milions d’euros, aquests procedents majoritariament d’inputs intermedis procedents de l’economia espanyola.

Ara és el moment de recordar que el dèficit fiscal català és de l’ordre del 10% del seu PIB. Les matemàtiques bàsiques són clares, i les conclusions també, per molt que existís un boicot espanyol a Catalunya, la independència ens seria rentable des de el punt de vista econòmic, no suposaria cap hipoteca futura, sinó tot el contrari.

És cert i cal comentar, que les empreses catalanes més afectades serien les que comercialitzen bens de consum. L’impacte serà diferent, en funció del sector d’activitat, així el sector més afectat en el valor afegit generat pel sistema productiu serà el de les indústries làcties en un 20%, seguit per la confecció en un 15%, les indústries químiques en un 11%, i, l’alimentació, la maquinària i el ciment en un 10%. Sorprenéntment hi han sectors que surtirien beneficiats de forma inmediata amb el boicot comercial, ón especial menció mereixen les activitat de mediació financera, en un superàvit del 7%.

Cal matissar més aquestes dades amb la història i teoria econòmica, que ens demostra que no existeix mai un boicot total sinó que normalment afecta a uns productes o sectors més representatius, i per tant els seus efectes són limitats. En l’abans comentat boicot per l’Estatut, aquest es va focalitzar en gran part en un boicot al cava, que a més va tenir un impacte relativament moderat i concentrat en el temps. Ningú recordarà dintre de 10 anys que va existir un boicot.

En conclusió, penso que una Catalunya independent seria positiva (malgrat existís boicot comercial espanyol) pel sol fet que no ens surt a compte ser espanyols.

 

Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat nr 9493

flotador  Era un dubte amb decisió coneguda: Catalunya ha demanat finalment el res.cat (a llegir “res per Catalunya”)a Espanya, a través del fons de liquiditat autonòmica del govern espanyol per 5 mil milions d’euros.

Des del govern català s’ha comentat que no s’acceptaran condicions polítiques, però realment és tot el contrari.

Es tracta d’un rescat absolutament pervers, ja que Catalunya demana un préstec a qui ha recaudat els diners dels catalans mitjançant els impostos, de forma prèvia.

Existeix un decret llei que regula el fons de liquiditat econòmica, i evidentment estableix unes condicions (per tant, govern de CIU no feu de PP i no intenteu enganyar als ciutadans, que no súbdits vostres).

Inicialment s’exigeix que es presentin modificacions al pla d’ajustament que es va aprovar al Consell de Política Fiscal i Financera. Aquestes modificacions han de garantir el compliment dels nous compromisos adquirits en el préstec (amb interès, clar) del rescat. Has de complir el pla d’ajustament modificat i has de donar información que solicitin. En cas de no complir, l'estat envia un equip de tècnics o inspectors del Ministeri d'Hisenda que poden demanar qualsevol dada de les partides d'ingressos i despeses i exigir (no pactar) mesures amb caràcter immediat. Si no s'implementen aquestes mesures, el govern de l'estat amb l'aprovació del Senat espanyol les pot fer executar de manera directa i immediata. Per tant, el govern de l'estat passa a donar directament les instruccions a qualsevol autoritat de la comunitat autònoma, quedant Catalunya totalment en mans del govern de l'estat que vigilarà que es compleixin les condicions pactades per acollir-se al préstec.

De totes formes, només és una ”patada endavant” però cap solució, ja que els pressupostos d’ingressos estan calculats per una previsió d’ingressos impositius que no es compleixen en aquest moment, ni sembla que es puguin complir.

A Catalunya necessitem un líder valent, realista i amb imaginació. La vaca ja no dóna més llet. No trovarem complicitats a Espanya, s’han de buscar en un altre lloc. S’han de prendre decisions difícils però necessàries en els temps tan complicat que estem vivint. Els catalans a Espanya no tenim futur com a col·lectiu. No ens entenen, no ens respectem, no ens volen, i tot sovint ens insulten i ens menyspreen.

El camí de sortida es diu independència.

 

Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat nr 9493

problemes economics catalunya

Sense voler retrocedir a temps massa llunyans i foscos (sense oblidar que uns van tornar a guanyar la guerra i que uns altres la van tornar a perdre, i, ens agradi o no, hem de reconèixer que Catalunya va perdre i que això, encara avui, alguns, des d'Espanya, s'ho creuen), podríem situar-nos en l'època de la tan vanagloriada Transició espanyola, potser des de la perspectiva històrica més discutible que lloable, i més concretament en la discussió de l'Estatut del 79.

Com ens diu la història, el conegut com a Estatut de Sau, promulgat, votat en referèndum pel poble de Catalunya i ratificat per les Corts espanyoles l'any 1979, va ser elaborat, aquell mateix any, per la coneguda com a Comissió dels vint*, en què hi havia representades totes les forces polítiques del moment, coordinades i dirigides per Miquel Roca, Jordi Solé Tura i Eduard Martín Toval.

Segons ens diuen, en aquest entorn, un dels homes de Convergència Democràtica de Catalunya, en concret Macià Alavedra, plantejà una proposta del tipus concert econòmic, en què es defensava que la Generalitat hauria de recaptar i de controlar tots el impostos a Catalunya, i gestionar-los adequadament, distribuint-los en tres parts: una part per a l'Estat (per pagar les diferents gestions/accions de l'Estat a Catalunya); una altra per al Fons de Compensació Territorial, i la tercera (que com a mínim hauria de ser d'un 40% del total recaptat) per a la Generalitat.

Jo no sé si amb aquest plantejament l'economia catalana, tenint en compte la situació econòmica global, aniria millor avui, però el que sembla segur és que, en els darrers anys, amb una àmplia bonança econòmica, hauríem tingut més diners i, conseqüentment, que la nostra economia podria estar molt més sanejada.

També cal tenir en compte una cosa tan simple com aquesta: si qui recapta és la Generalitat, és la Generalitat qui té els diners, i, en una hipotètica manca d'enteniment Generalitat-Estat, mentre es discuteix «si sí o si no» (per exemple, actualment, amb el cas dels diners que la Generalitat diu que l'Estat ens deu, però l'Estat no ho reconeix), els diners dels impostos serien al calaix i no s'hauria d'anar incrementant el deute.

La proposta de Macià Alavedra va ser rebutjada, especialment pels representants dels partits que, amb mes o menys incidència, depenien d'altres d'estatals o, simplement, eren el partit estatal a casa nostra (PSC-PSOE, PSUC, CC-UCD, AP).

En aquesta situació, els representants dels partits 100% catalans no van saber, no van voler o no van poder fer valer la proposta inicial i, ja sigui per un tema de la urgència del moment (calia tenir l'Estatut ja); ja sigui per un, des del meu punt de vista mal entès, esperit de governabilitat de l'Estat, o bé per qualsevol altre causa, definitivament no vam engegar l'Estatut amb el finançament adequat, cosa que les repetitives i freqüents negociacions posteriors amb Madrid ha anat confirmant al llarg dels anys.

Per si algú, en aquell temps, pensava que les coses es podrien anar movent cap als interessos de Catalunya, els partits majoritaris en l'àmbit estatal, UCD i PSOE, van desenvolupar, l'any 1980, la LOFCA (Llei Orgànica de Finançament de les Comunitats Autònomes), que, tal com ja han dit en innumerables ocasions diverses personalitats del món polític, va representar el «cafè per a tothom».

D'aquesta manera quedava clar, per llei, que Catalunya no tindria privilegis per sobre d'altres comunitats autònomes tan històriques com, per posar, amb tot el respecte, uns exemples, la Comunitat de Madrid, Cantàbria o la Rioja.

De totes maneres, cal recordar que, quan aquesta llei va ser votada al Congrés del Diputats a Madrid, la coalició que liderava el Molt Honorable Jordi Pujol, president de la Generalitat en aquell moment, CiU, hi va donar suport. Tal com el mateix Jordi Pujol reconeixeria un temps més tard, i cito textualment: «és un cas clar de les claudicacions que, durant la Transició, es van haver de fer en nom de la pau, de la governabilitat i del possibilisme».

Per si amb això de la LOFCA no en teníem prou, mesos més tard va arribar el 23-F, que si bé va ser un cop d'estat fallit, cal reconèixer que va suposar un gran fre i un gran canvi de ritme per a tots aquells que esperaven un estat autonòmic real i molt diferent de l'Espanya viscuda en els anys anteriors.

Lògicament, també penso que no tots els problemes econòmics de la Catalunya actual vénen d'aquells inicis, però està clar que el fet de no haver tingut el finançament adequat des d'un principi ha marcat la pauta de tots els anys posteriors. També crec que, malgrat aquest mal plantejament inicial, des del punt de vista econòmic, les coses es podrien haver fet millor, tot i que aquest ja seria un anàlisi per als qui en saben més d'economia.

 

(1) Macià Alavedra (CDC), Miquel Roca Junyent (CDC), Laureà López Rodó (AP), Eduardo Martín Toval (PSC), Josep Andreu Abelló (PSC), Josep Maria Triginer i Fernández (PSC), Josep Benet (independent pel PSUC), Felip Solé Sabarís (PSC), Jaume Sobrequés (Independent pel PSC), Josep Subirats (PSC), Josep Sendra i Navarro (CDC), Jordi Solé Tura (PSUC), Josep Solé Barberà (PSUC), Dolors Calvet i Puig (PSUC), Josep Verde Aldea (PSC), Marcel·lí Moreta (UCD), Anton Cañellas (CC-UCD), Joaquim Arana (ERC), Manuel de Sárraga Gómez (UCD) i Carles Güell de Sentmenat (CC-UCD)
Miquel Lanuza
PPE Technical Advisor