jordi pujol   ...Bé, realment va ser més d'una hora amb Jordi Pujol, va ser una hora i quart. Us ho explicaré seguidament, però abans dir-vos que la meva intenció d'aquesta setmana era publicar un article més fresc, que parlaria de Port Aventura, amb la intenció de donar pas a l'estiu fins al setembre vinent, un mes en el qual hem d'arribar tots amb les piles ben carregades, els sentits en estat d'alerta i els sentiments molt equilibrats, ja que les nostres reserves emotives i racionals seran posades a prova. Amb l'article que es publiqués avui, volia donar-vos un merescut descans als incansables lectors d'EconomiaCAT, que afortunadament cada vegada en sou més, però els esdeveniments recents, que han sigut nombrosos i importants, com la publicació de les balances fiscals i l'affaire d'en Jordi Pujol com a colofó, fan impossible plegar encara, així que qui ho desitgi ens podrà llegir una setmana més.

Fa pocs dies, concretament el divendres 27 de juny i durant setanta-cinc minuts, vaig estar reunit amb en Jordi Pujol, al seu despatx de Passeig de Gràcia. Jo no el coneixia personalment de res, però feia uns dies que m'havia demanat audiència mitjançant la seva secretària. Una persona molt propera a mi li havia fet arribar el llibre EconomiaCAT i com sembla que l'expresident és un devorador de textos compulsiu, se'l va llegir. Primer em van escriure al correu de la pàgina del web demanant el meu correu personal, perquè em volien fer arribar una carta amb algunes reflexions d'en Jordi Pujol, després la meva adreça particular, doncs em volien fer arribar una documentació i un llibre que ell havia escrit. Finalment, varen fer les dues coses i, a més a més, em van demanar l'audiència privada. Vam quadrar agendes i ens vam veure.

Les meves sensacions? A mi personalment em va caure bé. Sé que ara no és el moment més oportú i popular per dir-ho, però també sabeu que jo no combrego amb el que ell ha significat. És una persona educada i cordial amb el tracte directe, amb alta preparació intel·lectual i no cal que parlem de la seva experiència, que et fa l'efecte d'estar parlant amb part de la història viva contemporània del nostre país. El que més em va cridar l'atenció és que tenia el meu llibre ple de clips, dels metàl·lics color plata, i amb notes apuntades. No només havia llegit el llibre, sinó que l'havia treballat. Respecte a la conversa, volia parlar de coses diferents amb mi. Primer vàrem parlar un xic de logística, no sé si sabíeu que jo imparteixo l'assignatura de logística a la Universitat, apart de la meva tasca diària professional. Va ser un interessant debat sobre l'impacte del canvi climàtic en el transport de mercaderies des d'Orient i les conseqüències en el port de Barcelona, parlàvem de la utilització de l'actual ruta del canal de Suez, fer-ho per l'estret de Bering, o de la recuperació de les antigues rutes asiàtiques de l'interior.

Després vàrem entrar en el llibre i en el contingut de determinats articles. Volia saber perquè jo feia certs comentaris, determinava algunes coses i treia algunes conclusions. Articles com “Islanditzar Espanya...almenys un xic”, o “D'on vénen els problemes econòmics de Catalunya?” que és d'en Miquel Lanuza, com “Catalunya One”, com “Catalonia is not Scotland”, com “L'economia, senyor!” o com “Bancs, banquers i bancaris” van ser tractats en aquella llarga taula que té al seu despatx. Interessant escoltar el breu anàlisi que fa una persona com en Jordi Pujol del teu treball, com és capaç de debatre i com escolta.

Del llibre i conduïts per algun dels articles, vàrem passar a una conversa més política. Em va reconèixer que no estava molt satisfet de la tasca realitzada, sobretot en el moment inicial i en matèria econòmica, on excepte en Trias Fargas, no hi havia gent molt preparada per afrontar el canvi de la dictadura a la transició en cap partit, i tampoc en el seu. Malgrat comentar que només Convergència va proposar un fórmula idèntica a la del Concert Basc i Navarrés, que va ser titllada d'antiquada per l'època, em va reconèixer que van fer aquesta proposta amb la boca petita, presentant immediatament un altra proposta més generalista i menys trencadora. Em comentava que llavors el seu partit era la quarta força a Catalunya, per darrere del PSC (avui PSOE), UCD (avui desaparegut, era el partit que manava a Madrid amb Adolfo Suárez) i el PSUC (equivalent al que avui seria Iniciativa, encara que amb contingut polític diferent). Convergència no tenia prou força com per a impulsar idees úniques, a la vegada que hi havia encara circulant en l'ambient, i en les pressions rebudes que em va dir eren moltes, el fantasma de la dictadura. Reconeixement i justificació van marcar aquesta part de la conversa. Va reconèixer que l'economia la van deixar en segon terme i és varen centrar en intentar garantir la llengua, la seva supervivència i la seva normalització.

En la darrera part de la conversa, em va preguntar específicament sobre la meva opinió de la consulta i del seu resultat. La meva resposta va ser contundent: "La consulta s'ha de fer, és farà i el resultat serà positiu". Vaig comentar-li, que entre l'onze de setembre del 2012 i el del 2013 ha transcorregut un any, en el 2012 pot ser que la gent de Catalunya hagués anat al carrer per un cabreig passatger, per una rabieta com a conseqüència de la injustícia de la revocació de l'Estatut, però l'any 2013 amb la Via Catalana, un any després com he comentat, el cor ha donat pas a la ment, les emocions també s'han acompanyat de les reflexions i les intencions s'han tornat en decisions. Ningú ho pot parar i ningú ho pararà. Vaig comentar-li que col·lectius normalment molt conservadors com poden ser els empresaris, amb qui parlo continuadament per la meva professió, han canviat de plantejament, molts que no eren partidaris, ara ho són, i altres que no ho veien amb bons ulls ara ho comprenen, tenen dubtes i s'han quasi resignat, també hi ha els que encara ho veuen com una amenaça. A ell no el vaig veure gens convençut, amb molts dubtes, no es va pronunciar obertament, estava callat, cosa que no havia fet en la resta de la reunió, no sé si es guardava l'opinió o no la volia expressar. Em va resultar estrany, ja que en els darrers dies jo havia llegit un posicionament més aviat favorable a la independència. El que si us puc assegurar, i dono fe, és que el vaig intentar convèncer. Arribat aquest punt, vàrem donar per acabada la trobada.

Em sap greu, i més en haver-lo conegut personalment, el que ha succeït aquesta setmana. Em sap greu que una persona gran i amb un prestigi treballat durant anys ara el perdi, "amb molt de dolor", com ell mateix diu. Em sap greu que hagi defraudat i tingui diners sense regularitzar a l'estranger. Em sap greu, però s'ho mereix, i sobretot em sap greu pels que han cregut amb ell, per la gent de bona voluntat que l'han idealitzat i ara es puguin sentir decebuts. Em sap greu, però espero i desitjo, tal com vaig comentar al Twitter, que amb aquesta confessió d'en Pujol hagi acabat una llarga etapa de 40 anys de "putarramoneig" i comenci una nova d'independència. Ha finalitzat la seva etapa, la d'en Jordi, ara comença la nostra, la del poble català en recerca de les seves llibertats, la del poble català com a tal, la del poble que busca el seu benestar i el benestar dels seus descendents. Catalans! Ara és l'hora!

I tant que ara és l'hora, no pot ser d'una altra manera, doncs el tractament colonial pejoratiu per part d'Espanya a Catalunya va “in crescendo”. En aquest sentit, no vull deixar de fer una breu ressenya a l'altra notícia econòmica de la setmana en clau catalana, la publicació de les balances fiscals autonòmiques per part del govern espanyol. El primer que crida l’atenció és l'extremadament desfavorable saldo de la comunitat de Madrid, en “l'informe trampós de de la Fuente”. Al Twitter vaig comentar que la confecció d'aquestes balances fiscals embruta la nostra ciència econòmica i menysprea la nostra bonica professió com a economistes. Així doncs, és indigne fer trampes quan ho fas des d'una òptica professional, ja que taques a la resta del col·lectiu, doncs projectes la teva imatge bruta als altres. En l'informe no es considera gran part de la despesa feta per l’Estat espanyol a Madrid, ja que s'imputa a tot el territori, primera errada greu. A més és pervers, ja que s'imputen com ingressos propis de Madrid els de les grans empreses nacionals com Telefònica i Endesa, només per tenir la seu allà, quan tothom sap que són empreses d'àmbit estatal i no madrileny. D'aquesta manera, maten dos ocells d'un tret, augmenten el dèficit fiscal dels madrilenys assignant com a contribuents aquestes empreses, i per altre costat mitiguen i retallen la imputació d'ingressos i del dèficit fiscal a Catalunya.

La tercera i quarta part del gran engany està en els impostos dels turistes i en les exportacions, que es reparteixen per tot el territori espanyol, quan tothom sap que Catalunya és el lloc amb diferència que més turistes rep i que les seves exportacions representen el 25% de totes les exportacions de l'Estat. Vergonyós!

Repeteixo, Catalans! Ara és l'hora!

Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat nr 9493

canvies  Era necessari? Calia enderrocar Can Vies després de 17 anys d'okupació, l'endemà de les eleccions al Parlament europeu, l'endemà que Podemos, el partit inspirat en el moviment dels indignats del 15-M, hagués tret un milió de vots a l'Estat espanyol; i l'endemà de una victòria aclaparadora dels partits a favor del dret a decidir a Catalunya? És una casualitat el moment de fer-ho? La dimissió del polèmic i qüestionat Manuel Prat, com cap dels mossos d'esquadra, al mateix temps que s'iniciava el conflicte, va ser pura casualitat també?

Hi ha elements que no estan clars, alguna cosa no quadra, fa pudor.

No es tracta ara de donar pas a una imaginació desbocada i muntar des d'aquesta pàgina web un article basat en una teoria conspiratòria de realitat ficció i d'un complot organitzat pels serveis d'espionatge polític, però sí es tracta de fer algunes reflexions, es tracta de pensar i no creure només el que ens diuen o ens mostren.

En el món de les empreses és habitual pels economistes fer dels problemes, solucions, cosa del tot racional. Sembla que en política moltes vegades passa al contrari, precisament quan la política hauria de ser l'art de gestionar bé la societat, l'art de resoldre problemes. Independentment del posicionament intel·lectual que cadascú pugui tenir sobre el moviment okupa, sobre els moviments socials alternatius, els anti-sistema, sobre la valoració de risc d'esfondrament que es va fer de l'edifici, sobre les activitats cívico-socials que es feien en ell, això com comprendre als que es queixen de la immundícia que hi havia en el local, el que és indiscutible és que Can Vies no era part de cap problema, sinó part d'una solució, ara el problema s'ha creat.

Can Vies és un centre força arrelat al barri de Sants, històric, un símbol de la Barcelona popular. Convertit inicialment en un centre okupa de referència, es va anar convertint en un equipament social, un centre de trobada, de cohesió, de formació, que agrupa a més de 50 entitats de característiques diverses, d'aquests centres que hi han als barris des de fa molts anys, de tota la vida, perquè 17 anys és ja tota una vida. Can Vies és part de Sants, Sants és part de Barcelona i Barcelona és part de Catalunya, Can Vies és Catalunya doncs. Com es pot cometre una errada com la de l'Ajuntament? L'alcalde, els regidors i tota la “troupe” d'assessors viuen a Múrcia o a Transilvània? No s'han assabentat que Catalunya està patint, social i identitàriament? No s'han adonat que els moviments socials catalans estan guanyant pes i la gent s'està mobilitzant buscant sinergies entre elles? Creuen els polítics de l'Ajuntament, que realment tots els veïns que han tocat cassoles des dels seus balcons comprenen i estan d'acord amb el moviment okupa? S'ha obert la caixa dels trons, l'Ajuntament ha encès el llumí (desallotjament forçat), enmig d'un gran basalt de benzina (malestar general de fons), i això només es fa per dos motius: per irresponsabilitat o per maldat.

No estic d'acord amb el moviment okupa en l'aspecte més extrem, de fet no estic d'acord amb cap okupació. No acceptaria que en pisos de la meva propietat, unes senyores, senyoretes o senyors entressin i s'ubiquessin sense permís, però tampoc estic d'acord que entitats financeres, algunes rescatades i que estem pagant tots, mantinguin pisos buits amb objectius especulatius. No puc acceptar que mentre uns paguem la llum, l'aigua i fins i tot el Wi-Fi, altres ens buitregin pel morro els subministres sense pencar en “sa vida”, però tampoc puc acceptar un món, el meu món, on algunes persones no tenen oportunitats mentre altres, per casta (ara ja semblo el de Podemos) tinguin no només el dret de tenir tantes com vulguin, sinó també de malgastar-les.

L'alcalde Trias, en el debat a TV3 demanava confiança amb els seus compromisos i confiança en buscar solucions conjuntament. Alcalde, amb tot el respecte del món, no veus que no et respecten, ni es confia amb les teves paraules? Que no sap alcalde, que la gent “en general” no confia en els polítics “en general”? Si ja sap perfectament el que ha passat. A tu mateix i en primera persona et vaig sentir, quan eres Conseller en un acte de graduació de diplomats en empresarials, com defensaves la impossibilitat d'una Universitat pública que hi hauria un dia que la Universitat no seria pública...i ara vols confiança. Alcalde, que ens vols tractar de rucs quan parles de dialogar, però abans has portat les grues per enderrocar Can Vies. Parleu que esteu en l'obligació de complir una sentència, però si qui fa la denúncia és TMB, és a dir, el mateix Ajuntament, a què juguem? Com vas defensar en aquella conferència, el teu discurs anava encaminat a primar la butxaca sobre el talent, llavors has confós el voler amb la realitat? T'has cregut que la gent tot s'ho empassa? Doncs ara no hi ha remei, haureu de gestionar i solucionar des de la desconfiança fins a guanyar-vos aquesta, si podeu. I en cas de no poder, que sembla el més normal arribat al punt actual, només teniu dos camins: cedir o okupar policialment per la força. I ara el més racional és cedir, reconèixer que s'ha fet el ridícul i arremangar-se a construir un Can Vies digne, pacífic, segur, net i útil. S'ha de començar a canviar la forma de pensar, prou de fer el que els espanyols fan tota la vida, s'ha d'escoltar més, comenceu a fer un nou país. Alcalde Trias, tú mateix, canvies o sereu com sempre, Can Vies o tot segueix igual. Això no és una derrota, no han guanyat els violents, és una retirada a temps, una victòria, que significa trencar avui amb l'aliança emocional de la qual s'estan aprofitant els violents i que pot permetre a partir d'ara treballar diferent, treballar en la previsió i no en la repressió. Què és millor, desallotjar tres okupes que acaben d'entrar en una nau abandonada o fer-ho quan aquesta nau s'ha transformat en un centre de vida quotidiana després de 17 anys d'existència?

De moment, Sants i Barcelona ens deixen tres imatges impactants aquests dies:

- la victòria del sobiranisme a les eleccions europees ha quedat eclipsada pel conflicte

- s'ha projectat una imatge violenta enfront de la imatge pacífica projectada fins ara

- s'ha deteriorat més la imatge dels mossos

La violència està a peu de carrer i la violència no està justificada, de cap tipus, ni ciutadana ni policial. Hem vist aparèixer encaputxats, s'han cremat contenidors, s'han cremat vehicles, s'han trencat vidres i s'han tirat còctels Molotov, accions que s'han de censurar, s'han de condemnar i s'han de penar de forma individual, doncs a part d'accions il·legals són accions il·legítimes, com igual d'il·legítim també ho és l'abús de poder de determinats mossos, els que s'excedeixen. No volem a uns ni als altres, ens sobren a la Catalunya del futur. Amb el conflicte finalitzat, i els ànims més freds, la societat civil s'ha de desmarcar dels actes vandàlics perpetrats per agressius, professionals de la kale borroca o per sicaris. Les causes justes, democràtiques, sempre són no violentes.

Casualitats o no, en altres episodis històrics, sempre que el catalanisme cívic ha estat a punt de vèncer, han aparegut aldarulls que han minat aquesta força. Esperem que no torni a passar, perquè posar a Catalunya i violència en la mateixa frase és un objectiu polític.

Pensem i reflexionem sobre qui surt beneficiat amb aquesta situació? Qui l'ha provocat? I en funció d'això, prenem decisions i obrem en conseqüència.

Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat nr 9493

aneclilliputenc  Aquesta setmana ha estat farcida de situacions i comentaris que podríem fer servir per identificar i titular la reflexió d'avui. Una de les frases és la relacionada amb la voluntat de perseguir a les persones que fan un mal ús de les xarxes socials, o millor dit, un mal ús en el camí equivocat, com si ara la persecució dels comptes de Twitter fos més important que la persecució de comptes a Suïssa dels corruptes. Ressaltar també la ja famosa frase de l'ara proclamat gran masclista ibèric, també anomenat “el darrer cavaller incomprès”, l'Arias Cañete, candidat del Partit Popular a les eleccions del Parlament Europeu al afirmar que “el debate con una mujer es difícil. Si demuestras superioridad intelectual es machista”.

Però finalment m'he quedat amb dues de realitzades pel ministre García-Margallo, que darrerament s'està apuntant al gran festival “epañó” de veure qui la diu més grossa. La primera frase, feta amb la intenció d'utilitzar un cert to poètic malversat per la seva forma i fons, era al comparar i voler veure similituds entre la situació a Catalunya amb la situació a Ucraïna. Va dir: “Si croa como un pato y nada como un pato es que es un pato”. La frase no té pèrdua, ja que els animals que “croan” o rauquen són las granotes, no els ànecs, que el que fan és clacar, “graznar” en castellà. La segona frase és la que el mateix personatge ha realitzat proclamant el benefici que tenen els ciutadans al pertànyer a Estats de gran dimensió i no fragmentats, sobretot per combatre el poder de les multinacionals enfront de ser un Estat de petita dimensió o lil·liputenc, com ha volgut dir que seria el cas de Catalunya. Comentari brillant, estava fi aquell dia el ministre, doncs és evident i tothom sap que precisament l'Estat espanyol no té vinculacions amb les multinacionals, sinó que està en mans de les petites i mitjanes empreses, no? A més, aquesta reflexió a la famosa novel·la de Jonathan Swift tampoc és molt encertada, ja que els lil·liputencs, malgrat ser petites persones que medeixen 15 centímetres d'alçada acaben fent marxar per cames al que veuen com un gegant, en Gulliver, és a dir, guanyen a la novel·la.

L'article d'avui va precisament d'aixó, va “d'ànecs i lil·liputencs. Els catalans podem ser perfectament com els ànecs: animal agradable, sa, saborós i del que tot s'aprofita. L'ànec veu món, perquè vola, i quan ho fa, és d'una forma molt curiosa, plegats i en forma de V (de victòria?). Així, el que va primer obre camí i talla l'aire pel segon que aprofita l'energia del seu antecessor. El segon fa el mateix amb el tercer i així successivament. Quan l'ànec capdavanter es cansa, passa a la cua, es van tornant i no hi ha cap que es pensi que és un “superànec” o un “subànec”. Si un ànec queda exhaust d'energies i perd la formació, altres es queden amb ell i l'esperen fins que es recupera. L'ànec, doncs, treballa en equip. Però una cosa és ser l'ànec, que com hem vist és un animal molt digne i ple d'excel·lències, i un altre de diferent és fer el “ganso” que és el que ha fet l'ínclit ministre. També hi ha diferències entre ser l'ànec i “pagar el pato”. D'això res de res, ho hem fet molt de temps sense més recompensa que el ressentiment i l'enveja dels receptors.

El discurs actual del Govern espanyol és dir que els que critiquen la recuperació són uns pessimistes, gent interessada que vol fer mal i sense escrúpols, però realment ni ells saben com fer sortir a l'Estat d'una situació dramàtica, on la realitat és que el que estava sense feina continua sense feina, mentre es van consumint els subsidis, no hi ha possibilitats de tenir oportunitats malgrat que la generació actual està molt millor preparada, estem en una situació on no es pot garantir un dret bàsic de la dignitat de les persones, que és simplement poder arribar a final de mes. Per aquests motius, entre d'altres, no ens sentim a disgust quan ens diuen ànecs, ja que ser-ho ens permet volar en grup i lluny d'on no hi ha les condicions per poder viure en les dignes i democràtiques condicions que volem. Mentre ells, els caçadors, ens disparen des de totes bandes, amb un xic de negligència, ja que mai han hagut d'anar a caçar, perquè l'ànec els hi autoservia directament la seva pròpia carn, la seva pròpia essència, a la seva taula. Però s'ha acabat, l'ànec vol marxar, volem (de volar) perquè volem (de voler).

El tema de Catalunya és un problema d'envergadura per dirigents i seguidors peperos, d'aquells que sempre s'han pensat que són capatassos i es comporten com a tal. Han intentat torejar-nos, no ens han escoltat quan volíem parlar i han utilitzat tota la seva maquinària, juràssica clar, per anar en contra del que vol el poble de Catalunya, ens han volgut menystenir i humiliar, i ara la truita ha donat la volta, han provocat que pels més moderats, la moderació estigui a viure en independència, pels que volen la pau aquesta es trobi en la independència, els que volen reivindicar-se ho facin en la independència, i els que volen lluitar per canviar les coses ho facin una vegada siguem independents. El vostre discurs de la por reflecteix la por que teniu vosaltres, la por que marxem, la por de quedar-vos empobrits. Pensàveu que els catalans, sempre pacients i calculadors, i considerats com covards per vosaltres tot sovint, aguantarien tot el que fes falta, però els covards resulta que esteu sent vosaltres, “toreros” de pa sucat amb oli. Una covardia malaltissa, la malaltia de poder perdre el que considereu que és vostre, el que vàreu guanyar com botí de guerra, un botí sí, aquesta és tota i l'única consideració que ens teniu. Sabeu que la consulta segurament tindrà com a resultat una doble resposta afirmativa, d'això teniu por i per aquest motiu sou covards. Cada paraula que surt per les vostres “boquetes”, sovint deshonestes, és un mirall de què temeu que passi amb vosaltres. Aneu dient, que a mesura que més parleu més sabem com està el vostre estat d'ànim. Senyors del Govern i del PP, banderes de la intolerància i de l'involucionisme, sabeu el que és la llibertat? Sabeu el que és el dret a decidir de les persones?

Per què necessiten els lil·liputencs catalans al “gegant” (però amb peus de fang) espanyol? Per res. Som més de 7 milions de persones, cada vegada menys per manca d'oportunitats, amb un alt potencial industrial, comercial i turístic, amb una situació estratègica privilegiada, i amb unes infraestructures desaprofitades, que són autèntics diamants, com són el Port de Barcelona i Tarragona, així com l'aeroport que passaria a ser de forma immediata de tipus internacional, i que ara no ens deixen que ho sigui per motius polítics, no per motius de rendibilitat econòmica. Però per altra banda, podem fer mal, molt mal, d'aquí el temor. De moment es queden amb 16 mil milions d'euros anuals que aporten i no tornen, suposen el 20% del PIB espanyol i aporten un equivalent al 25%, som el 15% de la població i rebem com si fóssim menys del 10% d'aquesta. Les nostres exportacions són més, més diversificades i més àgils que les existents a la resta de l'Estat.

Però el problema no només és l'ànec català, realment aquest és un lil·liputenc problema, no us enganyeu. El gran problema, el problema gulliverià és que altres aus peninsulars volen i voldran abandonar aquest “coto” desèrtic i contaminat malgrat els rètols que indiquen que s'està regenerant. Realment és un problema en miniatura en comparació amb un procés de qüestionament de l'ordre social, polític i econòmic a tot l'Estat. Milions de ciutadans, catalans i no catalans, s'han adonat i s'adonaran quan revisis serenament els seus valors, que el Govern espanyol ataca als espanyols, i aquests volen i voldran marxar, però no del país, doncs no ho poden fer, però sí desitgen i desitjaran cada vegada més, fugir d'una situació sense futur que els fa sentir com a ciutadans indefensos, com a ciutadans no independents, com a presos d'uns quants que no volen que res es pugui moure. Darrere la façana d'una lluita entre nacionalismes, l'espanyol i el català, en el fons està el pols entre la verdadera democràcia contra un mal succedani d'aquesta. Imaginen que si als catalans se'ls permet decidir per si mateixos sobre una qüestió territorial, veurem després qui nega als espanyols que es quedin a l'Estat decidir sobre les estructures fonamentals del país en el qual volen viure o la política econòmica que volen triar mitjançant la participació directe dels ciutadans via referèndums. És millor per ells, els oligarques polítics, tant si són del PP com del PSOE, fer unes votacions generals cada quatre anys i entremig posar el país al seu servei, enlloc del revés.

 

Volem ser ànecs, volem ser lil·liputencs...perquè volem canviar, volem millorar.

Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat nr 9493

3potes  Sovint els dissenyadors busquen trencar esquemes, aconseguir un disseny innovador, potent, sofisticat, i si és possible que perduri en el temps. Penso que trencar-se les banyes per portar al límit l’estètica és una pràctica saludable i necessària per superar la rutina i la monotonia. És un forma de diferenciar el producte. Al llarg del temps hi ha hagut grans artistes que han experimentat el seu art en el disseny de cadires. La cadira és un objecte que inspira innovació. Hi ha algunes cadires famoses com l’anomenada “The Chair”, dissenyada per J. Wegner i que va ser utilitzada amb tota naturalitat per Kennedy i Nixon en els debats televisius de les eleccions dels anys seixanta, o més recentment per Barack Obama. S’han fet infinits dissenys, però totes les cadires que han perdurat en el temps tenen tres elements comuns: estabilitat, elegància i comoditat. Les tres potes.

No hi ha dubte que el número tres té quelcom especial, és un numero carregat de simbolisme. Representa la perfecta harmonia. Així, la física determina tres estats naturals propis dels cossos: sòlit, líquid, i gasós; i a la terra hem catalogat tres regnes: l'animal, el vegetal i el mineral. L’ésser humà posseeix tres factors essencials de vida: el cos, l’ànima i l’espirit. El temps el mesurem en passat, present i futur. Podem continuar amb altres exemples com els tres sons i les tres claus de la música, les tres parts de l’oració, els tres colors primaris... I ja des de la perspectiva religiosa catòlica, tres van ser els Reis Mags i tres van ser els seus regals. L’aplicació i influència del número tres és molt extensa.

A Catalunya estem vivint de primera mà l’aplicació i influència d’aquest numero tres. A vegades de forma positiva i d’altres no tant. Unes de més transcendents i d’altres no tant. D’aquestes últimes, arrel de la mort del Tito Vilanova, pensant en el gran equip de futbol que van saber dirigir magníficament Pep Guardiola, ell mateix i altres col·laboradors. Vaig reflexionar que aquest equip és va fonamentar en tres pilars: Messi, Iniesta i Xavi. Va ser la combinació perfecte de tres jugadors de tres característiques diferents, però absolutament complementàries, qui va fer possible arribar a l’excel·lència. Sense algun element d’aquest MIX no s’hagués assolit aquest nivell de joc. Messi no seria tan resolutiu sense la visó de Xavi i la capacitat de desbordament d’Iniesta. Iniesta no podria ser l’enllaç perfecte sense l’organització de Xavi i la referència de Messi a l’atac. I per últim, Xavi sense Messi ni Iniesta aixecaria el cap i no tindria els suports imprescindibles per desenvolupar el seu joc. I és que segons l’antic Dret Romà són suficients tres persones per crear una societat. En el cas del Barça, aquests tres van crear, i encara ara creen, una bona societat.

De major transcendència pel futur de Catalunya és la negació continua que rep de part del govern espanyol. No, no i no. Contra el truc oratori de la negació tenim el de l’afirmació: ho farem, ho farem, ho farem. I com sempre mirant a esquerra, centre i dreta del nostre auditori, sense defugir la mirada per tal d’afermar correctament el nostre missatge. Tot i així, per arribar a bon port haurem de practicar tres virtuts: paciència, serenitat i decisió. La paciència imprescindible per realitzar totes les passes del procés endegat, la serenitat obligada per suportar tots els atacs que rebem, i per últim la decisió ferma per fer les reformes i accions necessàries, sobretot quan arribin els moments més importants.

Com les empreses d’alt creixement, Catalunya posseeix tres virtuts. Primer de tot, té un bon equip representat per un poble amb l’actitud, educació, costums i idees necessàries per créixer. Seguidament, és un nació que busca sempre un tret diferenciador, millorar, crear, i té la ment oberta. I per últim, és un poble prudent, humil i respectuós.

A més, Catalunya té els tres factors essencials: ànima, cos i projecció. És un poble amb idees, amb un projecte propi, i un sentiment de nació. Es projecta bé a l’exterior, ja que el seu reconeixement internacional creix, creix i creix. Però el seu cos està malmès, colpejat per la crisi global i sobretot per les limitacions imposades des de l’estat espanyol. No té la capacitat financera per portar a terme la idea, el seu projecte. No té les eines, perquè li neguen des de fora.

Definitivament ho tenim tot, però no podrem actuar com una empresa d’alt creixement fins que no sanem una de les tres potes, fins que no sanem el cos. Només així aconseguirem l’equilibri, la perfecta harmonia.

Carles Narváez Brinquis
Economista col·legiat nº 9496

8apellidosvascosAhir vaig anar a veure Ocho apellidos vascos al cinema, cosa no gaire original, si considerem les cues que hi havia. Una típica comèdia espanyola o espanyolada. És un film simpàtic, fet amb força gràcia, que utilitza els tòpics dels andalusos i dels bascos, per allò de les “dos Españas”, per ubicar-nos en un context desdramatitzat d’Euskadi, en el qual es mescla l’engominament dels uns amb la rudesa i el no estar per hòsties dels altres, i que ens permet riure’ns un xic de nosaltres mateixos. El seu director i els productors ja han anunciat que estan treballant en una segona part, que es dirà Nueve apellidos catalanes.

Aquesta setmana, Rajoy ha parlat de la sang mesclada dels catalans i dels espanyols. Un discurs obvi i que busca ser populista. La rèplica d’en Mas no s’ha fet esperar, en el sentit que ser català no té res a veure amb la sang, i que és català qui viu i treballa a Catalunya, i qui ho vol ser. Novament, es repeteix una situació recurrent: el govern espanyol utilitza un argument sobre Catalunya que és inexistent a Catalunya, tots ho sabem, però ho fa perquè terra enllà s’ho creguin. És trist, però és així. Precisament aquest discurs “siempre negativo, nunca positivo”, forma part de l’argumentari sumatori que porta per títol Ja n’estem tips i no volem pertànyer a un país així, que molts catalans sentim cada vegada més i que fa que tinguem pressa per marxar.

I és que el discurs de la sang no té sentit a Catalunya. En Rajoy no s’adona, una vegada més, que no es tracta de buscar nou cognoms com Puigdellívol, Cadarell, Bartós, Pujol, Serra, Maimó, Bosch o els meus, Mas i Casanova, per trobar un català al darrere o no trobar-lo. Nou cognoms típics dels catalans són també García, Pérez, Méndez, Rodríguez, Albacete, Fernández, Martínez, Manzano i Goikoetxea. I uns altres nou també són Ahmed, Abdelkader, Owusu, Mbako, Schrempff, Chen, Dupont, Stewart i Motti. Catalunya està formada per una gran barreja de cognoms que significa una gran barreja d’orígens. Ser català no vol dir tenir un cognom concret, ser d’una raça concreta o parlar en un idioma determinat; ser català significa respectar i estimar aquest país. Per aquest motiu, i no per cap altre, em sento i vull ser català.

No vull ser espanyol perquè no estimo Espanya. Seria una falta de respecte per a aquest país i per als espanyols que una persona que no vol ser-ho volgués influir en les seves decisions i en el seu futur. Però tampoc no vull ser-ho perquè no m’interessa gens ni mica ser espanyol. No m’interessa pertànyer a un país que no em sedueix pel que fa als seus principis i amb el qual no vull sentir-me identificat. No m’interessa ser d’un país en què governa una monarquia, un país que diu una cosa i en fa una altra, no m’interessa formar part d’un país que té una constitució que diu, en el seu article 14, que “Los españoles son iguales ante la ley, sin que pueda prevalecer discriminación alguna por razón de nacimiento, raza, sexo, religión, opinión o cualquier otra condición o circunstancia personal o social”, i en el qual, aquesta mateixa setmana, s’estan afranquint davant la justícia membres de la monarquia, és a dir que es diferencien les persones pel seu origen. No m’interessa formar part d’un país que és corrupte, que trasllada aquesta imatge bruta de corrupció a tot el planeta, i que, fins i tot, dóna pas a una sàtira dels Simpson,en què un jugador de la roja intenta comprar un àrbitre peculiar, en Homer Simpson, perquè no l’expulsi.No vull ser d’un país en què m’obliguen a ser súbdit espanyol per llei i no un ciutadà perquè m’hi senti emocionalment o, fins i tot, perquè m’interessi racionalment. No vull ser d’un país en el qual si és fes una pel·lícula de cinema anomenada Ocho apellidos españoles, aquests fossin Borbón, Bribón, Bárcenas, Blesa, Barberá, Botín, Blanco (per allò del blanqueig) i el Bigotes... i, curiosament, aquests només són els que tenen la B com a inicial; n’hi ha per omplir la resta de lletres.

És evident que tenim la mateixa sang, però la barreja de sang no ens fa iguals. Pensem diferent: uns ho fan en clau espanyola i els altres ho fem en clau catalana. Per exemple, quan parlem de duplicitats de funcions, un cas pot ser el de la policia. Des del punt de vista dels espanyols, no s’entén que hi hagi una policia estatal i una d’autonòmica. Segur que pensen que sobra l’autonòmica, i des del punt de vista dels catalans, estem d’acord amb l’essència, en sobra una, però no entenem que hagi de romandre l’estatal i que s’hagin de reduir les forces dels Mossos. Aquest mateix comentari es pot extrapolar a cadascuna de les duplicitats, i en totes elles veurem que estem d’acord que les hem de reduir, però diferirem sobre quina s’elimina.

Hi hauria un tercer grup, els ambivalents, que comentaran que ho viuen en clau espanyola i catalana, les dues a la vegada, i això ho entenc en el terreny emocional, però no ho entenc en el terreny racional. Per exemple, en el cas de les duplicitats comentades, quina triarien? Doncs, si cal reduir, han d’optar per una opció, o és que no volen triar o és que en trien una de concreta i no volen dir quina és. Més exemples: si calgués triar entre fer un AVE de Madrid a Galícia o fer un tram del corredor mediterrani, quina opció triarien, si no hi hagués recursos per fer-les totes dues? I si calgués fer una autovia gratuïta més, o bé a Extremadura o bé a Tarragona, quina triarien? Si s’hagués de potenciar o el port de València com a principal port del país o bé el de Barcelona, quina opció triarien? Preferirien que l’aeroport Barajas-Adolfo Suárez (Déu n’hi do, amb el nom) fos el nodus principal del país per a viatges intercontinentals o preferirien que ho fos Barcelona - El Prat?

Es tracta de marcar prioritats i d’optimitzar els recursos, de forma que s’obtingui la màxima eficiència de la relació cost/benefici, sobretot en temps de vaques magres. Pot existir una ambivalència en l’aspecte emotiu, per a aquells qui la tinguin, però en l’aspecte material no hi ha recursos per a tot, així que hem de triar. Ho fem des d’un prisma recentralitzador de l’Estat espanyol o cerquem el benefici productiu directe, mitjançant un estat independent? Sota aquest argument es pot ser espanyol, català i espanyol-català dins d’una república catalana independent, atesa la multivarietat que és i que ha de seguir sent la nostra nació catalana.

Si, finalment, surt a escena Nueve apellidos catalanes, l’aniré a veure, siguem o no siguem ja independents. Riure sempre és sa i encara més fer-ho d’un mateix, així que afrontarem amb bon humor, com ha de ser, els tòpics que segur que hi sortiran, del caràcter tancat, garrepa i independentista dels catalans.

 

Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat nr 9493